Image Image Image Image Image Image Image Image Image Image
Scroll to top

Top

Jo sóc d’esplai

Però tu cobres per fer l’esplai, no?

03.09.2018 |
3-setembre-2018

Autor: Dani Costa Soler, membre de l’Equip de Coordinació d’Esplac.


Quantes vegades un familiar, un amic o una companya de feina s’ha sorprès o s’ha inquietat quan li hem explicat què fem a l’esplai? Quantes vegades alguna persona s’ha mostrat escèptica davant del nostre fidel compromís associatiu? Quantes vegades, un conegut o coneguda ha posat aquella cara de no entendre res quan els hi expliques les interminables reunions fins a altes hores de la nit, els estius sense vacances o els caps de setmana ocupats per l’esplai?

Sovint el que més costa d’entendre no és tant la feina que fem, sinó que aquesta no sigui remunerada. Per això, una pregunta freqüent acostuma a ser “però cobres per fer tot això, no?”. I amb aquest “no?” sinònim de no entendre res, arriba aquell moment on sembla que t’has de justificar i treure mil arguments per explicar que no cobres i que ets voluntari. Depèn de la persona (i la receptivitat que mostri) potser decideixes explicar-li amb passió i la hi intentes convèncer que formar part d’un esplai té sentit. O per contra, saps que la persona del davant no ho entendrà mai i passes de puntetes sense donar massa detalls. Finalment, algunes vegades et trobaràs amb persones que directament se n’enriuen o menyspreen el teu voluntariat. Però n’hi ha! La típica persona que et llança el comentari “però tu ets tonto o què? Al igual faig jo això sense cobrar un duro!”. Aleshores, o inicies un contraatac que no sempre pot acabar bé, o passes directament de llarg i evites parlar sobre l’esplai amb aquesta persona. (Tot depèn de l’estima que li tinguis també). 

Si escric aquestes paraules és perquè m’ha passat. Perquè alguna vegada no he sabut explicar adequadament la meva dedicació esplaiera, o bé perquè he evitat parlar del tema davant persones que segons el meu parer, no ho entendrien. En tots dos casos, crec que no estic satisfet de la meva actuació. La resposta mai ha de ser abaixar el cap, sinó ben al contrari, sentir-nos orgulloses de la nostra tasca i donar-la a conèixer a tort i a dret. Prou difícil és visibilitzar-nos davant les institucions i la societat com perquè no ens puguem reconèixer a nosaltres mateixes com el que som: monis que creiem en l’educació, i que l’escollim com a camí de transformació personal i col·lectiva. Hi creiem profundament i per això no ens cal un xec que ens motivi a aixecar el cul.

I és que per la majoria de monis fer esplai no és una tasca feixuga, ni un sacrifici ni una obligació. Quan es converteix en això és quan ens hem de plantejar si realment aquest és el nostre lloc. Anar l’esplai és fer una cosa que t’agrada i omple el teu temps lliure. Ho fas amb amor, passió i il·lusió, com d’altres tantes coses en aquesta vida que ningú et qüestiona quan els hi expliques.

Com quan camines per la muntanya, sol o acompanyat, contemples els colors, les olors, gaudeixes del trajecte, i fas ús de la teva consciència mediambiental recollint alguna deixalla o respectant al màxim l’entorn natural. Ningú t’ha pagat diners per fer això, ho fas perquè vols. Perquè et motiva, et fa sentir bé i la vegada és transformador per tu mateixa i els altres. Ningú et preguntarà si cobres per anar a caminar, ni es mostrarà incrèdul quan li expliquis.

O quan decideixes ajudar a un amic o amiga a fer el trasllat de pis a canvi de res, simplement perquè t’ho ha demanat. Saps que el teu company o companya et necessita, i en certa mesura, sents que pots aportar-li el teu temps, i ajudar-lo a tenir un trasllat més fàcil. Ningú et paga diners per fer això, ho fas perquè vols. I ningú et preguntarà si cobres per ajudar el teu amic o amiga.

El mateix passa quan acompanyes un familiar a l’hospital, o quan decideixes cuidar dels teus nebots i passar una tarda d’allò més divertida. Ho faràs de gust, i al mateix temps, te’n sentiràs responsable, ja que t’ho han demanat. En tots els casos, ningú qüestionarà la teva implicació per dedicar al teu temps als altres ni veurà estrany que ho facis de forma voluntària.

L’esplai és temps dedicat als altres i a tu mateix. No és un acte altruista, ja que reps molt més del que dones. És un temps del qual te’n sents responsable. Sents que tens la responsabilitat d’implicar-te amb alguna cosa, perquè el teu entorn t’ho demana. I el món ho exigeix. Aquesta responsabilitat va amb tu, i el que alguns no comprenen és que n’hagis fet de l’esplai una manera de viure.

