Image Image Image Image Image Image Image Image Image Image
Scroll to top

Top

Creuant mirades

Una mirada internacional de la revista

De tots colors

17.01.2018 |
17-gener-2018

Autora: Cira Diakhaby, exmonitora de l’Esplai Xangó, ex-EGS del Sector Barcelona, membre de la Comissió Internacional i actualment participant en un SVE a Lisboa.


Després de llegir l’article de l’Alícia (voluntària d’Esplac a Àustria), vaig pensar que jo també hauria d’explicar la situació de Portugal, però vaja, no estic gaire informada de la política. Sé que el president, el Marcelo, és una figura estimada pels portuguesos i que és molt accessible. Viu a la ciutat on jo treballo i es veu que tothom se’l creua pel carrer. Tot i que no sé si és perquè no el reconeixeria (només l’he vist amb foto), però no me l’he trobat mai… Pel que fa a la resta, en sé poc, però com a resident a Lisboa des de fa uns mesos em veig capaç de fer la meva pròpia anàlisi de la societat portuguesa, des de la desconeixença però des de la meva visió.

Portugal és un país de tots colors. Hi ha gent baixeta i gent alta, gent prima i gent més grassa, morenos i rossos. Això ho podríem dir de tot Europa, però aquí, a part de diversitat com la que podem trobar casa nostra, hi ha també pells de tots els colors! A Barcelona diem que som una ciutat multicultural, que som molt oberts, però la diferencia és real. Aquí hi ha gent blanca amb avis i besavis indis o angolesos, hi ha capverdians a les universitats, moçambiquesos vinguts de ja fa temps a treballar, fills morenos de São Tomé, brasilers que al Nadal van a veure la família. Aquí tots ells són considerats portuguesos.

Jo, com a mulata que sóc, a Barcelona n’he sentit i viscut de tots colors. Allà sempre em pregunten d’on vinc, em pregunten com és que parlo tan bé el català, com és que sóc mulata, i fins i tot a les vacances de Nadal un carter em va preguntar si tenia targeta de residència i si era la minyona de la casa. Altres etiquetes més afectuoses com “la de l’amiga mulata”, “la negra del Sector Barcelona”… Allà el que em fa especial és el meu color de pell. Aquí em pregunten d’on sóc pel meu mal portuguès, i en dir que sóc de Barcelona no pregunten més (allà quan responc de Barcelona em segueixen preguntant, però en veritat d’on ets?) Ara ja no sóc la negra, la mulata, ara sóc la catalana.

foto2

En arribar i entrar al metro em va al·lucinar veure realment molta gent negra, mulata, morena… Em va sobtar veure negres treballant a tot arreu. A Barcelona no veus metges, ni mestres, ni conductors de transport públic que no siguin blancs. Fins i tot (semblarà ximpleria), aquí als supermercats hi ha productes per a negres (xampús per a cabells afros, maquillatge per a pells negres…).

Això m’ha fet pensar molt. Per què un país que està tan a prop del nostre i que tothom considera conservador, és un dels països més acollidors del món i uns dels que acull i integra millor els immigrants? No ho domino en números, però sé que a Espanya veus pocs immigrants i la majoria no els veus en llocs de treballs prestigiosos o públics. A França potser en trobes més, però viuen segregats. En canvi, aquí el més normal és tenir amics, companys de feina, de classe, doctors, professors, dentistes, veïns… de color.

Aquí a l’escola s’estudien les colònies. Estan orgulloses d’haver descobert món, però s’avergonyeixen del mal que han fet amb les colònies, i estimen els països que un dia van formar part del seu, els coneixen i saben on estan situats. I investigant i preguntant, he descobert que aquí donen facilitats a tots els països que antigament van ser colònies portugueses i, per tant, països de parla portuguesa. Tenen convalidació de carreres universitàries, tenen ofertes de places per fer pràctiques de feina, entre d’altres. D’aquesta manera, ja no es parteix de la desigualtat en què es troben molts immigrants en arribar a Espanya, als quals es considera sense formació o amb formació bàsica.

Aquí la presidenta de l’associació on treballo, Rota Jovem, és dona, jove i negra. La Maggie és un gran exemple per a mi. Us imagineu el dia que Barcelona aconsegueixi ser tan integradora que els esplais tinguessin mil colors, que les monitores tinguessin família arreu del món i que els EGS i els equips de coordinació no tinguessin una homogeneïtat blanca? Jo no sé si això arribarà a passar algun dia, però quan torni lluitaré perquè Esplac reflecteixi una mica millor la societat actual catalana!

nenes ballant

(foto: Clàudia León Mas)

El gir polític d’Àustria: sense paraules

10.01.2018 |
10-gener-2018

Autora: Alícia Aranda, monitora de l’Esplai Eixam de Rubí i participant en un SVE a Salzburg.


La situació a Àustria en aquests últims mesos ha estat desconeguda per a molta de la gent que conec, i per això he cregut important dedicar aquesta entrada al blog a parlar d’unes eleccions nacionals que han canviat per complet la trajectòria política del país.

