Image Image Image Image Image Image Image Image Image Image
Scroll to top

Top

Obres guanyadores del 1r Concurs de Relats del Som Esplai

12.06.2019 |
11-juny-2019

Autora: membres del Grup de Treball de la revista Som Esplai


Bon dia esplais, infants, monis i famílies! Bon dia, Esplac!

Ha arribat el moment que totes esperàveu: us presentem les obres guanyadores de la 1a edició del Concurs de Relats de Sant Jordi de la revista Som Esplai!

Primer de tot, volem donar les gràcies a totes les persones que hi heu participat: hem gaudit moltíssim llegint-vos i ens ha sorprès molt gratament que tantes monitores, joves, infants i altres persones de la família d’Esplac us hagueu animat a compartir els vostres escrits amb nosaltres.

Com ja sabeu, el jurat l’hem conformat les persones que participem del Grup de Treball de la revista Som Esplai, i que hem realitzat les nostres valoracions en base als pseudònims de les obres, desconeixent-ne el nom real de les seves autores.

A continuació, us recordem quins son els premis en funció de la classificació:

  • Les 4 obres finalistes rebran un diploma i seran publicades a la revista perquè tothom pugui llegir-les.
  • El tercer i el segon premi també seran publicats, i les seves autores rebran, cadascuna, un xec regal de l’Abacus pel valor de 25 euros i un diploma.
  • El primer premi rebrà un xec regal de l’Abacus del valor de 50 euros i un diploma, i l’escrit també podrà llegir-se en aquesta revista. 

Així doncs, anem al gra! Tot i que no ha estat una decisió gens fàcil, les quatre obres finalistes son:

  • Brisa d’estiu, de la Ivette Juárez, del Grup d’Esplai Montbui. Pots llegir-lo aquí
  • Els texans de moda, de la Dina López, de l’esplai Ara Mateix. Pots llegir-lo aquí 
  • Entre les flames, de l’Estela Isanta, de l’esplai Farfalla. Pots descarregar-lo aquí
  • Records d’una habitació blanca, de la Sara Torres de l’esplai El Refugi. Pots llegir-lo aquí

Enhorabona a totes les autores i autors finalistes, i moltes gràcies per haver participat! Ha estat un autèntic plaer llegir-vos!

I ara sí que sí…redoble de tambors!!!

  • Per la seva sensibilitat i detallisme en les descripcions, i per un final que posa en valor la importància de l’amor propi per trencar amb les idees de l’amor romàntic…volem felicitar la Júlia Miquel Mancebo pel seu TERCER PREMI amb l’obra titulada Mai més; fins a un punt i a part. Podeu llegir-la aquí!
  • Per fer-nos reviure la nostàlgia dels campaments i de les nits a la natura, i la tendresa d’una relació d’amor i cures entre un pare i una filla, donem l’enhorabona a la Teresa Ferrés, de l’esplai Medinyà, pel seu merescudíssim SEGON PREMI amb l’obra titulada: Comptant Estrelles. Podeu llegir-la aquí!
  • I per la seva originalitat, per portar-nos a diferents mons de fantasia, i fer-nos riure i emocionar… el PRIMER PREMI és per tots els infants de l’esplai El Creixent! El jurat volem destacar l’esforç i l’enginy de les monitores i monitors d’aquest esplai per convertir un concurs de relats en una activitat de dissabte que ha permès als infants descobrir l’escriptura i la creativitat d’una manera divertida i col·laborativa.  Però, sobretot, volem felicitar l’Ariadna, en Guim, la Queralt, la Txell, en Pol, en Gil, la Marta, l’Arlet, en Lluc, en Sergi, l’Elisabet, la Joana, la Bruna, en Jan, que han estat les autores i els autors de tots aquests contes, dibuixos i cal·ligrames. Podeu llegir-los aquí!

Totes les persones guanyadores podeu posar-vos en contacte amb nosaltres per recollir el premi enviant un correu a comunicacio@esplac.cat

I a tu, t’agrada escriure? Doncs ja saps que pots formar part del grup de treball de la revista Som Esplai! Escriu-nos un correu a comunicacio@esplac.cat si estàs interessada, i t’informarem de tot! Fins aviat!!

