Image Image Image Image Image Image Image Image Image Image
Scroll to top

Top

Què amaga el cartell de l’Esplaiada 2018?

08.05.2018 |

La Marina Garcia i l’Alfredo Sánchez, de l’Agència Jaimito, són els creatius publicitaris que han dissenyat la campanya gràfica de l’Esplaiada 2018 “Obrim els ulls, obrim les portes”. Parlem amb ells per descobrir tot allò que s’amaga rere el cartell de l’edició d’enguany. 

– Què representa el cartell de l’Esplaida 2018?

Partint del claim “Obrim els ulls, obrim les portes!” el cartell de l’Esplaiada 2018 positivitza al màxim el concepte de trencar fronteres, creant un pont que uneix diferents pobles, per tant, diferents persones. A més, aquest pont juga amb el seu propi reflex generant la forma d’un ull obert a observar i ser conscients de les realitats que ens rodegen. També hi ha diverses escenes que representen valors que treballen els esplais, com la col·laboració, l’empatia, la inclusió…

– Per què heu escollit aquest estil? I aquestes colors? I la tipografia?

Hem escollit aquest estil d’il·lustració perquè és universal, agrada tant a joves com adults, és apte per totes les edats i tots els gustos. És integrador, com tot el cartell.

La paleta de colors que hem escollit és variada, viva i busca representar emocions d’alegria i calidesa. Son colors dinàmics i emocionals que acompanyen les diverses escenes que estan succeint.

Pel que fa a la tipografia, juguem amb un parell, una més senzilla, moderna i actual, la Brown. Actual en el sentit que no passa de moda. És d’un estil tipogràfic molt recurrent en les millors peces de disseny gràfic. L’altra tipografia s’anomena Barrio, és la que utilitzem en la paraula “Esplaiada 18”. Ens va semblar molt adient el seu nom ja que el concepte del cartell va de “barris”, representant la unió entre pobles i persones. És una tipografia desenfadada i cada una de les seves lletres és única, té la seva pròpia personalitat. Representa molt bé la diversitat i, a més, és jove.

– Quin ha estat el procès de desenvolupament de la imatge gràfica?

A Jaimito ens agrada incloure en el procés creatiu a les persones a les quals dirigim els nostres dissenys. Per això, sempre que podem, intentem co-crear amb elles. En aquest cas, va ser una oportunitat perfecta per dur a terme aquest procés, ja que Esplac és una associació basada en valors com la col·laboració. Per això, vam celebrar una sessió conjunta (entre Jaimito i Esplac) on, a través de jocs i tècniques de pensament lateral, vam incentivar el pensament col·laboratiu. Van sorgir moltes idees de les quals en vàrem seleccionar tres que, després, de forma interna, vam acabar de donar forma per presentar-les a l’equip d’Esplac. Després d’una llarga deliberació, conjuntament vàrem escollir aquesta proposta perquè era la que millor complia tots els requisits a nivell de concepte de cartell, i era la que més podia agradar a tota la diversitat de persones que formen part de l’Esplaiada.
Després, ens vam encarregar de desenvolupar visualment i donar la forma final del cartell, la samarreta i totes les peces gràfiques amb l’ajuda de les treballadores de la Secretaria Tècnica d’Esplac.

444

 

– Quin considereu que ha estat el vostre repte més gran en aquest encàrrec? 

El repte més gran va ser, amb diferència, fer una campanya rodona. No només aconseguir que el concepte visual estigués vinculat al concepte i els valors de l’Esplaiada 18, sinó també que agradés a tots els públics, des d’un infant de l’Esplai, a un monitor, a un pare: recollir en una sola peça els gustos de persones diferents. Així doncs, el repte va ser fer una campanya creativa, moderna, actual, que funcionés a nivell de disseny gràfic i que al mateix temps agradés a tot el món. Crec que entre tots ho hem aconseguit!

– Què és el que més us ha agradat al submergir-vos en el món de l’Esplaiada?

El que més ens ha agradat ha estat treballar amb un propòsit tan agraït. Això fa que la creativitat i les idees flueixin. Ens agrada poder generar peces amb total llibertat creativa, i més, quan el propòsit és tan emocionant i comparteix uns valors que també ens representen a nosaltres: creativitat, empatia, col·laboració…
Treballar per una associació com Esplac és sempre un valor afegit per nosaltres i ens fa aconseguir millors resultats. 

