Image Image Image Image Image Image Image Image Image Image
Scroll to top

Top

Superordinador, 0 engrescador

16.07.2018 |
16-juliol-2018

Autora: Irene Torrecillapresidenta d’Esplais Catalans


Aconseguirem més investigadores gràcies a la cançó del grup Macedònia?

Estic en xoc. Acabo de descobrir la nova cançó de les Macedònia. Dimarts escoltava La Competència i van dir que havien fet una cançó per animar les nenes a estudiar ciència i em vaig alegrar molt. Deixant de banda que és un grup de música que es renova cada pocs anys (cosa que m’inquieta, però no estic segura de per què), em va semblar interessant que aprofitessin el ressò que tenen per fer perdre la por que pot fer la ciència. Com estava pendent de no perdre el bus, no hi vaig parar més atenció i vaig seguir gaudint del podcast. Però aquest matí he topat de pet amb la realitat: la cançó no anima a ningú a estudiar ciència.

La cançó explica per què serveix (o una part molt petita del que fa) el MareNostrum. Ens diu que li pots introduir unes instruccions i que dóna uns resultat que serveixen per analitzar el que sigui que estudiïs. No ens anima a fer ciència. No ens diu que és súper interessant perquè podem descobrir coses que fins ara no sabíem o ens pot ajudar a entendre d’altres que no sabíem per què passaven. Tinc la sensació que és més una campanya de comunicació del Marenostrum perquè les persones que no el coneguin sàpiguen que existeix que no una lletra apoderadora i engrescadora que animi ningú al món de la investigació científica.

Com tot, la ciència l’has de viure o, com a mínim, imaginar-te com la viuen les persones que s’hi dediquen. I això és el que esperava d’aquesta cançó. No calia que parlessin de grans figures femenines de la ciència com Marie Curie o Rosalind Franklin, però sí que ens fessin imaginar com és d’interessant trobar respostes, més enllà de quedar-te amb un “Des de Barcelona a nivell mundial”. Perquè posar paraules que sonen a ciència totes seguides no és animar a fer ciència.

Darrere aquest projecte hi ha l’Ajuntament de Barcelona, la Generalitat de Catalunya, el Ministeri de Ciència, Innovació i Universitats, la Universitat Politècnica de Catalunya i el Barcelona Supercomputer Center, un munt de persones que podrien haver ajudat a crear una cançó que reflectís com es fan els “descobriments brutals genials” que diuen les Macedònia, més enllà de l’ús d’aquest ordinador. Confio que el projecte, que a banda d’aquesta melodia inclou visites al Marenostrum i tallers per alumnes de tota Barcelona i probablement d’altres llocs de Catalunya, sí que faci descobrir la part més interessant i divertida de la ciència. Però sospito que al final ens quedarem amb el missatge que ens han venut: a les nenes els interessa més la ciència gràcies a la cançó de les Macedònia.

SVE, el meu tren de l’oportunitat a Nuoret Kotkat, Finlàndia

10.07.2018 |
10-juliol-2018

Autora: Jessica Gallardo ex monitora de l’esplai Pampayuga i participant d’un SVE a Finlàndia. 


Alguna vegada has pensat que t’agradaria marxar una temporada a l’estranger? Que t’agradaria viure l’experiència de conèixer una altra cultura en primera persona? Que t’agradaria sortir de la teva zona de confort i coneixe’t a tu mateixa? Si la resposta és sí per alguna o totes aquestes preguntes, continua llegint.

Hola, sóc la Jess, ex monitora de l’AIJ Pampayuga, ex EGS del sector Maresme, sòcia d’Esplac i fa 3 anys i mig vaig marxar a Finlàndia a fer un Servei de Voluntariat Europeu (SVE).

Durant un temps em vaig plantejar que volia marxar fora una temporada i vaig provar sort en diverses ocasions: primer sol·licitant una beca per anar a fer pràctiques dels meus estudis a Polònia, però no vaig ser seleccionada; després vaig sol·licitar fer un SVE a la oficina de l’IFM-SEI (l’organització paraigües de la que Esplac és membre) a Brussel·les i tampoc va haver-hi sort; i finalment, fer un SVE amb Nuoret Kotkat (organització similar a Esplac, també membre d’IFM-SEI) a Finlàndia i aquest cop sí, aquest cop va sonar la flauta! Diuen que a la tercera va la vençuda i aquesta va ser la meva!

