Image Image Image Image Image Image Image Image Image Image
Scroll to top

Top

Creuant mirades

Una mirada internacional de la revista

SVE, el meu tren de l’oportunitat a Nuoret Kotkat, Finlàndia

10.07.2018 |
10-juliol-2018

Autora: Jessica Gallardo ex monitora de l’esplai Pampayuga i particiant d’un SVE a Finlàndia. 


Alguna vegada has pensat que t’agradaria marxar una temporada a l’estranger? Que t’agradaria viure l’experiència de conèixer una altra cultura en primera persona? Que t’agradaria sortir de la teva zona de confort i coneixe’t a tu mateixa? Si la resposta és sí per alguna o totes aquestes preguntes, continua llegint.

Hola, sóc la Jess, ex monitora de l’AIJ Pampayuga, ex EGS del sector Maresme, sòcia d’Esplac i fa 3 anys i mig vaig marxar a Finlàndia a fer un Servei de Voluntariat Europeu (SVE).

Durant un temps em vaig plantejar que volia marxar fora una temporada i vaig provar sort en diverses ocasions: primer sol·licitant una beca per anar a fer pràctiques dels meus estudis a Polònia, però no vaig ser seleccionada; després vaig sol·licitar fer un SVE a la oficina de l’IFM-SEI (l’organització paraigües de la que Esplac és membre) a Brussel·les i tampoc va haver-hi sort; i finalment, fer un SVE amb Nuoret Kotkat (organització similar a Esplac, també membre d’IFM-SEI) a Finlàndia i aquest cop sí, aquest cop va sonar la flauta! Diuen que a la tercera va la vençuda i aquesta va ser la meva!

És difícil posar paraules a la meva experiència fent el SVE amb Nuoret Kotkat, moltes històries, sentiments, emocions, anècdotes… però ho intentaré!

“Finlàndia! Marxo a Finlàndia!” Anava dient a tothom però, sincerament, no sabia res del país. Ni on estava situat al mapa, ni la cultura, ni que marxava a un país on es diu que fa molt fred! Jo volia marxar fora i si Finlàndia era on m’havia tocat, allà hi anava jo amb molta il·lusió i ganes de viure l’experiència.

Va arribar el moment i l’1 de febrer del 2015 vaig agafar les maletes (3 maletes! Semblava que més que marxar per 11 mesos, em mudava definitivament!), un vol a Hèlsinki i la meva aventura internacional va començar. Pots trobar informació sobre les meves primeres impressions del país i la cultura, a més de què és el que feia al principi del meu SVE en aquest article.

El SVE consistia en realitzar un projecte de participació infantil amb 10 organitzacions membres d’IFM-SEI de diferents països tant de dins com de fora d’Europa. Això em va donar l’oportunitat de viatjar a Bolívia abans de marxar a Finlàndia, per fer una formació inicial del projecte, i a Bèlgica a la meitat del voluntariat. A més, vaig conèixer a persones de diferents països com Indonèsia, Camerun, Alemanya, Colòmbia, Perú, etc.

Sona bé, oi? Doncs no tot va ser un camí de roses perquè anar-te’n sola a viure a un altre país i adaptar-te a una altra cultura no és fàcil. Al principi estava massa en contacte amb les amistats de la meva ciutat d’origen perquè tenia molt de temps lliure, tot i estar fent un voluntariat, i durant aquest temps lliure estava sola. Era hivern, feia fred, hi havia poques hores de llum i no hi havia gaire gent al carrer. A més no sabia on trobar gent. Vivia a un poble i era més difícil trobar gent, sobre tot gent d’altres països perquè fer amistats amb les persones finlandeses és tot un repte. Tot un repte però és possible i un cop ho fas, és per sempre!

Va ser així els primers mesos, fins que jo mateixa vaig obligar-me a fer l’esforç de canviar aquella situació. Necessitava tenir vida social. Està bé passar estones sola i conèixe’t a tu mateixa però eh! Jo he crescut envoltada de gent i amb una vida social molt activa, de no parar per casa, i estar involucrada en mil i una històries. Tant de temps lliure sola no m’estava fent bé.

Just en aquell moment quan necessitava un canvi, vam tenir una formació d’arribada (sí, dos mesos més tard en el meu cas) amb altres voluntàries que estaven també a Finlàndia. Això em va donar la dosis d’energia que necessitava i a partir de llavors, vaig contactar amb gent de grups de Facebook, preguntar a membres de l’organització si volien quedar per prendre alguna cosa, organitzar trobades i festes amb les altres voluntàries de SVE a Finlàndia i vaig començar a tenir més vida social i em vaig començar a sentir millor.

I l’idioma què? Et deus estar preguntant. Les llengües oficials de Finlàndia són el finés (95% de la població el parla) i el suec (5% de la població el parla). Si has sentit parlar del finés potser t’estàs espantant, però no pateixis! La majoria de les persones parlen anglès i et pots comunicar en aquest idioma sense problema. A més, és més fàcil entendre l’accent de les finlandeses parlant anglès que el de les angloparlant. Jo anava espantada pel fet d’haver-me de comunicar en anglès perquè el meu nivell no era suficient per expressar opinions i sentiments. Molts anys de classes d’anglès a l’escola i quan et parlen en anglès i has de contestar… pànic! (en el meu cas). Va ser tot un repte però com que no em va quedar cap més opció, el meu anglès va millorar moltíssim (i no va fer falta esperar al final del voluntariat per això).

Això sí, encara que et puguis comunicar en anglès et recomano aprendre finés. És una llengua difícil perquè no s’assembla gramaticalment al que estem acostumades però no és impossible d’aprendre. Depèn de la motivació de cadascuna. A mi m’agrada i a dia d’avui puc dir que el parlo, no fluidament, però em puc comunicar.

Finlàndia és un país que recomano visitar i no només per unes setmanes de vacances. Conèixer la seva història, viure la cultura i costums (és possible aconseguir abraçades), els canvis de temperatura, el blanc i fred de l’hivern, els mesos de foscor, els canvis de pluja i sol diverses vegades el mateix dia, la natura, els preciosos paisatges, els llacs (tenen un munt!) i, si tens sort, les aurores boreals!