El que més sobta és la quantitat d’hores dedicades a l’esplai. “Com pots dedicar tant temps a una cosa voluntària?” Perquè no és una acció puntual, és un estil de vida. En molts dels casos, l’esplai passa a ser una segona casa, i també el refugi de la nostra vida social. Allà creixem, ens relacionem, aprenem i ens apoderem. Aprenem que ser moni no és el mateix que fer de moni, i ens reafirmem en ser-ho les vint-quatre hores del dia. I això si, sense cobrar. Si em dones diners, deixo de ser-ho.

Daddy Yankee vs Paulo Coelho: filosofia de vida.

07.06.2018 |
7-juny-2018

Autora: Cèlia Nisarre, membre del Grup de Treball de Som Esplai i monitora de l’Esplai Turons de Barcelona.


Si el que esperes és un article seriós fent una comparativa de les trajectòries vitals d’aquests dos personatges això no és el que buscaves. Aquí simplement hem intentat recrear una batalla entre dos referents mundials de la filosofia de vida i la cultura de l’esforç; Daddy Yankee (compositor, música i cantant) i Paulo Coelho (escriptor).

I ho hem fet en versió 2.0 o, dit d’una altra manera, el que avui dia coneixem com tuits!

Cuando eres un ganador a mucha gente inspiras, inclusive el que te odia también te admira.
Daddy Yankee

“Es la posibilidad de hacer que un sueño se convierta en realidad lo que hace a la vida interesante.
Paulo Coelho

Puedes sacar a un hombre de la calle, pero no puedes sacar la calle de un hombre.
DY

Si quieres ser exitoso tienes que respetar una regla; nunca te mientas a ti mismo.
PC

Piensa en grande y tus hechos crecerán; Piensa en pequeño y te quedarás atrás; Piensa que puedes y podrás.
DY

Cuando repites un error, ya no es un error, es una decisión.
PC

La educación en todo país es la base y fundamento para poder crear un cambio en la sociedad.
DY

Si quieres alcanzar tus objetivos, debes estar preparado para una dosis diaria de dolor o incomodidad.
PC

Eres tu mejor amigo y tu peor enemigo, y a la hora de la verdad, solo cuentas contigo.
DY

Son las cosas simples de la vida las que son más extraordinarias.”
PC

La mente es un campo de batalla, se su comandante no su soldado.
DY

Recuerda tus sueños y lucha por ellos. Debes saber qué quieres de la vida.
Solo hay una cosa que hace tu sueño imposible: el miedo al fracaso.

PC

Què? Qui us sembla que ha guanyat la batalla dialèctica? Qui ha estat més filòsof de la vida?

  • Opció a) Daddy Yankee #DaddyYankeeMeLoRegaló
  • Opció b) Paulo Coelho #CoelhoMeLoConfirmó
  • Opció c) Simplement fareu servir aquestes frases per omplir els peus de foto d’Instagram i Facebook #PostureigEsplai

 

Baden-Powell vs Ferrer i Guàrdia: FIGHT!

06.03.2018 |
6-març-2018

Autora: Cèlia Nisarre, membre del Grup de Treball de Som Esplai i monitora de l’Esplai Turons de Barcelona.


Si el que busques és un article seriós que faci una comparativa de les trajectòries vitals d’aquests dos personatges, aquest no és el lloc adequat. Aquí simplement hem intentat recrear una batalla entre dos referents: de l’escoltisme, d’una banda (Robert Baden-Powell), i dels esplais o de l’educació en el lleure en general des d’una perspectiva laica, de l’altra (Francesc Ferrer i Guàrdia).

I ho hem fet en versió 2.0 o, dit d’una altra manera, el que avui dia coneixem com tuits. Endavant!

“La veritable manera d’obtenir la felicitat és fent feliços els altres.”
Robert Baden-Powell

“S’ha de deixar que l’infant, sigui on sigui, consumeixi sincerament els seus desitjos.”
Francesc Ferrer i Guàrdia

“La millor manera de vèncer les dificultats és atacant-les amb un magnífic somriure.”
RB-P

“Cal inculcar a la infància l’afany de conèixer l’origen de totes les injustícies socials perquè, amb el seu coneixement, puguin combatre-les i oposar-s’hi.”
FFiG

“Procureu deixar el món una mica millor de com l’heu trobat.”
RB-P

“Hi ha dues maneres d’ensenyar. Una embruteix l’infant i l’inhibeix per sempre més de tota curiositat intel·lectual i una altra que, incrementant les seves facultats, li infon el gust pel saber, l’amor per la natura i l’entusiasme per la vida.”
FFiG

