Image Image Image Image Image Image Image Image Image Image
Scroll to top

Top

Jo sóc d’esplai

Obrint els ulls al món

09.01.2019 |
09-gener-2019

Autoria: Participants Summer School 2018


Aquest article ha estat escrit per les persones participants d’Esplac al Summer School 2018:  Júlia Díaz, Esplai Matinada-Pòrtics (BCN); Bernat Llopis, Esplai Espurna (BCN); Núria Merino, Esplai Petikipeti (La Palma de Cervelló); Anna Sanmillán, Esplai Petikipeti (La Palma de Cervelló); Mar Gordó, Esplai Sarau (Sant Cugat del Vallès).

 

Endinsar-se en aquesta aventura era la primera experiència internacional amb Esplac per la majoria. Hi anàvem amb moltes ganes però també amb forces nervis. Entre nosaltres no ens coneixíem i això també era un repte que acabaria molt bé.

Arribem totes juntes un diumenge a la tarda, després de vuit hores de viatge, a una casa enorme, Kurt Löwenstein (Werftpfuhl, Alemanya). Ens instal·lem, fem descoberta de la casa i baixem a sopar. Després, fem la open-session i la primera nit al Keller Bar, el bar de la casa que cada nit gestionarà un grup de persones diferents (Esplac decidirem fer-ho la tercera nit). Cares noves de nacionalitats ben diverses coincidim en aquest espai, totes amb experiències i expectatives ben diferents, i algunes amb la incertesa de si fan bé de ser allà. Però no és moment de preocupacions sinó de començar a endinsar-nos.

L’endemà, en grups d’unes vint persones i dues teamers parlem sobre consentiment i a través del teatre social participatiu ens plantegem com afrontar diferents situacions violentes que es podrien produir a la casa. Se’ns introdueix el tema d’enguany, Organising Activism, a través de diferents dinàmiques de debat i reflexió tant en grups petits com en grups més grans. Ens sorprèn veure com un concepte tan bàsic té interpretacions tan diverses i comencem a veure i entendre la manera de treballar de les diferents organitzacions polítiques i socials.

Se’ns presenten 3 Teamworks: Online Fun, Artivism o How to grow up an organisation. No totes acabem formant part del que preferíem en un principi però com anireu veient això acaba sent un fet del tot irrellevant. Els següents dies, ja amb el nostre Teamwork, prenen sempre una rutina força semblant. Després d’esmorzar, ens trobem al Halle (una de les sales de la casa) i comencem els dies amb un energizer, altrament conegut com joc d’activació. Tot seguit, cadascú es dirigeix al seu grup de formació i fem sessió fins les 12.30 amb un descans pel mig. En acabar dinem i tenim temps per descansar o per participar d’alguna dinàmica o formació extra que algú, voluntàriament, potser ha organitzat. Després del descans, tenim sessió fins les 18.30, que és hora de sopar.

Amb la panxa plena, ens toca reunir-nos amb el nostre Reflection Group. En aquest espai estem amb un teamer diferent al que ens dinamitza el nostre Team Work i amb unes 6 companyes més d’altres grups. És un espai per expressar com estem vivint l’experiència i si tenim alguna proposta de canvi. Un espai que acaba sent el nostre petit refugi de confiança al final del dia. Sovint, entre aquest espai i l’oci nocturn, quedem disperses descansant o xerrant entre nosaltres. A la nit ens trobem al Keller Bar o petem la xerrada fora de la casa.

De primeres cap de nosaltres acabava de tenir gaire clar què volia dir realment Organising activism o quines eines ens podria aportar. Al llarg dels dies vam anar entenent la importància d’estar organitzades i d’aprendre a utilitzar totes les eines que tenim a l’abast per estendre el nostre missatge com a activistes d’una manera clara, crítica i potent. Ho vam aprendre de mil maneres diferents, ho vam aprendre veient vídeos, escoltant i analitzant cançons, fent rol-playing, pluges d’idees, jocs amb papers i post-its de colors, dibuixos, collages i cartells individuals i col·lectius… ho vam fer compartint les lluites que portàvem cadascuna i a través de la participació i escolta activa per formar-nos plegades en aquesta setmana tan especial.

“If you want to make a change you have to be on the center of the issue, on the real life”

“Social media is an illusion of freedom that doesn’t exist and there you risk to get stuck in your own bubble”

“Don’t mourn, organize!”

Frases com aquestes són les que vam apuntar a les nostres llibretes, frases que van anar sortint als debats i que ens recorden ara, escrivint aquest article, que juntes i organitzades hem de sortir de les nostres bombolles i lluitar dia a dia per la llibertat real.

Potser moltes de vosaltres ara estareu pensant: “buf, és en anglès i el meu nivell no és suficient… millor que no ho intenti perquè no entendré res!” Els participants d’aquesta activitat teníem nivells d’anglès molt diferents i això no va ser cap barrera encara va reforçar més la cohesió entre parlants del mateix idioma. Donar i rebre suport a l’hora de comunicar-nos és una de les coses boniques d’aquestes experiències internacionals.

Tornem al tema que ens ocupa; aquest activisme evidentment ha de ser interseccional i és per això que en un espai de formació on interaccionen organitzacions de realitats tan diverses és super ric crear espais no mixtes, espais segurs i feministes per empoderar-nos i deconstruir-nos plegades.

Quin lloc millor on crear aquest espai no-mixte que feminitzant, per una nit, l’espai d’oci principal, el Keller Bar! Celebrem la Women and Trans evening on compartim experiències o parlem de dones referents dels diferents països i també de les nostres realitats, ballem i cantem plegades!

