Image Image Image Image Image Image Image Image Image Image
Scroll to top

Top

En profunditat

Allò que el cos m’ha pres

09.11.2017 |

Autora: Alba Lafarga, ex-monitora de l’esplai Eixam i membre del Grup de Treball de Som Esplai.


A partir d’un relat en primera persona sobre el cos femení i els problemes que s’ha trobat en el seu desenvolupament, es busca reflexionar sobre les agressions masclistes, la pressió social i com ho podem combatre des dels esplais.

L’entrada a l’adolescència, a part del clàssic còctel hormonal, va representar una pèrdua gegant d’identitat. El creixement dels pits i l’eixamplament dels malucs eren l’entrada per la porta gran al món de les mirades, les repassades i les paraules. Tot d’interpel·lacions cap a un cos no desitjat que canviava a marxes forçades. El pitjor de tot eren les reaccions dels desconeguts que es creien amb la llicència d’adreçar-se al cos d’una menor de manera lasciva i repugnant. Interrupcions que teixeixen jerarquies i subordinacions en l’espai públic i que estableixen que el cos de la dona pot ser mirat, repassat i interpel·lat sense desig exprés de la persona que l’habita.

Vaig quedar subordinada, esporuguida i avergonyida del meu cos. Si fer-me gran volia dir haver d’acceptar això, no ho volia. M’estimava tornar al cos lleuger i no sexuat. Tornar a l’escola, on la diferència nen-nena no era gaire perceptible. Però és impossible retrocedir. S’ha de poder conviure amb harmonia amb qui som. Ara bé, quan convius en un cos que genera incomoditat en aparèixer a l’espai públic (entre els altres) quedes alienada en un mar d’inseguretat i vergonya corporal. Per si fos poc, encara falta sumar-li la societat estatitzada que fixa el cànon de bellesa en un cos esquelètic i que condueix a la bulímia.

Tots aquests complexes són batalles que cadascú lliura en solitari. Acceptar-se a una mateixa requereix temps propi i mirada interior. Un bé escàs a dia d’avui. El fet és que aquesta tarda he sentit sobre el meu cos la duresa d’una repassada que m’ha generat por i m’ha fet sentir inferior i subordinada a la mirada del que em fitava i m’esperava abans d’entrar a un edifici. Les sensacions que m’ha deixat la trobada han fet aflorar la relació complexa que cada dona té amb el seu cos. En aquest cas, la meva situació, però estic convençuda que també és la de tantes altres.

Caminava immersa en pensaments passatgers quan en la distància ha aparegut un cos. Tot i evitar el contacte visual m’he adonat que tenia els ulls clavats en mi. No sé ben bé en quina part, bàsicament no he volgut mirar per evitar qualsevol contacte que pogués donar peu a una interpel·lació verbal. El cos que m’incomodava en la distància s’ha aturat davant la porta d’una casa. Primer ha comprovat que estigués tancada amb un cop, i després he vist que picava al timbre. El so elèctric que indicava l’obertura ha sonat diversos metres abans de la intersecció del meu cos amb el cos intimidador. Però aquest ha decidit esperar i realitzar una llarga, incòmoda i fastigosa repassada al cos de dona que em vesteix.

Tot plegat ha estat una trobada horrible en la qual m’he sentit vexada i rebaixada. On algú ha convertit un espai públic que transito amb assiduïtat en un carrer a creuar amb l’antena d’alerta. Injustícia. Injustícia que per més seguretat i fermesa que guanyis amb el teu cos tot pugui ser ensorrat en uns segons fruit de la violència dels altres. Tant les agressions (o invasions) com la pressió social condueixen a una alienació entre la persona i el cos en què es troba. La persona no es vol o no es pot reconèixer en un cos que és el camp de batalla de tantes altres.

A l’esplai tenim l’opció, i jo diria que també el deure, d’ajudar els infants i els joves a estimar el propi cos, a poder-lo habitar amb comoditat. Així com aprendre a respectar el cos dels altres. El primer pas per fer-ho és que les monitores es sentin bé en la seva pell. Si els referents mostren confiança en els seus cossos, per diversos i poc regits a la norma social que siguin, es pot infondre comoditat als petits en els canvis que hauran de viure.

En el desenvolupament del cos es passa per moltes etapes: por, incomoditat, vergonya, etc. Cada persona és un món i també som responsables de poder-los mostrar la diversitat de cossos que hi ha més enllà del binarisme home-dona. Enmig dels dos pols hi ha una amalgama de vides encabides en cossos que busquen reconeixement. Visibilitzant els casos de les mateixes monitores estarem ajudant els infants a veure més enllà i a donar-los les eines per al demà. I és que a l’esplai el cos hi té molta presència. Abans de prendre la paraula en un debat o participar en una activitat de reflexió ja estem formant part en ser-hi presents físicament. Els cossos expressen el nostre estat d’ànim i trobar-se bé és un element important per generar espais positius i saludables, on es busqui compartir i sumar.