En els últims 20 anys, el govern austríac estava format per una coalició entre SPÖ (partit socialdemòcrata) i ÖVP (partit popular de centredreta). Organitzacions com ara Kinderfreunde, de la qual formo part, reben subvencions del partit socialdemòcrata (SPÖ). Aquest cop, però, va sortir una coalició entre ÖVP i FPÖ, un partit de dretes centrat a protegir a la “seva” gent i la seva pàtria; van formar govern el 18 de desembre passat. Per aclarir una mica el nivell de la situació, crec que és important comentar que la majoria dels nous ministres austríacs són de l’FPÖ (el partit de dretes i antiimmigrants), i molts d’ells tenen connexions amb associacions i activitats de l’ultradreta, vinculades al nacionalisme (com fer la salutacio nazi) i al racisme. Alguns dels seus discursos contenen missatges alarmants, com seria el cas del nou ministre de assumptes estrangers.

Algunes noves mesures del govern vigent són ampliar les hores laborals diàries a dotze, fer retallades salarials, fer les escoles bressol de pagament i obligar els universitaris, que fins ara estaven gaudint d’estudis gratuïts, a pagar 1.000 euros a l’any. I en la política de discapacitat hi ha un programa retrògrad sense innovació, ni previsió que n’hi hagi.

El nou govern federal parla de justícia social, però, com era d’esperar, ha ocorregut tot el contrari. Es plantegen grans retallades en l’àmbit familiar i, paral·lelament, s’introdueix una bonificació familiar per a aquells que tenen una situació financera més favorable. D’aquesta maners, fan més ric el ric i més pobre el pobre.

Òbviament, les organitzacions socials com la meva rebrem retallades i això farà que haguem de cancel·lar alguns projectes. El nou govern dona una prioritat absoluta als interessos econòmics. Kinderfreunde és una organització molt gran, amb molts projectes diferents: llars d’infants gratuïtes per a fills de famílies, escoles per a adults i cursos d’alemany, activitats i jocs basats en l’educació no formal amb nens de les zones marginals de la ciutat i amb infants refugiats, casals de joves, intercanvis de joves, etc. Totes i cadascuna d’aquestes iniciatives són importants i no s’hauria de permetre la seva eliminació.

Com a participant en aquest projecte de voluntariat i com a membre d’Esplac, crec que és imprescindible remarcar la importància de les polítiques d’inclusió social, el valor de la internacionalitat i el treball social. Especialment després d’aquests fets, no hem de deixar de lluitar.

Amb l’objectiu d’arribar a més gent i que les persones que no dominin el català puguin entendre el contingut de l’article, n’adjunto la traducció al castellà.

*Amb tot, vull deixar palès que Kinderfreunde està afiliada a l’SPÖ, ja que va néixer de la mateixa iniciativa i rep subvencions del partit, però que alhora és una associació en si mateixa i actua amb independència, no n’és cap espònsor ni res semblant.


El giro político de Austria: sin palabras

La situación en Austria en estos últimos meses ha sido desconocida para mucha de la gente que conozco, y por eso he creído importante dedicar esta entrada en el blog a hablar de unas elecciones nacionales que han cambiado por completo la trayectoria política del país.

En los últimos 20 años, el gobierno austriaco estaba formado por una coalición entre SPÖ (partido socialdemócrata) y ÖVP (partido popular de centro). Organizaciones como Kinderfreunde, de la que formo parte, reciben subvenciones del partido socialdemócrata (SPÖ). Esta vez, sin embargo, salió una coalición entre ÖVP y FPÖ, un partido de derechas centrado en proteger a “su” gente y su patria; formaron gobierno el 18 de diciembre pasado. Para aclarar un poco el nivel de la situación, creo que es importante comentar que la mayoría de los nuevos ministros austriacos son del FPÖ (el partido de derechas y antiinmigrantes), y muchos de ellos tienen conexiones con asociaciones y actividades de la ultraderecha, vinculadas al nacionalismo (como hacer el saludo nazi) y al racismo. Algunos de sus discursos contienen mensajes alarmantes, como sería el caso del nuevo ministro de asuntos extranjeros.

Algunas nuevas medidas del gobierno vigente son ampliar las horas laborales diarias a doce, hacer recortes salariales, hacer las guarderías de pago y obligar a los universitarios, que hasta ahora estaban disfrutando de estudios gratuitos, a pagar 1.000 euros al año. Y en la política de discapacidad hay un programa retrógrado sin innovación, ni previsión de que exista.

El nuevo gobierno federal habla de justicia social, pero, como era de esperar, ha ocurrido todo lo contrario. Se plantean grandes recortes en el ámbito familiar y, paralelamente, se introduce una bonificación familiar para aquellos que tienen una situación financiera más favorable. De este modo, hacen más rico al rico y más pobre al pobre.

