Image Image Image Image Image Image Image Image Image Image
Scroll to top

Top

Jo sóc d’esplai

Obres guanyadores del 1r Concurs de Relats del Som Esplai

12.06.2019 |
11-juny-2019

Autora: membres del Grup de Treball de la revista Som Esplai


Bon dia esplais, infants, monis i famílies! Bon dia, Esplac!

Ha arribat el moment que totes esperàveu: us presentem les obres guanyadores de la 1a edició del Concurs de Relats de Sant Jordi de la revista Som Esplai!

Primer de tot, volem donar les gràcies a totes les persones que hi heu participat: hem gaudit moltíssim llegint-vos i ens ha sorprès molt gratament que tantes monitores, joves, infants i altres persones de la família d’Esplac us hagueu animat a compartir els vostres escrits amb nosaltres.

Com ja sabeu, el jurat l’hem conformat les persones que participem del Grup de Treball de la revista Som Esplai, i que hem realitzat les nostres valoracions en base als pseudònims de les obres, desconeixent-ne el nom real de les seves autores.

A continuació, us recordem quins son els premis en funció de la classificació:

  • Les 4 obres finalistes rebran un diploma i seran publicades a la revista perquè tothom pugui llegir-les.
  • El tercer i el segon premi també seran publicats, i les seves autores rebran, cadascuna, un xec regal de l’Abacus pel valor de 25 euros i un diploma.
  • El primer premi rebrà un xec regal de l’Abacus del valor de 50 euros i un diploma, i l’escrit també podrà llegir-se en aquesta revista. 

Així doncs, anem al gra! Tot i que no ha estat una decisió gens fàcil, les quatre obres finalistes son:

  • Brisa d’estiu, de la Ivette Juárez, del Grup d’Esplai Montbui. Pots llegir-lo aquí
  • Els texans de moda, de la Dina López, de l’esplai Ara Mateix. Pots llegir-lo aquí 
  • Entre les flames, de l’Estela Isanta, de l’esplai Farfalla. Pots descarregar-lo aquí
  • Records d’una habitació blanca, de la Sara Torres de l’esplai El Refugi. Pots llegir-lo aquí

Enhorabona a totes les autores i autors finalistes, i moltes gràcies per haver participat! Ha estat un autèntic plaer llegir-vos!

I ara sí que sí…redoble de tambors!!!

  • Per la seva sensibilitat i detallisme en les descripcions, i per un final que posa en valor la importància de l’amor propi per trencar amb les idees de l’amor romàntic…volem felicitar la Júlia Miquel Mancebo pel seu TERCER PREMI amb l’obra titulada Mai més; fins a un punt i a part. Podeu llegir-la aquí!
  • Per fer-nos reviure la nostàlgia dels campaments i de les nits a la natura, i la tendresa d’una relació d’amor i cures entre un pare i una filla, donem l’enhorabona a la Teresa Ferrés, de l’esplai Medinyà, pel seu merescudíssim SEGON PREMI amb l’obra titulada: Comptant Estrelles. Podeu llegir-la aquí!
  • I per la seva originalitat, per portar-nos a diferents mons de fantasia, i fer-nos riure i emocionar… el PRIMER PREMI és per tots els infants de l’esplai El Creixent! El jurat volem destacar l’esforç i l’enginy de les monitores i monitors d’aquest esplai per convertir un concurs de relats en una activitat de dissabte que ha permès als infants descobrir l’escriptura i la creativitat d’una manera divertida i col·laborativa.  Però, sobretot, volem felicitar l’Ariadna, en Guim, la Queralt, la Txell, en Pol, en Gil, la Marta, l’Arlet, en Lluc, en Sergi, l’Elisabet, la Joana, la Bruna, en Jan, que han estat les autores i els autors de tots aquests contes, dibuixos i cal·ligrames. Podeu llegir-los aquí!

Totes les persones guanyadores podeu posar-vos en contacte amb nosaltres per recollir el premi enviant un correu a comunicacio@esplac.cat

I a tu, t’agrada escriure? Doncs ja saps que pots formar part del grup de treball de la revista Som Esplai! Escriu-nos un correu a comunicacio@esplac.cat si estàs interessada, i t’informarem de tot! Fins aviat!!

