Image Image Image Image Image Image Image Image Image Image
Scroll to top

Top

Carme Sáez: “Vincular X educar està creant una comunitat educativa més viva i més inclusiva”

09.01.2018 |
8-gener-2017

Autor: Martí Odriozola, monitor a l’Esplai Turons i membre del Grup de Treball de Som Esplai.


Vincular X educar és un projecte que busca afavorir el procés educatiu dels infants millorant la vinculació de les famílies amb l’escola i les entitats de lleure educatiu del Districte de Sants-Montjuïc, a Barcelona. Consisteix a posar en contacte infants d’una escola amb els esplais i els caus del territori, entre els quals hi ha l’Esplai La Lluna, l’Esplai Espurna, l’Esplai Turons i l’Esplai Totikap. En parlem amb la Carme Sáez, treballadora social del Centre de Serveis Socials Numància.

Com neix Vincular X educar?
Va néixer fa justament sis anys a través d’un estudi dels Serveis Socials pel territori per trobar maneres de treballar des de la prevenció i des de la comunitat incidint en la infància. Al llarg d’un temps, s’havia anat detectant un augment important de problemes relacionals en adolescents i preadolescents i vam pensar que el millor era començar a treballar des d’edats primerenques. Vam trobar que l’escola era un lloc d’inclusió, però que a vegades estava molt desconnectat de la resta de la comunitat. I vam pensar que incloure el lleure educatiu era importantíssim i que unir totes aquestes parts (escola, famílies i esplais i caus) donava peu a conformar una comunitat educativa més potent, més viva i molt més inclusiva.

Com es va gestar?
El que vam fer va ser posar-nos d’acord tots aquests agents, de manera que, escollint una escola com a punt de partida i lligant-la amb el lleure educatiu, aconseguiríem que famílies que no sabien què era un esplai o un cau descobrissin aquest món, i que si pensaven que estaven sols s’adonessin que no ho estaven. Per la seva banda, els monitors i els caps, que estaven molt centrats en el treball amb les famílies que ja coneixien, podrien trobar unes altres famílies que no estaven incloent a les seves entitats.

Quin és el rol dels Serveis Socials dins del projecte?
El nostre rol continua sent aquest impuls, el manteniment d’aquesta comunitat, que ja està creada i consolidada però que d’alguna manera necessita petits vincles per mantenir aquesta relació; actuem de dinamitzadors comunitaris. En la mesura del possible, ens en retirem, perquè pensem que el protagonisme és de les entitats, de les escoles i de les famílies, però sempre hi som per garantir que el projecte continuï amb la mateixa intensitat.

En el projecte el protagonisme és de les entitats, les escoles i les famílies, però des dels Serveis Socials sempre hi som per garantir que el projecte continuï amb la mateixa intensitat.

Quina va ser la reacció inicial dels esplais i els caus quan vau plantejar aquest projecte?
Boníssima. Jo crec que estaven buscant la manera d’accedir, justament, a les famílies que també conviuen als barris però a les quals, d’alguna manera, no aconsegueixen arribar. I això és, en part, perquè les famílies no tenen en el seu mapa cultural el que és un esplai o un cau i no tenen interioritzat el concepte de lleure educatiu. Per les entitats, va ser una manera de tenir un pont que ha estat molt positiu pel que ha significat de diversitat cultural i d’enriquiment del mateix esplai i cau.

Noteu canvis o millores en l’actitud dels infants?
Sí, molt. De fet, a l’escola Francesc Macià, amb qui portem treballant aquests sis anys, la valoració és molt positiva quant a totes les àrees; no només en l’aprenentatge, sinó a escala relacional i d’autonomia. Els mestres tenen una valoració tan positiva que les demandes ara ens venen no només de primer curs, sinó que ara ja en tenim de tots els cursos de primària; tots els mestres volen que els seus infants hi participin.