Obviamente, las organizaciones sociales como la mía recibiremos recortes y esto hará que tengamos que cancelar algunos proyectos. El nuevo gobierno da una prioridad absoluta a los intereses económicos. Kinderfreunde es una organización muy grande, con muchos proyectos diferentes: guarderías gratuitas para hijos de familias, escuelas para adultos y cursos de alemán, actividades y juegos basados en la educación no formal con niños de las zonas marginales de la ciudad y con niños refugiados, centros de jóvenes, intercambios de jóvenes, etc. Todas y cada una de estas iniciativas son importantes y no se debería permitir su eliminación.

Como participante en este proyecto de voluntariado y como miembro de Esplac, creo que es imprescindible remarcar la importancia de las políticas de inclusión social, el valor de la internacionalidad y el trabajo social. Especialmente después de estos hechos, no debemos dejar de luchar.

*Con todo, quiero dejar patente que Kinderfreunde está afiliada a la SPÖ, ya que nació de la misma iniciativa y recibe subvenciones del partido, pero que a la vez es una asociación en sí misma y actúa con independencia, no es una sponsor ni nada parecido.

Poco a poco todo encaja

20.12.2017 |
15-desembre-2017

Autor: David Miranda Mota, SVE portuguès a Barcelona i monitor de l’Esplai Torxa.


Ya me estaba acostumbrando a todo por Barcelona, a mi nueva rutina, a la lengua, a la cantidad enorme de mendigos, a las caceroladas independentistas todas las noches… Pero de pronto tuve que volver a hacer la maleta e irme a Oviedo. Cuando empiezas un SVE hay un formación inicial para los voluntariados, el arrival training, y en este caso fue en Oviedo (Asturias).

Importante destacar que Asturias impresiona por su naturaleza, tan verde y tan húmeda, que nos ofrece magníficos paisajes constantemente. Además de la formación, que te pone al corriente de todos los deberes y derechos que tenemos en el voluntariado (lo cual es muy útil), el intercambio de experiencias e historias de la vida que se producen entre los participantes es el punto fuerte de la formación. Es un poco semejante a un Erasmus Youth Exchange, donde puedes hacer conexiones momentáneas y a veces para toda la vida: unas más profesionales, otras más sociales y, si tienes suerte, alguna amorosa! Ahahah 😊

Por casualidad algunos de los participantes de esta formación también están por Barcelona, así que he podido aumentar mi lista de amigos por BCN. Al final tuvimos un pequeño contratiempo, ya que nos cancelaron el vuelo de Oviedo a Barcelona y tuvimos que ir hasta Bilbao en bus y coger el avión ahí; pero se hizo bien. Entre pequeñas siestas se veían unos paisajes increíbles, y más cuando se veía la costa y el mar.

Muñeco de lego
Después de volver de la formación inicial, retomé la rutina, pero muy pronto me encontré con otro pequeño contratiempo: aunque no era algo nuevo, era una movida un poco incómoda… Me volví a dislocar el hombro, esta vez en una actividad con los niños del esplai. En un mal gesto, el hueso se me salió del sitio como si de una pieza de lego se tratara, aunque todo se resolvió rápido. Los chicos del Torxa me ayudaron, fuimos al hospital y en seguida se resolvió todo, y con poco dolor. ¡Treinta minutos después del incidente ya tenia el hombro en el sitio! !Bendito sistema de salud que tenéis! En Portugal habría tenido que esperar unas seis horas… Las dos semanas siguientes tuve que llevar el brazo pegado al pecho, cosa que me limitaba un poco, aun que bueno, no era para tanto.

Educando con cultura urbana
Posteriormente me desafiaron de otro esplai (Isard-Flor de Neu) para ir a dar una clase de introducción a la cultura urbana y al grafiti. Eso me puso muy contento, ya que tenía la oportunidad de realizar una actividad que me encanta y llegar a más niños con el mensaje del verdadero hip-hop (paz, amor, unión y diversión). Aunque sea un poco difícil encajar los horarios, por amor a la enseñanza de esta cultura uno hace el esfuerzo. Tengo que realzar y agradecer lo bien recibido que fui por parte de los monis del Isard, y los niños, aunque eran pocos, estuvieron muy interesados y muy participativos. Se hizo una buena clase, que paso muy rápido (hay muchas cosas que contar y practicar), pero fue una buena introducción. Además, fue importante para mí, puesto que vi la posibilidad de focalizar este movimiento cultural nuevamente como medio de educación de valores.

cultura

Trobada de monis
El mismo día nos fuimos a la Trobada de monis. ¡Fue la hostia! Después de un viaje de poco más de una hora en tren y de otra hora a pie por un sitio de cuento de hadas, entre floresta y niebla, finalmente llegamos al local en Gualba (Vallès Oriental). Llegamos con un poco de retraso y medio muertos, pero aun así estuve tiempo de hacer la formación a la que me había inscrito, que se centraba en la “interacción y educación de jóvenes”. La verdad es que me impresionó positivamente. Fue muy útil, ya que sabía que en la misma semana lo iba a poner en práctica.

