Image Image Image Image Image Image Image Image Image Image
Scroll to top

Top

Opinió

Superordinador, 0 engrescador

16.07.2018 |
16-juliol-2018

Autora: Irene Torrecillapresidenta d’Esplais Catalans


Aconseguirem més investigadores gràcies a la cançó del grup Macedònia?

Estic en xoc. Acabo de descobrir la nova cançó de les Macedònia. Dimarts escoltava La Competència i van dir que havien fet una cançó per animar les nenes a estudiar ciència i em vaig alegrar molt. Deixant de banda que és un grup de música que es renova cada pocs anys (cosa que m’inquieta, però no estic segura de per què), em va semblar interessant que aprofitessin el ressò que tenen per fer perdre la por que pot fer la ciència. Com estava pendent de no perdre el bus, no hi vaig parar més atenció i vaig seguir gaudint del podcast. Però aquest matí he topat de pet amb la realitat: la cançó no anima a ningú a estudiar ciència.

La cançó explica per què serveix (o una part molt petita del que fa) el MareNostrum. Ens diu que li pots introduir unes instruccions i que dóna uns resultat que serveixen per analitzar el que sigui que estudiïs. No ens anima a fer ciència. No ens diu que és súper interessant perquè podem descobrir coses que fins ara no sabíem o ens pot ajudar a entendre d’altres que no sabíem per què passaven. Tinc la sensació que és més una campanya de comunicació del Marenostrum perquè les persones que no el coneguin sàpiguen que existeix que no una lletra apoderadora i engrescadora que animi ningú al món de la investigació científica.

Com tot, la ciència l’has de viure o, com a mínim, imaginar-te com la viuen les persones que s’hi dediquen. I això és el que esperava d’aquesta cançó. No calia que parlessin de grans figures femenines de la ciència com Marie Curie o Rosalind Franklin, però sí que ens fessin imaginar com és d’interessant trobar respostes, més enllà de quedar-te amb un “Des de Barcelona a nivell mundial”. Perquè posar paraules que sonen a ciència totes seguides no és animar a fer ciència.

Darrere aquest projecte hi ha l’Ajuntament de Barcelona, la Generalitat de Catalunya, el Ministeri de Ciència, Innovació i Universitats, la Universitat Politècnica de Catalunya i el Barcelona Supercomputer Center, un munt de persones que podrien haver ajudat a crear una cançó que reflectís com es fan els “descobriments brutals genials” que diuen les Macedònia, més enllà de l’ús d’aquest ordinador. Confio que el projecte, que a banda d’aquesta melodia inclou visites al Marenostrum i tallers per alumnes de tota Barcelona i probablement d’altres llocs de Catalunya, sí que faci descobrir la part més interessant i divertida de la ciència. Però sospito que al final ens quedarem amb el missatge que ens han venut: a les nenes els interessa més la ciència gràcies a la cançó de les Macedònia.

“Nadal” vs. “vacances d’hivern”

05.04.2018 |
5-abril-2017

Autors: Gerard Abril, tècnic de Barcelonès Nord i Vallès Oriental, i Pol Cervera, tècnic de comunicació.


Pol: La conversa d’avui parteix d’una publicació que vas posar a Facebook fa uns mesos, abans de Nadal, en què et reafirmaves en l’ús de l’expressió “vacances d’hivern” en detriment de “Nadal”. Quines raons et porten a pensar això?

Gerard: D’alguna manera, a partir de certes formacions amb esperit crític absorbeixes noves mirades, i la idea de trencar amb un entorn amb el qual no comparteixes certs valors: per exemple la de deixar de participar en una entitat catòlica. I una de les eines més influents i que permet molta visualització és el llenguatge. Tot prové del fet que vaig passar a dir “vacances d’hivern” perquè no vull celebrar el Nadal, amb totes les seves connotacions i litúrgies religioses, i alguna gent em va titllar d’incoherent, perquè deien que en el fons sí que el celebrava, amb la família i els amics. És aquí on cal apuntar que la festivitat nadalenca neix de rituals pagans, no religiosos. Així, si el cristianisme es va apropiar d’una festivitat pagana per què jo, com a laic, no em puc apropiar d’una festivitat religiosa?