Què fa el lleure educatiu que intensifica els processos educatius de l’escola? Per què el lleure educatiu és tan positiu per als infants?
Perquè obre vies de relació. I obrir, augmentar la xarxa relacional, sempre és positiu. Més en escoles (com el Francesc Macià) petites, amb molta immigració i amb matrícula viva (on al llarg del curs es van incorporant alumnes). Aquests infants tenen grups de relació molt petits i en ambients molt reduïts (alguns, fora de l’escola, es relacionen només amb la seva família) i els esplais i els caus els estan oferint una diversitat que no troben enlloc i que els porta a reconèixer altres models d’actuar davant de la vida o de resoldre conflictes. I aquest reforç és imprescindible i està augmentant la potencialitat educativa.

Els esplais i els caus ofereixen a aquests nens i nenes una diversitat que no troben enlloc més, que els porta a reconèixer altres models d’actuar davant de la vida i de resoldre conflictes.

esquema

I què hi diuen les famílies?

Les famílies estan encantades. Primer, desconcertades, perquè n’hi ha moltes que no entenen, d’entrada, el que els estàs dient. Tot i això, s’ha de reconèixer que la majoria de famílies hi entren amb molta confiança, gràcies al mestre que els ho proposa. I això ens permet completar la primera etapa de la vinculació. A vegades, també és cert, es produeixen petites desavinences i cal fer una mica més d’insistència. Però un cop hi entren i comencen a conèixer el món de l’esplai i el cau, es creen unes complicitats i uns vincles de confiança amb els educadors que realment són molt especials. Hi ha famílies que ens han dit que, per elles, els munis i els caps són com si fossin part de la família. Elles agraeixen molt la facilitat que els donen els educadors per comunicar-se i la paciència d’explicar una i una altra vegada les coses. Globalment, la gratitud de les famílies és molt gran, per elles és un espai molt familiar i de molta confiança.

Per tant, quan es proposa el projecte a les famílies, els costa d’entendre què és un esplai o un cau i veure les virtuts del projecte?
Sí, és així. Costa, però comptem amb dos factors molt potents. El primer és que és el mestre que ho està dient a la família pensa que el seu fill o filla li pot anar molt bé. I això ens obre un element de confiança de la família cap al projecte molt gran. I després, en l’etapa inicial d’anar a l’esplai i al cau és quan la família realment va descobrint què és aquest món. Les famílies es basen en la confiança en un muni o cap que està allà cada dissabte, rebent-los amb un somriure i que, a més, fa que els seus fills i filles en surtin contents. Això és molt potent. Realment, és la potència de la il·lusió, del somriure. I això és definitiu.

Les famílies es basen en la confiança cap al muni o el cap que és allà cada dissabte, rebent-los amb un somriure i que, a més, fa que els seus fills i filles en surtin contents. És la potència de la il·lusió.

Com feu el seguiment dels infants als esplais i caus?
Això és molt adaptatiu a cada entitat. Nosaltres, com a Vincular X educar, en l’actualitat som un equip de quatre professionals (dos educadors i dues treballadores socials) i intentem que cadascú tingui de referència un esplai o cau, mantenir un contacte molt freqüent, reunir-nos de tant en tant per fer avaluacions dels infants que hi participen i plantejar les noves demandes. I intentem sobretot tenir un contacte molt proper.

Quan a sisè de primària s’acaba la relació amb Vincular X educar, aquests infants segueixen als esplais i caus?
Aquests infants, en principi, hi continuen si ells volen, nosaltres treballem en la franja de Primària a les escoles. Difícilment un infant que s’hi ha mantingut durant uns quants anys deixa un esplai o un cau. Les famílies entomen perfectament el canvi i l’incorporen bé a la seva vida, així que en principi no ens hem trobat amb cap cas d’abandonament d’un esplai o cau.

