Image Image Image Image Image Image Image Image Image Image
Scroll to top

Top

Monogràfics

I tu, per què eduques?

06.02.2018 |
6-febrer-2018

Autoria: Dani Costa, membre de l’Equip de Coordinació, i Maria Marco, tècnica de projectes. 


Política prové del grec polis, que significa ‘ciutat’, i és etimològicament tot allò que té a veure amb la ciutadania i les seves preocupacions, i especialment amb la ideologia dels grups. Sembla que no és poca cosa, i que forma part de totes les decisions que prenem els grups humans.

Educació prové del llatí i significa ‘guiar’. Acompanyar la persona en el procés d’entrada al món, a la socialització i a l’aprenentatge en totes les seves dimensions vitals.

Fetes aquests primeres consideracions, sembla que la política i l’educació caminen de la mà. Educar ens ajuda a crear l’espai perquè la persona pugui fer-se una idea determinada del món, mentre que fer política ens predisposa a prendre decisions i a passar a l’acció en base a la nostra manera d’entendre’l. És clar que eduquem cap a una determinada mirada del món, entenent que els esplais ja fa temps que sabem que l’educació no és neutra. Però pretenem ser neutrals en la nostra tasca educativa?

Som filles de les nostres mares, però també ho som d’un sistema socioeconòmic. Eduquem amb el cap, amb les mans i amb el cor; transmetem el que som als infants i companys, per molt que vulguem defugir-ne. Volem transformar el món educant, però ens hem transformat abans nosaltres mateixes? Concebem l’educació com un mecanisme de reproducció del sistema social hegemònicament establert?  Potser pretenem que tots els infants siguin d’esquerres? (Ui, què vol dir ser d’esquerres?) Llavors estem adoctrinant? Significa que manipulem a consciència? (Uff, no ho sé, però se m’acaba de produir un curtcircuit neuronal).

Sembla que educació i política són indissociables si entenem que per canviar la societat també cal canviar les idees de la gent (Sí? Quina por…). També sembla que els esplais tenim el lema “volem transformar el món”, i ho fem actuant de manera local, als barris, carrers i ciutats. Som executors d’alternatives socials al sistema que ja coneixem.

Sembla que educació i política són indissociables si entenem que per canviar la societat també cal canviar les idees de la gent.

Potser per això fem rotllanes on tothom pot expressar-se i dir la seva (Segur? Revisem-ho…), o ens relacionem amb l’associació de veïns, el cau, l’escola, els diables, la botiga de l’Enriqueta, el casal de joves i un munt més d’entitats associatives. Amb aquestes entitats teixim objectius i projectes conjunts de transformació (Ah sí? Pensava que només ens trucàvem un cop a l’any per preparar la festeta del barri i no faltar a la tradició).

Potser per això també treballem els drets dels infants, que no es compleixen i que estan pensats per gent adulta. Els treballem, hi reflexionem, els critiquem i els reivindiquem un cop a l’any com a mínim (és clar que hi ha qui diu que els treballem de manera transversal durant tot l’any. Qui sap, potser sí).

Ara bé, si hi ha alguna cosa que ningú ens pot retreure, són les interminables hores d’assemblea reflexionant sobre els valors de l’ideari, sobre allò que som i volem ser, i com ho hem d’aplicar coherentment a la nostra praxis educativa. Som assembleàries, internacionalistes, inclusives, diverses, ecològiques, sostenibles, alternatives, associatives, i un llarg etcètera. També ens agrada compartir, ser solidàries, altruistes, compromeses, sociables, crítiques, necessàries…(Buff, quantes etiquetes… Ara no tinc clar si puc escollir jo les meves pròpies o em venen imposades). Per què clar, com ha de ser una educació no dogmàtica que promogui la construcció de l’esperit crític o això que en diem llibertat individual i col·lectiva?