Al llegar la noche, vinieron con ella las piezas de teatro que cada esplai había preparado, relacionadas conel “procés”. Entre momentos de mucha risa, estupefacción y algunas fases en que me sentía completamente perdido del contexto, hubo espacio para fuegos de artificio y hasta para una pelea de gallos política, ahahaha!

Hay que decir que nosotros quedamos muy bien cualificados con nuestra escena (tercer lugar, fácil cuando se tiene un “ninja writer”). Después de toda esta movida, llegó la fiesta (aunque el alcohol ya estaba de antes), entre oscuridad completa y unas luces de neón parpadeantes donde estaba el DJ. Se danzaron una selección de músicas escupidas por un altavoz resfriado, al que yo fingía irónicamente que me gustaban… hahahaha! Pero en realidad, ¡qué más da todo eso! Cuando la compañía y el ambiente está guai, uno siempre se lo pasa bien (aunque medio zombi por el cansancio).

Excursión de rondinaires
El siguiente evento más significativo llegó la semana siguiente, cuando me fui con el grupo rondinaires del Torxa de excursión a Sallent (a una hora al norte de Barcelona). Nos quedamos cerca del rio, donde había una pequeña presa y un puente. Todo muy bonito, ideal para relajarse, explorar y crear todo un universo de imaginación. Y en eso los niños son profesionales, pues ahí mismo empezaron a hacer una cabaña y un puerto, y de pronto ya estábamos en otro lugar.

Me gusta mucho que siempre se cante algo antes de comer, que se de las gracias y el buen provecho, haciendo del momento de comer algo significativo.

Por la noche, hicimos una actividad un poco terrorífica pero que gustó mucho a los niños. Y más adelante empezamos una actividad que iremos desarrollando durante el trimestre: producción de pequeñas películas. Vi a los niños un poco perdidos, pero motivados. Con el tiempo todo irá bien, o eso espero.

Durante ese día conecté más intensamente con el grupo de niños. Es mucho más fácil por el hecho de que pasas mucho más tiempo con ellos y, en una ambiente que se aleja de sus rutinas, se crean lazos de confianza. Al día siguiente me desperté muy temprano, pues tuve que marcharme antes que el grupo. Tenía una visita muy especial esperándome en Barna. Hacía un frío tremendo (para un chico del sur de Portugal que casi se congela), y me sorprendió Montserrat, que aunque sólo lo vi desde el tren, me pareció un lugar con mucho mística.

20171119_094138

Turismo y compañía especial
Bueno, ya entendí que siempre que se reciben visitas es un buen momento para hacer de turista, y así fue. Durante tres días volví a dar cuerda a las zapatillas y a visitar sitios que tenia pendientes, como la Sagrada Familia y la playa (aun que me faltan muchos otros). Además, es mucho mejor hacerlo con gente a la que quieres que en vez de como un lobo solitario. Fue como un refresh, pues había tenido una semana con muchas tareas y esa visita especial me trajo un nuevo ánimo. 😊

Ya he empezado las clases de catalán, y me encanta, es una lengua preciosa. Y aunque la voy entendiendo cada vez mejor, aún no me sale nada hablar. Pero bueno, “a poc a poc…” Por la oficina de Esplac, todo bien. Aunque ahora no hay vídeos por editar, siempre hay tareas que hacer en un ambiente muy leve y tranquilo.

Ah, ¡y finalmente empecé con mí producción artística! Si todo va bien, en febrero empezaré a buscar un local para hacer una exposición. También ando buscando muros, ya que me gustaría dejar una pieza mía por tierras catalanas. La ciudad es muy inspiradora y es receptiva para con el arte urbano, y sin duda quiero dejar mi marca aquí. Cada día que pasa me siento mejor en Barcelona, y aunque echo de menos a mi gente y mi playa, Barna tiene una energía muy buena, joven y urbana. Me identifico mucho con ella.

23559616_1764336273611156_3284334859509622651_n

¡A ver cuantas cosas más me esperan! ¡Nos vemos en el tercer round!

PD: Si queréis acompañarme en las movidas de la vida y de mi trabajo artístico, me podéis seguir en @mota_curtico en Instagram y Facebook.

 

Portugal: dos mesos i cinc llits

13.12.2017 |
13-desembre-2017

Autora: Cira Diakhaby, exmonitora de l’Esplai Xangó, ex-EGS del Sector Barcelona, membre de la Comissió Internacional i actualment participant en un SVE a Lisboa.


Sóc la Cira.
Ja fa quasi 23 anys que el Koumera i l’Àfrica van decidir començar a escriure les línies de la meva història. Tot va començar un 20 de desembre en un petit pis del barri d’Horta (Barcelona), on m’esperaven una germana i una àvia fantàstiques disposades a acompanyar-me i donar-me suport en tots els capítols de la meva vida. Després van arribar més germans, nebots, tiets, cosins… La meva història només acabava de començar, els primers passos per casa, pel poble, pel Senegal, per l’escola i per l’esplai em van servir per obrir nous camins, i des d’aquell moment ja no he parat de caminar. Al Xangó (el meu esplai) vaig descobrir que no només tenia cames, sinó que també tenia ales per sortir volant de tant en tant, així que vaig voler fer-les servir i començar a explorar nous horitzons. Amb el temps vaig començar a col·leccionar viatges a Dublín, Itàlia, Berlín, París, l’Empordà… I ara fa dos mesos que va començar l’últim capítol del meu llibre d’aventures: LISBOA.