“La felicitat no procedeix de ser ric, ni tan sols de l’èxit en la carrera, ni de concedir-se tots els gustos. Un pas cap a la felicitat és fer-se sa i fort de nen, per poder ser útil i així poder gaudir de la vida quan s’és adult.”
RB-P

“Volem persones capaces de destruir, de renovar els mitjans sense parar i de renovar-se elles mateixes. Volem persones la independència intel·lectual de les quals sigui la seva força més gran, que mai més estiguin lligades a res, que aspirin a viure múltiples vides en una sola vida.”
FFiG

“L’infant no aprèn del que diuen els grans, sinó del que fan.”
RB-P

“I sobretot no oblidem que, en matèria d’educació, només hi ha un dret superior als altres i davant el qual tots han de cedir: el dret de l’infant.”
FFiG

Què? Qui us sembla que ha guanyat la batalla dialèctica?

  • Opció a) Robert Baden-Powell #PowellRànger
  • Opció b) Francesc Ferrer i Guàrdia #FranTheGuàrdian
  • Opció c) Simplement fareu servir aquestes frases per omplir els peus de foto d’Instagram i Facebook #PostureigEscolta #PostureigEsplai

Fins aviat, família!

16.01.2018 |
29-desembre-2017

Autora: Marta Cortina, membre de l’Equip de Coordinació d’Esplac des del 2013 fins al 2017.


Discurs de comiat en l’Assemblea General Ordinària 2017

Bona tarda a totes i tots! Abans que res vull donar les gràcies a totes les monis que encara sou aquí i que heu aguantat aquest marató d’assemblea! Gràcies també a totes les que ens acompanyeu de nou! Soc la Marta i avui m’acomiado d’aquesta gran família! Semblava que aquest dia no havia d’arribar mai, però si hi ha una cosa que no para és el temps, i el temps passa molt ràpid!

Fa dies que escric i reescric les paraules que ara diré i en el procés d’enllestir-ho he passat per molts estats! Mai abans havia fet un discurs de comiat i és molt bonic aquest últim aprenentatge que m’emporto! Hi ha una cosa que m’ha sorprès molt i que m’agradaria compartir! Mai havia plorat tant escrivint! Sí, sí! Plorar d’haver de parar d’escriure! Les coses que ens travessen sovint ens fan plorar i sovint també ens n’amaguem, perquè plorar denota debilitat, oi?! Així que jo he decidit posar-ho al centre! És probable que a mesura que vagi llegint m’emocioni i que fins i tot faci algun gall! No em disculparé per fer-ho, però sí si amb el plor no aconsegueixo vocalitzar!

L’esplai
Vaig entrar a l’esplai Drac Màgic de Vilanova i la Geltrú amb 7 anys i m’hi he anat fent gran, i parlo en present perquè crec que mai he acabat de deixar-lo anar. Quan hi penso i intento comptar crec que fa més anys que vaig a l’esplai que que tinc consciència. Sempre dic que sóc qui sóc gràcies al Puff, la clariana màgica i totes les persones que n’han format part. Per sort el projecte segueix ben viu, amb unes persones més que magnífiques que en cuiden i en nodreixen l’esperit! Gràcies, família! I és que a l’esplai he crescut i hi he trobat les eines per ser avui aquí dalt, davant d’una pila de gent fent un discurs de comiat! Em diuen això quan feia morros a les reunions generals de l’esplai quan tocava el punt d’Esplac i us asseguro que no m’ho creuria. Però per mi créixer té molt a veure amb això, amb canviar percepcions gràcies als aprenentatges! I sens dubte la Marta monitora de fa uns anys té poc i molt a veure amb la que està aquí dalt!

Com ja he explicat en múltiples ocasions, durant una època de la meva etapa com a moni era una clàssica hater d’Esplais Catalans. Esplac em feia mandra, no l’entenia i entre altres coses treballar la documentació de l’AGO amb les rocambolesques línies i eixos em feia un pal terrible. Però tot va canviar quan se’m va acudir fer el curs de directores a la bonica i “silenciosa” localitat saiforenca. A Cal Mata ens vam formar, vam discutir, vam reflexionar, vam ballar i ens vam estimar convivint dotze dies amb monis de molts esplais d’Esplac, i dues tutores estupendes. Quan hi penso crec que alguna cosa bonica devia passar, ja que alguns i algunes amb les que vaig compartir aquells dies, avui, encara seguiu aquí. El meu aprenentatge va ser que quan generes vincles, coneixes altres realitats i veus tants monis treballant pel mateix sents que no estàs tu sola intentant canviar el món educant, sinó que sou moltes, i molt diverses, i és en aquest punt quan vaig entendre que per mi Esplac tenia i té tot el sentit del món.

