Image Image Image Image Image Image Image Image Image Image
Scroll to top

Top

SVE

SVE, el meu tren de l’oportunitat a Nuoret Kotkat, Finlàndia

10.07.2018 |
10-juliol-2018

Autora: Jessica Gallardo ex monitora de l’esplai Pampayuga i particiant d’un SVE a Finlàndia. 


Alguna vegada has pensat que t’agradaria marxar una temporada a l’estranger? Que t’agradaria viure l’experiència de conèixer una altra cultura en primera persona? Que t’agradaria sortir de la teva zona de confort i coneixe’t a tu mateixa? Si la resposta és sí per alguna o totes aquestes preguntes, continua llegint.

Hola, sóc la Jess, ex monitora de l’AIJ Pampayuga, ex EGS del sector Maresme, sòcia d’Esplac i fa 3 anys i mig vaig marxar a Finlàndia a fer un Servei de Voluntariat Europeu (SVE).

Durant un temps em vaig plantejar que volia marxar fora una temporada i vaig provar sort en diverses ocasions: primer sol·licitant una beca per anar a fer pràctiques dels meus estudis a Polònia, però no vaig ser seleccionada; després vaig sol·licitar fer un SVE a la oficina de l’IFM-SEI (l’organització paraigües de la que Esplac és membre) a Brussel·les i tampoc va haver-hi sort; i finalment, fer un SVE amb Nuoret Kotkat (organització similar a Esplac, també membre d’IFM-SEI) a Finlàndia i aquest cop sí, aquest cop va sonar la flauta! Diuen que a la tercera va la vençuda i aquesta va ser la meva!

És difícil posar paraules a la meva experiència fent el SVE amb Nuoret Kotkat, moltes històries, sentiments, emocions, anècdotes… però ho intentaré!

“Finlàndia! Marxo a Finlàndia!” Anava dient a tothom però, sincerament, no sabia res del país. Ni on estava situat al mapa, ni la cultura, ni que marxava a un país on es diu que fa molt fred! Jo volia marxar fora i si Finlàndia era on m’havia tocat, allà hi anava jo amb molta il·lusió i ganes de viure l’experiència.

Va arribar el moment i l’1 de febrer del 2015 vaig agafar les maletes (3 maletes! Semblava que més que marxar per 11 mesos, em mudava definitivament!), un vol a Hèlsinki i la meva aventura internacional va començar. Pots trobar informació sobre les meves primeres impressions del país i la cultura, a més de què és el que feia al principi del meu SVE en aquest article.

El SVE consistia en realitzar un projecte de participació infantil amb 10 organitzacions membres d’IFM-SEI de diferents països tant de dins com de fora d’Europa. Això em va donar l’oportunitat de viatjar a Bolívia abans de marxar a Finlàndia, per fer una formació inicial del projecte, i a Bèlgica a la meitat del voluntariat. A més, vaig conèixer a persones de diferents països com Indonèsia, Camerun, Alemanya, Colòmbia, Perú, etc.

Sona bé, oi? Doncs no tot va ser un camí de roses perquè anar-te’n sola a viure a un altre país i adaptar-te a una altra cultura no és fàcil. Al principi estava massa en contacte amb les amistats de la meva ciutat d’origen perquè tenia molt de temps lliure, tot i estar fent un voluntariat, i durant aquest temps lliure estava sola. Era hivern, feia fred, hi havia poques hores de llum i no hi havia gaire gent al carrer. A més no sabia on trobar gent. Vivia a un poble i era més difícil trobar gent, sobre tot gent d’altres països perquè fer amistats amb les persones finlandeses és tot un repte. Tot un repte però és possible i un cop ho fas, és per sempre!

Va ser així els primers mesos, fins que jo mateixa vaig obligar-me a fer l’esforç de canviar aquella situació. Necessitava tenir vida social. Està bé passar estones sola i conèixe’t a tu mateixa però eh! Jo he crescut envoltada de gent i amb una vida social molt activa, de no parar per casa, i estar involucrada en mil i una històries. Tant de temps lliure sola no m’estava fent bé.

