Image Image Image Image Image Image Image Image Image Image
Scroll to top

Top

esplai

El dia a dia se’m menja

23.11.2018 |
23-novembre-2018

Autora: Alba Lafarga, exmonitora de l’esplai Eixam i membre del Grup de Treball de Som Esplai.


Començo aquest article advertint al lector que no sóc cap experta en dinàmiques de grup ni en el funcionament de les reunions. Avui parlo a partir del que he pogut anar acumulant a la motxilla personal sobre el paper transformador dels esplais.

Entre les nostres reivindicacions més populars es troba l’eslògan d’ ‘Eduquem per transformar la societat’. Sí, segur? És possible que el treball continu amb els infants i joves, dissabte a dissabte, facilitant les intervencions de cadascú, generant dinàmiques de respecte i escolta vers els altres, tingui el seu efecte transformador en la societat. Però si el té, serà d’una manera fortuïta i no pas per la decisió conscient que fos així.

Som voluntaris i no concebem la nostra funció d’una altra manera (vegeu l’article del Dani Costa ‘Però tu cobres per fer esplai, no?’) i això fa que, apart de la família, les amistats, els estudis i la feina dediquem una part molt gran del nostre temps al treball amb infants i joves. Perquè creiem que un mon millor és possible.

Però no ens enganyem, en les assemblees, sovint caiem en un qüestionar-ho tot que anul·la la presa de decisions en assemblea (que si no hem de comprar en aquest supermercat sinó al comerç proper, no hem de celebrar el Nadal perquè som laics, de colònies hem d’anar amb transport públic que el bus contamina massa, etc.) i el dia a dia de l’esplai es menja el temps per pensar i reflexionar sobre els efectes ulteriors de la nostra tasca educativa. Al final, sembla que qui dia passa any empeny, i si aconseguim muntar els campaments amb un pressupost minúscul o fer la justificació de les subvencions a temps, ja hem guanyat una gran batalla (i tant! Que ho és! La burocràcia és complicada, i els constants canvis en els equips no fa altra cosa que posar traves a la transmissió del coneixement i del savoir faire de l’equip anterior). Però això no vol dir que la dinàmica accelerada del dia a dia acabi amb la nostra capacitat reflexiva i de prendre distància amb les nostres tasques diàries.

És molt difícil prescriure solucions als diferents equips de monitors i monitores, però, apart de fer-vos reflexionar sobre l’existència o absència de mirada de futur en el vostre l’esplai, potser cadascú pot trobar la manera d’incorporar la prospecció de l’esplai. Per això, és necessari que l’equip tingui en ment que s’ha de treballar a dues velocitats: una del dia a dia, i una altra de prospectiva: que estigui allunyada de la quotidianitat i pugui preveure les accions destacades i reflexionar sobre el sentit de realitzar-les. S’ha d’aconseguir encabir en les agendes de tancades i reunions un espai per observar amb distància el ‘què’ estem fent i el ‘perquè’. Potser no cal dedicar-hi una hora de llargues reflexions i comentaris, sinó, simplement, donar un sentit compartit per tothom a les qüestions més bàsiques de l’esplai i relacionar-les amb l’objectiu quimèric de transformar la societat. Aquesta és només una de les moltes maneres d’incloure un dels objectius més destacats dels esplais en el dia a dia i adonar-nos que no només estem treballant pel nostre petit grup d’infants i joves, sinó també per les seves famílies, pel barri i la ciutat. La reflexió hauria de ser una part intrínseca del tarannà dels esplais.

Primers passos a Barcelona

05.11.2018 |
05-novembre-2018

Autor: Aleksi Paakkinen, SVE finlandès a Barcelona i monitor de l’Esplai Sarau.


La primera cosa i la més difícil quan marxes fora del teu país és que, inevitablement, estàs sol. No mentiré, és com et sents quan arribes i ningú pot fer res, ho has d’acceptar de la millor manera.
 Ara, un mes més tard, honestament puc dir que em sento com a casa. He conegut als altres monitors del meu grup (Tagues) i a les persones d’Esplac. Hem tingut vàries activitats amb el grup i algunes reunions amb els i les monitores, a més a més d’estar dos vegades a l’oficina d’Esplac. És realment increïble tot el que pot passar en 30 dies o menys.

Òbviament la cosa més difícil (i la més important) és aprendre la llengua. Actualment tinc un nivell bàsic: puc presentar-me en català. Estic agraït i content que hi hagi tant suport per aprendre una nova llengua. Això realment em té motivat.