Adéu, Barcelona!
El 12 de setembre, després de comiats, d’una diada i d’un tastet de les festes d’Horta, va tocar buidar l’habitació i encabir totes les meves coses en dues maletes per començar una nova etapa a l’altra banda de la península. Un vol de Tap Portugal de dues horetes rumb a Lisboa va marcar l’inici d’aquesta tapa. Sense saber el que m’esperava, ni on dormiria aquella nit, el meu cos es va anar omplint de sentiments: tristesa, alegria, il·lusió… però sobretot nervis i ganes de conèixer el que m’esperava a terres atlàntiques.

Arribar a l’aeroport i trobar l’Ana i l’Elena (cares que ja coneixia de la meva breu estada en els intercanvis juvenils del maig passat) em va tranquil·litzar. Aquest cop parlaven portuguès i no entenia la meitat de coses que deien, però tot i així vaig començar a sentir-me com a casa. I ara sí, aquí va arrencar la meva superaventura, que no va tenir els primers capítols a Lisboa, sinó entre Cascais, São João i moltes altres destinacions.

Abans de poder dir que tenia casa, vaig dormir a casa de la Gina, una dona molt espiritual, amant del Carib, dels balls de saló i de la medicina alternativa. En aquella petita casa de dos pisos tenia una habitació amb un vàter sense porta (dic vàter i no lavabo) davant del llit, el meu primer llit. Durant l’estada a São João, vaig tenir l’honor de tenir com a veïna una altra voluntària, la Pierina, una peruana divertida i amorosa que em va començar a obrir pas per la ciutat de Cascais, d’una banda, i per Rota Jovem (la meva actual associació) i els seus voluntaris, de l’altra.

Amb la Pierina vaig estar-hi pocs dies, però els suficients per fer mil coses, com ara passejar amb bicicleta, anar al festival de llums de Cascais, descobrir La Bodeguita (un petit bar amb música i begudes cubanes), conèixer en Luís, anar de compres… I moltes coses més que van fer que la Pierina passés de ser “l’altra voluntària” a una nova amiga.

Una setmana intensa d’aprenentatges
Després de moltes caminades pel passeig marítim que uneix Cascais i São João amb un sol ponent de color rosat de fons, el meu viatge va canviar dràsticament. Un autocar ple de joves voluntaris portuguesos (i jo) vam partir en direcció Odemira, un municipi de la regió rural d’Alentejo. Allà m’esperava un matalàs al terra d’un temple espiritual d’una ecoaldea (el meu segon llit). Aquells dies al Centro Ambiental de Cabaços, vaig conviure amb el Manu i uns 25 joves de barris desafavorits de la zona de Cascais. En Manu semblava un personatge de conte; era un senyor gran, ple d’històries i saviesa, que havia viatjat per tot el món i que ara havia creat aquell petit poble on convidava joves i famílies a conviure amb ell.

Els 25 joves, carregats d’energia, vam anar compartint les nostres habilitats. Quatre dies per provar diferents estils de danses, acrobàcies, malabarismes…, entre d’altres. Uns dies lluny de la capital per conèixer joves portuguesos amb una vida molt diferent a la meva, per començar a pronunciar les meves primeres paraules en la seva llengua, per compartir nits de foguera i guitarra amb famílies israelianes, per construir una domus geodèsica, per jugar riure i per fer nous amics.

Aquella setmana plena d’experiències es va acabar amb un vol d’avió cap a casa. El 30 de setembre, en l’aniversari de la meva germana i el dia abans d’unes votacions importants per la meva terra, vaig tornar a casa per complir amb els meus deures com a germana i com a catalana. Aquell viatge va marcar un abans i un després. Un cap de setmana carregat de sentiments, per després tornar de nou a Portugal i ja instal·lar-me a la capital portuguesa.

El 2 d’octubre l’Elena tornava a estar a l’aeroport, aquest cop amb una de les meves futures companyes, la Domi. Aquest cop ja no ens dirigíem cap a São João, anàvem a un hostal lisboeta on m’esperava el tercer llit, compartint habitació amb dos voluntaris més: Diego el Madrileny i Nadejda la Búlgara. L’endemà vaig conèixer Andrea la Gallega i Ileana la Romana. Tots sis vam començar a descobrir la ciutat i a poc a poc vam anar muntant el nostre futur pis. En tres dies ja vam poder inaugurar casa Glòria i així vaig estrenar el llit actual (el quart).

Una setmana de muntatge de lliteres, de posar coses a lloc i d’ordenar-ho tot per començar a sentir-nos com a casa. I altre cop el meu viatge va agafar una nova bifurcació amb destinació al nord de Portugal, Guimarães, on diuen que va néixer el país. El meu cinquè llit en una habitació compartida amb una italiana i una finesa, en un hostal on ens trobàvem 25 EVS per fer l’On Arrival Training, una formació per aprendre més sobre els projectes dels altres i per parlar de les nostres condicions com a voluntaris europeus.