De Nuoret Kotkat què dir, què és una organització per conèixer, que la seva gent són un encant, que estan a nivell nacional i a través de les seves activitats pots viatjar per tot el país (vaig veure més zones de Finlàndia en 11 mesos que del que he vist al meu propi país durant tota la meva vida), els campaments molen molt, es fan a costat de llacs i es va en canoa, es pesca, els paisatges són molt bonics, es fa foc on es cuina blat de moro i salsitxes, es fa escalada de capses, ah! Que se m’oblidava! També anavem a la sauna!

El SVE va ser d’aquests trens que es diu que passen un cop només i els has d’agafar o perdràs l’oportunitat. Doncs això va ser per a mi, l’oportunitat de la meva vida. Em va fer créixer com a persona, els llargs hiverns em van fer descobrir-me a mi mateixa, vaig conèixer a gent molt interessant, vaig viure en primera persona què és ser immigrant i els reptes que et pots trobar per integrar-te i començar una nova vida a un altre país, vaig conèixer altres cultures i vaig aprendre a ser més tolerant.

A Finlàndia vaig trobar la tranquil·litat i seguretat que no tenia a Catalunya. Vaig trobar feina del que havia estudiat, vaig anar-me’n a viure a la capital sola i podria permetre’m pagar el lloguer. Això a Catalunya a dia d’avui ho trobo difícil. Quan jo hi vivia allà feia substitucions però no hi havia manera de trobar feina a temps complert del que m’agrada. Per tant, com a súper motivada de l’esplai i d’Esplac, tot el meu temps lliure, que en tenia molt, el dedicava a l’esplai, a l’EGS, a Esplac i altres projectes de voluntariat i d’associacionisme.

Amb aquesta motivació vaig venir a Finlàndia on vaig conèixer millor el món de l’internacionalisme, l’IFM-SEI, Nuoret Kotkat i Finlàndia. Actualment segueixo vivint a Hèlsinki, encara sóc voluntària a Nuoret Kotkat, perquè mai s’és massa gran per seguir formant part del projecte ja que és una organització familiar, i a l’agost començaré a estudiar a la universitat educació social (per fi tinc clar a què em vull dedicar), perquè a Finlàndia tampoc s’és mai massa gran per continuar estudiant i aquí l’educació és gratuïta, perquè tothom ha de tenir les mateixes oportunitats.

Encara rumiant si fas un Servei de Voluntariat Europeu o no? No t’ho pensis i vine a viure l’oportunitat. Passa’t a la banda de l’internacionalisme com a estil de vida!

P.D.: Fes una ullada a les fotos!

P.D.2: T’agradaria saber més coses sobre el meu SVE? O sobre Nuoret Kotkat? O sobre Finlàndia? Envia’m un correu a jessgs12@gmail.com i estaré encantada de contestar

Formació d'arribada a Finlàndia

 

Trobada a Bolívia

 

Foc i salsitxes

 

Visitant el pare Noel

 

SVE, sinònim d’oportunitat

05.07.2018 |
6-juliol-2018

Cira Diakhaby, exmonitora de l’Esplai Xangó, ex-EGS del Sector Barcelona, membre de l’Espai de Coordinació Internacional i actualment participant en un SVE a Lisboa.


EVS… SVE… tres lletres molt repetides quan anava a reunions d’Esplac i que al marxar la meva ex-monitora de l’esplai al Senegal per fer-ne un em van començar a ser més familiars. 

Després d’un Erasmus a Itàlia tenia clar que volia tornar a marxar, però no veia el moment. Esplac feia temps que parlava de tornar a candidatar el projecte de voluntariat europeu, però a mi em quedava una mica lluny. Un bon dia mirant el Facebook em va apareixer la convocatòria d’esplac per anar a fer una estada de 12 mesos a Austria o a Portugal.  Jo ja havia estat a Lisboa a l’associació que anava a acollir el voluntari en un intercanvi juvenil i em vaig quedar enamorada de la ciutat, així que s’obria una porta cap a una ciutat que em tenia el cor robat. Dit i fet, des de la distància, mentre treballava a una casa de colònies on tenia poca cobertura i poca tecnologia vaig realizar la meva carta de motivació. I uns dies més tard arribava la bona notícia de que havia estat seleccionada.

Doncs, l’aventura començava a finals d’agost amb reunions a Esplac d’explicació de què passaria i del que havia de fer els pròxims mesos. I així va arribar el 12 de Setembre, el dia que arribava al meu nou país d’acollida.

Aquí he descobert el país veí que sempre queda apartat i poca gent coneix. També, en què consisteix un Servei de Voluntariat Europeu.

Així doncs, aquí va un breu resum del que faig jo i del que en general pot ser un SVE.

Jo estic a una associació juvenil en una ciutat de costa (Cascais) tot i que visc a la capital (Lisboa). Cada dia amb el tren ressegueixo el riu fins que es converteix en mar i arribo a l’edifici taronja, ROTA JOVEM. Podríem dir que és una mena de casal de joves, tot i que les activitats que s’hi fan són més aviat formacions i intercanvis internacionals. Jo faig reforç a les tècniques, cada mes hi ha diferents activitats, així que la meva activitat no és fixa. He ajudat en tots els àmbits, comunicació, economia, preparació d’activitats… Ara mateix estic preparant un intercanvi d’estiu amb adolescents de Cascais i de Biarritz on també aniré de monitora durant 15 dies.

I vaja, aquest és un molt breu resum, també podeu llegir els meus altres articles de creuant mirades o preguntar-me directament!

Per acabar, dir que el voluntariat europeu té molts sinònims: Oportunitat, currículum, diversió, treball, descobriment, aventura… Per cadascú és una cosa diferent, però si per l’any que ve no tens feina, vols fer una pausa, has acabat els estudis, vols aprendre llengües, vols fer currículum, viatjar, conèixer gent… Ja pots inscriure’t a la convocatòria perquè el SVE pot ser la teva solució! I recorda que és tot subvencionat, així que els diners aquí no són un problema!

 

mentores (1)

 

12496062_10208532740218846_1241583863016863665_o (1)

SVE, el millor any de la meva vida

03.07.2018 |
3-juliol-2018

Autora: Alícia Aranda, monitora de l’Esplai Eixam de Rubí i participant en un SVE a Salzburg.


Tot va començar fa dos anys en un campament internacional on vaig tenir l’oportunitat de treballar amb moltes organitzacions semblants a Esplac d’arreu del món. Per aquest motiu, en quant vaig veure que s’obria una convocatòria per participar en una SVE d’intercanvi amb una d’elles, no vaig poder estar-me de dir que sí!

