Image Image Image Image Image Image Image Image Image Image
Scroll to top

Top

Creuant mirades

Una mirada internacional de la revista

Formar-se internacionalment

11.04.2019 |
11-abril-2019

Autora: Gemma Solans, monitora de l’esplai Kasperle i SVE a Berlín.


Una de les portes que t’obra viatjar és la possibilitat de fer formacions internacionals. Ara mateix escric des d’un dels ordinadors del Centre Europeu de Joventut a Budapest, Hongria. Un dels avantatges de l’experiència d’un any de voluntariat europeu, si ets “jove” i formes part d’una organitzacio com IFM-SEI, és prendre part de seminaris formatius, sobre tematiques tant diverses com l’educacio progressista, la ciutadania en democràcia o la violencia sexual i els drets LGTBQ+ . Aquesta associació tambe organitza campaments internacionals i sessions de training. Aquests espais et permeten conèixer gent amb bagatges culturals molt diferents, definir i debatre sobre metodologies i mètodes que (ja i des de fa molt temps) utilitza l’educació en el temps de lleure, t’obre portes a formar part d’una bossa de formadors i formadores dins de l’organització o a compartir pràctiques i recursos amb altres participants tant interessades com tu en aprendre” (26 de febrer de 2019).

I on puc trobar aquestes oportunitats? Us diria que formar-se educativament a nivell internacional és molt complicat, però estaria mentint. Requereix *no necessàriament en aquest ordre:

  • Requisits: algunes organitzacions demanen algunes credencials prèvies per acceptar sol•licituds de participació, cadascuna té el seu filtratge, però la majoria només demanen formar part d’una federació o plataforma. Si ets moni d’Esplac, ja ho tens cobert. Tot i això, n’hi ha que pots participar a títol individual de totes maneres. En la majoria no demanen un nivell educatiu concret per participar, tot i que sempre està bé haver-se format prèviament en el tema.
  • Característiques personals: molts dels seminaris als que em vinc a referir-me en aquest article són organitzats a partir de fonts de finançament europees (Erasmus+), per la qual cosa sovint estan destinades al col·lectiu juvenil segons els estàndards europeus (aprox. 18-30 anys). Altres experiències, per exemple, tracten de trobar un equilibri en termes de gènere (per x raons). N’hi ha de tot i tot depèn de l’organització i del seminari en concret, així que registrar-se per si de cas mai està de més!
  • Contactes: tristament, com molts altres, el món de les formacions sovint passa per conèixer persones que n’han format part o que treballen arreu. A mesura que participes d’aquestes oportunitats se t’obren moltes altres portes. No obstant, si no coneixes a ningú tampoc és un impediment per no trobar-les!
  • Cerques: la coordinació internacional d’Esplac s’encarrega de la difusió de formacions internacionals, sobretot a nivell Europeu, de temàtiques diverses. A partir d’aquí, es poden oferir experiències diferents, com ara fer un EVS que ara és diu European Solidarity Corps, on et pots inscriure voluntàriament per rebre ofertes, o voluntariat europeu, intercanvis amb altres entitats, tant a nivell local com regional, etcètera.  També podeu buscar-ne a través d’altres plataformes web com Salto Youth, arreu del món i amb temàtiques molt variades, a la pàgina web d’IFM-SEI oficial o la de Facebook  o a la pàgina web de la Fundació Pere Tarrès, per posar tres exemples diferents. Al meu veure, el més fàcil és subscrivint-se al butlletí electrònic per rebre totes les oportunitats formatives al correu personal.
  • Interès: començant per aquí es pot arribar a molts llocs. A partir de l’interès s’arriba a tenir més informació sobre aquestes experiències i interessar-se sempre és el primer pas!

Foto IFM-SEI

Monifesta’t 2019, una aventura encoratjadora

10.04.2019 |
10-abril-2019

Autora: Natalya Chetverova, SVE alemanya a Terrassa i monitora de l’esplai La Fera.