El dia a dia a Portugal
Finalment, després d’aquella setmana vaig tornar a casa meva i a la que ja li dic la meva habitació, que la comparteixo amb en Diego, i vaig començar la nova rutina. Les classes de portuguès del dilluns, el dimecres i el divendres; capoeira el dimarts i el dijous a la tarda; forro el dimecres al vespre, i els caps de setmana visitar mercats (tant de fruita com d’artesans), i sopars i guitarreos amb els nous amics portuguesos i amb els amics catalans que ens hem retrobat aquí. I cada dia no festiu, anar a Rota Jovem, l’associació d’acollida. A Rota de moment ajudo amb diferents tasques a l’Ana, l’Elena, l’Alex i la Bea; però ja he començat a pensar les activitats que vull fer aquí amb els joves. Ara ja puc dir que Rota és la meva segona casa, i el lloc on faig feina en un ambient molt agradable. Els voluntaris i la direcció van venint a saludar, molta gent del carrer s’acosta a preguntar i hi ha un ambient molt juvenil. El dinar és el meu moment preferit del dia, quan ens asseiem tots i petem la xerrada.

Després de molts dies ja puc dir que a la ciutat dels set turons, entre postes de sol, pastissos de nata, fados, pujades i tramvies, m’hi sento com a casa!

Imatges de l’aventura!

mentores

gloria

22555654_10214583934461317_4789255472841329183_o

Primer round de un cuico em BCN!

29.11.2017 |
29-novembre-2017

Autor: David Miranda Mota, SVE portuguès a Barcelona i monitor de l’Esplai Torxa.


Recién llegado de tierras lusas
Cansado de una lucha de cinco años con algunos resultados poco permanentes, decidí conocer diferentes realidades de la educación no formal infantil y juvenil, y por eso estoy en Esplac haciendo el Servicio de Voluntariado Europeo durante un año.

¿Quien y de dónde soy?
Me llamo David Mota aka Curtiço, tengo 26 años y soy un artista visual con raíces en Monte Gordo (Vila Real de Santo António, Algarve), un pequeño paraíso natural al sur de Portugal. Sus habitantes, los cuicos, descienden de una mezcla entre andaluces, catalanes e indígenas Tupi Guarani (Venezuela), con un origen sin una data muy bien definida. Ciudad impulsora del turismo en el Algarve (en los años 70), hoy lucha para adaptarse a todo el progreso turístico que hubo al lado opuesto del la región, y a una deuda financiera de las diez mayores del país. Sobrevive de la pesca y del turismo de verano, con poco más 3.300 habitantes, rodeado de reserva natural y con las playas más largas y la temperatura del mar más alta del país. 🙂
Justo cerca de la frontera con Ayamonte (España), donde la relación con “nuestros hermanos” no va mucho más allá de la compraventa de atollados (ropa de cama y toallas), del botellón, del tráfico de drogas y de uno que otro evento esporádico para justificar la creación de departamentos políticos con función de conectar las ciudades.
Es un paraíso que en general sufre de un desinterés muy grande, excepto en verano, cuando nos invaden a gran escala. Pero pasada esa época, volvemos a la monotonía de una ciudad con una cantidad muy reducida de actividades, conciertos, exposiciones, formaciones, emprendimiento…, además de un sentimiento de comunidad que cada vez se diluye más.
La falta de trabajo, agregada al poco apoyo del dinamismo juvenil, empuja a los jóvenes a una vida “sin color”, de rutina poco progresiva, con algún que otro consumo de drogas y sin grandes objetivos, o a marcharse para Lisboa o a otro país buscando un empleo y una vida más “rica” y diversa culturalmente. Todo esto obviamente generalizando, porque al mismo tiempo conozco jóvenes muy proactivos y con talentos inigualables, que luchan bastante para un cambio para mejor, aunque la corrupción política y la influencia de élites ralentizan el progreso de la dinamización juvenil y de la cultura urbana.
Juntamente con mi Crew Soulution y la asociación Backup, trabajamos para un despertar cultural infantil y juvenil en nuestro municipio, siendo un gran desafió dado que la población es muy poco participativa y los jóvenes y los niños tampoco están educados ni motivados (mayoritariamente) para una participación activa en la comunidad, en la cultura local o en voluntariado. Además, cuando se trata de cultura urbana, se pone otro desafio, pues debe existir algún miedo por parte del poder conformista a crear jóvenes cultos, activos, con valores y con alguna rebeldía propia de la cultura urbana…
Por todas esas razones, sentí la necesidad de aprender nuevas estrategias de educación, para en el futuro poder implementarlas, además de absorber la cultura urbana que proporciona Barcelona y ponerme a prueba saliendo de mi zona de confort.
Por irónico que parezca, yo también voté el 1 de octubre, pero en este caso para decidir la presidencia del municipio y de mi ciudad. Y bueno, ahora a esperar la promesa de una “casa de artes y juventud” que hizo la candidata que ganó…!

