Image Image Image Image Image Image Image Image Image Image
Scroll to top

Top

Una terra amb un poble organitzat: Palestina

29.01.2018 |
29-gener-2018

Autoria: Grup de Treball Creem Llaços


D’on venim? El projecte Creem Llaços (I)

“Una terra amb un poble organitzat: associacionisme i joventut a Palestina” sembla un títol enorme. Aquesta sensació també la vàrem tenir quan li vam posar títol al projecte: “Creem Llaços”. Però un cop a Palestina, un cop en contacte amb la realitat, un cop havent conegut les històries d’aquelles persones, tots els títols que se’ns feien grans es van omplir de significat.

Fent una mica de memòria, el grup de treball de Palestina va sorgir del viatge d’algunes monitores a aquest país l’estiu del 2015. En tornar, a l’AGO realitzada a Molins de Rei aquell mateix any, es va aprovar la creació d’un grup de treball que derivava de la Comissió Internacional, per a treballar al voltant de la situació de Palestina i el nostre posicionament com a entitat. Aquell grup no va acabar d’arrencar i un any més tard, a l’AGO del 2016 a Granollers, un grup de monis van tornar a presentar la proposta, per donar-li una segona oportunitat. D’allà, va sorgir un grup més consolidat que hem seguit treballant fins ara.

Sabem que des d’aquell moment, tot i que s’ha fet molta feina, no hem anat difonent gaire el que anàvem fent. Per una banda, perquè anàvem saturadíssimes de feina; per l’altra, perquè Israel té forts sistemes de seguretat informàtica i de rastrejament i volíem comprometre’ns el mínim possible a les xarxes.

logocreem 

D’entrada ens vàrem plantejar el projecte en tres fases

Del setembre de 2016 al juliol del 2017. Va ser el moment de decidir què hauria de ser aquest projecte, quins objectius ens marcàvem, què necessitàvem… Primerament, tot això tenia un cost i vam començar amb les campanyes econòmiques (samarretes i bosses, per una banda, i dues kafetes, per l’altra). També vàrem creure necessari un moment d’aprenentatge, en què vàrem fer formacions sobre context històric i polític, realitat cultural, seguretat informàtica i fronterera (per passar des d’Israel fins a Palestina). I partint d’un dels objectius marcats, que era fer una brigada per conèixer la realitat i fer un petit documental, vàrem començar a contactar amb les entitats palestines i israelianes que ens acollirien allà i que marcarien el nostre itinerari.

Del 31 de juliol al 18 d’agost del 2017. Vam fer el viatge a Palestina. El xoc amb la realitat, i les entitats i persones, van fer que redefiníssim part del projecte i adaptéssim els nostres objectius a les necessitats i interessos locals. Va ser un viatge molt intens, en què vàrem conèixer molta gent que ens va donar una visió panoràmica de l’ocupació i en què vam fer molta feina recopilant material audiovisual.

Des del setembre del 2017 fins a l’actualitat. Estem desenvolupant el projecte, creant el documental i la guia educativa que ha de servir per a difondre i apropar la realitat palestina, perquè ens serveixi com a excusa per fer un treball de valors en profunditat.

Palestina és una terra amb un poble que ha decidit resistir i lluitar per la seva llibertat i la seva dignitat. D’aquesta manera demostra que la lògica d’ocupació d’Israel no és suficient per destruir els drets d’un poble, negar-li’n la història i eliminar-ne la consciència.

Des de Catalunya, fem una crida a la solidaritat internacional i a la lluita per l’alliberament dels pobles oprimits. La resistència es construeix des de les bases i nosaltres també som part d’aquesta lluita que ha transcendit les fronteres i que no és una qüestió dels afers interns d’un estat.

“Existir és una forma de vida apropiada para a aquell que és capaç de transformar, produir, decidir, crear i comunicar-se”, Paulo Freire.

  • En aquest enllaç podeu trobar el manifest de Creem Llaços – Brigades a Palestina.
  • En aquest altre, la pàgina de Facebook on van publicant les activitats i les propostes.

Festes i festinhas

24.01.2018 |
15-gener-2018

Autor: David Miranda Mota, SVE portuguès a Barcelona i monitor de l’Esplai Torxa.