El projecte del que sóc participant s‘emmarca dins del treball de l‘IFM-SEI, sent la meva organització d‘enviament SJ-Die Falken. Tinc dos rols aquí: ser monitora de l‘Esplai la Fera i treballar amb Esplac a Barcelona. Durant la Monifesta’t 2019 he sigut part de l‘equip d‘organització d‘Esplac. Ha sigut emocionant i esgotador a la vegada, però en general ha estat una estada al Vendrell fantàstica i molt agradable. Em vaig quedar sorpresa de com de ben organitzada estava la Monifesta‘t, tot i alguns canvis de plans, i de com tantes persones treballaven al mateix moment en diferents llocs per fer-ho possible. Mai havia participat abans en un esdeveniment així. Per aquesta raó parlava amb altres membres d‘Esplac amb més experiència i em deien que realment la Monifesta‘t és, per diverses raons, un dels esdeveniments més exitosos que s‘ha organitzat. Els nostres dies eren llargs però plens de coses noves, experiències i molta diversió. Dormir a terra en una sala d‘un gimnàs, llevar-se a les 8:00 AM, celebrar i socialitzar-se després del concert o del camp de foc era realment un repte, però també es va convertir en una aventura que, mirant endarrere, realment trobo a faltar.

DSC_0092

 

Crec que moltes de les persones que van estar amb mi allà estarien d‘acord en dir que la Monifesta‘t 2019 ha estat un gran èxit. Conèixer moltes persones obertes de ment, compartir les mateixes idees i valors, descobrir diferències i aprendre com treballen els altres és realment important si vols dedicar-te al voluntariat. A uns els hi recorda la responsabilitat del nostre treball. A d’altres els motiva a provar nous mètodes i activitats pels seus grups. A nosaltres ens encoratja a continuar lluitant per un futur millor, usant el nostre potencial com a monitores de l‘educació en el lleure, creant experiències positives i relacions tant a nivell local com internacional.

 

DSC_0172

El valor de l’esplai

21.03.2019 |
21-març-2019

Autora: Gemma Solans, monitora de l’esplai Kasperle i SVE a Berlín.


I què fas parlant de l’esplai quan estàs a més de 1000 km de distància? Doncs sí camarades. Perquè fins que no ho mires des de fora no arribes a entendre el valor de les coses. Perquè l’esplai dóna valor a la vida. I tinc tants arguments que això no és ni un objecte de debat.
 La meva mare va creure que l’esplai em faria (millor) persona quan tenia dotze anys i no volia anar-hi. Em va obligar a enfrontar algunes de les meves pors, entre elles la de no sentir-me inclosa. I no crec que trobi la manera d’agrair-li.

Quan vaig trobar-me còmode en el meu rol (que deixava bastant a desitjar) dins el meu grup de joves, responia que no volia ser monitora. Suposo que tampoc sabia què volia dir. Vaig decidir donar-li una oportunitat quan vaig rebre una carta a casa, on se m’obria aquesta porta, que ni tan sols havia merescut.

Em vaig trobar amb algun rebuig que altre. I llavors vaig apostar per fer el curs de monitors/es. Dic que literalment em va canviar la vida, perquè ho va fer. Em va ajudar a apostar per mi. I de quina manera. Potser les finestres a vegades són bones portes.


No puc posar en paraules tota la meva experiència vital com a monitora en quatre paràgrafs d’un article. Tampoc tinc intenció de convèncer a cap lectora. Senzillament, em va empènyer a aprendre, com a manera de viatjar pels jardins de la vida.
 Sovint aprenem a base de parets i sempre a base d’errors. És quan agafem les escletxes dels errors, juntament amb la constància i les ganes de millorar, que realment podem dir que aprenem alguna cosa.

Però mai deixem de tenir davant una realitat que tant de bo no fes tanta por. I tant de bo fos més maca i transparent del que veritablement és. Així que quan vaig fer una passa al costat, l’esplai ha servit de reforç de tot el que visc. I així em vaig llençar a viure en un altre país, a experimentar una nova manera de relacionar-me i comunicar-me.

Parlo des del punt de vista d’una privilegiada. En més d’una ocasió he estat a poc de descarrilar i he tingut l’oportunitat de tornar a posar els peus a terra. Canviar de direcció. Però no tothom ho pot fer. I per això vinc a parlar de l’esplai. Perquè és una oportunitat. Una porta. Una finestra. Una mica d’aire pur. Una nova perspectiva. Una lliçó per aquells o aquelles que vulguin agafar-la.

