Image Image Image Image Image Image Image Image Image Image
Scroll to top

Top

Un mes al nord (5 diferències entre Barcelona i Hèlsinki)

13.02.2019 |
13-febrer-2019

Autor: Aleksi Paakkinen, SVE finlandès a Barcelona i monitor de l’Esplai Sarau.


Com molts i moltes ja sabeu, he vingut a Catalunya des de Finlàndia. Podríem dir que aquests dos països són completament oposats. A Finlàndia pots tenir realment un hivern amb dures condicions mentre a Catalunya pots veure el sol quasi cada dia. Després d’estar dos mesos a la part solejada d’Europa, vaig haver de tornar al meu país congelat per la meva graduació del que seria aquí el Batxillerat.

En teoria, havia de gaudir durant 5 dies d’un hivern fantàstic però malauradament, les coses no van anar com havien sigut planejades. Situacions inesperades van fer que acabés passant un mes sencer a Finlàndia. La graduació va estar molt bé i va ser realment positiu celebrar els passats 3 anys de feina feta. Està clar que va estar molt bé veure els meus amics i amigues de nou i veure la meva família. Quan has estat temps sense veure algú (sigui amics o família) aprens a valorar molt més les coses simples com per exemple passar un dia sencer junts i juntes. Va ser realment una sorpresa el que va suposar per mi veure els amics i les amigues altre cop; tot i que només feia un més que no ens veiem.

Després del Desembre, tenint en compte que em quedaven encara 9 mesos aquí, pensava: com puc afrontar-ho? La resposta és obvia: començava a trobar a faltar Barcelona. Va estar molt bé retrobar-me amb la meva família i amics i amigues però és “preocupant” com tot continua “normal”. Tot estava com si mai hagués marxat. Vaig tenir aquesta sensació durant una setmana. Després d’un mes experimentant coses noves quasi cada dia, de sobte em trobava en una ciutat en la qual ja ho coneixia tot. Hi havia molt poc a descobrir, poques coses noves a fer. Els dies restants a Hèlsinki no van estar malament, vaig aprofitar al màxim la família i els amics, però, honestament, no podia esperar més per tornar.

Quan vaig marxar de Finlàndia a l’octubre, òbviament pensava: “Què passarà si començo a trobar a faltar la meva família? Què passarà si vull tornar? Bé, ara he tornat i estic més segur que mai que no tornaré abans del que em toca a Finlàndia. Aquest mes a casa m’ha donat la perspectiva de què és estar a casa durant un llarg període. Estic segur que estaré content de tornar a Finlàndia però, actualment, sento que Barcelona és casa meva.

Durant aquest mes a Finlàndia, m’he adonat de grans diferències entre les dues ciutats i aquí apunto les 5 principals:

1. Anem a la més òbvia: El temps. Durant el primer realment vàrem tenir una neu bonica i la temperatura estava sempre al voltant dels – 10 graus. No només era la neu i la temperatura el que era diferent, era el sol. Realment ho dic de veritat quan dic que vaig veure el sol UNA VEGADA, el dia de Nadal, durant QUINZE minuts. Quan vaig tornar, durant el dimarts i el dimecres nit, vaig veure el sol l’endemà al matí quan vaig anar a comprar.

2. En segon lloc (potser m’estic basant en estereotips) però realment hi ha una part de raó. Els finesos són realment tranquils. Aquí contínuament estic lidiant amb les “petites xerrades” que la gent té al carrer. No ho dic en el mal sentit, però és alguna cosa nova. Després de dos mesos acostumat a aquestes xerrades, això era bastant natural per a mi. Així que un dia quan esperava l’autobús a Hèlsinki, un home es dirigia cap a la parada d’autobús. El meu instint va ser saludar-lo i seguidament li vaig dir: ” Wow quin bon temps estem tenint ”. L’home va dir: “No, no el tenim”, i va fer cinc passos més enllà. Una altra cosa que correspon a aquesta categoria és el contacte físic. A Finlàndia, mai ens saludem fent petons a la galta. Hi ha un contacte físic molt menor, de fet, gairebé no existeix.

3. El tercer és una mica trist, i després de viure dos mesos a Barcelona tot això sembla encara més boig: la tutela constant del govern finlandès. Tot això té molt a veure amb l’alcohol, però és massa divertit per no incloure-ho aquesta llista. En primer lloc, només el comerciant controlat del govern finlandès anomenat Alko pot vendre begudes alcohòliques que tenen més del 5,5% d’alcohol. Sí, no podeu comprar res que tingui un percentatge més alt del 5,5% d’alcohol als supermercats. També tenim una cosa anomenada impost sobre el sucre, però la gent estava tan indignada que van revocar l’impost. Simplement s’afegeix un impost addicional als productes basats en el volum de sucre.

4. Aquesta és una cosa que realment m’havia oblidat i em va impactar: els preus. Finlàndia és un lloc extremadament car per viure, i literalment tot és més car allà. En comparar els preus entre Barcelona i Hèlsinki, no vaig poder trobar un producte que hagués estat més barat a Hèlsinki que a Barcelona. El nostre impost pels productes alimentaris és del 24%. Així que un ¼ del preu del producte és només impost.

5. Aquest últim és probablement una mica una barreja dels 4 anteriors, però la vibració general de les dues ciutats és completament diferent. Em va desconcertar la primera vegada que vaig entrar a una botiga a Barcelona i em vaig adonar que no podia pagar amb una targeta. Això mai ho veuràs a Hèlsinki. Hèlsinki també és (òbviament) més petita i té menys persones. Tothom està ocupant només amb el seu negoci i la “petita xerrada” no existeix. En realitat, seria una destinació de vacances per a algú que viu a Barcelona perquè, si més no, seria diferent.

Entrevista a Lourdes Gaitán, ponent de l’Escola d’Esplac 2019

11.02.2019 |
11-febrer-2019

Autora: Irune Ruiz Gartzia, Coordinadora de projectes d’Esplac


El pròxim 16 i 17 de febrer té lloc la sisena edició de l’Escola d’Esplac sobre política i educació: l’adultocentrisme en les relacions educatives. Enguany volem debatre sobre el poder adult en l’acompanyament de l’educació d’infants i adolescents. Així, a través de ponències i espais de debat analitzarem què és l’adultocentrisme, com es manifesta i de quina manera hi podem fer front.

Una de les ponents és la Doctora en Sociologia i Diplomada en Treball Social, Lourdes Gaitán. És sòcia fundadora i expresidenta de GSIA, Membre fundador de la Xarxa Europea de Màster en Drets dels Nens, així com del RG Sociologia de la Infància de la European Sociological Association. La seva vida laboral s’ha desenvolupat entre la docència i la funció pública, exercint diferents càrrecs. Hem volgut parlar amb ella per conèixer-la una mica més i per començar a introduir-nos en la temàtica de l’Escola d’Esplac d’enguany. 

1. En primer lloc, volíem conèixer la figura de Lourdes Gaitán. Quin és el teu treball en relació als drets dels infants?
Fa prop de 8 anys, juntament amb altres companyes, vam fer el pas de ser el GRUP DE SOCIOLOGIA DE LA INFÀNCIA I ADOLESCÈNCIA del Col·legi de Sociòlegs, a constituir l’Associació del mateix nom, però oberta a altres professions i ampliada a la promoció i defensa dels drets en la infància. Mantenim, com a eixos teòrics, els que conformen el paradigma de la sociologia de la infància, això és: els nens són actors socials i la infància és una construcció social. Però, alhora, busquem l’aplicació dels drets garantits a nens i nenes en la CDN, ratificada per Espanya l’any 1991. Des d’aquest marc, les nostres línies de treball són la sensibilització, la recerca i la formació.

2. L’adultocentrisme és un concepte que fa poc que s’ha posat sobre la taula en el món del lleure. Ens preguntem quant temps fa que tu ho conceps, i com ha influït en el teu treball i les teves recerques.
Això es remunta més enrere en el temps. Quan jo em vaig plantejar fer la meva tesi doctoral, allà pel 1991 o 1992, treballava en el sistema de protecció a la infància. Des del meu paper d’assessora tècnica, redactava molts dels documents que s’elaboraven en aquell moment, però en el meu interior tenia de fons una insatisfacció amb les explicacions habituals sobre la relació dels nens i nenes amb els seus drets. Vaig buscar en la literatura internacional, i vaig trobar una base raonada per a la meva inquietud: la CDN era un instrument jurídic d’àmbit internacional importantíssim, que reflectia els millors desitjos cap al benestar dels infants… des d’una mentalitat adulta, occidental i conservadora. D’aquesta manera, la Convenció va venir a ser el paradigma d’una infància ideal, des d’una concepció adultista, eurocéntrica i familiarista. A partir de llavors, puc haver estat més o menys bel·ligerant amb aquestes influències, però sempre han estat presents en el meu treball d’anàlisi teòrica o de recerca.

3. Has vist algun tipus d’evolució en les polítiques que afecten la infància al llarg dels anys?
Sí, per descomptat, i així ho assenyalen, per exemple, els informes anuals sobre la situació mundial de la infància, i així es pot comprovar, com diuen molts autors, que la infància “ha entrat en l’agenda política”. Una altra cosa és pensar com ha entrat, en quins temes i fins a quin punt ha estat suficient. Des del meu punt de vista, la barrera que no permet avançar continua estant en aquesta mirada adulta que, des d’una posició evident de poder, considera als infants com a éssers humans en formació, com els que “ja seran” però “encara no són” ciutadans, incapaços de governar-se per si mateixos, i dependents per tant de la voluntat adulta.

4. Des d’Esplac volem impulsar la revisió dels Drets dels Infants recollits en la convenció de 1989. Així doncs, ens preguntem: quin hauria de ser el punt de partida per a redactar uns nous drets dels infants? Què hauríem de tenir en compte?
La vigent Convenció Internacional va trigar 20 anys a estudiar-se, elaborar-se i aprovar-se, i és el fruit d’un consens que va poder donar-se en una determinada conjuntura històrica (fi de la guerra freda, caiguda del mur de Berlín), però que probablement seria difícil poder aconseguir-se en l’actual conjuntura política internacional. Tampoc es tracta que uns adults redactin uns nous drets per a nens i nenes, sinó que els nens, nenes i adolescents siguin reconeguts com a capaces d’apropiar-se dels seus drets humans, reclamar-los davant els qui estan obligats a garantir-los i exercir-los, juntament amb les seves obligacions cap a la seva comunitat.

5. Els i les monitores dels esplais, com podem incidir en les polítiques públiques sobre infància i adolescència?
Aquesta pregunta em fa pensar en els canvis promoguts a través de les pràctiques, en la construcció de drets “de baix a a dalt”, en la invenció de noves formes de relació adults/infants, en la disposició per a aprendre dels infants, no tant a ensenyar-los, a situar l’autoritat en el respecte, més que en el poder que ens donen els anys, l’experiència, la nostra envergadura física…

Canviem la perspectiva de què són els retorns internacionals?

30.01.2019 |
30-gener-2019

Autoria: Espai de Coordinació Internacional d’Esplac.


El “retorn” d’una experiència internacional a l’Espai de Coordinació Internacional és un compromís que prenen les persones que realitzen activitats i formacions internacionals a través d’Esplac amb l’objectiu final de compartir l’experiència i fer-ne als altres partícips dels aprenentatges.

Espera…QQQUUUÈÈÈÈ? un COMPROMÍS?

 

Si… i tot comença així: Marxes a fer una activitat o una formació internacional. Estàs emocionada i ja ho tens tot preparat. També saps les persones que t’acompanyen i ja tens els vols. Tot sembla fantàstic i perfecte. El teu cor ja és allà.

 

Òbviament, has repetit a Esplac que faràs un retorn quan tornis…

 

No fos cas que donessin la plaça a alguna persona més si dius que no…

 

Quan tornes, només esperes no rebre un e-mail en què et demanin que facis el retorn i et convidin a la pròxima reunió d’Espai de Coordinació Internacional. El reps i et planteges si contestar-lo o no. Voldries tornar a desaparèixer.

fac42dea63bac72fe3f3e47511dd210e

 

Tot i així, en el fons, saps que és important, ja que és una manera de generar impacte als esplais i a Esplac. Una part de tu creu que la millor manera d’animar als altres monis i infants a participar en activitats internacionals és explicar-ho de primera mà.

 

T’entra una mica de nostàlgia i en veritat t’agradaria trobar el moment per compartir tot allò viscut… Tens tantes coses a explicar…

 

Davant d’aquesta situació d’extrema emergència i de S.O.S que provoca fer retorns, l’equip d’Espai de Coordinació Internacional se n’ha assabentat i proposa donar-li un gir i crear espais super mega txatxis on anar a fer un retorn sigui la part més divertida de l’experiència internacional (no és ironia, és real i és un objectiu que tenim des de l’Espai de Coordinació).

