Image Image Image Image Image Image Image Image Image Image
Scroll to top

Top

En profunditat

#GENERACIÓQUEER, un documental de joves per a joves

25.06.2018 |
19-juny-2018

Autora: Cèlia Nisarre, membre del Grup de Treball de Som Esplai i monitora de l’Esplai Turons de Barcelona.


La Berta Gol i la Lourdes Pereyra son dues estudiants que han realitzat com a Treball de Recerca un documental sobre la rellevància de les xarxes socials i les etiquetes en el jovent de la comunitat LGBT+. Parlem amb les autores de”#GENERACIÓQUEER” per apropar-nos al projecte.

 

Qui sou i de què tracta el vostre projecte?
Bones, som la Berta Gol i la Lourdes Pereyra, estudiants de segon de batxillerat de l’institut Lluís Vives del barri Sants, Barcelona. Com a treball de recerca hem realitzat un documental sobre joves de la comunitat LGBT+, centrat en la influència de les xarxes socials i l’ús de les etiquetes.

Què us va motivar a fer el treball i el documental sobre aquesta temàtica?
Aquest treball de recerca va néixer d’una inquietud: donar més visibilitat a la comunitat LGTB+. Pensàrem que creant un audiovisual, un documental del grup esmentat, arribaríem al màxim nombre de persones. Reflexionàrem sobre les diferències entre la nostra generació queer (1) i les generacions anteriors, i ens adonàrem que nosaltres som la generació de la tecnologia i internet. Lligat a això, han nascut nous conceptes relacionats amb la sexualitat i el gènere. Per tant, acordàrem que al nostre documental hi sortirien testimonis del col·lectiu que relatarien experiències personals i diferents punts de vista.
(1) Queer: terme anglès que fa referència a totes les persones que no s’identifiquen com a heterosexuals ni cisgèneres.

Què és el que més us ha sorprès durant el procés de creació del documental?
Sorprèn veure com, en una ciutat oberta i abanderada del Pride com Barcelona, tots els participants del documental s’han trobat en situacions de discriminació i han patit violència, tant verbal com física.

Perquè creieu que pot ser interessant que es posi el documental i/o es treballi sobre el tema a les aules, esplais, caus…?
La realitat és que aquest tema encara és un tabú per a molta gent. El documental és una bona eina per a normalitzar i crear converses. En una aula, esplai, cau, aquest audiovisual pot ajudar tant a informar a la gent que no conegui res del tema, com a la gent que tingui dubtes sobre la seva orientació sexual o identitat de gènere, perquè se n’adonin que no estan sols ni són els únics i s’animin a parlar-ne. També convida a debatre, ja que el documental no extreu una conclusió fixa sobre el tema de les etiquetes sinó que obre portes a diferents punts de vista.

On us agradaria que arribés aquest projecte?
L’objectiu primordial del documental és arribar al màxim de gent possible, ja que, de què serveix aquest vídeo si ningú el veu? Ens agradaria canviar mentalitats, per exemple que uns familiars acceptin la sexualitat del seu fill, nét, nebot… O per exemple que es deixin d’utilitzar expressions despectives com “maricó”, o “desviat”. Però sobretot, que les diferents orientacions sexuals o identitats de gènere es deixin de veure com a una cosa excepcional i única per començar a formar part de la normalitat.

Us animem a totes i a tots a fer servir el nostre documental com a eina i a fer la màxima difusió, i si teniu qualsevol dubte, ens podeu escriure a berta.gol@illuisvives.cat o lourdes.pereyra@illuisvives.cat. Gràcies i fins aviat!

Si voleu veure el documental sencer us deixem l’enllaç aquí.

Com? Que el sexe és un constructe social?

10.04.2018 |
10-abril-2018

Autora: Alba Lafarga, exmonitora de l’esplai Eixam i membre del Grup de Treball de Som Esplai.


Sí, amics. Deixeu que m’expliqui. Més enllà de la clàssica distinció entre gènere i sexe que diu que el gènere és una construcció social a partir de les característiques que associem a homes i dones, el sexe també és un producte cultural.

Amb aquest article intentaré fer una mica de divulgació del pensament de Judith Butler, ben coneguda per ser considerada la fundadora de la Queer Theory pels volts del 1990. En l’auge del feminisme que estem vivint en els últims anys —i que tant de bo es quedi per sempre—, tot sovint hi ha terminologies i teories que no s’acaben de comprendre ni d’explicar bé. I des de fa un cert temps tinc la sensació que aquest és el cas de la filòsofa americana, que, per cert, visitarà Barcelona la setmana vinent per fer un parell de conferències al CCCB. Val a dir que els seus llibres tampoc no posen les coses fàcils, com bé il·lustra la vinyeta de ‘Judith Butler explained with cats’ (molt recomanable, per cert).

El punt de partida i el fil que enllaça tota l’obra són les polítiques de reconeixement de la vida humana: com es determina quines vides mereixen ser viscudes? La normalitat estableix uns límits que exclouen moltes persones —ja sigui per qüestions de sexe, origen, sexualitat, etc.— i és necessari ser conscients que aquests límits són construïts pels humans. Si ens trobem dins del que marca la normalitat podem ser reconeguts pels altres. El reconeixement esdevé l’espai que construeix i fa visible les formes de vida que s’adeqüen a la normalitat i fa invisible (o mostra com a monstruoses) les que no. Aquesta és l’estructura discursiva que guia el pensament de Judith Butler i des de la qual s’entra millor a la seva teoria de gènere.