Sembla que els esplais eduquem per canviar el nostre entorn des d’una mirada global. Ho fem a través de l’acció. Ens encanta actuar i fer, per això la nostra metodologia és l’aprenentatge vivencial, aprendre participant i transformar educant. Perquè a l’esplai els infants decideixen el que volen fer, participen i són protagonistes del seu propi procés d’aprenentatge (menys quan la gimcana la preparem les monitores o quan portem la programació de colònies feta no fos cas que ens caigui una bronca). Potser ens hauríem de preguntar més sovint quin és el paper de l’educador a l’hora d’educar. Si facilitem els espais perquè els infants decideixin o si, per contra, decidim per elles (Qui va decidir anar a aquella manifestació? I fer aquells cartells tan reivindicatius? Uixx! Ara no ho recordo…)

Potser ens hauríem de preguntar més sovint quin és el paper de l’educador a l’hora d’educar. Si facilitem els espais perquè els infants decideixin o si, per contra, decidim per elles. 

Ara bé, si una cosa tenim assumida a dins l’esplai és que treballem per construir relacions menys jeràrquiques. Procurem que el poder sigui compartit, horitzontal i totes tenim la mateixa veu i poder de decisió (menys quan parlo jo i no em sento escoltada, o quan el veterà té una gran idea per resoldre el conflicte que jo havia anticipat anteriorment però ningú se’n havia adonat). El poder és un dels aspectes que apareix en qualsevol relació educativa. Per això és important reflexionar sobre la relació de poder que hi ha entre l’educador i l’aprenent (per sort, això dels privilegis de les monitores ja és d’una altre època, no?)

En definitiva, quan fem esplai estem fent política. No sabria dir si primer som educadores o polítiques, o si som les dues coses a la vegada. Sí que sabem que la nostra acció educativa té uns objectius i, per tant, una intencionalitat. Si hi ha intencions, no hi ha neutralitat, sinó acció política per transformar la persona, i després el col·lectiu. És clar que això em fa dubtar, i ara no sé si els esplais hem d’educar en la veritat o deixar espai per al dubte (perquè eduquem en l’esperit crític, no? Però som crítics amb els nostres propis valors?)

Abans de seguir amb tantes preguntes i que ens exploti el cap, ens donarem un respir per pensar. Serem coherents (uii! Que no hem parlat de la coherència a l’esplai encara…), i ens cuidarem una mica, ens prioritzarem i ens donarem temps per fer les coses que més ens agraden. Anirem a la muntanya, a veure la posta de sol, a la piscina o a jugar a billar.

Quan obrim l’agenda per planificar-ho tot (que de planificar en som experts, i també de viure estressats com el sistema capitalista el qual critiquem. Com més produïm, millor? Com més activitats fem, millor? Quina relació tenim amb la societat actual? ), ens adonarem que el 24 i 25 de febrer tenim una cita (ja se sap que això de la militància és un no parar). És l’Escola d’Esplac, l’espai de formació d’Esplais Catalans, que enguany tracta sobre educació i política. Serà fantàstic fer-nos mil preguntes, compartir experiències i qui sap si arribar a alguna conclusió. El que segur que farem serà debatre, xerrar, formar-nos, construir coneixement i replantejar-nos les nostres pràctiques. El que fem i el que no, el com, el què, el quan, el qui i el per què. Ens ho replantejarem tot, i si pot ser una mica més. De dalt a baix, de dreta a esquerra.

(Davant d’aquest esdeveniment no puc prioritzar-me, ja estic nerviós i el pensament em va a mil. Així que començo a escalfar motors i us faig una primera pregunta: i tu, per què eduques?)

ee18

Carta no sexista a les Reines Magues d’Orient

02.01.2018 |
2-gener-2017

Autoria: Comissió de Gènere d’Esplais Catalans.


Estimades Reines Magues d’Orient,

Aquest any 2017 creiem que ens hem portat prou bé. Hem respectat i hem cuidat tothom, no hem ferit el medi ambient, hem compartit i hem estimat. Alguna bronca de la família ens ha caigut, però sempre ho hem acabat solucionant amb diàleg. Ara bé, des que s’ha iniciat la campanya d’hivern, hi ha coses que ens preocupen.

