Image Image Image Image Image Image Image Image Image Image
Scroll to top

Top

En profunditat

La tecnologia a l’esplai després de la crisi del Coronavirus

02.07.2020 |

Autor: Marc Clascà, monitor i membre de la Comunitat de Desenvolupament de l’Era.


Què et ve al cap quan llegeixes la idea sobirania tecnològica? Abans d’arribar a parlar de la pandèmia, cal posar-nos en context. Les eines tecnològiques fa anys que tenen un paper molt important en el desenvolupament de la societat i en el dia a dia de les persones. La manera com utilitzem aquestes eines, com ens són proveïdes, l’accés que hi tenim… són totes idees que la sobirania tecnològica porta a debat per tal que les persones puguem decidir lliurement sobre allò que ens afecta. Actualment utilitzem dispositius dissenyats i manufacturats per empreses privades dels quals no en tenim tota la informació interna i que no podem modificar; també utilitzem unes plataformes i xarxes socials que, tot i que ens permeten estar més connectats amb la gent que ens envolta (i la que no, també), es lucren amb les nostres formes de vida, gustos, reaccions… Posar tots aquests temes sobre la taula del debat és una assignatura pendent que tenim des de fa temps.

Si ara ens traslladem al Març del 2020 ens trobem davant la pandèmia de la COVID-19 a la qual ens hem enfrontat en unes condicions d’austeritat i desregularització en el sector sanitari i de capitalisme ferotge que ha posat en perill la subsistència de les classes populars. Davant d’aquesta crisi, les plataformes han arribat de cop amb el seu solucionisme tecnològic. Les empreses tecnològiques han arribat on les administracions públiques no podien arribar, imposant el seu model: solucions individuals a les nostres necessitats més bàsiques, oferta d’oci i consum de continguts de forma individual i personalitzada, fins i tot un sistema de control de contagis desenvolupat entre els propietaris dels dos sistemes operatius per a mòbils més utilitzats al món. Un panorama de solucionisme tecnològic com aquest ens obliga a acceptar la seva ajuda — perquè tenen els mitjans — i ens allunya del debat polític real sobre l’arrel de tots aquests problemes: parlem de solucions postideològiques. I, en tot aquest desplegament, el sector de l’educació no n’hem estat pas allunyats, sinó tot el contrari! Escoles, instituts, caus, esplais… hem vist com aquestes eines tecnològiques entren directament en el nostre dia a dia i no sabem gestionar-ho (ni les associacions ni les institucions) perquè mai havíem tingut aquest debat. Però hem d’actuar ja!

La tecnologia ha trucat a la porta, i abans de poder preguntar “qui hi ha?” i sense pràcticament adonar-nos-en ja s’havia rentat les mans, tret la mascareta, desinfectat la roba, arraconat les sabates a un espai apartat del rebedor i… era al menjador de casa totes nosaltres com una més de la família! Eines com Zoom o similars han sigut el dia a dia de l’esplai aquests mesos i xarxes socials com Instagram van ser el bressol dels “reptes confinats” que vam idear esplais i caus a l’inici del confinament. D’altra banda, estructures molt més complexes com escoles i instituts públics han vist com tota la seva organització (i per tant, les dades de tots els professors i alumnes del sistema educatiu públic) passava a utilitzar el conjunt d’aplicacions de Google Apps. A l’esplai, des de sempre, ens mirem molt i molt bé tots i cadascun dels canvis que fem —tant en l’àmbit pedagògic com en l’àmbit organitzatiu — perquè creiem que té implicacions en la nostra feina amb els infants. En aquest cas, però, hem adoptat sense remei unes solucions tecnològiques que estic segur que si haguessin passat per un procés de debat a la meva assemblea, no s’haurien aprovat. D’entrada, aquest “paquet de mesures digitals” que de cop hem adoptat com a societat està basat en un model d’oci individual i instantani: un algoritme que coneix més els usuaris que ells mateixos ens proposa què hem de veure a continuació; un paradigma que crec que s’allunya molt del model d’aprenentatge i oci col·lectius que defensem els esplais i caus. Després de veure com ha passat tot això, a mi se’m plantegen les següents preguntes: quina percepció tenim des del lleure educatiu de les tecnologies? Coneixem bé les eines? I els continguts? Si la nostra feina és plantejar alternatives al món que vivim amb els infants, ho estem fent amb la tecnologia també?

Des que sóc monitor, el més a prop que hem estat a l’esplai de parlar sobre tecnologia ha estat quan hem posat a debat l’ús dels mòbils per part dels infants, addiccions, conseqüències de les xarxes socials… Sempre hem plantejat aquest problema entre dues opcions, deixant que triïn si volen dur els mòbils o els volen deixar a casa (i en general acostumem a imposar que no s’han d’utilitzar), però mai els hem donat les eines per plantejar aquest debat en profunditat! A l’esplai hem de deixar de veure els mòbils com caixes negres i portar el debat en termes de com són les eines, plataformes i dispositius que trobem ara mateix a la societat, com utilitzen les nostres dades, quina capacitat tenim de controlar-les o configurar-les, quins continguts ofereixen i quines alternatives més adequades podem trobar. Per posar exemples de les conseqüències d’utilitzar la tecnologia sense una revisió política prèvia, trobem el cas de la moderació que feia la plataforma TikTok dels seus continguts, que demanava als seus moderadors “descartar vídeos que mostressin persones lletges, amb cossos no normatius, del col·lectiu LGTBI o amb estil de vida pobre” per l’apartat de contingut recomanat als usuaris. O també és el cas dels algorismes de filtratge i d’intel·ligència artificial, basats en l’aprenentatge a partir de dades ja existents: si el contingut que hem generat les persones a internet conté biaixos racistes, masclistes… com seran els resultats que obtinguem d’aquests programes? D’altra banda, però, també tenim exemples, a Esplac mateix, de projectes que intenten capacitar-nos precisament amb els coneixements necessaris per controlar, i fins i tot construir, les nostres pròpies eines tecnològiques: és el cas del projecte de la comunitat de desenvolupament de l’Era. Un espai on decidim com serà el futur de la nostra intranet i en desenvolupem les millores col·laborativament, però també on tot just posem les primeres pedres en aquest debat sobre pedagogia en la sobirania tecnològica.

L’esperit crític que construïm a l’esplai amb els infants i joves ha d’incorporar una nova perspectiva que els permeti créixer escollint eines tecnològiques que els siguin útils i no perjudicials, eines i plataformes col·laboratives i lliures que no estiguin controlades per grans multinacionals que es lucren amb les nostres dades i l’estudi dels nostres comportaments. Cal que intentem trencar amb la barrera de coneixement tècnic que sovint ens pensem que ens allunya de poder fer política sobre aquest tema. Simplement hem de començar a parlar a l’esplai de conceptes que permetin als infants i joves saber que poden tenir el control de la tecnologia que utilitzen: això és, la sobirania tecnològica com a un més dels elements necessaris per a l’emancipació de la infància. Joan Fuster deia “La política o te la fas o te la fan” i amb la tecnologia passa una mica el mateix: tota la tecnologia que utilitzem acríticament se’ns pot girar a la contra. Si volem que els infants i joves esdevinguin ciutadans de ple dret, també han de ser capaços de conèixer la tecnologia que els envolta i actuar en conseqüència.

Si voleu aportar al debat o comentar sobre com treballeu aquest tema a l’esplai no dubteu en deixar comentaris en aquest article o venir a les reunions de la comunitat de desenvolupament! I si voleu llegir més sobre el tema, deixo alguns articles enllaçats d’autors que parlen d’això:

La participació a Esplac, a debat!