“Mai més; fins a punt i a part” de 1016AG – 3r premi

11.06.2019 |
11-juny-2019

Autora: Júlia Miquel Mancebo


 MAI MÉS; FINS A PUNT I A PART

Obro la finestra i surto al balcó. A fora ja és fosc. Els fanals il·luminen els cotxes aparcats al carrer. Tot és silenci. Les fulles dels arbres es mouen silenciosament, giravoltant-me tendrament els cabells. Miro el cel i busco aquella estrella, la nostra estrella. Cada cop brilla amb menys intensitat. I un cop de vent em porta tots els records guardats dins meu. Records que havia mantingut tancats, perquè són records dolorosos, records que s’han convertit en simple fum. Tu ja no hi ets, vas marxar, deixant-me sola en aquest estrany món. Intento no recordar aquell dia, oblidar amb totes les meves forces, però sempre amb un fracàs resultat. Però avui he decidit fer un pas endavant, diuen que com abans ho fas és millor. Entro a casa arrossegant les sabatilles, aquelles que tu em vas regalar. Agafo un paper i un bolígraf, i de tornada cap al balcó, el primer encenedor que trobo; color marró, com els teus ulls que amb tantes ànsies enyoro. Surto al balcó i m’assec a la cadira. Miro el full en blanc, però no sé per on començar. Em submergeixo en els pensaments i apareixem tu i jo, enmig de la muntanya, contemplant allò que la natura ens ha ofert i que nosaltres tan desagraïdament destruïm. Però els pensaments enfilen un altre camí, fins a arribar a aquell dia, aquell que a tants malsons a donat vida. Apareixes tu, tirat pel terra de la carretera, amb el casc a deu metres del teu immòbil cos. No entenc res, o és el meu cervell el que no ho vol entendre? Estàs cobert de sang i la gent no para de cridar. Només els vull demanar que callin, però no trobo forces per enlloc. Sento una mà freda tocant-me el braç i una veu que m’intenta calmar. Per què? Si no estic cridant. Però jo vull saber què està passant, per què ningú m’ho explica? Només sento l’escalfor de l’asfalt cremant-me. Tot es torna negre i només sento veus horroritzades. Vull agafar-te la mà, però no hi arribo. Necessito fer-te un petó, però no em puc moure. Tanco els ulls i del meu interior sorgeix un crit amarg. Acabo d’entendre el que ha passat. Veig aquell camió girant a tota velocitat i sento un fort cop a la cama dreta i, de sobte, sento l’escalfor de l’asfalt sota el meu cos estès. Quan entenc el que ha passat una llàgrima interior se m’escapa. Recordo la teva posició, tirat per terra, no em dius res, no em mires, no et mous… i després de la segona llàgrima tot es torna fosc. Però ara és més fàcil, ja no em fa mal res, no vull viure sense tu, t’ho vaig dir, i tu em vas prometre que sempre estaríem junts, m’ho vas prometre. Sento com una veu em demana que torni. No sé qui és. Però jo no vull un món on tu no hi ets. De cop, tot em comença a fer mal i vull cridar, però no puc. Intento obrir els ulls i quan ho aconsegueixo em trobo amb tota la meva família, les peces claus de la meva vida, totes menys tu. Et busco per l’habitació, però no et trobo. Aleshores me n’adono: no ha estat un somni, t’he perdut, i una llàgrima se m’escapa galta a baix.

El sol està començant a treure el cap i encara no he aconseguit escriure ni una sola paraula. Necessito fer-ho, necessito plorar-te, però encara no em crec que ja no et tornaré a tenir entre els meus braços, que no tornaré a notar els teus llavis, que no tornaré a escoltar la teva veu… Agafo el bolígraf i deixo brotar les paraules com flors a la primavera, deixo anar tots els sentiments i angoixes guardades dins meu. Agafo l’encenedor i cremo la punta del paper. Veig com aquest es va consumint i en el seu lloc deixa un rastre de cendra. Aquesta vola pel cel. Només espero que el missatge t’arribi. Penso i em veig reflectida en el paper que s’està cremant, consumint. Ell era la meva vida i ara la meva vida se n’ha anat. M’eixugo una llàgrima traïdora, no vull plorar. No es mereix veure’m així, ell voldria que jo fos feliç, però és difícil si no és amb ell al meu costat. Entro a casa i tanco la finestra. M’estiro al llit i tanco els ulls. Un silenci espantós envaeix la casa, una única respiració. Em vas prometre que sempre estaries al meu costat i ara em sento sola. I em submergeixo en un somni profund però dolorós. Mai més et tornaré a sentir, mai més, dues paraules que juntes signifiquen una eternitat, fins al final de les nostres vides.