llegintmarta

El sector
I quan sortim d’aquests cursos amb la motxilla ben plena solem tornar amb les piles carregades i un nivell de motivació per sobre de les nostres possibilitats! I amb aquesta hiperactivitat i sense saber ben bé com vaig entrar a l’EGS de l’actual Sector Penedès Garraf i Anoia, on per cert vaig aprendre a conduir fent atenció personalitzada als esplais. El recordo com un sector petit, currante, cohesionat, bailongo, reflexiu, amb certa tendència als bucles en algunes assemblees i amb uns Claça’t! més que espectaculars. Al sector és on vaig tenir la meva primera sensació esplaquera de treball en equip. Un equip d’EGS amb el que vaig aprendre a ser crítica des de la constructivitat. Treballar amb el Gran Comitè del moment em va ajudar a entendre com funcionava Esplac, i com més participava dels espais de presa de decisió més coses a millorar passaven pel meu cap.

L’Equico
Vaig voler fer un pas endavant i entrar a l’Equip de Direcció i no va ser una decisió gens fàcil, però no ho vaig fer sola, érem cinc motivades amb ganes d’aportar i créixer amb l’equip que ja hi havia. Totes sabem que criticar la direcció és un esport molt concorregut i exposar-me d’aquesta manera era una cosa que em feia bastanta por. L’entrada va ser dura, assumir el rol de poder i lideratge va ser complicat i sobretot em va costar molt lidiar amb les contradiccions que m’anava trobant. Però donar-me temps em va ajudar a acostumar-me a aquest nou espai. Allunyar-me dels esplais era una cosa que em neguitejava. Però fer de formadora m’ha permès conèixer moltes de vosaltres i dels vostres esplais i m’ha fet seguir connectada al que passa a les vostres assemblees, grups d’infants, carrers, places, locals i espais on feu tot això d’aprendre jugant.

Quan penso en aquests anys de militància destaco la dèria d’aconseguir consolidar la famosa direcció àmplia, una direcció amb una presa de decisions compartida i teixint equip des del vincle i la confiança. Construint aquesta direcció he comprovat una cosa que ja sabia! Posar-se d’acord entre tantes persones i realitats costa moltíssim, i intentar arribar a consensos és una festa, però també és una de les coses més gratificants que he experimentat! M’he adonat que lo meu és crear col·lectivament; m’agrada, m’accelera i em fa profundament feliç. És una cosa que em crec i que hem corroborat que no és gens fàcil, però si hem arribat fins aquí, puc imaginar-me fins on arribareu totes les que us quedeu. M’agradaria demanar-vos que us cuideu. Crec fermament que quan coneixem la persona que tenim al costat, la respectem, l’escoltem i la intentem entendre; i així discutir, imaginar i executar projectes és molt més fàcil. Però per poder fer tot això és bàsic que confiem en totes aquelles que escollim com a representants, darrere dels càrrecs hi ha persones voluntàries com vosaltres i amb ganes amb les quals està bé ser crític però també ser empàtic.

Esplac
He aprés a estimar Esplac perquè Esplac el conformen tot de persones boniques amb ganes de canviar aquest món carregat d’injustícies i de cervells adormits. Una de les coses que més destaco de tots aquests anys de militància són totes i cadascuna de les persones amb que he coincidit, perquè amb totes vosaltres he aprés moltes coses, gràcies. He passat per diversos equips de direcció i ara Coordinació on ens hem mullat i ens hem posicionat! Segurament ens hem equivocat en moltes coses i tenim gran marge de millora, però igual que a participar se n’aprèn participant nosaltres, com vosaltres aprenem fent!! Vull agrair haver tingut la sort de tenir les millors companyes de viatge, antic ED i Equico on tour fent tombs per Catalunya per aconseguir descentralitzar les reunions, quedant a hores intempestives, defensant el pla de treball durant sis hores a dalt d’un escenari, tenint debats rics i a vegades densos i altra vegada rient moltíssim. I tot això quasi sempre sentint-me valorada i escoltada.