És difícil posar paraules a la meva experiència fent el SVE amb Nuoret Kotkat, moltes històries, sentiments, emocions, anècdotes… però ho intentaré!

“Finlàndia! Marxo a Finlàndia!” Anava dient a tothom però, sincerament, no sabia res del país. Ni on estava situat al mapa, ni la cultura, ni que marxava a un país on es diu que fa molt fred! Jo volia marxar fora i si Finlàndia era on m’havia tocat, allà hi anava jo amb molta il·lusió i ganes de viure l’experiència.

Va arribar el moment i l’1 de febrer del 2015 vaig agafar les maletes (3 maletes! Semblava que més que marxar per 11 mesos, em mudava definitivament!), un vol a Hèlsinki i la meva aventura internacional va començar. Pots trobar informació sobre les meves primeres impressions del país i la cultura, a més de què és el que feia al principi del meu SVE en aquest article.

El SVE consistia en realitzar un projecte de participació infantil amb 10 organitzacions membres d’IFM-SEI de diferents països tant de dins com de fora d’Europa. Això em va donar l’oportunitat de viatjar a Bolívia abans de marxar a Finlàndia, per fer una formació inicial del projecte, i a Bèlgica a la meitat del voluntariat. A més, vaig conèixer a persones de diferents països com Indonèsia, Camerun, Alemanya, Colòmbia, Perú, etc.

Sona bé, oi? Doncs no tot va ser un camí de roses perquè anar-te’n sola a viure a un altre país i adaptar-te a una altra cultura no és fàcil. Al principi estava massa en contacte amb les amistats de la meva ciutat d’origen perquè tenia molt de temps lliure, tot i estar fent un voluntariat, i durant aquest temps lliure estava sola. Era hivern, feia fred, hi havia poques hores de llum i no hi havia gaire gent al carrer. A més no sabia on trobar gent. Vivia a un poble i era més difícil trobar gent, sobre tot gent d’altres països perquè fer amistats amb les persones finlandeses és tot un repte. Tot un repte però és possible i un cop ho fas, és per sempre!

Va ser així els primers mesos, fins que jo mateixa vaig obligar-me a fer l’esforç de canviar aquella situació. Necessitava tenir vida social. Està bé passar estones sola i conèixe’t a tu mateixa però eh! Jo he crescut envoltada de gent i amb una vida social molt activa, de no parar per casa, i estar involucrada en mil i una històries. Tant de temps lliure sola no m’estava fent bé.

Just en aquell moment quan necessitava un canvi, vam tenir una formació d’arribada (sí, dos mesos més tard en el meu cas) amb altres voluntàries que estaven també a Finlàndia. Això em va donar la dosis d’energia que necessitava i a partir de llavors, vaig contactar amb gent de grups de Facebook, preguntar a membres de l’organització si volien quedar per prendre alguna cosa, organitzar trobades i festes amb les altres voluntàries de SVE a Finlàndia i vaig començar a tenir més vida social i em vaig començar a sentir millor.

I l’idioma què? Et deus estar preguntant. Les llengües oficials de Finlàndia són el finés (95% de la població el parla) i el suec (5% de la població el parla). Si has sentit parlar del finés potser t’estàs espantant, però no pateixis! La majoria de les persones parlen anglès i et pots comunicar en aquest idioma sense problema. A més, és més fàcil entendre l’accent de les finlandeses parlant anglès que el de les angloparlant. Jo anava espantada pel fet d’haver-me de comunicar en anglès perquè el meu nivell no era suficient per expressar opinions i sentiments. Molts anys de classes d’anglès a l’escola i quan et parlen en anglès i has de contestar… pànic! (en el meu cas). Va ser tot un repte però com que no em va quedar cap més opció, el meu anglès va millorar moltíssim (i no va fer falta esperar al final del voluntariat per això).

Això sí, encara que et puguis comunicar en anglès et recomano aprendre finés. És una llengua difícil perquè no s’assembla gramaticalment al que estem acostumades però no és impossible d’aprendre. Depèn de la motivació de cadascuna. A mi m’agrada i a dia d’avui puc dir que el parlo, no fluidament, però em puc comunicar.