“Mai més; fins a punt i a part” de 1016AG – 3r premi

11.06.2019 |
11-juny-2019

Autora: Júlia Miquel Mancebo


 MAI MÉS; FINS A PUNT I A PART

Obro la finestra i surto al balcó. A fora ja és fosc. Els fanals il·luminen els cotxes aparcats al carrer. Tot és silenci. Les fulles dels arbres es mouen silenciosament, giravoltant-me tendrament els cabells. Miro el cel i busco aquella estrella, la nostra estrella. Cada cop brilla amb menys intensitat. I un cop de vent em porta tots els records guardats dins meu. Records que havia mantingut tancats, perquè són records dolorosos, records que s’han convertit en simple fum. Tu ja no hi ets, vas marxar, deixant-me sola en aquest estrany món. Intento no recordar aquell dia, oblidar amb totes les meves forces, però sempre amb un fracàs resultat. Però avui he decidit fer un pas endavant, diuen que com abans ho fas és millor. Entro a casa arrossegant les sabatilles, aquelles que tu em vas regalar. Agafo un paper i un bolígraf, i de tornada cap al balcó, el primer encenedor que trobo; color marró, com els teus ulls que amb tantes ànsies enyoro. Surto al balcó i m’assec a la cadira. Miro el full en blanc, però no sé per on començar. Em submergeixo en els pensaments i apareixem tu i jo, enmig de la muntanya, contemplant allò que la natura ens ha ofert i que nosaltres tan desagraïdament destruïm. Però els pensaments enfilen un altre camí, fins a arribar a aquell dia, aquell que a tants malsons a donat vida. Apareixes tu, tirat pel terra de la carretera, amb el casc a deu metres del teu immòbil cos. No entenc res, o és el meu cervell el que no ho vol entendre? Estàs cobert de sang i la gent no para de cridar. Només els vull demanar que callin, però no trobo forces per enlloc. Sento una mà freda tocant-me el braç i una veu que m’intenta calmar. Per què? Si no estic cridant. Però jo vull saber què està passant, per què ningú m’ho explica? Només sento l’escalfor de l’asfalt cremant-me. Tot es torna negre i només sento veus horroritzades. Vull agafar-te la mà, però no hi arribo. Necessito fer-te un petó, però no em puc moure. Tanco els ulls i del meu interior sorgeix un crit amarg. Acabo d’entendre el que ha passat. Veig aquell camió girant a tota velocitat i sento un fort cop a la cama dreta i, de sobte, sento l’escalfor de l’asfalt sota el meu cos estès. Quan entenc el que ha passat una llàgrima interior se m’escapa. Recordo la teva posició, tirat per terra, no em dius res, no em mires, no et mous… i després de la segona llàgrima tot es torna fosc. Però ara és més fàcil, ja no em fa mal res, no vull viure sense tu, t’ho vaig dir, i tu em vas prometre que sempre estaríem junts, m’ho vas prometre. Sento com una veu em demana que torni. No sé qui és. Però jo no vull un món on tu no hi ets. De cop, tot em comença a fer mal i vull cridar, però no puc. Intento obrir els ulls i quan ho aconsegueixo em trobo amb tota la meva família, les peces claus de la meva vida, totes menys tu. Et busco per l’habitació, però no et trobo. Aleshores me n’adono: no ha estat un somni, t’he perdut, i una llàgrima se m’escapa galta a baix.

El sol està començant a treure el cap i encara no he aconseguit escriure ni una sola paraula. Necessito fer-ho, necessito plorar-te, però encara no em crec que ja no et tornaré a tenir entre els meus braços, que no tornaré a notar els teus llavis, que no tornaré a escoltar la teva veu… Agafo el bolígraf i deixo brotar les paraules com flors a la primavera, deixo anar tots els sentiments i angoixes guardades dins meu. Agafo l’encenedor i cremo la punta del paper. Veig com aquest es va consumint i en el seu lloc deixa un rastre de cendra. Aquesta vola pel cel. Només espero que el missatge t’arribi. Penso i em veig reflectida en el paper que s’està cremant, consumint. Ell era la meva vida i ara la meva vida se n’ha anat. M’eixugo una llàgrima traïdora, no vull plorar. No es mereix veure’m així, ell voldria que jo fos feliç, però és difícil si no és amb ell al meu costat. Entro a casa i tanco la finestra. M’estiro al llit i tanco els ulls. Un silenci espantós envaeix la casa, una única respiració. Em vas prometre que sempre estaries al meu costat i ara em sento sola. I em submergeixo en un somni profund però dolorós. Mai més et tornaré a sentir, mai més, dues paraules que juntes signifiquen una eternitat, fins al final de les nostres vides.

I un dia com qualsevol altre, mentre passava per davant del mirall, m’hi vaig aturar. Em vaig mirar de dalt a baix. El pijama blau, el cabell com sempre recollit en una trena llarga, les lleganyes encara posades… I aleshores vaig somriure, vaig somriure a aquella imatge que es reflectia de mi, però no era jo, havia canviat. La seva absència i la meva obsessió m’havia canviat. Des de quan no havia somrigut si no era amb ell o pensant en ell? Des de quan m’havia convertit en una imatge congelada que no avançava juntament amb les hores que passaven? I d’aquesta manera em vaig adonar que era el moment d’oblidar-lo, d’agafar les cordes per guiar la meva pròpia vida, jo i només jo. Que la seva pèrdua no m’havia de fer desaparèixer i perdrem, sinó que m’havia de trobar i començar a lluitar. I retornant-me el somriure a mi mateixa vaig recordar aquella frase que un dia vaig llegir “M’ofegava sola i m’ofegava acompanyada. Fins que vaig adonar-me que no necessitava salvavides per nedar”.