Pol: A mi el primer que em ve al cap amb tot plegat és el fet d’haver-s’ho plantejat o no. Jo, vivint ara al segle XXI i tenint 28 anys, quan sento la paraula “Nadal” no la relaciono amb el cristianisme ni la religió. Entenc que hi ha elements del Nadal íntimament lligats a la litúrgia cristiana i que la mateixa paraula prové de natalis, en referència al naixement de Jesús, però la considero i la visc com una festa totalment civil. Aleshores, et repregunto: cal trencar o canviar una paraula que ja d’entrada no ens fa pensar en la religió? Perquè cada cop el Nadal s’allunya més d’aquest vessant.

Gerard: Estic d’acord que el Nadal és cada cop una festa més civil, però també crec que des de les entitats o les institucions, com a estat laic, s’hauria d’adaptar la nomenclatura a un perfil laic, és a dir, a “vacances d’hivern”. Potser no cal canviar el nom al dia 25, el dia de Nadal, però sí en el global d’aquestes vacances. Hem de tenir en compte que vivim en un estat laic i que no hem de visibilitzar només les festivitats catòliques.

Pol: Les festes de Nadal, com moltes d’altres, sempre són festes col·lectives i de retorn a la tradició. És a dir, tu pots dir que no celebres el Nadal com a tal, que no segueixes la litúrgia nadalenca, però en el fons celebres Nadal el dia 25, Sant Esteve el 26, Reis el 6… I a més a més, comparteixes les festes amb una gent que potser sí que considera que està celebrant el Nadal. Aleshores, jo crec que pots defugir d’una celebració i de les seves connotacions quan pots evitar-la, però quan l’estàs compartint amb persones que sí que l’estan celebrant… per mi formes part d’allò i estàs celebrant el Nadal.

Gerard: Clar, el fet és que tampoc crec que ningú del meu entorn celebri el Nadal, almenys cristià, sinó que celebra, com dèiem abans, un Nadal civil. A més, si som laics i diem “vacances de Nadal” per què no diem també “vacances del Ramadà” en les dates que toca? Per què no visibilitzem festivitats d’altres religions, que també són col·lectives i també afecten moltíssima gent?

Pol: trobo perillós analitzar l’etimologia de cada paraula i canviar o vetar les paraules a partir d’aquí. Perquè aleshores hi ha moltes paraules que estan en risc.

Pol: Perquè venim d’on venim i perquè els catalans, com a societat, tenim molts lligams amb el cristianisme. I perquè la llengua, tot i que sigui viva i s’hagi d’adaptar als temps, té uns orígens i ve d’algun lloc. Per exemple, la paraula treballar ve de tripaliare, que vol dir ‘torturar’, i és una paraula que ningú ha posat en dubte; al revés, tothom busca feina, tothom vol treballar. O quan diem a algú que és una bruixa no pensem en els milions de persones que van ser assassinades per voler tenir una vida alternativa prop de la natura i allunyada de la gent. O el mateix adjectiu denigrant, que ve de ‘niger, negre, obscur, ànima negre’ i que ara significa el que significa. Amb això vull dir que trobo perillós analitzar l’etimologia de cada paraula i canviar o vetar les paraules a partir d’aquí. Perquè aleshores hi ha moltes paraules que estan en risc.

nadal3

Gerard: Doncs potser sí que ens ho hem de plantejar tot, tot allò que porta certa negativitat. Com, per exemple, la paraula infant, que ve de ‘persona sense veu’. I aleshores, si estem reclamant els drets dels petits, hem de dir infant o hem de dir nen o nena?

Pol: Però aleshores estem canviant les paraules a partir de descobriments. No ens les hem plantejat ni han anat agafant en la societat, sinó que algú ens ha hagut d’explicar d’on venen aquestes paraules. Jo, per exemple, no coneixia l’etimologia d’infant fins fa uns mesos. Quan en la connotació de la paraula ja no queda res de la seva etimologia, cal canviar-la?

Gerard: Potser cal canviar-la en el moment en què comença a haver-hi un bullici.

Pol: Ara em tiraré la cavalleria per sobre i posaré en dubte alguns canvis de paraules que s’han fet a Esplac. Es prefereix la paraula incloure a integrar, per exemple, o l’Equip de Direcció ara és l’Equip de Coordinació. Dirigir i coordinar són verbs diferents i em sembla bé que es faci el canvi si l’Equip de Coordinació coordina més que no pas dirigeix, però el verb dirigir vol dir ‘fer funcionar, governar, conduir’. El que marcarà si una direcció és positiva o no és la feina que faci l’equip i no el canvi de mot: que faci avançar Esplac, que escolti els esplais, que aconsegueixi una relació transversal… El llenguatge no és innocent, però una direcció pot ser positiva en funció de com la fem, de la mateixa manera que el Nadal o l’infant seran el que nosaltres vulguem, no el que els llibres expliquen que han de ser.

Gerard: Hi estic d’acord, però també, si hi ha un bullici, si un grup de gent demana el canvi perquè se sent incòmode amb la terminologia vigent, hem d’acceptar que es produeixi el debat i que es pugui fer la modificació si es creu convenient. Si jo atorgo connotacions negatives al “Nadal”, per la relació que he tingut i tinc amb la relació catòlica, com molta altra gent, i si ningú celebra el Nadal com a tal… perquè no canviem la paraula? Passa una cosa semblant en qüestions com el feminisme i l’especisme, que pretenen aturar coses del món per reconduir-lo.

Gerard: si hi ha un bullici, si un grup de gent demana el canvi perquè se sent incòmode amb la terminologia vigent, hem d’acceptar que es produeixi el debat i que es pugui fer la modificació si es creu convenient.

Pol: Sí, suposo que tot depèn de si tens una visió més trencadora o més purista. Jo crec que la llengua està feta per entendre’s i a mi, quan escric, m’agrada poder utilitzar sinònims, encara que totes les paraules tinguin matisos propis. A parer meu, és important no perdre riquesa en la llengua i ser prudents i exigents en els canvis perquè no resultin massa forçats.

Gerard: Tots els canvis, però, tenen aquesta reacció d’entrada. Generen una barrera i són molt qüestionats, però si hi ha gent que hi creu es poden establir.

Pol: Però aleshores, si considerem que celebrar el Nadal és alimentar la litúrgia religiosa cristiana, el trencament no hauria de ser directament amb la celebració? Voler canviar-li el nom no és una escapada per darrere?

Gerard: Jo crec que participar en una festivitat religiosa no treu que tu siguis laic. Si es mor un familiar i assisteixo a la missa d’enterrament, no em converteixo en cristià. Les religions són importants i jo crec que hi han de ser, però no estic d’acord amb l’ús que n’ha fet la institució. Trobo que hem de tenir molt clar que dir “vacances d’hivern” no implica estar en contra del Nadal ni de les religions. El temps dirà si hem decidit mantenir la paraula “Nadal” o si hem fet el pas a “vacances d’hivern”

Pol: Sí, el temps dirà. En tot cas, trobo que la reflexió i el debat han estat molt interessants. Mentre esperem, però, jo continuaré fent servir la paraula Nadal 😉

Gerard: D’acord. Doncs jo em reafirmo en “vacances d’hivern” 🙂

nadal2

Crida a la responsabilitat i la reflexió

26.03.2018 |
26-març-2018

Si participes en alguna associació o entitat, ja sigui esplai, cau, castellers, bastoners, batucada, casal de joves, col·lectiu feminista o un llarg etcètera, segur que has anat a alguna sortida de cap setmana amb tot el grup: per formar-te, fer pinya o només per generar un espai lúdic en què passar-ho bé i crear un sentiment de pertinença. És probable que hagis tingut debats sobre com hauria de ser aquest espai de distensió (sobretot a la nit). Però, tot i això, trobes que tothom hi està a gust? Des del Grup de Treball del Som Esplai us mostrem el cas real d’una monitora que no es va sentir còmoda en una trobada que va realitzar amb les monitores del seu sector. Trobem que és un cas extrapolable a la realitat de les trobades lúdiques de caps de setmana de les diverses associacions ja esmentades i que és un bon pretext per fer autocrítica de la nostra manera de participar. Potser hauríem de prendre consciència de casos com aquests per ser realment inclusives i animar a tothom a formar part d’aquests espais de diversió.
*Per protecció de la persona que ens ha compartit la carta, no en direm el nom ni l’esplai, ni la federació a la qual pertany.

Crida a la responsabilitat i la reflexió
“Hola a tots i totes. Soc monitora d’un esplai del Vallès des de fa ja cinc anys. A sortides de sector, només he anat dues vegades. La primera, el meu primer any d’esplai, i la segona, aquest cop. Ahir dissabte, si us he de ser sincera, hi venia amb poques ganes. No us coneixia i em feia certa mandra. Tot i així, com que ja comptaven amb mi, em vaig animar, i un cop allà vaig sentir-me a gust i vaig començar a conèixer gent.