Just en aquell moment quan necessitava un canvi, vam tenir una formació d’arribada (sí, dos mesos més tard en el meu cas) amb altres voluntàries que estaven també a Finlàndia. Això em va donar la dosis d’energia que necessitava i a partir de llavors, vaig contactar amb gent de grups de Facebook, preguntar a membres de l’organització si volien quedar per prendre alguna cosa, organitzar trobades i festes amb les altres voluntàries de SVE a Finlàndia i vaig començar a tenir més vida social i em vaig començar a sentir millor.

I l’idioma què? Et deus estar preguntant. Les llengües oficials de Finlàndia són el finés (95% de la població el parla) i el suec (5% de la població el parla). Si has sentit parlar del finés potser t’estàs espantant, però no pateixis! La majoria de les persones parlen anglès i et pots comunicar en aquest idioma sense problema. A més, és més fàcil entendre l’accent de les finlandeses parlant anglès que el de les angloparlant. Jo anava espantada pel fet d’haver-me de comunicar en anglès perquè el meu nivell no era suficient per expressar opinions i sentiments. Molts anys de classes d’anglès a l’escola i quan et parlen en anglès i has de contestar… pànic! (en el meu cas). Va ser tot un repte però com que no em va quedar cap més opció, el meu anglès va millorar moltíssim (i no va fer falta esperar al final del voluntariat per això).

Això sí, encara que et puguis comunicar en anglès et recomano aprendre finés. És una llengua difícil perquè no s’assembla gramaticalment al que estem acostumades però no és impossible d’aprendre. Depèn de la motivació de cadascuna. A mi m’agrada i a dia d’avui puc dir que el parlo, no fluidament, però em puc comunicar.

Finlàndia és un país que recomano visitar i no només per unes setmanes de vacances. Conèixer la seva història, viure la cultura i costums (és possible aconseguir abraçades), els canvis de temperatura, el blanc i fred de l’hivern, els mesos de foscor, els canvis de pluja i sol diverses vegades el mateix dia, la natura, els preciosos paisatges, els llacs (tenen un munt!) i, si tens sort, les aurores boreals!

De Nuoret Kotkat què dir, què és una organització per conèixer, que la seva gent són un encant, que estan a nivell nacional i a través de les seves activitats pots viatjar per tot el país (vaig veure més zones de Finlàndia en 11 mesos que del que he vist al meu propi país durant tota la meva vida), els campaments molen molt, es fan a costat de llacs i es va en canoa, es pesca, els paisatges són molt bonics, es fa foc on es cuina blat de moro i salsitxes, es fa escalada de capses, ah! Que se m’oblidava! També anavem a la sauna!

El SVE va ser d’aquests trens que es diu que passen un cop només i els has d’agafar o perdràs l’oportunitat. Doncs això va ser per a mi, l’oportunitat de la meva vida. Em va fer créixer com a persona, els llargs hiverns em van fer descobrir-me a mi mateixa, vaig conèixer a gent molt interessant, vaig viure en primera persona què és ser immigrant i els reptes que et pots trobar per integrar-te i començar una nova vida a un altre país, vaig conèixer altres cultures i vaig aprendre a ser més tolerant.

A Finlàndia vaig trobar la tranquil·litat i seguretat que no tenia a Catalunya. Vaig trobar feina del que havia estudiat, vaig anar-me’n a viure a la capital sola i podria permetre’m pagar el lloguer. Això a Catalunya a dia d’avui ho trobo difícil. Quan jo hi vivia allà feia substitucions però no hi havia manera de trobar feina a temps complert del que m’agrada. Per tant, com a súper motivada de l’esplai i d’Esplac, tot el meu temps lliure, que en tenia molt, el dedicava a l’esplai, a l’EGS, a Esplac i altres projectes de voluntariat i d’associacionisme.

Amb aquesta motivació vaig venir a Finlàndia on vaig conèixer millor el món de l’internacionalisme, l’IFM-SEI, Nuoret Kotkat i Finlàndia. Actualment segueixo vivint a Hèlsinki, encara sóc voluntària a Nuoret Kotkat, perquè mai s’és massa gran per seguir formant part del projecte ja que és una organització familiar, i a l’agost començaré a estudiar a la universitat educació social (per fi tinc clar a què em vull dedicar), perquè a Finlàndia tampoc s’és mai massa gran per continuar estudiant i aquí l’educació és gratuïta, perquè tothom ha de tenir les mateixes oportunitats.