Quines perspectives de futur hi ha? Com teniu previst ampliar el projecte?
El nostre objectiu de futur immediat és obrir el projecte a una nova escola, amb la qual ja hem començat a treballar, el Cavall Bernat, i ja hi tenim diferents infants vinculats. La resposta està sent molt positiva per part de l’escola i de les famílies. I la il·lusió que tenim darrere de tot això és que el projecte es pugui anar estenent a moltes més escoles, tant a dins del nostre territori com a altres districtes. Això seria una cosa boníssima. A més, també ens han reconegut com una bona pràctica de l’Ajuntament de Barcelona.

Per acabar, per què hem de confiar en aquest projecte i seguir-lo mantenint?
Primer de tot perquè ens ho diuen les famílies, el professorat i els esplais i els caus que hi participen. Per nosaltres, això és vital. Jo crec que parla per si sol, que el projecte és un projecte vàlid, viu, que és un projecte que la comunitat s’ha fet seu i que mentre la comunitat estigui en disposició i fermesa, és un projecte que té futur.

cof

cof

Carta no sexista a les Reines Magues d’Orient

02.01.2018 |
2-gener-2017

Autoria: Comissió de Gènere d’Esplais Catalans.


Estimades Reines Magues d’Orient,

Aquest any 2017 creiem que ens hem portat prou bé. Hem respectat i hem cuidat tothom, no hem ferit el medi ambient, hem compartit i hem estimat. Alguna bronca de la família ens ha caigut, però sempre ho hem acabat solucionant amb diàleg. Ara bé, des que s’ha iniciat la campanya d’hivern, hi ha coses que ens preocupen.

Hem fet un cop d’ull al nostre entorn, als aparadors de les botigues, als catàlegs de joguines i als anuncis i hem escoltat converses d’ascensor, durant els àpats en família i pel carrer i ens hem posat a reflexionar. Hi hem pensat molt, n’hem parlat i n’hem debatut. I ens han sorgit algunes preguntes…

Per què els nens sempre han de jugar amb cotxes i les nenes amb princeses? Per què les nines són femenines i els castells masculins? Per què el pijama de nen ha de ser blau i la polsera de la nena rosa? No cal! Totes som iguals i els nostres gustos no van en funció del nostre gènere… Per què hem de preguntar si un bebè és nen o nena per saber què regalar-li? Per què? No podem fer regals per persones? Sembla que no tothom ho entén.

Per aquest motiu, ens agradaria que la gent veiés i comprengués que les joguines no tenen gènere i tracés el camí per erradicar la diferenciació entre nens i nenes. I és important que vosaltres, que us ocupeu de tants i tants regals, n’estigueu alerta per no perpetrar els rols de gènere imposats per la societat. No podem apagar la consciència pedagògica en cap moment, ni durant les festes, ni entre torrons i neules. No. No ens ho perdonaríem.

A més, últimament hem estat pensant bastant i ens hem adonat d’una cosa. A les nenes sempre se’ns regalen coses per al futur: una cuineta per aprendre a “cuinar” i poder portar la família o una nina per cuidar-la i començar a ser mares… Per què no ens deixen ser petites? Per què no podem viure la infància? No volem créixer tan de pressa

Dit tot això, jo, la Laura, vull viure aventures, jugar amb cotxes, fer esport i viure el risc en primera persona. Sí, ja sé que no sóc gaire concreta, però segur que vosaltres teniu alguna idea per satisfer-me. I també em faria il·lusió una caixa de fils per fer polseres.
I jo, el Miquel, vull una cuineta, dues nines per cuidar i estris per pentinar-les, un equip de maquillatge i un castell en miniatura. Evidentment, tot això són propostes; trieu el que creieu que em convingui més.

Però a part d’aquests regals –que ja triareu vosaltres, jeje–, volíem demanar-vos una altra cosa. El nostre principal desig per aquest 2018 és que, ja des del primer moment, trenquem amb els rols de gènere i deixem que tothom s’expressi lliurement. Tothom. No ens agraden les imposicions, els estereotips, les etiquetes ni les caselles. Volem gaudir i ser cuidades. Cuidades. Gaudir. Volem un joc lliure de sexisme. Sexisme. Lliure. Joc.