23.06.2020 |

Autoria: Grup de Treball del Projecte Pla de Participació d’Esplac


Pot existir un esplai si no hi ha participació? Què seria d’Esplac si no n’hi hagués? Des del Grup de Treball del projecte “Pla de participació” pensem que la participació és la base dels nostres projectes, tant de l’esplai com d’Esplac i per això, estem creant el Pla de Participació d’Esplais Catalans.

Aquest curs ens vam plantejar, primer de tot fer un anàlisi a diferents nivells per plasmar la realitat actual (allò que funciona i el que no) i detectar aquelles oportunitats i necessitats pel que fa als diferents espais i processos i la participació de monitores, dirigents i joves al sector i l’associació.

Abans de començar l’anàlisi, però, ens vam assessorar amb en Fermín Rodríguez per comptar amb una visió externa i poder enfocar bé què és el que volíem i ens interessava saber per després redactar un pla de participació.

D’aquest assessorament en vam extreure algunes reflexions interessants com que no existeix una sola manera de participar i que si entenem la participació d’una única forma, estem renunciant a les altres. 

Hem de poder contemplar que no totes les membres de l’associació podran implicar-se de la mateixa manera. Així que hem de trobar els espais, mecanismes i processos per tal que els diferents perfils puguin aportar i incidir en l’associació. 

Alhora, no hem d’oblidar que la participació ha de crear una experiència positiva, ja sigui per  la incidència transformadora d’allò en que s’està treballant o fent que el procés sigui motivador i no viscut com una obligació. 

Tot i que ens agradaria que la participació i implicació de les monitores fos major també ens vam fixar que ja hi ha persones que participen, ja sigui dels grups de treball o a les reunions de sector; és per això que ens vam preguntar què és el que les feia participar, quines experiències s’enduen i com es percep la seva tasca.

Actualment hem de poder adaptar els canals per tal de fer-los coincidir amb la realitat que tenim les joves; classes, feines precaritzades, hores en desplaçaments, implicació en diferents associacions… i malgrat que la presencialitat pot ser molt positiva per formar vincles i crear experiències personals, també s’ha convertit en un escull per poder participar de grups de treball o comissions.

Una de les últimes reflexions que va sorgir és que cal que Esplac també treballi per la participació dins de l’esplai, que sigui un valor a posar en pràctica més que un resultat o mecanisme a aconseguir. Tal i com expliquem a l’apartat de Participació de la web de Línies pedagògiques, fer dels esplais espais d’apoderament i participació infantil i juvenil farà que els i les joves tinguin les capacitats i habilitats per participar, i per tant decidir, sobre les diferents associacions i espais dels quals formin part al llarg de la seva vida.

Una de les accions va ser desenvolupar una enquesta sobre participació de les monitores a Esplac, les diferents conclusions que n’hem pogut extreure són: 

En primer lloc, els espais de participació més coneguts per les monitores són aquells on poden participar, com per exemple l’AGO, mentre que els menys coneguts són aquells on no hi participen directament com ara l’AGE, el Gran Comitè o la Coordinació Territorial.

En segon lloc, hem conegut que un dels principals motius pels quals les monitores no participen és perquè prioritzen altres projectes personals, alhora que creuen que suposa un volum de feina elevat, i que molts cops els horaris i la distància són complicats. L’opció preferida per participar és a través d’espais físics descentralitzats. Finalment el que més les motiva a participar són els espais que els repercuteixen personalment, com per exemple les formacions, o bé, l’intercanvi d’experiències entre els esplais. Per contra l’organització de l’entitat és una de les coses que menys motiva.

Així doncs, ara que ja coneixem els diferents factors que condicionen la participació de les monitores a l’associació, començarem a pensar com volem que sigui la participació del futur a Esplac. I tu, com te la imagines?

Viatjar ens fa créixer… i destrossar el planeta?

15.06.2020 |

Autoria: Comissió Reduint Petjada d’Esplac i el grup d’Esplac del projecte internacional Amplify Youth Voices.


No se’ns podrà negar que està de moda viatjar. Que més a prop o més lluny  (i sempre justificat d’un interès cultural i coneixedor) ens agrada viatjar. Hem pensat mai en com ens desplacem, els esplais? Ens plantegem, cada vegada que sortim del poble, barri o ciutat, quina petjada ecològica i social generem? Tenim totes el dret o el privilegi de moure’ns pel món de la mateixa manera?

Adaptades a la societat, i tot i que intentant donar-li forma de projecte, els infants i les monis d’esplai també viatgem: fem campaments internacionals, voluntariats fora de Catalunya o bé, intentem fer la ruta tan lluny com podem, oblidant que potser a vegades, encara no coneixem el nostre entorn més proper. 

Algunes dades ens poden ajudar a contextualitzar-nos: segons dades oficials  del Parlament Europeu, en les últimes dues dècades les emissions d’aviació internacional i el transport marítim han augmentat gairebé un 130% i un 32% respectivament en les últimes dues dècades, suposant un 3,5% de las emissions totals de gasos d’efecte hivernacle de la UE. En quant al turisme a Espanya, 8 de cada 10 turistes que van venir l’any 2018 van arribar en avió, mentre només un 0,4 ho va fer en tren (Canalis, 2019). 

I és que, tot i que viatjar ens permeti aprendre un munt, també té un impacte ecològic i social del qual cal que en prenguem consciència. Les membres de la Comissió Reduint Petjada i del projecte Amplify Young Voices tenim ganes de parlar i aprendre de tot això i més a les VII Jornades Ambientals que celebrarem, de la mà, el diumenge 4 d’octubre.

La Comissió Reduint Petjada, formada per monitores dels esplais d’Esplac, és la comissió que vetlla per fomentar la sostenibilitat i l’educació ambiental com a eix transversal d’Esplac. Ho fem oferint recursos, assessorament i formació relacionades amb el medi ambient als esplais i a les persones que formen l’entitat. Així, volem aconseguir generar discurs polític en relació a l’ecologisme i l’economia social.  Pots consultar la resolució d’emergència climàtica fent clic aquí. 

El projecte Amplify Young Voices neix per donar veu a joves d’Europa i del Canadà.  El grup d’Esplac que hi participem vam decidir treballar al voltant de la petjada ecològica de les joves i dels Esplais quan fem activitats internacionals o  turisme. El projecte va començar amb una pregunta inicial: quina consciència tenim les joves associades de la petjada ecològica que generem a l’hora de viatjar? Després d’un any de treball, ja hi ha les primeres conclusions de la recerca juvenil que es va fer i  l’experiència d’haver anat al Canadà a compartir la feina amb les altres entitats. 

Col·laborar activament en la preparació de les VII Jornades Ambientals ens brinda la possibilitat de compartir els resultats, els reptes i els aprenentatges d’aquest projecte amb altres joves. Per fer-ho, hem creat noves formes de treball en xarxa per tal de detectar els interessos comuns i les necessitats, tant del grup organitzador com dels equips de monitores dels esplais. Hem trobat espais de trobada, intercanvi i interrelació (presencials i telemàtics) per tal de que les decisions siguin preses de manera horitzontal i amb la màxima participació. 

El context social en el que ens trobem, més enllà de la crisis de la Covid-19, ens porta a pensar que hem de reflexionar sobre la nostra petjada en moments tan claus com són els desplaçaments, no només pel que fa el transport, sinó també el consum, la fabricació, les infraestructures, la burocratització dels viatges o els privilegis que podem tenir respecte a altres persones, així com l’impacte que crea tot això a nivell social i econòmic.

Cal fer-ho aviat, i com a agents de transformació que som, cal que en prenguem consciència i que actuem ara

Donada la naturalesa del tema, creiem necessari i molt interessant la col·laboració d’aquests dos àmbits d’Esplac (internacional i mediambiental), ja que pot ser una oportunitat pel començament de futurs projectes conjunts. 