 

1016AG

Recull de contes dels infants de l’esplai El Creixent – 1r Premi

11.06.2019 |
11-juny-2019

Autoria: Infants de l’esplai El Creixent


 

EL RATOLÍ SERGI

Hi havia una vegada un ratolí que es deia Sergi Cupi que vivia en una caseta molt i molt petita al costat de la caseta del mestre. I estava molt sol, i es va adormir i va somiar que un gos li va portar una moto i el gos no li volia donar i va aparèixer l’ós de peluix que es deia Messi, van fer una baralla i va guanyar en Messi. El ratolí es va despertar i era el dia de Nadal i li van portar una moto i vet aquí un gos i un ratolí, aquest conte “se fini”.

Arlet, 6 anys
Lluc, 6 anys
Sergi, 6 anys
Elisabet, 6 anys
Joana, 9 anys

5. El ratolí Sergi1

 

 LA FADA EMMA

Hi havia una vegada una vegada una fada anomenada Emma i vivia en una piscina, ella tenia un anell màgic molt bonic. Un dia a la tarda la fada Emma es va posar dins de la piscina i li va caure l’anell dins, quina desgràcia! Mare meva, la mala sort que havia tingut. Era un anell molt important!! Però no va dir res i es va capbussar a la piscina. Però la piscina era molt fonda i no va arribar perquè estava al terra. Quina mala sort que tenia la fada Emma. I va decidir dir-li a la seva àvia i la seva àvia li va dir “esclar que t’ajudaré, però en secret, oi?” “Sí, àvia”, i es va capbussar i tampoc va arribar i li van dir a l’avi i ell sí que va arribar i es va posar l’anell i van dir “té, Emma”, i van viure feliços. Fi.

Ariadna, 9 anys

2. La fada Emma (1)

 

 

EL DRAC DE L’ARC DE SANT MARTÍ

Tot va començar així, precisament així. Era una tranquil·la tarda de primavera, de fet era la primera tarda de primavera. Vaig arribar a casa, vaig veure el drac de l’arc de Sant
Martí. Em vaig posar l’armadura, vaig poder escapar d’ell. Van fer una ferotge lluita de dracs però el drac de l’arc de Sant Martí li va fer un “coletazo”. El drac de les Tavernes va
marxar i no va tornar a venir mai més.

Gil, 7 anys

3. El drac de l'arc de Sant Martí (1)

 

CAL·LIGRAMA

Un dia en Messi i en Suárez van anar amb avió, es van trobat una sabata, un llibre i una
espasa…
i es van barallar…
i va arribar el…
seu pare i els va…
renyar. L’avió va…
arribar al camp de…
futbol de París.
Fi.

Guim, 8 anys
Queralt, 7 anys
Txell, 6 anys
Pau, 7 anys

1. En Messi i en Suárez (1)

 

LA CÀMERA D’EN VÍCTOR

Hi havia una vegada un poble molt llunyà que es deia París i feien un partit de futbol al camp de futbol i quan va acabar en Víctor va anar a fer fotos i li havien robat la càmera i va passar la veterinària i li va trobar la càmera i li va donar.

Marta, 7 anys

 

4. La càmera d'en Víctor (1)

 

 

 

gos

 

 

Manifest 17 de maig: dia contra la LGTBfòbia

16.05.2019 |
16-maig-2019

Autores: Persones del grup de Gèneres i Sexualitats Diverses i Dissidents d’Esplac


17 de maig de 1990. Us sona aquesta data? Aquest va ser el dia en què l’homosexualitat va deixar de ser considerada una malaltia mental per l’OMS (Organització Mundial de la Salut).

Fins aquell any ser homosexual es considerava estar malalta, que et passava alguna cosa i, en conseqüència, necessitaves cura. 14 anys després, el 2004 va sorgir la iniciativa d’assenyalar aquest dia, i es va iniciar una campanya que va durar un any. Conseqüentment, el 2005 es va celebrar i visibilitzar per primer cop el Dia Internacional contra l’homofòbia i la transfòbia. El 2015 es va afegir el terme bifòbia. L’objectiu era i és seguir lluitant i visibilitzant per aconseguir que les persones LGTB puguin tenir els mateixos drets i oportunitats arreu del món.

A l’esplai, tot i ser un espai de deconstrucció, creixement i aprenentatge, mitjançant l’educació en el lleure, també patim aquestes discriminacions. Com a monis aquestes són algunes de les situacions que hem hagut de patir:

Persona transmasculina “A l’esplai, on he sortit de l’armari en repetides ocasions, he hagut de corregir els pronoms i nom amb el qual es dirigeixen a mi, i tot seguit, han tornat a parlar-me en femení i amb el meu deadname (nom anterior)”.

Dona cis bisexual “He hagut d’aguantar frases com – Ah, però tu ets…? Però no ets hetero?”

Persona bisexual “He hagut de tolerar comentaris dels homes cisheteros gens deconstruits de la meva assemblea com ara: “Com follen dues ties?” o “Ara podrem compartir experiències” o “I aquesta tia te la vols fer?”.

Això, és un indicador que fins i tot en aquells espais que suposem com a segurs podem rebre agressions per la nostra identitat de gènere, expressió de gènere i/o sexualitat. És aquesta la utopia que volem construir? És aquest el canvi que volem?

Les discriminacions que rebem a l’esplai són reals i són greus però no representen la quantitat a les quals ens hem d’afrontar fora dels “espais segurs” pel simple fet de mostrar-nos tal i com som i d’estimar o desitjar a qui volem.