Moltes gràcies!

Atentament,
la princesa blava i el príncep rosa

En qualsevol cas, el sexisme en les joguines o les joguines sexistes, es miri com es miri, no és un afer reial, màgic ni que quedi a mercè d’un desig buit. És i ha de ser responsabilitat de totes. Aquest hivern, comprem sense sexisme!

Carta d’una monitora que diu adeu

27.12.2017 |
27-desembre-2017

Autora: Helena Martín, exmonitora de l’Esplai Espurna de Gràcia.


No em crec que ho senti ara, aquí i dins meu. Ha arribat el moment de deixar l’esplai. Sona dur, oi? Ho és. És tan dur com desfer-se d’una part imprescindible de la matèria que sigui que ens construeix, que ens educa. La matèria que ens fa ser menys lliures perquè ens lliga al món real, el dels adults que somriuen quan els infants juguen, en lloc de jugar amb ells.

De l’esplai n’he tret el companyerisme, el respecte a la diferència, l’embranzida de viure, el plaer de llevar-me i de tocar la tenda humida, el de plorar de ràbia per no poder arribar al cim, el d’adonar-me d’una nova espiritualitat quan em feia gran, el de cantar-li a la lluna amb la guitarra… i l’inesperat sentiment de protecció per unes noies que espero que facin totes aquelles coses que jo tinc por que facin. Sou la part més difícil de deixar.

Espero que algun dia sentiu això que ara segurament us sembla estrany. Heu sigut el meu procés vital més intens. Perquè em fascina veure com creixeu, com penseu i com ho revolucioneu tot. Si us plau, continueu revolucionant-ho tot, d’això es tracta!

Sigueu esbojarrades, crideu, rieu, balleu, feu petons. No us quedeu mai amb les ganes de provar res, tot allò que desitgeu pot marxar volant. Arrisqueu-vos lliures però juntes! De l’esplai en traureu amistats d’aquelles que fan plorar de felicitat, de les que fan mal en el somriure perquè et fan adonar de la bellesa que poden arribar a tenir les persones. Creixereu i de cop us trobareu en un món que a vegades us farà sentir petites… No ho sou. Teniu la força de les persones que senten la vida i això us fa ser invencibles.

Si algunes arribeu a ser monitores, gaudiu. Educar és una experiència increïblement gratificant. Jo no sóc capaç d’explicar-ho. De fet, més que educar, he sentit que els dissabtes compartia experiències amb el grup de persones amb qui més de gust em venia estar. Les que feien allò que no esperava, les que em feien passar vergonya i les que em redescobrien part del que he perdut quan m’he fet gran.

Tot i el patiment, tot i els espants. Potser el més dur va ser la nit que vau anar dormir sense demanar el petó d’abans de posar-vos dins del sac. Aquí vau traspassar sense saber-ho la línia del meravellós abisme que us separa de la infància i que us acosta a uns anys de descobriments i dolç caos.

No cal que hàgiu après res de mi, només m’agradaria haver-vos transmès l’energia que fa que una persona sigui d’esplai. I l’enorme plaer que suposa haver sigut còmplice vostre. Sent sincera, espero que quan llegiu poesia algun dia us recordeu de mi. O que alguna cançó us porti a una nit qualsevol de campaments, a aquests tres anys de creixement constant.

No hi ha millor lloc per acomiadar-me de tot el que suposa l’esplai que aquest on ho faig. I amb les persones amb qui ho faig. La Vall de Núria i les Permàniks.

Seguiu muntanya amunt, jo estaré sempre esperant-vos si us cal.

Saifores, el pulmó de l’any

22.12.2017 |
21-desembre-2017

Autores: Marta Torns (esplai Boix) i Mar Gordó (esplai Sarau), participants en el curs de directors/es Marta Mata a Saifores.