I un dia com qualsevol altre, mentre passava per davant del mirall, m’hi vaig aturar. Em vaig mirar de dalt a baix. El pijama blau, el cabell com sempre recollit en una trena llarga, les lleganyes encara posades… I aleshores vaig somriure, vaig somriure a aquella imatge que es reflectia de mi, però no era jo, havia canviat. La seva absència i la meva obsessió m’havia canviat. Des de quan no havia somrigut si no era amb ell o pensant en ell? Des de quan m’havia convertit en una imatge congelada que no avançava juntament amb les hores que passaven? I d’aquesta manera em vaig adonar que era el moment d’oblidar-lo, d’agafar les cordes per guiar la meva pròpia vida, jo i només jo. Que la seva pèrdua no m’havia de fer desaparèixer i perdrem, sinó que m’havia de trobar i començar a lluitar. I retornant-me el somriure a mi mateixa vaig recordar aquella frase que un dia vaig llegir “M’ofegava sola i m’ofegava acompanyada. Fins que vaig adonar-me que no necessitava salvavides per nedar”.

 

1016AG

“Comptant estrelles” de Setzedabril – 2n premi

11.06.2019 |
16-maig-2019

Autora: Teresa Ferrés


COMPTANT ESTRELLES

Des que van anar a acampar aquell dia a Sant Andreu de la Vola que no es treu del cap aquell cel. I clar, ara cada nit hi ha el mateix espectacle a casa “papa, vull anar a dormir al jardí, vull dormir mirant les estrelles”.

El pare ho podia entendre perfectament, aquell cel també el va captivar a ell; es distingia clarament la via làctia, et podies perdre entre la celístia de tantes estrelles. Però fer bivac al jardí no era ni de bon tros una opció.

El pare tenia clavat l’esguard verd de la seva filla, sabia bé que posar-li al sostre de l’habitació quatre adhesius d’aquells que brillen a la nit tampoc era una opció, la solució havia de ser quelcom més real que aquell verd fluorescent que, amb el temps, s’aniria decolorant.

Mentre pensava en com resoldre l’entramat els plors tornaven. “Ja sé què farem”, va dir mentre eixugava les galtes de la petita, “com que no podrem anar a dormir a fora a veure les estrelles, farem que elles entrin a l’habitació”. El pare es va aixecar i va apujar la persiana el mínim perquè, de cop i volta, a la finestra hi apareguessin desen de petites escletxes de llum. La petita s’ho mirava amb la més gran il·lusió. Tots aquells centelleigs de llum eren per ella les estrelles que volien entrar, amb èxit, a la seva habitació.

I puc assegurar que, tant pel pare com per la filla, la nit va ser tan màgica com aquella al terreny d’acampada. Un altre cop s’adormien junts comptant estrelles.

 

Setzedabril

Recull de contes dels infants de l’esplai El Creixent – 1r Premi

11.06.2019 |
11-juny-2019

Autoria: Infants de l’esplai El Creixent


 

EL RATOLÍ SERGI

Hi havia una vegada un ratolí que es deia Sergi Cupi que vivia en una caseta molt i molt petita al costat de la caseta del mestre. I estava molt sol, i es va adormir i va somiar que un gos li va portar una moto i el gos no li volia donar i va aparèixer l’ós de peluix que es deia Messi, van fer una baralla i va guanyar en Messi. El ratolí es va despertar i era el dia de Nadal i li van portar una moto i vet aquí un gos i un ratolí, aquest conte “se fini”.

Arlet, 6 anys
Lluc, 6 anys
Sergi, 6 anys
Elisabet, 6 anys
Joana, 9 anys

5. El ratolí Sergi1

 

 LA FADA EMMA

Hi havia una vegada una vegada una fada anomenada Emma i vivia en una piscina, ella tenia un anell màgic molt bonic. Un dia a la tarda la fada Emma es va posar dins de la piscina i li va caure l’anell dins, quina desgràcia! Mare meva, la mala sort que havia tingut. Era un anell molt important!! Però no va dir res i es va capbussar a la piscina. Però la piscina era molt fonda i no va arribar perquè estava al terra. Quina mala sort que tenia la fada Emma. I va decidir dir-li a la seva àvia i la seva àvia li va dir “esclar que t’ajudaré, però en secret, oi?” “Sí, àvia”, i es va capbussar i tampoc va arribar i li van dir a l’avi i ell sí que va arribar i es va posar l’anell i van dir “té, Emma”, i van viure feliços. Fi.