Va ser quasi ahir quan tots aquests esdeveniments van tenir lloc, i sabem que, si bé existeix aquest dia per aquesta lluita, manca molta representació i normalització la resta de dies de l’any. Patim discriminació per raó d’identitat de gènere, expressió de gènere i/o orientació sexual en diversos àmbits de les nostres vides (social, laboral, mental), i és per això que reivindiquem que no en tenim prou amb un dia a l’any!

Com a monitores amb gèneres i sexualitats diverses i dissidents hem de ser referents visibles i transformadores mostrant realitats que trenquin el discurs hegemònic del cisheteropatriarcat capitalista.

Com a monitores cishetero hauríem de revisar els nostres privilegis per tal de ser més respectuoses, deconstruir-nos i formar-nos per prendre consciència d’aquelles realitats que no són la nostra. Com a educadores hem de ser capaces de crear i oferir espais segurs per totes aquelles persones (infants, monitores, famílies…) amb gèneres i sexualitats diverses i dissidents. Per seguir educant(-nos) per iniciar el canvi que volem veure en el món.

En dies com avui és important fomentar la memòria històrica ja que celebrem el que tenim però sent conscients de com hi hem arribat i de totes aquelles persones que han lluitat per aconseguir-ho. Encara ens queda molt per lluitar.

Feliç i reivindicatiu dia!

Sou un perill pels infants, per-ver-tits!

16.05.2019 |
16-maig-2019

Autora: Cèlia Nisarre, exmonitora de l’Esplai Turons de Barcelona.


El 17 de maig és el Dia Internacional Contra l’Homofòbia, la Transfòbia i la Bifòbia, que se celebra amb motiu de commemoració de la desclassificació de l’homosexualitat com a malaltia mental per part de l’Organització Mundial de la Salut el 17 de maig de 1990.

Sembla que passats 29 anys estem molt lluny del que es pensava i deia en aquella època, no?

Nooooo?

Doncs avui em poso les mans al cap i us mostro el que va passar fa uns dies quan l’Elea (@eleamonst), la meva companya de classe, va preguntar a Tuiter pel seu treball de final de grau:

img1

Us poso una mica en context; estem acabant el Grau d’Educació Infantil, aquests dies tothom va boig amb el TFG… i ella va fer aquesta pregunta a la seva xarxa social per “sondejar” què creia la gent. Aquesta pregunta, aparentment innocent, va ser el desencadenant del que vindria…

img2 img3 img5 img4 img6 img7

 
Jo anava veient els comentaris i no sabia què pensar. Entre les desenes de comentaris que anaven apareixent des d’aquesta perspectiva em vaig fixar en què n’hi havia bastants que parlaven dels “educadors i educadores”.

img9 img7 img10 img11 img12 img13 img14 img16 img15 img17
Van dirigides concretament als educadors/es a les escoles (educació formal), ja que, com apuntava abans, nosaltres serem mestres d’infantil, però jo no podia deixar de pensar en l’esplai!

  • A l’esplai no passen aquestes coses…
  • A l’esplai les famílies no pensen així…
  • Si pensen així, ja no porten els seus fills/es a un esplai…

Però com més hi pensava, més em venien al cap les paraules de Martin Niemöller:

Quan els nazis vingueren pels comunistes,
no vaig aixecar la veu.
Jo no era pas comunista,

Quan empresonaren els socialdemòcrates,
no vaig aixecar la veu.
Jo no era socialdemòcrata,

Quan vingueren pels sindicalistes,
no vaig aixecar la veu.
Jo no era pas sindicalista,

Quan vingueren rere els jueus,
no vaig protestar,
Jo no n’era, de jueu,

Ara vénen per mi.
I no hi ha ningú que aixequi la veu.

Estem vivint un moment excepcional en la nostra societat; un moment en què un partit polític amb un discurs clarament contrari a la defensa dels drets humans treu més de dos milions i mig de vots a Espanya.
No podem permetre que el discurs de l’odi s’escampi. Com a monitors i monitores d’esplai, gent compromesa amb el nostre entorn i amb l’educació dels infants i joves, hem de reaccionar i saber donar respostes a aquells que ataquen la llibertat.

FORMACIÓ, ORGANITZACIÓ I LLUITA!

Espero que aquestes paraules us animin a seguir endavant en la defensa dels nostres drets i llibertats, si no han estat prou, us deixo aquí alguns espais i col·lectius que en saben molt més que jo, als qui poder recórrer quan tinguem dubtes o vulguem ampliar els nostres coneixements:

La vida més enllà del monstre de colors

09.05.2019 |
10-abril-2019

Autora: Cèlia Nisarre, exmonitora de l’Esplai Turons de Barcelona.


 5 llibres sobre educació emocional que potser no coneixies!

Quan busques per internet recursos o, més concretament, llibres infantils per treballar temes relacionats amb l’educació emocional sempre surt… EL MONSTRE DE COLORS! Que consti que, personalment, no tinc res en contra d’aquest llibre però, si de veritat volem treballar l’educació emocional amb els infants i joves, caldrà que anem una mica més enllà i obrim el nostre ventall d’opcions.