Ja som a desembre. El curs va començar fa pràcticament quatre mesos i tota la calma i il·lusió que vam aconseguir cultivar durant aquelles setmanes d’agost semblen estar molt lluny. Fa unes setmanes encara estàvem impacients, mossegant-nos les ungles… El grup de Whatsapp treia fum, cada dia miràvem les bústies a veure si arribava la maleïda carta… L’última engruna que ens queda per assaborir l’experiència del curs de directors a Saifores.

Quan arriba, se’ns remouen ratolins a la panxa i ens cau alguna llagrimeta que altra.

Arriba l’AGO i les Jornades de Lleure i Feminismes, i que fort! hi coincidim gairebé totes! Somriures i abraçades omplen els espais entre converses, busquem qualsevol espai per ajuntar-nos i compartir estones. Consolidem allò que crèiem, hem fet bones amistats. Ens cuidem entre totes, ens estimem.

Sí, una experiència que hem viscut moltes i que moltes altres esperen viure. Dotze dies de debats que et capgiren les idees i et remouen la panxa. Dotze dies de caminar per l’espai, de pair i cuidar-se, de voler canviar el món. Dotze dies creant un espai idíl·lic entre persones que no es coneixen i que acaben banyant-se nues a la piscina, garrotinant amb la guitarra cada nit entre somriures i aspersors, compartint àpats deliciosos que ens cuinen la Sandra i la Laia. Paella, arròs negre, canelons, mus d’espinacs…. I berenars curiosos com pa amb sobrassada i raïm.

Les emocions també ens mullaven les galtes i ens feien vibrar per dins. Sabíem que tot allò era efímer, que al setembre tornàvem a la realitat, on potser tot no és tan senzill. Però és.

I si ens mirem ara… potser no ha estat del tot efímer. Potser encara hi és, quan ens trobem, aquella tendresa que ens acaronava.

Algú ens va dir, l’últim dia del curs, que els tres darrers dies a Gualba són com un acompanyament pel retorn a la rutina. I és cert que després de dues setmanes entre Saifores i Gualba, sense saber ben bé com ni de quina manera, les relacions s’han metamorfitzat. Algunes abraçades ja no son de vuit segons, i altres en son de 20. Els mòbils han pres el protagonisme de nou, i les bromes tenen un regust agredolç. Potser no és l’experiència de totes.

Però sabeu què? És un acte preciós comprendre que les coses acaben. Comprendre de nou que la vida és cíclica, que les coses venen i van. La vida és un riu amb corrents d’aigua que es modifiquen, que erosionen els agents que hi habiten i que la viuen intensament. És un fet que aquelles persones que passem per Saifores ho vivim, tot i que de maneres molt diverses, molt intensament. I és preciós veure que hi segueix havent vida després d’aquells dotze dies, i que sentir nostàlgia i acceptar els canvis també és una cosa bonica que ens regala la vida. I si ho col·lectivitzem, encara més. Els canvis donen peu a teixir noves històries i relacions. I aquí estem, després de quatre mesos, reinventant-nos entre mirades, bromes, records i nous reptes. Estimant-nos diferents i renovades.

No voldríem acabar sense agrair totes aquestes emocions, sensacions, aprenentatges i moments a les formadores que van passar per allà. A totes les persones que ens acompanyaven, però sobretot, a les cinc formadores internes que van passar dotze dies amb nosaltres. Gràcies per la tendresa que ens vau regalar, per agafar-nos la mà quan ens va fer falta, per educar les que eduquem i per emocionar-nos tan intensament.

Podem assegurar que nosaltres vam viure Saifores de manera molt intensa, remoguda d’emocions i d’idees, de paraules i mirades, d’abraçades i somriures. Teixint noves relacions que prenen una forma diferent amb el temps però que vehiculen la vida i la fan ser.