Llegada a BCN
Llegué a Barcelona el día 2 de octubre, con un recibimiento muy caluroso por parte de los monis del Esplai Torxa.
Al día siguiente tuve la oportunidad de vivir en primera persona parte de las manifestaciones de la expresión de una identidad catalana muy intensa y muy segura de si misma. Se pedía democracia y dialogo, dado todo lo ocurrido en el 1 octubre. Digamos que llegué en una fase intensa y que tuve una recepción con dosis extra de catalanidad. La verdad, fue muy bueno pasar esta fase aquí.
Hace poco estuve en una reunión del Sector Barcelona (dos horas en catalán, hahaha!) A pesar de un entendimiento intermitente por la lengua, noté una organización y una responsabilidad mezclada con informalidad (rulando cerveza y pipocas), y los puntos que hay que debatir se van resolviendo a través de dialogo. Todo eso parte de los jóvenes, sin ningún tipo de obligación ni control represivo ni evasivo de ninguna entidad reguladora o política. Estas reuniones de sector ponen en conexión toda una red de esplais que te hace estar más conectado con todos los barrios de la ciudad, sus jóvenes y sus realidades, lo cual es muy importante y siempre aporta algo al progreso de todos. Infelizmente es algo que no ocurre de forma fluida en mi región, al revés, allí hay una competición para nada saludadle…

Esplai Torxa
Me recibieron muy bien, enseguida me sentí supercómodo y ya me han presentado a los niños, aunque tuve pocas experiencias para sacar grandes conclusiones. Me parece un buen grupo, creativo y activo, y estoy seguro de que se van a crear lazos muy fuertes y vamos a crear actividades que nos marcarán a todos.
Se nota un conexión y una comprensión muy fuerte entre los monitores (fruto de varios años de vivencias como niños en el esplai). Son como una familia entre ellos, algo muy importante si el objetivo es transmitir valores como la unión, la empatía y la comunidad.
Aún estoy en fase de adaptación y reconocimiento, pero espero conseguir hacer algún tipo de actividad más conectada con la cultura urbana, las artes visuales y el vídeo, aunque ya vi que existe mucha libertad en las propuestas de actividades.
El sitio donde nos reunimos (Casal d’Entitats) tiene muy buenas condiciones para sesiones teóricas y prácticas; cuenta con material variado para usar en las actividades y una vista tremenda de la ciudad desde el barrio del Guinardó. Aún no conozco muy bien la zona, pero parece ser muy tranquila, un buen sitio para crecer, pues ya no se siente toda la confusión del centro. Tengo pendiente una visita a los búnquers del Carmel, puesto que me han hablado mucho de este sitio.

Viviendo en el centro
Al final encontré una habitación al lado de las Ramblas, a cinco minutos de Esplac. Creo que soy el que vive más cerca, ahahahah! En la sede de Esplac, hay un grupo de trabajo responsable y empeñado con plena entre-ayuda y se nota un ambiente de muy buena vibe.
Fui muy bien recibido, todos muy simpáticos y disponibles para ayudar. Es fácil integrarse y eso que yo soy mucho de vivir en mi mundo. Me siento fenomenal allí.
Por lo que he entendido, ellos son los responsables de toda la parte del backstage de los esplais, de todo lo que es burocracia, candidaturas, comunicación, permisos, conexiones internacionales, etc… Es una tarea fundamental para que todo el movimiento de Esplac funcione. Trabajar allí me da una mejor visión de toda la estructura, y aún tengo mucho que aprender mucho de ambas partes, y desenrascar-me (portugués) para ir siempre cumpiendo todas las tareas.
Gracias al Esplai Torxa, a la asociación Rota Jovem y a Esplac por esta oportunidad. ¡Daré lo mejor de mí! 🙂

Servus, grüezi und hallo!

23.11.2017 |
17-novembre-2017

Autora: Alícia Aranda, monitora de l’Esplai Eixam de Rubí i participant en un SVE a Salzburg.


Aquestes son totes les maneres en què he après a dir “hola” aquí a Àustria. Em dic Alícia, tinc 21 anys i vinc de Sant Cugat del Vallès, tot i que el meu esplai sempre ha estat i serà l’Eixam de Rubí. La meva primera impressió de Salzburg va ser que tota la ciutat és de postal: uns paisatges preciosos, rius i parcs per tot arreu, tot rodejat de muntanyes… La setmana en què vaig arribar hi havia una onada de fred i ja portava posada tota la meva roba d’hivern (i això que en pujar a l’avió anava en tirants); aleshores vaig pensar que moriria de fred un cop arribés l’hivern! Per sort, al Flohmarkt (mercat de segona mà), vaig poder trobar roba d’hivern baratíssima!