Us convido a buscar llibres que parlin de l’educació emocional des d’un punt de vista més orgànic i integrat a les històries, no com un diccionari d’emocions on hi ha un color i una resposta concreta a cada emoció. Si considerem que cada persona és diferent i exterioritza el que sent de formes diverses, per què confiem l’educació emocional a mers diccionaris que ens diuen QUÈ hem de sentir. QUAN i COM hem de reaccionar disfressats amb colors i il·lustracions boniques?

Des del SomEsplai proposem algunes alternatives, algunes de les quals podreu trobar en préstec a Esplac (enviant un mail a esplac@esplac.cat)

 

  • L’ARBRE VERMELL. Shaun Tan.

Aquest és un àlbum il·lustrat bonic per definició. Si sou amants del “dixit” els seus dibuixos us faran tornar bojos! Poca lletra però molta teca… es necessita temps per poder captar tots els detalls que amaguen les seves il·lustracions, però val la pena aprofitar per parlar amb els infants i joves de la tristesa, del que amaga i com afrontar-la.

Pot ser el punt de partida per parlar de les pors i el que ens fan sentir, de com estem en els moments tristos i de recordar que no cal estar content i feliç 24/7.

1

  • NO SÓC PERFECTA. Jimmy Liao

“No sóc perfecta” ens convida a reflexionar sobre la perfecció i la imperfecció. Sobre el constant afany per aconseguir la perfecció i la frustració que provoca el seu desig. Qui és realment perfecte? Ser perfecte et fa feliç?

El recomanem perquè és un llibre dedicat a infants i a adults que han deixat de buscar un món perfecte. Una invitació a ser nosaltres mateixos. I… hi ha un lloc millor per ser nosaltres mateixes que a l’esplai?

2

 

  • LA GOTA I EL CIRERER. Mario Satz i Albert D. Arrayás.

Un llibre gairebé poètic. Amb dues opcions de lectura diferenciades ens parla d’una cosa constant a l’esplai, el canvi. A l’esplai ens fem grans, canviem de grup, canviem de monitores, canviem d’amics i d’entorn moltes vegades. Agafem més responsabilitats, passem a liderar les nostres entitats… això fa que tothom s’identifiqui amb la goteta protagonista.

3

  • T’ESTIMO (QUASI SEMPRE). Anna Llenas.

Educar en la diferència no sempre és fàcil. Totes som diferents i és normal que a vegades, fruit de diferències, sorgeixin conflictes. Crec que és interessant mirar una mica més enllà el que ens uneix, i aprofitar-ho com una fortalesa més que tenim i no com una debilitat a l’hora de conviure. Els protagonistes viuen una història d’amor, però no hi ha gaires diferències amb una amistat d’esplai!

L’autora ens deixa aquest tastet en vídeo, però el llibre és molt més!

4

  • EL PUNT. Peter Reynolds

AUTOESTIMA així, en majúscules! I una cosa que gairebé ens fa més falta a les monitores que als infants (per això l’he deixat pel final); saber educar les potencialitats de cada nen i nena, sense comparacions, sense pressions.

MONIS DEL MÓN: És impossible que no us enamoreu d’aquesta història, de la seva protagonista i de la seva mestra!!!

 

5

Obrint els ulls al món

09.01.2019 |
09-gener-2019

Autoria: Participants Summer School 2018


Aquest article ha estat escrit per les persones participants d’Esplac al Summer School 2018:  Júlia Díaz, Esplai Matinada-Pòrtics (BCN); Bernat Llopis, Esplai Espurna (BCN); Núria Merino, Esplai Petikipeti (La Palma de Cervelló); Anna Sanmillán, Esplai Petikipeti (La Palma de Cervelló); Mar Gordó, Esplai Sarau (Sant Cugat del Vallès).

 

Endinsar-se en aquesta aventura era la primera experiència internacional amb Esplac per la majoria. Hi anàvem amb moltes ganes però també amb forces nervis. Entre nosaltres no ens coneixíem i això també era un repte que acabaria molt bé.

Arribem totes juntes un diumenge a la tarda, després de vuit hores de viatge, a una casa enorme, Kurt Löwenstein (Werftpfuhl, Alemanya). Ens instal·lem, fem descoberta de la casa i baixem a sopar. Després, fem la open-session i la primera nit al Keller Bar, el bar de la casa que cada nit gestionarà un grup de persones diferents (Esplac decidirem fer-ho la tercera nit). Cares noves de nacionalitats ben diverses coincidim en aquest espai, totes amb experiències i expectatives ben diferents, i algunes amb la incertesa de si fan bé de ser allà. Però no és moment de preocupacions sinó de començar a endinsar-nos.

L’endemà, en grups d’unes vint persones i dues teamers parlem sobre consentiment i a través del teatre social participatiu ens plantegem com afrontar diferents situacions violentes que es podrien produir a la casa. Se’ns introdueix el tema d’enguany, Organising Activism, a través de diferents dinàmiques de debat i reflexió tant en grups petits com en grups més grans. Ens sorprèn veure com un concepte tan bàsic té interpretacions tan diverses i comencem a veure i entendre la manera de treballar de les diferents organitzacions polítiques i socials.

Se’ns presenten 3 Teamworks: Online Fun, Artivism o How to grow up an organisation. No totes acabem formant part del que preferíem en un principi però com anireu veient això acaba sent un fet del tot irrellevant. Els següents dies, ja amb el nostre Teamwork, prenen sempre una rutina força semblant. Després d’esmorzar, ens trobem al Halle (una de les sales de la casa) i comencem els dies amb un energizer, altrament conegut com joc d’activació. Tot seguit, cadascú es dirigeix al seu grup de formació i fem sessió fins les 12.30 amb un descans pel mig. En acabar dinem i tenim temps per descansar o per participar d’alguna dinàmica o formació extra que algú, voluntàriament, potser ha organitzat. Després del descans, tenim sessió fins les 18.30, que és hora de sopar.

Amb la panxa plena, ens toca reunir-nos amb el nostre Reflection Group. En aquest espai estem amb un teamer diferent al que ens dinamitza el nostre Team Work i amb unes 6 companyes més d’altres grups. És un espai per expressar com estem vivint l’experiència i si tenim alguna proposta de canvi. Un espai que acaba sent el nostre petit refugi de confiança al final del dia. Sovint, entre aquest espai i l’oci nocturn, quedem disperses descansant o xerrant entre nosaltres. A la nit ens trobem al Keller Bar o petem la xerrada fora de la casa.

De primeres cap de nosaltres acabava de tenir gaire clar què volia dir realment Organising activism o quines eines ens podria aportar. Al llarg dels dies vam anar entenent la importància d’estar organitzades i d’aprendre a utilitzar totes les eines que tenim a l’abast per estendre el nostre missatge com a activistes d’una manera clara, crítica i potent. Ho vam aprendre de mil maneres diferents, ho vam aprendre veient vídeos, escoltant i analitzant cançons, fent rol-playing, pluges d’idees, jocs amb papers i post-its de colors, dibuixos, collages i cartells individuals i col·lectius… ho vam fer compartint les lluites que portàvem cadascuna i a través de la participació i escolta activa per formar-nos plegades en aquesta setmana tan especial.

“If you want to make a change you have to be on the center of the issue, on the real life”

“Social media is an illusion of freedom that doesn’t exist and there you risk to get stuck in your own bubble”

“Don’t mourn, organize!”

Frases com aquestes són les que vam apuntar a les nostres llibretes, frases que van anar sortint als debats i que ens recorden ara, escrivint aquest article, que juntes i organitzades hem de sortir de les nostres bombolles i lluitar dia a dia per la llibertat real.

Potser moltes de vosaltres ara estareu pensant: “buf, és en anglès i el meu nivell no és suficient… millor que no ho intenti perquè no entendré res!” Els participants d’aquesta activitat teníem nivells d’anglès molt diferents i això no va ser cap barrera encara va reforçar més la cohesió entre parlants del mateix idioma. Donar i rebre suport a l’hora de comunicar-nos és una de les coses boniques d’aquestes experiències internacionals.

Tornem al tema que ens ocupa; aquest activisme evidentment ha de ser interseccional i és per això que en un espai de formació on interaccionen organitzacions de realitats tan diverses és super ric crear espais no mixtes, espais segurs i feministes per empoderar-nos i deconstruir-nos plegades.

Quin lloc millor on crear aquest espai no-mixte que feminitzant, per una nit, l’espai d’oci principal, el Keller Bar! Celebrem la Women and Trans evening on compartim experiències o parlem de dones referents dels diferents països i també de les nostres realitats, ballem i cantem plegades!

Un altre vespre es fa la Masculinity Reflection, activitat nocturna a la qual es demana l’assistència de tots els nois presents a la formació però no es tanquen les portes a la resta de persones. Ens separem en dos grups perquè som forces les que volem participar de la conversa, i comencem a compartir experiències a partir de preguntes que ens plantegen els teamers com: “When did I feel not.. (women/men/trans..) enough?” o “When has my masculinity hurt somebody?” Es crea un ambient molt íntim i s’expliquen vivències molt personals que potser mai abans s’havien compartit en un espai de reflexió; experiències, preguntes i dubtes que ens enriqueixen i teixeixen un vincle molt sa i potent entre les presents.

Amb els dies ens adonem que aquesta experiència ens omple més del que esperàvem. Les formacions ens transporten a uns debats culturals que ens fan adonar de la importància, l’interès i la força que té l’internacionalisme. Poc a poc anem coneixent més d’altres realitats amb les quals ens sorprenem o, en alguns casos, ens hi veiem reflectides, i això reconforta, ens encoratja i ens uneix encara més en la lluita comuna. Resulta molt interessant la confluència d’entitats de caires diversos: joventuts de partits polítics, organitzacions de treballadores, d’altres que preparen activitats diverses destinades a col·lectius concrets com ara dones, infants i joves… Només coincidim amb una altra entitat orientada a l’educació en el lleure, potser ser-ne més ens hagués aportat altres idees i jocs aplicables al tornar a casa, però el cert és que aquesta varietat d’organitzacions que lluiten per un canvi social des de diferents perspectives i estrats socials ens enriqueix i amplia horitzons i és això el que ens enduem cap a casa, cap a l’esplai; transformació, vivències intangibles i creixement de la profunditat amb la que eduquem, ara i aquí.

80 anys d’esplai GMM!

07.01.2019 |
07-gener-2019

Autoria: monis de l’esplai GMM 


Quins nervis, quins nervis! La mare em parla d’un temps on ella va ser molt feliç, però jo ara només veig gent estranya que em somriu i em diu que comparteixi el berenar. Hi ha molts nens i nenes i, juntes, hem descobert quines seran les monitores que tindrem aquest any. Ens han explicat que jugarem i ens ho passarem molt bé.

Potser les monitores tenien més raó de la que em pensava… Ara com a últim any de jove, me n’adono que a l’esplai he viscut històries que m’han fet ser qui sóc. Ara entenc perquè passàvem tanta estona gestionant els conflictes que teníem com a grup; entenc perquè era tan important escoltar i ser escoltada; entenc què significa cuidar a les amistats; i ara entenc, per fi, tot el que he après jugant.

Quins nervis, quins nervis! Estic asseguda en una rotllana, envoltada de la gent que m’ha acompanyat durant tot aquest temps, però ara, com a monitora, tot em sembla diferent. Aquí comença la següent partida d’un joc compartit des de fa tants anys. Totes aquelles activitats i tots aquells valors que ja formen part de mi, avui, em toca transmetre’ls a tots els infants. D’aquesta manera poder compartir amb elles el que és viure i sentir l’esplai GMM. I ara entenc, per fi, què vol dir educar en el lleure.

 

Captura de pantalla 2018-12-05 a las 15.09.42

El dia a dia se’m menja

23.11.2018 |
23-novembre-2018

Autora: Alba Lafarga, exmonitora de l’esplai Eixam i membre del Grup de Treball de Som Esplai.


Començo aquest article advertint al lector que no sóc cap experta en dinàmiques de grup ni en el funcionament de les reunions. Avui parlo a partir del que he pogut anar acumulant a la motxilla personal sobre el paper transformador dels esplais.

Entre les nostres reivindicacions més populars es troba l’eslògan d’ ‘Eduquem per transformar la societat’. Sí, segur? És possible que el treball continu amb els infants i joves, dissabte a dissabte, facilitant les intervencions de cadascú, generant dinàmiques de respecte i escolta vers els altres, tingui el seu efecte transformador en la societat. Però si el té, serà d’una manera fortuïta i no pas per la decisió conscient que fos així.

Som voluntaris i no concebem la nostra funció d’una altra manera (vegeu l’article del Dani Costa ‘Però tu cobres per fer esplai, no?’) i això fa que, apart de la família, les amistats, els estudis i la feina dediquem una part molt gran del nostre temps al treball amb infants i joves. Perquè creiem que un mon millor és possible.

Però no ens enganyem, en les assemblees, sovint caiem en un qüestionar-ho tot que anul·la la presa de decisions en assemblea (que si no hem de comprar en aquest supermercat sinó al comerç proper, no hem de celebrar el Nadal perquè som laics, de colònies hem d’anar amb transport públic que el bus contamina massa, etc.) i el dia a dia de l’esplai es menja el temps per pensar i reflexionar sobre els efectes ulteriors de la nostra tasca educativa. Al final, sembla que qui dia passa any empeny, i si aconseguim muntar els campaments amb un pressupost minúscul o fer la justificació de les subvencions a temps, ja hem guanyat una gran batalla (i tant! Que ho és! La burocràcia és complicada, i els constants canvis en els equips no fa altra cosa que posar traves a la transmissió del coneixement i del savoir faire de l’equip anterior). Però això no vol dir que la dinàmica accelerada del dia a dia acabi amb la nostra capacitat reflexiva i de prendre distància amb les nostres tasques diàries.

És molt difícil prescriure solucions als diferents equips de monitors i monitores, però, apart de fer-vos reflexionar sobre l’existència o absència de mirada de futur en el vostre l’esplai, potser cadascú pot trobar la manera d’incorporar la prospecció de l’esplai. Per això, és necessari que l’equip tingui en ment que s’ha de treballar a dues velocitats: una del dia a dia, i una altra de prospectiva: que estigui allunyada de la quotidianitat i pugui preveure les accions destacades i reflexionar sobre el sentit de realitzar-les. S’ha d’aconseguir encabir en les agendes de tancades i reunions un espai per observar amb distància el ‘què’ estem fent i el ‘perquè’. Potser no cal dedicar-hi una hora de llargues reflexions i comentaris, sinó, simplement, donar un sentit compartit per tothom a les qüestions més bàsiques de l’esplai i relacionar-les amb l’objectiu quimèric de transformar la societat. Aquesta és només una de les moltes maneres d’incloure un dels objectius més destacats dels esplais en el dia a dia i adonar-nos que no només estem treballant pel nostre petit grup d’infants i joves, sinó també per les seves famílies, pel barri i la ciutat. La reflexió hauria de ser una part intrínseca del tarannà dels esplais.

Però tu cobres per fer l’esplai, no?