El curs de directors Marta Marta va ser el pulmó de l’any (gràcies Kurti per regalar-nos aquesta imatge del curs). Ens va oxigenar per dins, reformulant el sentit de les nostres vides i relacions.

saifores2

Curiositat i respecte

21.12.2017 |
21-desembre-2017

Autor: Josan Dorado, participant en les Jornades de Lleure i Feminismes.


En les Jornades de Lleure i Feminismes, la primera activitat del dissabte ens va donar alguna pista i l’última del diumenge ens ho va confirmar: som molt homogènies. Tot i ser diferents quant al gènere i l’orientació sexual, si ens comparem amb les membres dels col·lectius que hem conegut aquests dies, les monitores i les intengrants del casal estem situades a la part superior de la piràmide de privilegis socials que vam construir per tancar les jornades. Com que som tan iguals, no ens va costar assumir una primera premissa: qui participa en les nostres activitats és gent com nosaltres i això no és pas casualitat.

En gran majoria, som blanques i occidentals. Probablement ens sentim còmodes dient que som de “classe mitja” i moltes de nosaltres no tenim cap necessitat educativa especial. Analitzant la nostra realitat amb les ulleres de la interseccionalitat, evidenciem la gran quantitat de privilegis socials que tenim: estem a la part alta de la piràmide. En caps de setmana com aquests mirem cap a baix, coneixem altres realitats i ens entra vertigen, normal. El que escoltem interpel·la components molt clau de la nostra identitat i això ens remou, normal també.


Curiositat i respecte. Van ser els dos consells que ens van donar el dissabte per exposar-nos a les experiències del diumenge. Les ponents convidades ens ho van posar fàcil: “Pregunteu, exposeu-nos tots els vostres dubtes, estem a un espai segur, podeu dir burrades”, ens deien.

Escoltem, reflexionem i discutim sobre com poder aplicar totes aquelles experiències i coneixements als nostres espais. La cosa no sembla fàcil. Ens venen massa preguntes al cap: Els espais que oferim són realment inclusius? Com ens apropem als diferents col·lectius oprimits? Hem d’intentar atraure les seves integrants als nostres espais? Estem preparades per fer-ho? Com ens podem solidaritzar amb elles sense caure en la compassió, l’assistencialisme i el paternalisme? Quan pensarem a deixar de flagel·lar-nos i intentarem fer alguna cosa?

Com sempre passa, quan ens aproximem a fenòmens socials complexos, les varetes màgiques no existeixen. Ben pensat, potser un cop més hauríem de deixar de ser nosaltres qui ens fem les preguntes i començar a fixar-nos en quines respostes ens ofereixen els col·lectius oprimits. Elles ens donen algunes pistes: ens demanen que evitem tant presuposar com invisibilitzar. En altres paraules, hem de deixar de posar pals a les rodes de les seves reivindicacions, hem de deixar de restar i començar a sumar. Estan organitzades i tenen un discurs molt potent. La lluita és seva, elles diuen i fan, i nosaltres escoltem i ens hi solidaritzem des d’un segon pla. Sembla fàcil, oi?

Penso que formacions com les Jornades de Lleure i Feminismes d’enguany creen un espai de seguretat on, des del respecte i la curiositat, hem tingut l’oportunitat d’apropar-nos a realitats diverses escoltant a les seves protagonistes. A més a més hem construït un espai on podíem compartir les tensions i les emocions que ens genera el tema de la interseccionalitat. Crec que vivències d’aquest tipus són clau a l’hora de qüestionar i repensar tant les entitats en què participem com nosaltres mateixes.

Poco a poco todo encaja

20.12.2017 |
15-desembre-2017

Autor: David Miranda Mota, SVE portuguès a Barcelona i monitor de l’Esplai Torxa.