Encara rumiant si fas un Servei de Voluntariat Europeu o no? No t’ho pensis i vine a viure l’oportunitat. Passa’t a la banda de l’internacionalisme com a estil de vida!

P.D.: Fes una ullada a les fotos!

P.D.2: T’agradaria saber més coses sobre el meu SVE? O sobre Nuoret Kotkat? O sobre Finlàndia? Envia’m un correu a jessgs12@gmail.com i estaré encantada de contestar

Formació d'arribada a Finlàndia

 

Trobada a Bolívia

 

Foc i salsitxes

 

Visitant el pare Noel

 

SVE, sinònim d’oportunitat

05.07.2018 |
6-juliol-2018

Cira Diakhaby, exmonitora de l’Esplai Xangó, ex-EGS del Sector Barcelona, membre de l’Espai de Coordinació Internacional i actualment participant en un SVE a Lisboa.


EVS… SVE… tres lletres molt repetides quan anava a reunions d’Esplac i que al marxar la meva ex-monitora de l’esplai al Senegal per fer-ne un em van començar a ser més familiars. 

Després d’un Erasmus a Itàlia tenia clar que volia tornar a marxar, però no veia el moment. Esplac feia temps que parlava de tornar a candidatar el projecte de voluntariat europeu, però a mi em quedava una mica lluny. Un bon dia mirant el Facebook em va apareixer la convocatòria d’esplac per anar a fer una estada de 12 mesos a Austria o a Portugal.  Jo ja havia estat a Lisboa a l’associació que anava a acollir el voluntari en un intercanvi juvenil i em vaig quedar enamorada de la ciutat, així que s’obria una porta cap a una ciutat que em tenia el cor robat. Dit i fet, des de la distància, mentre treballava a una casa de colònies on tenia poca cobertura i poca tecnologia vaig realizar la meva carta de motivació. I uns dies més tard arribava la bona notícia de que havia estat seleccionada.

Doncs, l’aventura començava a finals d’agost amb reunions a Esplac d’explicació de què passaria i del que havia de fer els pròxims mesos. I així va arribar el 12 de Setembre, el dia que arribava al meu nou país d’acollida.

Aquí he descobert el país veí que sempre queda apartat i poca gent coneix. També, en què consisteix un Servei de Voluntariat Europeu.

Així doncs, aquí va un breu resum del que faig jo i del que en general pot ser un SVE.

Jo estic a una associació juvenil en una ciutat de costa (Cascais) tot i que visc a la capital (Lisboa). Cada dia amb el tren ressegueixo el riu fins que es converteix en mar i arribo a l’edifici taronja, ROTA JOVEM. Podríem dir que és una mena de casal de joves, tot i que les activitats que s’hi fan són més aviat formacions i intercanvis internacionals. Jo faig reforç a les tècniques, cada mes hi ha diferents activitats, així que la meva activitat no és fixa. He ajudat en tots els àmbits, comunicació, economia, preparació d’activitats… Ara mateix estic preparant un intercanvi d’estiu amb adolescents de Cascais i de Biarritz on també aniré de monitora durant 15 dies.

I vaja, aquest és un molt breu resum, també podeu llegir els meus altres articles de creuant mirades o preguntar-me directament!

Per acabar, dir que el voluntariat europeu té molts sinònims: Oportunitat, currículum, diversió, treball, descobriment, aventura… Per cadascú és una cosa diferent, però si per l’any que ve no tens feina, vols fer una pausa, has acabat els estudis, vols aprendre llengües, vols fer currículum, viatjar, conèixer gent… Ja pots inscriure’t a la convocatòria perquè el SVE pot ser la teva solució! I recorda que és tot subvencionat, així que els diners aquí no són un problema!

 

mentores (1)

 

12496062_10208532740218846_1241583863016863665_o (1)

SVE, el millor any de la meva vida

03.07.2018 |
3-juliol-2018

Autora: Alícia Aranda, monitora de l’Esplai Eixam de Rubí i participant en un SVE a Salzburg.


Tot va començar fa dos anys en un campament internacional on vaig tenir l’oportunitat de treballar amb moltes organitzacions semblants a Esplac d’arreu del món. Per aquest motiu, en quant vaig veure que s’obria una convocatòria per participar en una SVE d’intercanvi amb una d’elles, no vaig poder estar-me de dir que sí!