La gent aquí és molt maca. Sé que diuen que a Àustria la gent és molt freda, però jo no ho veig així. Totes les persones que he conegut són molt maques i molt simpàtiques, tot i que això de saludar a tothom donant la mà se’m va fer extranyíssim al principi. Els meus companys de pis són els millors, som sis compartint una caseta amb jardí davant del riu, a tan sols deu minuts en bici del centre (sí, aquí o ets mous en bicicleta o no et mous).

M’ho passo molt bé aquí. Faig moltes excursions i estic aprenent a fer escalada. Treballo molt, però tinc temps per a mi i això m’agrada. L’entitat acollidora són els Kinderfreunde, una entitat la qual ja vaig tenir el plaer de conèixer en l’últim campament internacional de l’IFM i que em va dedicar una molt bona rebuda. En l’equip hi ha tres espanyols, dos austríacs, una turca i una ucraïnesa. M’agrada que hi hagi tanta diversitat!

La idea del projecte m’agrada molt. Anem a parcs de la zona marginal de la ciutat (un diferent cada dia) i organitzem activitats per als nens que hi ha. Tot i això, molts cops m’he trobat que és quasi com una ludoteca, ja que uns nens juguen a futbol i els altres només volen fer manualitats. Trobo que potser se centren massa en el material (tenen un garatge ple de joguines i material impressionant!) Trobo a faltar poder fer activitats d’esplai, sense necessitar gaire material i fent reflexions conjuntament, però suposo que és més complicat de fer, ja que no sempre són els mateixos nens i tenen edats diferents.

Una altra dificultat que m’he trobat és l’idioma. Jo ja havia estudiat alemany amb anterioritat, cosa que ha fet que les coses em siguin més fàcils, però les reunions es fan en alemany, en el grup de Whatsapp es parla en alemany… i molts cops em costa seguir el fil de la conversa i poder aportar-hi les meves idees.

D’altra banda, m’agrada molt que realment escoltin les meves idees, i gràcies a això el mes de novembre desenvoluparem un centre d’interès amb personatges i tot! És el primer cop que fan una cosa així, però els agrada molt (tot i que com que va ser idea meva m’ha tocat a mi disfressar-me). Espero veure com evoluciona aquest projecte i poder seguir intercanviant idees i aprendre de les seves!

Creuant mirades: inaugurem el projecte!

15.11.2017 |
15-novembre-2017

Autora: Irene Asensio, tècnica coordinadora de projectes internacionals


Obrim una nova secció del Som Esplai que acollirà els articles relacionats amb l’experiència del Servei de Voluntariat Europeu d’Esplac: Creuant mirades / Crossing views

Esplais Catalans som una associació internacionalista, oberta al món, en què aprenem d’altres entitats i de persones voluntàries mitjançant la formació i l’autocrítica. Tot, per saber plantejar-nos, sempre que sigui necessari, quines coses hem de canviar per millorar la nostra tasca educativa i transformadora. D’altra banda, a Esplais Catalans també tenim molt a ensenyar a altres entitats, d’aquí i d’arreu, fruit dels molts anys de treball i creixement que duem a la motxilla.

Aquest projecte que ara us presentem neix de la voluntat de treballar en aquesta línia, a la vegada que cobrim la tradicional demanda de molts i moltes monis i esplais de participar en projectes de voluntariat europeu, tal com es reflecteix en el pla de treball de cada any d’Esplac.

Amb el nom de “Creuant mirades / Crossing views”, volem que aquest projecte ens ofereixi oportunitats d’aprenentatge intercultural, per tal de poder conèixer altres maneres de treballar l’educació en el lleure i l’associacionisme juvenil, i que alhora ens permeti apropar-nos a altres cultures, llengües i maneres de fer. Tot això ho farem a través de l’acollida de voluntàries a un esplai i a Esplac i de l’enviament de voluntàries a entitats de fora del país.

Des d’Esplais Catalans ja havíem participat anteriorment en el programa de Servei de Voluntariat Europeu (SVE) a través de projectes coordinats per la nostra plataforma internacional, l’International Falcon Movement (IFM-SEI). A partir d’aquest any, però, ens hem acreditat com a entitat coordinadora, de manera que podem començar a gestionar els nostres projectes de SVE propis, com és aquest.

Creauant mirades / Crossing views compta amb un partenariat amb l’entitat austríaca Kinderfreunde i la portuguesa Rota Jovem, que, juntament amb Esplac, tenen el rol d’entitats d’enviament i acollida de voluntaris i voluntàries. El projecte està subvencionat pel programa Erasmus i tindrà una durada de dotze mesos (de l’octubre de 2017 al setembre de 2018).

Creuem mirades, i expliquem-les!

Mitjançant aquesta secció dins de la revista digital Som Esplai, esperem que tothom que estigui vinculat al projecte, de manera directa o indirecta, pugui llançar reflexions i compartir nous aprenentatges en relació amb la vivència del SVE, ja sigui des d’Àustria, des Portugal o des d’aquí. I els que no hi participem tan a prop, també hi podrem trobar pistes per a la nostra tasca de monis o idees per incorporar al nostre projecte d’esplai.

Esperem que ens inspiri a totes!

EUROPEtravel