Un altre vespre es fa la Masculinity Reflection, activitat nocturna a la qual es demana l’assistència de tots els nois presents a la formació però no es tanquen les portes a la resta de persones. Ens separem en dos grups perquè som forces les que volem participar de la conversa, i comencem a compartir experiències a partir de preguntes que ens plantegen els teamers com: “When did I feel not.. (women/men/trans..) enough?” o “When has my masculinity hurt somebody?” Es crea un ambient molt íntim i s’expliquen vivències molt personals que potser mai abans s’havien compartit en un espai de reflexió; experiències, preguntes i dubtes que ens enriqueixen i teixeixen un vincle molt sa i potent entre les presents.

Amb els dies ens adonem que aquesta experiència ens omple més del que esperàvem. Les formacions ens transporten a uns debats culturals que ens fan adonar de la importància, l’interès i la força que té l’internacionalisme. Poc a poc anem coneixent més d’altres realitats amb les quals ens sorprenem o, en alguns casos, ens hi veiem reflectides, i això reconforta, ens encoratja i ens uneix encara més en la lluita comuna. Resulta molt interessant la confluència d’entitats de caires diversos: joventuts de partits polítics, organitzacions de treballadores, d’altres que preparen activitats diverses destinades a col·lectius concrets com ara dones, infants i joves… Només coincidim amb una altra entitat orientada a l’educació en el lleure, potser ser-ne més ens hagués aportat altres idees i jocs aplicables al tornar a casa, però el cert és que aquesta varietat d’organitzacions que lluiten per un canvi social des de diferents perspectives i estrats socials ens enriqueix i amplia horitzons i és això el que ens enduem cap a casa, cap a l’esplai; transformació, vivències intangibles i creixement de la profunditat amb la que eduquem, ara i aquí.

80 anys d’esplai GMM!

07.01.2019 |
07-gener-2019

Autoria: monis de l’esplai GMM 


Quins nervis, quins nervis! La mare em parla d’un temps on ella va ser molt feliç, però jo ara només veig gent estranya que em somriu i em diu que comparteixi el berenar. Hi ha molts nens i nenes i, juntes, hem descobert quines seran les monitores que tindrem aquest any. Ens han explicat que jugarem i ens ho passarem molt bé.

Potser les monitores tenien més raó de la que em pensava… Ara com a últim any de jove, me n’adono que a l’esplai he viscut històries que m’han fet ser qui sóc. Ara entenc perquè passàvem tanta estona gestionant els conflictes que teníem com a grup; entenc perquè era tan important escoltar i ser escoltada; entenc què significa cuidar a les amistats; i ara entenc, per fi, tot el que he après jugant.

Quins nervis, quins nervis! Estic asseguda en una rotllana, envoltada de la gent que m’ha acompanyat durant tot aquest temps, però ara, com a monitora, tot em sembla diferent. Aquí comença la següent partida d’un joc compartit des de fa tants anys. Totes aquelles activitats i tots aquells valors que ja formen part de mi, avui, em toca transmetre’ls a tots els infants. D’aquesta manera poder compartir amb elles el que és viure i sentir l’esplai GMM. I ara entenc, per fi, què vol dir educar en el lleure.

 

Captura de pantalla 2018-12-05 a las 15.09.42

El dia a dia se’m menja

23.11.2018 |
23-novembre-2018

Autora: Alba Lafarga, exmonitora de l’esplai Eixam i membre del Grup de Treball de Som Esplai.


Començo aquest article advertint al lector que no sóc cap experta en dinàmiques de grup ni en el funcionament de les reunions. Avui parlo a partir del que he pogut anar acumulant a la motxilla personal sobre el paper transformador dels esplais.

Entre les nostres reivindicacions més populars es troba l’eslògan d’ ‘Eduquem per transformar la societat’. Sí, segur? És possible que el treball continu amb els infants i joves, dissabte a dissabte, facilitant les intervencions de cadascú, generant dinàmiques de respecte i escolta vers els altres, tingui el seu efecte transformador en la societat. Però si el té, serà d’una manera fortuïta i no pas per la decisió conscient que fos així.

Som voluntaris i no concebem la nostra funció d’una altra manera (vegeu l’article del Dani Costa ‘Però tu cobres per fer esplai, no?’) i això fa que, apart de la família, les amistats, els estudis i la feina dediquem una part molt gran del nostre temps al treball amb infants i joves. Perquè creiem que un mon millor és possible.

Però no ens enganyem, en les assemblees, sovint caiem en un qüestionar-ho tot que anul·la la presa de decisions en assemblea (que si no hem de comprar en aquest supermercat sinó al comerç proper, no hem de celebrar el Nadal perquè som laics, de colònies hem d’anar amb transport públic que el bus contamina massa, etc.) i el dia a dia de l’esplai es menja el temps per pensar i reflexionar sobre els efectes ulteriors de la nostra tasca educativa. Al final, sembla que qui dia passa any empeny, i si aconseguim muntar els campaments amb un pressupost minúscul o fer la justificació de les subvencions a temps, ja hem guanyat una gran batalla (i tant! Que ho és! La burocràcia és complicada, i els constants canvis en els equips no fa altra cosa que posar traves a la transmissió del coneixement i del savoir faire de l’equip anterior). Però això no vol dir que la dinàmica accelerada del dia a dia acabi amb la nostra capacitat reflexiva i de prendre distància amb les nostres tasques diàries.