Cuenta, cuenta, cuenta…

 

Doncs volem crear espais abans de l’activitat internacional per preparar-te millor quan marxis i per aconseguir entre totes que el retorn sigui un espai realment de profit. Això implicarà que no cal que expliquis, en 10 minuts, com de bé t’ho has passat sense saber ben bé què dir…

 

Sinó que, a través de dinàmiques sobre la temàtica de la teva experiència (no estaràs sola, entre totes les prepararem) i altres idees que sorgeixin, difondrem els aprenentatges i, per tant, crearem un impacte REAL. Intentarem que el retorn vagi més enllà de l’Espai de Coordinació Internacional i fer-lo conjuntament amb altres comissions d’Esplac.

 

Per acabar… recorda que ara, més que mai, el RETORN et perseguirà…

 

…però serà una de les parts més BONIQUES de la teva experiència!!!

 

 

 

 

 

Nou any, nou esperit

29.01.2019 |
29-gener-2019

Autora: Natalya Chetverova, SVE alemanya a Terrassa i monitora de l’esplai La Fera.


Vaig tornar a casa per vacances i recordo que els dies abans esperava amb forces que arribés el dia 15 de desembre. Realment estava molt contenta de veure els meus amics i la meva família altre cop i em va fer recordar quant els havia trobat a faltar realment… Vaig passar el Nadal amb la meva família i el cap d’any amb els meus amics i amigues del meu Esplai.

Després dels meus tres primers mesos aquí, va ser un bon moment per tornar a casa i repensar el meu SVE, així com parlar amb la gent que em coneix des de fa molt de temps. Em va ajudar a agafar forces altra vegada, motivació i idees per la meva estada a Barcelona. Quan vaig tornar a Barcelona, vaig sentir com si amb el nou any, una nova part del SVE havia començat. Tot i que al principi tenia por de tornar a deixar casa meva, estava contenta de tornar aquí i de veure els meus amics de l’Esplai la Fera altra vegada. El temps em va donar la benvinguda amb un dia de primavera (tenint en compte els estàndards alemanys) i em vaig acostumar ràpidament un altre cop aquí.

Des de l’any passat, diverses coses han canviat finalment i han millorat (el que em fa sentir que han tardat més del normal) com per exemple el curs de català que ara, al cap de tres mesos, ha començat. Espero que tot superant la barrera del llenguatge, em sigui més fàcil conèixer gent nova i fer nous amics i amigues.

Una altra cosa fantàstica, la qual potser sorprèn una mica, és que finalment he pogut conèixer la gent amb la qual treballo. Vull dir: els coneixia d’abans, però abans del sopar d’Esplac i de la festa, realment no tenia molt contacte amb la gent… Estic realment molt contenta que el grup de gent amb la qual puc parlar i relacionar-me augmenti, així com que les hores a Esplac siguin més personals…

Per acabar, em sento realment contenta d’estar aquí i espero passar més bons moments. Espero que el nou any em porti llargs aprenentatges a mi i a tothom, i que tots i totes sigueu molt feliços aquest nou any!

El caràcter alemany

24.01.2019 |
24-gener-2019

Autora: Gemma Solans, monitora de l’esplai Kasperle i SVE a Berlín.


Dimarts, 22 de gener de 2019.

Acabo de llegir un article d’Icon, la revista (es veu que masculina) mensual de El País, sobre quines diferències veuen els estrangers residents a Espanya en el caràcter dels espanyols. Però existeix un caràcter eminentment “espanyol”? Persones d’arreu ho comenten, més enllà dels tòpics de la veneració de la siesta, la fama de cridaners i altres estereotips. I a grans trets puc estar d’acord. Per exemple, la importància que té per nosaltres la cerca de la felicitat, la cura i el suport a la família i les amistats o la vergonya de parlar un idioma estranger incorrectament com l’anglès… però el comentari més top en la meva opinió és que el nostre esport nacional és parlar dels altres a l’esquena. El cotilleo de tota la vida. O també l’habilitat de fer humor sobre qualsevol tema, fins a límits insospitats, inclosos nosaltres mateixos. Hi esteu d’acord?