03.09.2018 |
3-setembre-2018

Autor: Dani Costa Soler, membre de l’Equip de Coordinació d’Esplac.


Quantes vegades un familiar, un amic o una companya de feina s’ha sorprès o s’ha inquietat quan li hem explicat què fem a l’esplai? Quantes vegades alguna persona s’ha mostrat escèptica davant del nostre fidel compromís associatiu? Quantes vegades, un conegut o coneguda ha posat aquella cara de no entendre res quan els hi expliques les interminables reunions fins a altes hores de la nit, els estius sense vacances o els caps de setmana ocupats per l’esplai?

Sovint el que més costa d’entendre no és tant la feina que fem, sinó que aquesta no sigui remunerada. Per això, una pregunta freqüent acostuma a ser “però cobres per fer tot això, no?”. I amb aquest “no?” sinònim de no entendre res, arriba aquell moment on sembla que t’has de justificar i treure mil arguments per explicar que no cobres i que ets voluntari. Depèn de la persona (i la receptivitat que mostri) potser decideixes explicar-li amb passió i la hi intentes convèncer que formar part d’un esplai té sentit. O per contra, saps que la persona del davant no ho entendrà mai i passes de puntetes sense donar massa detalls. Finalment, algunes vegades et trobaràs amb persones que directament se n’enriuen o menyspreen el teu voluntariat. Però n’hi ha! La típica persona que et llança el comentari “però tu ets tonto o què? Al igual faig jo això sense cobrar un duro!”. Aleshores, o inicies un contraatac que no sempre pot acabar bé, o passes directament de llarg i evites parlar sobre l’esplai amb aquesta persona. (Tot depèn de l’estima que li tinguis també). 

Si escric aquestes paraules és perquè m’ha passat. Perquè alguna vegada no he sabut explicar adequadament la meva dedicació esplaiera, o bé perquè he evitat parlar del tema davant persones que segons el meu parer, no ho entendrien. En tots dos casos, crec que no estic satisfet de la meva actuació. La resposta mai ha de ser abaixar el cap, sinó ben al contrari, sentir-nos orgulloses de la nostra tasca i donar-la a conèixer a tort i a dret. Prou difícil és visibilitzar-nos davant les institucions i la societat com perquè no ens puguem reconèixer a nosaltres mateixes com el que som: monis que creiem en l’educació, i que l’escollim com a camí de transformació personal i col·lectiva. Hi creiem profundament i per això no ens cal un xec que ens motivi a aixecar el cul.

I és que per la majoria de monis fer esplai no és una tasca feixuga, ni un sacrifici ni una obligació. Quan es converteix en això és quan ens hem de plantejar si realment aquest és el nostre lloc. Anar l’esplai és fer una cosa que t’agrada i omple el teu temps lliure. Ho fas amb amor, passió i il·lusió, com d’altres tantes coses en aquesta vida que ningú et qüestiona quan els hi expliques.

Com quan camines per la muntanya, sol o acompanyat, contemples els colors, les olors, gaudeixes del trajecte, i fas ús de la teva consciència mediambiental recollint alguna deixalla o respectant al màxim l’entorn natural. Ningú t’ha pagat diners per fer això, ho fas perquè vols. Perquè et motiva, et fa sentir bé i la vegada és transformador per tu mateixa i els altres. Ningú et preguntarà si cobres per anar a caminar, ni es mostrarà incrèdul quan li expliquis.

O quan decideixes ajudar a un amic o amiga a fer el trasllat de pis a canvi de res, simplement perquè t’ho ha demanat. Saps que el teu company o companya et necessita, i en certa mesura, sents que pots aportar-li el teu temps, i ajudar-lo a tenir un trasllat més fàcil. Ningú et paga diners per fer això, ho fas perquè vols. I ningú et preguntarà si cobres per ajudar el teu amic o amiga.

El mateix passa quan acompanyes un familiar a l’hospital, o quan decideixes cuidar dels teus nebots i passar una tarda d’allò més divertida. Ho faràs de gust, i al mateix temps, te’n sentiràs responsable, ja que t’ho han demanat. En tots els casos, ningú qüestionarà la teva implicació per dedicar al teu temps als altres ni veurà estrany que ho facis de forma voluntària.

L’esplai és temps dedicat als altres i a tu mateix. No és un acte altruista, ja que reps molt més del que dones. És un temps del qual te’n sents responsable. Sents que tens la responsabilitat d’implicar-te amb alguna cosa, perquè el teu entorn t’ho demana. I el món ho exigeix. Aquesta responsabilitat va amb tu, i el que alguns no comprenen és que n’hagis fet de l’esplai una manera de viure.

El que més sobta és la quantitat d’hores dedicades a l’esplai. “Com pots dedicar tant temps a una cosa voluntària?” Perquè no és una acció puntual, és un estil de vida. En molts dels casos, l’esplai passa a ser una segona casa, i també el refugi de la nostra vida social. Allà creixem, ens relacionem, aprenem i ens apoderem. Aprenem que ser moni no és el mateix que fer de moni, i ens reafirmem en ser-ho les vint-quatre hores del dia. I això si, sense cobrar. Si em dones diners, deixo de ser-ho.