És molt difícil prescriure solucions als diferents equips de monitors i monitores, però, apart de fer-vos reflexionar sobre l’existència o absència de mirada de futur en el vostre l’esplai, potser cadascú pot trobar la manera d’incorporar la prospecció de l’esplai. Per això, és necessari que l’equip tingui en ment que s’ha de treballar a dues velocitats: una del dia a dia, i una altra de prospectiva: que estigui allunyada de la quotidianitat i pugui preveure les accions destacades i reflexionar sobre el sentit de realitzar-les. S’ha d’aconseguir encabir en les agendes de tancades i reunions un espai per observar amb distància el ‘què’ estem fent i el ‘perquè’. Potser no cal dedicar-hi una hora de llargues reflexions i comentaris, sinó, simplement, donar un sentit compartit per tothom a les qüestions més bàsiques de l’esplai i relacionar-les amb l’objectiu quimèric de transformar la societat. Aquesta és només una de les moltes maneres d’incloure un dels objectius més destacats dels esplais en el dia a dia i adonar-nos que no només estem treballant pel nostre petit grup d’infants i joves, sinó també per les seves famílies, pel barri i la ciutat. La reflexió hauria de ser una part intrínseca del tarannà dels esplais.

Però tu cobres per fer l’esplai, no?

03.09.2018 |
3-setembre-2018

Autor: Dani Costa Soler, membre de l’Equip de Coordinació d’Esplac.


Quantes vegades un familiar, un amic o una companya de feina s’ha sorprès o s’ha inquietat quan li hem explicat què fem a l’esplai? Quantes vegades alguna persona s’ha mostrat escèptica davant del nostre fidel compromís associatiu? Quantes vegades, un conegut o coneguda ha posat aquella cara de no entendre res quan els hi expliques les interminables reunions fins a altes hores de la nit, els estius sense vacances o els caps de setmana ocupats per l’esplai?

Sovint el que més costa d’entendre no és tant la feina que fem, sinó que aquesta no sigui remunerada. Per això, una pregunta freqüent acostuma a ser “però cobres per fer tot això, no?”. I amb aquest “no?” sinònim de no entendre res, arriba aquell moment on sembla que t’has de justificar i treure mil arguments per explicar que no cobres i que ets voluntari. Depèn de la persona (i la receptivitat que mostri) potser decideixes explicar-li amb passió i la hi intentes convèncer que formar part d’un esplai té sentit. O per contra, saps que la persona del davant no ho entendrà mai i passes de puntetes sense donar massa detalls. Finalment, algunes vegades et trobaràs amb persones que directament se n’enriuen o menyspreen el teu voluntariat. Però n’hi ha! La típica persona que et llança el comentari “però tu ets tonto o què? Al igual faig jo això sense cobrar un duro!”. Aleshores, o inicies un contraatac que no sempre pot acabar bé, o passes directament de llarg i evites parlar sobre l’esplai amb aquesta persona. (Tot depèn de l’estima que li tinguis també). 

Si escric aquestes paraules és perquè m’ha passat. Perquè alguna vegada no he sabut explicar adequadament la meva dedicació esplaiera, o bé perquè he evitat parlar del tema davant persones que segons el meu parer, no ho entendrien. En tots dos casos, crec que no estic satisfet de la meva actuació. La resposta mai ha de ser abaixar el cap, sinó ben al contrari, sentir-nos orgulloses de la nostra tasca i donar-la a conèixer a tort i a dret. Prou difícil és visibilitzar-nos davant les institucions i la societat com perquè no ens puguem reconèixer a nosaltres mateixes com el que som: monis que creiem en l’educació, i que l’escollim com a camí de transformació personal i col·lectiva. Hi creiem profundament i per això no ens cal un xec que ens motivi a aixecar el cul.

I és que per la majoria de monis fer esplai no és una tasca feixuga, ni un sacrifici ni una obligació. Quan es converteix en això és quan ens hem de plantejar si realment aquest és el nostre lloc. Anar l’esplai és fer una cosa que t’agrada i omple el teu temps lliure. Ho fas amb amor, passió i il·lusió, com d’altres tantes coses en aquesta vida que ningú et qüestiona quan els hi expliques.

Com quan camines per la muntanya, sol o acompanyat, contemples els colors, les olors, gaudeixes del trajecte, i fas ús de la teva consciència mediambiental recollint alguna deixalla o respectant al màxim l’entorn natural. Ningú t’ha pagat diners per fer això, ho fas perquè vols. Perquè et motiva, et fa sentir bé i la vegada és transformador per tu mateixa i els altres. Ningú et preguntarà si cobres per anar a caminar, ni es mostrarà incrèdul quan li expliquis.

O quan decideixes ajudar a un amic o amiga a fer el trasllat de pis a canvi de res, simplement perquè t’ho ha demanat. Saps que el teu company o companya et necessita, i en certa mesura, sents que pots aportar-li el teu temps, i ajudar-lo a tenir un trasllat més fàcil. Ningú et paga diners per fer això, ho fas perquè vols. I ningú et preguntarà si cobres per ajudar el teu amic o amiga.

El mateix passa quan acompanyes un familiar a l’hospital, o quan decideixes cuidar dels teus nebots i passar una tarda d’allò més divertida. Ho faràs de gust, i al mateix temps, te’n sentiràs responsable, ja que t’ho han demanat. En tots els casos, ningú qüestionarà la teva implicació per dedicar al teu temps als altres ni veurà estrany que ho facis de forma voluntària.

L’esplai és temps dedicat als altres i a tu mateix. No és un acte altruista, ja que reps molt més del que dones. És un temps del qual te’n sents responsable. Sents que tens la responsabilitat d’implicar-te amb alguna cosa, perquè el teu entorn t’ho demana. I el món ho exigeix. Aquesta responsabilitat va amb tu, i el que alguns no comprenen és que n’hagis fet de l’esplai una manera de viure.

El que més sobta és la quantitat d’hores dedicades a l’esplai. “Com pots dedicar tant temps a una cosa voluntària?” Perquè no és una acció puntual, és un estil de vida. En molts dels casos, l’esplai passa a ser una segona casa, i també el refugi de la nostra vida social. Allà creixem, ens relacionem, aprenem i ens apoderem. Aprenem que ser moni no és el mateix que fer de moni, i ens reafirmem en ser-ho les vint-quatre hores del dia. I això si, sense cobrar. Si em dones diners, deixo de ser-ho.