Empeses per la il·lusió, doncs, us convidem a totes a les VII Jornades Ambientals, de les que aviat rebreu més informació

Som #MonisImparables

Us hi esperem!

Violències i agressions. Aquesta és la realitat a les nostres assemblees.

09.03.2020 |
9-març-2020

Autoria: Grup de Treball de Protocol d’Esplais Catalans


El Grup de Treball del projecte “Protocol per a la prevenció i l’actuació davant la violència o l’abús” d’Esplais Catalans vam realitzar una enquesta a diferents esplais dels sectors geogràfics amb la finalitat d’observar els tipus de violència que es poden donar a les nostres entitats i si les identifiquem o no com a agressions. 

Així doncs, aquesta sorgeix de la necessitat de veure què és el que s’identifica com agressió i què no en els diferents esplais, per tal d’intentar donar una resposta genèrica a les inquietuds dels esplais d’ESPLAC encaminant  les nostres futures accions en base a això. 

En aquest article volem exposar els resultats de l’enquesta, procurant fer una anàlisi objectiva, a fi que els esplais tingueu contingut per poder reflexionar i abordar aquesta realitat a les vostres assemblees. A més, podeu posar-vos en contacte amb el Grup de Treball de Protocol (a través d’un formulari que pots accedir fent clic aquí o per whatsapp 722 672 177) per demanar-nos recursos, assessoraments o formacions sobre com poder abordar aquestes qüestions a les vostres entitats, així com també acompanyar-vos en el procés de creació del vostre protocol. 

Finalment, volem deixar clar que no som especialistes en aquesta matèria i que no tenim intenció de jutjar a ningú. Nosaltres aprenem juntes treballant plegades i tenim les mateixes pors i preguntes que vosaltres. 

RESULTATS

D’entrada, els resultats d’aquest buidatge es basen en un total de 177 respostes de monitores i dirigents de l’entitat. Seguidament,  per tal de fer més clar i etenedor el buidatge hem classificat les preguntes de l’enquesta en els diferents tipus de violència segons l’estructura del Protocol d’Esplais Catalans: https://www.esplac.cat/wp-content/uploads/2019/12/Protocol_agressions_Esplac.pdf

Aquestes són les següents: 

  • La violència social és el control de la vida social. És a dir, dinamitar les relacions socials i cercles d’amistats a la força o de forma subtil fins que la persona talla les relacions i acaba aïllada. Per representar la violència social varem destacar possibles escenaris que poden succeir a les nostres assemblees com: denunciar a una agressió durant l’assemblea i que no s’obtingui cap tipus de resposta, escoltar més l’opinió d’un home cis i/o ridiculitzar a una altra persona durant les reunions. D’aquestes, el 92,66% de les persones que vanrespondre queho  van identificar com una agressió i el 58,76% asseguren que ha passat al seus espais. 
  • El rol de poder és quan una persona utilitza la seva condició i els seus privilegis, de manera conscient o inconscientment, per aconseguir establir relacions sexoefectives amb una altra persona sense els mateixos privilegis. Com per exemple: quan una dirigient d’Esplac es lia amb una monitora de primer any o una monitora veterana es lia amb una moni que acaba d’entrar. 

En aquest ca s’identifica que passa en més de la meitat dels casos (54,39%) però el 77% de les persones no ho identifica com una agressió.

  • La violència ambiental és la destrucció d’objectes personals i l’alteració de l’ambient vital de la persona. Com per exemple: no posar cançons feministes o que no hi hagi un punt lila a una festa. 

El 79,6% considera que el fet que no hi hagi un punt lila en una festa és una agressió, mentre que el 48,6% diu que no ho és el fet que no soni cap cançó explícitament feminista. Els resultats de l’enquesta ens diuen que passa en un 51,16% dels casos. 

  • La violència simbòlica comporta un seguit de submissions i coaccions que no són percebudes com a tal, recolzades en unes creences i valors socials homogènies, en unes expectatives col·lectives. Els exemples escollits per realitzar l’enquesta són: presumir d’haver-te liat amb algú, riure’s d’una persona perquè és verge, que un home cis es tregui la samarreta i que qualsevol persona es tregui la samarreta.

 En l’enquesta s’afirma que passa en un 62,09%, no obstant el 48% considera que no és una agressió.El 51,4% de les persones consideren que presumir de liar-se amb algú és una agressió. Per altra banda, riure’s d’algú perquè és verge pràcticament tothom ha contestat que sí que és una agressió (92,7%). Seguidament, el 32,2% considera  que és una agressió que algú es tregui una samarreta , mentre que el 39,5 %  considera que és una agressió  si aquesta persona és un home cis.

  • La violència sexual és qualsevol acte de naturalesa sexual NO consentit per una persona, inclosa l’exhibició, l’observació i la imposició, per mitjà de violència, d’intimidació, de prevalença o de manipulació emocional, de relacions sexuals, amb independència que la persona agressora pugui tenir amb la persona agredida una relació conjugal, de parella, afectiva o de parentiu. A l’enquesta vàrem exemplificar aquesta violència amb aquest ítems:
  • Demanar “polvo ràpid” quan l’altra persona diu que està cansada.
  • Incitar que dues monis es liin durant una trobada de monitores.
  • Insistir quan no tenim preservatiu.
  • Liarte amb una monitora que va taja.
  • Despertar la persona amb qui t’has liat durant la nit per veure si vol dormir amb tu. 
  • Mostrar interès per algú només per “follar”.

On hi ha hagut més controvèrsia ha estat enles tres últimes preguntes, les quals no eren considerades com agressió per un 48,2% de la gent enquestada. No obstant, en el global de preguntes veiem que el 71,3%  sí que es consideren agressió. Aquesta s’afirma que passa en un 38,14% dels casos. 

  • La violència en relació a gèneres i sexualitats diverses i dissident ésla  violènciaque exerceixen les persones, i/o la societat, a altres persones per raons de sexe, gènere i/o orientació sexual. Com per exemple:
  • Assumir que persones trans són heteros.
  • Sentir-te molesta per agradar a una persona del mateix gènere /sexe que tu.
  • Assumir el gènere d’una persona.
  • Assumir sexualitat d’infants i joves.
  • Assumir la sexualitat d’una persona.
  • Assumir gènere d’un infant o jove.

Un 29,10% de les respostes consideren que no són agressions, mentre que el 70,09% diuen que sí que ho són.  A més a més, el 53,95% dels casos diuen que en el seu esplai passa o ha passati el 46,05% dels casos que no. 

  • La violència estructural s’’exerceix a través de les estructures socials i sembla inamovible, tot i que no ho és. Impedeix l’accés de les dones als drets bàsics, a través de barreres i obstacles arrelats i que es (re)produeixen diàriament. S’expressa a través dels rols sexistes, de la divisió sexual del treball i dels espais de la societat. Els casos que podem trobar a l’esplai són que les monitores dones siguin les referents dels grups de peques, que la presidència de l’entitat sigui d’un home cis i/o que les monitores estan a les comissions relacionades amb les tasques de cures (material, farmaciola, neteja…)

El 63,65% consideren que aquests exemples passant al seu esplai. Però el 48,02% no consideren que sigui una agressió. 

  • La violència cultural és quan S’exerceix violència a través d’aspectes culturals que la legitimen, ja sigui a través de l’art, la religió, la filosofia, el dret… com per exemple: portar una samarreta que digui “primer els de casa”. 

El 80% de les monitores que han respost a l’enquesta consideren que és una agressió i pràcticament el 100% asseguren que no ha passat (93,79%).

CONCLUSIONS

Des del Grup de Treball de Protocol, ens agradaria compartir amb vosaltres algunes conclusions i reflexions que hem fet mentre realitzavem el buidatge de l’enquesta.