 

333

Ja surt el sol (tiruriru)

27.04.2018 |

Autora: Alícia Aranda, monitora de l’Esplai Eixam de Rubí i participant en un SVE a Salzburg.


La primavera trompetera ha arribat a Salzburg i la gent surt al carrer com els caragols quan plou. La ciutat està plena de vida, els parcs verds i plens de flors, es respira aire pur i l’esport de muntanya torna.

Per començar, cal dir que el temps és un aspecte crucial pel meu projecte, ja que treballem en els parcs, i si fa mal temps, els nens no vénen a jugar. Doncs bé, portem ja unes quantes setmanes de bon temps i els parcs estan plens d’infants, cosa que és bona i complicada alhora. El meu projecte aquí no pot funcionar com un esplai, principalment perquè tenim infants diferents cada dia en cada parc, potser un dia en venen 30 i un altre dia 5, i clar, no tots volen realitzar l’activitat proposada perquè molts cops només venen al parc per jugar a futbol. Vaig estar molt de temps intentant fer les coses tal com les feia a l’esplai, fins que em vaig adonar que no podia funcionar, havia de trobar una altra manera de trobar aquest punt mig entre esplai i keck (el meu projecte actual). Aquí entra Momo l’ocell: un personatge que ajuda a guiar les activitats i la temàtica del mes.

Vaig estar molt de temps intentant fer les coses tal com les feia a l’esplai, fins que em vaig adonar que no podia funcionar, havia de trobar una altra manera de trobar aquest punt mig entre esplai i keck (el meu projecte actual).

Momo ara ja és un infant més en el projecte, participa de les activitats, juga amb els altres i ajuda als infants a reflexionar sobre el que fan. La setmana passada, sota la temàtica “Què se’m dóna bé?”, Momo va ensenyar a cuinar truita de patates (un dels seus magnífics talents), i els altres infants van animar-se a cuinar els seus millors plats. A més, encara que aquell dia Momo no estigui fent res en concret, si hi ha un ocell gegant en el parc, deu ser segur que alguna cosa molt interessant i divertida està a punt de passar, i més nens s’apropen a veure què fem. Momo no només ha ajudat a guiar les activitats del mes, sinó que també m’ha donat una via per connectar amb infants que fins ara no m’havien dirigit la paraula.

Laberints d’emocions!

18.04.2018 |
18-abril-2018

Autor: David Miranda Mota, SVE portuguès a Barcelona i monitor de l’Esplai Torxa.


eras

 

Olááá!!! No hace tanto tiempo desde la última vez, sin embargo ocurrieron muchas cosas.
Empezaré con el Erasmus “Feel the Thrill!”, que fue muuuuy especial. Todos los Erasmus son siempre muy intensos a nivel emocional. Estás cerca de 10 días con la misma gente, casi 24h, unos 30 jóvenes, 6 países diferentes y todo el mundo quiere conocer y “ser conocido”, pues imaginaos cuando la temática principal a ser trabajada es la educación emocional.
Al segundo día ya existía una unión de grupo increíble. Los formadores eran muy buenos, han contribuido mucho para que todo funcionara perfectamente, cada uno con sus trazos de carácter muy particulares. Traían desafíos, humor, análisis y ayudaron a que mirásemos a dentro, alrededor y afuera. Se trabajó de distintas formas, con varias energías, como la motivación, la empatía y el conflicto, resultando en una conexión y transparencia emocional del grupo.
Además estábamos en el Masnou, a diez minutos de la playa en una semana de sol. Todo iba a favor.

A media semana, no sé bien como, me desperté a las 6.30 h para buscar en la playa la estrella más brillante (fue muy introspectivo y me hizo sentir saudades de mi paraíso y mi gente). Ese mismo día hice un tour por Barna, con parte del grupo, con un feedback muy bueno. Después de enseñarles sitios como las tres chimeneas del Paral·lel, el Raval o el Gótico, subimos al Guinardó y fuimos el Mas, donde tuve la feliz sincronía de encontrarme con mis colegas del Torxa, justo antes de subir a los búnkers, donde pudimos ver la puesta de sol (no me recuerdo la última vez que lo vi nacer y ponerse en el mismo día).