Tot s’ha de dir, un cop t’han acceptat entra la por: què passarà, estaré sola, no he viscut sola mai, no coneixo a ningú, etc. Però un cop hi arribes i t’hi instal·les, et tornes a sentir a casa, i et sents més tu que mai. Els primers dies són sempre una mica incerts, en la meva segona setmana a Salzburg era el meu aniversari, i em feia molta por celebrar-ho tot sola, però resulta que va coincidir amb l’Oktoberfest, i vam acabar tots els voluntaris i antics voluntaris que s’hi han quedat a viure fent una gran festassa!

També hi havia el problema del temps, em preocupava trobar a faltar el calor i bon temps, però vaig descobrir noves alternatives! Vaig fer ninots de neu, vaig patinar sobre un llac congelat (fins i tot en un RIU congelat!), vaig dormir en un iglú… Vaig veure que aquí la gent està acostumada a aquest temps i això no els priva de fer vida i activitats de tota mena, tant d’interior o d’exterior, i vaig decidir que a mi tampoc em pararia.

Des de la meva experiència, als voluntaris ens cuiden molt, tant organitzant-nos esmorzars o fent reunions amb els nostres mentors o realitzant excursions mensualment. A part,  vivint tots en el mateix edifici ajuda a fer pinya i no sentir-te sol, especialment al principi. Personalment, tenir gent que estava passant pel mateix que jo era molt d’agraïr!

Durant aquest any he tingut l’oportunitat de conèixer moltíssima gent, i no només els altres voluntaris, he après un idioma nou, noves tradicions i cultures, aportant parts de mi en el meu projecte i organització d’acollida. També m’ha ajudat a descobrir el que realment m’agrada fer, motiu pel qual començaré a estudiar treball social l’any vinent. He pogut descobrir-me a mi mateixa i veure que sóc capaç de molt més del que mai hagués imaginat. A més, he après molt sobre el treball social i de barri, i com gestionar situacions de conflicte en els parcs.

Fer un SVE és una experiència única i meravellosa, jo us la recomano a totes. Mai és un mal moment per viatjar i aprendre.

 

 

 

IMG_20180318_153620_839

WhatsApp Image 2017-11-05 at 18.11.50

 

IMG-20180527-WA0007

 

Laberints d’emocions!

18.04.2018 |
18-abril-2018

Autor: David Miranda Mota, SVE portuguès a Barcelona i monitor de l’Esplai Torxa.


eras

 

Olááá!!! No hace tanto tiempo desde la última vez, sin embargo ocurrieron muchas cosas.
Empezaré con el Erasmus “Feel the Thrill!”, que fue muuuuy especial. Todos los Erasmus son siempre muy intensos a nivel emocional. Estás cerca de 10 días con la misma gente, casi 24h, unos 30 jóvenes, 6 países diferentes y todo el mundo quiere conocer y “ser conocido”, pues imaginaos cuando la temática principal a ser trabajada es la educación emocional.
Al segundo día ya existía una unión de grupo increíble. Los formadores eran muy buenos, han contribuido mucho para que todo funcionara perfectamente, cada uno con sus trazos de carácter muy particulares. Traían desafíos, humor, análisis y ayudaron a que mirásemos a dentro, alrededor y afuera. Se trabajó de distintas formas, con varias energías, como la motivación, la empatía y el conflicto, resultando en una conexión y transparencia emocional del grupo.
Además estábamos en el Masnou, a diez minutos de la playa en una semana de sol. Todo iba a favor.

A media semana, no sé bien como, me desperté a las 6.30 h para buscar en la playa la estrella más brillante (fue muy introspectivo y me hizo sentir saudades de mi paraíso y mi gente). Ese mismo día hice un tour por Barna, con parte del grupo, con un feedback muy bueno. Después de enseñarles sitios como las tres chimeneas del Paral·lel, el Raval o el Gótico, subimos al Guinardó y fuimos el Mas, donde tuve la feliz sincronía de encontrarme con mis colegas del Torxa, justo antes de subir a los búnkers, donde pudimos ver la puesta de sol (no me recuerdo la última vez que lo vi nacer y ponerse en el mismo día).

Como hago en todos los Erasmus, me desafié a trabajar uno de mis defectos, y funcionó perfectamente, aunque lo llevé casi hasta el último día. Me desbloqueé de algunos aspectos emocionales, y la conexión y transparencia proliferaron.
Pues en una semana especial, el final llegó, juntamente con alguna que otra lágrima, pero con un sentimiento de progreso emocional y espiritual gigantes, algunas amistades más cercas que otras y la propuesta de visita a lugares como Georgia, Eslovenia e Italia. 🙂

masnou

Pasado todo el torbellino de emociones, volvimos a casa, pero algunos amigos de Erasmus se quedaron dos días más y había que aprovechar la buena gente (además las chicas de Georgia me presentaron más gente de otros esplais, ahahah), así que me puse en modo turista y nos fuimos de paseo. Destacar la noche delante del MACBA, donde la movida de baile hip-hop estaba “WOOOW“, y de pronto ocurrió algo que ya había escuchado hablar. A la 1h30 llegó la policía para espantar (de manera tranquila) a toda la gente, pero se ve que ya es rutina allí.

Finding colors!
Bueno, finalmente cierro el ciclo Erasmus, y vuelvo a mi rutina. Esplac, dibujos, esplai, aunque esta se transformaría muy deprisa. Después de un paseo especial con mi marroquí favorita, empiezo a tener una estadía por BCN mucho más colorida 🙂 
La producción artística va a tope, y con la ayuda de mi nueva mánager ya tengo una primera exposición en el Salon223, y un trabajito de pintura de persiana. Aun asi estoy ya planeando una otra exposición que os informaré cuando ocurra.

Torxa
El esplai continua siendo algo brutal, donde cada sábado es una aventura y un desafío diferente, además de un tiempo de calidad y partilla con mis colegas monis. La llama de Torxa ya no se apagará de dentro de mi pecho. El mismo sábado tuve una visita breve e inesperada, de un amigo de Portugal, que llegaba de Tailandia a la 1h, nos quedamos hasta las 6h moviendo nos por los recónditos de Barcelona, mientras me contaba toda su movida por el sudeste asiático y una entrada fallida en Australia . La vida es una lotería, hay cosas que ocurren y pueden parecer malas a primera vista, pero con la distancia y el tiempo, encuentras el entendimiento. Força nesse teu caminho amigo BOB!

Laberinto de Horta
Ya tocaba visitar algo diferente además del centro, ahahah
Finalmente fui a visitar el Laberinto de Horta con la mejor compañía para perderme por allí. Día libre y soleado, vamos al botánico o laberinto??? Vaaa, vamos a la fantasía! El jardín en general es muy bonito, sin duda que te remete a un ambiente de sueño y cuentos de hadas. Sin embargo tenía la expectativa de que el laberinto fuera mayor y más denso. Aun así, SIN DUDA que es algo que recomiendo ir a conocer. Aunque me contaron que por la noche la movida es diferente, más wild life ahahaha! Aprovechando la temática de hadas, fui el otro día a un café/tienda que es , El Bosc de les Fades ,”WOOOOW” está guapísimo, aun que volveré para aprovecharlo mejor, fue así todo muy deprisa.

laberinto2

Esplac
El próximo mes toca Reach Out y Esplaiada, estoy a tope de tareas, desde workshops, livepainting, y alguna que otra sorpresa, pero vamos a ello. Estoy bastante motivado. No contaré mucho más por ahora, solo que vamos a pintar muchoooo, y volveré a ver algunos erasmus friends y amigos de otros esplais.

Casal Joves Girapells
Tenía planeado llevar mis niños de Torxa al casal para hacer una actividad allí y me fui a la asamblea abierta del Casal de Joves de Girapells, y de pronto el Mota al que le gusta hacer pocas cosas pero bien hechas se ve comprometido con mogollón de actividades, eheheh.
Solo hubo un primer contacto, pero me agrada mucho saber que hay varios proyectos en este casal, y además casi todos están en fase embrionaria. Se puede crear aquí un espacio/grupo muy diverso y con fusión de vertientes e una sinergia muy buena 🙂
Estoy conociendo a gente increíble, espiritualmente despierta con ganas de comunidad y me estoy rodeando de artistas, se antevén tiempos productivos 😉
De modo que ahora tengo pendiente una participación de livepainting en una escena de teatro, taller de pirografía en corcho y una exposición en el Casal.

casal2

 

Gracias por seguir a este “Cuíco” en esta experiencia mágica, que cada vez me hace ponderar más si volveré a Portugal al final del EVS. ahahah

Gracias nuevamente a todo el mundo: Esplac, Torxa y Rota Jovem, y ahora del Casal de Girapells 🙂

Adeuuu **

Primer round de un cuico em BCN!

29.11.2017 |
29-novembre-2017

Autor: David Miranda Mota, SVE portuguès a Barcelona i monitor de l’Esplai Torxa.


Recién llegado de tierras lusas
Cansado de una lucha de cinco años con algunos resultados poco permanentes, decidí conocer diferentes realidades de la educación no formal infantil y juvenil, y por eso estoy en Esplac haciendo el Servicio de Voluntariado Europeo durante un año.

¿Quien y de dónde soy?
Me llamo David Mota aka Curtiço, tengo 26 años y soy un artista visual con raíces en Monte Gordo (Vila Real de Santo António, Algarve), un pequeño paraíso natural al sur de Portugal. Sus habitantes, los cuicos, descienden de una mezcla entre andaluces, catalanes e indígenas Tupi Guarani (Venezuela), con un origen sin una data muy bien definida. Ciudad impulsora del turismo en el Algarve (en los años 70), hoy lucha para adaptarse a todo el progreso turístico que hubo al lado opuesto del la región, y a una deuda financiera de las diez mayores del país. Sobrevive de la pesca y del turismo de verano, con poco más 3.300 habitantes, rodeado de reserva natural y con las playas más largas y la temperatura del mar más alta del país. 🙂
Justo cerca de la frontera con Ayamonte (España), donde la relación con “nuestros hermanos” no va mucho más allá de la compraventa de atollados (ropa de cama y toallas), del botellón, del tráfico de drogas y de uno que otro evento esporádico para justificar la creación de departamentos políticos con función de conectar las ciudades.
Es un paraíso que en general sufre de un desinterés muy grande, excepto en verano, cuando nos invaden a gran escala. Pero pasada esa época, volvemos a la monotonía de una ciudad con una cantidad muy reducida de actividades, conciertos, exposiciones, formaciones, emprendimiento…, además de un sentimiento de comunidad que cada vez se diluye más.
La falta de trabajo, agregada al poco apoyo del dinamismo juvenil, empuja a los jóvenes a una vida “sin color”, de rutina poco progresiva, con algún que otro consumo de drogas y sin grandes objetivos, o a marcharse para Lisboa o a otro país buscando un empleo y una vida más “rica” y diversa culturalmente. Todo esto obviamente generalizando, porque al mismo tiempo conozco jóvenes muy proactivos y con talentos inigualables, que luchan bastante para un cambio para mejor, aunque la corrupción política y la influencia de élites ralentizan el progreso de la dinamización juvenil y de la cultura urbana.
Juntamente con mi Crew Soulution y la asociación Backup, trabajamos para un despertar cultural infantil y juvenil en nuestro municipio, siendo un gran desafió dado que la población es muy poco participativa y los jóvenes y los niños tampoco están educados ni motivados (mayoritariamente) para una participación activa en la comunidad, en la cultura local o en voluntariado. Además, cuando se trata de cultura urbana, se pone otro desafio, pues debe existir algún miedo por parte del poder conformista a crear jóvenes cultos, activos, con valores y con alguna rebeldía propia de la cultura urbana…
Por todas esas razones, sentí la necesidad de aprender nuevas estrategias de educación, para en el futuro poder implementarlas, además de absorber la cultura urbana que proporciona Barcelona y ponerme a prueba saliendo de mi zona de confort.
Por irónico que parezca, yo también voté el 1 de octubre, pero en este caso para decidir la presidencia del municipio y de mi ciudad. Y bueno, ahora a esperar la promesa de una “casa de artes y juventud” que hizo la candidata que ganó…!