Tot s’ha de dir, un cop t’han acceptat entra la por: què passarà, estaré sola, no he viscut sola mai, no coneixo a ningú, etc. Però un cop hi arribes i t’hi instal·les, et tornes a sentir a casa, i et sents més tu que mai. Els primers dies són sempre una mica incerts, en la meva segona setmana a Salzburg era el meu aniversari, i em feia molta por celebrar-ho tot sola, però resulta que va coincidir amb l’Oktoberfest, i vam acabar tots els voluntaris i antics voluntaris que s’hi han quedat a viure fent una gran festassa!

També hi havia el problema del temps, em preocupava trobar a faltar el calor i bon temps, però vaig descobrir noves alternatives! Vaig fer ninots de neu, vaig patinar sobre un llac congelat (fins i tot en un RIU congelat!), vaig dormir en un iglú… Vaig veure que aquí la gent està acostumada a aquest temps i això no els priva de fer vida i activitats de tota mena, tant d’interior o d’exterior, i vaig decidir que a mi tampoc em pararia.

Des de la meva experiència, als voluntaris ens cuiden molt, tant organitzant-nos esmorzars o fent reunions amb els nostres mentors o realitzant excursions mensualment. A part,  vivint tots en el mateix edifici ajuda a fer pinya i no sentir-te sol, especialment al principi. Personalment, tenir gent que estava passant pel mateix que jo era molt d’agraïr!

Durant aquest any he tingut l’oportunitat de conèixer moltíssima gent, i no només els altres voluntaris, he après un idioma nou, noves tradicions i cultures, aportant parts de mi en el meu projecte i organització d’acollida. També m’ha ajudat a descobrir el que realment m’agrada fer, motiu pel qual començaré a estudiar treball social l’any vinent. He pogut descobrir-me a mi mateixa i veure que sóc capaç de molt més del que mai hagués imaginat. A més, he après molt sobre el treball social i de barri, i com gestionar situacions de conflicte en els parcs.

Fer un SVE és una experiència única i meravellosa, jo us la recomano a totes. Mai és un mal moment per viatjar i aprendre.

 

 

 

IMG_20180318_153620_839

WhatsApp Image 2017-11-05 at 18.11.50

 

IMG-20180527-WA0007

 

Sant Antonio: la festa major

28.06.2018 |
29-juny-2018

Cira Diakhaby, exmonitora de l’Esplai Xangó, ex-EGS del Sector Barcelona, membre de l’Espai de Coordinació Internacional i actualment participant en un SVE a Lisboa.


Els cargols surten després de la pluja, les flors amb la primavera i els Lisboetes amb la calor. A finals de maig els barris del centre de la ciutat comencen a omplir-se de colors i olors. Colors de banderoles, llumetes i garlandes. Olors d’alfàbrega, de sardina i de “caldo verde”.

I doncs, aquí a Lisboa, Santo Antonio de Padova patró de la ciutat junt a Saõ Vicente, aconsegueix treure a tots els ciutadans al carrer.

 

Qui és Santo Antonio pels Lisboetes?

Santo Antonio de Padova, que no és el mateix que Sant Antoni Abat (el del porquet, dels tres tombs i les fogueres) és un senyor calb, vestit de frara que porta a l’infant Jesus sobre un llibre. És considerat patró dels amputats, dels animals, dels esterils, dels barques, dels vells, de les embarassades, dels pescadors, dels agricultors, viatjants i mariners, dels caballs i dels burros, dels pobres i dels oprimits i s’invoca per trobar coses perdudes, per tenir fills, per evitar naufragis i per aconeguir parella.

Els brasilers tenen la tradició a l’hora de buscar alguna cosa o buscar parella, treure l’infant del Sant i no retornar-lo fins que troben allò que busquen.

La ciutat de normal és plena de figures de Sant Antoni, però al juny apareix en altars decorats. Aquesta figura religiosa ha passat a formar part de la tradició.

 

Que s’hi fa?

Al mes de juny és la festa major. Als barris d’Alfama i de Mouraria es pot veure que tots els dies hi ha barraquetes amb menjar, beguda i sona música (la mateixa per tots els carrers)  de “pachanga” portuguesa estil “La barbacoa” i “La macarena”.

A part del dia a dia, hi ha grans esdeveniments el dia de Santo Antonio (13 de juny) que marquen aquesta festa.

La pre-festa comença el dia 12 amb les bodes. Cada any l’ajuntament de Lisboa paga totes les despesses del casament de setze parelles Lisboetes. Algunes bodes es celebren a la catedral i unes altres a l’ajuntament, i totes elles fan un tomb per la ciutat amb cotxes antics i per la nit desfilen a les martxes.

Per la nit del mateix dia, per l’avinguda Liberdade, la més gran de la ciutat, desfilen tots els barris amb comparssa. Cadascú escull una temàtica, es disfressen, preparen una coreografia i fins i tot porten “atrezzo”. Van baixant acompanyats per la banda del barri, aquest any a compàs de la cançó de Vasco é Saudade commemorant els 120 anys del naixement de Vasco Santana. Ballant, saludant i cridan la MARCHA É LINDAels barris van baixant fins arribar davant de la llotja on hi ha un jurat que avalua i premia els millors barris, i allà fan la coreografia preparada.

Aquest any hi havía comparses que anaven de pescadors, de tabarners, de vitralls d’esglesia, de sardines, de cel… Els guanyadors van ser el barri de Mouraria (equiparat al Raval de Barcelona) que anaven vestits de “toreros”.

 

Símbols típics de les festes

La Sardina: Santo Antonio inagura la temporada de sardines, per això és el menjar oficial de la festa, passades per la brassa omplen tot el carrer d’olor a mar, pots menjar-les amb pà o al plat amb patates. És un dels símbols més rellevants de la ciutat, fins i tot es fa un concurs de disseny de sardines on pot participar persones de totes les edats i procedències. Les guanyadores les imprimeixen en gran i les pengen per tota la ciutat.

El Majerico: la alfàbrega petita és molt típica de la festa, decora carrers i places. La tradició explica que els nois ho regalen a les noies amb un clavell de paper clavat amb una noteta on escriuen un refrany d’amor popular. Existeix un mite que diu que no pots olorar la planta directament, si l’olores, en uns dies la planta mor, per tant l’has de tocar amb la mà i olorar el que queda impregnat en ella.  