Finlàndia és un país que recomano visitar i no només per unes setmanes de vacances. Conèixer la seva història, viure la cultura i costums (és possible aconseguir abraçades), els canvis de temperatura, el blanc i fred de l’hivern, els mesos de foscor, els canvis de pluja i sol diverses vegades el mateix dia, la natura, els preciosos paisatges, els llacs (tenen un munt!) i, si tens sort, les aurores boreals!

De Nuoret Kotkat què dir, què és una organització per conèixer, que la seva gent són un encant, que estan a nivell nacional i a través de les seves activitats pots viatjar per tot el país (vaig veure més zones de Finlàndia en 11 mesos que del que he vist al meu propi país durant tota la meva vida), els campaments molen molt, es fan a costat de llacs i es va en canoa, es pesca, els paisatges són molt bonics, es fa foc on es cuina blat de moro i salsitxes, es fa escalada de capses, ah! Que se m’oblidava! També anavem a la sauna!

El SVE va ser d’aquests trens que es diu que passen un cop només i els has d’agafar o perdràs l’oportunitat. Doncs això va ser per a mi, l’oportunitat de la meva vida. Em va fer créixer com a persona, els llargs hiverns em van fer descobrir-me a mi mateixa, vaig conèixer a gent molt interessant, vaig viure en primera persona què és ser immigrant i els reptes que et pots trobar per integrar-te i començar una nova vida a un altre país, vaig conèixer altres cultures i vaig aprendre a ser més tolerant.

A Finlàndia vaig trobar la tranquil·litat i seguretat que no tenia a Catalunya. Vaig trobar feina del que havia estudiat, vaig anar-me’n a viure a la capital sola i podria permetre’m pagar el lloguer. Això a Catalunya a dia d’avui ho trobo difícil. Quan jo hi vivia allà feia substitucions però no hi havia manera de trobar feina a temps complert del que m’agrada. Per tant, com a súper motivada de l’esplai i d’Esplac, tot el meu temps lliure, que en tenia molt, el dedicava a l’esplai, a l’EGS, a Esplac i altres projectes de voluntariat i d’associacionisme.

Amb aquesta motivació vaig venir a Finlàndia on vaig conèixer millor el món de l’internacionalisme, l’IFM-SEI, Nuoret Kotkat i Finlàndia. Actualment segueixo vivint a Hèlsinki, encara sóc voluntària a Nuoret Kotkat, perquè mai s’és massa gran per seguir formant part del projecte ja que és una organització familiar, i a l’agost començaré a estudiar a la universitat educació social (per fi tinc clar a què em vull dedicar), perquè a Finlàndia tampoc s’és mai massa gran per continuar estudiant i aquí l’educació és gratuïta, perquè tothom ha de tenir les mateixes oportunitats.

Encara rumiant si fas un Servei de Voluntariat Europeu o no? No t’ho pensis i vine a viure l’oportunitat. Passa’t a la banda de l’internacionalisme com a estil de vida!

P.D.: Fes una ullada a les fotos!

P.D.2: T’agradaria saber més coses sobre el meu SVE? O sobre Nuoret Kotkat? O sobre Finlàndia? Envia’m un correu a jessgs12@gmail.com i estaré encantada de contestar

Formació d'arribada a Finlàndia

 

Trobada a Bolívia

 

Foc i salsitxes

 

Visitant el pare Noel

 

SVE, sinònim d’oportunitat

05.07.2018 |
6-juliol-2018

Cira Diakhaby, exmonitora de l’Esplai Xangó, ex-EGS del Sector Barcelona, membre de l’Espai de Coordinació Internacional i actualment participant en un SVE a Lisboa.


EVS… SVE… tres lletres molt repetides quan anava a reunions d’Esplac i que al marxar la meva ex-monitora de l’esplai al Senegal per fer-ne un em van començar a ser més familiars. 

Després d’un Erasmus a Itàlia tenia clar que volia tornar a marxar, però no veia el moment. Esplac feia temps que parlava de tornar a candidatar el projecte de voluntariat europeu, però a mi em quedava una mica lluny. Un bon dia mirant el Facebook em va apareixer la convocatòria d’esplac per anar a fer una estada de 12 mesos a Austria o a Portugal.  Jo ja havia estat a Lisboa a l’associació que anava a acollir el voluntari en un intercanvi juvenil i em vaig quedar enamorada de la ciutat, així que s’obria una porta cap a una ciutat que em tenia el cor robat. Dit i fet, des de la distància, mentre treballava a una casa de colònies on tenia poca cobertura i poca tecnologia vaig realizar la meva carta de motivació. I uns dies més tard arribava la bona notícia de que havia estat seleccionada.