Como hago en todos los Erasmus, me desafié a trabajar uno de mis defectos, y funcionó perfectamente, aunque lo llevé casi hasta el último día. Me desbloqueé de algunos aspectos emocionales, y la conexión y transparencia proliferaron.
Pues en una semana especial, el final llegó, juntamente con alguna que otra lágrima, pero con un sentimiento de progreso emocional y espiritual gigantes, algunas amistades más cercas que otras y la propuesta de visita a lugares como Georgia, Eslovenia e Italia. 🙂

masnou

Pasado todo el torbellino de emociones, volvimos a casa, pero algunos amigos de Erasmus se quedaron dos días más y había que aprovechar la buena gente (además las chicas de Georgia me presentaron más gente de otros esplais, ahahah), así que me puse en modo turista y nos fuimos de paseo. Destacar la noche delante del MACBA, donde la movida de baile hip-hop estaba “WOOOW“, y de pronto ocurrió algo que ya había escuchado hablar. A la 1h30 llegó la policía para espantar (de manera tranquila) a toda la gente, pero se ve que ya es rutina allí.

Finding colors!
Bueno, finalmente cierro el ciclo Erasmus, y vuelvo a mi rutina. Esplac, dibujos, esplai, aunque esta se transformaría muy deprisa. Después de un paseo especial con mi marroquí favorita, empiezo a tener una estadía por BCN mucho más colorida 🙂 
La producción artística va a tope, y con la ayuda de mi nueva mánager ya tengo una primera exposición en el Salon223, y un trabajito de pintura de persiana. Aun asi estoy ya planeando una otra exposición que os informaré cuando ocurra.

Torxa
El esplai continua siendo algo brutal, donde cada sábado es una aventura y un desafío diferente, además de un tiempo de calidad y partilla con mis colegas monis. La llama de Torxa ya no se apagará de dentro de mi pecho. El mismo sábado tuve una visita breve e inesperada, de un amigo de Portugal, que llegaba de Tailandia a la 1h, nos quedamos hasta las 6h moviendo nos por los recónditos de Barcelona, mientras me contaba toda su movida por el sudeste asiático y una entrada fallida en Australia . La vida es una lotería, hay cosas que ocurren y pueden parecer malas a primera vista, pero con la distancia y el tiempo, encuentras el entendimiento. Força nesse teu caminho amigo BOB!

Laberinto de Horta
Ya tocaba visitar algo diferente además del centro, ahahah
Finalmente fui a visitar el Laberinto de Horta con la mejor compañía para perderme por allí. Día libre y soleado, vamos al botánico o laberinto??? Vaaa, vamos a la fantasía! El jardín en general es muy bonito, sin duda que te remete a un ambiente de sueño y cuentos de hadas. Sin embargo tenía la expectativa de que el laberinto fuera mayor y más denso. Aun así, SIN DUDA que es algo que recomiendo ir a conocer. Aunque me contaron que por la noche la movida es diferente, más wild life ahahaha! Aprovechando la temática de hadas, fui el otro día a un café/tienda que es , El Bosc de les Fades ,”WOOOOW” está guapísimo, aun que volveré para aprovecharlo mejor, fue así todo muy deprisa.

laberinto2

Esplac
El próximo mes toca Reach Out y Esplaiada, estoy a tope de tareas, desde workshops, livepainting, y alguna que otra sorpresa, pero vamos a ello. Estoy bastante motivado. No contaré mucho más por ahora, solo que vamos a pintar muchoooo, y volveré a ver algunos erasmus friends y amigos de otros esplais.