Santo Antonio: El patró apareix en parets, en portes i finestres, i en petits altars que la gent posa diners. És el protagonista de la festa major i té moltes dites en el seu honor:

 

“Santo Antonio de Lisboa,

Casamenteiro das moças;

Que casadas deixas muitas

e solteiras deixas poucas.”

 

“Santo Antonio está a chegar,

o amor está no ar.

Vou buscar o meu par

para conmigo dançar.”

 

creuantmirades

AMAS Fest, 40 anys d’Spielbus!

06.06.2018 |

Fa un parell de setmanes va tenir lloc l’AMAS fest, celebrant els 40 anys de Spielbus. AMAS son les inicials d’ Arbeitsgemeinschaft Mobile Animation Salzburg, que es tradueix a Grup de treball de animació mòbil a Salzburg, subvencionat per l’ajuntament. Doncs bé, aquesta és l’àrea on treballo jo.

Aquest projecte es va crear fa 40 anys i porta ja 32 anys funcionant, i es dedica a anar a diferents parcs de Salzburg amb un autobús (d’aquí el nom Spielbus, que es tradueix en “autobús de jocs”), principalment a les zones més marginals. Hi ha tres organitzacions que porten el projecte: Kinderfreunde, Spektrum i Kinderwelt.

El lema d’aquest projecte es “Jugar on viuen els nens”, ja que a molts infants els seus pares no els deixen anar sols gaire lluny i, per tant, estan limitats al parc més proper a la seva casa. L’objectiu del projecte és incentivar el fet de jugar al parc en lloc de quedar-se a casa, i millorar la qualitat de vida dels infants i famílies en l’entorn de vida immediat en els districtes de Salzburg.

El meu projecte però, difereix una mica de la resta, ja que al KECK, plantegem objectius de curs, temes pedagògics mensuals i una excursió al mes. Treballem en els mateixos parcs cada setmana, al barri d’Itzling, de manera que podem establir una relació amb els infants que van sovint al parc, sabent que nosaltres venim.
Què fem un cop som al parc? És una mica més complex d’entendre; jo vaig arribar amb la mentalitat de l’esplai, i em va costar un temps entendre que simplement no podia funcionar als parcs, ja que potser prepares una activitat i no hi ha gaires infants aquell dia, o plou, o bé simplement no hi volen participar perquè prefereixen dibuixar o jugar a futbòl. Ens hem d’adaptar a les necessitats dels infants als parcs i treballar en valors a través d’activitats com manualitats, cuina i esports. Per exemple, treballem la resolució de conflictes a través del futbòl, alternatives saludables amb la cuina, creativitat amb les manualitats… A part, tenim a Momo, el nostre centre d’interès, que ens ajuda a guiar qualsevol activitat cap al tema que es treballa aquell mes (respecte, refugiats, religió, discapacitats, salut, què sé fer bé, etc.).

Ara que el meu any de voluntariat està acabant, he trobat important fer una reflexió sobre el projecte en el que he estat treballant i comparar-lo amb la meva experiència a l’esplai, sent conscient que son dos projectes molt diferents, amb necessitats diferents. Tot i així, és important reflexionar sobre què he aportat i que m’emporto.

WhatsApp Image 2018-05-30 at 11.18.25 (1) WhatsApp Image 2018-05-30 at 11.20.41 (1)

Reach out from the Wall!

30.05.2018 |

Autor: David Miranda Mota, SVE portuguès a Barcelona i monitor de l’Esplai Torxa.

29-Mayo-2018

Hola Hola, menudos mes mas activo este último.
Empezamos con  Sant Jordi: primavera con sol radiante y, a pesar de estar solo, tuve que aprovechar y salir de casa a pasear. Como casi siempre, no había un plan, simplemente perderme de plaza en plaza. Empecé por las Ramblas, pues es donde vivo. Las calles estaban cerradas a los coches, se respira una ambiente liviano a pesar de la multitud de gente, que se veía feliz y mas simpática que lo normal. Rosas y libros por todas partes, aun que creo que este año habían mas rosas Amarillas que habitualmente, ja ja ja.
En plaza Catalunya se encontraba toda una zona de medios de comunicación con diferentes estaciones de Radio y televisión, haciendo programas en directo. Por lo que me agarró allí por unos momentos escuchando un poco sobre el tema, este San Jordi ¿no fue muy politizado?… Pasé por plaza Universitat donde las bancadas eran más LGBT , y seguí por la Rambla del Raval y como en otras locales había las bancadas de souvenires, rosas y libros además de música en vivo y algún que otro grafitero. Al volver a casa pasando por la plaza Sant Jaume me sorprendió una gigantesca ola de flores y lazos amarillos delante del Palacio de la Generalitat!

Incidentes artísticos
La producción artística sigue a topé, estoy terminando la mejor y más personal colección de piezas que ya hice hasta hoy, pero no todo es crear y dibujar feliz, el otro día tuve un pequeño incidente, al preparar la superficie de corcho me corte parte del dedo y de pronto mi habitación se convertió en una película de terror, llena de SANGRE, estilo escena de crimen con un córner del indicador izquierdo en la mesa, como si fura un mini filete de mi sobre el corcho (MASTERPIECE), ahahah aun asi mantuve la calma y en mi cabeza sonaba una voz que me decía “podía haber sido mucho peor”, y es totalmente verdad, pero tenia muy mala pinta, al final de casi 15min perdiendo sangre, pude estancar la herida y curar me. Pase un poco mal para dormir esa noche.El tiempo todo lo cura y 2 días despues ya estaba pintando aun que con un poco menos de carne en mi cuerpo ahahaha.

