Image Image Image Image Image Image Image Image Image Image
Scroll to top

Top

Manifest 25-N: Dia Internacional contra la Violència vers les Dones

25.11.2017 |
25-novembre-2017

Autoria: Comissió de Gènere d’Esplais Catalans.


Avui, dissabte 25 de novembre de 2017, no és un dia feliç. És un dia trist. És un dia per recordar i per alçar la veu. Un dia per recordar totes i cadascuna de les dones que han patit la brutalitat del patriarcat i que han estat discriminades, insultades, agredides o assassinades únicament per la seva condició de dones. És un dia per alçar la veu en contra d’aquestes actituds injustificables i per visibilitzar un problema de fons massa seriós per deixar-lo de banda. I no pararem fins a eradicar-lo. No pararem fins que deixi de caldre el Dia Internacional contra la Violència vers les Dones.

D’entrada, hem de ser conscients que les dones víctimes de la més cruel violència masclista no moren, les assassinen. Assassinen. Les maten amb premeditació i traïdoria. I punt. Però, de la mateixa manera, hem de tenir present que la mort no és l’única violència masclista que existeix, ni de bon tros. Hi ha tantes formes… Agressions físiques i verbals, en públic i en l’àmbit privat: tot és masclisme.

Fer pagar menys a les noies per entrar a la discoteca, utilitzant-les com a mercaderia, és masclisme; comentar només la roba de les dones, presentar dones que freguen i homes que les ajuden per anunciar productes de neteja, fer acudits dient que les dones no condueixen bé…, també és masclisme. Posar el canviador per a bebès al lavabo de dones i hipersexualitzar el cos femení com a reclam per a grans marques també és masclisme. Afirmacions com “somriu, que estàs molt seriosa”, “així no es comporta una senyoreta” i “deixa’ls, parlen coses d’homes” també és masclisme. Totes aquestes situacions reforcen la discriminació cap a la dona i no contribueixen, en cap cas, a avançar cap a la igualtat real entre homes i dones. I, alhora, invisibilitzar aquest micromasclisme (a vegades no tant micro) també és, en la seva arrel, masclisme. I és preocupant.

Com també és preocupant que a Catalunya s’hagin efectuat des de principi d’any 6.740 trucades al telèfon 016 en atenció a víctimes de maltractaments per violència de gènere: 22 trucades al dia. Al dia. Gairebé una trucada cada hora. Per maltractament masclista. I l’any passat va haver-hi 19.546 denúncies per violència de gènere, 53 al dia, dues cada hora. I es van assassinar sis dones, en mans de les seves parelles o exparelles. Un panorama desolador. I unes dades que no registren la resta d’escenaris on es produeixen discriminacions i opressions a les dones. Quant camí queda per recórrer…

I una part d’aquest camí que ha de portar les societats contemporànies, dites “civilitzades”, a posar fi a aquesta violència brutal, inhumana i cruel, s’ha de fer des de baix, des de la infància, a través del treball amb els més petits. És a través de l’educació que canviarem la mentalitat de la societat i aconseguirem que el masclisme i la violència que a vegades en deriva desapareguin. I per això, els esplais, des del lleure educatiu, som una peça fonamental de l’engranatge que treballa a favor de la igualtat i el respecte. Si ho som, és per contribuir a no normalitzar situacions de discriminació, eradicar les actituds irrespectuoses i evitar perpetrar els rols de dominació. La violència masclista es combat des de l’educació. I als esplais exclamem amb convenciment: ni una menys!

Avui, dissabte 25 de novembre de 2017, és un dia trist. Per a totes.

Articles i espais d’interès

Servus, grüezi und hallo!

23.11.2017 |
17-novembre-2017

Autora: Alícia Aranda, monitora de l’Esplai Eixam de Rubí i participant en un SVE a Salzburg.


Aquestes son totes les maneres en què he après a dir “hola” aquí a Àustria. Em dic Alícia, tinc 21 anys i vinc de Sant Cugat del Vallès, tot i que el meu esplai sempre ha estat i serà l’Eixam de Rubí. La meva primera impressió de Salzburg va ser que tota la ciutat és de postal: uns paisatges preciosos, rius i parcs per tot arreu, tot rodejat de muntanyes… La setmana en què vaig arribar hi havia una onada de fred i ja portava posada tota la meva roba d’hivern (i això que en pujar a l’avió anava en tirants); aleshores vaig pensar que moriria de fred un cop arribés l’hivern! Per sort, al Flohmarkt (mercat de segona mà), vaig poder trobar roba d’hivern baratíssima!