Potser el més important de tot plegat és evitar que els infants es sentin amb la potestat d’intimidar i subordinar els cossos de les persones que els resultin atractives. No s’ha de banalitzar el tema de “l’amor” entre els infants amb els “cotis” o les rialles de “el Pau va per la Laia!”. Cal ensenyar-los a respectar-se mútuament en aquestes ocasions (que tot sovint ens prenem de broma), ja que això pot determinar les actituds d’aquests infants de cara al futur. Tot i que la batalla final per sentir-se bé en la pròpia pell és individual, sí que tenim un paper important a l’hora d’ampliar el camp de visió dels infants i tallar conductes nocives que es puguin generar entre ells (comentaris com ara: “No vull anar amb el Noel perquè està gras” o bé “L’Anna no és amiga nostra perquè es comporta com un nen”). És important que els equips de monitores tinguin debats interns sobre quina actitud mostrar davant de comportaments agressius o comentaris incòmodes (tant entre infants, entre monitores o entre infants i monitores). Parar atenció a les dinàmiques que es generen entre els infants en les estones lliures pot ser d’utilitat per detectar problemes a les colles i trobar punts a reforçar. També és interessant fer l’exercici d’autocrítica de fixar-se en el tipus de relacions que s’estableixen entre les monitores i si el grup d’infants es pot veure influït per les seves dinàmiques.

L’anàlisi, però sobretot l’autoanàlisi, són les millors eines per entendre els petits malentesos o les grans trifulgues del microsistema que és l’esplai. Més que omplir els calendaris d’activitats, projectes i campanyes econòmiques, s’han de potenciar els espais d’escolta i cura. Perquè tenir la motivació i l’energia d’educar passa per formar part d’un grup que s’estima, que coneix els seus límits i que no força els petits engranatges de la seva màquina.

De la reflexió a l’acció: aturem la islamofòbia!

27.09.2017 |
27-setembre-2017

Autor: Víctor Albert Blanco, politòleg i doctorand en sociologia

Arran dels atemptats del mes d’agost a Barcelona i Cambrils, el terme islamofòbia ha emergit amb força en el discurs públic. Responsables polítics, mitjans de comunicació i dirigents associatius insisteixen en la necessitat de prevenir els discursos i els actes contra la comunitat musulmana que, malauradament, se succeeixen arreu. En aquest sentit, la paraula islamofòbia també va protagonitzar la manifestació institucional del dissabte 26 d’agost, en la qual molts assistents van exhibir cartells amb el lema “No a la islamofòbia”.

Què és exactament la islamofòbia? A què ens referim amb aquest terme?

Des de fa uns anys, la noció ha proliferat en l’àmbit social, polític i acadèmic amb l’objectiu de descriure els actes i els discursos hostils envers el col·lectiu musulmà que es produeixen, principalment, als països occidentals. D’aquesta manera, tant des de centres d’investigació universitaris com des del moviment associatiu i, en certa manera, des d’algunes institucions, s’ha fomentat l’estudi i la denúncia d’aquest fenomen.

A tall d’exemple, convé assenyalar que entre el 2012 i el 2016 un equip de la Universitat de Berkeley, als Estats Units, va publicar una revista científica multidisciplinària sota el títol Islamophobia Studies Journal. A Europa, l’European Monitoring Center on Racism and Xenophobia (EUMC) , depenent de les institucions de la UE i predecessor de la Fundamental Rights Agency, va publicar diversos informes sobre la situació de la islamofòbia al continent. D’altra banda, Amnistia Internacional va presentar el 2012 un extens document en què reportava situacions de discriminació sofertes per les persones musulmanes a diferents països europeus.

A causa del nombre i de la varietat de contribucions sobre el concepte, es fa difícil oferir una definició precisa de la islamofòbia. És per això que resulta interessant abordar-la com un fenomen social d’alterització de les persones musulmanes pel simple fet de ser-ho, o de semblar-ho. En aquest sentit, cal remarcar que en les darreres setmanes el focus s’ha centrat en alguns actes discriminatoris, com agressions físiques i verbals o missatges ofensius en centres de culte. No obstant això, cal entendre que la islamofòbia va molt més enllà d’aquestes accions.

Evidentment, aquestes agressions són segurament la cara més visible del fenomen i, sobretot, l’element que més pateixen les persones musulmanes. Només el 2016, la Plataforma Ciutadana contra la Islamofòbia va recollir en el seu informe anual un total de 573 incidents. Cal assenyalar, a més, que la majoria d’aquests actes dirigits contra persones físiques afecten dones, fet que s’ha definit com a islamofòbia de gènere.