Vull dedicar aquest post a comentar el que he pogut veure sobre el caràcter dels alemanys des que sóc a Berlín. Està clar que qualsevol cosa a dir resultarà una generalització i cada persona és un món, sí. Tanmateix, crec haver observat subtils característiques comunes, que donen forma a l’estil de vida d’una ciutat cosmopolita i amb tanta diversitat cultural com és Berlín.

En primer lloc, els ciutadans alemanys tenen una gran consideració per la privacitat de cada individu i això es nota sobretot en les interaccions en l’espai públic. Tenen en mala consideració, per posar un cas, dirigir-te a una altra persona que no coneixes en mig del carrer. Haig de dir que m’he adaptat a aquest caràcter i quan vaig tornar a Barcelona per les festes de nadal, se’m va fer estrany, i inclús vaig pensar-ho com una falta d’educació, el fet que el cambrer d’un bar (persona desconeguda per mi) se’m dirigís amb naturalitat. A més, acabo d’adonar-me que, des que sóc aquí, no m’he creuat amb cap (típic) treballador/a que es posa a parar gent en mig del carrer, sigui per informar o per vendre’t alguna cosa.

En segon lloc, i això ha vingut com una non grata sorpresa, tenen una relació molt pragmàtica amb el menjar i el beure. Veuen aquesta necessitat com un mitjà sense el qual no poden sobreviure. Tal qual. El menjar no té la funció de cohesió i socialització que té pels catalans, i en general pels espanyols. Menjar no és un plaer per ells, és un mitjà de vida. I està clar que necessitem alimentar-nos per viure, però per mi va més enllà. Ho podem veure amb la quantitat de temps que inverteixen a cuinar o menjar “en família”. Berlín és una ciutat coneguda pel menjar ambulant i moltes paradetes es dediquen a servir menjar “d’altres cultures”, com el turc (boníssim s’ha de dir). En una altra qüestió es fa notable: el cafè. Com a consumidora habitual he de dir que encara no he trobat cap lloc on es dediquin, més enllà de servir-lo, a fer-lo de qualitat. Així, majoritàriament el serveixen aigualit i massa fluix, almenys pel meu gust.

En tercer lloc i per acabar, tendeixen molt a mostrar-se amb educació. El fet de deixar passar, demanar si us plau i donar les gràcies, per exemple. Tot i que també tenen dies més bons que d’altres, en general, sempre tenen el “si us plau” i les “gràcies” a la boca, sobretot a l’hora de demanar. Em vaig adonar al poc d’arribar i la veritat és que es tracta d’un bon costum, que crec que no tenia abans.

Tot i que podria escriure sobre altres diferències i també similituds, fins aquí el que he pogut reflexionar fins al moment present. Si heu tingut l’oportunitat de relacionar-vos amb el caràcter alemany, estaríeu d’acord amb mi?  

 

dinner_with_dieter

 

1200px-Berlin_Skyline_Fernsehturm_02

Unes Jornades en contra de les agressions

23.01.2019 |
23-gener-2019

Autoria: Laura Aresté i Martí Odriozola, monis de l’esplai Turons i representats de la Comissió de Gènere  d’Esplais Catalans.


La vuitena edició de les Jornades de Lleure i Feminismes, organitzades per Casals de Joves de Catalunya, Esplais Catalans i l’Escola Lliure El Sol, van tractar les agressions masclistes i LGBTIfòbies a les entitats de lleure. Hi van participar més de 120 persones, que s’emporten un munt de reflexions i idees molt variades per aplicar a l’esplai.

Com hem de gestionar les agressions masclistes i LGBTIfòbiques? Com les podem treballar amb els infants de l’esplai? En cometem de manera inconscient? Les nostres entitats són espais lliures de discriminacions? La vuitena edició de les Jornades de Lleure i Feminismes partia, d’entrada, de molts interrogants sobre la taula. I tenia dos dies al davant de formacions, tallers i espais de reflexió per plantejar-se tot el que envolta un tema que sovint ens preocupa com a monitores de l’esplai. La cita era al Casal de Joves Can Ricart, al Poblenou, i l’objectiu, reflexionar sobre l’abordatge de les violències i discriminacions masclistes i LGBTIfòbiques a les entitats de lleure i als moviments socials.