La gent aquí és molt maca. Sé que diuen que a Àustria la gent és molt freda, però jo no ho veig així. Totes les persones que he conegut són molt maques i molt simpàtiques, tot i que això de saludar a tothom donant la mà se’m va fer extranyíssim al principi. Els meus companys de pis són els millors, som sis compartint una caseta amb jardí davant del riu, a tan sols deu minuts en bici del centre (sí, aquí o ets mous en bicicleta o no et mous).

M’ho passo molt bé aquí. Faig moltes excursions i estic aprenent a fer escalada. Treballo molt, però tinc temps per a mi i això m’agrada. L’entitat acollidora són els Kinderfreunde, una entitat la qual ja vaig tenir el plaer de conèixer en l’últim campament internacional de l’IFM i que em va dedicar una molt bona rebuda. En l’equip hi ha tres espanyols, dos austríacs, una turca i una ucraïnesa. M’agrada que hi hagi tanta diversitat!

La idea del projecte m’agrada molt. Anem a parcs de la zona marginal de la ciutat (un diferent cada dia) i organitzem activitats per als nens que hi ha. Tot i això, molts cops m’he trobat que és quasi com una ludoteca, ja que uns nens juguen a futbol i els altres només volen fer manualitats. Trobo que potser se centren massa en el material (tenen un garatge ple de joguines i material impressionant!) Trobo a faltar poder fer activitats d’esplai, sense necessitar gaire material i fent reflexions conjuntament, però suposo que és més complicat de fer, ja que no sempre són els mateixos nens i tenen edats diferents.

Una altra dificultat que m’he trobat és l’idioma. Jo ja havia estudiat alemany amb anterioritat, cosa que ha fet que les coses em siguin més fàcils, però les reunions es fan en alemany, en el grup de Whatsapp es parla en alemany… i molts cops em costa seguir el fil de la conversa i poder aportar-hi les meves idees.

D’altra banda, m’agrada molt que realment escoltin les meves idees, i gràcies a això el mes de novembre desenvoluparem un centre d’interès amb personatges i tot! És el primer cop que fan una cosa així, però els agrada molt (tot i que com que va ser idea meva m’ha tocat a mi disfressar-me). Espero veure com evoluciona aquest projecte i poder seguir intercanviant idees i aprendre de les seves!

I els animals no humans, què?

16.11.2017 |
16-novembre-2017

Autor: Ramon Sagalés, membre de l’Equip de Coordinació.


Cada cop som més conscients de les opressions que pateixen segons quins col·lectius. I per això mateix diem que som feministes o aliats del feminisme, que som antiracistes i antifeixistes, que defensem la lluita obrera i que rebutgem la LGTIBfòbia, la globalització, el neoliberalisme, la corrupció, l’estat repressiu…

Tot això són lluites que més o menys totes podem compartir perquè es repeteix el mateix patró: hi ha un col·lectiu que n’oprimeix un altre. Més ben dit: hi ha un col·lectiu humà que oprimeix un altre col·lectiu humà.

Participem en aquestes lluites perquè en algun moment algú s’ha organitzat i ha liderat una petita revolució que s’ha anat fent gran. I ha comptat amb aliats, segur. Aliats de dins del sistema que pretenien un canvi, però que en cap moment n’han estat, ni n’haurien d’haver estat, abanderats. Perquè la part oprimida té la possibilitat i la capacitat d’organitzar-se i de transmetre un missatge clar i coherent amb el que pensa.

Seria estrany que jo mateix liderés el moviment feminista o el Black Live Matters, o que Amancio Ortega encapçalés la manifestació de l’1 de maig. M’agradaria veure’l, sí, ja que significaria que moltes coses estan canviant, però no a primera fila.