Si el feminisme posava el patriarcat com a causa i principi de l’opressió de les dones, Judith Butler diu que el problema d’arrel no és el patriarcat sinó l’assumpció de l’heterosexualitat i el binarisme home-dona. Butler va començar a escriure El género en disputa perquè volia rebatre la teoria literària feminista que limitava el gènere a concepcions acceptades de masculinitat i feminitat. En el pròleg explica que la seva teoria estava impregnada de la pròpia experiència i de les persones que havia conegut al llarg de la vida. I és aquí on escriu per primera vegada que el sexe i el gènere acaben sent el mateix: “El sexo, por definición, siempre ha sido género.* I és que el cos s’interpreta a través dels significats culturals (i no de manera neutra, no hi ha un moment previ en què només tinguem sexe i no un gènere associat). Per això diu que el sexe és gènere, ja que el sexe no s’interpreta mai amb claus naturals, la seva mirada sempre està esbiaixada pels atributs culturals que s’hi associen com si fossin naturals, donats.

*El género en disputa, (2016), Editorial Paidós, 8a edició, p. 57.

PicsArt_04-10-01.18.10

Creixem en una societat que s’ha construït sobre la separació entre homes i dones com la gran divisió social: des dels banys públics a les feines que exerceixen o al rol que acompleixen en la família. Mirat en termes darwinians, diríem que són estructures que han permès la convivència i la supervivència de l’espècie. Però cal tenir molt clar que aquesta divisió és construïda. Hi ha moltes persones que no s’identifiquen ni a ser home ni a ser dona. S’assumeix que néixer amb un determinat sexe ens converteix en homes o dones, masculins o femenines. I precisament aquest moment, el del naixement, és el moment que Butler assenyala en els seus llibres que es comença a construir el nostre sexe. Quan a l’hospital diuen “és nen” o “és nena” es posa la primera pedra per edificar la identitat d’aquell nounat o fetus.

Creixem en una societat que s’ha construït sobre la separació entre homes i dones com la gran divisió social: des dels banys públics a les feines que exerceixen o al rol que acompleixen en la família.

Anem a pams. Segurament haureu sentit això de performar o performatiu. És un terme que entra a la filosofia de la mà de John Austin, un filòsof del llenguatge que defineix el performatiu com el ‘fer coses amb paraules’. En el seu text How to do things with words exposa actes ritualitzats entre els humans en els quals es realitza una acció gràcies a la proferència d’unes paraules determinades en un context concret (per exemple: un casament o la inauguració d’un vaixell). Judith Butler parteix de la teoria d’Austin (passada pel filtre de Derrida) per desenvolupar el seu pensament. Reprenent el cas en què es diu a un fetus o a un recent nascut que “és nen” o “és nena” s’està realitzant una acció performativa a través de la qual es construeix la identitat sexual d’aquest infant.

En aquest punt, és interessant destacar que es donen bastants casos d’infants que neixen amb els dos sexes i que, fins no fa gaire, l’hospital decidia quin sexe li deixaven i quin mutilaven en base al que es veia més gran (sí, sense mirar les hormones ni res, a ull). Tot i que la mutilació genital en nadons ha estat prohibida, seguim mutilant-nos els uns altres amb l’assumpció del binarisme home-dona i els prejudicis que ens acompanyen. El mateix passa amb moltes de les persones trans. Fruit de la pressió de no identificar-se amb el seu cos i de l’estructura social que determina que s’ha de ser home o dona, moltes persones passen pel procés de canviar-se de sexe per sentir-se millor en la pròpia pell. Si l’estructura social no estigués tan enclavada en aquest binarisme potser podrien viure en harmonia en el seu cos sense que aquest hagi d’adequar-se a la norma. Cada cas és un món, cada persona una realitat i experiència diferent. Però prendre consciència de l’estructura social en què vivim segurament ens ajudi a totes a acceptar, viure i conviure en un món on tothom es pugui trobar a gust.

Saps d’on ve Sant Valentí?

15.02.2018 |
15-febrer-2018

Autora: Momo Salcedo, membre de la Comissió de Gènere d’Esplac.


Vergonyosa llum del matí, la terra brunzeix i conversa amb els insectes, estan xerrant mentre
s’eixuguen la rosada que les ha embolcallat durant la nit.
Si escolto tot això és perquè, quan has estat més de tres cicles lunars en contacte únic amb el
bosc, pots interactuar en les seves converses. Semblant a les trobades que fèiem per a pensar,
no ho podies entendre fins que sabies de què tractava l’idioma.
Sento el cos àgil, puc notar com els meus músculs escultòrics es tensen mentre saludo el sol
ixent. Però tinc un nus a l’estómac que no em deixa badallar del tot, segurament sigui perquè
aquesta vesprada hauré d’escometre l’empresa que m’ha sigut encomanada.
Avui he fet divuit anys, ante diem XV Kalendas Martias (15 de febrer), coincidint amb
Lupercalia. Recordo a la meva mare consternada perquè no creia que estigués preparat per a
ser Luperci, deia que el coneixement era un regal de fuïció individual, que no podien obligar-
me a efectuar el ritual… Ma mare era una salvatge.