Hem fet un cop d’ull al nostre entorn, als aparadors de les botigues, als catàlegs de joguines i als anuncis i hem escoltat converses d’ascensor, durant els àpats en família i pel carrer i ens hem posat a reflexionar. Hi hem pensat molt, n’hem parlat i n’hem debatut. I ens han sorgit algunes preguntes…

Per què els nens sempre han de jugar amb cotxes i les nenes amb princeses? Per què les nines són femenines i els castells masculins? Per què el pijama de nen ha de ser blau i la polsera de la nena rosa? No cal! Totes som iguals i els nostres gustos no van en funció del nostre gènere… Per què hem de preguntar si un bebè és nen o nena per saber què regalar-li? Per què? No podem fer regals per persones? Sembla que no tothom ho entén.

Per aquest motiu, ens agradaria que la gent veiés i comprengués que les joguines no tenen gènere i tracés el camí per erradicar la diferenciació entre nens i nenes. I és important que vosaltres, que us ocupeu de tants i tants regals, n’estigueu alerta per no perpetrar els rols de gènere imposats per la societat. No podem apagar la consciència pedagògica en cap moment, ni durant les festes, ni entre torrons i neules. No. No ens ho perdonaríem.

A més, últimament hem estat pensant bastant i ens hem adonat d’una cosa. A les nenes sempre se’ns regalen coses per al futur: una cuineta per aprendre a “cuinar” i poder portar la família o una nina per cuidar-la i començar a ser mares… Per què no ens deixen ser petites? Per què no podem viure la infància? No volem créixer tan de pressa

Dit tot això, jo, la Laura, vull viure aventures, jugar amb cotxes, fer esport i viure el risc en primera persona. Sí, ja sé que no sóc gaire concreta, però segur que vosaltres teniu alguna idea per satisfer-me. I també em faria il·lusió una caixa de fils per fer polseres.
I jo, el Miquel, vull una cuineta, dues nines per cuidar i estris per pentinar-les, un equip de maquillatge i un castell en miniatura. Evidentment, tot això són propostes; trieu el que creieu que em convingui més.

Però a part d’aquests regals –que ja triareu vosaltres, jeje–, volíem demanar-vos una altra cosa. El nostre principal desig per aquest 2018 és que, ja des del primer moment, trenquem amb els rols de gènere i deixem que tothom s’expressi lliurement. Tothom. No ens agraden les imposicions, els estereotips, les etiquetes ni les caselles. Volem gaudir i ser cuidades. Cuidades. Gaudir. Volem un joc lliure de sexisme. Sexisme. Lliure. Joc.

Moltes gràcies!

Atentament,
la princesa blava i el príncep rosa

En qualsevol cas, el sexisme en les joguines o les joguines sexistes, es miri com es miri, no és un afer reial, màgic ni que quedi a mercè d’un desig buit. És i ha de ser responsabilitat de totes. Aquest hivern, comprem sense sexisme!

Saifores, el pulmó de l’any

22.12.2017 |
21-desembre-2017

Autores: Marta Torns (esplai Boix) i Mar Gordó (esplai Sarau), participants en el curs de directors/es Marta Mata a Saifores.


Ja som a desembre. El curs va començar fa pràcticament quatre mesos i tota la calma i il·lusió que vam aconseguir cultivar durant aquelles setmanes d’agost semblen estar molt lluny. Fa unes setmanes encara estàvem impacients, mossegant-nos les ungles… El grup de Whatsapp treia fum, cada dia miràvem les bústies a veure si arribava la maleïda carta… L’última engruna que ens queda per assaborir l’experiència del curs de directors a Saifores.

Quan arriba, se’ns remouen ratolins a la panxa i ens cau alguna llagrimeta que altra.

Arriba l’AGO i les Jornades de Lleure i Feminismes, i que fort! hi coincidim gairebé totes! Somriures i abraçades omplen els espais entre converses, busquem qualsevol espai per ajuntar-nos i compartir estones. Consolidem allò que crèiem, hem fet bones amistats. Ens cuidem entre totes, ens estimem.

Sí, una experiència que hem viscut moltes i que moltes altres esperen viure. Dotze dies de debats que et capgiren les idees i et remouen la panxa. Dotze dies de caminar per l’espai, de pair i cuidar-se, de voler canviar el món. Dotze dies creant un espai idíl·lic entre persones que no es coneixen i que acaben banyant-se nues a la piscina, garrotinant amb la guitarra cada nit entre somriures i aspersors, compartint àpats deliciosos que ens cuinen la Sandra i la Laia. Paella, arròs negre, canelons, mus d’espinacs…. I berenars curiosos com pa amb sobrassada i raïm.

Les emocions també ens mullaven les galtes i ens feien vibrar per dins. Sabíem que tot allò era efímer, que al setembre tornàvem a la realitat, on potser tot no és tan senzill. Però és.

I si ens mirem ara… potser no ha estat del tot efímer. Potser encara hi és, quan ens trobem, aquella tendresa que ens acaronava.

Algú ens va dir, l’últim dia del curs, que els tres darrers dies a Gualba són com un acompanyament pel retorn a la rutina. I és cert que després de dues setmanes entre Saifores i Gualba, sense saber ben bé com ni de quina manera, les relacions s’han metamorfitzat. Algunes abraçades ja no son de vuit segons, i altres en son de 20. Els mòbils han pres el protagonisme de nou, i les bromes tenen un regust agredolç. Potser no és l’experiència de totes.

Però sabeu què? És un acte preciós comprendre que les coses acaben. Comprendre de nou que la vida és cíclica, que les coses venen i van. La vida és un riu amb corrents d’aigua que es modifiquen, que erosionen els agents que hi habiten i que la viuen intensament. És un fet que aquelles persones que passem per Saifores ho vivim, tot i que de maneres molt diverses, molt intensament. I és preciós veure que hi segueix havent vida després d’aquells dotze dies, i que sentir nostàlgia i acceptar els canvis també és una cosa bonica que ens regala la vida. I si ho col·lectivitzem, encara més. Els canvis donen peu a teixir noves històries i relacions. I aquí estem, després de quatre mesos, reinventant-nos entre mirades, bromes, records i nous reptes. Estimant-nos diferents i renovades.

No voldríem acabar sense agrair totes aquestes emocions, sensacions, aprenentatges i moments a les formadores que van passar per allà. A totes les persones que ens acompanyaven, però sobretot, a les cinc formadores internes que van passar dotze dies amb nosaltres. Gràcies per la tendresa que ens vau regalar, per agafar-nos la mà quan ens va fer falta, per educar les que eduquem i per emocionar-nos tan intensament.

Podem assegurar que nosaltres vam viure Saifores de manera molt intensa, remoguda d’emocions i d’idees, de paraules i mirades, d’abraçades i somriures. Teixint noves relacions que prenen una forma diferent amb el temps però que vehiculen la vida i la fan ser.

El curs de directors Marta Marta va ser el pulmó de l’any (gràcies Kurti per regalar-nos aquesta imatge del curs). Ens va oxigenar per dins, reformulant el sentit de les nostres vides i relacions.

saifores2

“No vull ser responsable del que no sabeu resoldre”

13.12.2017 |
14-desembre-2017

Autora: Alba Lafarga, ex-monitora de l’Esplai Eixam i membre del Grup de Treball de Som Esplai.


Cada any, quan arriba el Dia Universal dels Drets dels Infants, tots els esplais ens llancem al carrer per reivindicar-los. Sí, és cert que els drets dels infants s’han de garantir i reivindicar cada dia, i això és precisament el que fem les monitores d’esplai cada dissabte. El fet que hi hagi un dia dedicat al DUDI és una excusa per projectar la nostra tasca més enllà de l’ambient quotidià i recordar els drets fonamentals dels més petits.

I què fem des dels esplais? Eduquem en valors, valors que normalment no es troben a l’escola. I ho fem d’una manera alternativa i sobretot vivencial. Ara bé, també cal tenir en ment que, ho vulguem o no, estem transmetent als infants maneres alternatives de viure que poden xocar amb la realitat que habiten. I és aquí on vol anar a parar aquest article. Més que repassar tots els drets fonamentals que tenen els infants segons la declaració del 1959, es parlarà d’un dret molt específic i no explicitat en els 10 principis del text aprovat per l’Assemblea General de les Nacions Unides: el dret a no ser responsable del que els adults no saben resoldre.