Daddy Yankee vs Paulo Coelho: filosofia de vida.

07.06.2018 |
7-juny-2018

Autora: Cèlia Nisarre, membre del Grup de Treball de Som Esplai i monitora de l’Esplai Turons de Barcelona.


Si el que esperes és un article seriós fent una comparativa de les trajectòries vitals d’aquests dos personatges això no és el que buscaves. Aquí simplement hem intentat recrear una batalla entre dos referents mundials de la filosofia de vida i la cultura de l’esforç; Daddy Yankee (compositor, música i cantant) i Paulo Coelho (escriptor).

I ho hem fet en versió 2.0 o, dit d’una altra manera, el que avui dia coneixem com tuits!

Cuando eres un ganador a mucha gente inspiras, inclusive el que te odia también te admira.
Daddy Yankee

“Es la posibilidad de hacer que un sueño se convierta en realidad lo que hace a la vida interesante.
Paulo Coelho

Puedes sacar a un hombre de la calle, pero no puedes sacar la calle de un hombre.
DY

Si quieres ser exitoso tienes que respetar una regla; nunca te mientas a ti mismo.
PC

Piensa en grande y tus hechos crecerán; Piensa en pequeño y te quedarás atrás; Piensa que puedes y podrás.
DY

Cuando repites un error, ya no es un error, es una decisión.
PC

La educación en todo país es la base y fundamento para poder crear un cambio en la sociedad.
DY

Si quieres alcanzar tus objetivos, debes estar preparado para una dosis diaria de dolor o incomodidad.
PC

Eres tu mejor amigo y tu peor enemigo, y a la hora de la verdad, solo cuentas contigo.
DY

Son las cosas simples de la vida las que son más extraordinarias.”
PC

La mente es un campo de batalla, se su comandante no su soldado.
DY

Recuerda tus sueños y lucha por ellos. Debes saber qué quieres de la vida.
Solo hay una cosa que hace tu sueño imposible: el miedo al fracaso.

PC

Què? Qui us sembla que ha guanyat la batalla dialèctica? Qui ha estat més filòsof de la vida?

  • Opció a) Daddy Yankee #DaddyYankeeMeLoRegaló
  • Opció b) Paulo Coelho #CoelhoMeLoConfirmó
  • Opció c) Simplement fareu servir aquestes frases per omplir els peus de foto d’Instagram i Facebook #PostureigEsplai

 

Baden-Powell vs Ferrer i Guàrdia: FIGHT!

06.03.2018 |
6-març-2018

Autora: Cèlia Nisarre, membre del Grup de Treball de Som Esplai i monitora de l’Esplai Turons de Barcelona.


Si el que busques és un article seriós que faci una comparativa de les trajectòries vitals d’aquests dos personatges, aquest no és el lloc adequat. Aquí simplement hem intentat recrear una batalla entre dos referents: de l’escoltisme, d’una banda (Robert Baden-Powell), i dels esplais o de l’educació en el lleure en general des d’una perspectiva laica, de l’altra (Francesc Ferrer i Guàrdia).

I ho hem fet en versió 2.0 o, dit d’una altra manera, el que avui dia coneixem com tuits. Endavant!

“La veritable manera d’obtenir la felicitat és fent feliços els altres.”
Robert Baden-Powell

“S’ha de deixar que l’infant, sigui on sigui, consumeixi sincerament els seus desitjos.”
Francesc Ferrer i Guàrdia

“La millor manera de vèncer les dificultats és atacant-les amb un magnífic somriure.”
RB-P

“Cal inculcar a la infància l’afany de conèixer l’origen de totes les injustícies socials perquè, amb el seu coneixement, puguin combatre-les i oposar-s’hi.”
FFiG

“Procureu deixar el món una mica millor de com l’heu trobat.”
RB-P

“Hi ha dues maneres d’ensenyar. Una embruteix l’infant i l’inhibeix per sempre més de tota curiositat intel·lectual i una altra que, incrementant les seves facultats, li infon el gust pel saber, l’amor per la natura i l’entusiasme per la vida.”
FFiG

“La felicitat no procedeix de ser ric, ni tan sols de l’èxit en la carrera, ni de concedir-se tots els gustos. Un pas cap a la felicitat és fer-se sa i fort de nen, per poder ser útil i així poder gaudir de la vida quan s’és adult.”
RB-P

“Volem persones capaces de destruir, de renovar els mitjans sense parar i de renovar-se elles mateixes. Volem persones la independència intel·lectual de les quals sigui la seva força més gran, que mai més estiguin lligades a res, que aspirin a viure múltiples vides en una sola vida.”
FFiG

“L’infant no aprèn del que diuen els grans, sinó del que fan.”
RB-P

“I sobretot no oblidem que, en matèria d’educació, només hi ha un dret superior als altres i davant el qual tots han de cedir: el dret de l’infant.”
FFiG

Què? Qui us sembla que ha guanyat la batalla dialèctica?

  • Opció a) Robert Baden-Powell #PowellRànger
  • Opció b) Francesc Ferrer i Guàrdia #FranTheGuàrdian
  • Opció c) Simplement fareu servir aquestes frases per omplir els peus de foto d’Instagram i Facebook #PostureigEscolta #PostureigEsplai

Fins aviat, família!

16.01.2018 |
29-desembre-2017

Autora: Marta Cortina, membre de l’Equip de Coordinació d’Esplac des del 2013 fins al 2017.


Discurs de comiat en l’Assemblea General Ordinària 2017

Bona tarda a totes i tots! Abans que res vull donar les gràcies a totes les monis que encara sou aquí i que heu aguantat aquest marató d’assemblea! Gràcies també a totes les que ens acompanyeu de nou! Soc la Marta i avui m’acomiado d’aquesta gran família! Semblava que aquest dia no havia d’arribar mai, però si hi ha una cosa que no para és el temps, i el temps passa molt ràpid!