D’entrada, considerem que la paraula agressió té una connotació forta amb un significat negatiu, cosa que creiem que possiblement ha influït alhora de contestar que sí que era una agressió coses que potser sabem que no són del tot correctes que passin, però no volem classificar-ho com a tal. 

Seguidament, hem vist que en general són molt més fàcils d’identificar aquelles violències o agressions visibles com pot ser la violència social o sexual, mentre que aquelles formes de violència implícita com poden ser el rol de poder o la violència estructural són molt menys visibles, no obstant, observem que  són les més comuns en el món associatiu. Aquest fet es veu clarament en l’apartat de violència ambiental, on veiem que la majoria de les persones consideren que és una agressió el fet que no hi hagi un punt lila a una festa (visible), però en canvi que no soni cap música feminista, i que per tant no es potenciï la representació de la dona en el món de la música  (no visible) no. En aquesta mateixa línia, veiem que costa identificar com agressió el fet que una persona més gran, amb més experiència pugui estar aprofitant el seu rol de poder (conscient o inconscientment) per liar-se amb una altra persona més petita o amb menys experiència dins de la entitat. 

En definitiva, ens agradaria remarcar el fet que la societat és un reflex de l’educació, i és per això que a l’esplai també patim violències. La societat binària a occident està estructurada de tal manera que divideix les persones en homes i dones segons els seus genitals. A les dones se les educa per realitzar les funcions reproductives i per tant, els pertoca, suposadament, ocupar els espais privats, fet que indirectament comporta la invisibilització. Als homes se’ls educa per realitzar funcions productives i per ocupar l’espai públic. 

Així doncs, creiem que cal donar molta importància a oferir espais no mixtes, per infants, joves i monitores. D’aquesta manera, les dones poden donar-se suport, identificar o denunciar les discriminacions i violències que pateixen i apoderar-se. Per altra banda, els homes poden revisar el masclisme interioritzat, els privilegis i els seus rols dins l’assemblea o espai en què participen.

És per això que com a instrument transformador de la societat, els esplais teniu un gran compromís per qüestionar i poder trencar aquesta estructura.

Des del Grup de Treball de Protocol, us animem a que tingueu debats sobre aquest tema, i aprofiteu els recursos i assessoraments que des d’Esplac us podem oferir, per generar el vostre propi protocol per fer front a qualsevol tipus d’agressió discriminatòria que pugui tenir lloc a la vostra entitat. 

Finalment, també us volem animar a participar al Grup de Treball de Protocol i pugueu aportar els vostres punts de vista en les nostres accions. A continuació us deixem un apartat amb recursos per tal que us puguin ser d’utilitat per treballar aquests aspectes a la vostra entitat. 

MATERIALS I RECURSOS

  • Guia per elaborar un protocol contra agressions discriminatòries.
  • Voleu fer l’enquesta? Aquí us deixem l’enllaç per fer-la. 
  • Des del Grup de Treball us podem oferir assessorament i acompanyament en la realització del vostre protocol. Si voleu, podeu omplir el formulari de l’Era especificant en què us podem ajudar. 
  • Durant aquest any podeu demanar formacions sobre prevenció, detecció i actuació davant de violències masclistes o abús a menors. Posa’t en contacte amb la teva Coordinadora de Projectes per demanar-les.
  • Guia d’autodiagnosi de gènere. Autodiagnosi per esplais, fent clic aquí.

#GENERACIÓQUEER, un documental de joves per a joves

25.06.2018 |
19-juny-2018

Autora: Cèlia Nisarre, membre del Grup de Treball de Som Esplai i monitora de l’Esplai Turons de Barcelona.


La Berta Gol i la Lourdes Pereyra son dues estudiants que han realitzat com a Treball de Recerca un documental sobre la rellevància de les xarxes socials i les etiquetes en el jovent de la comunitat LGBT+. Parlem amb les autores de”#GENERACIÓQUEER” per apropar-nos al projecte.

 

Qui sou i de què tracta el vostre projecte?
Bones, som la Berta Gol i la Lourdes Pereyra, estudiants de segon de batxillerat de l’institut Lluís Vives del barri Sants, Barcelona. Com a treball de recerca hem realitzat un documental sobre joves de la comunitat LGBT+, centrat en la influència de les xarxes socials i l’ús de les etiquetes.

Què us va motivar a fer el treball i el documental sobre aquesta temàtica?
Aquest treball de recerca va néixer d’una inquietud: donar més visibilitat a la comunitat LGTB+. Pensàrem que creant un audiovisual, un documental del grup esmentat, arribaríem al màxim nombre de persones. Reflexionàrem sobre les diferències entre la nostra generació queer (1) i les generacions anteriors, i ens adonàrem que nosaltres som la generació de la tecnologia i internet. Lligat a això, han nascut nous conceptes relacionats amb la sexualitat i el gènere. Per tant, acordàrem que al nostre documental hi sortirien testimonis del col·lectiu que relatarien experiències personals i diferents punts de vista.
(1) Queer: terme anglès que fa referència a totes les persones que no s’identifiquen com a heterosexuals ni cisgèneres.

Què és el que més us ha sorprès durant el procés de creació del documental?
Sorprèn veure com, en una ciutat oberta i abanderada del Pride com Barcelona, tots els participants del documental s’han trobat en situacions de discriminació i han patit violència, tant verbal com física.

Perquè creieu que pot ser interessant que es posi el documental i/o es treballi sobre el tema a les aules, esplais, caus…?
La realitat és que aquest tema encara és un tabú per a molta gent. El documental és una bona eina per a normalitzar i crear converses. En una aula, esplai, cau, aquest audiovisual pot ajudar tant a informar a la gent que no conegui res del tema, com a la gent que tingui dubtes sobre la seva orientació sexual o identitat de gènere, perquè se n’adonin que no estan sols ni són els únics i s’animin a parlar-ne. També convida a debatre, ja que el documental no extreu una conclusió fixa sobre el tema de les etiquetes sinó que obre portes a diferents punts de vista.

On us agradaria que arribés aquest projecte?
L’objectiu primordial del documental és arribar al màxim de gent possible, ja que, de què serveix aquest vídeo si ningú el veu? Ens agradaria canviar mentalitats, per exemple que uns familiars acceptin la sexualitat del seu fill, nét, nebot… O per exemple que es deixin d’utilitzar expressions despectives com “maricó”, o “desviat”. Però sobretot, que les diferents orientacions sexuals o identitats de gènere es deixin de veure com a una cosa excepcional i única per començar a formar part de la normalitat.

Us animem a totes i a tots a fer servir el nostre documental com a eina i a fer la màxima difusió, i si teniu qualsevol dubte, ens podeu escriure a berta.gol@illuisvives.cat o lourdes.pereyra@illuisvives.cat. Gràcies i fins aviat!

Si voleu veure el documental sencer us deixem l’enllaç aquí.

Com? Que el sexe és un constructe social?

10.04.2018 |
10-abril-2018

Autora: Alba Lafarga, exmonitora de l’esplai Eixam i membre del Grup de Treball de Som Esplai.


Sí, amics. Deixeu que m’expliqui. Més enllà de la clàssica distinció entre gènere i sexe que diu que el gènere és una construcció social a partir de les característiques que associem a homes i dones, el sexe també és un producte cultural.

Amb aquest article intentaré fer una mica de divulgació del pensament de Judith Butler, ben coneguda per ser considerada la fundadora de la Queer Theory pels volts del 1990. En l’auge del feminisme que estem vivint en els últims anys —i que tant de bo es quedi per sempre—, tot sovint hi ha terminologies i teories que no s’acaben de comprendre ni d’explicar bé. I des de fa un cert temps tinc la sensació que aquest és el cas de la filòsofa americana, que, per cert, visitarà Barcelona la setmana vinent per fer un parell de conferències al CCCB. Val a dir que els seus llibres tampoc no posen les coses fàcils, com bé il·lustra la vinyeta de ‘Judith Butler explained with cats’ (molt recomanable, per cert).