Per acabar m’agradaria compartir que Esplac i els equips dels que he format part m’han ajudat a ser més valenta. Com ja he dit pujar aquí dalt no és gens fàcil. A les noies no ens ensenyen a exposar-nos, ni a dir la nostra en públic, ni a posicionar-nos, ni a ser protagonistes. Prova d’això és que la nostra entitat durant molt de temps tot i tenir una base de monis i EGS molt feminitzada no s’acabava de veure reflectit en l’àmbit estructural. Però alguna cosa està canviant, i això em fa feliç. Avui hem renovat una presidenta i han entrat tres noies a l’Equip de Coordinació, també hem tingut una mesa de l’assemblea amb una presidenta, una moderadora i una secretària, gran nombre de noies a l’EGS així com a les comis. Així que gràcies per exposar-vos, noies. Crec que a poc a poc estem construint un Esplac més feminista, que es deconstrueix, s’apodera i que posa la cura de les persones al centre. Per això dic que Esplac m’ha ajudat a ser més valenta, també menys insegura i menys vergonyosa.

A Esplac hem fet feina i en seguireu fent molta, gràcies als nous equips per entomar aquest gran repte. Ho fareu molt bé! Gaudiu del viatge i de totes les seves parades. També m’agradaria agrair a totes aquelles persones que feu efectives les bombillades, bombilladetes i projectes que s’acorden en els espais de decisió! Parlo de la nostra estimada Secretaria Tècnica, els últims mesos he conviscut una mica més amb vosaltres i és d’agrair l’amor i les ganes que hi poseu! Gràcies al Drac Màgic per ser el millor esplai de l’univers i seguir currant fort. Gràcies al meu estimat YEYEYE GRAN COMITÈ segur que ho fareu divinament! No tingueu por a equivocar-vos, ja sabeu que és quan més aprenem! Gràcies als dos EGS dels que he estat referent! Vallès i Baix Llobregat, que m’han acollit i m’han abraçat! També és important per mi agrair la paciència de la família i amics i amigues per haver adaptat les nostres quedades a l’agenda de l’esplai o d’Esplac durant tants anys. Són coses que a vegades costen d’entendre i tenir el vostre suport ho ha fet tot molt més fàcil. Nou Equico! Com diria en Planes, endavant i força! I ara més que mai. Teniu una pila de reptes i teniu tot el meu suport, amb vosaltres he entès què és la intensitat, el treball en equip i posar la cura al centre. Equico, ST i Gran Comitè, us trobaré a molt a faltar. Estic molt orgullosa d’haver format part de tot això! I òbviament, gràcies a vosaltres, als esplais, a totes les que manteniu viva l’emoció de dissabte a dissabte per canviar i transformar una mica més el món. Sou imprescindibles i motor de canvi.

He rigut molt i m’ho he passat divinament! Gràcies i fins aviat!

gc

Carta d’una monitora que diu adeu

27.12.2017 |
27-desembre-2017

Autora: Helena Martín, exmonitora de l’Esplai Espurna de Gràcia.


No em crec que ho senti ara, aquí i dins meu. Ha arribat el moment de deixar l’esplai. Sona dur, oi? Ho és. És tan dur com desfer-se d’una part imprescindible de la matèria que sigui que ens construeix, que ens educa. La matèria que ens fa ser menys lliures perquè ens lliga al món real, el dels adults que somriuen quan els infants juguen, en lloc de jugar amb ells.

De l’esplai n’he tret el companyerisme, el respecte a la diferència, l’embranzida de viure, el plaer de llevar-me i de tocar la tenda humida, el de plorar de ràbia per no poder arribar al cim, el d’adonar-me d’una nova espiritualitat quan em feia gran, el de cantar-li a la lluna amb la guitarra… i l’inesperat sentiment de protecció per unes noies que espero que facin totes aquelles coses que jo tinc por que facin. Sou la part més difícil de deixar.

Espero que algun dia sentiu això que ara segurament us sembla estrany. Heu sigut el meu procés vital més intens. Perquè em fascina veure com creixeu, com penseu i com ho revolucioneu tot. Si us plau, continueu revolucionant-ho tot, d’això es tracta!

Sigueu esbojarrades, crideu, rieu, balleu, feu petons. No us quedeu mai amb les ganes de provar res, tot allò que desitgeu pot marxar volant. Arrisqueu-vos lliures però juntes! De l’esplai en traureu amistats d’aquelles que fan plorar de felicitat, de les que fan mal en el somriure perquè et fan adonar de la bellesa que poden arribar a tenir les persones. Creixereu i de cop us trobareu en un món que a vegades us farà sentir petites… No ho sou. Teniu la força de les persones que senten la vida i això us fa ser invencibles.

Si algunes arribeu a ser monitores, gaudiu. Educar és una experiència increïblement gratificant. Jo no sóc capaç d’explicar-ho. De fet, més que educar, he sentit que els dissabtes compartia experiències amb el grup de persones amb qui més de gust em venia estar. Les que feien allò que no esperava, les que em feien passar vergonya i les que em redescobrien part del que he perdut quan m’he fet gran.