És perquè crec profundament en el poder de canvi individual i social de l’esplai, que vull invertir la meva voluntat a apropar l’oportunitat de l’educació en el lleure a tothom. Poc ambiciós eh?

L’esplai no el configuren les coses, sinó les persones. Totes les persones que hi formen part fan que siguin les experiències compartides l’arrel de tot. Cal creure en el poder de les paraules i en el poder de les petites accions, de les aportacions de les moltes persones que s’entrecreuen en el nostre camí.

Perquè, al final del dia, seguirem creient en què les coses poden canviar, no?

Sumergir-te en un nou idioma

26.02.2019 |
26-febrer-2019

Autora: Gemma Solans, monitora de l’esplai Kasperle i SVE a Berlín.


Aprendre un idioma estrany des de zero sempre és difícil. Més quan no és ni la teva segona o tercera llengua. I quan li afegeixes l’experiència d’embarcar-te a viure tota la seva cultura. Voldria parlar de la meva aventura: aprendre l’alemany. Per mi fins aleshores desconeguda, no havia tingut contacte previ amb aquesta llengua. I tot i que no l’havia estudiat, sempre havia captat el meu interès la història del país i el seu caràcter.

La llengua va molt més enllà de ser la manera com ens expressem. Des de com dóna forma a la nostra manera d’actuar fins a la manera com formulem els nostres pensaments. Puc estar captant les teves paraules i objectivament saber què signifiquen, però no per això sabré el que vols comunicar. En context, porto vivint a Berlín durant quasi quatre mesos. I els primers mesos sempre són els més durs. La vida diària et posarà en situacions on passaràs una vergonya immensa i voldràs sortir corrents en direcció contrària. Un excompany de feina un cop em va dir: “com més avergonyida estiguis en aquell moment, més significa que estàs aprenent”. I malauradament, puc constatar que és ben cert.

No caldrà posar-te una pel·lícula en versió original per veure “què pilles”, perquè la pantalla s’ha transformat en el teu dia a dia. I sense subtítols. Des que sóc petita que m’ha agradat molt llegir i penso que aquest hàbit ha interioritzat ja no la manera com m’expresso sinó també la manera com aprenc. Adonar-me d’això ha sigut essencial. Si descobreixes com has après, veuràs com pots aprendre més ràpidament. Així doncs, sense subtítols, necessito cinc minuts per dibuixar les paraules i així poder entendre, potser, el què dius.

He de dir que trobar-te amb una barrera lingüística tan forta no és feina fàcil. Sovint em sento una estranya. Totalment out of place. Sortir de la zona de confort és un exercici que tothom hauria de fer de tant en tant, però trobar-te en la zona de risc constantment, no és agradable. Tanmateix, en algun moment deixes de sentir-te insegura i et familiaritzes amb el que t’envolta. Aprendre un idioma nou té molts avantatges: augmenta la teva confiança, entrena el teu cervell, t’obre portes a viatjar, t’empeny a fer noves amistats i et donarà l’oportunitat d’experimentar una nova cultura.

Tant si t’ho planteges com si no, aquí va el meu consell: mai estaràs suficientment preparada. No importa com de molt t’informis o busquis saber-ho tot d’aquell lloc i d’aquella llengua abans d’embarcar-t’hi. La realitat sempre et deixarà amb la paraula a la boca.

 

Foto blog

Un mes al nord (5 diferències entre Barcelona i Hèlsinki)

13.02.2019 |
13-febrer-2019

Autor: Aleksi Paakkinen, SVE finlandès a Barcelona i monitor de l’Esplai Sarau.


Com molts i moltes ja sabeu, he vingut a Catalunya des de Finlàndia. Podríem dir que aquests dos països són completament oposats. A Finlàndia pots tenir realment un hivern amb dures condicions mentre a Catalunya pots veure el sol quasi cada dia. Després d’estar dos mesos a la part solejada d’Europa, vaig haver de tornar al meu país congelat per la meva graduació del que seria aquí el Batxillerat.