Ya me estaba acostumbrando a todo por Barcelona, a mi nueva rutina, a la lengua, a la cantidad enorme de mendigos, a las caceroladas independentistas todas las noches… Pero de pronto tuve que volver a hacer la maleta e irme a Oviedo. Cuando empiezas un SVE hay un formación inicial para los voluntariados, el arrival training, y en este caso fue en Oviedo (Asturias).

Importante destacar que Asturias impresiona por su naturaleza, tan verde y tan húmeda, que nos ofrece magníficos paisajes constantemente. Además de la formación, que te pone al corriente de todos los deberes y derechos que tenemos en el voluntariado (lo cual es muy útil), el intercambio de experiencias e historias de la vida que se producen entre los participantes es el punto fuerte de la formación. Es un poco semejante a un Erasmus Youth Exchange, donde puedes hacer conexiones momentáneas y a veces para toda la vida: unas más profesionales, otras más sociales y, si tienes suerte, alguna amorosa! Ahahah 😊

Por casualidad algunos de los participantes de esta formación también están por Barcelona, así que he podido aumentar mi lista de amigos por BCN. Al final tuvimos un pequeño contratiempo, ya que nos cancelaron el vuelo de Oviedo a Barcelona y tuvimos que ir hasta Bilbao en bus y coger el avión ahí; pero se hizo bien. Entre pequeñas siestas se veían unos paisajes increíbles, y más cuando se veía la costa y el mar.

Muñeco de lego
Después de volver de la formación inicial, retomé la rutina, pero muy pronto me encontré con otro pequeño contratiempo: aunque no era algo nuevo, era una movida un poco incómoda… Me volví a dislocar el hombro, esta vez en una actividad con los niños del esplai. En un mal gesto, el hueso se me salió del sitio como si de una pieza de lego se tratara, aunque todo se resolvió rápido. Los chicos del Torxa me ayudaron, fuimos al hospital y en seguida se resolvió todo, y con poco dolor. ¡Treinta minutos después del incidente ya tenia el hombro en el sitio! !Bendito sistema de salud que tenéis! En Portugal habría tenido que esperar unas seis horas… Las dos semanas siguientes tuve que llevar el brazo pegado al pecho, cosa que me limitaba un poco, aun que bueno, no era para tanto.

Educando con cultura urbana
Posteriormente me desafiaron de otro esplai (Isard-Flor de Neu) para ir a dar una clase de introducción a la cultura urbana y al grafiti. Eso me puso muy contento, ya que tenía la oportunidad de realizar una actividad que me encanta y llegar a más niños con el mensaje del verdadero hip-hop (paz, amor, unión y diversión). Aunque sea un poco difícil encajar los horarios, por amor a la enseñanza de esta cultura uno hace el esfuerzo. Tengo que realzar y agradecer lo bien recibido que fui por parte de los monis del Isard, y los niños, aunque eran pocos, estuvieron muy interesados y muy participativos. Se hizo una buena clase, que paso muy rápido (hay muchas cosas que contar y practicar), pero fue una buena introducción. Además, fue importante para mí, puesto que vi la posibilidad de focalizar este movimiento cultural nuevamente como medio de educación de valores.

cultura

Trobada de monis
El mismo día nos fuimos a la Trobada de monis. ¡Fue la hostia! Después de un viaje de poco más de una hora en tren y de otra hora a pie por un sitio de cuento de hadas, entre floresta y niebla, finalmente llegamos al local en Gualba (Vallès Oriental). Llegamos con un poco de retraso y medio muertos, pero aun así estuve tiempo de hacer la formación a la que me había inscrito, que se centraba en la “interacción y educación de jóvenes”. La verdad es que me impresionó positivamente. Fue muy útil, ya que sabía que en la misma semana lo iba a poner en práctica.

Al llegar la noche, vinieron con ella las piezas de teatro que cada esplai había preparado, relacionadas conel “procés”. Entre momentos de mucha risa, estupefacción y algunas fases en que me sentía completamente perdido del contexto, hubo espacio para fuegos de artificio y hasta para una pelea de gallos política, ahahaha!