Tot i el patiment, tot i els espants. Potser el més dur va ser la nit que vau anar dormir sense demanar el petó d’abans de posar-vos dins del sac. Aquí vau traspassar sense saber-ho la línia del meravellós abisme que us separa de la infància i que us acosta a uns anys de descobriments i dolç caos.

No cal que hàgiu après res de mi, només m’agradaria haver-vos transmès l’energia que fa que una persona sigui d’esplai. I l’enorme plaer que suposa haver sigut còmplice vostre. Sent sincera, espero que quan llegiu poesia algun dia us recordeu de mi. O que alguna cançó us porti a una nit qualsevol de campaments, a aquests tres anys de creixement constant.

No hi ha millor lloc per acomiadar-me de tot el que suposa l’esplai que aquest on ho faig. I amb les persones amb qui ho faig. La Vall de Núria i les Permàniks.

Seguiu muntanya amunt, jo estaré sempre esperant-vos si us cal.

Manifest 25-N: Dia Internacional contra la Violència vers les Dones

25.11.2017 |
25-novembre-2017

Autoria: Comissió de Gènere d’Esplais Catalans.


Avui, dissabte 25 de novembre de 2017, no és un dia feliç. És un dia trist. És un dia per recordar i per alçar la veu. Un dia per recordar totes i cadascuna de les dones que han patit la brutalitat del patriarcat i que han estat discriminades, insultades, agredides o assassinades únicament per la seva condició de dones. És un dia per alçar la veu en contra d’aquestes actituds injustificables i per visibilitzar un problema de fons massa seriós per deixar-lo de banda. I no pararem fins a eradicar-lo. No pararem fins que deixi de caldre el Dia Internacional contra la Violència vers les Dones.

D’entrada, hem de ser conscients que les dones víctimes de la més cruel violència masclista no moren, les assassinen. Assassinen. Les maten amb premeditació i traïdoria. I punt. Però, de la mateixa manera, hem de tenir present que la mort no és l’única violència masclista que existeix, ni de bon tros. Hi ha tantes formes… Agressions físiques i verbals, en públic i en l’àmbit privat: tot és masclisme.

Fer pagar menys a les noies per entrar a la discoteca, utilitzant-les com a mercaderia, és masclisme; comentar només la roba de les dones, presentar dones que freguen i homes que les ajuden per anunciar productes de neteja, fer acudits dient que les dones no condueixen bé…, també és masclisme. Posar el canviador per a bebès al lavabo de dones i hipersexualitzar el cos femení com a reclam per a grans marques també és masclisme. Afirmacions com “somriu, que estàs molt seriosa”, “així no es comporta una senyoreta” i “deixa’ls, parlen coses d’homes” també és masclisme. Totes aquestes situacions reforcen la discriminació cap a la dona i no contribueixen, en cap cas, a avançar cap a la igualtat real entre homes i dones. I, alhora, invisibilitzar aquest micromasclisme (a vegades no tant micro) també és, en la seva arrel, masclisme. I és preocupant.

Com també és preocupant que a Catalunya s’hagin efectuat des de principi d’any 6.740 trucades al telèfon 016 en atenció a víctimes de maltractaments per violència de gènere: 22 trucades al dia. Al dia. Gairebé una trucada cada hora. Per maltractament masclista. I l’any passat va haver-hi 19.546 denúncies per violència de gènere, 53 al dia, dues cada hora. I es van assassinar sis dones, en mans de les seves parelles o exparelles. Un panorama desolador. I unes dades que no registren la resta d’escenaris on es produeixen discriminacions i opressions a les dones. Quant camí queda per recórrer…

I una part d’aquest camí que ha de portar les societats contemporànies, dites “civilitzades”, a posar fi a aquesta violència brutal, inhumana i cruel, s’ha de fer des de baix, des de la infància, a través del treball amb els més petits. És a través de l’educació que canviarem la mentalitat de la societat i aconseguirem que el masclisme i la violència que a vegades en deriva desapareguin. I per això, els esplais, des del lleure educatiu, som una peça fonamental de l’engranatge que treballa a favor de la igualtat i el respecte. Si ho som, és per contribuir a no normalitzar situacions de discriminació, eradicar les actituds irrespectuoses i evitar perpetrar els rols de dominació. La violència masclista es combat des de l’educació. I als esplais exclamem amb convenciment: ni una menys!

Avui, dissabte 25 de novembre de 2017, és un dia trist. Per a totes.

Articles i espais d’interès

De l’espectacle a la pedagogia

13.11.2017 |
13-novembre-2017

Autor: Pau Peralta, ex-monitor de l’Esplai Turons i ex-EGS del Sector Barcelona


L’estrafolari David Lynch, director de pel·lícules com Mulholland Drive o L’home elefant, afirma: “L’art no canvia res, l’art et canvia a tu!” Vet aquí la cita ideal per comença aquest article.