En teoria, havia de gaudir durant 5 dies d’un hivern fantàstic però malauradament, les coses no van anar com havien sigut planejades. Situacions inesperades van fer que acabés passant un mes sencer a Finlàndia. La graduació va estar molt bé i va ser realment positiu celebrar els passats 3 anys de feina feta. Està clar que va estar molt bé veure els meus amics i amigues de nou i veure la meva família. Quan has estat temps sense veure algú (sigui amics o família) aprens a valorar molt més les coses simples com per exemple passar un dia sencer junts i juntes. Va ser realment una sorpresa el que va suposar per mi veure els amics i les amigues altre cop; tot i que només feia un més que no ens veiem.

Després del Desembre, tenint en compte que em quedaven encara 9 mesos aquí, pensava: com puc afrontar-ho? La resposta és obvia: començava a trobar a faltar Barcelona. Va estar molt bé retrobar-me amb la meva família i amics i amigues però és “preocupant” com tot continua “normal”. Tot estava com si mai hagués marxat. Vaig tenir aquesta sensació durant una setmana. Després d’un mes experimentant coses noves quasi cada dia, de sobte em trobava en una ciutat en la qual ja ho coneixia tot. Hi havia molt poc a descobrir, poques coses noves a fer. Els dies restants a Hèlsinki no van estar malament, vaig aprofitar al màxim la família i els amics, però, honestament, no podia esperar més per tornar.

Quan vaig marxar de Finlàndia a l’octubre, òbviament pensava: “Què passarà si començo a trobar a faltar la meva família? Què passarà si vull tornar? Bé, ara he tornat i estic més segur que mai que no tornaré abans del que em toca a Finlàndia. Aquest mes a casa m’ha donat la perspectiva de què és estar a casa durant un llarg període. Estic segur que estaré content de tornar a Finlàndia però, actualment, sento que Barcelona és casa meva.

Durant aquest mes a Finlàndia, m’he adonat de grans diferències entre les dues ciutats i aquí apunto les 5 principals:

1. Anem a la més òbvia: El temps. Durant el primer realment vàrem tenir una neu bonica i la temperatura estava sempre al voltant dels – 10 graus. No només era la neu i la temperatura el que era diferent, era el sol. Realment ho dic de veritat quan dic que vaig veure el sol UNA VEGADA, el dia de Nadal, durant QUINZE minuts. Quan vaig tornar, durant el dimarts i el dimecres nit, vaig veure el sol l’endemà al matí quan vaig anar a comprar.

2. En segon lloc (potser m’estic basant en estereotips) però realment hi ha una part de raó. Els finesos són realment tranquils. Aquí contínuament estic lidiant amb les “petites xerrades” que la gent té al carrer. No ho dic en el mal sentit, però és alguna cosa nova. Després de dos mesos acostumat a aquestes xerrades, això era bastant natural per a mi. Així que un dia quan esperava l’autobús a Hèlsinki, un home es dirigia cap a la parada d’autobús. El meu instint va ser saludar-lo i seguidament li vaig dir: ” Wow quin bon temps estem tenint ”. L’home va dir: “No, no el tenim”, i va fer cinc passos més enllà. Una altra cosa que correspon a aquesta categoria és el contacte físic. A Finlàndia, mai ens saludem fent petons a la galta. Hi ha un contacte físic molt menor, de fet, gairebé no existeix.

3. El tercer és una mica trist, i després de viure dos mesos a Barcelona tot això sembla encara més boig: la tutela constant del govern finlandès. Tot això té molt a veure amb l’alcohol, però és massa divertit per no incloure-ho aquesta llista. En primer lloc, només el comerciant controlat del govern finlandès anomenat Alko pot vendre begudes alcohòliques que tenen més del 5,5% d’alcohol. Sí, no podeu comprar res que tingui un percentatge més alt del 5,5% d’alcohol als supermercats. També tenim una cosa anomenada impost sobre el sucre, però la gent estava tan indignada que van revocar l’impost. Simplement s’afegeix un impost addicional als productes basats en el volum de sucre.