En general, cada dia em sento més segur i cada dia aprenc coses noves. Sóc conscient que aquest projecte, l’SVE, dura un any i que encara em queden 11 mesos al davant. Estaré content i agraït que cada dia que passi em farà ser millor monitor. L’entusiasme s’ha convertit en seguretat i tranquil·litat gràcies a tot el suport que rebo de tota la gent que m’envolta.

 

 

Les 5 coses més impressionants des que he arribat a Barcelona

25.10.2018 |
25-octubre-2018

Autor: Aleksi Paakkinen, SVE finlandès a Barcelona i monitor de l’Esplai Sarau.


Quan vaig arribar a Barcelona, res em va decebre. Les palmeres, les muntanyes, la gran ciutat. Per descomptat, estava molt emocionat però no espantat. Des del moment en què dos monis em van recollir a l’aeroport, sabia que no em sentiria sol. La meva organització de Finlàndia és realment molt important per mi, de manera que em vaig sentir fantàstic al veure com em van acceptar els monis de l’Esplai i les treballadores i treballadors d’Esplac. Quan vaig deixar l’aeroport, el principal sentiment era el que ja he mencionat, molt emocionat. Em sentia energètic, segur i preparat.

Arribar a un país estranger et presenta reptes sorprenents en els quals no penses quan estàs a casa teva, com per exemple comprar un bitllet de tren, fer la compra o demanar menjar. Després de dues setmanes d’adaptació, sembla molt més fàcil. Diria que és qüestió d’actitud: has d’estar disposat a provar noves coses, com per exemple aprendre l’idioma local. Alguns aspectes són més difícils d’adaptar-se, com per exemple els horaris de menjar. Mai hauria pensat que estaria dinant a les 14:00 o 15:00 i que soparia a les 19:00 o 20:00. Crec que els monis es van quedar també realment xocats quan els hi vaig dir que a Finlàndia dinem a les 11 i sopem a les 15:00 o 16:00.

Clarament, Esplais Catalans funciona molt diferent en comparació a l’entitat finlandesa (Nuoret Kotkat). Però aquí (i especialment on visc, a Sant Cugat), aquest funcionament funciona realment. Sempre havia pensat que la nostra manera d’actuar a Finlàndia és la més lògica, però realment estava equivocat. El primer cap de setmana amb l’Esplai va ser suficient per demostrar-ho; conèixer un grup de gent durant un any sencer serà una experiència increïble i no puc esperar més perquè comenci de veritat.

Si m’enyoro de vegades? Clar, una mica. Realment trobo molt a faltar els meus amics de Nuoret Kotkat i la cosa més difícil de viure aquí tan lluny de casa és que perdre’m el camp de tardor amb l’Esplai a Finlàndia. Però després penso que si el que trobo a faltar de casa és bàsicament el mateix que estic fent aquí, no hi ha dubte que venir aquí és una de les millors decisions que he pres.

 

Les 5 coses més impressionants per mi des que he arribat a Barcelona:

  • Caminar per la Rambla (el carrer principal de Barcelona) ple de persones i cultures diferents.
  • Sopar després d’una assemblea a les 21:00h i veure l’ambient entranyable de totes aquelles persones gaudint juntes.
  •  Estar a la protesta de l’1 d’Octubre. Mai havia vist tanta gent concentrada al mateix moment.
  • El primer cap de setmana d’Esplai. De les 17:00h a les 20:00h i la comunitat, estant en una zona de Sant Cugat.
  • L’arquitectura dels carrers petits i plens de gent amb la bandera catalana, no només a Barcelona, a Sant Cugat també.

Final Round! Obrigado

03.10.2018 |

2-Octubre-2018

Autor: David Miranda Mota, SVE portuguès a Barcelona i monitor de l’Esplai Torxa.


Hola mi gente.
Pues aquí estamos, al final…
Pero antes de concluir, aun hay unas historias.

Al llegar de Portugal empezaron la vacaciones de Esplac en la oficina y pude dedicarme a otra exposición, en Agosto en un local lleno de cultura urbana, el Skate Bar NeverMind del Raval. Tuve la oportunidad de conocer y darme a conocer a mucha gente y artistas de Barcelona, fue importante para ganar algún espacio en el “juego”! En octubre habrá una pieza grande en las paredes de allí, “stay tunned”! Como era un evento significativo para mi y que yo quería estar de lleno, las piezas de lego de mi hombro hicieron de las suyas y se salió del sitio (otra vez…ya van 4), pero afortunadamente estaba con unos colegas del Esplai Torxa que con mucha calma (demasiada hahaha) me acompañaron al hospital y fue todo muy “chill”, en 30 minutos ya estaba de vuelta a la fiesta, aun que con 2 dosis de “Voltaren” en la nalga y del brazo al pecho. En conclusión fue exitoso y recibí un feedback muy fuerte!

cat

Recover.  Pasando unos 4 días mas “down” fisicamente y emocionalmente, vi de golpe un par de series, para que me animase un poco mientras recuperaba del hombro, os aconsejo aquí tres cositas muy buenas (mayores de 15 haha) “Rick and Morty”, “Disenchantment ” y “Big Mouth”.