Es desenvoluparà el tema a partir del cas de Little Rock (1957) i de la lectura que en va fer Hannah Arendt. El cas parla de nou noies negres d’entre 15 i 17 que van ser les primeres a anar a una escola de blancs per acabar amb la segregació entre blancs i negres als EUA. El primer que cal destacar és que la mesura de posar fi al racisme va ser creada i aplicada per persones blanques (que en aquell context eren els opressors) que decidien quines eren les prioritats de la població negra del país.

En l’article, Hannah Arendt advertia que, ateses les característiques del sud, aquest era el pitjor lloc per començar a implementar polítiques contra la segregació racial. Segons l’autora, es va aplicar de manera impacient i desencertada. Quan les nou nenes van haver d’anar caminant fins a la nova escola cap de les persones a favor de la inclusió social i la igualtat els va fer costat. Per contra, les noies van ser increpades, insultades i criticades durament. I en posar tropes per protegir les noies van convertir la manifestació passiva en una resistència massiva.

drets

El fet de començar la integració en les escoles públiques era un acte de desplaçar la responsabilitat dels adults als menors d’edat. En paraules d’Arendt: “La nena, evidentment, era obligada a ser una heroïna –quelcom que ni el seu pare absent ni els representants de la igualtat de NAACP també absents havien estat cridats a ser.” Quan Arendt parla de l’absència del pare i dels representants de la igualtat vol dir que no l’estaven acompanyant a l’escola per emparar-la dels insults i la violència que la perseguien. Posaven l’infant en una situació vulnerable i, a més, l’adult es desentenia de la situació i fallava com a autoritat encarregada de vetllar pels seu benestar.

L’exemple de Little Rock és un clar episodi de vulneració dels drets dels infants i de polítiques en pro de la igualtat mal aplicades. No hi ha manera que aquestes nou noies puguin recuperar aquells anys d’institut vivint un maltractament constant a les aules i als carrers. Justament el aquest cas va ser recuperat fa uns mesos amb la publicació de Sweet Sixteen (2017, Pagès Editors). Mentre que Arendt feia una crítica tenaç a les polítiques d’igualtat i inclusió social, Heurtier, autora de la novel·la, presenta les noies com heroïnes. És a dir, precisament com allò que no havien escollit pas ser i que no haurien d’haver estat mai. Són dues lectures diferents d’una mateixa realitat.

Avui dia encara trobem molts exemples paral·lels a Little Rock. Un cas clar seria el d’infants que no es troben bé en l’assignació de gènere que els ha tocat i que pateixen assetjament escolar per part dels companys de classe per no ser normals. Està molt bé que des dels esplais intentem construir espais perquè els infants es puguin obrir, descobrir-se i expressar-se en llibertat. Així hauria de ser a tot arreu. Però tot i les bones intencions i els coneixements que tenim sempre hi ha elements del context que se’ns escapen. Perquè no podem canviar de la nit al dia la manera de pensar de la resta d’infants de la colla. Perquè no estem en la seva realitat escolar ni familiar. Quan els problemes que pateixen els infants radiquen en l’estructura de la societat no podem posar-los a ells d’estendard i bandera perquè, com en el cas de Little Rock, els estaríem fent responsables d’un conflicte social que els adults no han sabut resoldre ni encarar.

turu-som-una-pinya

Anem de debò? Vegem-ho!

28.09.2017 |
28-setembre-2017

Autor: Roger Puig, soci d’Esplac i exmonitor de l’esplai SCV (Barcelona).

Cal imprimir democràcia. No, no parlo de les impressores d’Òmnium ni de l’ANC… Ja voldria que els esplais tinguéssim pressupost per imprimir a tals magnituds. Parlo de nosaltres.

És inevitable en aquest context plantejar-se futurs, hipòtesis, treure boles de cristall, patir o envalentir-se. Però una de les idees que cada vegada ressona més és que l’escenari polític que estem vivint i tot el que gira al voltant de la situació fràgil de l’1-O està imprimint democràcia a l’ADN de milers de persones de diferents classes socials, orígens, opcions polítiques i edats.