Doncs, l’aventura començava a finals d’agost amb reunions a Esplac d’explicació de què passaria i del que havia de fer els pròxims mesos. I així va arribar el 12 de Setembre, el dia que arribava al meu nou país d’acollida.

Aquí he descobert el país veí que sempre queda apartat i poca gent coneix. També, en què consisteix un Servei de Voluntariat Europeu.

Així doncs, aquí va un breu resum del que faig jo i del que en general pot ser un SVE.

Jo estic a una associació juvenil en una ciutat de costa (Cascais) tot i que visc a la capital (Lisboa). Cada dia amb el tren ressegueixo el riu fins que es converteix en mar i arribo a l’edifici taronja, ROTA JOVEM. Podríem dir que és una mena de casal de joves, tot i que les activitats que s’hi fan són més aviat formacions i intercanvis internacionals. Jo faig reforç a les tècniques, cada mes hi ha diferents activitats, així que la meva activitat no és fixa. He ajudat en tots els àmbits, comunicació, economia, preparació d’activitats… Ara mateix estic preparant un intercanvi d’estiu amb adolescents de Cascais i de Biarritz on també aniré de monitora durant 15 dies.

I vaja, aquest és un molt breu resum, també podeu llegir els meus altres articles de creuant mirades o preguntar-me directament!

Per acabar, dir que el voluntariat europeu té molts sinònims: Oportunitat, currículum, diversió, treball, descobriment, aventura… Per cadascú és una cosa diferent, però si per l’any que ve no tens feina, vols fer una pausa, has acabat els estudis, vols aprendre llengües, vols fer currículum, viatjar, conèixer gent… Ja pots inscriure’t a la convocatòria perquè el SVE pot ser la teva solució! I recorda que és tot subvencionat, així que els diners aquí no són un problema!

 

mentores (1)

 

12496062_10208532740218846_1241583863016863665_o (1)

SVE, el millor any de la meva vida

03.07.2018 |
3-juliol-2018

Autora: Alícia Aranda, monitora de l’Esplai Eixam de Rubí i participant en un SVE a Salzburg.


Tot va començar fa dos anys en un campament internacional on vaig tenir l’oportunitat de treballar amb moltes organitzacions semblants a Esplac d’arreu del món. Per aquest motiu, en quant vaig veure que s’obria una convocatòria per participar en una SVE d’intercanvi amb una d’elles, no vaig poder estar-me de dir que sí!

Tot s’ha de dir, un cop t’han acceptat entra la por: què passarà, estaré sola, no he viscut sola mai, no coneixo a ningú, etc. Però un cop hi arribes i t’hi instal·les, et tornes a sentir a casa, i et sents més tu que mai. Els primers dies són sempre una mica incerts, en la meva segona setmana a Salzburg era el meu aniversari, i em feia molta por celebrar-ho tot sola, però resulta que va coincidir amb l’Oktoberfest, i vam acabar tots els voluntaris i antics voluntaris que s’hi han quedat a viure fent una gran festassa!

També hi havia el problema del temps, em preocupava trobar a faltar el calor i bon temps, però vaig descobrir noves alternatives! Vaig fer ninots de neu, vaig patinar sobre un llac congelat (fins i tot en un RIU congelat!), vaig dormir en un iglú… Vaig veure que aquí la gent està acostumada a aquest temps i això no els priva de fer vida i activitats de tota mena, tant d’interior o d’exterior, i vaig decidir que a mi tampoc em pararia.

Des de la meva experiència, als voluntaris ens cuiden molt, tant organitzant-nos esmorzars o fent reunions amb els nostres mentors o realitzant excursions mensualment. A part,  vivint tots en el mateix edifici ajuda a fer pinya i no sentir-te sol, especialment al principi. Personalment, tenir gent que estava passant pel mateix que jo era molt d’agraïr!

Durant aquest any he tingut l’oportunitat de conèixer moltíssima gent, i no només els altres voluntaris, he après un idioma nou, noves tradicions i cultures, aportant parts de mi en el meu projecte i organització d’acollida. També m’ha ajudat a descobrir el que realment m’agrada fer, motiu pel qual començaré a estudiar treball social l’any vinent. He pogut descobrir-me a mi mateixa i veure que sóc capaç de molt més del que mai hagués imaginat. A més, he après molt sobre el treball social i de barri, i com gestionar situacions de conflicte en els parcs.