En el món del lleure les persones són el motor del canvi. I el marc del lliurepensament ens dóna, com a educadores, la possibilitat de crear i utilitzar les eines per generar aquest canvi, per treballar les dimensions de la societat en què vivim des d’un angle diferent. En aquesta línia, sovint recorrem a eines audiovisuals per omplir els nostres dissabtes amb diferents continguts –fantasia, crítica social, humor…- i així seguir amb la tasca educativa que fem. Però amb quina finalitat? Quin tractament en fem després? Quina relació establim entre el cinema i el lleure? És tot pur entreteniment?

El cinema com a eina educativa
El potencial pedagògic del cinema està sovint lleugerament amagat. Una pel·lícula pot no donar-nos exactament el que buscàvem i, en conseqüència, hem d’intentar abstraure una idea, un cas pràctic, i portar-lo al nostre marc de realitat. Eines com el test de Bechdel ens acosten a allò que busquem i restringeix l’inabastable espectre de les pel·lícules, els curts, les sèries i els documentals que poblen les pantalles avui dia. Aturar-nos un segon a reflexionar què triem per als nostres infants marcarà la diferència entre passar l’estona o seguir complementant i ampliant. I és que de ben segur que trobarem de tot: des d’autors compromesos amb la societat que utilitzen el seu talent per fer-ne una crítica fins a d’altres que ens oferiran entreteniment sense filtres i que potser no acabaran d’encaixar amb els valors que pretenem transmetre.

En el que sí estarem d’acord, probablement, és que tot és creixement. I que veure un film que aparentment no ens aporta res, ja ens està aportant alguna cosa. O que segurament sabrem trobar la manera de donar-li la volta i criticar-lo constructivament fent una anàlisi de realitat. D’aquesta manera, per exemple, una pel·lícula com The Stepford Wives (Les dones perfectes), la qual ens transporta a un barri d’alt poder adquisitiu on el col·lectiu de veïns ha implantat un xip a les seves dones que les fa ser les seves esclaves, ens pot servir per fer una reflexió profunda sobre els rols de gènere dominants i fer un treball de casos en el nostre entorn més proper. En resum, mostrar que no tot el que ens ofereixen a través de la pantalla ha de coincidir amb la nostra manera de pensar, pot ser ja un aprenentatge valuós per als nostres infants, així com un bon punt de partida de la nostra tasca educativa a l’esplai.

Acostumem-nos, doncs, a ser més conscients del que ens entra pels ulls i coherents amb el discurs que n’extraiem. Així potser trobarem altres vies pedagògiques molt potents on intervenir. D’aquesta manera comença la segona part d’aquest article, on oferim algunes recomanacions i presentem un petit projecte sobre el tema.

Freedom Writers
Un film interessant per treballar l’educació emocional de joves i grans és Freedom Writers (Diaris del carrer). Tracta d’una professora nouvinguda en un institut fortament marcat per la violència entre bandes. La professora s’haurà d’enfrontar a la seva classe dia a dia per tal de donar-los un futur millor. Mica en mica anirà guanyant la seva confiança i els farà escriure en un diari com se senten, i així aniran recopilant les seves històries. D’aquesta pel·lícula en podem extreure, per exemple, certes tècniques d’educació emocional: des de la importància d’associar un espai al treball emocional que fem (com l’aula, en la pel·lícula), al fet de trobar espai i temps per dedicar-se a un mateix, a cuidar-se i a mirar-se per dins, i a plasmar-ho després en un paper. Meditar per prendre consciència.

freedom


Little Miss Sunshine
Una altra pel·lícula recomanable és Little Miss Sunshine, un clàssic entre els clàssics del cinema a l’esplai. Tracta d’una família desestructurada que s’uneix perquè l’Olive, la petita de la família, pugui complir el seu somni: guanyar un concurs de bellesa. La pel·lícula aborda temes com les relacions familiars gràcies a la diversitat de personatges que ofereix: l’avi és drogoaddicte, el tiet s’ha intentat suïcidar i el germà fa vot de silenci per tal que el deixin entrar a l’exèrcit…. També es poden veure traces de cànons de bellesa i rols de gènere, però el que pesa més és la gestió del fracàs que es pot veure a través del personatge del pare. El pare, un “fracassat”, treballa fent xerrades sobre èxit i no s’adona que ell no ha triomfat a la vida tant com li agradaria. Sempre amb la màscara posada, dóna consells a tota la família sobre com triomfar, quan ni ell mateix coneix el significat de la paraula ni és capaç d’entendre la diversitat de camins que la resta volen seguir. En resum, una pel·lícula molt completa i per a totes les edats!