Hay que decir que nosotros quedamos muy bien cualificados con nuestra escena (tercer lugar, fácil cuando se tiene un “ninja writer”). Después de toda esta movida, llegó la fiesta (aunque el alcohol ya estaba de antes), entre oscuridad completa y unas luces de neón parpadeantes donde estaba el DJ. Se danzaron una selección de músicas escupidas por un altavoz resfriado, al que yo fingía irónicamente que me gustaban… hahahaha! Pero en realidad, ¡qué más da todo eso! Cuando la compañía y el ambiente está guai, uno siempre se lo pasa bien (aunque medio zombi por el cansancio).

Excursión de rondinaires
El siguiente evento más significativo llegó la semana siguiente, cuando me fui con el grupo rondinaires del Torxa de excursión a Sallent (a una hora al norte de Barcelona). Nos quedamos cerca del rio, donde había una pequeña presa y un puente. Todo muy bonito, ideal para relajarse, explorar y crear todo un universo de imaginación. Y en eso los niños son profesionales, pues ahí mismo empezaron a hacer una cabaña y un puerto, y de pronto ya estábamos en otro lugar.

Me gusta mucho que siempre se cante algo antes de comer, que se de las gracias y el buen provecho, haciendo del momento de comer algo significativo.

Por la noche, hicimos una actividad un poco terrorífica pero que gustó mucho a los niños. Y más adelante empezamos una actividad que iremos desarrollando durante el trimestre: producción de pequeñas películas. Vi a los niños un poco perdidos, pero motivados. Con el tiempo todo irá bien, o eso espero.

Durante ese día conecté más intensamente con el grupo de niños. Es mucho más fácil por el hecho de que pasas mucho más tiempo con ellos y, en una ambiente que se aleja de sus rutinas, se crean lazos de confianza. Al día siguiente me desperté muy temprano, pues tuve que marcharme antes que el grupo. Tenía una visita muy especial esperándome en Barna. Hacía un frío tremendo (para un chico del sur de Portugal que casi se congela), y me sorprendió Montserrat, que aunque sólo lo vi desde el tren, me pareció un lugar con mucho mística.

20171119_094138

Turismo y compañía especial
Bueno, ya entendí que siempre que se reciben visitas es un buen momento para hacer de turista, y así fue. Durante tres días volví a dar cuerda a las zapatillas y a visitar sitios que tenia pendientes, como la Sagrada Familia y la playa (aun que me faltan muchos otros). Además, es mucho mejor hacerlo con gente a la que quieres que en vez de como un lobo solitario. Fue como un refresh, pues había tenido una semana con muchas tareas y esa visita especial me trajo un nuevo ánimo. 😊

Ya he empezado las clases de catalán, y me encanta, es una lengua preciosa. Y aunque la voy entendiendo cada vez mejor, aún no me sale nada hablar. Pero bueno, “a poc a poc…” Por la oficina de Esplac, todo bien. Aunque ahora no hay vídeos por editar, siempre hay tareas que hacer en un ambiente muy leve y tranquilo.

Ah, ¡y finalmente empecé con mí producción artística! Si todo va bien, en febrero empezaré a buscar un local para hacer una exposición. También ando buscando muros, ya que me gustaría dejar una pieza mía por tierras catalanas. La ciudad es muy inspiradora y es receptiva para con el arte urbano, y sin duda quiero dejar mi marca aquí. Cada día que pasa me siento mejor en Barcelona, y aunque echo de menos a mi gente y mi playa, Barna tiene una energía muy buena, joven y urbana. Me identifico mucho con ella.

23559616_1764336273611156_3284334859509622651_n

¡A ver cuantas cosas más me esperan! ¡Nos vemos en el tercer round!

PD: Si queréis acompañarme en las movidas de la vida y de mi trabajo artístico, me podéis seguir en @mota_curtico en Instagram y Facebook.