Si bé podem discutir del sí, del no, de la legalitat i de les garanties, i d’altres mils pros i contres del que està passant, el que és innegable és que d’una forma o d’una altra el moviment proreferèndum, tal com s’està construint, està basat en una de les idees més revolucionaries que pot haver-hi: sols el poble salva el poble. El recorregut de la institució ha quedat curt i és vulnerable a detencions. El recorregut dels juristes ha quedat curt. El recorregut de les forces de l’ordre ha quedat curt en la defensa dels drets civils i democràtics. Això últim a ningú li estranya. Però el que la gent està veient i està aprenent és que la simple unió del poble, en aquest cas de forma pacífica, és l’únic que el salvarà…, si és que se salva.

Un pas endavant

En aquest punt, cal que en prenguem partit. A participar s’hi aprèn participant, a estimar s’hi aprèn estimant i a transformar s’hi aprèn transformant. Podem començar un debat sobre si la independència o el referèndum seran transformadors o no; però no és això, companyes. El més important són els milers de persones que hi havia el dimecres 20 de setembre a la rambla de Catalunya i a la seu de la CUP. Persones pacífiques desafiant en un pols al poder, al poder autoritari i a la força dels cossos de repressió. Res més, i res menys. Centenars de vegades als esplais hem utilitzat metàfores, al·legories i formes evidents per explicar als nostres infants històries, centres d’interès, motivacions, eixos temàtics sobre com units els infants podien fer caure un poder opressor. Com els infants de manera alegra podien escriure un nou relat. Era fàcil, calia omplir paperines amb farina, fer murals i superar unes proves maratonianes per aconseguir uns paperets en forma de peix. Aquesta vegada és fàcil també. La victòria és més difícil, la victòria és complexa i plena de política, però em sembla que el debat sobre si a l’esplai fem política està superadíssim. Hem votat resolucions on dèiem que els esplais decidim decidir, hem publicat comunicats de suport a aquesta i a altres causes. Ens hem envalentit anant a manifestacions per la pau, per les refugiades, per aconseguir locals. Però amb la mà al cor no hem tingut mai, crec, una oportunitat tan gran que els nostres infants visquin el que és un poble mobilitzat. Un poble que probablement tingui més força i més recorregut al endavant que els seus propis parlamentaris, un poble que de millor o pitjor manera ha marcat l’agenda política. Convidem-nos a formar-hi part activament! Convoquem els infants de l’esplai a guixar els carrers amb guixos de colors en contra de la repressió (negaré haver escrit això dels guixos…), a fer cartells, a sortir a les manis… Donem-nos l’oportunitat de viure seriosament allò en què creiem, que els quedi imprès a l’ADN que organitzats i mobilitzats hi ha un futur incert, però hi ha futur. Que no oblidin, quan hi hagi una propera reforma laboral, que el poble al carrer és la millor arma. Que la solidaritat és necessària. Que la democràcia de tant en tant pot prendre forma i sortir espontàniament al carrer i fugir de la institució.

Per això el reclam és senzill: donem l’oportunitat que aquesta vegada el poble, els seus carrers i les seves places (i rius i valls i muntanyes i aquestes cançons…) siguin els que ens eduquin, els que ens facin sorprendre’ns malgrat les contradiccions que allò que prediquem pot ser real. Que potser durant un temps recordarem, nosaltres i ells (els infants), que el poder per i del poble es podia exercir. Que la violència podia rebre una resposta pacífica. I si algú creu que això no és tasca dels esplais, que això no va amb nosaltres o que no ens toca, fermament crec que no s’ha assabentat de què va la pel·lícula, ni aquesta, ni la de l’educació a l’esplai.


Que no ens faci por sortir. Molts dels nostres pares fugien de la dictadura en esplais i caus que, de forma clandestina o no evident, marxaven a la muntanya a fer democràcia i a conviure regits per uns valors que avui en dia ens toca defensar a nosaltres, no per honor a elles. Per honor a nosaltres mateixes i a tot allò que creiem indivisible de l’ésser i el gènere humà.


El dissabte 30, els esplais han de prendre els carrers com mai. A lluitar per la llibertat s’hi aprèn lluitant. I l’1 d’octubre, també.

cat

Les violències masclistes no són un problema només de les dones

25.04.2017 |
25-abril-2017

Escrit per Cecília Aranda, esplai Eixam i coordinadora de projectes de l’IFM-SEI.