Però aquests actes se sustenten en una sèrie de discursos contra l’islam i els musulmans que troben importants altaveus mediàtics. Els més cridaners són, sens dubte, els anomenats discursos d’odi, que atien precisament un rebuig obert i desacomplexat en contra dels musulmans. Alguns d’aquests estan sent recollits i denunciats per l’Observatori de la Islamofòbia als Mitjans. Malgrat això, podem observar igualment altres formes discursives que, sense abominar l’islam i els musulmans, en reprodueixen una sèrie d’imatges negatives i estereotipades.

Aquests discursos, molt ancorats en la nostra societat, se sustenten en un seguit de representacions històriques. En el cas català i espanyol, amb la popularització del patrònim moro en la seva accepció pejorativa. Una dimensió que es va veure amplificada amb l’experiència colonial del segle XIX i primera meitat del XX, on el conflicte violent amb la població del nord del Marroc va atiar un seguit d’imatges que es corresponien, a més, amb els discursos orientalistes en boga a tot Europa. Els moros estaven presentats com intrínsecament violents, endarrerits misògins i salvatges. Idees que, encara avui, ressonen en l’opinió pública, avivades, segurament, per una actualitat internacional que presenta gairebé sempre la relació entre Europa i els països dits musulmans d’una manera conflictiva.

Convé precisar, en aquest punt, que algunes persones rebutgen l’ús del terme islamofòbia. Creuen que la denúncia d’aquesta forma de racisme es podria confondre amb la crítica legítima a l’islam. És una remarca pertinent i un risc real. Però la profunditat del fenomen i la cruesa amb què es manifesta requereix un nom específic que vagi més enllà del terme xenofòbia. Més encara, quan hi intervé un factor que no es manifesta en altres formes de racisme, com és l’afiliació religiosa. Anomenar una realitat social permet reconèixer i combatre-la, no fer-ho suposa, al contrari, ocultar-la socialment i política.

De la reflexió a l’acció?

Més enllà de les reflexions i les definicions que aquí es poden plantejar, convé preguntar-nos què pot fer el moviment associatiu juvenil en la lluita contra la islamofòbia. En primer lloc, cal reivindicar les entitats com a espais de socialització i politització des de la diferència i la diversitat.

La implicació de milers de joves i adolescents en aquestes organitzacions afavoreix que aquestes esdevinguin plataformes a través de les quals desmuntar tòpics i estereotips. Existeixen, en aquest sentit, multitud de recursos per treballar des d’aquesta perspectiva. Els materials elaborats per les xarxes anti-rumors vinculades als ajuntaments o les guies sobre diversitat religiosa publicades per la Generalitat en són només alguns exemples.

Per concloure, el treball en xarxa també esdevé clau. En l’àmbit nacional, diverses iniciatives intenten federar i coordinar el treball de diferents entitats i moviments en contra del racisme i les discriminacions. A escala local, això també resulta important. En aquest sentit, és interessant mencionar l’exemple del districte barceloní de Nou Barris, on els casals de joves s’han implicat de manera activa en una mobilització per la convivència amb l’objectiu de defensar el dret d’una comunitat musulmana a obrir el seu centre de culte. Un dret que, malgrat que reconegut per la legislació vigent, alguns veïns intenten qüestionar amb el suport entusiasta de l’extrema dreta.

noalaislamofobia

El joc: una eina imprescindible per construir(-se) en societat

07.04.2017 | 1
7-abril-2017

Escrit per Alba Lafarga Magro, monitora de l’esplai Eixam.

“Aprenem jugant”, segurament el lema preferit de tots els monitors i monitores d’esplai. Però, què s’amaga darrere de l’aprenentatge a través del joc? En aquest article s’aprofundeix en el concepte de ‘joc’ a partir de la interpretació que Walter Benjamin fa de la paraula i de la forta presència que ha tingut en la història del pensament. Read More

Quan la violència truca a l’esplai

24.03.2017 |
24-març-2017

Algunes pistes per trobar solucions efectives contra el maltractament

Autor: Rafael Cortés, soci col·laborador d’Esplac i formador de l’Escola Lliure El Sol.

En alguns esplais hi ha situacions de maltractament o bullying en els grups de infants i adolescents. Aquestes situacions generen malestar dins dels equips de monitors i monitores, que es mouen per poder resoldre-ho, com és normal i saludable.