little


Kynodontas
Per acabar, Kynodontas (Ullal) és una altra pel·lícula útil per agafar idees. Aquest cop una família grega decideix educar els seus fills sense que puguin rebre cap influència del món que els envolta. D’aquesta manera, els fills tenen prohibit sortir de casa i reben les formacions i els coneixements que els seus pares creuen adequats: per exemple, que els gats són criatures assassines, que els avions cauen del cel o que el mar és un tipus de cadira folrada. Si l’analitzem a fons podrem discutir sobre tots els tipus d’educació, sobre el problema que pot sorgir quan dos educadors es contradiuen davant els infants o sobre el fet d’aprofitar a fons les oportunitats educatives quan aquestes apareixen.

kyno


Havent acabat amb les recomanacions, presentem amb moltes ganes “Cinèfilsdelleure”, un petit projecte sorgit de dos apassionats del cinema i monitors de l’esplai Turons de Barcelona (el Pau i el Dani) que té l’objectiu de donar eines audiovisuals per complementar la tasca d’educació en el lleure que realitzem als esplais.

Bàsicament, a través d’un compte d’Instagram (cinefilsdelleure), fem recomanacions de pel·lícules, curtmetratges, documentals, sèries… que poden aportar idees aplicables al món del lleure, tant en el treball amb infants com en el creixement personal de l’educadora. A Cinèfilsdelleure no som experts en la matèria, som simplement dues persones motivades, amb ganes de pensar i de fer pensar, de complementar i que ens complementin, d’ampliar horitzons. És per això que també animem a donar l’opinió, a ser criticats, a que si teniu una idea la tireu endavant sense por, ja que ens trobem en el millor àmbit per fer-ho!

Menys etiquetes i més històries

28.03.2017 |
28-març-2017

Escrit per Sergi de la Cruz, esplai Sarau (Sant Cugat), i Clara Bricullé, esplai MIV (Vilafranca del Penedès).

Les expectatives que genera l’Escola d’Esplac sempre són incertes. Amb l’ambiciós títol “Som inclusives, som diverses”, sense saber-ho ens embarcàvem a una aventura a Vic que ens faria preguntar-nos a cadascú i cadascuna de nosaltres què  pensem, com actuem i què se’ns remou per dins quan parlem de diversitat.

Amb el llistó ben alt, el cap de setmana més formatiu de l’any va començar amb una afirmació rotunda que ens canviaria les cares: els esplais, en general, som molt poc diversos i representatius de la societat. Sent conscients d’aquesta realitat, però, només podem fer una cosa: actuar. L’honestedat de la primera xerrada -a càrrec de l’antropòleg i educador Edgar Iglesias-, sens dubte, ens va captivar a totes i tots, però gràcies a l’experiència del ponent en el món del lleure ens vam emportar un missatge molt rellevant en contrapartida al punt anterior: els esplais tenim l’enorme capacitat d’incidir sobre els infants i joves de classe mitja, que són els que sovint perpetuen els prejudicis cap als col·lectius que els són més aliens. Read More

Recuperem els cançoners!

01.03.2017 |
1-MARÇ-2017

Autor: Airald Mallafré Ollé, monitor de l’esplai L’Agrupa (Molins).

Qui no recorda amb tendresa quan de petits, en un moment qualsevol dels campaments o colònies, els monitors agafaven la guitarra i, asseguts tots i totes en rotllana amb el cançoner en mà, cantàvem i apreníem tota mena de cançons? Des de Vella Xiruca i cançons populars o de bona nit, a d’altres de més modernes. I inclús segur que alguns recorden encara la lletra d’aquelles cançons que versionàvem amb les anècdotes que havíem viscut amb l’esplai aquella magnífica setmana d’estiu i que cantàvem a unes famílies impacients a les escales de l’estació de tren. Read More

Children of the World: un cap d’any internacionalista

27.01.2017 |

Autora: Alícia Aranda, esplai Eixam (voluntària i participant en el training course Children the World organitzat per Esplac, amb col·laboració amb l’Escola Lliure El Sol).

Dia 28 de desembre: arriben els participants del training course. Vinga va, enrecorda’t dels noms, mira si arriben, prepara l’habitació, les claus… Qui era vegetarià? Ah sí, i hi ha una intolerant a la lactosa. Plena de nervis per conèixer als altres participants. Seran simpàtics? Potser voldran dormir al arribar… I a qui compto pel sopar? Érem 20? Ai no 21! Els participants comencen a arribar, l’alberg a omplir-se de vida. Tot a punt per començar! Read More