Ens agrada pensar que IFM-SEI i les diferents organitzacions membres, com Esplac, són espais segurs i utòpics, diferents de la societat en la qual vivim. Malauradament, la veritat no és aquesta, i és que moltes vegades les nostres organitzacions i els nostres espais reflecteixen la realitat: el patriarcat, el masclisme i moltes altres estructures de poder i jerarquia segueixen presents influint la nostra tasca. La combinació d’aquests factors resulta en el context ideal per l’assetjament sexual, agressions i violacions. Read More

Menys etiquetes i més històries

28.03.2017 |
28-març-2017

Escrit per Sergi de la Cruz, esplai Sarau (Sant Cugat), i Clara Bricullé, esplai MIV (Vilafranca del Penedès).

Les expectatives que genera l’Escola d’Esplac sempre són incertes. Amb l’ambiciós títol “Som inclusives, som diverses”, sense saber-ho ens embarcàvem a una aventura a Vic que ens faria preguntar-nos a cadascú i cadascuna de nosaltres què  pensem, com actuem i què se’ns remou per dins quan parlem de diversitat.

Amb el llistó ben alt, el cap de setmana més formatiu de l’any va començar amb una afirmació rotunda que ens canviaria les cares: els esplais, en general, som molt poc diversos i representatius de la societat. Sent conscients d’aquesta realitat, però, només podem fer una cosa: actuar. L’honestedat de la primera xerrada -a càrrec de l’antropòleg i educador Edgar Iglesias-, sens dubte, ens va captivar a totes i tots, però gràcies a l’experiència del ponent en el món del lleure ens vam emportar un missatge molt rellevant en contrapartida al punt anterior: els esplais tenim l’enorme capacitat d’incidir sobre els infants i joves de classe mitja, que són els que sovint perpetuen els prejudicis cap als col·lectius que els són més aliens. Read More

Avui (i ahir i demà) també és el dia de la dona

16.03.2017 |
16-març-2017

Autor: Comissió de Gènere d’Esplais Catalans.

Els 365 dies a l’any són el Dia de la dona, dies per reivindicar la igualtat real entre gèneres i recordar que encara queda molt de camí per recórrer.

Encantades pels missatges del passat dia 8 de març i contentes de veure la preocupació generalitzada pel biaix de gènere actual, dimecres moltes vam pensar que la consciència col·lectiva havia fet un pas més i confiàvem que la reivindicació per acabar amb les desigualtats de gènere continuava la seva marxa imparable.

Lluny d’aquesta realitat, ens hem quedat esmaperdudes quan, només 24 hores després de l’onada de solidaritat compartida, la lluita feminista s’ha diluït com l’aigua de la pluja i ha tornat a restringir-se als reductes habituals. Nosaltres, però, ens mantenim fermes, lentes però constants. Read More

Les treballadores d’Esplac ens sumem a la vaga de dones del 8 de Març

08.03.2017 |

Autores: Treballadores de la Secretaria Tècnica d’Esplais Catalans.

En motiu de la jornada de lluita feminista del 8 de març, les treballadores d’Esplais Catalans ens sumem a la vaga i aturem la nostra activitat de manera parcial, de 12 a 12:30h.

Considerem important acollir-nos al dret de vaga, aturar la nostra producció i visibilitzar la nostra inactivitat per a que computi en el sumatori total d’aturades en la jornada d’avui. Això és rellevant doncs un cop es faci el recompte de les dones que no hem treballat productivament, nosaltres volem formar part part d’aquest total. Read More

4 preguntes per esbrinar si la meva associació és masclista

14.02.2017 |

Autora: Mariona Zamora Juan

Il·lustracions: Amat Molero Borràs

No totes les actituds masclistes són cosa d’una sola persona. A vegades un grup o una associació – fins i tot la més democràtica, d’esquerres i alternativa – també pot ser masclista. Com podem detectar-ho, com hem d’actuar, i, sobretot, com ens n’hem de responsabilitzar? Read More