L’esplai vol cultivar relacions que beneficiïn el creixement de tothom i això passa per cultivar relacions respectuoses i a favor de la vida. Òbviament, les relacions de maltractament van en sentit oposat: van cap a la mort, psíquica i física, de tots el implicats. El maltractament acaba amb el maltractat o maltractada, però també amb el i la maltractadora i tot el grup que ho permet. Per tant, és un tema important i cal abordar-lo amb intel·ligència (que no intel·lectualisme) i molta serenor i fermesasi no volem acabar amb els projectes d’esplai i, el més important, amb les persones que en formen part. Read More

Trencar barreres per cohesionar-nos

15.03.2017 |
15-MARÇ-2017

Autor: Víctor Yustres

La darrera Escola d’Esplac 2017 (11 i 12 de març a Vic) hem aprofundit en un tema que s’està convertint en un repte per als esplais: com ser espais diversos i inclusius. Un dels blocs sobre els quals hem reflexionat a l’hora de tractar aquesta temàtica tan àmplia és la diversitat funcional. Vam poder debatre en una taula rodona amb el fundador de l’Associació Sarau, Edgar Vinyals, i el coordinador del Grup de Recerca Atenció i Diversitat de la Universitat de Vic, Jose Ramón Lago, i vam compartir diverses experiències (TEAyudo, Projecte Santi) que ens van donar eines per repensar la diversitat a l’esplai i arribar a ser, poc a poc, un agent educatiu inclusiu i que representi la diversitat del seu entorn. Tothom té capacitats i discapacitats, i la diversitat és el que ens cohesiona i ens enriqueix. Read More

4 preguntes per esbrinar si la meva associació és masclista

14.02.2017 |

Autora: Mariona Zamora Juan

Il·lustracions: Amat Molero Borràs

No totes les actituds masclistes són cosa d’una sola persona. A vegades un grup o una associació – fins i tot la més democràtica, d’esquerres i alternativa – també pot ser masclista. Com podem detectar-ho, com hem d’actuar, i, sobretot, com ens n’hem de responsabilitzar? Read More

Noves preguntes per donar respostes al ciberassetjament

08.02.2017 |

Autora: Sílvia Luque, exmonitora de l’Esplai El Piolet i directora de la Fundació Ferrer i Guàrdia.

Les xarxes socials han esdevingut en sí mateixes un nou espai de socialització. És un espai on cada cop més ens sentim obligats i obligades a mostrar als altres qui som, què fem, què ens agrada. Read More

Assemblearis per naturalesa

12.01.2017 |
12 – gener – 2017

Autor: Dani Costa, membre de l’Equip de Coordinació d’Esplais Catalans.

Ben aviat es publicarà una nova versió actualitzada del Coordinem-nos, el tercer número de la col·lecció de l’Esmolet dedicat al treball en equip i l’assemblearisme als esplais. Una actualització necessària si atenem als canvis succeïts els últims anys, fruït d’un creixement en la participació i un enriquiment en el discurs sobre temes transversals i específics d’Esplac; més d’una aposta clara cap al model assembleari i la seva consolidació en la dinàmica de funcionament dels esplais.

Ja en l’última publicació, incloíem el “treball en equip”, en contraposició al “treball en grup”, terme molt limitat, si entenem que la dinàmica de l’esplai pressuposa un treball de cooperació, on cadascun dels membres aporta i enriqueix l’entitat, i on els èxits o fracassos depenen de l’aportació de tots els membres de l’equip. Si una persona falla, el col·lectiu se’n ressent, si una persona compleix, el col·lectiu queda reforçat. Read More

Educant des de la respiració i la postura corporal

20.12.2016 |
Autor: Rafael Cortés, formador de l’Escola Lliure El Sol i soci d’Esplais Catalans.

Algun cop t’has preguntat com respires, com es la teva respiració? Algun cop t’has aturat per sentir el moviment del teu cos quan entra i surt l’aire? Algun cop t’has plantejat com afecta la teva manera de respirar a la teva tasca educativa? Mai has observat la teva respiració quan estàs amb els infants fent jocs i no surten? O quan estàs amb altres companys o companyes monitores en una reunió “acalorada”? Read More

Parlem de dignitat

30.11.2016 |

Autora: Alba Lafarga, monitora de l’esplai Eixam.

*Reportatge escrit desprtés de la visita de l’autora al camp de refugiades de Heumensoord, a Nijmegen (Holanda), al desembre de 2015.

19 anys. Per la seva cara encara l’hagués fet més jove. El Mohammed era d’Alepo, la ciutat siriana més perillosa en aquests temps de guerra. Havia vingut tot sol deixant la família enrere. Els seus dos germans havien decidit quedar-se perquè estaven a l’últim any de la universitat i volien sortir de Síria amb un títol sota al braç. En Mohammed havia estat estudiant Tecnologies de la Informació (IT) però ho va deixar per venir a Holanda, esperant trobar una millor vida. Read More