Fa dies que escric i reescric les paraules que ara diré i en el procés d’enllestir-ho he passat per molts estats! Mai abans havia fet un discurs de comiat i és molt bonic aquest últim aprenentatge que m’emporto! Hi ha una cosa que m’ha sorprès molt i que m’agradaria compartir! Mai havia plorat tant escrivint! Sí, sí! Plorar d’haver de parar d’escriure! Les coses que ens travessen sovint ens fan plorar i sovint també ens n’amaguem, perquè plorar denota debilitat, oi?! Així que jo he decidit posar-ho al centre! És probable que a mesura que vagi llegint m’emocioni i que fins i tot faci algun gall! No em disculparé per fer-ho, però sí si amb el plor no aconsegueixo vocalitzar!

L’esplai
Vaig entrar a l’esplai Drac Màgic de Vilanova i la Geltrú amb 7 anys i m’hi he anat fent gran, i parlo en present perquè crec que mai he acabat de deixar-lo anar. Quan hi penso i intento comptar crec que fa més anys que vaig a l’esplai que que tinc consciència. Sempre dic que sóc qui sóc gràcies al Puff, la clariana màgica i totes les persones que n’han format part. Per sort el projecte segueix ben viu, amb unes persones més que magnífiques que en cuiden i en nodreixen l’esperit! Gràcies, família! I és que a l’esplai he crescut i hi he trobat les eines per ser avui aquí dalt, davant d’una pila de gent fent un discurs de comiat! Em diuen això quan feia morros a les reunions generals de l’esplai quan tocava el punt d’Esplac i us asseguro que no m’ho creuria. Però per mi créixer té molt a veure amb això, amb canviar percepcions gràcies als aprenentatges! I sens dubte la Marta monitora de fa uns anys té poc i molt a veure amb la que està aquí dalt!

Com ja he explicat en múltiples ocasions, durant una època de la meva etapa com a moni era una clàssica hater d’Esplais Catalans. Esplac em feia mandra, no l’entenia i entre altres coses treballar la documentació de l’AGO amb les rocambolesques línies i eixos em feia un pal terrible. Però tot va canviar quan se’m va acudir fer el curs de directores a la bonica i “silenciosa” localitat saiforenca. A Cal Mata ens vam formar, vam discutir, vam reflexionar, vam ballar i ens vam estimar convivint dotze dies amb monis de molts esplais d’Esplac, i dues tutores estupendes. Quan hi penso crec que alguna cosa bonica devia passar, ja que alguns i algunes amb les que vaig compartir aquells dies, avui, encara seguiu aquí. El meu aprenentatge va ser que quan generes vincles, coneixes altres realitats i veus tants monis treballant pel mateix sents que no estàs tu sola intentant canviar el món educant, sinó que sou moltes, i molt diverses, i és en aquest punt quan vaig entendre que per mi Esplac tenia i té tot el sentit del món.

llegintmarta

El sector
I quan sortim d’aquests cursos amb la motxilla ben plena solem tornar amb les piles carregades i un nivell de motivació per sobre de les nostres possibilitats! I amb aquesta hiperactivitat i sense saber ben bé com vaig entrar a l’EGS de l’actual Sector Penedès Garraf i Anoia, on per cert vaig aprendre a conduir fent atenció personalitzada als esplais. El recordo com un sector petit, currante, cohesionat, bailongo, reflexiu, amb certa tendència als bucles en algunes assemblees i amb uns Claça’t! més que espectaculars. Al sector és on vaig tenir la meva primera sensació esplaquera de treball en equip. Un equip d’EGS amb el que vaig aprendre a ser crítica des de la constructivitat. Treballar amb el Gran Comitè del moment em va ajudar a entendre com funcionava Esplac, i com més participava dels espais de presa de decisió més coses a millorar passaven pel meu cap.

L’Equico
Vaig voler fer un pas endavant i entrar a l’Equip de Direcció i no va ser una decisió gens fàcil, però no ho vaig fer sola, érem cinc motivades amb ganes d’aportar i créixer amb l’equip que ja hi havia. Totes sabem que criticar la direcció és un esport molt concorregut i exposar-me d’aquesta manera era una cosa que em feia bastanta por. L’entrada va ser dura, assumir el rol de poder i lideratge va ser complicat i sobretot em va costar molt lidiar amb les contradiccions que m’anava trobant. Però donar-me temps em va ajudar a acostumar-me a aquest nou espai. Allunyar-me dels esplais era una cosa que em neguitejava. Però fer de formadora m’ha permès conèixer moltes de vosaltres i dels vostres esplais i m’ha fet seguir connectada al que passa a les vostres assemblees, grups d’infants, carrers, places, locals i espais on feu tot això d’aprendre jugant.

Quan penso en aquests anys de militància destaco la dèria d’aconseguir consolidar la famosa direcció àmplia, una direcció amb una presa de decisions compartida i teixint equip des del vincle i la confiança. Construint aquesta direcció he comprovat una cosa que ja sabia! Posar-se d’acord entre tantes persones i realitats costa moltíssim, i intentar arribar a consensos és una festa, però també és una de les coses més gratificants que he experimentat! M’he adonat que lo meu és crear col·lectivament; m’agrada, m’accelera i em fa profundament feliç. És una cosa que em crec i que hem corroborat que no és gens fàcil, però si hem arribat fins aquí, puc imaginar-me fins on arribareu totes les que us quedeu. M’agradaria demanar-vos que us cuideu. Crec fermament que quan coneixem la persona que tenim al costat, la respectem, l’escoltem i la intentem entendre; i així discutir, imaginar i executar projectes és molt més fàcil. Però per poder fer tot això és bàsic que confiem en totes aquelles que escollim com a representants, darrere dels càrrecs hi ha persones voluntàries com vosaltres i amb ganes amb les quals està bé ser crític però també ser empàtic.