Poblenou
¡Vámonos a Poblenou! Fui con mi colega italiana Ellen (amiga de antiguos Erasmus) en busca centros creativos, específicamente la Escocesa, aunque no tuvimos mucho éxito para entrar y se ve que la mayor parte de espacios creativos así dentro de este formato de residencias artísticas, coworking, no están totalmente abiertas al publico. En parte lo entiendo, porque los artistas necesitan su espacio tranquilo para trabajar, crear y cambiar ideas entre ellos, pero la ciudad/comunidad gana mucho cuando tienes espacios de fusión entre los centros creativos y el público dinamizando la comunidad. No digo que sea imposible entrar, pero tienes que conocer a alguien de allí. Seguro que tienen fechas en que exponen al público sus creaciones, pero aun así, insisto que es muy ventajoso para ambas partes que exista un espacio en que el ciudadano pueda contribuir o simplemente disfrutar del proceso. Aun así, valió la pena haber ido para entender como funciona esta parte del movimiento cultural, y porque, además, exploramos un poco el street art que por allí hay, unos jardines un poco extraños, de los cuales , sigo sin saber si me gustaron o no. Para concluir el paseo, Ellen me enseño la Rambla mas tchill de toda Barcelona, la Rambla de Poblenou, con rotondas donde sentarte en los bancos, tiendas peculiares, gente en la calle…y que todavía no está masificada de turismo. Como va hasta la playa, tiene un ambiente familiar, seguro y súper tranquilo.

nsn

Bienvenidos a Corchugal!
Cuando ya no lo esperaba, recibí un email para ir a ver en vivo el mítico programa (el cual sigo religiosamente) “Nadie Sabe Nada” de Andreu Buenafuente y Berto Romero. Era algo que ya fantaseaba incluso mucho antes de saber que vendría algún día a Barcelona, de modo que teniendo la oportunidad ahora, no podría ir con las manos vacías, así que les hice un pequeño regalo: una pieza de corcho con el nombre del programa y sus personajes. ¡Son unos jefazos! Tienen un control de la dinámica de show increíble, todo es muy freestyle y se respira esa sensación incluso en el público.
Al llegar el momento en que sentí que seria el correcto, les llamé y decidí hablar solamente en portugués. Andreu intentaba hablar en mi idioma pero parecía tartamudo. Total, que al final hubo algo de entendimiento, y un cambio a la forma de ver los portugueses y sus mujeres SIN bigote.
Ya salió en la radio Cadena SER y en Youtube, el sábado pasado, el episodio 5×33,Corchugal. ¡Echad un vistazo al vídeo si queréis reír! 

Esplai Torxa
En mi esplai, todo fenomenal como siempre, cuanto mas conozco otros esplais mas me enamoro del mio ahahah
Uno de los sábados subimos al jardín, “El nen de l’Aro”, esta es la perla de Guinardó, menudo jardín que va subiendo en diferente niveles hasta llegar a una bonita fuente de agua con vista a Barcelona y linea de Mar.
Ese día fue como uno de los mejores días de esplai, me sentí con una felicidad extrema pero algo muy calmado ,pacifico y tranquilo no en plan de adrenalina, de pronto estaba en el jardín delante de esta mini cascada, con els meus nens abajo jugando, un sol brillante y BCN de fondo, me entro una energía de gratitud tan grande, que las ganas de volver á Portugal se diluían.
Y no es que el mismo día, empezaban las fiestas de Guinardó…Pues vamos de fiestas por la noche, y no muy lejos en el mismo jardín y menos mal que duro 2 semanas porque solo pude ir al inicio y al final aun así fue brutal me gusta este barrio y cada vez conozco á mas sus gentes. Quería destacar la fiesta estilo Reggea/Dub en el “Mirador del Nen del la Rutla” subiendo para los Bunkeres, que buen ambiente, magnifica vista, y buena compañía, que sorpresas tiene este barrio de Guinardó.

Reach Out
Esta fue la propuesta de mas un Erasmus, (en BCN especificamente en albergue donde pase mi primera semana). Todo fue un fuera de lo normal para mi, por la función que tuve en el mismo, a pesar de participar en alguna que otra actividad, estuve dando asistencia y apoyo logístico, con material, permisiones, tradiciones y una actividad que les molo muchoooo :). La media de edades de los participante era de 17, me voy sintiendo un poco como un veterano de las movidas de Erasmus eheh, menos mal que los lideres eran mas jóvenes, aun que en este, no eran tan participativos en las actividades, a pesar de todo y para mi el punto fuerte del Erasmus fue volver a ver gente que había conocido de otros erasmus y que además había conectado mucho, me encanta cuando ocurre, volver a ver otras “luces” de Europa.
En el 2º día organice una actividad de pintura/reflexión/meditación para el grupo, para que expresaran su vision a respecto de las fronteras físicas y emocionales a traves de la imagen, despues de unos minutos de meditación cogieron los materiales y se pusieron a crear, para decir verdad, funciono muy bien, y servio para además de relajar, libertar algunos bloqueos y entender otras realidades, seguro que lo repitiere en otras oportunidades.
Esto pasó en Barcelona, en Vallcarca, lo que nos á permitido poder visitar el parque Güell, y si si…. muy bonito todo, (al menos la parte libre de costos. seguro que la otra mejor ahahah), aun así hay ese puntito especial para la vista desde arriba, despues de eso me perdí de proposito´ por las traseras del parque, y por teléfono jugué á “Donde esta Wally” con mi colega que se había quedado en el albergue y tenia una paisaje enorme, aun así me encontró en el medio de los arboles ahahaha.
Para cerrar la semana hice un tour por BCN a todo el grupo, aun que sus ganas de playa me cambiaron el plan, pero yo también lo necesitaba y al final fue mejor así. Uno se esfuerza por enseñar las preciosidades de esta ciudad, pero cuando tienes 16años un Starbucks te puede fascinar mas que una catedral ahahaha, aun así han conocido algunos sitios guais y han disfrutado.

ifm

 

Esplaiada
El culminar de este Erasmus fue en la Esplaiada… bueno, bueno, bueno… ¡menuda movida! aunque hubo un poco de desorganización, por ser un debut de metodología y por la cantidad de gente involucrada en este evento, cuando uno coge el ritmo ya todo fluye, y así fue, 3 workshops de graffiti y cultura urbana seguidos, casi sin respirar y sin echar vistazo a los apuntes, simplemente dejar fluir el conocimiento, a los participante les flipó, tenía una platea gigante de niños y monis que no tenían vacante en el taller. Feedback brutal, los colores fluían por el aire literalmente.
Por la noche, la historia ya es otra…el hecho de haber llegado de una semana muy intensa, y otros factores como tinta de spray en la piel, sin una buena ducha, te lo deja más difícil mantener una paz interior, y más cuando tienes que “dormir” en el suelo con 1000 niños/monis haciendo ruido hasta las 3h….Pero al despertar por la mañana con música trance todo se te pasa….(¡¡¡MENTIRA!!! aun me estoy recuperando de ese choque).
Al día siguiente tocaba despedir de una de las “luces” mas fuertes/guerreras que conocí, una chica de Georgia (see you soon Nino ***). Pero la vida no para y sigo con la ultima etapa de la Esplaiada: hice una pintura performance durante el discurso final de la Esplaiada, debajo de muchas miradas, pero siempre muy tranquilo (de espalda al publico ja ja ja). Allí estoy yo, esparciendo colores, sin presiones, solo disfrutando del momento y cerrándolo con una llave de oro. El final, final, llegó al decir adiós a una otra “luz” que me dio mucho apoyo durante toda la semana: Merci, Sheeees***

 

njh

 

“There’s alawys a Cat(ch)”: este es el nombre de la colección de piezas de arte que tengo en exposición en el
Eixample, concretamente en el Salon223, aunque sea un calentamiento para la gran exposición que estoy planeando en el Guinardó. Os invito a visitarla: es una buena oportunidad para poder ver toda la colección junta y expuesta de forma eximia.