El punt de partida i el fil que enllaça tota l’obra són les polítiques de reconeixement de la vida humana: com es determina quines vides mereixen ser viscudes? La normalitat estableix uns límits que exclouen moltes persones —ja sigui per qüestions de sexe, origen, sexualitat, etc.— i és necessari ser conscients que aquests límits són construïts pels humans. Si ens trobem dins del que marca la normalitat podem ser reconeguts pels altres. El reconeixement esdevé l’espai que construeix i fa visible les formes de vida que s’adeqüen a la normalitat i fa invisible (o mostra com a monstruoses) les que no. Aquesta és l’estructura discursiva que guia el pensament de Judith Butler i des de la qual s’entra millor a la seva teoria de gènere.

Si el feminisme posava el patriarcat com a causa i principi de l’opressió de les dones, Judith Butler diu que el problema d’arrel no és el patriarcat sinó l’assumpció de l’heterosexualitat i el binarisme home-dona. Butler va començar a escriure El género en disputa perquè volia rebatre la teoria literària feminista que limitava el gènere a concepcions acceptades de masculinitat i feminitat. En el pròleg explica que la seva teoria estava impregnada de la pròpia experiència i de les persones que havia conegut al llarg de la vida. I és aquí on escriu per primera vegada que el sexe i el gènere acaben sent el mateix: “El sexo, por definición, siempre ha sido género.* I és que el cos s’interpreta a través dels significats culturals (i no de manera neutra, no hi ha un moment previ en què només tinguem sexe i no un gènere associat). Per això diu que el sexe és gènere, ja que el sexe no s’interpreta mai amb claus naturals, la seva mirada sempre està esbiaixada pels atributs culturals que s’hi associen com si fossin naturals, donats.

*El género en disputa, (2016), Editorial Paidós, 8a edició, p. 57.

PicsArt_04-10-01.18.10

Creixem en una societat que s’ha construït sobre la separació entre homes i dones com la gran divisió social: des dels banys públics a les feines que exerceixen o al rol que acompleixen en la família. Mirat en termes darwinians, diríem que són estructures que han permès la convivència i la supervivència de l’espècie. Però cal tenir molt clar que aquesta divisió és construïda. Hi ha moltes persones que no s’identifiquen ni a ser home ni a ser dona. S’assumeix que néixer amb un determinat sexe ens converteix en homes o dones, masculins o femenines. I precisament aquest moment, el del naixement, és el moment que Butler assenyala en els seus llibres que es comença a construir el nostre sexe. Quan a l’hospital diuen “és nen” o “és nena” es posa la primera pedra per edificar la identitat d’aquell nounat o fetus.

Creixem en una societat que s’ha construït sobre la separació entre homes i dones com la gran divisió social: des dels banys públics a les feines que exerceixen o al rol que acompleixen en la família.

Anem a pams. Segurament haureu sentit això de performar o performatiu. És un terme que entra a la filosofia de la mà de John Austin, un filòsof del llenguatge que defineix el performatiu com el ‘fer coses amb paraules’. En el seu text How to do things with words exposa actes ritualitzats entre els humans en els quals es realitza una acció gràcies a la proferència d’unes paraules determinades en un context concret (per exemple: un casament o la inauguració d’un vaixell). Judith Butler parteix de la teoria d’Austin (passada pel filtre de Derrida) per desenvolupar el seu pensament. Reprenent el cas en què es diu a un fetus o a un recent nascut que “és nen” o “és nena” s’està realitzant una acció performativa a través de la qual es construeix la identitat sexual d’aquest infant.

En aquest punt, és interessant destacar que es donen bastants casos d’infants que neixen amb els dos sexes i que, fins no fa gaire, l’hospital decidia quin sexe li deixaven i quin mutilaven en base al que es veia més gran (sí, sense mirar les hormones ni res, a ull). Tot i que la mutilació genital en nadons ha estat prohibida, seguim mutilant-nos els uns altres amb l’assumpció del binarisme home-dona i els prejudicis que ens acompanyen. El mateix passa amb moltes de les persones trans. Fruit de la pressió de no identificar-se amb el seu cos i de l’estructura social que determina que s’ha de ser home o dona, moltes persones passen pel procés de canviar-se de sexe per sentir-se millor en la pròpia pell. Si l’estructura social no estigués tan enclavada en aquest binarisme potser podrien viure en harmonia en el seu cos sense que aquest hagi d’adequar-se a la norma. Cada cas és un món, cada persona una realitat i experiència diferent. Però prendre consciència de l’estructura social en què vivim segurament ens ajudi a totes a acceptar, viure i conviure en un món on tothom es pugui trobar a gust.

Saps d’on ve Sant Valentí?

15.02.2018 |
15-febrer-2018

Autora: Momo Salcedo, membre de la Comissió de Gènere d’Esplac.


Vergonyosa llum del matí, la terra brunzeix i conversa amb els insectes, estan xerrant mentre
s’eixuguen la rosada que les ha embolcallat durant la nit.
Si escolto tot això és perquè, quan has estat més de tres cicles lunars en contacte únic amb el
bosc, pots interactuar en les seves converses. Semblant a les trobades que fèiem per a pensar,
no ho podies entendre fins que sabies de què tractava l’idioma.
Sento el cos àgil, puc notar com els meus músculs escultòrics es tensen mentre saludo el sol
ixent. Però tinc un nus a l’estómac que no em deixa badallar del tot, segurament sigui perquè
aquesta vesprada hauré d’escometre l’empresa que m’ha sigut encomanada.
Avui he fet divuit anys, ante diem XV Kalendas Martias (15 de febrer), coincidint amb
Lupercalia. Recordo a la meva mare consternada perquè no creia que estigués preparat per a
ser Luperci, deia que el coneixement era un regal de fuïció individual, que no podien obligar-
me a efectuar el ritual… Ma mare era una salvatge.


La paret blanca desprèn nuesa pura, tinc els ulls plens de sorra perquè he estat somiant que
nedava en un llac al desert. Aquell oasis estava habitat per llops majestuosos i, de lluny,
desterrades i excloses dels capricis de l’idíl·lic paratge hi havia un parell de cabres lluents com
perles brutes. Sento una humitat abundant a la vagina, ha estat nit de lluna plena i tinc unes
ganes imperioses de gojar, de desfer-me i concebre el cosmos a través de la procreació.
Afortunadament Lupercalia ja ha arribat. Toco el meu sexe, toco també una cassoleta de figues
que tinc als costat del jaç, n’agafo una amb el peu i esverada la precipito cap al cel. Cau
lleugera al meu palmell. La tasto i suaument la refrego pels meus llavis rosats. Em sento
extasiada, mística i desperta, com part de la naturalesa, com si les meves llàgrimes de joia
fossin l’aigua que brolla quan hem de néixer, em sento en harmonia.
Amb un lleuger i sinuós peble m’encamino amb Medea i Dànae cap al turó de Palatino. Hi
anem abans del moment previst, ja que volem ballar i acariciar-nos amb la soca del llorer
perquè quan ens beneeixin amb la fertilitat de les deesses estiguem en sincronia amb Gea.
Mentre ens hi dirigim, veig el fòrum i l’Ara Màxima decorats amb pintures i ofrenes a Fauno i a
Hircus, un calfred em fa espurnejar l’espinada… Començo a sentir una ombra tèrbola.


El sacerdot, presumptuós i recarregat de penjolls d’ós satinats de resina remena un senzill bol
ple de sang de la cabra que acaba d’immolar. Gentil però tenebrós, prenent un pedaç de llana
molla amb la llet del mateix animal. S’apropa:
Perseu, fill de Lupus, fill d’Orfeu i beneït per Fauno Luperco, agraciat i concebut per Rómul i
Rem. Mentre pronunciava aquest discurs seré i profund em tacà l’espai entre les celles amb un
ganivet roig de sang , després, mentre sentia la mirada de les mosses clavades en mi,
m’enretirà el líquid amb el pedaç.
Februatio ens empari!
Entre xiscles i rialles forçades, amb la nuesa líquida de la joventut i un fuet de pell de cabra el
ritual començà.

Vaig haver de fustigar moltes dones, algunes sentien un sinistre plaer que s’escapava al meu
entendre, com si s’estiguessin comunicant amb éssers desconeguts per a nosaltres. D’altres
fugien després d’haver sigut tocades amb l’instrument, aterrides i ploraneres.
Em vaig sentir trasbalsat, enfollit, amb deler inacabable de seguir infligint dolor i plaer,
pregant perquè entrada la nit, pogués trobar aquella jove tan sensual i desperta, la dels llavis
de maduixa esquitxats del morat de les figues madures i el lli dolç, i em permetés endinsar el
meu esperit desbocat i primari en ella.


A l’any 496, l’Església catòlica prohibí aquest ritual i instaurà Sant Valentí com a data per a
l’amor i l’amistat. Va ser popularitzat a França, on van dedicar aquest dia a l’aparellament i a la
recerca amorosa entre la població.

Qüestions a debatre:

  • Celebrem Sant Valentí? Per què?
  • És una festivitat apta per ser gaudida per tothom? O és exclusiva per a algunes persones?
  • Trobem similituds actuals amb Lupercalia?
  • Com moltes altres festivitats, aquesta la trobem necessària i/o beneficiosa?
  • Quin model de Sant Valentí ens agradaria tenir en el cas que existís com volguéssim?
  • Què ens aporta de negatiu i positiu el fet de que existeixi aquest dia?
  • Estem d’acord amb el tipus d’afecte material que s’intercanvia en aquesta data?
  • Alguna vegada ens hem sentit violentes o dolgudes per no voler participar-hi? Hi estem
    obligades?
  • Voldríem erradicar Sant Valentí?

La realitat de l’ocupació a Palestina

01.02.2018 |
1-febrer-2018

Autoria: Grup de Treball Creem Llaços – Brigades a Palestina.


El fil històric que ens porta a l’actualitat de Palestina és força complex. Per entendre què hi passa ens hem de remuntar al segle passat. Conèixer la història de Palestina ens acosta a una perspectiva àrab. Creem Llaços neix amb la intenció de fer d’altaveu de la història invisibilitzada, de les veus silenciades i del poble oprimit. Som conscients, tot i la nostra intenció, que a través d’un article no som capaces de plasmar la complexitat de l’ocupació i encara menys en ser persones europees que no han viscut el conflicte. Si més no, la responsabilitat que ens recau és transmetre allò que hem après.

Creem Llaços neix amb la intenció de fer d’altaveu de la història invisibilitzada, de les veus silenciades i del poble oprimit.

L’ocupació és el fruit del projecte sionista i el mitjà per la construcció d’un estat que, sota presumpcions religioses, és un projecte polític expansionista, racista i colonial de dominació europea i estatunidenca. Un nova vegada en la història, Occident té responsabilitats sobre un territori del qual no va voler desvincular la seva relació colonial a través de l’alliberació del poble palestí, sinó que va optar per la construcció deliberada de l’estat d’Israel.

Palestina és una terra amb una particular història de desenvolupament i riquesa, tant cultural com socioeconòmica. El seu problema és tenir una situació geopolítica estratègica. L’any 1947, les Nacions Unides van aprovar la resolució 181 en favor de la creació a Palestina de dos estats: un d’àrab i un de jueu amb Jerusalem sota control internacional. Aprovada sota el rebuig de la ciutadania àrab palestina i dels estats àrabs, ja que infringia l’article 1.2 de la Carta de les Nacions Unides que reconeix “el dret a la lliure determinació dels pobles”.

L’any 1948, sota aquest conflicte, Gran Bretanya traspassa la colònia a l’administració de les Nacions Unides. Una oportunitat que l’Agència Jueva per Israel va aprofitar per declarar la independència de l’estat d’Israel: “Una terra sense poble per a un poble sense terra”. Aquesta història ja ens la sabem. Retrocedim?

Una història invisibilitzada

Palestina, un cop derrotat l’Imperi otomà després de la Primera Guerra Mundial, és declarada formalment colònia de Gran Bretanya. Així doncs, l’any 1917 és determinant la Declaració de Balfour, que estableix Palestina com a la llar nacional pel poble jueu. Elaborada pel ministre britànic d’Afers Exteriors, líder de la comunitat sionista a Gran Bretanya. No és d’estranyar que el govern britànic, com a metròpoli, comencés a elaborar un projecte per assegurar relacions geoestratègiques i evitar que se simpatitzés amb el món àrab. L’any 1922 la població jueva representava el 13% de la població total a Palestina. Cal entendre que la religió no és l’element distintiu entre els àrabs, ja que poden ser persones de qualsevol religió. Simplement, serveix per indicar que el 87% restant no seria considerada població israeliana en cas de la proclamació de facto de l’estat d’Israel. Gradualment, el control de Palestina va passar en mans de les organitzacions sionistes, que van començar a assentar-se a Palestina. En el procés de democratització de la colònia anglesa es va instaurar un sufragi exclusiu per a sionistes; el dret a vot era sionista, els locals on es votava eren sionistes. La ciutadania palestina va reclamar els seus drets, i la primera gran resistència palestina reivindicant la seva alliberació i denunciant l’ocupació que s’estava duent a terme es va iniciar el 1936 i va durar fins al 1939, quan es va produir la matança de 15.000 palestines per part del moviment sionista. Aquesta és la primera gran massacre palestina.

Creiem necessari desmuntar el tan utilitzat argument de “construir l’estat d’Israel a Palestina sols perquè és la terra del poble jueu i que és per motius religiosos”, perquè és fals. Cal ser sensibles, tot i això, amb la persecució i l’exterminació de què ha estat víctima el poble jueu durant tota la història i que, per tant, veiessin en la creació d’un estat exclusiu la garantia de la protecció dels seus drets com a persones. Un altra vegada, volem tornar a recordar que el judaisme i el sionisme no són sinònims, que el conflicte no és religiós i que la culpa no és del poble jueu, el qual també és víctima del projecte sionista.

Creiem necessari desmuntar el tan utilitzat argument de “construir l’estat d’Israel a Palestina sols perquè és la terra del poble jueu i que és per motius religiosos”, perquè és fals.

Un altra vegada, volem tornar a recordar que el judaisme i el sionisme no són sinònims, que el conflicte no és religiós i que la culpa no és del poble jueu, el qual també és víctima del projecte sionista.

Construir l’estat d’Israel a Palestina amb el pretext que era una terra desocupada és completament fals. La seva creació, el mateix any, va provocar la destrucció de més de 400 comunitats,i la mort i el desplaçament de 750.000 persones entre l’any 1947 i 1950, que automàticament esdevenen refugiades i una segregació institucionalitzada per ètnia. Es va instaurar l’apartheid. Tot i això, no és només un conflicte d’àmbit local. Construir l’estat d’Israel a Palestina va provocar a escala internacional el conflicte àrab-israelià, que és un exemple més de l’imperialisme d’Occident sobre Orient. Israel, recolzat completament pels EUA i amb la neutralitat de la UE, és l’únic estat de les Nacions Unides sense haver definit les seves fronteres; per tant, és el pretext perfecte per a l’ocupació.

mur

La següent data important va ser el 1967, amb la Guerra dels Sis Dies, en què Israel es va enfrontar amb el món àrab i el va reduir en tan sols sis dies. En aquesta guerra, Israel va ocupar massivament Cisjordània (incloent-hi Jerusalem), la Franja de Gaza, els Alts del Golan (Síria) i la península del Sinaí (Egipte). Amb aquesta guerra, Israel va deixar clara la seva supremacia sobre els estats àrabs. Es van trencar en certa manera les aspiracions d’un projecte panarabista i es van iniciar tractats bilaterals entre els països àrabs i Israel per assegurar la no intervenció bèl·lica. D’aquesta manera, Palestina va quedar desemparada, sense un suport internacional determinant. El conflicte és de tals dimensions que les Nacions Unides van decidir “intervenir” (sempre a nivell institucional i emetent recomanacions) i van dictaminar que la solució al conflicte era la creació de dos estats amb les fronteres prèvies al 4 de juny de 1967 i que Jerusalem, com que era ser la capital sagrada per les religions monoteistes, quedava sota control internacional i no podia ser sobirania de ningú.

És evident que Israel va fer cas omís a aquestes resolucions, ja que des de la seva creació no només no ha deixat d’ocupar, sinó que ha agreujat les condicions de vida del poble palestí. I tot, perquè gaudeix de completa impunitat internacional. Els nombrosos tractats “acordats” entre Israel i l’Autoritat Nacional Palestina han fracassat. El més important, el d’Oslo (1994), després de les conferències i els acords de pau de Camp David i de Madrid, és determinant per entendre les asimetries de poder des de les quals es negocia i, per tant, perquè tant Israel com Palestina hi estan en desacord, ja que no compleixen els factors clau:

  • Fi de l’expansió: la construcció del mur és indiscriminada; des del 2002 fins a l’actualitat el mur té una longitud de més de 700 km.
  • Fi de la presència i continua expansió d’assentaments a ritmes frenètics tot i la resolució 465 de l’ONU que sosté que són il·legals. Actualment s’erigeixen assentaments com a ciutats i envolten els nuclis poblacionals palestins, en sumen més de 150 als territoris palestins ocupats.
  • El retorn dels aproximadament 6 milions de persones palestines refugiades és actualment impossible; Israel no reconeix com a seva aquesta responsabilitat i reconèixer-ne el retorn significaria reconèixer l’existència històrica del poble palestí.
  • Concessió de llibertat i independència al poble palestí sota un estat sobirà amb Jerusalem com a capital. Resposta: Jerusalem no serà la capital de Palestina, el control dels recursos naturals no es cedeix (Israel controla aproximadament el 80% dels aqüífers palestins i les seves terres) i la demolició de cases augmenta. La intervenció dels soldats a la vida de la ciutadania palestina és denigrant; la seva missió és destruir la dignitat de les persones palestines i gaudeixen d’extrema impunitat per fer-ho.

pales

Palestina ha quedat completament fragmentada: la Palestina del 48 completament oblidada; Cisjordània sota control militar; la Franja de Gaza indefinidament aïllada i bloquejada. A Cisjordània, territori amb què ens vàrem vincular durant la major part del projecte, existeix la presència militar d’Israel a través d’intrusions a cases palestines de manera sistemàtica, controls militars als checkpoints per impedir i limitar el moviment de les persones palestines dins i fora dels territoris ocupats, empresonaments sense càrrecs, demolició de cases, càstigs col·lectius, augmentar la dependència econòmica palestina amb el control dels recursos i impostos, tortures i assassinats, entre altres vulneracions dels drets humans i civils de les persones palestines. Aquestes reiterades discriminacions priven Palestina de desenvolupar-se econòmicament i política. A més, la construcció de carreteres de circumval·lació a Cisjordània i dels assentaments sionistes que rodegen els nuclis palestins priven la comunicació lliure i independent a Palestina i provoquen la confiscació de les seves terres.

Palestina ha quedat completament fragmentada: la Palestina del 48 completament oblidada; Cisjordània sota control militar; la Franja de Gaza indefinidament aïllada i bloquejada…

69 anys després de la creació de l’estat d’Israel, la consolidació d’aquest estat és indiscutible i el control dels mitjans d’educació i comunicació és clau per a la falsificació d’una cultura i la perversió del pensament sobre les noves generacions, basades en la negació històrica de Palestina i reafirmants que aquí, abans del 1948, no hi havia res.

Per entendre la complexitat de l’ocupació palestina cal analitzar la seva història. Aquest conflicte no és local, sinó que s’explica a través de la implicació de la comunitat internacional. El que sí que és evident és que les conseqüències les paguen la ciutadania palestina que, front l’opressió, ha escollit la resistència com a forma de vida abans que la rendició.

“El poble palestí manté el seu esperit de resistència, cimentat en la seva pròpia comunitat, contra l’ocupació israelita. Però no es pot escapar d’un sentiment de soledat i desemparament davant del silenci còmplice de la comunitat internacional”, Majed Nassar, Nassar Ibrahim.

isr

Una terra amb un poble organitzat: Palestina

29.01.2018 |
29-gener-2018

Autoria: Grup de Treball Creem Llaços


D’on venim? El projecte Creem Llaços (I)

“Una terra amb un poble organitzat: associacionisme i joventut a Palestina” sembla un títol enorme. Aquesta sensació també la vàrem tenir quan li vam posar títol al projecte: “Creem Llaços”. Però un cop a Palestina, un cop en contacte amb la realitat, un cop havent conegut les històries d’aquelles persones, tots els títols que se’ns feien grans es van omplir de significat.

Fent una mica de memòria, el grup de treball de Palestina va sorgir del viatge d’algunes monitores a aquest país l’estiu del 2015. En tornar, a l’AGO realitzada a Molins de Rei aquell mateix any, es va aprovar la creació d’un grup de treball que derivava de la Comissió Internacional, per a treballar al voltant de la situació de Palestina i el nostre posicionament com a entitat. Aquell grup no va acabar d’arrencar i un any més tard, a l’AGO del 2016 a Granollers, un grup de monis van tornar a presentar la proposta, per donar-li una segona oportunitat. D’allà, va sorgir un grup més consolidat que hem seguit treballant fins ara.

Sabem que des d’aquell moment, tot i que s’ha fet molta feina, no hem anat difonent gaire el que anàvem fent. Per una banda, perquè anàvem saturadíssimes de feina; per l’altra, perquè Israel té forts sistemes de seguretat informàtica i de rastrejament i volíem comprometre’ns el mínim possible a les xarxes.

logocreem 

D’entrada ens vàrem plantejar el projecte en tres fases

Del setembre de 2016 al juliol del 2017. Va ser el moment de decidir què hauria de ser aquest projecte, quins objectius ens marcàvem, què necessitàvem… Primerament, tot això tenia un cost i vam començar amb les campanyes econòmiques (samarretes i bosses, per una banda, i dues kafetes, per l’altra). També vàrem creure necessari un moment d’aprenentatge, en què vàrem fer formacions sobre context històric i polític, realitat cultural, seguretat informàtica i fronterera (per passar des d’Israel fins a Palestina). I partint d’un dels objectius marcats, que era fer una brigada per conèixer la realitat i fer un petit documental, vàrem començar a contactar amb les entitats palestines i israelianes que ens acollirien allà i que marcarien el nostre itinerari.

Del 31 de juliol al 18 d’agost del 2017. Vam fer el viatge a Palestina. El xoc amb la realitat, i les entitats i persones, van fer que redefiníssim part del projecte i adaptéssim els nostres objectius a les necessitats i interessos locals. Va ser un viatge molt intens, en què vàrem conèixer molta gent que ens va donar una visió panoràmica de l’ocupació i en què vam fer molta feina recopilant material audiovisual.