4. Aquesta és una cosa que realment m’havia oblidat i em va impactar: els preus. Finlàndia és un lloc extremadament car per viure, i literalment tot és més car allà. En comparar els preus entre Barcelona i Hèlsinki, no vaig poder trobar un producte que hagués estat més barat a Hèlsinki que a Barcelona. El nostre impost pels productes alimentaris és del 24%. Així que un ¼ del preu del producte és només impost.

5. Aquest últim és probablement una mica una barreja dels 4 anteriors, però la vibració general de les dues ciutats és completament diferent. Em va desconcertar la primera vegada que vaig entrar a una botiga a Barcelona i em vaig adonar que no podia pagar amb una targeta. Això mai ho veuràs a Hèlsinki. Hèlsinki també és (òbviament) més petita i té menys persones. Tothom està ocupant només amb el seu negoci i la “petita xerrada” no existeix. En realitat, seria una destinació de vacances per a algú que viu a Barcelona perquè, si més no, seria diferent.

Nou any, nou esperit

29.01.2019 |
29-gener-2019

Autora: Natalya Chetverova, SVE alemanya a Terrassa i monitora de l’esplai La Fera.


Vaig tornar a casa per vacances i recordo que els dies abans esperava amb forces que arribés el dia 15 de desembre. Realment estava molt contenta de veure els meus amics i la meva família altre cop i em va fer recordar quant els havia trobat a faltar realment… Vaig passar el Nadal amb la meva família i el cap d’any amb els meus amics i amigues del meu Esplai.

Després dels meus tres primers mesos aquí, va ser un bon moment per tornar a casa i repensar el meu SVE, així com parlar amb la gent que em coneix des de fa molt de temps. Em va ajudar a agafar forces altra vegada, motivació i idees per la meva estada a Barcelona. Quan vaig tornar a Barcelona, vaig sentir com si amb el nou any, una nova part del SVE havia començat. Tot i que al principi tenia por de tornar a deixar casa meva, estava contenta de tornar aquí i de veure els meus amics de l’Esplai la Fera altra vegada. El temps em va donar la benvinguda amb un dia de primavera (tenint en compte els estàndards alemanys) i em vaig acostumar ràpidament un altre cop aquí.

Des de l’any passat, diverses coses han canviat finalment i han millorat (el que em fa sentir que han tardat més del normal) com per exemple el curs de català que ara, al cap de tres mesos, ha començat. Espero que tot superant la barrera del llenguatge, em sigui més fàcil conèixer gent nova i fer nous amics i amigues.

Una altra cosa fantàstica, la qual potser sorprèn una mica, és que finalment he pogut conèixer la gent amb la qual treballo. Vull dir: els coneixia d’abans, però abans del sopar d’Esplac i de la festa, realment no tenia molt contacte amb la gent… Estic realment molt contenta que el grup de gent amb la qual puc parlar i relacionar-me augmenti, així com que les hores a Esplac siguin més personals…

Per acabar, em sento realment contenta d’estar aquí i espero passar més bons moments. Espero que el nou any em porti llargs aprenentatges a mi i a tothom, i que tots i totes sigueu molt feliços aquest nou any!

El caràcter alemany

24.01.2019 |
24-gener-2019

Autora: Gemma Solans, monitora de l’esplai Kasperle i SVE a Berlín.


Dimarts, 22 de gener de 2019.

Acabo de llegir un article d’Icon, la revista (es veu que masculina) mensual de El País, sobre quines diferències veuen els estrangers residents a Espanya en el caràcter dels espanyols. Però existeix un caràcter eminentment “espanyol”? Persones d’arreu ho comenten, més enllà dels tòpics de la veneració de la siesta, la fama de cridaners i altres estereotips. I a grans trets puc estar d’acord. Per exemple, la importància que té per nosaltres la cerca de la felicitat, la cura i el suport a la família i les amistats o la vergonya de parlar un idioma estranger incorrectament com l’anglès… però el comentari més top en la meva opinió és que el nostre esport nacional és parlar dels altres a l’esquena. El cotilleo de tota la vida. O també l’habilitat de fer humor sobre qualsevol tema, fins a límits insospitats, inclosos nosaltres mateixos. Hi esteu d’acord?

