21-desembre-2017

Autores: Marta Torns (esplai Boix) i Mar Gordó (esplai Sarau), participants en el curs de directors/es Marta Mata a Saifores.

---

Ja som a desembre. El curs va començar fa pràcticament quatre mesos i tota la calma i il·lusió que vam aconseguir cultivar durant aquelles setmanes d’agost semblen estar molt lluny. Fa unes setmanes encara estàvem impacients, mossegant-nos les ungles… El grup de Whatsapp treia fum, cada dia miràvem les bústies a veure si arribava la maleïda carta… L’última engruna que ens queda per assaborir l’experiència del curs de directors a Saifores.

Quan arriba, se’ns remouen ratolins a la panxa i ens cau alguna llagrimeta que altra.

Arriba l’AGO i les Jornades de Lleure i Feminismes, i que fort! hi coincidim gairebé totes! Somriures i abraçades omplen els espais entre converses, busquem qualsevol espai per ajuntar-nos i compartir estones. Consolidem allò que crèiem, hem fet bones amistats. Ens cuidem entre totes, ens estimem.

Sí, una experiència que hem viscut moltes i que moltes altres esperen viure. Dotze dies de debats que et capgiren les idees i et remouen la panxa. Dotze dies de caminar per l’espai, de pair i cuidar-se, de voler canviar el món. Dotze dies creant un espai idíl·lic entre persones que no es coneixen i que acaben banyant-se nues a la piscina, garrotinant amb la guitarra cada nit entre somriures i aspersors, compartint àpats deliciosos que ens cuinen la Sandra i la Laia. Paella, arròs negre, canelons, mus d’espinacs…. I berenars curiosos com pa amb sobrassada i raïm.

Les emocions també ens mullaven les galtes i ens feien vibrar per dins. Sabíem que tot allò era efímer, que al setembre tornàvem a la realitat, on potser tot no és tan senzill. Però és.

I si ens mirem ara… potser no ha estat del tot efímer. Potser encara hi és, quan ens trobem, aquella tendresa que ens acaronava.

Algú ens va dir, l’últim dia del curs, que els tres darrers dies a Gualba són com un acompanyament pel retorn a la rutina. I és cert que després de dues setmanes entre Saifores i Gualba, sense saber ben bé com ni de quina manera, les relacions s’han metamorfitzat. Algunes abraçades ja no son de vuit segons, i altres en son de 20. Els mòbils han pres el protagonisme de nou, i les bromes tenen un regust agredolç. Potser no és l’experiència de totes.

Però sabeu què? És un acte preciós comprendre que les coses acaben. Comprendre de nou que la vida és cíclica, que les coses venen i van. La vida és un riu amb corrents d’aigua que es modifiquen, que erosionen els agents que hi habiten i que la viuen intensament. És un fet que aquelles persones que passem per Saifores ho vivim, tot i que de maneres molt diverses, molt intensament. I és preciós veure que hi segueix havent vida després d’aquells dotze dies, i que sentir nostàlgia i acceptar els canvis també és una cosa bonica que ens regala la vida. I si ho col·lectivitzem, encara més. Els canvis donen peu a teixir noves històries i relacions. I aquí estem, després de quatre mesos, reinventant-nos entre mirades, bromes, records i nous reptes. Estimant-nos diferents i renovades.

No voldríem acabar sense agrair totes aquestes emocions, sensacions, aprenentatges i moments a les formadores que van passar per allà. A totes les persones que ens acompanyaven, però sobretot, a les cinc formadores internes que van passar dotze dies amb nosaltres. Gràcies per la tendresa que ens vau regalar, per agafar-nos la mà quan ens va fer falta, per educar les que eduquem i per emocionar-nos tan intensament.

Podem assegurar que nosaltres vam viure Saifores de manera molt intensa, remoguda d’emocions i d’idees, de paraules i mirades, d’abraçades i somriures. Teixint noves relacions que prenen una forma diferent amb el temps però que vehiculen la vida i la fan ser.

El curs de directors Marta Marta va ser el pulmó de l’any (gràcies Kurti per regalar-nos aquesta imatge del curs). Ens va oxigenar per dins, reformulant el sentit de les nostres vides i relacions.