Casal Joves Girapells
Tenía planeado llevar mis niños de Torxa al casal para hacer una actividad allí y me fui a la asamblea abierta del Casal de Joves de Girapells, y de pronto el Mota al que le gusta hacer pocas cosas pero bien hechas se ve comprometido con mogollón de actividades, eheheh.
Solo hubo un primer contacto, pero me agrada mucho saber que hay varios proyectos en este casal, y además casi todos están en fase embrionaria. Se puede crear aquí un espacio/grupo muy diverso y con fusión de vertientes e una sinergia muy buena 🙂
Estoy conociendo a gente increíble, espiritualmente despierta con ganas de comunidad y me estoy rodeando de artistas, se antevén tiempos productivos 😉
De modo que ahora tengo pendiente una participación de livepainting en una escena de teatro, taller de pirografía en corcho y una exposición en el Casal.

casal2

 

Gracias por seguir a este “Cuíco” en esta experiencia mágica, que cada vez me hace ponderar más si volveré a Portugal al final del EVS. ahahah

Gracias nuevamente a todo el mundo: Esplac, Torxa y Rota Jovem, y ahora del Casal de Girapells 🙂

Adeuuu **

Un món de privilegis

11.04.2018 |
11-abril-2018

Autora: Cira Diakhaby, exmonitora de l’Esplai Xangó, ex-EGS del Sector Barcelona, membre de l’Espai de Coordinació Internacional i actualment participant en un SVE a Lisboa.


Des de l’últim article m’han passat pel cap moltes coses que volia escriure i mostrar-vos: el meu dia a dia, les meves noves aficions… Des d’aquell dia he tingut moltes converses interessants, he hagut d’explicar molts cops la poca democràcia que hi ha ara mateix a Espanya, m’he avergonyit en explicar casos com els de Pablo Hasel, Valtonyc o el cas 4F: ni oblit ni perdó. També m’he omplert d’orgull en diverses ocasions. En veure que el poble no es queda de braços plegats, en trobar una iniciativa d’una marca de roba d’un col·lectiu de manters, en seguir la pista de l’Alícia i veure que ha aconseguit fer reflexionar Salzburg sobre el feminisme, en comprovar que el meu sector (Sector Barcelona) continua a tope, que s’ha escrit un protocol feminista preciós i que la Comissió d’Incidència Política que tants anys ha costat tirar endavant està on fire.

En aquest temps, també, per seguir la rutina de totes les vacances de primavera he anat de ruta pel sud de Portugal i volia explicar-vos els mil i un racons preciosos que he vist. Però he decidit guardar aquesta ocasió per parlar d’un tema que molts cops origina debat al món de l’esplai i a l’educació en el lleure en general. Els nostres privilegis i la inclusió social.

Aquest últim mes he conegut persones que m’han fet reflexionar. I vull compartir la meva reflexió. Vosaltres heu pujat mai a un avió? Quan arribàveu a casa després de l’escola, si ho necessitàveu us ajudaven amb els deures? De petits anàveu al cinema o al teatre? Us portaven a la muntanya? Teniu carnet de conduir? Teniu ordinador i accés a internet a casa? Compartiu habitació? Els vostres pares parlen català i/o castellà? De petits anàveu a l’esplai? Fèieu activitats extraescolars? Sabíeu que Rússia és gegant i San Marino molt petit?

Segurament heu respost més sís que nos. Això marca certs privilegis que tenim o hem tingut, però sempre tenim alguna queixa. Ens queixem de casa nostra, de la feina, de la família, de la societat… Sempre ens comparem amb el que té més que nosaltres i poques vegades ens adonem de la bona posició que tenim, de la sort que tenim de viure com vivim, de tenir la família que tenim (tant la de sang com la de l’esplai) i de poder tenir objectes poc útils a casa.

Sempre ens comparem amb el que té més que nosaltres i poques vegades ens adonem de la bona posició que tenim, de la sort que tenim de viure com vivim, de tenir la família que tenim i de tenir objectes poc útils a casa.

Aquí he vist joves que el seu primer viatge en avió ha sigut als 20 anys per anar a fer un voluntariat europeu, que no tenen cap eina tecnològica per enviar fotos ni àudios a la seva família minut a minut per explicar com és la seva experiència. Joves que quan veuen un mapa d’Europa al·lucinen amb la mida dels països i que la seva única referència de territori és el seu petit barri (que podríem dir que és un barri social); joves que mai han sortit de la regió de Lisboa; joves que només parlen la seva llengua materna (portuguès, crioll o turc, entre d’altres); persones que des de petites han estat vinculades al món de la droga i que, tot i haver perdut familiars i amics, no veuen una altra sortida que seguir aquell camí…

Amb totes aquestes persones he pogut arribar a la conclusió que poques vegades agraïm el que tenim, però encara menys entenem que hi ha gent que no té les mateixes condicions que nosaltres. La inclusió és un tema difícil i requereix molt esforç, i com que tenim moltes coses a fer el deixem una mica de banda, com a deures a fer a llarg termini.