Para concluir este último round, os contaré que me fui a ver a mi Marroquí favorita para darle un poco de animo, pues el
el Ramadan llegó “hoy”, y a pesar de que en general mi relación con las religiones no es muy saludable,
aproveché para saciar mi curiosidad al respecto del islamismo, ya que entendimiento y aprendizaje solo me hace bien y si es en buena compañía, mejor.

Y bueno, nos quedamos aquí con un sabor de boca de que se está terminando el EVS, y aunque todavía faltan 4 meses, no consigo cambiar este feeling. Y además estos próximos meses tengo el calendario a full y bastantes objetivos por cumplir. ¡Acompañadme en esta aventura que ahora calienta motores con el verano!

cad

Moltes Gràcies ***

El 23 d’abril una rosa, el 25 un clavell

15.05.2018 |
15-maig-2018

Cira Diakhaby, exmonitora de l’Esplai Xangó, ex-EGS del Sector Barcelona, membre de l’Espai de Coordinació Internacional i actualment participant en un SVE a Lisboa.


El mes d’abril arriba amb dates especials!

  • Dilluns pasqua! Amb una mona molt personalitzada!
  • 21 d’Abril l’aniversari del perot i de les Vaquetes del Guinardó dues entitats molt actives del meu barri de Barcelona! On va tocar el meu grup de música preferit “Clotildes” (tots sortits del món esplaiero!)
  • 23 d’Abril Sant Jordi i Santa Jordina! El dia de la rosa i el llibre commemorant al Sant i a Cervantes i Shakespeare morts el mateix dia. Un dia ple d’amor, felicitat i cultura.
  • 25 d’Abril dia de la llibertat a Portugal que commemora la revolta militar del 1974 que va acabar amb la dictadura de Salazar. El símbol del dia és un clavell.

Com podeu imaginar aquí cada setmana és diferent! L’única cosa que segueixo com a rutina és la de cada dia anar a treballar a Cascais (que és on es troba l’oficina de Rota Jovem) i els dimarts i dijous anar a Capoeira (pròximament ja us explicaré una mica de què va); encara que darrerament també he afegit una extraescolar al meu horari, escalar!
Intento desconnectar de la rutina de l’oficina fent escapades, i és que el Diego el meu company de pis té aquí el seu cotxe, és un d’aquests de 7 places i ens hem muntat dins un llit que es plega i així podem marxar per tot arreu, dormint en un hotel de 1000 estrelles sense pagar un duro.

L’Aceituno (el cotxe) ens ha portat per tot arreu, costa Vicentina, Algarve, Serra de Monchique, Serra de Sintra, Serra da Estrela, Montsanto, serra de Arrabida, Azoia… I encara queden molts destins més!
Aquests últims viatges que hem fet (per serra d’Estrela, Montsanto i Azoia) han estat amb la companyia d’altres espanyols, ja diuen que quan vas fora t’ajuntes amb gent del mateix territori. Així que un gallec, un valencià, dos madrilenys i una catalana (sembla d’acudit d’aquests pesats) hem estat recorrent diferents paisatges, de la neu fins al mar, a la recerca de parets on poder grimpar com macacos (micos en portuguès).

Però aquests dies no tot ha sigut descobrir poblets i roques, també he aprofitat un cap de setmana llarg i he tornat a casa per Sant Jordi. Se’m feia difícil pensar en un dia bonic com el 23 d’abril aquí sense roses, sense llibres i amb pluja (aquí ha plogut durant tot el mes d’abril). Així que em vaig permetre unes petites vacances a casa. I vaig tornar amb la maleta plena de llibres dels meus Jordis i Jordines!

Se’m feia difícil pensar en un dia bonic com el 23 d’abril aquí sense roses, sense llibres i amb pluja (aquí ha plogut durant tot el mes d’abril).

Creuant Mirades Somesplai Cira

Ja surt el sol (tiruriru)

27.04.2018 |

Autora: Alícia Aranda, monitora de l’Esplai Eixam de Rubí i participant en un SVE a Salzburg.


La primavera trompetera ha arribat a Salzburg i la gent surt al carrer com els caragols quan plou. La ciutat està plena de vida, els parcs verds i plens de flors, es respira aire pur i l’esport de muntanya torna.

Per començar, cal dir que el temps és un aspecte crucial pel meu projecte, ja que treballem en els parcs, i si fa mal temps, els nens no vénen a jugar. Doncs bé, portem ja unes quantes setmanes de bon temps i els parcs estan plens d’infants, cosa que és bona i complicada alhora. El meu projecte aquí no pot funcionar com un esplai, principalment perquè tenim infants diferents cada dia en cada parc, potser un dia en venen 30 i un altre dia 5, i clar, no tots volen realitzar l’activitat proposada perquè molts cops només venen al parc per jugar a futbol. Vaig estar molt de temps intentant fer les coses tal com les feia a l’esplai, fins que em vaig adonar que no podia funcionar, havia de trobar una altra manera de trobar aquest punt mig entre esplai i keck (el meu projecte actual). Aquí entra Momo l’ocell: un personatge que ajuda a guiar les activitats i la temàtica del mes.

Vaig estar molt de temps intentant fer les coses tal com les feia a l’esplai, fins que em vaig adonar que no podia funcionar, havia de trobar una altra manera de trobar aquest punt mig entre esplai i keck (el meu projecte actual).

Momo ara ja és un infant més en el projecte, participa de les activitats, juga amb els altres i ajuda als infants a reflexionar sobre el que fan. La setmana passada, sota la temàtica “Què se’m dóna bé?”, Momo va ensenyar a cuinar truita de patates (un dels seus magnífics talents), i els altres infants van animar-se a cuinar els seus millors plats. A més, encara que aquell dia Momo no estigui fent res en concret, si hi ha un ocell gegant en el parc, deu ser segur que alguna cosa molt interessant i divertida està a punt de passar, i més nens s’apropen a veure què fem. Momo no només ha ajudat a guiar les activitats del mes, sinó que també m’ha donat una via per connectar amb infants que fins ara no m’havien dirigit la paraula.