Pasado esa fase me salí de casa y me aventuré a un paseo a pie de muchos kilómetros, caminé un poco por algunos barios de Trinitat Vella, hasta que llegué al Parc de la Trinitat que muy deprisa me ganó, es que tiene una disposición de espacio muy bien organizada y equilibrada y con su semicirculo en agua. Pasado eso seguí hasta la zona verde junto al rió Besós, que me dejó con ganas de volver y explorar mejor, siguiendo, pasé por un pequeño barrio muy extraño con pinta de olvidado por la cantidad de casas inhabitadas, su aspecto antiguo y pequeño en una zona de Bon Pastor. Ese paseo termino en un local que tenia una visita pendiente desde que llegue, se trata de Nau Bostic y os aconsejó ir allí si buscáis creatividad y colores a grande escala, pude ver muros de grandes artistas e incluso conocer a uno que estaba pintando en el momento. En conclusión fue un paseo con una constante de cosas bonitas, porque hubo mucha zona de polígono y barrio social aburrido pero tuvo puntos muy fuertes!

ASs

Llegaron las fiestas de Gracia.  Claro que tuve que echar un vistazo, sin duda la mas currada de todas las fiestas de barrio (y esos se siente en el precio de la cerveza) con decoraciones callejeras que flipas, y aunque vas en movilidad de caracol por las calles descubres diferentes historias y temáticas todo hecho con material reciclado increíble y una participación comunitaria muy fuerte. Ah! y como siempre, aun me cuesta asimilar todo esta locura de los petardos y el correfoc!

Menuda semanita mas chill.  Me fallaron los planes que tenia para esa semana para trabajar en dos piezas de arte para la calle, y por un problema de entrega con el material (corcho de Corchugal), me iré de Barcelona y no dejaré nada en las calles? En fin… pasada la fase de revuelta, llegó la aceptación, las cosas ya no dependían de mi en ese momento. Tras aceptarlo, toda la semana empezó a fluir, con mucha playa, dibujitos, jugar con gatos, una cena con mis colegas de esplai (que finalmente bajaron al centro hahaha) y aun tuve la oportunidad de conocer una pareja portuguesa de emigrantes en Alemania muy buena onda.

asd

Esa semana me tocó hacer “Catsiting”, y estuve cuidando de 2 gatitos y de la casa de una amiga, que se iba de vacaciones. Tenia muchas ganas de lidiar con animales, es algo que siempre fue muy presente en mi vida y desde que llegue Barna siento esa falta. Así que bueno, se trata de aceptar las cosas, cuando ves que no puedes cambiarlas.

WhatsApp Image 2018-10-04 at 09

 

Anem a Vilafranca de Penedès.  Otra visita que tenia pendiente era a Vilafranca del Penedès, pues ya tenia una conexión con ella del pasado buenas y malas. La visité durante sus fiestas, me encontré con una buena amiga de allí que me guió por los encantos de esta villa y recuerdos de un Erasmus por allí. Las fiestas, bueno… cada uno que haga la suya hahaha. Aunque, claro, siempre con fuegos, petardos y correfocs. A veces es bueno volver atrás para seguir adelante y Vilafranca tenia algo pendiente conmigo, pues fue allí que por 1º vez se desencajó mi hombro de lego y muchas otras cosas.

El Esplai esta de vacaciones aunque ya empiezan organizando el nuevo equipo de monitores mientras otros se despiden, y por Esplac se calienta motores para un nuevo año mientras yo preparo regalitos para ellos!

asdas

 

Menorca. Me toca una semanita de vacaciones, esta vez fui a Menorca, esa magnifica isla. Es increíble, sus playas fueron las primeras que vi con arena totalmente blanca y agua cristalina, son bellísimas. Se siente un ritmo muy distinto, es un lugar especial donde tuve la suerte de encontrarme con algún que otro animal raro como águilas, peces de colores y tortugas, y un grupo de gatos que te acogían como familia en 30 segundos. La isla tiene una red de transportes muy limitada, así que tuve que transformarme en ciclista, haciendo kilómetros en busca de pequeños paraísos, entre playa y playa tienes viviendas gigantes donde se siente el nivel económico de los turistas. Me quede con la sensación que la falta de dinamismo de la isla (aunque alguno hay, tampoco es tan muerto) es algo intencional, para fiestas y locura ya vale Mallorca y Ibiza, allí se preserva la buena vida y un planeamiento de crecimiento. El catalán menorquín no lo entiendo nada hahaha, y la costumbre de la siesta allí lo llevan MUY en serio, pues durante gran parte de la tarde todo cierra, pero TODO!

aqw
Estuve con unas colegas de EVS, que me acogieron muy bien (gracias) y les estuve ayudando con su proyecto final que seria una exposición sobre Menorca en un Molino muy chulo que era un espai jove, flipante, me encantó esta mezcla de un sitio tan tradicional usado para dinamizar el pueblo. Fue un poco irónico ayudar otros voluntarios europeos en las vacaciones del mío hahaha pero lo pasé muy bien, fue una semana muy buena para reflexionar, descansar y concluir mi experiencia anual de EVS. Esta fase es siempre muy dura a varios niveles y te puede dejar con muchas dudas con tu futuro, sin embargo, la suerte me sonreía y este “sufrimiento” ya lo había resuelto una semana antes y pude realmente disfrutar de Menorca…

qw

Volviendo a Barcelona, llega mi última semana de EVS, pero antes de cerrar esta etapa de mi vida, doy inicio a otra… Os dije que no sabia si me quedaba por Barcelona o volvía a Portugal… pues la respuesta es un poco de las dos. Encontré trabajo por aquí en un sitio encantador y con un ambiente muy familiar, desde ya os invitó a conocer,  Casa Portuguesa (Raval y Gracia), la pasteleria con los mejores sabores de Portugal.  Estoy súper feliz por como concluí esta aventura y porque podré hacer una que otra visita a “els meus nens de esplai”, y otra gente que amo por aquí, y no desperdiciar el espacio que me gané en el juego del arte, Barna wait 4 me!

WhatsApp Image 2018-10-04 at 09.48.18

 

No se bien como despedirme (ni ganas de ello) pero la vida sigue con un corazón bien lleno y una vida mas experimentada. Con un sentimiento de GRATITUD indescriptible, aconsejando a TODOS los jóvenes que disfruten de la maravillosa experiencia de EVS. Conectado para siempre a Esplai Torxa, del cual continuaré como Lliberat estando presente cuando sea posible. Esperando vuestra visita por Casa Portuguesa y que encontréis CURTIÇO en las calles y una que otra galería.  O por las Redes Sociales (@mota_curtico).

Moltes Gracies / Obrigado a todos los que han contribuido para que este año fuera uno de los mejores de mi vida.

Injuve por las formaciones, y gestiones burocráticas.
Rota Jovem que me habéis facilitado llegar aquí.
Esplac, por la acogida, formación y libertad de acción que me habéis dado.
Esplai Torxa (nens y monis) por todo el AMOR, experiencias, visitas, enseñanzas y por aumentar mi familia.

A mis padres y mis bros de Portugal que siempre me enviaron buena energía y mucha fuerza.
Y todas y cada una de las personas que pude conocer este año en Barcelona y Erasmus+ people, sabéis quien sois <3

OBRIGADO!

Però tu cobres per fer l’esplai, no?

03.09.2018 |
3-setembre-2018

Autor: Dani Costa Soler, membre de l’Equip de Coordinació d’Esplac.


Quantes vegades un familiar, un amic o una companya de feina s’ha sorprès o s’ha inquietat quan li hem explicat què fem a l’esplai? Quantes vegades alguna persona s’ha mostrat escèptica davant del nostre fidel compromís associatiu? Quantes vegades, un conegut o coneguda ha posat aquella cara de no entendre res quan els hi expliques les interminables reunions fins a altes hores de la nit, els estius sense vacances o els caps de setmana ocupats per l’esplai?