Ariadna, 9 anys

2. La fada Emma (1)

 

 

EL DRAC DE L’ARC DE SANT MARTÍ

Tot va començar així, precisament així. Era una tranquil·la tarda de primavera, de fet era la primera tarda de primavera. Vaig arribar a casa, vaig veure el drac de l’arc de Sant
Martí. Em vaig posar l’armadura, vaig poder escapar d’ell. Van fer una ferotge lluita de dracs però el drac de l’arc de Sant Martí li va fer un “coletazo”. El drac de les Tavernes va
marxar i no va tornar a venir mai més.

Gil, 7 anys

3. El drac de l'arc de Sant Martí (1)

 

CAL·LIGRAMA

Un dia en Messi i en Suárez van anar amb avió, es van trobat una sabata, un llibre i una
espasa…
i es van barallar…
i va arribar el…
seu pare i els va…
renyar. L’avió va…
arribar al camp de…
futbol de París.
Fi.

Guim, 8 anys
Queralt, 7 anys
Txell, 6 anys
Pau, 7 anys

1. En Messi i en Suárez (1)

 

LA CÀMERA D’EN VÍCTOR

Hi havia una vegada un poble molt llunyà que es deia París i feien un partit de futbol al camp de futbol i quan va acabar en Víctor va anar a fer fotos i li havien robat la càmera i va passar la veterinària i li va trobar la càmera i li va donar.

Marta, 7 anys

 

4. La càmera d'en Víctor (1)

 

 

 

gos

 

 

Manifest 17 de maig: dia contra la LGTBfòbia

16.05.2019 |
16-maig-2019

Autores: Persones del grup de Gèneres i Sexualitats Diverses i Dissidents d’Esplac


17 de maig de 1990. Us sona aquesta data? Aquest va ser el dia en què l’homosexualitat va deixar de ser considerada una malaltia mental per l’OMS (Organització Mundial de la Salut).

Fins aquell any ser homosexual es considerava estar malalta, que et passava alguna cosa i, en conseqüència, necessitaves cura. 14 anys després, el 2004 va sorgir la iniciativa d’assenyalar aquest dia, i es va iniciar una campanya que va durar un any. Conseqüentment, el 2005 es va celebrar i visibilitzar per primer cop el Dia Internacional contra l’homofòbia i la transfòbia. El 2015 es va afegir el terme bifòbia. L’objectiu era i és seguir lluitant i visibilitzant per aconseguir que les persones LGTB puguin tenir els mateixos drets i oportunitats arreu del món.

A l’esplai, tot i ser un espai de deconstrucció, creixement i aprenentatge, mitjançant l’educació en el lleure, també patim aquestes discriminacions. Com a monis aquestes són algunes de les situacions que hem hagut de patir:

Persona transmasculina “A l’esplai, on he sortit de l’armari en repetides ocasions, he hagut de corregir els pronoms i nom amb el qual es dirigeixen a mi, i tot seguit, han tornat a parlar-me en femení i amb el meu deadname (nom anterior)”.

Dona cis bisexual “He hagut d’aguantar frases com – Ah, però tu ets…? Però no ets hetero?”

Persona bisexual “He hagut de tolerar comentaris dels homes cisheteros gens deconstruits de la meva assemblea com ara: “Com follen dues ties?” o “Ara podrem compartir experiències” o “I aquesta tia te la vols fer?”.

Això, és un indicador que fins i tot en aquells espais que suposem com a segurs podem rebre agressions per la nostra identitat de gènere, expressió de gènere i/o sexualitat. És aquesta la utopia que volem construir? És aquest el canvi que volem?

Les discriminacions que rebem a l’esplai són reals i són greus però no representen la quantitat a les quals ens hem d’afrontar fora dels “espais segurs” pel simple fet de mostrar-nos tal i com som i d’estimar o desitjar a qui volem.