Vull dedicar aquest post a comentar el que he pogut veure sobre el caràcter dels alemanys des que sóc a Berlín. Està clar que qualsevol cosa a dir resultarà una generalització i cada persona és un món, sí. Tanmateix, crec haver observat subtils característiques comunes, que donen forma a l’estil de vida d’una ciutat cosmopolita i amb tanta diversitat cultural com és Berlín.

En primer lloc, els ciutadans alemanys tenen una gran consideració per la privacitat de cada individu i això es nota sobretot en les interaccions en l’espai públic. Tenen en mala consideració, per posar un cas, dirigir-te a una altra persona que no coneixes en mig del carrer. Haig de dir que m’he adaptat a aquest caràcter i quan vaig tornar a Barcelona per les festes de nadal, se’m va fer estrany, i inclús vaig pensar-ho com una falta d’educació, el fet que el cambrer d’un bar (persona desconeguda per mi) se’m dirigís amb naturalitat. A més, acabo d’adonar-me que, des que sóc aquí, no m’he creuat amb cap (típic) treballador/a que es posa a parar gent en mig del carrer, sigui per informar o per vendre’t alguna cosa.

En segon lloc, i això ha vingut com una non grata sorpresa, tenen una relació molt pragmàtica amb el menjar i el beure. Veuen aquesta necessitat com un mitjà sense el qual no poden sobreviure. Tal qual. El menjar no té la funció de cohesió i socialització que té pels catalans, i en general pels espanyols. Menjar no és un plaer per ells, és un mitjà de vida. I està clar que necessitem alimentar-nos per viure, però per mi va més enllà. Ho podem veure amb la quantitat de temps que inverteixen a cuinar o menjar “en família”. Berlín és una ciutat coneguda pel menjar ambulant i moltes paradetes es dediquen a servir menjar “d’altres cultures”, com el turc (boníssim s’ha de dir). En una altra qüestió es fa notable: el cafè. Com a consumidora habitual he de dir que encara no he trobat cap lloc on es dediquin, més enllà de servir-lo, a fer-lo de qualitat. Així, majoritàriament el serveixen aigualit i massa fluix, almenys pel meu gust.

En tercer lloc i per acabar, tendeixen molt a mostrar-se amb educació. El fet de deixar passar, demanar si us plau i donar les gràcies, per exemple. Tot i que també tenen dies més bons que d’altres, en general, sempre tenen el “si us plau” i les “gràcies” a la boca, sobretot a l’hora de demanar. Em vaig adonar al poc d’arribar i la veritat és que es tracta d’un bon costum, que crec que no tenia abans.

Tot i que podria escriure sobre altres diferències i també similituds, fins aquí el que he pogut reflexionar fins al moment present. Si heu tingut l’oportunitat de relacionar-vos amb el caràcter alemany, estaríeu d’acord amb mi?  

 

dinner_with_dieter

 

1200px-Berlin_Skyline_Fernsehturm_02

Sobre una setmana fantàstica de replantejaments i de reflexions personals- Formació d’arribada.

13.12.2018 |
13-desembre-2018

Autora: Natalya Chetverova, SVE alemanya a Terrassa i monitora de l’esplai La Fera.


Sembla que, com a voluntària, no només he descobert les meves responsabilitats en l’organització que m’acull, Esplac, sinó que també, durant l’any, la responsabilitat de participar en les formacions sobre el meu projecte SVE finançat per la Unió Europea. Per aquesta raó, vaig anar, acompanyada de l’Aleksi, el dilluns 26.01.11 durant quasi una setmana a Girona.
Tot i que la ciutat (en la que tenia altes expectatives gràcies al fet que molts amics em deien que Girona és probablement la ciutat més bonica de Catalunya) em va encantar, l’alberg estava situat al centre i les relacions amb les persones no van ser tan negatives com pensava. Realment, no volia participar-hi al principi.

Sentia que era una pèrdua de temps i preferia passar temps amb els meus nous amics i amigues a Terrasa que escoltant a persones de la Unió Europea que, probablement, m’explicarien coses molt allunyades a la meva realitat, coses que no em servirien o coses que ja conec. Aquest era el meu pensament al principi, i després d’aquesta fantàstica setmana, realment me’n penedeixo de la meva actitud presumptuosa, ja que em sento com si hagués passat per alt molts moments fantàstics al principi. Molt ràpidament els formadors i les formadores em van demostrar el contrari i una setmana de profundes reflexions, noves idees i la motivació em va tornar. Em va agradar com els formadors i formadores van organitzar el programa de manera que mai fos avorrit. Em van agradar molt i van organitzar activitats de treball en equip on ens trobàvem barrejats diverses vegades durant les activitats.

De forma informal, jugant a jocs “ximples”, fent collages, representant obres de teatre, etc. estàvem educant-nos sobre moltes coses interessant pel nostre any SVE, de manera que va ser MOLT interessant i informatiu.

Així mateix, em va servir molt perquè l’educació informal és una forma de treballar als esplais i de treballar amb els infants que jo puc aprofitar dins del meu context. Vaig aprendre molts mètodes nous, divertits i que no esperava per utilitzar en el meu grup, o per explicar-ho als i les monis que podrien estar interessats (durant la setmana acabaré d’escriure tots els mètodes a la meva llibreta).

Aquesta formació em va generar tornar a repensar molts aspectes de la meva vida, aspectes que no havia pogut pensar-hi abans… la meva perspectiva sobre la cultura i la interculturalitat va canviar: vaig ser més conscient del meu impacte cultural (en el qual no creia abans, ja que no hi ha òbviament una “cultura alemanya”); he acabat aprenent la diferència entre multi i interculturalitat i vaig aprendre com la cultura és una de les raons per les quals de vegades, de forma inusual, dormo fins a 14 hores al dia (es tracta del “xoc cultural”, una paraula contundent que significa trobar-te en un ambient que diferent del que no estàs acostumat, de manera que el cervell ha de descansar més i a vegades ho fa dormint).

En general, aquesta formació m’ha provocat un nou interès sobre totes aquestes coses que mai havia pensat abans. Després d’acabar la formació i he continuat pensant. Fins i tot, setmanes després d’aquesta formació em trobo perduda enmig d’aquests pensaments sobre el meu impacte cultural, sobre com la meva visió ha canviat i canviarà. He tornat a ser conscient de com soc d’afortunada d’estar aquí i quina gran oportunitat és aquest lloc per obrir la meva ment. Òbviament pots tenir una ment oberta però no pots aprendre realment d’una altra vida o agafar una nova perspectiva només observant els altres des de la distància (des del teu propi país). Vaig conèixer molta gent, que està fent més o menys el mateix procés de redefinir-se i reconstruir-se i trobant el seu espai en un nou país.

Sembla una mica estrany, però estic contenta d’haver estat “forçada” a venir en aquesta formació perquè, de no ser així, hagués perdut una part molt bonica i important del meu SVE.

Perdent terreny, autosuficiència i castanyes calentes

14.11.2018 |
14-novembre-2018

Autor: Natalya Chetverova, SVE alemanya a Terrassa i monitora de l’esplai La Fera.


Vaig arribar a Barcelona el 23 d’octubre sent l’última persona voluntària per Esplac. Després d’aplicar pel projecte Creuant Mirades quasi massa tard i prepar-ho tot en només tres setmanes, puc dir que aquest projecte pot ser considerada la cosa més espontània que he fet mai. Vaig arribar a Catalunya sense conèixer gens la llengua i vaig trobar-me responsabilitats i complicacions que havia d’afrontar.

Just havia acabat l’escola, fet 18 anys i estava motivada per participar en una experiència internacional o simplement volia aprendre com viure pel meu compte abans de començar la universitat. Quan vaig dir als del meu voltant que me n’anava a Terrassa, em van dir que era “valenta” per marxar a un lloc completament nou. Després d’un mes aquí, veig la magnitud de tot això.
Quan experimentes el que significa viure pel teu compte, esdevens de sobte un adult. Però en realitat sento just el contrari: és com ser nena altre cop. En el procés de convertir-se en adult has d’aprendre-ho tot altre cop: sí, mai abans havia cuinat; evidentment que sé anar al supermercat però ara és completament diferent i ja no parlo de les altres responsabilitats com pagar un lloguer, cosa de la qual mai m’havia ocupat abans. Jo subestimava la meva dependència amb la meva família i els meus amics, de manera que trobar-me en aquesta nova situació va ser realment difícil i em vaig espantar. A vegades encara tinc aquesta sensació i hi ha moments que em sento una mica sola.