Aquí he vist clar que hauria de ser un objectiu directe dels esplais i de l’educació en el lleure. Moltes cops parlem d’inclusió social i diversitat i ens omplim la boca amb els drets dels infants, drets humans, respecte, no discriminació… potser seria hora d’obrir els ulls i veure que al nostre voltant esta ple d’infants i joves que si no els donem una mà no tindran mai ni la meitat d’oportunitats que ens apareixen a nosaltres pel sol fet d’haver anat a l’esplai.

Potser seria hora d’obrir els ulls i veure que el nostre voltant està ple d’infants i joves que si no els donem una mà no tindran mai ni la meitat d’oportunitats que ens apareixen a nosaltres pel sol fet d’haver anat a l’esplai.

Aquí a Rota a l’estiu fan uns workcamps, als quals, per cert, esteu tots convidats a participar, perquè és una molt bona pràctica. Porten gent de tot el món per treballar en un barri social i ajudar en tasques com construir zones verdes, reparar parcs en mal estat i altres tasques que ajuden a millorar aquests barris. Però la millor feina no és aquesta, és la d’acostar el món del voluntariat i de l’educació en el lleure als joves d’aquests barris. A través d’aquesta activitat alguns joves han anat per primer cop a fer un voluntariat, amb tot pagat. Aquesta oportunitat no és tan sols la de viatjar fora del país, sinó que també obre les portes a aprendre una nova llengua, a fer amistats d’arreu del món, a tenim més currículum i així després tenir més avantatge en el mercat laboral, a part d’aprendre a viure. Una oportunitat que canvia la vida a tothom. I a algunes persones no tan sols els la canvia sinó que els la millora. Aquesta setmana m’han dit: “Aquest tipus de projectes haurien d’estar enfocats primerament a aquestes persones. Molts problemes socials s’arreglarien.”

Amb aquest text no vull dir que tothom tingui de tot. Cadascú té els seus obstacles a la vida i les seves prioritats, però sovint ens omplim la boca sobre drets dels infants, inclusió, transformació social… Però us heu plantejat mai que podríem canviar la vida a un infant amb el sol fet que anés a l’esplai?

Com? Que el sexe és un constructe social?

10.04.2018 |
10-abril-2018

Autora: Alba Lafarga, exmonitora de l’esplai Eixam i membre del Grup de Treball de Som Esplai.


Sí, amics. Deixeu que m’expliqui. Més enllà de la clàssica distinció entre gènere i sexe que diu que el gènere és una construcció social a partir de les característiques que associem a homes i dones, el sexe també és un producte cultural.

Amb aquest article intentaré fer una mica de divulgació del pensament de Judith Butler, ben coneguda per ser considerada la fundadora de la Queer Theory pels volts del 1990. En l’auge del feminisme que estem vivint en els últims anys —i que tant de bo es quedi per sempre—, tot sovint hi ha terminologies i teories que no s’acaben de comprendre ni d’explicar bé. I des de fa un cert temps tinc la sensació que aquest és el cas de la filòsofa americana, que, per cert, visitarà Barcelona la setmana vinent per fer un parell de conferències al CCCB. Val a dir que els seus llibres tampoc no posen les coses fàcils, com bé il·lustra la vinyeta de ‘Judith Butler explained with cats’ (molt recomanable, per cert).

El punt de partida i el fil que enllaça tota l’obra són les polítiques de reconeixement de la vida humana: com es determina quines vides mereixen ser viscudes? La normalitat estableix uns límits que exclouen moltes persones —ja sigui per qüestions de sexe, origen, sexualitat, etc.— i és necessari ser conscients que aquests límits són construïts pels humans. Si ens trobem dins del que marca la normalitat podem ser reconeguts pels altres. El reconeixement esdevé l’espai que construeix i fa visible les formes de vida que s’adeqüen a la normalitat i fa invisible (o mostra com a monstruoses) les que no. Aquesta és l’estructura discursiva que guia el pensament de Judith Butler i des de la qual s’entra millor a la seva teoria de gènere.