La paret blanca desprèn nuesa pura, tinc els ulls plens de sorra perquè he estat somiant que
nedava en un llac al desert. Aquell oasis estava habitat per llops majestuosos i, de lluny,
desterrades i excloses dels capricis de l’idíl·lic paratge hi havia un parell de cabres lluents com
perles brutes. Sento una humitat abundant a la vagina, ha estat nit de lluna plena i tinc unes
ganes imperioses de gojar, de desfer-me i concebre el cosmos a través de la procreació.
Afortunadament Lupercalia ja ha arribat. Toco el meu sexe, toco també una cassoleta de figues
que tinc als costat del jaç, n’agafo una amb el peu i esverada la precipito cap al cel. Cau
lleugera al meu palmell. La tasto i suaument la refrego pels meus llavis rosats. Em sento
extasiada, mística i desperta, com part de la naturalesa, com si les meves llàgrimes de joia
fossin l’aigua que brolla quan hem de néixer, em sento en harmonia.
Amb un lleuger i sinuós peble m’encamino amb Medea i Dànae cap al turó de Palatino. Hi
anem abans del moment previst, ja que volem ballar i acariciar-nos amb la soca del llorer
perquè quan ens beneeixin amb la fertilitat de les deesses estiguem en sincronia amb Gea.
Mentre ens hi dirigim, veig el fòrum i l’Ara Màxima decorats amb pintures i ofrenes a Fauno i a
Hircus, un calfred em fa espurnejar l’espinada… Començo a sentir una ombra tèrbola.


El sacerdot, presumptuós i recarregat de penjolls d’ós satinats de resina remena un senzill bol
ple de sang de la cabra que acaba d’immolar. Gentil però tenebrós, prenent un pedaç de llana
molla amb la llet del mateix animal. S’apropa:
Perseu, fill de Lupus, fill d’Orfeu i beneït per Fauno Luperco, agraciat i concebut per Rómul i
Rem. Mentre pronunciava aquest discurs seré i profund em tacà l’espai entre les celles amb un
ganivet roig de sang , després, mentre sentia la mirada de les mosses clavades en mi,
m’enretirà el líquid amb el pedaç.
Februatio ens empari!
Entre xiscles i rialles forçades, amb la nuesa líquida de la joventut i un fuet de pell de cabra el
ritual començà.

Vaig haver de fustigar moltes dones, algunes sentien un sinistre plaer que s’escapava al meu
entendre, com si s’estiguessin comunicant amb éssers desconeguts per a nosaltres. D’altres
fugien després d’haver sigut tocades amb l’instrument, aterrides i ploraneres.
Em vaig sentir trasbalsat, enfollit, amb deler inacabable de seguir infligint dolor i plaer,
pregant perquè entrada la nit, pogués trobar aquella jove tan sensual i desperta, la dels llavis
de maduixa esquitxats del morat de les figues madures i el lli dolç, i em permetés endinsar el
meu esperit desbocat i primari en ella.


A l’any 496, l’Església catòlica prohibí aquest ritual i instaurà Sant Valentí com a data per a
l’amor i l’amistat. Va ser popularitzat a França, on van dedicar aquest dia a l’aparellament i a la
recerca amorosa entre la població.

Qüestions a debatre:

  • Celebrem Sant Valentí? Per què?
  • És una festivitat apta per ser gaudida per tothom? O és exclusiva per a algunes persones?
  • Trobem similituds actuals amb Lupercalia?
  • Com moltes altres festivitats, aquesta la trobem necessària i/o beneficiosa?
  • Quin model de Sant Valentí ens agradaria tenir en el cas que existís com volguéssim?
  • Què ens aporta de negatiu i positiu el fet de que existeixi aquest dia?
  • Estem d’acord amb el tipus d’afecte material que s’intercanvia en aquesta data?
  • Alguna vegada ens hem sentit violentes o dolgudes per no voler participar-hi? Hi estem
    obligades?
  • Voldríem erradicar Sant Valentí?

La realitat de l’ocupació a Palestina

01.02.2018 |
1-febrer-2018

Autoria: Grup de Treball Creem Llaços – Brigades a Palestina.


El fil històric que ens porta a l’actualitat de Palestina és força complex. Per entendre què hi passa ens hem de remuntar al segle passat. Conèixer la història de Palestina ens acosta a una perspectiva àrab. Creem Llaços neix amb la intenció de fer d’altaveu de la història invisibilitzada, de les veus silenciades i del poble oprimit. Som conscients, tot i la nostra intenció, que a través d’un article no som capaces de plasmar la complexitat de l’ocupació i encara menys en ser persones europees que no han viscut el conflicte. Si més no, la responsabilitat que ens recau és transmetre allò que hem après.

Creem Llaços neix amb la intenció de fer d’altaveu de la història invisibilitzada, de les veus silenciades i del poble oprimit.

L’ocupació és el fruit del projecte sionista i el mitjà per la construcció d’un estat que, sota presumpcions religioses, és un projecte polític expansionista, racista i colonial de dominació europea i estatunidenca. Un nova vegada en la història, Occident té responsabilitats sobre un territori del qual no va voler desvincular la seva relació colonial a través de l’alliberació del poble palestí, sinó que va optar per la construcció deliberada de l’estat d’Israel.

Palestina és una terra amb una particular història de desenvolupament i riquesa, tant cultural com socioeconòmica. El seu problema és tenir una situació geopolítica estratègica. L’any 1947, les Nacions Unides van aprovar la resolució 181 en favor de la creació a Palestina de dos estats: un d’àrab i un de jueu amb Jerusalem sota control internacional. Aprovada sota el rebuig de la ciutadania àrab palestina i dels estats àrabs, ja que infringia l’article 1.2 de la Carta de les Nacions Unides que reconeix “el dret a la lliure determinació dels pobles”.

L’any 1948, sota aquest conflicte, Gran Bretanya traspassa la colònia a l’administració de les Nacions Unides. Una oportunitat que l’Agència Jueva per Israel va aprofitar per declarar la independència de l’estat d’Israel: “Una terra sense poble per a un poble sense terra”. Aquesta història ja ens la sabem. Retrocedim?

Una història invisibilitzada

Palestina, un cop derrotat l’Imperi otomà després de la Primera Guerra Mundial, és declarada formalment colònia de Gran Bretanya. Així doncs, l’any 1917 és determinant la Declaració de Balfour, que estableix Palestina com a la llar nacional pel poble jueu. Elaborada pel ministre britànic d’Afers Exteriors, líder de la comunitat sionista a Gran Bretanya. No és d’estranyar que el govern britànic, com a metròpoli, comencés a elaborar un projecte per assegurar relacions geoestratègiques i evitar que se simpatitzés amb el món àrab. L’any 1922 la població jueva representava el 13% de la població total a Palestina. Cal entendre que la religió no és l’element distintiu entre els àrabs, ja que poden ser persones de qualsevol religió. Simplement, serveix per indicar que el 87% restant no seria considerada població israeliana en cas de la proclamació de facto de l’estat d’Israel. Gradualment, el control de Palestina va passar en mans de les organitzacions sionistes, que van començar a assentar-se a Palestina. En el procés de democratització de la colònia anglesa es va instaurar un sufragi exclusiu per a sionistes; el dret a vot era sionista, els locals on es votava eren sionistes. La ciutadania palestina va reclamar els seus drets, i la primera gran resistència palestina reivindicant la seva alliberació i denunciant l’ocupació que s’estava duent a terme es va iniciar el 1936 i va durar fins al 1939, quan es va produir la matança de 15.000 palestines per part del moviment sionista. Aquesta és la primera gran massacre palestina.

Creiem necessari desmuntar el tan utilitzat argument de “construir l’estat d’Israel a Palestina sols perquè és la terra del poble jueu i que és per motius religiosos”, perquè és fals. Cal ser sensibles, tot i això, amb la persecució i l’exterminació de què ha estat víctima el poble jueu durant tota la història i que, per tant, veiessin en la creació d’un estat exclusiu la garantia de la protecció dels seus drets com a persones. Un altra vegada, volem tornar a recordar que el judaisme i el sionisme no són sinònims, que el conflicte no és religiós i que la culpa no és del poble jueu, el qual també és víctima del projecte sionista.

Creiem necessari desmuntar el tan utilitzat argument de “construir l’estat d’Israel a Palestina sols perquè és la terra del poble jueu i que és per motius religiosos”, perquè és fals.

Un altra vegada, volem tornar a recordar que el judaisme i el sionisme no són sinònims, que el conflicte no és religiós i que la culpa no és del poble jueu, el qual també és víctima del projecte sionista.

Construir l’estat d’Israel a Palestina amb el pretext que era una terra desocupada és completament fals. La seva creació, el mateix any, va provocar la destrucció de més de 400 comunitats,i la mort i el desplaçament de 750.000 persones entre l’any 1947 i 1950, que automàticament esdevenen refugiades i una segregació institucionalitzada per ètnia. Es va instaurar l’apartheid. Tot i això, no és només un conflicte d’àmbit local. Construir l’estat d’Israel a Palestina va provocar a escala internacional el conflicte àrab-israelià, que és un exemple més de l’imperialisme d’Occident sobre Orient. Israel, recolzat completament pels EUA i amb la neutralitat de la UE, és l’únic estat de les Nacions Unides sense haver definit les seves fronteres; per tant, és el pretext perfecte per a l’ocupació.

mur

La següent data important va ser el 1967, amb la Guerra dels Sis Dies, en què Israel es va enfrontar amb el món àrab i el va reduir en tan sols sis dies. En aquesta guerra, Israel va ocupar massivament Cisjordània (incloent-hi Jerusalem), la Franja de Gaza, els Alts del Golan (Síria) i la península del Sinaí (Egipte). Amb aquesta guerra, Israel va deixar clara la seva supremacia sobre els estats àrabs. Es van trencar en certa manera les aspiracions d’un projecte panarabista i es van iniciar tractats bilaterals entre els països àrabs i Israel per assegurar la no intervenció bèl·lica. D’aquesta manera, Palestina va quedar desemparada, sense un suport internacional determinant. El conflicte és de tals dimensions que les Nacions Unides van decidir “intervenir” (sempre a nivell institucional i emetent recomanacions) i van dictaminar que la solució al conflicte era la creació de dos estats amb les fronteres prèvies al 4 de juny de 1967 i que Jerusalem, com que era ser la capital sagrada per les religions monoteistes, quedava sota control internacional i no podia ser sobirania de ningú.

És evident que Israel va fer cas omís a aquestes resolucions, ja que des de la seva creació no només no ha deixat d’ocupar, sinó que ha agreujat les condicions de vida del poble palestí. I tot, perquè gaudeix de completa impunitat internacional. Els nombrosos tractats “acordats” entre Israel i l’Autoritat Nacional Palestina han fracassat. El més important, el d’Oslo (1994), després de les conferències i els acords de pau de Camp David i de Madrid, és determinant per entendre les asimetries de poder des de les quals es negocia i, per tant, perquè tant Israel com Palestina hi estan en desacord, ja que no compleixen els factors clau:

  • Fi de l’expansió: la construcció del mur és indiscriminada; des del 2002 fins a l’actualitat el mur té una longitud de més de 700 km.
  • Fi de la presència i continua expansió d’assentaments a ritmes frenètics tot i la resolució 465 de l’ONU que sosté que són il·legals. Actualment s’erigeixen assentaments com a ciutats i envolten els nuclis poblacionals palestins, en sumen més de 150 als territoris palestins ocupats.
  • El retorn dels aproximadament 6 milions de persones palestines refugiades és actualment impossible; Israel no reconeix com a seva aquesta responsabilitat i reconèixer-ne el retorn significaria reconèixer l’existència històrica del poble palestí.
  • Concessió de llibertat i independència al poble palestí sota un estat sobirà amb Jerusalem com a capital. Resposta: Jerusalem no serà la capital de Palestina, el control dels recursos naturals no es cedeix (Israel controla aproximadament el 80% dels aqüífers palestins i les seves terres) i la demolició de cases augmenta. La intervenció dels soldats a la vida de la ciutadania palestina és denigrant; la seva missió és destruir la dignitat de les persones palestines i gaudeixen d’extrema impunitat per fer-ho.

pales

Palestina ha quedat completament fragmentada: la Palestina del 48 completament oblidada; Cisjordània sota control militar; la Franja de Gaza indefinidament aïllada i bloquejada. A Cisjordània, territori amb què ens vàrem vincular durant la major part del projecte, existeix la presència militar d’Israel a través d’intrusions a cases palestines de manera sistemàtica, controls militars als checkpoints per impedir i limitar el moviment de les persones palestines dins i fora dels territoris ocupats, empresonaments sense càrrecs, demolició de cases, càstigs col·lectius, augmentar la dependència econòmica palestina amb el control dels recursos i impostos, tortures i assassinats, entre altres vulneracions dels drets humans i civils de les persones palestines. Aquestes reiterades discriminacions priven Palestina de desenvolupar-se econòmicament i política. A més, la construcció de carreteres de circumval·lació a Cisjordània i dels assentaments sionistes que rodegen els nuclis palestins priven la comunicació lliure i independent a Palestina i provoquen la confiscació de les seves terres.

Palestina ha quedat completament fragmentada: la Palestina del 48 completament oblidada; Cisjordània sota control militar; la Franja de Gaza indefinidament aïllada i bloquejada…

69 anys després de la creació de l’estat d’Israel, la consolidació d’aquest estat és indiscutible i el control dels mitjans d’educació i comunicació és clau per a la falsificació d’una cultura i la perversió del pensament sobre les noves generacions, basades en la negació històrica de Palestina i reafirmants que aquí, abans del 1948, no hi havia res.

Per entendre la complexitat de l’ocupació palestina cal analitzar la seva història. Aquest conflicte no és local, sinó que s’explica a través de la implicació de la comunitat internacional. El que sí que és evident és que les conseqüències les paguen la ciutadania palestina que, front l’opressió, ha escollit la resistència com a forma de vida abans que la rendició.

“El poble palestí manté el seu esperit de resistència, cimentat en la seva pròpia comunitat, contra l’ocupació israelita. Però no es pot escapar d’un sentiment de soledat i desemparament davant del silenci còmplice de la comunitat internacional”, Majed Nassar, Nassar Ibrahim.

isr

Una terra amb un poble organitzat: Palestina

29.01.2018 |
29-gener-2018

Autoria: Grup de Treball Creem Llaços


D’on venim? El projecte Creem Llaços (I)

“Una terra amb un poble organitzat: associacionisme i joventut a Palestina” sembla un títol enorme. Aquesta sensació també la vàrem tenir quan li vam posar títol al projecte: “Creem Llaços”. Però un cop a Palestina, un cop en contacte amb la realitat, un cop havent conegut les històries d’aquelles persones, tots els títols que se’ns feien grans es van omplir de significat.

Fent una mica de memòria, el grup de treball de Palestina va sorgir del viatge d’algunes monitores a aquest país l’estiu del 2015. En tornar, a l’AGO realitzada a Molins de Rei aquell mateix any, es va aprovar la creació d’un grup de treball que derivava de la Comissió Internacional, per a treballar al voltant de la situació de Palestina i el nostre posicionament com a entitat. Aquell grup no va acabar d’arrencar i un any més tard, a l’AGO del 2016 a Granollers, un grup de monis van tornar a presentar la proposta, per donar-li una segona oportunitat. D’allà, va sorgir un grup més consolidat que hem seguit treballant fins ara.

Sabem que des d’aquell moment, tot i que s’ha fet molta feina, no hem anat difonent gaire el que anàvem fent. Per una banda, perquè anàvem saturadíssimes de feina; per l’altra, perquè Israel té forts sistemes de seguretat informàtica i de rastrejament i volíem comprometre’ns el mínim possible a les xarxes.

logocreem 

D’entrada ens vàrem plantejar el projecte en tres fases

Del setembre de 2016 al juliol del 2017. Va ser el moment de decidir què hauria de ser aquest projecte, quins objectius ens marcàvem, què necessitàvem… Primerament, tot això tenia un cost i vam començar amb les campanyes econòmiques (samarretes i bosses, per una banda, i dues kafetes, per l’altra). També vàrem creure necessari un moment d’aprenentatge, en què vàrem fer formacions sobre context històric i polític, realitat cultural, seguretat informàtica i fronterera (per passar des d’Israel fins a Palestina). I partint d’un dels objectius marcats, que era fer una brigada per conèixer la realitat i fer un petit documental, vàrem començar a contactar amb les entitats palestines i israelianes que ens acollirien allà i que marcarien el nostre itinerari.

Del 31 de juliol al 18 d’agost del 2017. Vam fer el viatge a Palestina. El xoc amb la realitat, i les entitats i persones, van fer que redefiníssim part del projecte i adaptéssim els nostres objectius a les necessitats i interessos locals. Va ser un viatge molt intens, en què vàrem conèixer molta gent que ens va donar una visió panoràmica de l’ocupació i en què vam fer molta feina recopilant material audiovisual.

Des del setembre del 2017 fins a l’actualitat. Estem desenvolupant el projecte, creant el documental i la guia educativa que ha de servir per a difondre i apropar la realitat palestina, perquè ens serveixi com a excusa per fer un treball de valors en profunditat.

Palestina és una terra amb un poble que ha decidit resistir i lluitar per la seva llibertat i la seva dignitat. D’aquesta manera demostra que la lògica d’ocupació d’Israel no és suficient per destruir els drets d’un poble, negar-li’n la història i eliminar-ne la consciència.

Des de Catalunya, fem una crida a la solidaritat internacional i a la lluita per l’alliberament dels pobles oprimits. La resistència es construeix des de les bases i nosaltres també som part d’aquesta lluita que ha transcendit les fronteres i que no és una qüestió dels afers interns d’un estat.

“Existir és una forma de vida apropiada para a aquell que és capaç de transformar, produir, decidir, crear i comunicar-se”, Paulo Freire.

  • En aquest enllaç podeu trobar el manifest de Creem Llaços – Brigades a Palestina.
  • En aquest altre, la pàgina de Facebook on van publicant les activitats i les propostes.

Allò que el cos m’ha pres

09.11.2017 |

Autora: Alba Lafarga, ex-monitora de l’esplai Eixam i membre del Grup de Treball de Som Esplai.


A partir d’un relat en primera persona sobre el cos femení i els problemes que s’ha trobat en el seu desenvolupament, es busca reflexionar sobre les agressions masclistes, la pressió social i com ho podem combatre des dels esplais.

L’entrada a l’adolescència, a part del clàssic còctel hormonal, va representar una pèrdua gegant d’identitat. El creixement dels pits i l’eixamplament dels malucs eren l’entrada per la porta gran al món de les mirades, les repassades i les paraules. Tot d’interpel·lacions cap a un cos no desitjat que canviava a marxes forçades. El pitjor de tot eren les reaccions dels desconeguts que es creien amb la llicència d’adreçar-se al cos d’una menor de manera lasciva i repugnant. Interrupcions que teixeixen jerarquies i subordinacions en l’espai públic i que estableixen que el cos de la dona pot ser mirat, repassat i interpel·lat sense desig exprés de la persona que l’habita.

Vaig quedar subordinada, esporuguida i avergonyida del meu cos. Si fer-me gran volia dir haver d’acceptar això, no ho volia. M’estimava tornar al cos lleuger i no sexuat. Tornar a l’escola, on la diferència nen-nena no era gaire perceptible. Però és impossible retrocedir. S’ha de poder conviure amb harmonia amb qui som. Ara bé, quan convius en un cos que genera incomoditat en aparèixer a l’espai públic (entre els altres) quedes alienada en un mar d’inseguretat i vergonya corporal. Per si fos poc, encara falta sumar-li la societat estatitzada que fixa el cànon de bellesa en un cos esquelètic i que condueix a la bulímia.

Tots aquests complexes són batalles que cadascú lliura en solitari. Acceptar-se a una mateixa requereix temps propi i mirada interior. Un bé escàs a dia d’avui. El fet és que aquesta tarda he sentit sobre el meu cos la duresa d’una repassada que m’ha generat por i m’ha fet sentir inferior i subordinada a la mirada del que em fitava i m’esperava abans d’entrar a un edifici. Les sensacions que m’ha deixat la trobada han fet aflorar la relació complexa que cada dona té amb el seu cos. En aquest cas, la meva situació, però estic convençuda que també és la de tantes altres.

Caminava immersa en pensaments passatgers quan en la distància ha aparegut un cos. Tot i evitar el contacte visual m’he adonat que tenia els ulls clavats en mi. No sé ben bé en quina part, bàsicament no he volgut mirar per evitar qualsevol contacte que pogués donar peu a una interpel·lació verbal. El cos que m’incomodava en la distància s’ha aturat davant la porta d’una casa. Primer ha comprovat que estigués tancada amb un cop, i després he vist que picava al timbre. El so elèctric que indicava l’obertura ha sonat diversos metres abans de la intersecció del meu cos amb el cos intimidador. Però aquest ha decidit esperar i realitzar una llarga, incòmoda i fastigosa repassada al cos de dona que em vesteix.

Tot plegat ha estat una trobada horrible en la qual m’he sentit vexada i rebaixada. On algú ha convertit un espai públic que transito amb assiduïtat en un carrer a creuar amb l’antena d’alerta. Injustícia. Injustícia que per més seguretat i fermesa que guanyis amb el teu cos tot pugui ser ensorrat en uns segons fruit de la violència dels altres. Tant les agressions (o invasions) com la pressió social condueixen a una alienació entre la persona i el cos en què es troba. La persona no es vol o no es pot reconèixer en un cos que és el camp de batalla de tantes altres.

A l’esplai tenim l’opció, i jo diria que també el deure, d’ajudar els infants i els joves a estimar el propi cos, a poder-lo habitar amb comoditat. Així com aprendre a respectar el cos dels altres. El primer pas per fer-ho és que les monitores es sentin bé en la seva pell. Si els referents mostren confiança en els seus cossos, per diversos i poc regits a la norma social que siguin, es pot infondre comoditat als petits en els canvis que hauran de viure.

En el desenvolupament del cos es passa per moltes etapes: por, incomoditat, vergonya, etc. Cada persona és un món i també som responsables de poder-los mostrar la diversitat de cossos que hi ha més enllà del binarisme home-dona. Enmig dels dos pols hi ha una amalgama de vides encabides en cossos que busquen reconeixement. Visibilitzant els casos de les mateixes monitores estarem ajudant els infants a veure més enllà i a donar-los les eines per al demà. I és que a l’esplai el cos hi té molta presència. Abans de prendre la paraula en un debat o participar en una activitat de reflexió ja estem formant part en ser-hi presents físicament. Els cossos expressen el nostre estat d’ànim i trobar-se bé és un element important per generar espais positius i saludables, on es busqui compartir i sumar.

Potser el més important de tot plegat és evitar que els infants es sentin amb la potestat d’intimidar i subordinar els cossos de les persones que els resultin atractives. No s’ha de banalitzar el tema de “l’amor” entre els infants amb els “cotis” o les rialles de “el Pau va per la Laia!”. Cal ensenyar-los a respectar-se mútuament en aquestes ocasions (que tot sovint ens prenem de broma), ja que això pot determinar les actituds d’aquests infants de cara al futur. Tot i que la batalla final per sentir-se bé en la pròpia pell és individual, sí que tenim un paper important a l’hora d’ampliar el camp de visió dels infants i tallar conductes nocives que es puguin generar entre ells (comentaris com ara: “No vull anar amb el Noel perquè està gras” o bé “L’Anna no és amiga nostra perquè es comporta com un nen”). És important que els equips de monitores tinguin debats interns sobre quina actitud mostrar davant de comportaments agressius o comentaris incòmodes (tant entre infants, entre monitores o entre infants i monitores). Parar atenció a les dinàmiques que es generen entre els infants en les estones lliures pot ser d’utilitat per detectar problemes a les colles i trobar punts a reforçar. També és interessant fer l’exercici d’autocrítica de fixar-se en el tipus de relacions que s’estableixen entre les monitores i si el grup d’infants es pot veure influït per les seves dinàmiques.

L’anàlisi, però sobretot l’autoanàlisi, són les millors eines per entendre els petits malentesos o les grans trifulgues del microsistema que és l’esplai. Més que omplir els calendaris d’activitats, projectes i campanyes econòmiques, s’han de potenciar els espais d’escolta i cura. Perquè tenir la motivació i l’energia d’educar passa per formar part d’un grup que s’estima, que coneix els seus límits i que no força els petits engranatges de la seva màquina.

De la reflexió a l’acció: aturem la islamofòbia!

27.09.2017 |
27-setembre-2017

Autor: Víctor Albert Blanco, politòleg i doctorand en sociologia

Arran dels atemptats del mes d’agost a Barcelona i Cambrils, el terme islamofòbia ha emergit amb força en el discurs públic. Responsables polítics, mitjans de comunicació i dirigents associatius insisteixen en la necessitat de prevenir els discursos i els actes contra la comunitat musulmana que, malauradament, se succeeixen arreu. En aquest sentit, la paraula islamofòbia també va protagonitzar la manifestació institucional del dissabte 26 d’agost, en la qual molts assistents van exhibir cartells amb el lema “No a la islamofòbia”.

Què és exactament la islamofòbia? A què ens referim amb aquest terme?

Des de fa uns anys, la noció ha proliferat en l’àmbit social, polític i acadèmic amb l’objectiu de descriure els actes i els discursos hostils envers el col·lectiu musulmà que es produeixen, principalment, als països occidentals. D’aquesta manera, tant des de centres d’investigació universitaris com des del moviment associatiu i, en certa manera, des d’algunes institucions, s’ha fomentat l’estudi i la denúncia d’aquest fenomen.

A tall d’exemple, convé assenyalar que entre el 2012 i el 2016 un equip de la Universitat de Berkeley, als Estats Units, va publicar una revista científica multidisciplinària sota el títol Islamophobia Studies Journal. A Europa, l’European Monitoring Center on Racism and Xenophobia (EUMC) , depenent de les institucions de la UE i predecessor de la Fundamental Rights Agency, va publicar diversos informes sobre la situació de la islamofòbia al continent. D’altra banda, Amnistia Internacional va presentar el 2012 un extens document en què reportava situacions de discriminació sofertes per les persones musulmanes a diferents països europeus.

A causa del nombre i de la varietat de contribucions sobre el concepte, es fa difícil oferir una definició precisa de la islamofòbia. És per això que resulta interessant abordar-la com un fenomen social d’alterització de les persones musulmanes pel simple fet de ser-ho, o de semblar-ho. En aquest sentit, cal remarcar que en les darreres setmanes el focus s’ha centrat en alguns actes discriminatoris, com agressions físiques i verbals o missatges ofensius en centres de culte. No obstant això, cal entendre que la islamofòbia va molt més enllà d’aquestes accions.

Evidentment, aquestes agressions són segurament la cara més visible del fenomen i, sobretot, l’element que més pateixen les persones musulmanes. Només el 2016, la Plataforma Ciutadana contra la Islamofòbia va recollir en el seu informe anual un total de 573 incidents. Cal assenyalar, a més, que la majoria d’aquests actes dirigits contra persones físiques afecten dones, fet que s’ha definit com a islamofòbia de gènere.

Però aquests actes se sustenten en una sèrie de discursos contra l’islam i els musulmans que troben importants altaveus mediàtics. Els més cridaners són, sens dubte, els anomenats discursos d’odi, que atien precisament un rebuig obert i desacomplexat en contra dels musulmans. Alguns d’aquests estan sent recollits i denunciats per l’Observatori de la Islamofòbia als Mitjans. Malgrat això, podem observar igualment altres formes discursives que, sense abominar l’islam i els musulmans, en reprodueixen una sèrie d’imatges negatives i estereotipades.