Ara bé, i els animals no humans què? Els animals no humans també són un col·lectiu que pateix una opressió per part d’un altre. El nostre, el dels animals humans. I sembla que ens sentim molt còmodes essent part opressora i no aliada. Ara mateix ja no és una qüestió ni de supervivència ni de necessitat, és una qüestió de plaer i egoisme. Ens agrada el gust de la carn, dels ous, de la llet amb cafè, de vestir amb pells, de fer un passeig amb cavall per la muntanya… Però mai els hem preguntat si estan disposats a fer tot això que pretenem que facin. Més que res perquè si pogués haver-hi una resposta seria que no.

No vol dir no, i un silenci també.

Creuant mirades: inaugurem el projecte!

15.11.2017 |
15-novembre-2017

Autora: Irene Asensio, tècnica coordinadora de projectes internacionals


Obrim una nova secció del Som Esplai que acollirà els articles relacionats amb l’experiència del Servei de Voluntariat Europeu d’Esplac: Creuant mirades / Crossing views

Esplais Catalans som una associació internacionalista, oberta al món, en què aprenem d’altres entitats i de persones voluntàries mitjançant la formació i l’autocrítica. Tot, per saber plantejar-nos, sempre que sigui necessari, quines coses hem de canviar per millorar la nostra tasca educativa i transformadora. D’altra banda, a Esplais Catalans també tenim molt a ensenyar a altres entitats, d’aquí i d’arreu, fruit dels molts anys de treball i creixement que duem a la motxilla.

Aquest projecte que ara us presentem neix de la voluntat de treballar en aquesta línia, a la vegada que cobrim la tradicional demanda de molts i moltes monis i esplais de participar en projectes de voluntariat europeu, tal com es reflecteix en el pla de treball de cada any d’Esplac.

Amb el nom de “Creuant mirades / Crossing views”, volem que aquest projecte ens ofereixi oportunitats d’aprenentatge intercultural, per tal de poder conèixer altres maneres de treballar l’educació en el lleure i l’associacionisme juvenil, i que alhora ens permeti apropar-nos a altres cultures, llengües i maneres de fer. Tot això ho farem a través de l’acollida de voluntàries a un esplai i a Esplac i de l’enviament de voluntàries a entitats de fora del país.

Des d’Esplais Catalans ja havíem participat anteriorment en el programa de Servei de Voluntariat Europeu (SVE) a través de projectes coordinats per la nostra plataforma internacional, l’International Falcon Movement (IFM-SEI). A partir d’aquest any, però, ens hem acreditat com a entitat coordinadora, de manera que podem començar a gestionar els nostres projectes de SVE propis, com és aquest.

Creauant mirades / Crossing views compta amb un partenariat amb l’entitat austríaca Kinderfreunde i la portuguesa Rota Jovem, que, juntament amb Esplac, tenen el rol d’entitats d’enviament i acollida de voluntaris i voluntàries. El projecte està subvencionat pel programa Erasmus i tindrà una durada de dotze mesos (de l’octubre de 2017 al setembre de 2018).

Creuem mirades, i expliquem-les!

Mitjançant aquesta secció dins de la revista digital Som Esplai, esperem que tothom que estigui vinculat al projecte, de manera directa o indirecta, pugui llançar reflexions i compartir nous aprenentatges en relació amb la vivència del SVE, ja sigui des d’Àustria, des Portugal o des d’aquí. I els que no hi participem tan a prop, també hi podrem trobar pistes per a la nostra tasca de monis o idees per incorporar al nostre projecte d’esplai.

Esperem que ens inspiri a totes!

EUROPEtravel

De l’espectacle a la pedagogia

13.11.2017 |
13-novembre-2017

Autor: Pau Peralta, ex-monitor de l’Esplai Turons i ex-EGS del Sector Barcelona


L’estrafolari David Lynch, director de pel·lícules com Mulholland Drive o L’home elefant, afirma: “L’art no canvia res, l’art et canvia a tu!” Vet aquí la cita ideal per comença aquest article.

En el món del lleure les persones són el motor del canvi. I el marc del lliurepensament ens dóna, com a educadores, la possibilitat de crear i utilitzar les eines per generar aquest canvi, per treballar les dimensions de la societat en què vivim des d’un angle diferent. En aquesta línia, sovint recorrem a eines audiovisuals per omplir els nostres dissabtes amb diferents continguts –fantasia, crítica social, humor…- i així seguir amb la tasca educativa que fem. Però amb quina finalitat? Quin tractament en fem després? Quina relació establim entre el cinema i el lleure? És tot pur entreteniment?

El cinema com a eina educativa
El potencial pedagògic del cinema està sovint lleugerament amagat. Una pel·lícula pot no donar-nos exactament el que buscàvem i, en conseqüència, hem d’intentar abstraure una idea, un cas pràctic, i portar-lo al nostre marc de realitat. Eines com el test de Bechdel ens acosten a allò que busquem i restringeix l’inabastable espectre de les pel·lícules, els curts, les sèries i els documentals que poblen les pantalles avui dia. Aturar-nos un segon a reflexionar què triem per als nostres infants marcarà la diferència entre passar l’estona o seguir complementant i ampliant. I és que de ben segur que trobarem de tot: des d’autors compromesos amb la societat que utilitzen el seu talent per fer-ne una crítica fins a d’altres que ens oferiran entreteniment sense filtres i que potser no acabaran d’encaixar amb els valors que pretenem transmetre.

En el que sí estarem d’acord, probablement, és que tot és creixement. I que veure un film que aparentment no ens aporta res, ja ens està aportant alguna cosa. O que segurament sabrem trobar la manera de donar-li la volta i criticar-lo constructivament fent una anàlisi de realitat. D’aquesta manera, per exemple, una pel·lícula com The Stepford Wives (Les dones perfectes), la qual ens transporta a un barri d’alt poder adquisitiu on el col·lectiu de veïns ha implantat un xip a les seves dones que les fa ser les seves esclaves, ens pot servir per fer una reflexió profunda sobre els rols de gènere dominants i fer un treball de casos en el nostre entorn més proper. En resum, mostrar que no tot el que ens ofereixen a través de la pantalla ha de coincidir amb la nostra manera de pensar, pot ser ja un aprenentatge valuós per als nostres infants, així com un bon punt de partida de la nostra tasca educativa a l’esplai.

Acostumem-nos, doncs, a ser més conscients del que ens entra pels ulls i coherents amb el discurs que n’extraiem. Així potser trobarem altres vies pedagògiques molt potents on intervenir. D’aquesta manera comença la segona part d’aquest article, on oferim algunes recomanacions i presentem un petit projecte sobre el tema.

Freedom Writers
Un film interessant per treballar l’educació emocional de joves i grans és Freedom Writers (Diaris del carrer). Tracta d’una professora nouvinguda en un institut fortament marcat per la violència entre bandes. La professora s’haurà d’enfrontar a la seva classe dia a dia per tal de donar-los un futur millor. Mica en mica anirà guanyant la seva confiança i els farà escriure en un diari com se senten, i així aniran recopilant les seves històries. D’aquesta pel·lícula en podem extreure, per exemple, certes tècniques d’educació emocional: des de la importància d’associar un espai al treball emocional que fem (com l’aula, en la pel·lícula), al fet de trobar espai i temps per dedicar-se a un mateix, a cuidar-se i a mirar-se per dins, i a plasmar-ho després en un paper. Meditar per prendre consciència.

freedom


Little Miss Sunshine
Una altra pel·lícula recomanable és Little Miss Sunshine, un clàssic entre els clàssics del cinema a l’esplai. Tracta d’una família desestructurada que s’uneix perquè l’Olive, la petita de la família, pugui complir el seu somni: guanyar un concurs de bellesa. La pel·lícula aborda temes com les relacions familiars gràcies a la diversitat de personatges que ofereix: l’avi és drogoaddicte, el tiet s’ha intentat suïcidar i el germà fa vot de silenci per tal que el deixin entrar a l’exèrcit…. També es poden veure traces de cànons de bellesa i rols de gènere, però el que pesa més és la gestió del fracàs que es pot veure a través del personatge del pare. El pare, un “fracassat”, treballa fent xerrades sobre èxit i no s’adona que ell no ha triomfat a la vida tant com li agradaria. Sempre amb la màscara posada, dóna consells a tota la família sobre com triomfar, quan ni ell mateix coneix el significat de la paraula ni és capaç d’entendre la diversitat de camins que la resta volen seguir. En resum, una pel·lícula molt completa i per a totes les edats!

little


Kynodontas
Per acabar, Kynodontas (Ullal) és una altra pel·lícula útil per agafar idees. Aquest cop una família grega decideix educar els seus fills sense que puguin rebre cap influència del món que els envolta. D’aquesta manera, els fills tenen prohibit sortir de casa i reben les formacions i els coneixements que els seus pares creuen adequats: per exemple, que els gats són criatures assassines, que els avions cauen del cel o que el mar és un tipus de cadira folrada. Si l’analitzem a fons podrem discutir sobre tots els tipus d’educació, sobre el problema que pot sorgir quan dos educadors es contradiuen davant els infants o sobre el fet d’aprofitar a fons les oportunitats educatives quan aquestes apareixen.

kyno


Havent acabat amb les recomanacions, presentem amb moltes ganes “Cinèfilsdelleure”, un petit projecte sorgit de dos apassionats del cinema i monitors de l’esplai Turons de Barcelona (el Pau i el Dani) que té l’objectiu de donar eines audiovisuals per complementar la tasca d’educació en el lleure que realitzem als esplais.

Bàsicament, a través d’un compte d’Instagram (cinefilsdelleure), fem recomanacions de pel·lícules, curtmetratges, documentals, sèries… que poden aportar idees aplicables al món del lleure, tant en el treball amb infants com en el creixement personal de l’educadora. A Cinèfilsdelleure no som experts en la matèria, som simplement dues persones motivades, amb ganes de pensar i de fer pensar, de complementar i que ens complementin, d’ampliar horitzons. És per això que també animem a donar l’opinió, a ser criticats, a que si teniu una idea la tireu endavant sense por, ja que ens trobem en el millor àmbit per fer-ho!

Allò que el cos m’ha pres

09.11.2017 |

Autora: Alba Lafarga, ex-monitora de l’esplai Eixam i membre del Grup de Treball de Som Esplai.


A partir d’un relat en primera persona sobre el cos femení i els problemes que s’ha trobat en el seu desenvolupament, es busca reflexionar sobre les agressions masclistes, la pressió social i com ho podem combatre des dels esplais.

L’entrada a l’adolescència, a part del clàssic còctel hormonal, va representar una pèrdua gegant d’identitat. El creixement dels pits i l’eixamplament dels malucs eren l’entrada per la porta gran al món de les mirades, les repassades i les paraules. Tot d’interpel·lacions cap a un cos no desitjat que canviava a marxes forçades. El pitjor de tot eren les reaccions dels desconeguts que es creien amb la llicència d’adreçar-se al cos d’una menor de manera lasciva i repugnant. Interrupcions que teixeixen jerarquies i subordinacions en l’espai públic i que estableixen que el cos de la dona pot ser mirat, repassat i interpel·lat sense desig exprés de la persona que l’habita.

Vaig quedar subordinada, esporuguida i avergonyida del meu cos. Si fer-me gran volia dir haver d’acceptar això, no ho volia. M’estimava tornar al cos lleuger i no sexuat. Tornar a l’escola, on la diferència nen-nena no era gaire perceptible. Però és impossible retrocedir. S’ha de poder conviure amb harmonia amb qui som. Ara bé, quan convius en un cos que genera incomoditat en aparèixer a l’espai públic (entre els altres) quedes alienada en un mar d’inseguretat i vergonya corporal. Per si fos poc, encara falta sumar-li la societat estatitzada que fixa el cànon de bellesa en un cos esquelètic i que condueix a la bulímia.

Tots aquests complexes són batalles que cadascú lliura en solitari. Acceptar-se a una mateixa requereix temps propi i mirada interior. Un bé escàs a dia d’avui. El fet és que aquesta tarda he sentit sobre el meu cos la duresa d’una repassada que m’ha generat por i m’ha fet sentir inferior i subordinada a la mirada del que em fitava i m’esperava abans d’entrar a un edifici. Les sensacions que m’ha deixat la trobada han fet aflorar la relació complexa que cada dona té amb el seu cos. En aquest cas, la meva situació, però estic convençuda que també és la de tantes altres.

Caminava immersa en pensaments passatgers quan en la distància ha aparegut un cos. Tot i evitar el contacte visual m’he adonat que tenia els ulls clavats en mi. No sé ben bé en quina part, bàsicament no he volgut mirar per evitar qualsevol contacte que pogués donar peu a una interpel·lació verbal. El cos que m’incomodava en la distància s’ha aturat davant la porta d’una casa. Primer ha comprovat que estigués tancada amb un cop, i després he vist que picava al timbre. El so elèctric que indicava l’obertura ha sonat diversos metres abans de la intersecció del meu cos amb el cos intimidador. Però aquest ha decidit esperar i realitzar una llarga, incòmoda i fastigosa repassada al cos de dona que em vesteix.

Tot plegat ha estat una trobada horrible en la qual m’he sentit vexada i rebaixada. On algú ha convertit un espai públic que transito amb assiduïtat en un carrer a creuar amb l’antena d’alerta. Injustícia. Injustícia que per més seguretat i fermesa que guanyis amb el teu cos tot pugui ser ensorrat en uns segons fruit de la violència dels altres. Tant les agressions (o invasions) com la pressió social condueixen a una alienació entre la persona i el cos en què es troba. La persona no es vol o no es pot reconèixer en un cos que és el camp de batalla de tantes altres.

A l’esplai tenim l’opció, i jo diria que també el deure, d’ajudar els infants i els joves a estimar el propi cos, a poder-lo habitar amb comoditat. Així com aprendre a respectar el cos dels altres. El primer pas per fer-ho és que les monitores es sentin bé en la seva pell. Si els referents mostren confiança en els seus cossos, per diversos i poc regits a la norma social que siguin, es pot infondre comoditat als petits en els canvis que hauran de viure.

En el desenvolupament del cos es passa per moltes etapes: por, incomoditat, vergonya, etc. Cada persona és un món i també som responsables de poder-los mostrar la diversitat de cossos que hi ha més enllà del binarisme home-dona. Enmig dels dos pols hi ha una amalgama de vides encabides en cossos que busquen reconeixement. Visibilitzant els casos de les mateixes monitores estarem ajudant els infants a veure més enllà i a donar-los les eines per al demà. I és que a l’esplai el cos hi té molta presència. Abans de prendre la paraula en un debat o participar en una activitat de reflexió ja estem formant part en ser-hi presents físicament. Els cossos expressen el nostre estat d’ànim i trobar-se bé és un element important per generar espais positius i saludables, on es busqui compartir i sumar.

Potser el més important de tot plegat és evitar que els infants es sentin amb la potestat d’intimidar i subordinar els cossos de les persones que els resultin atractives. No s’ha de banalitzar el tema de “l’amor” entre els infants amb els “cotis” o les rialles de “el Pau va per la Laia!”. Cal ensenyar-los a respectar-se mútuament en aquestes ocasions (que tot sovint ens prenem de broma), ja que això pot determinar les actituds d’aquests infants de cara al futur. Tot i que la batalla final per sentir-se bé en la pròpia pell és individual, sí que tenim un paper important a l’hora d’ampliar el camp de visió dels infants i tallar conductes nocives que es puguin generar entre ells (comentaris com ara: “No vull anar amb el Noel perquè està gras” o bé “L’Anna no és amiga nostra perquè es comporta com un nen”). És important que els equips de monitores tinguin debats interns sobre quina actitud mostrar davant de comportaments agressius o comentaris incòmodes (tant entre infants, entre monitores o entre infants i monitores). Parar atenció a les dinàmiques que es generen entre els infants en les estones lliures pot ser d’utilitat per detectar problemes a les colles i trobar punts a reforçar. També és interessant fer l’exercici d’autocrítica de fixar-se en el tipus de relacions que s’estableixen entre les monitores i si el grup d’infants es pot veure influït per les seves dinàmiques.

L’anàlisi, però sobretot l’autoanàlisi, són les millors eines per entendre els petits malentesos o les grans trifulgues del microsistema que és l’esplai. Més que omplir els calendaris d’activitats, projectes i campanyes econòmiques, s’han de potenciar els espais d’escolta i cura. Perquè tenir la motivació i l’energia d’educar passa per formar part d’un grup que s’estima, que coneix els seus límits i que no força els petits engranatges de la seva màquina.