Esplac
He aprés a estimar Esplac perquè Esplac el conformen tot de persones boniques amb ganes de canviar aquest món carregat d’injustícies i de cervells adormits. Una de les coses que més destaco de tots aquests anys de militància són totes i cadascuna de les persones amb que he coincidit, perquè amb totes vosaltres he aprés moltes coses, gràcies. He passat per diversos equips de direcció i ara Coordinació on ens hem mullat i ens hem posicionat! Segurament ens hem equivocat en moltes coses i tenim gran marge de millora, però igual que a participar se n’aprèn participant nosaltres, com vosaltres aprenem fent!! Vull agrair haver tingut la sort de tenir les millors companyes de viatge, antic ED i Equico on tour fent tombs per Catalunya per aconseguir descentralitzar les reunions, quedant a hores intempestives, defensant el pla de treball durant sis hores a dalt d’un escenari, tenint debats rics i a vegades densos i altra vegada rient moltíssim. I tot això quasi sempre sentint-me valorada i escoltada.

Per acabar m’agradaria compartir que Esplac i els equips dels que he format part m’han ajudat a ser més valenta. Com ja he dit pujar aquí dalt no és gens fàcil. A les noies no ens ensenyen a exposar-nos, ni a dir la nostra en públic, ni a posicionar-nos, ni a ser protagonistes. Prova d’això és que la nostra entitat durant molt de temps tot i tenir una base de monis i EGS molt feminitzada no s’acabava de veure reflectit en l’àmbit estructural. Però alguna cosa està canviant, i això em fa feliç. Avui hem renovat una presidenta i han entrat tres noies a l’Equip de Coordinació, també hem tingut una mesa de l’assemblea amb una presidenta, una moderadora i una secretària, gran nombre de noies a l’EGS així com a les comis. Així que gràcies per exposar-vos, noies. Crec que a poc a poc estem construint un Esplac més feminista, que es deconstrueix, s’apodera i que posa la cura de les persones al centre. Per això dic que Esplac m’ha ajudat a ser més valenta, també menys insegura i menys vergonyosa.

A Esplac hem fet feina i en seguireu fent molta, gràcies als nous equips per entomar aquest gran repte. Ho fareu molt bé! Gaudiu del viatge i de totes les seves parades. També m’agradaria agrair a totes aquelles persones que feu efectives les bombillades, bombilladetes i projectes que s’acorden en els espais de decisió! Parlo de la nostra estimada Secretaria Tècnica, els últims mesos he conviscut una mica més amb vosaltres i és d’agrair l’amor i les ganes que hi poseu! Gràcies al Drac Màgic per ser el millor esplai de l’univers i seguir currant fort. Gràcies al meu estimat YEYEYE GRAN COMITÈ segur que ho fareu divinament! No tingueu por a equivocar-vos, ja sabeu que és quan més aprenem! Gràcies als dos EGS dels que he estat referent! Vallès i Baix Llobregat, que m’han acollit i m’han abraçat! També és important per mi agrair la paciència de la família i amics i amigues per haver adaptat les nostres quedades a l’agenda de l’esplai o d’Esplac durant tants anys. Són coses que a vegades costen d’entendre i tenir el vostre suport ho ha fet tot molt més fàcil. Nou Equico! Com diria en Planes, endavant i força! I ara més que mai. Teniu una pila de reptes i teniu tot el meu suport, amb vosaltres he entès què és la intensitat, el treball en equip i posar la cura al centre. Equico, ST i Gran Comitè, us trobaré a molt a faltar. Estic molt orgullosa d’haver format part de tot això! I òbviament, gràcies a vosaltres, als esplais, a totes les que manteniu viva l’emoció de dissabte a dissabte per canviar i transformar una mica més el món. Sou imprescindibles i motor de canvi.

He rigut molt i m’ho he passat divinament! Gràcies i fins aviat!

gc

Carta d’una monitora que diu adeu

27.12.2017 |
27-desembre-2017

Autora: Helena Martín, exmonitora de l’Esplai Espurna de Gràcia.


No em crec que ho senti ara, aquí i dins meu. Ha arribat el moment de deixar l’esplai. Sona dur, oi? Ho és. És tan dur com desfer-se d’una part imprescindible de la matèria que sigui que ens construeix, que ens educa. La matèria que ens fa ser menys lliures perquè ens lliga al món real, el dels adults que somriuen quan els infants juguen, en lloc de jugar amb ells.

De l’esplai n’he tret el companyerisme, el respecte a la diferència, l’embranzida de viure, el plaer de llevar-me i de tocar la tenda humida, el de plorar de ràbia per no poder arribar al cim, el d’adonar-me d’una nova espiritualitat quan em feia gran, el de cantar-li a la lluna amb la guitarra… i l’inesperat sentiment de protecció per unes noies que espero que facin totes aquelles coses que jo tinc por que facin. Sou la part més difícil de deixar.

Espero que algun dia sentiu això que ara segurament us sembla estrany. Heu sigut el meu procés vital més intens. Perquè em fascina veure com creixeu, com penseu i com ho revolucioneu tot. Si us plau, continueu revolucionant-ho tot, d’això es tracta!

Sigueu esbojarrades, crideu, rieu, balleu, feu petons. No us quedeu mai amb les ganes de provar res, tot allò que desitgeu pot marxar volant. Arrisqueu-vos lliures però juntes! De l’esplai en traureu amistats d’aquelles que fan plorar de felicitat, de les que fan mal en el somriure perquè et fan adonar de la bellesa que poden arribar a tenir les persones. Creixereu i de cop us trobareu en un món que a vegades us farà sentir petites… No ho sou. Teniu la força de les persones que senten la vida i això us fa ser invencibles.

Si algunes arribeu a ser monitores, gaudiu. Educar és una experiència increïblement gratificant. Jo no sóc capaç d’explicar-ho. De fet, més que educar, he sentit que els dissabtes compartia experiències amb el grup de persones amb qui més de gust em venia estar. Les que feien allò que no esperava, les que em feien passar vergonya i les que em redescobrien part del que he perdut quan m’he fet gran.

Tot i el patiment, tot i els espants. Potser el més dur va ser la nit que vau anar dormir sense demanar el petó d’abans de posar-vos dins del sac. Aquí vau traspassar sense saber-ho la línia del meravellós abisme que us separa de la infància i que us acosta a uns anys de descobriments i dolç caos.

No cal que hàgiu après res de mi, només m’agradaria haver-vos transmès l’energia que fa que una persona sigui d’esplai. I l’enorme plaer que suposa haver sigut còmplice vostre. Sent sincera, espero que quan llegiu poesia algun dia us recordeu de mi. O que alguna cançó us porti a una nit qualsevol de campaments, a aquests tres anys de creixement constant.

No hi ha millor lloc per acomiadar-me de tot el que suposa l’esplai que aquest on ho faig. I amb les persones amb qui ho faig. La Vall de Núria i les Permàniks.

Seguiu muntanya amunt, jo estaré sempre esperant-vos si us cal.

Manifest 25-N: Dia Internacional contra la Violència vers les Dones

25.11.2017 |
25-novembre-2017

Autoria: Comissió de Gènere d’Esplais Catalans.


Avui, dissabte 25 de novembre de 2017, no és un dia feliç. És un dia trist. És un dia per recordar i per alçar la veu. Un dia per recordar totes i cadascuna de les dones que han patit la brutalitat del patriarcat i que han estat discriminades, insultades, agredides o assassinades únicament per la seva condició de dones. És un dia per alçar la veu en contra d’aquestes actituds injustificables i per visibilitzar un problema de fons massa seriós per deixar-lo de banda. I no pararem fins a eradicar-lo. No pararem fins que deixi de caldre el Dia Internacional contra la Violència vers les Dones.

D’entrada, hem de ser conscients que les dones víctimes de la més cruel violència masclista no moren, les assassinen. Assassinen. Les maten amb premeditació i traïdoria. I punt. Però, de la mateixa manera, hem de tenir present que la mort no és l’única violència masclista que existeix, ni de bon tros. Hi ha tantes formes… Agressions físiques i verbals, en públic i en l’àmbit privat: tot és masclisme.

Fer pagar menys a les noies per entrar a la discoteca, utilitzant-les com a mercaderia, és masclisme; comentar només la roba de les dones, presentar dones que freguen i homes que les ajuden per anunciar productes de neteja, fer acudits dient que les dones no condueixen bé…, també és masclisme. Posar el canviador per a bebès al lavabo de dones i hipersexualitzar el cos femení com a reclam per a grans marques també és masclisme. Afirmacions com “somriu, que estàs molt seriosa”, “així no es comporta una senyoreta” i “deixa’ls, parlen coses d’homes” també és masclisme. Totes aquestes situacions reforcen la discriminació cap a la dona i no contribueixen, en cap cas, a avançar cap a la igualtat real entre homes i dones. I, alhora, invisibilitzar aquest micromasclisme (a vegades no tant micro) també és, en la seva arrel, masclisme. I és preocupant.

Com també és preocupant que a Catalunya s’hagin efectuat des de principi d’any 6.740 trucades al telèfon 016 en atenció a víctimes de maltractaments per violència de gènere: 22 trucades al dia. Al dia. Gairebé una trucada cada hora. Per maltractament masclista. I l’any passat va haver-hi 19.546 denúncies per violència de gènere, 53 al dia, dues cada hora. I es van assassinar sis dones, en mans de les seves parelles o exparelles. Un panorama desolador. I unes dades que no registren la resta d’escenaris on es produeixen discriminacions i opressions a les dones. Quant camí queda per recórrer…

I una part d’aquest camí que ha de portar les societats contemporànies, dites “civilitzades”, a posar fi a aquesta violència brutal, inhumana i cruel, s’ha de fer des de baix, des de la infància, a través del treball amb els més petits. És a través de l’educació que canviarem la mentalitat de la societat i aconseguirem que el masclisme i la violència que a vegades en deriva desapareguin. I per això, els esplais, des del lleure educatiu, som una peça fonamental de l’engranatge que treballa a favor de la igualtat i el respecte. Si ho som, és per contribuir a no normalitzar situacions de discriminació, eradicar les actituds irrespectuoses i evitar perpetrar els rols de dominació. La violència masclista es combat des de l’educació. I als esplais exclamem amb convenciment: ni una menys!

Avui, dissabte 25 de novembre de 2017, és un dia trist. Per a totes.

Articles i espais d’interès

De l’espectacle a la pedagogia

13.11.2017 |
13-novembre-2017

Autor: Pau Peralta, ex-monitor de l’Esplai Turons i ex-EGS del Sector Barcelona


L’estrafolari David Lynch, director de pel·lícules com Mulholland Drive o L’home elefant, afirma: “L’art no canvia res, l’art et canvia a tu!” Vet aquí la cita ideal per comença aquest article.

En el món del lleure les persones són el motor del canvi. I el marc del lliurepensament ens dóna, com a educadores, la possibilitat de crear i utilitzar les eines per generar aquest canvi, per treballar les dimensions de la societat en què vivim des d’un angle diferent. En aquesta línia, sovint recorrem a eines audiovisuals per omplir els nostres dissabtes amb diferents continguts –fantasia, crítica social, humor…- i així seguir amb la tasca educativa que fem. Però amb quina finalitat? Quin tractament en fem després? Quina relació establim entre el cinema i el lleure? És tot pur entreteniment?