Fer un SVE és una experiència única i meravellosa, jo us la recomano a totes. Mai és un mal moment per viatjar i aprendre.

 

 

 

IMG_20180318_153620_839

WhatsApp Image 2017-11-05 at 18.11.50

 

IMG-20180527-WA0007

 

Sant Antonio: la festa major

28.06.2018 |
29-juny-2018

Cira Diakhaby, exmonitora de l’Esplai Xangó, ex-EGS del Sector Barcelona, membre de l’Espai de Coordinació Internacional i actualment participant en un SVE a Lisboa.


Els cargols surten després de la pluja, les flors amb la primavera i els Lisboetes amb la calor. A finals de maig els barris del centre de la ciutat comencen a omplir-se de colors i olors. Colors de banderoles, llumetes i garlandes. Olors d’alfàbrega, de sardina i de “caldo verde”.

I doncs, aquí a Lisboa, Santo Antonio de Padova patró de la ciutat junt a Saõ Vicente, aconsegueix treure a tots els ciutadans al carrer.

 

Qui és Santo Antonio pels Lisboetes?

Santo Antonio de Padova, que no és el mateix que Sant Antoni Abat (el del porquet, dels tres tombs i les fogueres) és un senyor calb, vestit de frara que porta a l’infant Jesus sobre un llibre. És considerat patró dels amputats, dels animals, dels esterils, dels barques, dels vells, de les embarassades, dels pescadors, dels agricultors, viatjants i mariners, dels caballs i dels burros, dels pobres i dels oprimits i s’invoca per trobar coses perdudes, per tenir fills, per evitar naufragis i per aconeguir parella.

Els brasilers tenen la tradició a l’hora de buscar alguna cosa o buscar parella, treure l’infant del Sant i no retornar-lo fins que troben allò que busquen.

La ciutat de normal és plena de figures de Sant Antoni, però al juny apareix en altars decorats. Aquesta figura religiosa ha passat a formar part de la tradició.

 

Que s’hi fa?

Al mes de juny és la festa major. Als barris d’Alfama i de Mouraria es pot veure que tots els dies hi ha barraquetes amb menjar, beguda i sona música (la mateixa per tots els carrers)  de “pachanga” portuguesa estil “La barbacoa” i “La macarena”.

A part del dia a dia, hi ha grans esdeveniments el dia de Santo Antonio (13 de juny) que marquen aquesta festa.

La pre-festa comença el dia 12 amb les bodes. Cada any l’ajuntament de Lisboa paga totes les despesses del casament de setze parelles Lisboetes. Algunes bodes es celebren a la catedral i unes altres a l’ajuntament, i totes elles fan un tomb per la ciutat amb cotxes antics i per la nit desfilen a les martxes.

Per la nit del mateix dia, per l’avinguda Liberdade, la més gran de la ciutat, desfilen tots els barris amb comparssa. Cadascú escull una temàtica, es disfressen, preparen una coreografia i fins i tot porten “atrezzo”. Van baixant acompanyats per la banda del barri, aquest any a compàs de la cançó de Vasco é Saudade commemorant els 120 anys del naixement de Vasco Santana. Ballant, saludant i cridan la MARCHA É LINDAels barris van baixant fins arribar davant de la llotja on hi ha un jurat que avalua i premia els millors barris, i allà fan la coreografia preparada.

Aquest any hi havía comparses que anaven de pescadors, de tabarners, de vitralls d’esglesia, de sardines, de cel… Els guanyadors van ser el barri de Mouraria (equiparat al Raval de Barcelona) que anaven vestits de “toreros”.

 

Símbols típics de les festes

La Sardina: Santo Antonio inagura la temporada de sardines, per això és el menjar oficial de la festa, passades per la brassa omplen tot el carrer d’olor a mar, pots menjar-les amb pà o al plat amb patates. És un dels símbols més rellevants de la ciutat, fins i tot es fa un concurs de disseny de sardines on pot participar persones de totes les edats i procedències. Les guanyadores les imprimeixen en gran i les pengen per tota la ciutat.

