16-maig-2019

Autores: Persones del grup de Gèneres i Sexualitats Diverses i Dissidents d’Esplac

---

17 de maig de 1990. Us sona aquesta data? Aquest va ser el dia en què l’homosexualitat va deixar de ser considerada una malaltia mental per l’OMS (Organització Mundial de la Salut).

Fins aquell any ser homosexual es considerava estar malalta, que et passava alguna cosa i, en conseqüència, necessitaves cura. 14 anys després, el 2004 va sorgir la iniciativa d’assenyalar aquest dia, i es va iniciar una campanya que va durar un any. Conseqüentment, el 2005 es va celebrar i visibilitzar per primer cop el Dia Internacional contra l’homofòbia i la transfòbia. El 2015 es va afegir el terme bifòbia. L’objectiu era i és seguir lluitant i visibilitzant per aconseguir que les persones LGTB puguin tenir els mateixos drets i oportunitats arreu del món.

A l’esplai, tot i ser un espai de deconstrucció, creixement i aprenentatge, mitjançant l’educació en el lleure, també patim aquestes discriminacions. Com a monis aquestes són algunes de les situacions que hem hagut de patir:

Persona transmasculina “A l’esplai, on he sortit de l’armari en repetides ocasions, he hagut de corregir els pronoms i nom amb el qual es dirigeixen a mi, i tot seguit, han tornat a parlar-me en femení i amb el meu deadname (nom anterior)”.

Dona cis bisexual “He hagut d’aguantar frases com – Ah, però tu ets…? Però no ets hetero?”

Persona bisexual “He hagut de tolerar comentaris dels homes cisheteros gens deconstruits de la meva assemblea com ara: “Com follen dues ties?” o “Ara podrem compartir experiències” o “I aquesta tia te la vols fer?”.

Això, és un indicador que fins i tot en aquells espais que suposem com a segurs podem rebre agressions per la nostra identitat de gènere, expressió de gènere i/o sexualitat. És aquesta la utopia que volem construir? És aquest el canvi que volem?

Les discriminacions que rebem a l’esplai són reals i són greus però no representen la quantitat a les quals ens hem d’afrontar fora dels “espais segurs” pel simple fet de mostrar-nos tal i com som i d’estimar o desitjar a qui volem.

Va ser quasi ahir quan tots aquests esdeveniments van tenir lloc, i sabem que, si bé existeix aquest dia per aquesta lluita, manca molta representació i normalització la resta de dies de l’any. Patim discriminació per raó d’identitat de gènere, expressió de gènere i/o orientació sexual en diversos àmbits de les nostres vides (social, laboral, mental), i és per això que reivindiquem que no en tenim prou amb un dia a l’any!

Com a monitores amb gèneres i sexualitats diverses i dissidents hem de ser referents visibles i transformadores mostrant realitats que trenquin el discurs hegemònic del cisheteropatriarcat capitalista.

Com a monitores cishetero hauríem de revisar els nostres privilegis per tal de ser més respectuoses, deconstruir-nos i formar-nos per prendre consciència d’aquelles realitats que no són la nostra. Com a educadores hem de ser capaces de crear i oferir espais segurs per totes aquelles persones (infants, monitores, famílies…) amb gèneres i sexualitats diverses i dissidents. Per seguir educant(-nos) per iniciar el canvi que volem veure en el món.

En dies com avui és important fomentar la memòria històrica ja que celebrem el que tenim però sent conscients de com hi hem arribat i de totes aquelles persones que han lluitat per aconseguir-ho. Encara ens queda molt per lluitar.

Feliç i reivindicatiu dia!