Per altra banda, he tingut realment molts moments increïbles, “estranys” i divertits que realment em fan estar molt contenta del projecte. He fet alguns amics i he conegut persones encantadores que realment em donen suport sempre que poden, que tenen paciència amb la meva poca experiència i amb la barrera lingüística i que volen quedar amb mi en el seu temps lliure. Si no fos per la gent que m’ha rebut d’una manera excepcional, no sabria que fer. Realment estava molt contenta quan vaig trobar gent tan generosa i propera. La persona amb la qual visc i comparteixo pis, l’Abel de l’esplai, m’ha fet sentir realment com a casa. L’esplai la Fera a Terrassa també m’agrada molt. Ens portem molt bé i amb els infants amb els que treballo són realment molt divertits i simpàtics en molts aspectes. Òbviament hi ha una dificultat lingüística però el fet que les dues parts fem un esforç per comunicar-nos i entendre’ns de la millor manera, em dóna seguretat i em motiva per continuar aprenent la llengua de forma ràpida. Potser només és una casualitat, però realment crec que La Fera i el lloc on visc són els millors que em podia trobar aquí a Catalunya.

L’intercanvi cultural diari és realment molt interessant. Cada dia descobreixo més coses i mai se’m fa avorrit traduir i intercanviar paraules i frases divertides en les nostres respectives llengües i riure d’això. He experimentat que Catalunya és realment un país molt divers i estic realment contenta de com d’agradables i d’amigables han sigut les meves trobades amb la gent de Catalunya. Una altra cosa que he descobert aquí recentment és, per exemple, la Castanyada. El meu esplai va decidir vendre castanyes i moniatos al carrer i utilitzar els beneficis per realitzar els projectes de l’esplai. D’aquesta manera, el dia 31 d’Octubre a les 7 del matí vàrem quedar per preparar la parada, tot i la terrible pluja d’aquell dia. Teníem por que no funcionés a causa del mal temps però després va fer bon dia i tota la gent de l’Esplai, fins i tot els monis més veterans van arribar al lloc i ens van ajudar tant com van poder. Al principi hi havia molta gent, tothom volia castanyes i vàrem tenir molta feina. La manera en què els veïns i veïnes i les persones de l’esplai es relacionaven i s’ajudaven entre ells era realment molt bonic. Realment em va agradar molt el dia i tinc ganes de descobrir més festes locals, esdeveniments i tradicions com la Castanyada.

Tot i que no és fàcil al principi, tinc realment curiositat pel que passarà després. Estic contenta pels següents mesos i crec que ha sigut una bona decisió venir aquí.

Primers passos a Barcelona

05.11.2018 |
05-novembre-2018

Autor: Aleksi Paakkinen, SVE finlandès a Barcelona i monitor de l’Esplai Sarau.


La primera cosa i la més difícil quan marxes fora del teu país és que, inevitablement, estàs sol. No mentiré, és com et sents quan arribes i ningú pot fer res, ho has d’acceptar de la millor manera.
 Ara, un mes més tard, honestament puc dir que em sento com a casa. He conegut als altres monitors del meu grup (Tagues) i a les persones d’Esplac. Hem tingut vàries activitats amb el grup i algunes reunions amb els i les monitores, a més a més d’estar dos vegades a l’oficina d’Esplac. És realment increïble tot el que pot passar en 30 dies o menys.

Òbviament la cosa més difícil (i la més important) és aprendre la llengua. Actualment tinc un nivell bàsic: puc presentar-me en català. Estic agraït i content que hi hagi tant suport per aprendre una nova llengua. Això realment em té motivat.

En general, cada dia em sento més segur i cada dia aprenc coses noves. Sóc conscient que aquest projecte, l’SVE, dura un any i que encara em queden 11 mesos al davant. Estaré content i agraït que cada dia que passi em farà ser millor monitor. L’entusiasme s’ha convertit en seguretat i tranquil·litat gràcies a tot el suport que rebo de tota la gent que m’envolta.