Sovint el que més costa d’entendre no és tant la feina que fem, sinó que aquesta no sigui remunerada. Per això, una pregunta freqüent acostuma a ser “però cobres per fer tot això, no?”. I amb aquest “no?” sinònim de no entendre res, arriba aquell moment on sembla que t’has de justificar i treure mil arguments per explicar que no cobres i que ets voluntari. Depèn de la persona (i la receptivitat que mostri) potser decideixes explicar-li amb passió i la hi intentes convèncer que formar part d’un esplai té sentit. O per contra, saps que la persona del davant no ho entendrà mai i passes de puntetes sense donar massa detalls. Finalment, algunes vegades et trobaràs amb persones que directament se n’enriuen o menyspreen el teu voluntariat. Però n’hi ha! La típica persona que et llança el comentari “però tu ets tonto o què? Al igual faig jo això sense cobrar un duro!”. Aleshores, o inicies un contraatac que no sempre pot acabar bé, o passes directament de llarg i evites parlar sobre l’esplai amb aquesta persona. (Tot depèn de l’estima que li tinguis també). 

Si escric aquestes paraules és perquè m’ha passat. Perquè alguna vegada no he sabut explicar adequadament la meva dedicació esplaiera, o bé perquè he evitat parlar del tema davant persones que segons el meu parer, no ho entendrien. En tots dos casos, crec que no estic satisfet de la meva actuació. La resposta mai ha de ser abaixar el cap, sinó ben al contrari, sentir-nos orgulloses de la nostra tasca i donar-la a conèixer a tort i a dret. Prou difícil és visibilitzar-nos davant les institucions i la societat com perquè no ens puguem reconèixer a nosaltres mateixes com el que som: monis que creiem en l’educació, i que l’escollim com a camí de transformació personal i col·lectiva. Hi creiem profundament i per això no ens cal un xec que ens motivi a aixecar el cul.

I és que per la majoria de monis fer esplai no és una tasca feixuga, ni un sacrifici ni una obligació. Quan es converteix en això és quan ens hem de plantejar si realment aquest és el nostre lloc. Anar l’esplai és fer una cosa que t’agrada i omple el teu temps lliure. Ho fas amb amor, passió i il·lusió, com d’altres tantes coses en aquesta vida que ningú et qüestiona quan els hi expliques.

Com quan camines per la muntanya, sol o acompanyat, contemples els colors, les olors, gaudeixes del trajecte, i fas ús de la teva consciència mediambiental recollint alguna deixalla o respectant al màxim l’entorn natural. Ningú t’ha pagat diners per fer això, ho fas perquè vols. Perquè et motiva, et fa sentir bé i la vegada és transformador per tu mateixa i els altres. Ningú et preguntarà si cobres per anar a caminar, ni es mostrarà incrèdul quan li expliquis.

O quan decideixes ajudar a un amic o amiga a fer el trasllat de pis a canvi de res, simplement perquè t’ho ha demanat. Saps que el teu company o companya et necessita, i en certa mesura, sents que pots aportar-li el teu temps, i ajudar-lo a tenir un trasllat més fàcil. Ningú et paga diners per fer això, ho fas perquè vols. I ningú et preguntarà si cobres per ajudar el teu amic o amiga.

El mateix passa quan acompanyes un familiar a l’hospital, o quan decideixes cuidar dels teus nebots i passar una tarda d’allò més divertida. Ho faràs de gust, i al mateix temps, te’n sentiràs responsable, ja que t’ho han demanat. En tots els casos, ningú qüestionarà la teva implicació per dedicar al teu temps als altres ni veurà estrany que ho facis de forma voluntària.

L’esplai és temps dedicat als altres i a tu mateix. No és un acte altruista, ja que reps molt més del que dones. És un temps del qual te’n sents responsable. Sents que tens la responsabilitat d’implicar-te amb alguna cosa, perquè el teu entorn t’ho demana. I el món ho exigeix. Aquesta responsabilitat va amb tu, i el que alguns no comprenen és que n’hagis fet de l’esplai una manera de viure.

El que més sobta és la quantitat d’hores dedicades a l’esplai. “Com pots dedicar tant temps a una cosa voluntària?” Perquè no és una acció puntual, és un estil de vida. En molts dels casos, l’esplai passa a ser una segona casa, i també el refugi de la nostra vida social. Allà creixem, ens relacionem, aprenem i ens apoderem. Aprenem que ser moni no és el mateix que fer de moni, i ens reafirmem en ser-ho les vint-quatre hores del dia. I això si, sense cobrar. Si em dones diners, deixo de ser-ho.

Crida a la responsabilitat i la reflexió

26.03.2018 |
26-març-2018

Si participes en alguna associació o entitat, ja sigui esplai, cau, castellers, bastoners, batucada, casal de joves, col·lectiu feminista o un llarg etcètera, segur que has anat a alguna sortida de cap setmana amb tot el grup: per formar-te, fer pinya o només per generar un espai lúdic en què passar-ho bé i crear un sentiment de pertinença. És probable que hagis tingut debats sobre com hauria de ser aquest espai de distensió (sobretot a la nit). Però, tot i això, trobes que tothom hi està a gust? Des del Grup de Treball del Som Esplai us mostrem el cas real d’una monitora que no es va sentir còmoda en una trobada que va realitzar amb les monitores del seu sector. Trobem que és un cas extrapolable a la realitat de les trobades lúdiques de caps de setmana de les diverses associacions ja esmentades i que és un bon pretext per fer autocrítica de la nostra manera de participar. Potser hauríem de prendre consciència de casos com aquests per ser realment inclusives i animar a tothom a formar part d’aquests espais de diversió.
*Per protecció de la persona que ens ha compartit la carta, no en direm el nom ni l’esplai, ni la federació a la qual pertany.

Crida a la responsabilitat i la reflexió
“Hola a tots i totes. Soc monitora d’un esplai del Vallès des de fa ja cinc anys. A sortides de sector, només he anat dues vegades. La primera, el meu primer any d’esplai, i la segona, aquest cop. Ahir dissabte, si us he de ser sincera, hi venia amb poques ganes. No us coneixia i em feia certa mandra. Tot i així, com que ja comptaven amb mi, em vaig animar, i un cop allà vaig sentir-me a gust i vaig començar a conèixer gent.

Durant la festa tot va anar genial. Vaig participar en tot, en les cançons i els jocs que es van fer, i m’ho vaig passar molt bé parlant amb gent que no havia conegut abans i fent frikades per passar l’estona. Vora les tres i mitja de la nit, però, vaig decidir que ja en tenia prou, que el dia d’avui ja podia acabar i que anava a descansar. I me’n vaig anar contenta, sense remordiments de marxar massa d’hora ni pensant en tot el que em perdria, com sovint em passa.

I em vaig adormir i… em vaig despertar a mitja nit. Tornar-me a adormir en aquella casa va ser tota una odissea. La nostra habitació era a la primera planta, i des d’allà s’escoltaven crits, gent parlant i cridant, cops de porta (un darrere l’altre) i una música que a vegades era reggaeton i a vegades un xumba-xumba d’ultratomba que no parava de sonar. Crits de “demà ningú no m’aixecarà!” repetits una i altra vegada. Potser alguns us en recordeu… Xerreres i històries que ja no recordo de què anaven que s’escoltaven perfectament, ja que estaven parlant al costat de les finestres de la nostra habitació. I finalment, el que va ser el crit culminant, fou que una persona molt il·luminada va entrar cridant a plena veu a la nostra habitació dient que eren les 10 del matí i que era hora de despertar-se. Com potser sabreu, devien ser cosa de dos quarts de set del matí. Podeu comprendre que, potser després de 20 minuts d’intentar dormir, alguna cosa dins meu em cridava a tot cor dient: això no és just. És injust. No hauria de passar en una sortida de sector. No vull que passi.

I sent sincera, no tenia gens de ganes de sortir a fotre’ls bronca, i no sabia si a la meva habitació hi havia monitors que se sentien igual. Així que, després d’una confirmació que no era la única fastiguejada, vaig sortir a demanar silenci.

I al cap d’una estona, a poc a poc es va anar fent silenci. No sé si hi va haver cap reconeixement pel mal que m’havien fet a mi o als altres, però, si us ho preguntàveu, vaig poder seguir dormint. Tot i així, el sentiment de confirmació que sentia abans d’anar a dormir que havia escollit bé en venir a la sortida es va anar fent miques, fins que es va instaurar dins meu el mal regust d’haver “renyat” i haver fet una cosa que no em venia de gust. Disculpeu-me si les meves maneres van ser incorrectes. Digueu-me innocent o lluitadora de les causes perdudes. Considero que no s’haurien de repetir conductes així. La festa pot durar fins a l’alba si voleu. Sí. Sempre que es respecti l’àrea de descans.

Pot ser molt greu que monitores i monitors com jo, que ens agradi més o menys la festa, decidim no venir perquè sabem quina és la dinàmica que succeeix quan comença la matinada. Portem escrit al front davant de tothom que som monitors que promovem grans etiquetes com el respecte, la inclusió, la diversitat i la llibertat, i ahir jo vaig tenir vergonya. Pensava: quina imatge donàvem? Per què jo estava allà si em feia vergonya el que la gent estava fent? Es devien haver queixat els veïns?

I espero que hi hagi un seguiment d’això, que ens ho plantegem fort i que siguem inclusius, respectuosos. Si s’han de posar normes es posen. Que no posem normes quan marxem amb els infants de colònies o de cap de setmana? Per què amb nosaltres hauria de ser diferent? Potser les podríem posar entre tots. Evidentment una festa pot ajudar a fer unió de grup i coneixença entre nosaltres, probablement un dels objectius de la sortida juntament amb el de formar-nos en temàtiques que ens puguin preocupar en el nostre dia a dia a l’esplai.

I així m’acomiado. He pensat a callar i no dir res, però sóc massa tossuda davant d’esdeveniments que em semblen injustos; per molt que m’hagin dit que “aquesta és la manera de fer del sector i no es pot canviar”. Gràcies a tots per fer possible aquest cap de setmana, per l’organització i perquè hem estat molt nombrosos i és important veure’ns que som molts fent aquesta tasca a vegades tan difícil. M’alegro d’haver vingut i d’aquest “conflicte” també m’emporto aprenentatges i impactes que hauré d’anar reflexionant, compartint i integrant dins meus. Una abraçada.

Una monitora com vosaltres.
Una enamorada de la tasca d’educació en el lleure.”

10 coses que sempre passen a la tancada de monis

05.10.2017 |
5-octubre-2017

Autora: Cèlia Nisarre, de l’esplai Turons.

Tancada…, trobada…, reunió de setembre…, excursió d’inici de curs…, guerra nuclear… Hi ha diversos noms per referir-se al màgic cap de setmana, abans de començar el curs d’esplai normal, en què els i les monis preparen el curs, es reparteixen en comissions i… FAN ELS NOUS GRUPS!!!

1. Trobar el lloc

Siguem sincers i sinceres; en tornar de campaments (o colònies, els dèbils) tothom desapareix del mapa i dues setmanes abans de la tancada algun illuminati recorda que s’ha de buscar un lloc per la tancada. La llista de requisits és llarga:
– Que sigui barat
– Que es pugui fer festa (que no hi hagi veïnes a 10.000 km a la rodona)
– Que tingui espais adients per fer les reunions (opcional)

Teletubbies GIFs - Find & Share on GIPHY

2. Valoració de l’estiu

Normalment s’aprofita aquest espai per fer valoració de les activitats d’estiu o fins i tot del curs. Amb el pas dels mesos, les festes de poble, les sortides a la platja i que la majoria encara no ha començat la uni… Les barbaritats s’obliden i es fan valoracions amb un extra de sucre. Ai! La perspectiva i el temps (que trapelles)!!!

Hippies GIFs - Find & Share on GIPHY

3. El moment de fer grups

És en el que pensa tothom des de fa mesos (tot i que rarament es diu en veu alta). La tensió és tan forta que es pot arribar a palpar i si les mirades parlessin…
SPOILER: tothom ja porta pensat de casa el grup, els companys/es i fins i tot el centre d’interès del curs! “Tonto el último”.

Spongebob Squarepants GIFs - Find & Share on GIPHY

4. Els que per sorpresa (o no) diuen que ho deixen

Sempre es dóna aquest moment entre trist i nostàlgic en què les persones que abandonen l’equip de monis ho fan públic. Tot i que ja se sabia de la majoria, sempre hi ha un component de sorpresa dels qui esperes que no marxin perquè a l’últim moment s’ho han repensat o d’aquelles que desitges que fotin el camp (SÍ, NO ANEU ARA DE BONES PERSONES QUE SEGUR QUE ALGUN COP HO HEU PENSAT).

Crying GIFs - Find & Share on GIPHY

PD: En aquest punt, és important saber que no és fàcil prendre la decisió de deixar l’esplai, per això cal vigilar amb insistir massa o no abraçar suficientment fort.

5. El grup que vol tothom

Per algun estrany motiu es dóna una situació més inexplicable que el Triangle de les Bermudes, i és que sempre hi ha un grup sobredemandat. Els factors que els estudis han detectat com més rellevants són:
-Els infants són monos
-Els infants són joves en què els monis es veuen reflectits
-L’anterior grup de monis ha fet que semblés fàcil (miratge)

Episode 4 GIFs - Find & Share on GIPHY

6. El que no ve, però no s’ho vol perdre

En plena disputa pels grups sempre hi ha qui no ha pogut venir a la reunió però està connectat via telèfon, mail, Whatsapp, videoconferència o senyals de fum amb la resta del grup i que vol que la seva opinió s’escolti igual de fort que la de la persona que escriu a la pissarra. Poques vegades s’han vist converses tant de besugos com els intents d’explicar les combinacions per telèfon a algú…

Monkey GIFs - Find & Share on GIPHY

7. Quan ja està tot fet, o no…

Després de 3 a 10 hores de combinacions i negociacions sembla que hi ha una proposta que no desagrada a ningú (fixeu-vos que no he utilitzat l’expressió “agrada a tothom”). En aquest punt apareix algú que diu:
Opcions:
-Mmmmm…. nyee… No ho veig…
-Hi ha alguna cosa que em falla…
-Ho veig fluix…
-No ho veieu estrany?

Toma crítica constructiva! (Es nota que tots ens hem llegit l’Esmolet “Coordinem-nos: el treball en equip i l’assemblearisme als esplais”). Aquí, amb arguments de pes per defensar el que no ens agrada.
I llavors, passa el que passa…

Shudder GIFs - Find & Share on GIPHY

8. Quan es fan oficials els nous grups

Quan es decideixen els nous grups de monis es dóna un moment intern molt profund en el qual t’entra una gran melancolia de l’any que just acaba…, de tot el que heu fet…, de com de bé us ho heu passat… I per dins penses: “No trobaré cap grup igual!”

Family GIFs - Find & Share on GIPHY

SPOILER: L’any que ve pensaràs el mateix!

9. Recollir la casa

Sense cap mena de dubte, el moment més dur del cap de setmana no és quan vols “convidar a marxar a algú” (que ja sabem que al final mai es fa), el moment més dur és el de recollir l’espai! PERDONEU PERÒ ALGÚ HO HAVIA DE DIR!

Bart Simpson GIFs - Find & Share on GIPHY

10. Foto finish

Després de tots els punyals que han volat, les fletxes enverinades, les mitges veritats, els plors, les emocions… Tot s’oblida i es fa un foto de grup (per la pàgina web, que mai està actualitzada) amb tot un grup de persones especialment felices!

Youngertv GIFs - Find & Share on GIPHY

ÀNIMS! QUE NOMÉS QUEDEN 11 MESOS I MIG PER A LA PRÒXIMA TANCADA!

El cínic de l’esplai (o sobre com la feminista que es maquillava va fer canviar la meva manera de pensar)

19.06.2017 |
19-juny-2017

Escrit per Anònim, Segle XIV.

Una resposta ràpida i poc meditada a l’article de la Cèlia Nisarre i una defensa aferrissada de totes aquelles persones que com ella us dediqueu dia a dia a defensar el que moltes monitores insensibles com jo en diem “salvar les balenes”. Read More

L’esplai, una guia pels infants en la gestió de les emocions

31.03.2015 |

Autores: Núria Fitó i Júlia Sala, monitores de l’esplai GEPS de Santpedor.

Com a educadores en el lleure que som, ens adonem que una part fonamental de la nostra tasca educativa es troba en el camp de les emocions. Des de la nostra primera experiència a l’esplai, quan tan sols érem unes nenes de 6 anys, hem estat treballant l’educació emocional; però és ara, com a monitores, que observem que altres institucions educatives estan començant a donar-li importància al tema. Així, constatem que el lleure ha estat pioner en aquest àmbit de l’aprenentatge en infants i adolescents. Read More

Esplai, activisme i peces clau pel canvi

30.10.2014 |

Pseudocrònica de la visita d’Ada Colau al tancament dels cursos Marta Mata d’estiu

Autora: Marina Freixa

Ja fa dos anys que el meu final d’estiu ha estat marcat pel programa de formació Marta Mata, que vaig començar l’any passat amb la formació de monitora i he tancat enguany amb el curs “Èxit de formació a directors/es de lleure”. No és en va que vaig escollir fer aquests cursos dins el marc del “Marta Mata”, el programa de cursos intensius d’estiu de l’Escola del Sol. El clima de motivació i consciència que s’hi respira és enorme i l’estada en convivència propicia espais de debat i creixement personal inigualables, tenint en compte, a més, que tota la gent que hi participa treballa activament d’esplais, casals, caus o ateneus. Per altra banda, aquests cursos es reinventen cada any i s’obren a noves idees i formats, cosa que, sovint, és molt profitosa.

Enguany, els cursos de Viladrau i Saifores, que dediquen formació a “monis” i “dires”, han tingut un tancament nou: un cap de setmana, al setembre, en una casa de colònies. Allà vam acabar les últimes hores formatives i, a més, vam trobar-nos totes les joves que havíem format part del programa, ja fos a Viladrau o a Saifores, ja fóssim monis o dires. Read More