Va ser quasi ahir quan tots aquests esdeveniments van tenir lloc, i sabem que, si bé existeix aquest dia per aquesta lluita, manca molta representació i normalització la resta de dies de l’any. Patim discriminació per raó d’identitat de gènere, expressió de gènere i/o orientació sexual en diversos àmbits de les nostres vides (social, laboral, mental), i és per això que reivindiquem que no en tenim prou amb un dia a l’any!

Com a monitores amb gèneres i sexualitats diverses i dissidents hem de ser referents visibles i transformadores mostrant realitats que trenquin el discurs hegemònic del cisheteropatriarcat capitalista.

Com a monitores cishetero hauríem de revisar els nostres privilegis per tal de ser més respectuoses, deconstruir-nos i formar-nos per prendre consciència d’aquelles realitats que no són la nostra. Com a educadores hem de ser capaces de crear i oferir espais segurs per totes aquelles persones (infants, monitores, famílies…) amb gèneres i sexualitats diverses i dissidents. Per seguir educant(-nos) per iniciar el canvi que volem veure en el món.

En dies com avui és important fomentar la memòria històrica ja que celebrem el que tenim però sent conscients de com hi hem arribat i de totes aquelles persones que han lluitat per aconseguir-ho. Encara ens queda molt per lluitar.

Feliç i reivindicatiu dia!

Sou un perill pels infants, per-ver-tits!

16.05.2019 |
16-maig-2019

Autora: Cèlia Nisarre, exmonitora de l’Esplai Turons de Barcelona.


El 17 de maig és el Dia Internacional Contra l’Homofòbia, la Transfòbia i la Bifòbia, que se celebra amb motiu de commemoració de la desclassificació de l’homosexualitat com a malaltia mental per part de l’Organització Mundial de la Salut el 17 de maig de 1990.

Sembla que passats 29 anys estem molt lluny del que es pensava i deia en aquella època, no?

Nooooo?

Doncs avui em poso les mans al cap i us mostro el que va passar fa uns dies quan l’Elea (@eleamonst), la meva companya de classe, va preguntar a Tuiter pel seu treball de final de grau:

img1

Us poso una mica en context; estem acabant el Grau d’Educació Infantil, aquests dies tothom va boig amb el TFG… i ella va fer aquesta pregunta a la seva xarxa social per “sondejar” què creia la gent. Aquesta pregunta, aparentment innocent, va ser el desencadenant del que vindria…

img2 img3 img5 img4 img6 img7

 
Jo anava veient els comentaris i no sabia què pensar. Entre les desenes de comentaris que anaven apareixent des d’aquesta perspectiva em vaig fixar en què n’hi havia bastants que parlaven dels “educadors i educadores”.

img9 img7 img10 img11 img12 img13 img14 img16 img15 img17
Van dirigides concretament als educadors/es a les escoles (educació formal), ja que, com apuntava abans, nosaltres serem mestres d’infantil, però jo no podia deixar de pensar en l’esplai!

  • A l’esplai no passen aquestes coses…
  • A l’esplai les famílies no pensen així…
  • Si pensen així, ja no porten els seus fills/es a un esplai…

Però com més hi pensava, més em venien al cap les paraules de Martin Niemöller:

Quan els nazis vingueren pels comunistes,
no vaig aixecar la veu.
Jo no era pas comunista,

Quan empresonaren els socialdemòcrates,
no vaig aixecar la veu.
Jo no era socialdemòcrata,

Quan vingueren pels sindicalistes,
no vaig aixecar la veu.
Jo no era pas sindicalista,

Quan vingueren rere els jueus,
no vaig protestar,
Jo no n’era, de jueu,

Ara vénen per mi.
I no hi ha ningú que aixequi la veu.

Estem vivint un moment excepcional en la nostra societat; un moment en què un partit polític amb un discurs clarament contrari a la defensa dels drets humans treu més de dos milions i mig de vots a Espanya.
No podem permetre que el discurs de l’odi s’escampi. Com a monitors i monitores d’esplai, gent compromesa amb el nostre entorn i amb l’educació dels infants i joves, hem de reaccionar i saber donar respostes a aquells que ataquen la llibertat.

FORMACIÓ, ORGANITZACIÓ I LLUITA!

Espero que aquestes paraules us animin a seguir endavant en la defensa dels nostres drets i llibertats, si no han estat prou, us deixo aquí alguns espais i col·lectius que en saben molt més que jo, als qui poder recórrer quan tinguem dubtes o vulguem ampliar els nostres coneixements: