Image Image Image Image Image Image Image Image Image Image
Scroll to top

Top

voluntariat

Un mes al nord (5 diferències entre Barcelona i Hèlsinki)

13.02.2019 |
13-febrer-2019

Autor: Aleksi Paakkinen, SVE finlandès a Barcelona i monitor de l’Esplai Sarau.


Com molts i moltes ja sabeu, he vingut a Catalunya des de Finlàndia. Podríem dir que aquests dos països són completament oposats. A Finlàndia pots tenir realment un hivern amb dures condicions mentre a Catalunya pots veure el sol quasi cada dia. Després d’estar dos mesos a la part solejada d’Europa, vaig haver de tornar al meu país congelat per la meva graduació del que seria aquí el Batxillerat.

En teoria, havia de gaudir durant 5 dies d’un hivern fantàstic però malauradament, les coses no van anar com havien sigut planejades. Situacions inesperades van fer que acabés passant un mes sencer a Finlàndia. La graduació va estar molt bé i va ser realment positiu celebrar els passats 3 anys de feina feta. Està clar que va estar molt bé veure els meus amics i amigues de nou i veure la meva família. Quan has estat temps sense veure algú (sigui amics o família) aprens a valorar molt més les coses simples com per exemple passar un dia sencer junts i juntes. Va ser realment una sorpresa el que va suposar per mi veure els amics i les amigues altre cop; tot i que només feia un més que no ens veiem.

Després del Desembre, tenint en compte que em quedaven encara 9 mesos aquí, pensava: com puc afrontar-ho? La resposta és obvia: començava a trobar a faltar Barcelona. Va estar molt bé retrobar-me amb la meva família i amics i amigues però és “preocupant” com tot continua “normal”. Tot estava com si mai hagués marxat. Vaig tenir aquesta sensació durant una setmana. Després d’un mes experimentant coses noves quasi cada dia, de sobte em trobava en una ciutat en la qual ja ho coneixia tot. Hi havia molt poc a descobrir, poques coses noves a fer. Els dies restants a Hèlsinki no van estar malament, vaig aprofitar al màxim la família i els amics, però, honestament, no podia esperar més per tornar.

Quan vaig marxar de Finlàndia a l’octubre, òbviament pensava: “Què passarà si començo a trobar a faltar la meva família? Què passarà si vull tornar? Bé, ara he tornat i estic més segur que mai que no tornaré abans del que em toca a Finlàndia. Aquest mes a casa m’ha donat la perspectiva de què és estar a casa durant un llarg període. Estic segur que estaré content de tornar a Finlàndia però, actualment, sento que Barcelona és casa meva.

Durant aquest mes a Finlàndia, m’he adonat de grans diferències entre les dues ciutats i aquí apunto les 5 principals:

1. Anem a la més òbvia: El temps. Durant el primer realment vàrem tenir una neu bonica i la temperatura estava sempre al voltant dels – 10 graus. No només era la neu i la temperatura el que era diferent, era el sol. Realment ho dic de veritat quan dic que vaig veure el sol UNA VEGADA, el dia de Nadal, durant QUINZE minuts. Quan vaig tornar, durant el dimarts i el dimecres nit, vaig veure el sol l’endemà al matí quan vaig anar a comprar.

2. En segon lloc (potser m’estic basant en estereotips) però realment hi ha una part de raó. Els finesos són realment tranquils. Aquí contínuament estic lidiant amb les “petites xerrades” que la gent té al carrer. No ho dic en el mal sentit, però és alguna cosa nova. Després de dos mesos acostumat a aquestes xerrades, això era bastant natural per a mi. Així que un dia quan esperava l’autobús a Hèlsinki, un home es dirigia cap a la parada d’autobús. El meu instint va ser saludar-lo i seguidament li vaig dir: ” Wow quin bon temps estem tenint ”. L’home va dir: “No, no el tenim”, i va fer cinc passos més enllà. Una altra cosa que correspon a aquesta categoria és el contacte físic. A Finlàndia, mai ens saludem fent petons a la galta. Hi ha un contacte físic molt menor, de fet, gairebé no existeix.

3. El tercer és una mica trist, i després de viure dos mesos a Barcelona tot això sembla encara més boig: la tutela constant del govern finlandès. Tot això té molt a veure amb l’alcohol, però és massa divertit per no incloure-ho aquesta llista. En primer lloc, només el comerciant controlat del govern finlandès anomenat Alko pot vendre begudes alcohòliques que tenen més del 5,5% d’alcohol. Sí, no podeu comprar res que tingui un percentatge més alt del 5,5% d’alcohol als supermercats. També tenim una cosa anomenada impost sobre el sucre, però la gent estava tan indignada que van revocar l’impost. Simplement s’afegeix un impost addicional als productes basats en el volum de sucre.

4. Aquesta és una cosa que realment m’havia oblidat i em va impactar: els preus. Finlàndia és un lloc extremadament car per viure, i literalment tot és més car allà. En comparar els preus entre Barcelona i Hèlsinki, no vaig poder trobar un producte que hagués estat més barat a Hèlsinki que a Barcelona. El nostre impost pels productes alimentaris és del 24%. Així que un ¼ del preu del producte és només impost.

5. Aquest últim és probablement una mica una barreja dels 4 anteriors, però la vibració general de les dues ciutats és completament diferent. Em va desconcertar la primera vegada que vaig entrar a una botiga a Barcelona i em vaig adonar que no podia pagar amb una targeta. Això mai ho veuràs a Hèlsinki. Hèlsinki també és (òbviament) més petita i té menys persones. Tothom està ocupant només amb el seu negoci i la “petita xerrada” no existeix. En realitat, seria una destinació de vacances per a algú que viu a Barcelona perquè, si més no, seria diferent.

Nou any, nou esperit

29.01.2019 |
29-gener-2019

Autora: Natalya Chetverova, SVE alemanya a Terrassa i monitora de l’esplai La Fera.


Vaig tornar a casa per vacances i recordo que els dies abans esperava amb forces que arribés el dia 15 de desembre. Realment estava molt contenta de veure els meus amics i la meva família altre cop i em va fer recordar quant els havia trobat a faltar realment… Vaig passar el Nadal amb la meva família i el cap d’any amb els meus amics i amigues del meu Esplai.

Després dels meus tres primers mesos aquí, va ser un bon moment per tornar a casa i repensar el meu SVE, així com parlar amb la gent que em coneix des de fa molt de temps. Em va ajudar a agafar forces altra vegada, motivació i idees per la meva estada a Barcelona. Quan vaig tornar a Barcelona, vaig sentir com si amb el nou any, una nova part del SVE havia començat. Tot i que al principi tenia por de tornar a deixar casa meva, estava contenta de tornar aquí i de veure els meus amics de l’Esplai la Fera altra vegada. El temps em va donar la benvinguda amb un dia de primavera (tenint en compte els estàndards alemanys) i em vaig acostumar ràpidament un altre cop aquí.

Des de l’any passat, diverses coses han canviat finalment i han millorat (el que em fa sentir que han tardat més del normal) com per exemple el curs de català que ara, al cap de tres mesos, ha començat. Espero que tot superant la barrera del llenguatge, em sigui més fàcil conèixer gent nova i fer nous amics i amigues.

Una altra cosa fantàstica, la qual potser sorprèn una mica, és que finalment he pogut conèixer la gent amb la qual treballo. Vull dir: els coneixia d’abans, però abans del sopar d’Esplac i de la festa, realment no tenia molt contacte amb la gent… Estic realment molt contenta que el grup de gent amb la qual puc parlar i relacionar-me augmenti, així com que les hores a Esplac siguin més personals…

Per acabar, em sento realment contenta d’estar aquí i espero passar més bons moments. Espero que el nou any em porti llargs aprenentatges a mi i a tothom, i que tots i totes sigueu molt feliços aquest nou any!

El caràcter alemany

24.01.2019 |
24-gener-2019

Autora: Gemma Solans, monitora de l’esplai Kasperle i SVE a Berlín.


Dimarts, 22 de gener de 2019.

Acabo de llegir un article d’Icon, la revista (es veu que masculina) mensual de El País, sobre quines diferències veuen els estrangers residents a Espanya en el caràcter dels espanyols. Però existeix un caràcter eminentment “espanyol”? Persones d’arreu ho comenten, més enllà dels tòpics de la veneració de la siesta, la fama de cridaners i altres estereotips. I a grans trets puc estar d’acord. Per exemple, la importància que té per nosaltres la cerca de la felicitat, la cura i el suport a la família i les amistats o la vergonya de parlar un idioma estranger incorrectament com l’anglès… però el comentari més top en la meva opinió és que el nostre esport nacional és parlar dels altres a l’esquena. El cotilleo de tota la vida. O també l’habilitat de fer humor sobre qualsevol tema, fins a límits insospitats, inclosos nosaltres mateixos. Hi esteu d’acord?

Vull dedicar aquest post a comentar el que he pogut veure sobre el caràcter dels alemanys des que sóc a Berlín. Està clar que qualsevol cosa a dir resultarà una generalització i cada persona és un món, sí. Tanmateix, crec haver observat subtils característiques comunes, que donen forma a l’estil de vida d’una ciutat cosmopolita i amb tanta diversitat cultural com és Berlín.

En primer lloc, els ciutadans alemanys tenen una gran consideració per la privacitat de cada individu i això es nota sobretot en les interaccions en l’espai públic. Tenen en mala consideració, per posar un cas, dirigir-te a una altra persona que no coneixes en mig del carrer. Haig de dir que m’he adaptat a aquest caràcter i quan vaig tornar a Barcelona per les festes de nadal, se’m va fer estrany, i inclús vaig pensar-ho com una falta d’educació, el fet que el cambrer d’un bar (persona desconeguda per mi) se’m dirigís amb naturalitat. A més, acabo d’adonar-me que, des que sóc aquí, no m’he creuat amb cap (típic) treballador/a que es posa a parar gent en mig del carrer, sigui per informar o per vendre’t alguna cosa.

En segon lloc, i això ha vingut com una non grata sorpresa, tenen una relació molt pragmàtica amb el menjar i el beure. Veuen aquesta necessitat com un mitjà sense el qual no poden sobreviure. Tal qual. El menjar no té la funció de cohesió i socialització que té pels catalans, i en general pels espanyols. Menjar no és un plaer per ells, és un mitjà de vida. I està clar que necessitem alimentar-nos per viure, però per mi va més enllà. Ho podem veure amb la quantitat de temps que inverteixen a cuinar o menjar “en família”. Berlín és una ciutat coneguda pel menjar ambulant i moltes paradetes es dediquen a servir menjar “d’altres cultures”, com el turc (boníssim s’ha de dir). En una altra qüestió es fa notable: el cafè. Com a consumidora habitual he de dir que encara no he trobat cap lloc on es dediquin, més enllà de servir-lo, a fer-lo de qualitat. Així, majoritàriament el serveixen aigualit i massa fluix, almenys pel meu gust.

En tercer lloc i per acabar, tendeixen molt a mostrar-se amb educació. El fet de deixar passar, demanar si us plau i donar les gràcies, per exemple. Tot i que també tenen dies més bons que d’altres, en general, sempre tenen el “si us plau” i les “gràcies” a la boca, sobretot a l’hora de demanar. Em vaig adonar al poc d’arribar i la veritat és que es tracta d’un bon costum, que crec que no tenia abans.

Tot i que podria escriure sobre altres diferències i també similituds, fins aquí el que he pogut reflexionar fins al moment present. Si heu tingut l’oportunitat de relacionar-vos amb el caràcter alemany, estaríeu d’acord amb mi?  

 

dinner_with_dieter

 

1200px-Berlin_Skyline_Fernsehturm_02

Les 5 coses més impressionants des que he arribat a Barcelona

25.10.2018 |
25-octubre-2018

Autor: Aleksi Paakkinen, SVE finlandès a Barcelona i monitor de l’Esplai Sarau.


Quan vaig arribar a Barcelona, res em va decebre. Les palmeres, les muntanyes, la gran ciutat. Per descomptat, estava molt emocionat però no espantat. Des del moment en què dos monis em van recollir a l’aeroport, sabia que no em sentiria sol. La meva organització de Finlàndia és realment molt important per mi, de manera que em vaig sentir fantàstic al veure com em van acceptar els monis de l’Esplai i les treballadores i treballadors d’Esplac. Quan vaig deixar l’aeroport, el principal sentiment era el que ja he mencionat, molt emocionat. Em sentia energètic, segur i preparat.

Arribar a un país estranger et presenta reptes sorprenents en els quals no penses quan estàs a casa teva, com per exemple comprar un bitllet de tren, fer la compra o demanar menjar. Després de dues setmanes d’adaptació, sembla molt més fàcil. Diria que és qüestió d’actitud: has d’estar disposat a provar noves coses, com per exemple aprendre l’idioma local. Alguns aspectes són més difícils d’adaptar-se, com per exemple els horaris de menjar. Mai hauria pensat que estaria dinant a les 14:00 o 15:00 i que soparia a les 19:00 o 20:00. Crec que els monis es van quedar també realment xocats quan els hi vaig dir que a Finlàndia dinem a les 11 i sopem a les 15:00 o 16:00.

Clarament, Esplais Catalans funciona molt diferent en comparació a l’entitat finlandesa (Nuoret Kotkat). Però aquí (i especialment on visc, a Sant Cugat), aquest funcionament funciona realment. Sempre havia pensat que la nostra manera d’actuar a Finlàndia és la més lògica, però realment estava equivocat. El primer cap de setmana amb l’Esplai va ser suficient per demostrar-ho; conèixer un grup de gent durant un any sencer serà una experiència increïble i no puc esperar més perquè comenci de veritat.

Si m’enyoro de vegades? Clar, una mica. Realment trobo molt a faltar els meus amics de Nuoret Kotkat i la cosa més difícil de viure aquí tan lluny de casa és que perdre’m el camp de tardor amb l’Esplai a Finlàndia. Però després penso que si el que trobo a faltar de casa és bàsicament el mateix que estic fent aquí, no hi ha dubte que venir aquí és una de les millors decisions que he pres.

 

Les 5 coses més impressionants per mi des que he arribat a Barcelona:

  • Caminar per la Rambla (el carrer principal de Barcelona) ple de persones i cultures diferents.
  • Sopar després d’una assemblea a les 21:00h i veure l’ambient entranyable de totes aquelles persones gaudint juntes.
  •  Estar a la protesta de l’1 d’Octubre. Mai havia vist tanta gent concentrada al mateix moment.
  • El primer cap de setmana d’Esplai. De les 17:00h a les 20:00h i la comunitat, estant en una zona de Sant Cugat.
  • L’arquitectura dels carrers petits i plens de gent amb la bandera catalana, no només a Barcelona, a Sant Cugat també.

Però tu cobres per fer l’esplai, no?

03.09.2018 |
3-setembre-2018

Autor: Dani Costa Soler, membre de l’Equip de Coordinació d’Esplac.


Quantes vegades un familiar, un amic o una companya de feina s’ha sorprès o s’ha inquietat quan li hem explicat què fem a l’esplai? Quantes vegades alguna persona s’ha mostrat escèptica davant del nostre fidel compromís associatiu? Quantes vegades, un conegut o coneguda ha posat aquella cara de no entendre res quan els hi expliques les interminables reunions fins a altes hores de la nit, els estius sense vacances o els caps de setmana ocupats per l’esplai?

Sovint el que més costa d’entendre no és tant la feina que fem, sinó que aquesta no sigui remunerada. Per això, una pregunta freqüent acostuma a ser “però cobres per fer tot això, no?”. I amb aquest “no?” sinònim de no entendre res, arriba aquell moment on sembla que t’has de justificar i treure mil arguments per explicar que no cobres i que ets voluntari. Depèn de la persona (i la receptivitat que mostri) potser decideixes explicar-li amb passió i la hi intentes convèncer que formar part d’un esplai té sentit. O per contra, saps que la persona del davant no ho entendrà mai i passes de puntetes sense donar massa detalls. Finalment, algunes vegades et trobaràs amb persones que directament se n’enriuen o menyspreen el teu voluntariat. Però n’hi ha! La típica persona que et llança el comentari “però tu ets tonto o què? Al igual faig jo això sense cobrar un duro!”. Aleshores, o inicies un contraatac que no sempre pot acabar bé, o passes directament de llarg i evites parlar sobre l’esplai amb aquesta persona. (Tot depèn de l’estima que li tinguis també). 

Si escric aquestes paraules és perquè m’ha passat. Perquè alguna vegada no he sabut explicar adequadament la meva dedicació esplaiera, o bé perquè he evitat parlar del tema davant persones que segons el meu parer, no ho entendrien. En tots dos casos, crec que no estic satisfet de la meva actuació. La resposta mai ha de ser abaixar el cap, sinó ben al contrari, sentir-nos orgulloses de la nostra tasca i donar-la a conèixer a tort i a dret. Prou difícil és visibilitzar-nos davant les institucions i la societat com perquè no ens puguem reconèixer a nosaltres mateixes com el que som: monis que creiem en l’educació, i que l’escollim com a camí de transformació personal i col·lectiva. Hi creiem profundament i per això no ens cal un xec que ens motivi a aixecar el cul.

I és que per la majoria de monis fer esplai no és una tasca feixuga, ni un sacrifici ni una obligació. Quan es converteix en això és quan ens hem de plantejar si realment aquest és el nostre lloc. Anar l’esplai és fer una cosa que t’agrada i omple el teu temps lliure. Ho fas amb amor, passió i il·lusió, com d’altres tantes coses en aquesta vida que ningú et qüestiona quan els hi expliques.

Com quan camines per la muntanya, sol o acompanyat, contemples els colors, les olors, gaudeixes del trajecte, i fas ús de la teva consciència mediambiental recollint alguna deixalla o respectant al màxim l’entorn natural. Ningú t’ha pagat diners per fer això, ho fas perquè vols. Perquè et motiva, et fa sentir bé i la vegada és transformador per tu mateixa i els altres. Ningú et preguntarà si cobres per anar a caminar, ni es mostrarà incrèdul quan li expliquis.

O quan decideixes ajudar a un amic o amiga a fer el trasllat de pis a canvi de res, simplement perquè t’ho ha demanat. Saps que el teu company o companya et necessita, i en certa mesura, sents que pots aportar-li el teu temps, i ajudar-lo a tenir un trasllat més fàcil. Ningú et paga diners per fer això, ho fas perquè vols. I ningú et preguntarà si cobres per ajudar el teu amic o amiga.

El mateix passa quan acompanyes un familiar a l’hospital, o quan decideixes cuidar dels teus nebots i passar una tarda d’allò més divertida. Ho faràs de gust, i al mateix temps, te’n sentiràs responsable, ja que t’ho han demanat. En tots els casos, ningú qüestionarà la teva implicació per dedicar al teu temps als altres ni veurà estrany que ho facis de forma voluntària.

L’esplai és temps dedicat als altres i a tu mateix. No és un acte altruista, ja que reps molt més del que dones. És un temps del qual te’n sents responsable. Sents que tens la responsabilitat d’implicar-te amb alguna cosa, perquè el teu entorn t’ho demana. I el món ho exigeix. Aquesta responsabilitat va amb tu, i el que alguns no comprenen és que n’hagis fet de l’esplai una manera de viure.

El que més sobta és la quantitat d’hores dedicades a l’esplai. “Com pots dedicar tant temps a una cosa voluntària?” Perquè no és una acció puntual, és un estil de vida. En molts dels casos, l’esplai passa a ser una segona casa, i també el refugi de la nostra vida social. Allà creixem, ens relacionem, aprenem i ens apoderem. Aprenem que ser moni no és el mateix que fer de moni, i ens reafirmem en ser-ho les vint-quatre hores del dia. I això si, sense cobrar. Si em dones diners, deixo de ser-ho.

10 coses que sempre passen a la tancada de monis

05.10.2017 |
5-octubre-2017

Autora: Cèlia Nisarre, de l’esplai Turons.

Tancada…, trobada…, reunió de setembre…, excursió d’inici de curs…, guerra nuclear… Hi ha diversos noms per referir-se al màgic cap de setmana, abans de començar el curs d’esplai normal, en què els i les monis preparen el curs, es reparteixen en comissions i… FAN ELS NOUS GRUPS!!!

1. Trobar el lloc

Siguem sincers i sinceres; en tornar de campaments (o colònies, els dèbils) tothom desapareix del mapa i dues setmanes abans de la tancada algun illuminati recorda que s’ha de buscar un lloc per la tancada. La llista de requisits és llarga:
– Que sigui barat
– Que es pugui fer festa (que no hi hagi veïnes a 10.000 km a la rodona)
– Que tingui espais adients per fer les reunions (opcional)

Teletubbies GIFs - Find & Share on GIPHY

2. Valoració de l’estiu

Normalment s’aprofita aquest espai per fer valoració de les activitats d’estiu o fins i tot del curs. Amb el pas dels mesos, les festes de poble, les sortides a la platja i que la majoria encara no ha començat la uni… Les barbaritats s’obliden i es fan valoracions amb un extra de sucre. Ai! La perspectiva i el temps (que trapelles)!!!

Hippies GIFs - Find & Share on GIPHY

3. El moment de fer grups

És en el que pensa tothom des de fa mesos (tot i que rarament es diu en veu alta). La tensió és tan forta que es pot arribar a palpar i si les mirades parlessin…
SPOILER: tothom ja porta pensat de casa el grup, els companys/es i fins i tot el centre d’interès del curs! “Tonto el último”.

Spongebob Squarepants GIFs - Find & Share on GIPHY

4. Els que per sorpresa (o no) diuen que ho deixen

Sempre es dóna aquest moment entre trist i nostàlgic en què les persones que abandonen l’equip de monis ho fan públic. Tot i que ja se sabia de la majoria, sempre hi ha un component de sorpresa dels qui esperes que no marxin perquè a l’últim moment s’ho han repensat o d’aquelles que desitges que fotin el camp (SÍ, NO ANEU ARA DE BONES PERSONES QUE SEGUR QUE ALGUN COP HO HEU PENSAT).

Crying GIFs - Find & Share on GIPHY

PD: En aquest punt, és important saber que no és fàcil prendre la decisió de deixar l’esplai, per això cal vigilar amb insistir massa o no abraçar suficientment fort.

5. El grup que vol tothom

Per algun estrany motiu es dóna una situació més inexplicable que el Triangle de les Bermudes, i és que sempre hi ha un grup sobredemandat. Els factors que els estudis han detectat com més rellevants són:
-Els infants són monos
-Els infants són joves en què els monis es veuen reflectits
-L’anterior grup de monis ha fet que semblés fàcil (miratge)

Episode 4 GIFs - Find & Share on GIPHY

6. El que no ve, però no s’ho vol perdre

En plena disputa pels grups sempre hi ha qui no ha pogut venir a la reunió però està connectat via telèfon, mail, Whatsapp, videoconferència o senyals de fum amb la resta del grup i que vol que la seva opinió s’escolti igual de fort que la de la persona que escriu a la pissarra. Poques vegades s’han vist converses tant de besugos com els intents d’explicar les combinacions per telèfon a algú…

Monkey GIFs - Find & Share on GIPHY

7. Quan ja està tot fet, o no…

Després de 3 a 10 hores de combinacions i negociacions sembla que hi ha una proposta que no desagrada a ningú (fixeu-vos que no he utilitzat l’expressió “agrada a tothom”). En aquest punt apareix algú que diu:
Opcions:
-Mmmmm…. nyee… No ho veig…
-Hi ha alguna cosa que em falla…
-Ho veig fluix…
-No ho veieu estrany?

Toma crítica constructiva! (Es nota que tots ens hem llegit l’Esmolet “Coordinem-nos: el treball en equip i l’assemblearisme als esplais”). Aquí, amb arguments de pes per defensar el que no ens agrada.
I llavors, passa el que passa…

Shudder GIFs - Find & Share on GIPHY

8. Quan es fan oficials els nous grups

Quan es decideixen els nous grups de monis es dóna un moment intern molt profund en el qual t’entra una gran melancolia de l’any que just acaba…, de tot el que heu fet…, de com de bé us ho heu passat… I per dins penses: “No trobaré cap grup igual!”

Family GIFs - Find & Share on GIPHY

SPOILER: L’any que ve pensaràs el mateix!

9. Recollir la casa

Sense cap mena de dubte, el moment més dur del cap de setmana no és quan vols “convidar a marxar a algú” (que ja sabem que al final mai es fa), el moment més dur és el de recollir l’espai! PERDONEU PERÒ ALGÚ HO HAVIA DE DIR!

Bart Simpson GIFs - Find & Share on GIPHY

10. Foto finish

Després de tots els punyals que han volat, les fletxes enverinades, les mitges veritats, els plors, les emocions… Tot s’oblida i es fa un foto de grup (per la pàgina web, que mai està actualitzada) amb tot un grup de persones especialment felices!

Youngertv GIFs - Find & Share on GIPHY

ÀNIMS! QUE NOMÉS QUEDEN 11 MESOS I MIG PER A LA PRÒXIMA TANCADA!

Pròleg de Transformar Educant, per Carles Capdevila

02.06.2017 |
2-JUNY-2017

Escrit per Carles Capdevila, periodista i director-fundador del Diari Ara.

Portar els meus fills a un esplai és una de les millors inversions educadores que estic fent. És un lloc ideal per fer amics i tenir com a referents uns joves voluntaris apassionats, divertits i carregats d’uns valors que no han d’explicar, perquè els mostren minut a minut. Read More

L’espectacle de la ‘UErgonya’: som persones, no refugiades

21.04.2017 |
21-ABRIL-2017

Escrit per Dani Costa Soler, membre de l’Equip de Coordinació d’Esplac.

Fotografia: Marienna Pope-Weidemann (CC-NC-SA)

Parlem de refugiades, per no parlar de persones, no fos cas que això ens confongui, humanitzi o sensibilitzi massa a la població. Sempre serà més fàcil estructurar la realitat amb etiquetes, posant cadascú al seu lloc i amb el front marcat de per vida. El refugiat pot ser el que fuig d’una guerra que no és la seva, el que es juga la vida al mar, el que mor, el que estima, el que ho perd tot, el que vol viure i no només sobreviure, etc. Però també pot ser el que ens envaeix, el que ens roba, el desestructurat o l’aprofitat, així com també el terrorista. És indiferent, no deixarà de ser refugiat, mentre no siguem capaços d’identificar-lo com a persona únicament. Read More

10 moments (en gifs) que viuràs a les paradetes de Sant Jordi dels esplais

19.04.2017 |
19-abril-2017

Escrit per Cèlia Nisarre, esplai Turons.

S’apropa Sant Jordi i el 99,9% dels esplais posen una paradeta per vendre roses, llibres (dels drets dels infants si són d’Esplac) i manualitats vàries per poder gestionar el seu projecte educatiu. Segur que totes us creieu especials (i ho sou ehhhh!) però hi ha certes coincidències que no podem passar per alt… Read More

10 senyals (en gifs) per deixar l’esplai a temps i no cremar-se en l’intent

31.03.2017 |
31-març-2017

Escrit per Mireia Martínez Agout.

Arriba aquell moment en què hem de deixar l’esplai… Aquell temut moment en què no som capaces de veure que hi ha vida més enllà i ens vénen al cap preguntes com “què faré ara els dissabtes?”, “què és el temps lliure?”, “trobaré alguna altra entitat on emmerdar-me fins al coll?”, “i si m’enyoro, ho superaré?”, “em voldran d’intendent per als campaments de l’estiu?”… I mil i una preguntes més que ens provoquen tremolors, suors i fins i tot, ansietat per separació esplaiera. Read More