Puuuues ya se aproximaban las fiestas, juntamente con las lucecitas en las calles y las ferias de Nadal. Todo muy bonito, es verdad, pero alguien tenia que poner fin a esto, y eso lo hice yo…matando al Caga Tió MUAHAHAHA
Así fue. Hicimos una obra de teatro/gimcana en la fiesta de Nadal de l’Esplai Torxa, una escena estilo Cluedo, la víctima el Caga Tió, muerto por engaño por João, el amigo de “Erasmus Republicano”, jugándolo para la hoguera por desconocer la tradición.
El publico adivinó quien era el asesino, pero se quedó condescendiente con el personaje ahahaha!
Después de toda esta movida, apareció un Caga Tió gigante y los niños, y no tan niños, pudieron apalearlo y sacarle sus dulces.
Afuera empezó el sonido de tambores acompañado de fuegos de artificio en espiral girando sobre los pequeños niños que los llevaban en estilo paraguas como en un cuento de hadas.

foguetes

A los búnkers!!!
Finalmente, los tan esperados BÚNKERS.
Me encontré con algunos de mis bros de Torxa y fuimos por la tarde. Empezando a subir por el Parc del Guinardó, por atajos de quien creció por aquí, teniendo el privilegio de vivir cerca de este pequeño mundo para explorar, y refugiarse de la urbe.
Al llegar, después de una subida semivertical en modo esprint (atajos…ahahah), tuve la oportunidad de ver la puesta de sol y poder “exaltar” la mirada de una forma altiva sobre el caos y el orden que engulle la ciudad.
Es un sitio donde te elevas, no solo en altura, respiras y sientes la urbe en 360º pero con la tranquilidad de la distancia.
La orientación de como se dispone la ciudad, también se torna más lógica y definida mentalmente, y poco antes de finalizar la visita, me marqué otro futuro objetivo: visitar el Laberint d’Horta.

bunker
Nit de Nadal…

Bueno, bueno… No soy muy fan de las Navidades. Además, éstas las iba a pasar solo, pero eso no fue un drama. Afortunadamente, el arte siempre está presente en mí y me sirve de refugio, expresión y exploración y con él siempre encuentro el camino para sentirme bien.
La noche la pasé entre pirografía en corcho, “llamadas internacionales” y buenas dosis de humor, y así me lo paso bien en mi mundo, aunque nostálgico y con Saudades.

En el día de Navidad me fui de paseo freestyle, sin rumbo. Empecé por la plaza de Catalunya, donde había un espectáculo musical/teatral y muchas otras actividades y juegos para niños, además de una decoración de la plaza muy fina!
El resto ya no se cuenta, es freestyle… Uno va descubriendo por casualidad, una pegatina aquí, otro grafiti allá, un mural XL, un músico de calle…

El día 26 es mi cumpleaños, y el espíritu NO Navideño seguía en mi ahahah, pero subí al Guinardó y estuve con los chicos y me distraje un poco, volviendo a la producción artística de noche, a quemar corcho!!!
No tenía regalos para ofrecer en mi Navidad adelantada en el calendario, así que fui al Mercat Fira de Bellcaire Els Encants, buscando un muñeco de Mr. Bean, pero con poco éxito. Fue entonces que busqué por Geek/Comic Shops y encontré una zona que es una mina. Si eres fan de anime, series, películas, frente al Arc de Triomf hay como 10 tiendas de este tipo. ¡Y qué tiendas más chulas! Algunas hasta son café/club de juegos de mesa, unas solo de terror, otras más anime japonés. Hay mucha variedad, es todo un universo en el que perderse! Aaaah y  sí, al final en la última tienda me esperaba ese pequeño Mr. Bean que buscaba ahahaha!

Fin de año
A medianoche fui a la plaça de Espanya, decisión de ultima hora ahahah. Tremendaaaa la energía que se siente, el local y el espectáculo de fuego, agua y audiovisuales, fueron impresionantes y diferentes de cualquier otro fin de año que tuve.
Pero eso fue el inicio de una larga noche. Estuve casi 15 minutos para salir del aglomerado de gente, me recordó a los primeros días en las manifestaciones. Los metros cercanos estaban cerrados y toda esa multitud se dispersaba para todas direcciones, tal cual hormigas.
La segunda parte de la noche fue en Font d’en Fargues, donde me encontré con mi gente del Esplai Torxa. Había un concierto de Angangas, de los cuales doy mi “propz” gran dinámica de show, contrastando drásticamente con el magnifico “DJ Superguai”, que aunque se entregaba a su público, sus nociones del Djing eran muy dudables ahahah. A pesar de eso, al final valió la pena toda esta movida, por pequeños momentos de risa insana, miradas que se cruzan, uno que otro toque de danza mientras te olvidas de la música y por conversaciones de borrachos conscientes ahaha