Si el feminisme posava el patriarcat com a causa i principi de l’opressió de les dones, Judith Butler diu que el problema d’arrel no és el patriarcat sinó l’assumpció de l’heterosexualitat i el binarisme home-dona. Butler va començar a escriure El género en disputa perquè volia rebatre la teoria literària feminista que limitava el gènere a concepcions acceptades de masculinitat i feminitat. En el pròleg explica que la seva teoria estava impregnada de la pròpia experiència i de les persones que havia conegut al llarg de la vida. I és aquí on escriu per primera vegada que el sexe i el gènere acaben sent el mateix: “El sexo, por definición, siempre ha sido género.* I és que el cos s’interpreta a través dels significats culturals (i no de manera neutra, no hi ha un moment previ en què només tinguem sexe i no un gènere associat). Per això diu que el sexe és gènere, ja que el sexe no s’interpreta mai amb claus naturals, la seva mirada sempre està esbiaixada pels atributs culturals que s’hi associen com si fossin naturals, donats.

*El género en disputa, (2016), Editorial Paidós, 8a edició, p. 57.

PicsArt_04-10-01.18.10

Creixem en una societat que s’ha construït sobre la separació entre homes i dones com la gran divisió social: des dels banys públics a les feines que exerceixen o al rol que acompleixen en la família. Mirat en termes darwinians, diríem que són estructures que han permès la convivència i la supervivència de l’espècie. Però cal tenir molt clar que aquesta divisió és construïda. Hi ha moltes persones que no s’identifiquen ni a ser home ni a ser dona. S’assumeix que néixer amb un determinat sexe ens converteix en homes o dones, masculins o femenines. I precisament aquest moment, el del naixement, és el moment que Butler assenyala en els seus llibres que es comença a construir el nostre sexe. Quan a l’hospital diuen “és nen” o “és nena” es posa la primera pedra per edificar la identitat d’aquell nounat o fetus.

Creixem en una societat que s’ha construït sobre la separació entre homes i dones com la gran divisió social: des dels banys públics a les feines que exerceixen o al rol que acompleixen en la família.

Anem a pams. Segurament haureu sentit això de performar o performatiu. És un terme que entra a la filosofia de la mà de John Austin, un filòsof del llenguatge que defineix el performatiu com el ‘fer coses amb paraules’. En el seu text How to do things with words exposa actes ritualitzats entre els humans en els quals es realitza una acció gràcies a la proferència d’unes paraules determinades en un context concret (per exemple: un casament o la inauguració d’un vaixell). Judith Butler parteix de la teoria d’Austin (passada pel filtre de Derrida) per desenvolupar el seu pensament. Reprenent el cas en què es diu a un fetus o a un recent nascut que “és nen” o “és nena” s’està realitzant una acció performativa a través de la qual es construeix la identitat sexual d’aquest infant.

En aquest punt, és interessant destacar que es donen bastants casos d’infants que neixen amb els dos sexes i que, fins no fa gaire, l’hospital decidia quin sexe li deixaven i quin mutilaven en base al que es veia més gran (sí, sense mirar les hormones ni res, a ull). Tot i que la mutilació genital en nadons ha estat prohibida, seguim mutilant-nos els uns altres amb l’assumpció del binarisme home-dona i els prejudicis que ens acompanyen. El mateix passa amb moltes de les persones trans. Fruit de la pressió de no identificar-se amb el seu cos i de l’estructura social que determina que s’ha de ser home o dona, moltes persones passen pel procés de canviar-se de sexe per sentir-se millor en la pròpia pell. Si l’estructura social no estigués tan enclavada en aquest binarisme potser podrien viure en harmonia en el seu cos sense que aquest hagi d’adequar-se a la norma. Cada cas és un món, cada persona una realitat i experiència diferent. Però prendre consciència de l’estructura social en què vivim segurament ens ajudi a totes a acceptar, viure i conviure en un món on tothom es pugui trobar a gust.

“Nadal” vs. “vacances d’hivern”

05.04.2018 |
5-abril-2017

Autors: Gerard Abril, tècnic de Barcelonès Nord i Vallès Oriental, i Pol Cervera, tècnic de comunicació.