El Majerico: la alfàbrega petita és molt típica de la festa, decora carrers i places. La tradició explica que els nois ho regalen a les noies amb un clavell de paper clavat amb una noteta on escriuen un refrany d’amor popular. Existeix un mite que diu que no pots olorar la planta directament, si l’olores, en uns dies la planta mor, per tant l’has de tocar amb la mà i olorar el que queda impregnat en ella.  

Santo Antonio: El patró apareix en parets, en portes i finestres, i en petits altars que la gent posa diners. És el protagonista de la festa major i té moltes dites en el seu honor:

 

“Santo Antonio de Lisboa,

Casamenteiro das moças;

Que casadas deixas muitas

e solteiras deixas poucas.”

 

“Santo Antonio está a chegar,

o amor está no ar.

Vou buscar o meu par

para conmigo dançar.”

 

creuantmirades

#GENERACIÓQUEER, un documental de joves per a joves

25.06.2018 |
19-juny-2018

Autora: Cèlia Nisarre, membre del Grup de Treball de Som Esplai i monitora de l’Esplai Turons de Barcelona.


La Berta Gol i la Lourdes Pereyra son dues estudiants que han realitzat com a Treball de Recerca un documental sobre la rellevància de les xarxes socials i les etiquetes en el jovent de la comunitat LGBT+. Parlem amb les autores de”#GENERACIÓQUEER” per apropar-nos al projecte.

 

Qui sou i de què tracta el vostre projecte?
Bones, som la Berta Gol i la Lourdes Pereyra, estudiants de segon de batxillerat de l’institut Lluís Vives del barri Sants, Barcelona. Com a treball de recerca hem realitzat un documental sobre joves de la comunitat LGBT+, centrat en la influència de les xarxes socials i l’ús de les etiquetes.

Què us va motivar a fer el treball i el documental sobre aquesta temàtica?
Aquest treball de recerca va néixer d’una inquietud: donar més visibilitat a la comunitat LGTB+. Pensàrem que creant un audiovisual, un documental del grup esmentat, arribaríem al màxim nombre de persones. Reflexionàrem sobre les diferències entre la nostra generació queer (1) i les generacions anteriors, i ens adonàrem que nosaltres som la generació de la tecnologia i internet. Lligat a això, han nascut nous conceptes relacionats amb la sexualitat i el gènere. Per tant, acordàrem que al nostre documental hi sortirien testimonis del col·lectiu que relatarien experiències personals i diferents punts de vista.
(1) Queer: terme anglès que fa referència a totes les persones que no s’identifiquen com a heterosexuals ni cisgèneres.

Què és el que més us ha sorprès durant el procés de creació del documental?
Sorprèn veure com, en una ciutat oberta i abanderada del Pride com Barcelona, tots els participants del documental s’han trobat en situacions de discriminació i han patit violència, tant verbal com física.

Perquè creieu que pot ser interessant que es posi el documental i/o es treballi sobre el tema a les aules, esplais, caus…?
La realitat és que aquest tema encara és un tabú per a molta gent. El documental és una bona eina per a normalitzar i crear converses. En una aula, esplai, cau, aquest audiovisual pot ajudar tant a informar a la gent que no conegui res del tema, com a la gent que tingui dubtes sobre la seva orientació sexual o identitat de gènere, perquè se n’adonin que no estan sols ni són els únics i s’animin a parlar-ne. També convida a debatre, ja que el documental no extreu una conclusió fixa sobre el tema de les etiquetes sinó que obre portes a diferents punts de vista.

On us agradaria que arribés aquest projecte?
L’objectiu primordial del documental és arribar al màxim de gent possible, ja que, de què serveix aquest vídeo si ningú el veu? Ens agradaria canviar mentalitats, per exemple que uns familiars acceptin la sexualitat del seu fill, nét, nebot… O per exemple que es deixin d’utilitzar expressions despectives com “maricó”, o “desviat”. Però sobretot, que les diferents orientacions sexuals o identitats de gènere es deixin de veure com a una cosa excepcional i única per començar a formar part de la normalitat.

Us animem a totes i a tots a fer servir el nostre documental com a eina i a fer la màxima difusió, i si teniu qualsevol dubte, ens podeu escriure a berta.gol@illuisvives.cat o lourdes.pereyra@illuisvives.cat. Gràcies i fins aviat!

Si voleu veure el documental sencer us deixem l’enllaç aquí.