DJ

 

Matar Saudades
Al inicio del año volví a Portugal, durante 8 días, para visitar a la familia y tener la merecida cena de Navidad.
Muy grato por el confort de mi cama, la paz de mi hogar, el amor de mis padres.
Volver a mi taller, la “guarida del arte” y reabastecerme de corcho, pero también recibir las visitas necesarias.
Ver la playa (necesidad de primera) increíble, sin un puto edificio, totalmente limpia, por el tema de la remodelación…
Estar con mis brooos, soltar todo el humor posible, saber qué han producido, ir a sus talleres y estudios de música, escuchar su magia y dejar la mía AHAHAHAHA.
Ir a la asociación Backup, y darme cuenta de las novedades respecto de la participación juvenil.
Para cerrar con llave de oro, la sincronía quiso que se hiciese ese día la primera reunión entre la nueva concejal de la cultura y los artistas de la ciudad, lo que ya demuestra una intención por su parte de cambiar la estagnación cultural y escuchar las propuestas de los artistas.

Pero bueno hay mucho que hacer allí, y yo aun tengo mucho que aprender y poner en practica aquí en Barcelona y en Esplac, así que cada cosa a su tiempo y lugar.

Me despido deseando que este año surjan grandes cambios de mentalidades y que el sentimiento de empatía y el sentido común se hagan oir junto a unas ganas de progreso individual y comunitario.
Moltes gràcies por acompañar un relato más de mi experiencia en Catalunya! Adeuuuu!

Esplais antiracistes, lleure compromès

18.01.2018 |
18-gener-2018

Autoria: Júlia Hosta (Esplai Xangó), Núria Domingo (Esplai Boix) i Miquel Martorell (Esplai Turons), formadores de l’Escola Lliure El Sol.


La volta al món en 80 dies, les cultures del món (o la seva versió gastronòmica: les cuines del món), indis i vaquers… I tants altres eixos d’animació al voltant del concepte màgic de la diversitat cultural. El treball entorn d’aquesta idea ha estat present a les entitats de lleure associatiu des de sempre, però tenim clar què són exactament les cultures? Com en parlem? De quina manera les representem a les nostres activitats?

El Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans defineix cultura com a “conjunt de símbols, valors, normes, models d’organització, coneixements, objectes, etc. que constitueixen la tradició, el patrimoni, la forma de vida, d’una societat o d’un poble”. És a dir, que una cultura ho és pràcticament tot (i justament com que és un concepte tan ampli, no acaba sent res). En altres paraules, el concepte de cultura és molt ambigu, molt flexible i, per tant, està al servei de qui l’invoca. Les preguntes que plantejàvem més amunt, doncs, no tindrien raó de ser si darrere d’aquestes “paraules boniques” amb què tant sovint ens omplim la boca – cultures, diversitat, tolerància – no s’amaguessin pràctiques i actituds més discriminatòries del que ens pensem.

Si mai algú ens preguntés si el nostre esplai és racista, molt probablement contestaríem que no. No ens definiríem com a racistes perquè, de la mateixa manera que no som masclistes ni consumistes, ser racista és “dolent”. Però de ben segur que una mirada atenta ens permetria identificar, molt ben camuflades, actituds excloents. Fer-nos preguntes ens ajuda a reflexionar-hi: Hem revisat que els menús siguin realment inclusius? Tothom té garantida la llibertat de culte? Treballem els nostres eixos d’animació des de la voluntat de descoberta o des de l’estereotip fàcil? La manera en què plantegem la perspectiva de gènere té en compte qüestions culturals? Com ens relacionem amb els col·lectius de persones migrants? Som una entitat “diversa”? Hem de ser-ho?

Potser hem construït els pilars de l’entitat des del supòsit que la nostra cultura és, si no directament superior, sí més “normal” que les altres.O simplement no ens hem plantejat que hi pugui haver altres maneres d’habitar i concebre el món.

Segons què hàgim contestat a les preguntes anteriors, és hora de posar-nos a treballar. I un bon lloc per començar és revisant el nostre ideari. Els valors que hi hem plasmat són tan importants com pensem, però segurament també més etnocèntrics del que voldríem. És a dir, que potser hem construït els pilars de l’entitat des del supòsit que la nostra cultura és, si no directament superior, sí més “normal” que les altres. O simplement no ens hem plantejat que hi pugui haver altres maneres d’habitar i concebre el món més enllà de la nostra (que és una altra manera de veure i de viure aquest privilegi de la norma). Però més enllà de les idees, les nostres pràctiques i els nostres discursos quotidians també estan impregnats de segles de racisme. Si els esplais no som un mirall de la realitat, és en gran mesura per tots aquests motius. Per tant, si volem obrir les nostres entitats a persones d’origen divers –si volem ser realment inclusives i no només celebrar la diversitat des de la superfície– és imprescindible que comencem a revisar els nostres privilegis i els espais de poder que inconscientment ocupem. És hora que escoltem totes les veus que ens envolten i que assumim responsabilitats.

De la mateixa manera que fa uns anys vam passar de no ser masclistes a definir-nos i actuar com a feministes, cal que deixem de “no ser racistes” per esdevenir, de manera proactiva i clara, antiracistes. I ser antiracistes vol dir començar posar línies vermelles en aquelles actituds que permetem i aquelles que no. També vol dir apropiar-nos de les paraules boniques que ho volen dir tot (i que a la vegada no diuen res) per dotar-les del contingut que ha de guiar les nostres accions quotidianes i la transformació social a la qual aspirem. El racisme va més enllà del color de pell. Estereotips culturalistes, islamofòbia (de gènere), antigitanisme, etc. deixen clar que es tracta d’una discriminació interseccional. És imprescindible, doncs, fer el discurs i la pràctica antiracistes també plurals.

De la mateixa manera que fa uns anys vam passar de no ser masclistes a definir-nos i actuar com a feministes, cal que deixem de “no ser racistes” per esdevenir, de manera proactiva i clara, antiracistes. 

Però per arribar aquí ens cal conèixer(-nos) i compartir opinions. I massa sovint ens trobem que en els debats sobre aquests temes som ben poques, potser un reflex de la importància que els donem. Us convidem, doncs, a portar aquest debat a les vostres assembles per tal d’establir compromisos que facin del vostre esplai una entitat lliure de qualsevol mena de discriminació. A l’Escola Lliure El Sol ens hi hem posat: a més d’un monogràfic dedicat a aquests temes celebrat el desembre passat, oferim a les entitats assessoraments i formacions a mida. També trobareu interessants propostes d’activitat al recurs d’Esplac “Mirall de realitats. Esperem que tot plegat sigui un granet de sorra cap a un lleure encara més compromès, cap a uns esplais que deixin de ser “no racistes” per passar a ser obertament antiracistes.

Cultura

De tots colors

17.01.2018 |
17-gener-2018

Autora: Cira Diakhaby, exmonitora de l’Esplai Xangó, ex-EGS del Sector Barcelona, membre de la Comissió Internacional i actualment participant en un SVE a Lisboa.


Després de llegir l’article de l’Alícia (voluntària d’Esplac a Àustria), vaig pensar que jo també hauria d’explicar la situació de Portugal, però vaja, no estic gaire informada de la política. Sé que el president, el Marcelo, és una figura estimada pels portuguesos i que és molt accessible. Viu a la ciutat on jo treballo i es veu que tothom se’l creua pel carrer. Tot i que no sé si és perquè no el reconeixeria (només l’he vist amb foto), però no me l’he trobat mai… Pel que fa a la resta, en sé poc, però com a resident a Lisboa des de fa uns mesos em veig capaç de fer la meva pròpia anàlisi de la societat portuguesa, des de la desconeixença però des de la meva visió.

Portugal és un país de tots colors. Hi ha gent baixeta i gent alta, gent prima i gent més grassa, morenos i rossos. Això ho podríem dir de tot Europa, però aquí, a part de diversitat com la que podem trobar casa nostra, hi ha també pells de tots els colors! A Barcelona diem que som una ciutat multicultural, que som molt oberts, però la diferencia és real. Aquí hi ha gent blanca amb avis i besavis indis o angolesos, hi ha capverdians a les universitats, moçambiquesos vinguts de ja fa temps a treballar, fills morenos de São Tomé, brasilers que al Nadal van a veure la família. Aquí tots ells són considerats portuguesos.

Jo, com a mulata que sóc, a Barcelona n’he sentit i viscut de tots colors. Allà sempre em pregunten d’on vinc, em pregunten com és que parlo tan bé el català, com és que sóc mulata, i fins i tot a les vacances de Nadal un carter em va preguntar si tenia targeta de residència i si era la minyona de la casa. Altres etiquetes més afectuoses com “la de l’amiga mulata”, “la negra del Sector Barcelona”… Allà el que em fa especial és el meu color de pell. Aquí em pregunten d’on sóc pel meu mal portuguès, i en dir que sóc de Barcelona no pregunten més (allà quan responc de Barcelona em segueixen preguntant, però en veritat d’on ets?) Ara ja no sóc la negra, la mulata, ara sóc la catalana.

foto2

En arribar i entrar al metro em va al·lucinar veure realment molta gent negra, mulata, morena… Em va sobtar veure negres treballant a tot arreu. A Barcelona no veus metges, ni mestres, ni conductors de transport públic que no siguin blancs. Fins i tot (semblarà ximpleria), aquí als supermercats hi ha productes per a negres (xampús per a cabells afros, maquillatge per a pells negres…).

Això m’ha fet pensar molt. Per què un país que està tan a prop del nostre i que tothom considera conservador, és un dels països més acollidors del món i uns dels que acull i integra millor els immigrants? No ho domino en números, però sé que a Espanya veus pocs immigrants i la majoria no els veus en llocs de treballs prestigiosos o públics. A França potser en trobes més, però viuen segregats. En canvi, aquí el més normal és tenir amics, companys de feina, de classe, doctors, professors, dentistes, veïns… de color.

Aquí a l’escola s’estudien les colònies. Estan orgulloses d’haver descobert món, però s’avergonyeixen del mal que han fet amb les colònies, i estimen els països que un dia van formar part del seu, els coneixen i saben on estan situats. I investigant i preguntant, he descobert que aquí donen facilitats a tots els països que antigament van ser colònies portugueses i, per tant, països de parla portuguesa. Tenen convalidació de carreres universitàries, tenen ofertes de places per fer pràctiques de feina, entre d’altres. D’aquesta manera, ja no es parteix de la desigualtat en què es troben molts immigrants en arribar a Espanya, als quals es considera sense formació o amb formació bàsica.

Aquí la presidenta de l’associació on treballo, Rota Jovem, és dona, jove i negra. La Maggie és un gran exemple per a mi. Us imagineu el dia que Barcelona aconsegueixi ser tan integradora que els esplais tinguessin mil colors, que les monitores tinguessin família arreu del món i que els EGS i els equips de coordinació no tinguessin una homogeneïtat blanca? Jo no sé si això arribarà a passar algun dia, però quan torni lluitaré perquè Esplac reflecteixi una mica millor la societat actual catalana!

nenes ballant

(foto: Clàudia León Mas)

Fins aviat, família!

16.01.2018 |
29-desembre-2017

Autora: Marta Cortina, membre de l’Equip de Coordinació d’Esplac des del 2013 fins al 2017.


Discurs de comiat en l’Assemblea General Ordinària 2017

Bona tarda a totes i tots! Abans que res vull donar les gràcies a totes les monis que encara sou aquí i que heu aguantat aquest marató d’assemblea! Gràcies també a totes les que ens acompanyeu de nou! Soc la Marta i avui m’acomiado d’aquesta gran família! Semblava que aquest dia no havia d’arribar mai, però si hi ha una cosa que no para és el temps, i el temps passa molt ràpid!

Fa dies que escric i reescric les paraules que ara diré i en el procés d’enllestir-ho he passat per molts estats! Mai abans havia fet un discurs de comiat i és molt bonic aquest últim aprenentatge que m’emporto! Hi ha una cosa que m’ha sorprès molt i que m’agradaria compartir! Mai havia plorat tant escrivint! Sí, sí! Plorar d’haver de parar d’escriure! Les coses que ens travessen sovint ens fan plorar i sovint també ens n’amaguem, perquè plorar denota debilitat, oi?! Així que jo he decidit posar-ho al centre! És probable que a mesura que vagi llegint m’emocioni i que fins i tot faci algun gall! No em disculparé per fer-ho, però sí si amb el plor no aconsegueixo vocalitzar!

L’esplai
Vaig entrar a l’esplai Drac Màgic de Vilanova i la Geltrú amb 7 anys i m’hi he anat fent gran, i parlo en present perquè crec que mai he acabat de deixar-lo anar. Quan hi penso i intento comptar crec que fa més anys que vaig a l’esplai que que tinc consciència. Sempre dic que sóc qui sóc gràcies al Puff, la clariana màgica i totes les persones que n’han format part. Per sort el projecte segueix ben viu, amb unes persones més que magnífiques que en cuiden i en nodreixen l’esperit! Gràcies, família! I és que a l’esplai he crescut i hi he trobat les eines per ser avui aquí dalt, davant d’una pila de gent fent un discurs de comiat! Em diuen això quan feia morros a les reunions generals de l’esplai quan tocava el punt d’Esplac i us asseguro que no m’ho creuria. Però per mi créixer té molt a veure amb això, amb canviar percepcions gràcies als aprenentatges! I sens dubte la Marta monitora de fa uns anys té poc i molt a veure amb la que està aquí dalt!

Com ja he explicat en múltiples ocasions, durant una època de la meva etapa com a moni era una clàssica hater d’Esplais Catalans. Esplac em feia mandra, no l’entenia i entre altres coses treballar la documentació de l’AGO amb les rocambolesques línies i eixos em feia un pal terrible. Però tot va canviar quan se’m va acudir fer el curs de directores a la bonica i “silenciosa” localitat saiforenca. A Cal Mata ens vam formar, vam discutir, vam reflexionar, vam ballar i ens vam estimar convivint dotze dies amb monis de molts esplais d’Esplac, i dues tutores estupendes. Quan hi penso crec que alguna cosa bonica devia passar, ja que alguns i algunes amb les que vaig compartir aquells dies, avui, encara seguiu aquí. El meu aprenentatge va ser que quan generes vincles, coneixes altres realitats i veus tants monis treballant pel mateix sents que no estàs tu sola intentant canviar el món educant, sinó que sou moltes, i molt diverses, i és en aquest punt quan vaig entendre que per mi Esplac tenia i té tot el sentit del món.

llegintmarta

El sector
I quan sortim d’aquests cursos amb la motxilla ben plena solem tornar amb les piles carregades i un nivell de motivació per sobre de les nostres possibilitats! I amb aquesta hiperactivitat i sense saber ben bé com vaig entrar a l’EGS de l’actual Sector Penedès Garraf i Anoia, on per cert vaig aprendre a conduir fent atenció personalitzada als esplais. El recordo com un sector petit, currante, cohesionat, bailongo, reflexiu, amb certa tendència als bucles en algunes assemblees i amb uns Claça’t! més que espectaculars. Al sector és on vaig tenir la meva primera sensació esplaquera de treball en equip. Un equip d’EGS amb el que vaig aprendre a ser crítica des de la constructivitat. Treballar amb el Gran Comitè del moment em va ajudar a entendre com funcionava Esplac, i com més participava dels espais de presa de decisió més coses a millorar passaven pel meu cap.

L’Equico
Vaig voler fer un pas endavant i entrar a l’Equip de Direcció i no va ser una decisió gens fàcil, però no ho vaig fer sola, érem cinc motivades amb ganes d’aportar i créixer amb l’equip que ja hi havia. Totes sabem que criticar la direcció és un esport molt concorregut i exposar-me d’aquesta manera era una cosa que em feia bastanta por. L’entrada va ser dura, assumir el rol de poder i lideratge va ser complicat i sobretot em va costar molt lidiar amb les contradiccions que m’anava trobant. Però donar-me temps em va ajudar a acostumar-me a aquest nou espai. Allunyar-me dels esplais era una cosa que em neguitejava. Però fer de formadora m’ha permès conèixer moltes de vosaltres i dels vostres esplais i m’ha fet seguir connectada al que passa a les vostres assemblees, grups d’infants, carrers, places, locals i espais on feu tot això d’aprendre jugant.

Quan penso en aquests anys de militància destaco la dèria d’aconseguir consolidar la famosa direcció àmplia, una direcció amb una presa de decisions compartida i teixint equip des del vincle i la confiança. Construint aquesta direcció he comprovat una cosa que ja sabia! Posar-se d’acord entre tantes persones i realitats costa moltíssim, i intentar arribar a consensos és una festa, però també és una de les coses més gratificants que he experimentat! M’he adonat que lo meu és crear col·lectivament; m’agrada, m’accelera i em fa profundament feliç. És una cosa que em crec i que hem corroborat que no és gens fàcil, però si hem arribat fins aquí, puc imaginar-me fins on arribareu totes les que us quedeu. M’agradaria demanar-vos que us cuideu. Crec fermament que quan coneixem la persona que tenim al costat, la respectem, l’escoltem i la intentem entendre; i així discutir, imaginar i executar projectes és molt més fàcil. Però per poder fer tot això és bàsic que confiem en totes aquelles que escollim com a representants, darrere dels càrrecs hi ha persones voluntàries com vosaltres i amb ganes amb les quals està bé ser crític però també ser empàtic.

Esplac
He aprés a estimar Esplac perquè Esplac el conformen tot de persones boniques amb ganes de canviar aquest món carregat d’injustícies i de cervells adormits. Una de les coses que més destaco de tots aquests anys de militància són totes i cadascuna de les persones amb que he coincidit, perquè amb totes vosaltres he aprés moltes coses, gràcies. He passat per diversos equips de direcció i ara Coordinació on ens hem mullat i ens hem posicionat! Segurament ens hem equivocat en moltes coses i tenim gran marge de millora, però igual que a participar se n’aprèn participant nosaltres, com vosaltres aprenem fent!! Vull agrair haver tingut la sort de tenir les millors companyes de viatge, antic ED i Equico on tour fent tombs per Catalunya per aconseguir descentralitzar les reunions, quedant a hores intempestives, defensant el pla de treball durant sis hores a dalt d’un escenari, tenint debats rics i a vegades densos i altra vegada rient moltíssim. I tot això quasi sempre sentint-me valorada i escoltada.

Per acabar m’agradaria compartir que Esplac i els equips dels que he format part m’han ajudat a ser més valenta. Com ja he dit pujar aquí dalt no és gens fàcil. A les noies no ens ensenyen a exposar-nos, ni a dir la nostra en públic, ni a posicionar-nos, ni a ser protagonistes. Prova d’això és que la nostra entitat durant molt de temps tot i tenir una base de monis i EGS molt feminitzada no s’acabava de veure reflectit en l’àmbit estructural. Però alguna cosa està canviant, i això em fa feliç. Avui hem renovat una presidenta i han entrat tres noies a l’Equip de Coordinació, també hem tingut una mesa de l’assemblea amb una presidenta, una moderadora i una secretària, gran nombre de noies a l’EGS així com a les comis. Així que gràcies per exposar-vos, noies. Crec que a poc a poc estem construint un Esplac més feminista, que es deconstrueix, s’apodera i que posa la cura de les persones al centre. Per això dic que Esplac m’ha ajudat a ser més valenta, també menys insegura i menys vergonyosa.

A Esplac hem fet feina i en seguireu fent molta, gràcies als nous equips per entomar aquest gran repte. Ho fareu molt bé! Gaudiu del viatge i de totes les seves parades. També m’agradaria agrair a totes aquelles persones que feu efectives les bombillades, bombilladetes i projectes que s’acorden en els espais de decisió! Parlo de la nostra estimada Secretaria Tècnica, els últims mesos he conviscut una mica més amb vosaltres i és d’agrair l’amor i les ganes que hi poseu! Gràcies al Drac Màgic per ser el millor esplai de l’univers i seguir currant fort. Gràcies al meu estimat YEYEYE GRAN COMITÈ segur que ho fareu divinament! No tingueu por a equivocar-vos, ja sabeu que és quan més aprenem! Gràcies als dos EGS dels que he estat referent! Vallès i Baix Llobregat, que m’han acollit i m’han abraçat! També és important per mi agrair la paciència de la família i amics i amigues per haver adaptat les nostres quedades a l’agenda de l’esplai o d’Esplac durant tants anys. Són coses que a vegades costen d’entendre i tenir el vostre suport ho ha fet tot molt més fàcil. Nou Equico! Com diria en Planes, endavant i força! I ara més que mai. Teniu una pila de reptes i teniu tot el meu suport, amb vosaltres he entès què és la intensitat, el treball en equip i posar la cura al centre. Equico, ST i Gran Comitè, us trobaré a molt a faltar. Estic molt orgullosa d’haver format part de tot això! I òbviament, gràcies a vosaltres, als esplais, a totes les que manteniu viva l’emoció de dissabte a dissabte per canviar i transformar una mica més el món. Sou imprescindibles i motor de canvi.

He rigut molt i m’ho he passat divinament! Gràcies i fins aviat!

gc

Les 10 frases més utilitzades pels monis (en gifs)

11.01.2018 |
11-gener-2017

Autors: Oriol Alorda (monitor de l’Esplai Sant Medir) i Cèlia Nisarre (monitora de l’Esplai Turons)


Un estudi de la Universitat de Massachusetts ha pogut trobar les 10 frases més utilitzades pels monitors i monitores d’esplai arreu del món. Per fer-ho han realitzat un treball de camp amb una mostra de més de 10.000 gravacions a monitores durant la seva tasca educativa i han extret dels diàlegs les coincidències següents:

1. Fins que no fem la fila bé, no marxarem!
És mentida. Ho saps tu com a moni, ho saben ells com a diables representants dels infants i ho saben fins i tot els astres. Però és igual, tu et mantens ferm i recte com un pal.

Forest Guide GIF by South Park  - Find & Share on GIPHY


2. MONI: Qui vol repetir?
[5 mans aixecades]
MONI: D’acord, digueu un número de l’1 al 5 i farem sorteig!

No és que els fem passar gana, ehhh!!! És que durant les colònies i els campaments neix una fam inhumana en el seu interior que fa que els 12 nuggets per persona semblin pocs! El moment de repetir: ÉS LA GUERRA!

giphy (1)


3. INFANT: Falta molt?
MONI: Ja gairebé hi som!

Rutes i excursions, moment màgic! (Per als monis) Per als infants sembla el camí a l’infern… i els dubtes surten a la llum: Quant falta? Quan dinarem? És tot pujada? Ja hem fet la meitat? Podem beure aigua? Podem parar?… JA GAIREBÉ HI SOM, GENT!

Bulletproof Boy Scouts GIF - Find & Share on GIPHY


4. Si ens quedem tots i totes a recollir, es fa en un moment!

Hahahaha! Com deia l’arquitecte Mies van der Rohe “menys és més”, aplicable totalment a un grup de monis quan intenta recollir un local… Recollir sobre recollit, #elconcepte.

giphy (1)


5. Això és una rotllana o una patata?

Ni els millors enginyers i enginyeres del país podrien aconseguir un cercle perfecte, o almenys un cercle on la gent es pugui veure les cares…giphy (1)


6. El foulard s’ha de portar sempre posat!

Aquesta frase només té lloc en aquells esplais que duen fulard (que per tots els seus beneficis haurien de ser la majoria). Totes els monis tenen una obsessió malaltissa perquè els seus infants sentin els colors de la seva entitat… I ells i elles (que encara no valoren tot el que aporta aquest petit retall de roba a l’esplai) sembla que el perdin a propòsit!

Disney Pixar GIF - Find & Share on GIPHY


7. INFANT: Què farem?
MONI: Ja ho veureu….

Sempre hi ha aquesta impaciència innata que porta els infants a preguntar “i ara què farem?”, i no sé com no es cansen de rebre sempre la mateixa resposta; “Ahhhh! Ja ho veureu!”… Diversos estudis recullen que els més menuts poden repetir la mateixa pregunta fins a 20 vegades en una hora.
giphy (1)


8. Veig gent que no està cantant!

Acostuma a produir-se durant la cançó de començar a menjar, però també hi ha hagut casos d’infants que no canten quan estan al voltant del fanalet amb la guitarra i els cançoners…

giphy (1)


9. Hem guanyat tots perquè ens ho hem passat molt bé!

Les cares dels infants són un espectacle, i no està demostrat que sigui bo pedagògicament no guanyar ni perdre mai, però… i la gràcia que ens fa als monis dir-ho? #egodelmoni

giphy (1)


10. Qui m’escolti que es toqui el naaaaaaas!

Aquesta frase té algunes variants (totes amb una entonació ridícula):
-Ueque, ueque?
-Plas, plas, shhht, shhht (plas = so de picar de mans)
-No començarem fins que hi hagi silenci…

Summer Dancing GIF by Red Bull - Find & Share on GIPHY


11. EXTRA: No puc, tinc esplai.

Sí, els de cau van fer la samarreta abans i es van apropiar de l’imaginari col·lectiu que envolta aquesta frase, però la nostra implicació és igual que la seva (només que sense camises de colors) i, per tant, el seu ús està acceptat pel DIEC.

giphy (1)