Pol: La conversa d’avui parteix d’una publicació que vas posar a Facebook fa uns mesos, abans de Nadal, en què et reafirmaves en l’ús de l’expressió “vacances d’hivern” en detriment de “Nadal”. Quines raons et porten a pensar això?

Gerard: D’alguna manera, a partir de certes formacions amb esperit crític absorbeixes noves mirades, i la idea de trencar amb un entorn amb el qual no comparteixes certs valors: per exemple la de deixar de participar en una entitat catòlica. I una de les eines més influents i que permet molta visualització és el llenguatge. Tot prové del fet que vaig passar a dir “vacances d’hivern” perquè no vull celebrar el Nadal, amb totes les seves connotacions i litúrgies religioses, i alguna gent em va titllar d’incoherent, perquè deien que en el fons sí que el celebrava, amb la família i els amics. És aquí on cal apuntar que la festivitat nadalenca neix de rituals pagans, no religiosos. Així, si el cristianisme es va apropiar d’una festivitat pagana per què jo, com a laic, no em puc apropiar d’una festivitat religiosa?

Pol: A mi el primer que em ve al cap amb tot plegat és el fet d’haver-s’ho plantejat o no. Jo, vivint ara al segle XXI i tenint 28 anys, quan sento la paraula “Nadal” no la relaciono amb el cristianisme ni la religió. Entenc que hi ha elements del Nadal íntimament lligats a la litúrgia cristiana i que la mateixa paraula prové de natalis, en referència al naixement de Jesús, però la considero i la visc com una festa totalment civil. Aleshores, et repregunto: cal trencar o canviar una paraula que ja d’entrada no ens fa pensar en la religió? Perquè cada cop el Nadal s’allunya més d’aquest vessant.

Gerard: Estic d’acord que el Nadal és cada cop una festa més civil, però també crec que des de les entitats o les institucions, com a estat laic, s’hauria d’adaptar la nomenclatura a un perfil laic, és a dir, a “vacances d’hivern”. Potser no cal canviar el nom al dia 25, el dia de Nadal, però sí en el global d’aquestes vacances. Hem de tenir en compte que vivim en un estat laic i que no hem de visibilitzar només les festivitats catòliques.

Pol: Les festes de Nadal, com moltes d’altres, sempre són festes col·lectives i de retorn a la tradició. És a dir, tu pots dir que no celebres el Nadal com a tal, que no segueixes la litúrgia nadalenca, però en el fons celebres Nadal el dia 25, Sant Esteve el 26, Reis el 6… I a més a més, comparteixes les festes amb una gent que potser sí que considera que està celebrant el Nadal. Aleshores, jo crec que pots defugir d’una celebració i de les seves connotacions quan pots evitar-la, però quan l’estàs compartint amb persones que sí que l’estan celebrant… per mi formes part d’allò i estàs celebrant el Nadal.

Gerard: Clar, el fet és que tampoc crec que ningú del meu entorn celebri el Nadal, almenys cristià, sinó que celebra, com dèiem abans, un Nadal civil. A més, si som laics i diem “vacances de Nadal” per què no diem també “vacances del Ramadà” en les dates que toca? Per què no visibilitzem festivitats d’altres religions, que també són col·lectives i també afecten moltíssima gent?

Pol: trobo perillós analitzar l’etimologia de cada paraula i canviar o vetar les paraules a partir d’aquí. Perquè aleshores hi ha moltes paraules que estan en risc.

Pol: Perquè venim d’on venim i perquè els catalans, com a societat, tenim molts lligams amb el cristianisme. I perquè la llengua, tot i que sigui viva i s’hagi d’adaptar als temps, té uns orígens i ve d’algun lloc. Per exemple, la paraula treballar ve de tripaliare, que vol dir ‘torturar’, i és una paraula que ningú ha posat en dubte; al revés, tothom busca feina, tothom vol treballar. O quan diem a algú que és una bruixa no pensem en els milions de persones que van ser assassinades per voler tenir una vida alternativa prop de la natura i allunyada de la gent. O el mateix adjectiu denigrant, que ve de ‘niger, negre, obscur, ànima negre’ i que ara significa el que significa. Amb això vull dir que trobo perillós analitzar l’etimologia de cada paraula i canviar o vetar les paraules a partir d’aquí. Perquè aleshores hi ha moltes paraules que estan en risc.

nadal3

Gerard: Doncs potser sí que ens ho hem de plantejar tot, tot allò que porta certa negativitat. Com, per exemple, la paraula infant, que ve de ‘persona sense veu’. I aleshores, si estem reclamant els drets dels petits, hem de dir infant o hem de dir nen o nena?

Pol: Però aleshores estem canviant les paraules a partir de descobriments. No ens les hem plantejat ni han anat agafant en la societat, sinó que algú ens ha hagut d’explicar d’on venen aquestes paraules. Jo, per exemple, no coneixia l’etimologia d’infant fins fa uns mesos. Quan en la connotació de la paraula ja no queda res de la seva etimologia, cal canviar-la?

Gerard: Potser cal canviar-la en el moment en què comença a haver-hi un bullici.

Pol: Ara em tiraré la cavalleria per sobre i posaré en dubte alguns canvis de paraules que s’han fet a Esplac. Es prefereix la paraula incloure a integrar, per exemple, o l’Equip de Direcció ara és l’Equip de Coordinació. Dirigir i coordinar són verbs diferents i em sembla bé que es faci el canvi si l’Equip de Coordinació coordina més que no pas dirigeix, però el verb dirigir vol dir ‘fer funcionar, governar, conduir’. El que marcarà si una direcció és positiva o no és la feina que faci l’equip i no el canvi de mot: que faci avançar Esplac, que escolti els esplais, que aconsegueixi una relació transversal… El llenguatge no és innocent, però una direcció pot ser positiva en funció de com la fem, de la mateixa manera que el Nadal o l’infant seran el que nosaltres vulguem, no el que els llibres expliquen que han de ser.

Gerard: Hi estic d’acord, però també, si hi ha un bullici, si un grup de gent demana el canvi perquè se sent incòmode amb la terminologia vigent, hem d’acceptar que es produeixi el debat i que es pugui fer la modificació si es creu convenient. Si jo atorgo connotacions negatives al “Nadal”, per la relació que he tingut i tinc amb la relació catòlica, com molta altra gent, i si ningú celebra el Nadal com a tal… perquè no canviem la paraula? Passa una cosa semblant en qüestions com el feminisme i l’especisme, que pretenen aturar coses del món per reconduir-lo.

Gerard: si hi ha un bullici, si un grup de gent demana el canvi perquè se sent incòmode amb la terminologia vigent, hem d’acceptar que es produeixi el debat i que es pugui fer la modificació si es creu convenient.

Pol: Sí, suposo que tot depèn de si tens una visió més trencadora o més purista. Jo crec que la llengua està feta per entendre’s i a mi, quan escric, m’agrada poder utilitzar sinònims, encara que totes les paraules tinguin matisos propis. A parer meu, és important no perdre riquesa en la llengua i ser prudents i exigents en els canvis perquè no resultin massa forçats.

Gerard: Tots els canvis, però, tenen aquesta reacció d’entrada. Generen una barrera i són molt qüestionats, però si hi ha gent que hi creu es poden establir.

Pol: Però aleshores, si considerem que celebrar el Nadal és alimentar la litúrgia religiosa cristiana, el trencament no hauria de ser directament amb la celebració? Voler canviar-li el nom no és una escapada per darrere?

Gerard: Jo crec que participar en una festivitat religiosa no treu que tu siguis laic. Si es mor un familiar i assisteixo a la missa d’enterrament, no em converteixo en cristià. Les religions són importants i jo crec que hi han de ser, però no estic d’acord amb l’ús que n’ha fet la institució. Trobo que hem de tenir molt clar que dir “vacances d’hivern” no implica estar en contra del Nadal ni de les religions. El temps dirà si hem decidit mantenir la paraula “Nadal” o si hem fet el pas a “vacances d’hivern”

Pol: Sí, el temps dirà. En tot cas, trobo que la reflexió i el debat han estat molt interessants. Mentre esperem, però, jo continuaré fent servir la paraula Nadal 😉

Gerard: D’acord. Doncs jo em reafirmo en “vacances d’hivern” 🙂

nadal2