Des del setembre del 2017 fins a l’actualitat. Estem desenvolupant el projecte, creant el documental i la guia educativa que ha de servir per a difondre i apropar la realitat palestina, perquè ens serveixi com a excusa per fer un treball de valors en profunditat.

Palestina és una terra amb un poble que ha decidit resistir i lluitar per la seva llibertat i la seva dignitat. D’aquesta manera demostra que la lògica d’ocupació d’Israel no és suficient per destruir els drets d’un poble, negar-li’n la història i eliminar-ne la consciència.

Des de Catalunya, fem una crida a la solidaritat internacional i a la lluita per l’alliberament dels pobles oprimits. La resistència es construeix des de les bases i nosaltres també som part d’aquesta lluita que ha transcendit les fronteres i que no és una qüestió dels afers interns d’un estat.

“Existir és una forma de vida apropiada para a aquell que és capaç de transformar, produir, decidir, crear i comunicar-se”, Paulo Freire.

  • En aquest enllaç podeu trobar el manifest de Creem Llaços – Brigades a Palestina.
  • En aquest altre, la pàgina de Facebook on van publicant les activitats i les propostes.

Allò que el cos m’ha pres

09.11.2017 |

Autora: Alba Lafarga, ex-monitora de l’esplai Eixam i membre del Grup de Treball de Som Esplai.


A partir d’un relat en primera persona sobre el cos femení i els problemes que s’ha trobat en el seu desenvolupament, es busca reflexionar sobre les agressions masclistes, la pressió social i com ho podem combatre des dels esplais.

L’entrada a l’adolescència, a part del clàssic còctel hormonal, va representar una pèrdua gegant d’identitat. El creixement dels pits i l’eixamplament dels malucs eren l’entrada per la porta gran al món de les mirades, les repassades i les paraules. Tot d’interpel·lacions cap a un cos no desitjat que canviava a marxes forçades. El pitjor de tot eren les reaccions dels desconeguts que es creien amb la llicència d’adreçar-se al cos d’una menor de manera lasciva i repugnant. Interrupcions que teixeixen jerarquies i subordinacions en l’espai públic i que estableixen que el cos de la dona pot ser mirat, repassat i interpel·lat sense desig exprés de la persona que l’habita.

Vaig quedar subordinada, esporuguida i avergonyida del meu cos. Si fer-me gran volia dir haver d’acceptar això, no ho volia. M’estimava tornar al cos lleuger i no sexuat. Tornar a l’escola, on la diferència nen-nena no era gaire perceptible. Però és impossible retrocedir. S’ha de poder conviure amb harmonia amb qui som. Ara bé, quan convius en un cos que genera incomoditat en aparèixer a l’espai públic (entre els altres) quedes alienada en un mar d’inseguretat i vergonya corporal. Per si fos poc, encara falta sumar-li la societat estatitzada que fixa el cànon de bellesa en un cos esquelètic i que condueix a la bulímia.

Tots aquests complexes són batalles que cadascú lliura en solitari. Acceptar-se a una mateixa requereix temps propi i mirada interior. Un bé escàs a dia d’avui. El fet és que aquesta tarda he sentit sobre el meu cos la duresa d’una repassada que m’ha generat por i m’ha fet sentir inferior i subordinada a la mirada del que em fitava i m’esperava abans d’entrar a un edifici. Les sensacions que m’ha deixat la trobada han fet aflorar la relació complexa que cada dona té amb el seu cos. En aquest cas, la meva situació, però estic convençuda que també és la de tantes altres.

Caminava immersa en pensaments passatgers quan en la distància ha aparegut un cos. Tot i evitar el contacte visual m’he adonat que tenia els ulls clavats en mi. No sé ben bé en quina part, bàsicament no he volgut mirar per evitar qualsevol contacte que pogués donar peu a una interpel·lació verbal. El cos que m’incomodava en la distància s’ha aturat davant la porta d’una casa. Primer ha comprovat que estigués tancada amb un cop, i després he vist que picava al timbre. El so elèctric que indicava l’obertura ha sonat diversos metres abans de la intersecció del meu cos amb el cos intimidador. Però aquest ha decidit esperar i realitzar una llarga, incòmoda i fastigosa repassada al cos de dona que em vesteix.

Tot plegat ha estat una trobada horrible en la qual m’he sentit vexada i rebaixada. On algú ha convertit un espai públic que transito amb assiduïtat en un carrer a creuar amb l’antena d’alerta. Injustícia. Injustícia que per més seguretat i fermesa que guanyis amb el teu cos tot pugui ser ensorrat en uns segons fruit de la violència dels altres. Tant les agressions (o invasions) com la pressió social condueixen a una alienació entre la persona i el cos en què es troba. La persona no es vol o no es pot reconèixer en un cos que és el camp de batalla de tantes altres.

A l’esplai tenim l’opció, i jo diria que també el deure, d’ajudar els infants i els joves a estimar el propi cos, a poder-lo habitar amb comoditat. Així com aprendre a respectar el cos dels altres. El primer pas per fer-ho és que les monitores es sentin bé en la seva pell. Si els referents mostren confiança en els seus cossos, per diversos i poc regits a la norma social que siguin, es pot infondre comoditat als petits en els canvis que hauran de viure.

En el desenvolupament del cos es passa per moltes etapes: por, incomoditat, vergonya, etc. Cada persona és un món i també som responsables de poder-los mostrar la diversitat de cossos que hi ha més enllà del binarisme home-dona. Enmig dels dos pols hi ha una amalgama de vides encabides en cossos que busquen reconeixement. Visibilitzant els casos de les mateixes monitores estarem ajudant els infants a veure més enllà i a donar-los les eines per al demà. I és que a l’esplai el cos hi té molta presència. Abans de prendre la paraula en un debat o participar en una activitat de reflexió ja estem formant part en ser-hi presents físicament. Els cossos expressen el nostre estat d’ànim i trobar-se bé és un element important per generar espais positius i saludables, on es busqui compartir i sumar.

Potser el més important de tot plegat és evitar que els infants es sentin amb la potestat d’intimidar i subordinar els cossos de les persones que els resultin atractives. No s’ha de banalitzar el tema de “l’amor” entre els infants amb els “cotis” o les rialles de “el Pau va per la Laia!”. Cal ensenyar-los a respectar-se mútuament en aquestes ocasions (que tot sovint ens prenem de broma), ja que això pot determinar les actituds d’aquests infants de cara al futur. Tot i que la batalla final per sentir-se bé en la pròpia pell és individual, sí que tenim un paper important a l’hora d’ampliar el camp de visió dels infants i tallar conductes nocives que es puguin generar entre ells (comentaris com ara: “No vull anar amb el Noel perquè està gras” o bé “L’Anna no és amiga nostra perquè es comporta com un nen”). És important que els equips de monitores tinguin debats interns sobre quina actitud mostrar davant de comportaments agressius o comentaris incòmodes (tant entre infants, entre monitores o entre infants i monitores). Parar atenció a les dinàmiques que es generen entre els infants en les estones lliures pot ser d’utilitat per detectar problemes a les colles i trobar punts a reforçar. També és interessant fer l’exercici d’autocrítica de fixar-se en el tipus de relacions que s’estableixen entre les monitores i si el grup d’infants es pot veure influït per les seves dinàmiques.

L’anàlisi, però sobretot l’autoanàlisi, són les millors eines per entendre els petits malentesos o les grans trifulgues del microsistema que és l’esplai. Més que omplir els calendaris d’activitats, projectes i campanyes econòmiques, s’han de potenciar els espais d’escolta i cura. Perquè tenir la motivació i l’energia d’educar passa per formar part d’un grup que s’estima, que coneix els seus límits i que no força els petits engranatges de la seva màquina.