Laberints d’emocions!

18.04.2018 |
18-abril-2018

Autor: David Miranda Mota, SVE portuguès a Barcelona i monitor de l’Esplai Torxa.


eras

 

Olááá!!! No hace tanto tiempo desde la última vez, sin embargo ocurrieron muchas cosas.
Empezaré con el Erasmus “Feel the Thrill!”, que fue muuuuy especial. Todos los Erasmus son siempre muy intensos a nivel emocional. Estás cerca de 10 días con la misma gente, casi 24h, unos 30 jóvenes, 6 países diferentes y todo el mundo quiere conocer y “ser conocido”, pues imaginaos cuando la temática principal a ser trabajada es la educación emocional.
Al segundo día ya existía una unión de grupo increíble. Los formadores eran muy buenos, han contribuido mucho para que todo funcionara perfectamente, cada uno con sus trazos de carácter muy particulares. Traían desafíos, humor, análisis y ayudaron a que mirásemos a dentro, alrededor y afuera. Se trabajó de distintas formas, con varias energías, como la motivación, la empatía y el conflicto, resultando en una conexión y transparencia emocional del grupo.
Además estábamos en el Masnou, a diez minutos de la playa en una semana de sol. Todo iba a favor.

A media semana, no sé bien como, me desperté a las 6.30 h para buscar en la playa la estrella más brillante (fue muy introspectivo y me hizo sentir saudades de mi paraíso y mi gente). Ese mismo día hice un tour por Barna, con parte del grupo, con un feedback muy bueno. Después de enseñarles sitios como las tres chimeneas del Paral·lel, el Raval o el Gótico, subimos al Guinardó y fuimos el Mas, donde tuve la feliz sincronía de encontrarme con mis colegas del Torxa, justo antes de subir a los búnkers, donde pudimos ver la puesta de sol (no me recuerdo la última vez que lo vi nacer y ponerse en el mismo día).

Como hago en todos los Erasmus, me desafié a trabajar uno de mis defectos, y funcionó perfectamente, aunque lo llevé casi hasta el último día. Me desbloqueé de algunos aspectos emocionales, y la conexión y transparencia proliferaron.
Pues en una semana especial, el final llegó, juntamente con alguna que otra lágrima, pero con un sentimiento de progreso emocional y espiritual gigantes, algunas amistades más cercas que otras y la propuesta de visita a lugares como Georgia, Eslovenia e Italia. 🙂

masnou

Pasado todo el torbellino de emociones, volvimos a casa, pero algunos amigos de Erasmus se quedaron dos días más y había que aprovechar la buena gente (además las chicas de Georgia me presentaron más gente de otros esplais, ahahah), así que me puse en modo turista y nos fuimos de paseo. Destacar la noche delante del MACBA, donde la movida de baile hip-hop estaba “WOOOW“, y de pronto ocurrió algo que ya había escuchado hablar. A la 1h30 llegó la policía para espantar (de manera tranquila) a toda la gente, pero se ve que ya es rutina allí.

Finding colors!
Bueno, finalmente cierro el ciclo Erasmus, y vuelvo a mi rutina. Esplac, dibujos, esplai, aunque esta se transformaría muy deprisa. Después de un paseo especial con mi marroquí favorita, empiezo a tener una estadía por BCN mucho más colorida 🙂 
La producción artística va a tope, y con la ayuda de mi nueva mánager ya tengo una primera exposición en el Salon223, y un trabajito de pintura de persiana. Aun asi estoy ya planeando una otra exposición que os informaré cuando ocurra.

Torxa
El esplai continua siendo algo brutal, donde cada sábado es una aventura y un desafío diferente, además de un tiempo de calidad y partilla con mis colegas monis. La llama de Torxa ya no se apagará de dentro de mi pecho. El mismo sábado tuve una visita breve e inesperada, de un amigo de Portugal, que llegaba de Tailandia a la 1h, nos quedamos hasta las 6h moviendo nos por los recónditos de Barcelona, mientras me contaba toda su movida por el sudeste asiático y una entrada fallida en Australia . La vida es una lotería, hay cosas que ocurren y pueden parecer malas a primera vista, pero con la distancia y el tiempo, encuentras el entendimiento. Força nesse teu caminho amigo BOB!

Laberinto de Horta
Ya tocaba visitar algo diferente además del centro, ahahah
Finalmente fui a visitar el Laberinto de Horta con la mejor compañía para perderme por allí. Día libre y soleado, vamos al botánico o laberinto??? Vaaa, vamos a la fantasía! El jardín en general es muy bonito, sin duda que te remete a un ambiente de sueño y cuentos de hadas. Sin embargo tenía la expectativa de que el laberinto fuera mayor y más denso. Aun así, SIN DUDA que es algo que recomiendo ir a conocer. Aunque me contaron que por la noche la movida es diferente, más wild life ahahaha! Aprovechando la temática de hadas, fui el otro día a un café/tienda que es , El Bosc de les Fades ,”WOOOOW” está guapísimo, aun que volveré para aprovecharlo mejor, fue así todo muy deprisa.

laberinto2

Esplac
El próximo mes toca Reach Out y Esplaiada, estoy a tope de tareas, desde workshops, livepainting, y alguna que otra sorpresa, pero vamos a ello. Estoy bastante motivado. No contaré mucho más por ahora, solo que vamos a pintar muchoooo, y volveré a ver algunos erasmus friends y amigos de otros esplais.