Les Jornades van arrencar amb una ponència inicial a càrrec de l’Angel, un representant de la Crida LGBTI, i la Maria, de l’Assemblea Feminista La Filadora del Poblenou. D’entrada, una de les preguntes que aflorava tenia relació amb les etiquetes. Són necessàries? Són realment útils? Ajuden a combatre les discriminacions? En aquest sentit, l’Angel, de la Crida LGBTI, arguïa que “les etiquetes són una eina puntual d’apoderament i lluita per explicar una opressió d’un mateix sistema”. Per la seva banda, la Maria, en relació a la gestió posterior a un feminicidi, explicava que a La Filadora tenen un protocol de memòria històrica d’un feminicidi que consisteix a recordar el nom de la dona assassinada –amb pintades al carrer, per exemple– i posar èmfasi en el fet que no ha estat morta, sinó assassinada. Alhora, va donar diferents indicadors per contextos variats a l’hora de gestionar una agressió.

D’altra banda, durant la ponència, sobrevolaven alguns interrogants: un agressor que ha estat a la presó s’ha reformat? Si és així, com s’hi ha de relacionar el barri on va agredir? Pot tornar als espais? Se l’ha de vetar de tot arreu? Aquestes són algunes de les preguntes que es van intentar respondre i que deixem obertes per al judici i valoració de cadascú. Finalment, un dels comentaris que va tancar la ponència exclamava que a vegades ens centrem més a castigar a l’agressor que a crear un espai segur per a les agredides. I, en aquest sentit, les cures sempre han de ser prioritàries. Amb les reflexions encara rondant pel cap, vam encarar la segona part de la tarda: les comissions de gènere d’Esplac, Casals de Joves i l’Escola Lliure El Sol van dinamitzar un espai amb l’objectiu de radiografiar les nostres entitats des d’una perspectiva de gènere. Vam respondre un munt de preguntes per veure si, realment, al nostre esplai érem inclusives i fèiem tot el que podíem per garantir la igualtat i evitar qualsevol discriminació. I vam treure’n conclusions interessants.
Després d’aquesta dosi de realitat –que sempre s’agraeix, però no sempre és com una s’espera– vam viure la nit amb bona companyia. Vam gaudir d’un espectacle nocturn amb SCARS –sobre la igualtat, l’autoacceptació i l’autoestima– i del Microteatre «First Round», de Las Fritas, que posa de manifest les situacions de masclisme quotidià que pateixen les dones en diferents etapes de la vida.

I el diumenge va ser el dia intens! Repartides en els cinc eixos que articulaven les Jornades, en funció de les agressions –a les assemblees i grups de treball, als moviments socials i als espais d’oci, a les xarxes socials, amb la infància i amb les adolescents i joves–, vam participar en diferents tallers que van aprofundir en cada tema. Realment, van ser molt enriquidors i, en alguns casos, vam conèixer la realitat des d’una perspectiva d’un gran interès. També va ser útil compartir experiències, impressions i reflexions amb les persones que vam conèixer a les Jornades. I què hi diu, precisament, la gent que hi va venir? En general, va veure les Jornades com un espai segur, còmode i de reflexió que va propiciar l’aprenentatge de nous conceptes i noves realitats. Una de les conclusions van ser que cal fer-se cures a una mateixa i preguntar-se com estem i què necessitem. També es va subratllar la importància de la coeducació i de teixir xarxa per ser més fortes. I es va prendre consciència de les violències que exercim i que patim sense ser-ne conscients. En un altre sentit, cal destacar la necessitat de crear protocols antiagressions masclistes o LGBTIfòbiques en tota mena d’espais d’oci i la importància de potenciar les comissions de gènere de les entitats. A més, va ser, sens dubte, un espai d’apoderament per tal que la gent adquirís confiança i se sentís més segura a l’hora de tallar certes actituds del seu entorn.

De cara a l’esplai, i a altres àmbits de l’associacionisme, les Jornades van posar les entitats de lleure davant del mirall. Les assistents es van endur diversos debats per tenir amb l’assemblea de l’esplai i motivació, per exemple, per parlar-ne a la propera tancada de monitores. També van servir per prendre consciència que, sovint, a l’esplai seguim reproduint els rols de gènere que imperen en la societat. A més, s’hi va palesar la necessitat de repassar les conductes que hi ha dins l’esplai, que no sempre s’analitzen amb la profunditat suficient, i de seguir formant-nos en aquests espais tan necessaris.

Van ser, doncs, unes Jornades per aprendre i reaprendre, fer-se preguntes, debatre i créixer.