Aquests discursos, molt ancorats en la nostra societat, se sustenten en un seguit de representacions històriques. En el cas català i espanyol, amb la popularització del patrònim moro en la seva accepció pejorativa. Una dimensió que es va veure amplificada amb l’experiència colonial del segle XIX i primera meitat del XX, on el conflicte violent amb la població del nord del Marroc va atiar un seguit d’imatges que es corresponien, a més, amb els discursos orientalistes en boga a tot Europa. Els moros estaven presentats com intrínsecament violents, endarrerits misògins i salvatges. Idees que, encara avui, ressonen en l’opinió pública, avivades, segurament, per una actualitat internacional que presenta gairebé sempre la relació entre Europa i els països dits musulmans d’una manera conflictiva.

Convé precisar, en aquest punt, que algunes persones rebutgen l’ús del terme islamofòbia. Creuen que la denúncia d’aquesta forma de racisme es podria confondre amb la crítica legítima a l’islam. És una remarca pertinent i un risc real. Però la profunditat del fenomen i la cruesa amb què es manifesta requereix un nom específic que vagi més enllà del terme xenofòbia. Més encara, quan hi intervé un factor que no es manifesta en altres formes de racisme, com és l’afiliació religiosa. Anomenar una realitat social permet reconèixer i combatre-la, no fer-ho suposa, al contrari, ocultar-la socialment i política.

De la reflexió a l’acció?

Més enllà de les reflexions i les definicions que aquí es poden plantejar, convé preguntar-nos què pot fer el moviment associatiu juvenil en la lluita contra la islamofòbia. En primer lloc, cal reivindicar les entitats com a espais de socialització i politització des de la diferència i la diversitat.

La implicació de milers de joves i adolescents en aquestes organitzacions afavoreix que aquestes esdevinguin plataformes a través de les quals desmuntar tòpics i estereotips. Existeixen, en aquest sentit, multitud de recursos per treballar des d’aquesta perspectiva. Els materials elaborats per les xarxes anti-rumors vinculades als ajuntaments o les guies sobre diversitat religiosa publicades per la Generalitat en són només alguns exemples.

Per concloure, el treball en xarxa també esdevé clau. En l’àmbit nacional, diverses iniciatives intenten federar i coordinar el treball de diferents entitats i moviments en contra del racisme i les discriminacions. A escala local, això també resulta important. En aquest sentit, és interessant mencionar l’exemple del districte barceloní de Nou Barris, on els casals de joves s’han implicat de manera activa en una mobilització per la convivència amb l’objectiu de defensar el dret d’una comunitat musulmana a obrir el seu centre de culte. Un dret que, malgrat que reconegut per la legislació vigent, alguns veïns intenten qüestionar amb el suport entusiasta de l’extrema dreta.

noalaislamofobia

El joc: una eina imprescindible per construir(-se) en societat

07.04.2017 | 1
7-abril-2017

Escrit per Alba Lafarga Magro, monitora de l’esplai Eixam.

“Aprenem jugant”, segurament el lema preferit de tots els monitors i monitores d’esplai. Però, què s’amaga darrere de l’aprenentatge a través del joc? En aquest article s’aprofundeix en el concepte de ‘joc’ a partir de la interpretació que Walter Benjamin fa de la paraula i de la forta presència que ha tingut en la història del pensament. Read More

Quan la violència truca a l’esplai

24.03.2017 |
24-març-2017

Algunes pistes per trobar solucions efectives contra el maltractament

Autor: Rafael Cortés, soci col·laborador d’Esplac i formador de l’Escola Lliure El Sol.

En alguns esplais hi ha situacions de maltractament o bullying en els grups de infants i adolescents. Aquestes situacions generen malestar dins dels equips de monitors i monitores, que es mouen per poder resoldre-ho, com és normal i saludable.

L’esplai vol cultivar relacions que beneficiïn el creixement de tothom i això passa per cultivar relacions respectuoses i a favor de la vida. Òbviament, les relacions de maltractament van en sentit oposat: van cap a la mort, psíquica i física, de tots el implicats. El maltractament acaba amb el maltractat o maltractada, però també amb el i la maltractadora i tot el grup que ho permet. Per tant, és un tema important i cal abordar-lo amb intel·ligència (que no intel·lectualisme) i molta serenor i fermesasi no volem acabar amb els projectes d’esplai i, el més important, amb les persones que en formen part. Read More

Trencar barreres per cohesionar-nos

15.03.2017 |
15-MARÇ-2017

Autor: Víctor Yustres

La darrera Escola d’Esplac 2017 (11 i 12 de març a Vic) hem aprofundit en un tema que s’està convertint en un repte per als esplais: com ser espais diversos i inclusius. Un dels blocs sobre els quals hem reflexionat a l’hora de tractar aquesta temàtica tan àmplia és la diversitat funcional. Vam poder debatre en una taula rodona amb el fundador de l’Associació Sarau, Edgar Vinyals, i el coordinador del Grup de Recerca Atenció i Diversitat de la Universitat de Vic, Jose Ramón Lago, i vam compartir diverses experiències (TEAyudo, Projecte Santi) que ens van donar eines per repensar la diversitat a l’esplai i arribar a ser, poc a poc, un agent educatiu inclusiu i que representi la diversitat del seu entorn. Tothom té capacitats i discapacitats, i la diversitat és el que ens cohesiona i ens enriqueix. Read More