Casal Joves Girapells
Tenía planeado llevar mis niños de Torxa al casal para hacer una actividad allí y me fui a la asamblea abierta del Casal de Joves de Girapells, y de pronto el Mota al que le gusta hacer pocas cosas pero bien hechas se ve comprometido con mogollón de actividades, eheheh.
Solo hubo un primer contacto, pero me agrada mucho saber que hay varios proyectos en este casal, y además casi todos están en fase embrionaria. Se puede crear aquí un espacio/grupo muy diverso y con fusión de vertientes e una sinergia muy buena 🙂
Estoy conociendo a gente increíble, espiritualmente despierta con ganas de comunidad y me estoy rodeando de artistas, se antevén tiempos productivos 😉
De modo que ahora tengo pendiente una participación de livepainting en una escena de teatro, taller de pirografía en corcho y una exposición en el Casal.

casal2

 

Gracias por seguir a este “Cuíco” en esta experiencia mágica, que cada vez me hace ponderar más si volveré a Portugal al final del EVS. ahahah

Gracias nuevamente a todo el mundo: Esplac, Torxa y Rota Jovem, y ahora del Casal de Girapells 🙂

Adeuuu **

Un món de privilegis

11.04.2018 |
11-abril-2018

Autora: Cira Diakhaby, exmonitora de l’Esplai Xangó, ex-EGS del Sector Barcelona, membre de l’Espai de Coordinació Internacional i actualment participant en un SVE a Lisboa.


Des de l’últim article m’han passat pel cap moltes coses que volia escriure i mostrar-vos: el meu dia a dia, les meves noves aficions… Des d’aquell dia he tingut moltes converses interessants, he hagut d’explicar molts cops la poca democràcia que hi ha ara mateix a Espanya, m’he avergonyit en explicar casos com els de Pablo Hasel, Valtonyc o el cas 4F: ni oblit ni perdó. També m’he omplert d’orgull en diverses ocasions. En veure que el poble no es queda de braços plegats, en trobar una iniciativa d’una marca de roba d’un col·lectiu de manters, en seguir la pista de l’Alícia i veure que ha aconseguit fer reflexionar Salzburg sobre el feminisme, en comprovar que el meu sector (Sector Barcelona) continua a tope, que s’ha escrit un protocol feminista preciós i que la Comissió d’Incidència Política que tants anys ha costat tirar endavant està on fire.

En aquest temps, també, per seguir la rutina de totes les vacances de primavera he anat de ruta pel sud de Portugal i volia explicar-vos els mil i un racons preciosos que he vist. Però he decidit guardar aquesta ocasió per parlar d’un tema que molts cops origina debat al món de l’esplai i a l’educació en el lleure en general. Els nostres privilegis i la inclusió social.

Aquest últim mes he conegut persones que m’han fet reflexionar. I vull compartir la meva reflexió. Vosaltres heu pujat mai a un avió? Quan arribàveu a casa després de l’escola, si ho necessitàveu us ajudaven amb els deures? De petits anàveu al cinema o al teatre? Us portaven a la muntanya? Teniu carnet de conduir? Teniu ordinador i accés a internet a casa? Compartiu habitació? Els vostres pares parlen català i/o castellà? De petits anàveu a l’esplai? Fèieu activitats extraescolars? Sabíeu que Rússia és gegant i San Marino molt petit?

Segurament heu respost més sís que nos. Això marca certs privilegis que tenim o hem tingut, però sempre tenim alguna queixa. Ens queixem de casa nostra, de la feina, de la família, de la societat… Sempre ens comparem amb el que té més que nosaltres i poques vegades ens adonem de la bona posició que tenim, de la sort que tenim de viure com vivim, de tenir la família que tenim (tant la de sang com la de l’esplai) i de poder tenir objectes poc útils a casa.

Sempre ens comparem amb el que té més que nosaltres i poques vegades ens adonem de la bona posició que tenim, de la sort que tenim de viure com vivim, de tenir la família que tenim i de tenir objectes poc útils a casa.

Aquí he vist joves que el seu primer viatge en avió ha sigut als 20 anys per anar a fer un voluntariat europeu, que no tenen cap eina tecnològica per enviar fotos ni àudios a la seva família minut a minut per explicar com és la seva experiència. Joves que quan veuen un mapa d’Europa al·lucinen amb la mida dels països i que la seva única referència de territori és el seu petit barri (que podríem dir que és un barri social); joves que mai han sortit de la regió de Lisboa; joves que només parlen la seva llengua materna (portuguès, crioll o turc, entre d’altres); persones que des de petites han estat vinculades al món de la droga i que, tot i haver perdut familiars i amics, no veuen una altra sortida que seguir aquell camí…

Amb totes aquestes persones he pogut arribar a la conclusió que poques vegades agraïm el que tenim, però encara menys entenem que hi ha gent que no té les mateixes condicions que nosaltres. La inclusió és un tema difícil i requereix molt esforç, i com que tenim moltes coses a fer el deixem una mica de banda, com a deures a fer a llarg termini.

Aquí he vist clar que hauria de ser un objectiu directe dels esplais i de l’educació en el lleure. Moltes cops parlem d’inclusió social i diversitat i ens omplim la boca amb els drets dels infants, drets humans, respecte, no discriminació… potser seria hora d’obrir els ulls i veure que al nostre voltant esta ple d’infants i joves que si no els donem una mà no tindran mai ni la meitat d’oportunitats que ens apareixen a nosaltres pel sol fet d’haver anat a l’esplai.

Potser seria hora d’obrir els ulls i veure que el nostre voltant està ple d’infants i joves que si no els donem una mà no tindran mai ni la meitat d’oportunitats que ens apareixen a nosaltres pel sol fet d’haver anat a l’esplai.

Aquí a Rota a l’estiu fan uns workcamps, als quals, per cert, esteu tots convidats a participar, perquè és una molt bona pràctica. Porten gent de tot el món per treballar en un barri social i ajudar en tasques com construir zones verdes, reparar parcs en mal estat i altres tasques que ajuden a millorar aquests barris. Però la millor feina no és aquesta, és la d’acostar el món del voluntariat i de l’educació en el lleure als joves d’aquests barris. A través d’aquesta activitat alguns joves han anat per primer cop a fer un voluntariat, amb tot pagat. Aquesta oportunitat no és tan sols la de viatjar fora del país, sinó que també obre les portes a aprendre una nova llengua, a fer amistats d’arreu del món, a tenim més currículum i així després tenir més avantatge en el mercat laboral, a part d’aprendre a viure. Una oportunitat que canvia la vida a tothom. I a algunes persones no tan sols els la canvia sinó que els la millora. Aquesta setmana m’han dit: “Aquest tipus de projectes haurien d’estar enfocats primerament a aquestes persones. Molts problemes socials s’arreglarien.”

Amb aquest text no vull dir que tothom tingui de tot. Cadascú té els seus obstacles a la vida i les seves prioritats, però sovint ens omplim la boca sobre drets dels infants, inclusió, transformació social… Però us heu plantejat mai que podríem canviar la vida a un infant amb el sol fet que anés a l’esplai?