Llegada a BCN
Llegué a Barcelona el día 2 de octubre, con un recibimiento muy caluroso por parte de los monis del Esplai Torxa.
Al día siguiente tuve la oportunidad de vivir en primera persona parte de las manifestaciones de la expresión de una identidad catalana muy intensa y muy segura de si misma. Se pedía democracia y dialogo, dado todo lo ocurrido en el 1 octubre. Digamos que llegué en una fase intensa y que tuve una recepción con dosis extra de catalanidad. La verdad, fue muy bueno pasar esta fase aquí.
Hace poco estuve en una reunión del Sector Barcelona (dos horas en catalán, hahaha!) A pesar de un entendimiento intermitente por la lengua, noté una organización y una responsabilidad mezclada con informalidad (rulando cerveza y pipocas), y los puntos que hay que debatir se van resolviendo a través de dialogo. Todo eso parte de los jóvenes, sin ningún tipo de obligación ni control represivo ni evasivo de ninguna entidad reguladora o política. Estas reuniones de sector ponen en conexión toda una red de esplais que te hace estar más conectado con todos los barrios de la ciudad, sus jóvenes y sus realidades, lo cual es muy importante y siempre aporta algo al progreso de todos. Infelizmente es algo que no ocurre de forma fluida en mi región, al revés, allí hay una competición para nada saludadle…

Esplai Torxa
Me recibieron muy bien, enseguida me sentí supercómodo y ya me han presentado a los niños, aunque tuve pocas experiencias para sacar grandes conclusiones. Me parece un buen grupo, creativo y activo, y estoy seguro de que se van a crear lazos muy fuertes y vamos a crear actividades que nos marcarán a todos.
Se nota un conexión y una comprensión muy fuerte entre los monitores (fruto de varios años de vivencias como niños en el esplai). Son como una familia entre ellos, algo muy importante si el objetivo es transmitir valores como la unión, la empatía y la comunidad.
Aún estoy en fase de adaptación y reconocimiento, pero espero conseguir hacer algún tipo de actividad más conectada con la cultura urbana, las artes visuales y el vídeo, aunque ya vi que existe mucha libertad en las propuestas de actividades.
El sitio donde nos reunimos (Casal d’Entitats) tiene muy buenas condiciones para sesiones teóricas y prácticas; cuenta con material variado para usar en las actividades y una vista tremenda de la ciudad desde el barrio del Guinardó. Aún no conozco muy bien la zona, pero parece ser muy tranquila, un buen sitio para crecer, pues ya no se siente toda la confusión del centro. Tengo pendiente una visita a los búnquers del Carmel, puesto que me han hablado mucho de este sitio.

Viviendo en el centro
Al final encontré una habitación al lado de las Ramblas, a cinco minutos de Esplac. Creo que soy el que vive más cerca, ahahahah! En la sede de Esplac, hay un grupo de trabajo responsable y empeñado con plena entre-ayuda y se nota un ambiente de muy buena vibe.
Fui muy bien recibido, todos muy simpáticos y disponibles para ayudar. Es fácil integrarse y eso que yo soy mucho de vivir en mi mundo. Me siento fenomenal allí.
Por lo que he entendido, ellos son los responsables de toda la parte del backstage de los esplais, de todo lo que es burocracia, candidaturas, comunicación, permisos, conexiones internacionales, etc… Es una tarea fundamental para que todo el movimiento de Esplac funcione. Trabajar allí me da una mejor visión de toda la estructura, y aún tengo mucho que aprender mucho de ambas partes, y desenrascar-me (portugués) para ir siempre cumpiendo todas las tareas.
Gracias al Esplai Torxa, a la asociación Rota Jovem y a Esplac por esta oportunidad. ¡Daré lo mejor de mí! 🙂

Servus, grüezi und hallo!

23.11.2017 |
17-novembre-2017

Autora: Alícia Aranda, monitora de l’Esplai Eixam de Rubí i participant en un SVE a Salzburg.


Aquestes son totes les maneres en què he après a dir “hola” aquí a Àustria. Em dic Alícia, tinc 21 anys i vinc de Sant Cugat del Vallès, tot i que el meu esplai sempre ha estat i serà l’Eixam de Rubí. La meva primera impressió de Salzburg va ser que tota la ciutat és de postal: uns paisatges preciosos, rius i parcs per tot arreu, tot rodejat de muntanyes… La setmana en què vaig arribar hi havia una onada de fred i ja portava posada tota la meva roba d’hivern (i això que en pujar a l’avió anava en tirants); aleshores vaig pensar que moriria de fred un cop arribés l’hivern! Per sort, al Flohmarkt (mercat de segona mà), vaig poder trobar roba d’hivern baratíssima!