El cinema com a eina educativa
El potencial pedagògic del cinema està sovint lleugerament amagat. Una pel·lícula pot no donar-nos exactament el que buscàvem i, en conseqüència, hem d’intentar abstraure una idea, un cas pràctic, i portar-lo al nostre marc de realitat. Eines com el test de Bechdel ens acosten a allò que busquem i restringeix l’inabastable espectre de les pel·lícules, els curts, les sèries i els documentals que poblen les pantalles avui dia. Aturar-nos un segon a reflexionar què triem per als nostres infants marcarà la diferència entre passar l’estona o seguir complementant i ampliant. I és que de ben segur que trobarem de tot: des d’autors compromesos amb la societat que utilitzen el seu talent per fer-ne una crítica fins a d’altres que ens oferiran entreteniment sense filtres i que potser no acabaran d’encaixar amb els valors que pretenem transmetre.

En el que sí estarem d’acord, probablement, és que tot és creixement. I que veure un film que aparentment no ens aporta res, ja ens està aportant alguna cosa. O que segurament sabrem trobar la manera de donar-li la volta i criticar-lo constructivament fent una anàlisi de realitat. D’aquesta manera, per exemple, una pel·lícula com The Stepford Wives (Les dones perfectes), la qual ens transporta a un barri d’alt poder adquisitiu on el col·lectiu de veïns ha implantat un xip a les seves dones que les fa ser les seves esclaves, ens pot servir per fer una reflexió profunda sobre els rols de gènere dominants i fer un treball de casos en el nostre entorn més proper. En resum, mostrar que no tot el que ens ofereixen a través de la pantalla ha de coincidir amb la nostra manera de pensar, pot ser ja un aprenentatge valuós per als nostres infants, així com un bon punt de partida de la nostra tasca educativa a l’esplai.

Acostumem-nos, doncs, a ser més conscients del que ens entra pels ulls i coherents amb el discurs que n’extraiem. Així potser trobarem altres vies pedagògiques molt potents on intervenir. D’aquesta manera comença la segona part d’aquest article, on oferim algunes recomanacions i presentem un petit projecte sobre el tema.

Freedom Writers
Un film interessant per treballar l’educació emocional de joves i grans és Freedom Writers (Diaris del carrer). Tracta d’una professora nouvinguda en un institut fortament marcat per la violència entre bandes. La professora s’haurà d’enfrontar a la seva classe dia a dia per tal de donar-los un futur millor. Mica en mica anirà guanyant la seva confiança i els farà escriure en un diari com se senten, i així aniran recopilant les seves històries. D’aquesta pel·lícula en podem extreure, per exemple, certes tècniques d’educació emocional: des de la importància d’associar un espai al treball emocional que fem (com l’aula, en la pel·lícula), al fet de trobar espai i temps per dedicar-se a un mateix, a cuidar-se i a mirar-se per dins, i a plasmar-ho després en un paper. Meditar per prendre consciència.

freedom


Little Miss Sunshine
Una altra pel·lícula recomanable és Little Miss Sunshine, un clàssic entre els clàssics del cinema a l’esplai. Tracta d’una família desestructurada que s’uneix perquè l’Olive, la petita de la família, pugui complir el seu somni: guanyar un concurs de bellesa. La pel·lícula aborda temes com les relacions familiars gràcies a la diversitat de personatges que ofereix: l’avi és drogoaddicte, el tiet s’ha intentat suïcidar i el germà fa vot de silenci per tal que el deixin entrar a l’exèrcit…. També es poden veure traces de cànons de bellesa i rols de gènere, però el que pesa més és la gestió del fracàs que es pot veure a través del personatge del pare. El pare, un “fracassat”, treballa fent xerrades sobre èxit i no s’adona que ell no ha triomfat a la vida tant com li agradaria. Sempre amb la màscara posada, dóna consells a tota la família sobre com triomfar, quan ni ell mateix coneix el significat de la paraula ni és capaç d’entendre la diversitat de camins que la resta volen seguir. En resum, una pel·lícula molt completa i per a totes les edats!

little


Kynodontas
Per acabar, Kynodontas (Ullal) és una altra pel·lícula útil per agafar idees. Aquest cop una família grega decideix educar els seus fills sense que puguin rebre cap influència del món que els envolta. D’aquesta manera, els fills tenen prohibit sortir de casa i reben les formacions i els coneixements que els seus pares creuen adequats: per exemple, que els gats són criatures assassines, que els avions cauen del cel o que el mar és un tipus de cadira folrada. Si l’analitzem a fons podrem discutir sobre tots els tipus d’educació, sobre el problema que pot sorgir quan dos educadors es contradiuen davant els infants o sobre el fet d’aprofitar a fons les oportunitats educatives quan aquestes apareixen.

kyno


Havent acabat amb les recomanacions, presentem amb moltes ganes “Cinèfilsdelleure”, un petit projecte sorgit de dos apassionats del cinema i monitors de l’esplai Turons de Barcelona (el Pau i el Dani) que té l’objectiu de donar eines audiovisuals per complementar la tasca d’educació en el lleure que realitzem als esplais.

Bàsicament, a través d’un compte d’Instagram (cinefilsdelleure), fem recomanacions de pel·lícules, curtmetratges, documentals, sèries… que poden aportar idees aplicables al món del lleure, tant en el treball amb infants com en el creixement personal de l’educadora. A Cinèfilsdelleure no som experts en la matèria, som simplement dues persones motivades, amb ganes de pensar i de fer pensar, de complementar i que ens complementin, d’ampliar horitzons. És per això que també animem a donar l’opinió, a ser criticats, a que si teniu una idea la tireu endavant sense por, ja que ens trobem en el millor àmbit per fer-ho!