La gent aquí és molt maca. Sé que diuen que a Àustria la gent és molt freda, però jo no ho veig així. Totes les persones que he conegut són molt maques i molt simpàtiques, tot i que això de saludar a tothom donant la mà se’m va fer extranyíssim al principi. Els meus companys de pis són els millors, som sis compartint una caseta amb jardí davant del riu, a tan sols deu minuts en bici del centre (sí, aquí o ets mous en bicicleta o no et mous).

M’ho passo molt bé aquí. Faig moltes excursions i estic aprenent a fer escalada. Treballo molt, però tinc temps per a mi i això m’agrada. L’entitat acollidora són els Kinderfreunde, una entitat la qual ja vaig tenir el plaer de conèixer en l’últim campament internacional de l’IFM i que em va dedicar una molt bona rebuda. En l’equip hi ha tres espanyols, dos austríacs, una turca i una ucraïnesa. M’agrada que hi hagi tanta diversitat!

La idea del projecte m’agrada molt. Anem a parcs de la zona marginal de la ciutat (un diferent cada dia) i organitzem activitats per als nens que hi ha. Tot i això, molts cops m’he trobat que és quasi com una ludoteca, ja que uns nens juguen a futbol i els altres només volen fer manualitats. Trobo que potser se centren massa en el material (tenen un garatge ple de joguines i material impressionant!) Trobo a faltar poder fer activitats d’esplai, sense necessitar gaire material i fent reflexions conjuntament, però suposo que és més complicat de fer, ja que no sempre són els mateixos nens i tenen edats diferents.

Una altra dificultat que m’he trobat és l’idioma. Jo ja havia estudiat alemany amb anterioritat, cosa que ha fet que les coses em siguin més fàcils, però les reunions es fan en alemany, en el grup de Whatsapp es parla en alemany… i molts cops em costa seguir el fil de la conversa i poder aportar-hi les meves idees.

D’altra banda, m’agrada molt que realment escoltin les meves idees, i gràcies a això el mes de novembre desenvoluparem un centre d’interès amb personatges i tot! És el primer cop que fan una cosa així, però els agrada molt (tot i que com que va ser idea meva m’ha tocat a mi disfressar-me). Espero veure com evoluciona aquest projecte i poder seguir intercanviant idees i aprendre de les seves!

Cròniques finlandeses. Capítol 2: Hiperplanificació ‘versus’ temps lliure

23.07.2015 |

Autora: Jessica Gallardo, monitora de l’esplai Pampayuga.

Al capítol anterior us vaig parlar de com havia viscut el meu primer contacte amb Finlàndia, del fred (climàtic i humà). Bé, doncs, tot això està més superat. He acceptat que visc en aquest tipus de cultura i que, si trobes el moment adequat, la gent no és tan freda com sembla.

Han passat ja cinc mesos i he pogut conèixer més l’organització que m’acull, Nuoret Kotkat, i encara que diuen que les comparacions no són bones, he estat comparant i veient similituds i diferències entre Esplac i Nuoret Kotkat, coses que m’agraden i coses que no tant. Aquesta anàlisi ha fet que no deixi de donar-li voltes a un tema: com bé diu el títol d’aquest article, amb la hiperplanificació envers el temps lliure. Read More

Formació, intercanvi cultural i ‘mate’: crònica d’una setmana a La Paz

16.02.2015 |

Autores: Jessica Gallardo (esplai Pampayuga), Meritxell Marín (esplai La Tribu), Sara Subirana (EGS Bages–Berguedà)

Arribem a La Paz un diumenge plujós d’“estiu” (sí, “estiu”, perquè som 18 de gener, però pel temps que fa no ho sembla). La Paz està a uns 4.200 metres sobre el nivell del mar i per això una de les primeres experiències a Bolívia és provar el famós mate de coca, que ens acompanya durant els vuit dies que som allà. Read More