Durant la festa tot va anar genial. Vaig participar en tot, en les cançons i els jocs que es van fer, i m’ho vaig passar molt bé parlant amb gent que no havia conegut abans i fent frikades per passar l’estona. Vora les tres i mitja de la nit, però, vaig decidir que ja en tenia prou, que el dia d’avui ja podia acabar i que anava a descansar. I me’n vaig anar contenta, sense remordiments de marxar massa d’hora ni pensant en tot el que em perdria, com sovint em passa.

I em vaig adormir i… em vaig despertar a mitja nit. Tornar-me a adormir en aquella casa va ser tota una odissea. La nostra habitació era a la primera planta, i des d’allà s’escoltaven crits, gent parlant i cridant, cops de porta (un darrere l’altre) i una música que a vegades era reggaeton i a vegades un xumba-xumba d’ultratomba que no parava de sonar. Crits de “demà ningú no m’aixecarà!” repetits una i altra vegada. Potser alguns us en recordeu… Xerreres i històries que ja no recordo de què anaven que s’escoltaven perfectament, ja que estaven parlant al costat de les finestres de la nostra habitació. I finalment, el que va ser el crit culminant, fou que una persona molt il·luminada va entrar cridant a plena veu a la nostra habitació dient que eren les 10 del matí i que era hora de despertar-se. Com potser sabreu, devien ser cosa de dos quarts de set del matí. Podeu comprendre que, potser després de 20 minuts d’intentar dormir, alguna cosa dins meu em cridava a tot cor dient: això no és just. És injust. No hauria de passar en una sortida de sector. No vull que passi.

I sent sincera, no tenia gens de ganes de sortir a fotre’ls bronca, i no sabia si a la meva habitació hi havia monitors que se sentien igual. Així que, després d’una confirmació que no era la única fastiguejada, vaig sortir a demanar silenci.

I al cap d’una estona, a poc a poc es va anar fent silenci. No sé si hi va haver cap reconeixement pel mal que m’havien fet a mi o als altres, però, si us ho preguntàveu, vaig poder seguir dormint. Tot i així, el sentiment de confirmació que sentia abans d’anar a dormir que havia escollit bé en venir a la sortida es va anar fent miques, fins que es va instaurar dins meu el mal regust d’haver “renyat” i haver fet una cosa que no em venia de gust. Disculpeu-me si les meves maneres van ser incorrectes. Digueu-me innocent o lluitadora de les causes perdudes. Considero que no s’haurien de repetir conductes així. La festa pot durar fins a l’alba si voleu. Sí. Sempre que es respecti l’àrea de descans.

Pot ser molt greu que monitores i monitors com jo, que ens agradi més o menys la festa, decidim no venir perquè sabem quina és la dinàmica que succeeix quan comença la matinada. Portem escrit al front davant de tothom que som monitors que promovem grans etiquetes com el respecte, la inclusió, la diversitat i la llibertat, i ahir jo vaig tenir vergonya. Pensava: quina imatge donàvem? Per què jo estava allà si em feia vergonya el que la gent estava fent? Es devien haver queixat els veïns?

I espero que hi hagi un seguiment d’això, que ens ho plantegem fort i que siguem inclusius, respectuosos. Si s’han de posar normes es posen. Que no posem normes quan marxem amb els infants de colònies o de cap de setmana? Per què amb nosaltres hauria de ser diferent? Potser les podríem posar entre tots. Evidentment una festa pot ajudar a fer unió de grup i coneixença entre nosaltres, probablement un dels objectius de la sortida juntament amb el de formar-nos en temàtiques que ens puguin preocupar en el nostre dia a dia a l’esplai.

I així m’acomiado. He pensat a callar i no dir res, però sóc massa tossuda davant d’esdeveniments que em semblen injustos; per molt que m’hagin dit que “aquesta és la manera de fer del sector i no es pot canviar”. Gràcies a tots per fer possible aquest cap de setmana, per l’organització i perquè hem estat molt nombrosos i és important veure’ns que som molts fent aquesta tasca a vegades tan difícil. M’alegro d’haver vingut i d’aquest “conflicte” també m’emporto aprenentatges i impactes que hauré d’anar reflexionant, compartint i integrant dins meus. Una abraçada.

Una monitora com vosaltres.
Una enamorada de la tasca d’educació en el lleure.”

No caminem per caminar

19.03.2018 |
19-març-2018

Autoria: Mònica de la Torre, Júlia Hosta i Miquel Martorell, formadores de l’Escola Lliure El Sol


Per què fem excursionisme a les nostres entitats? Per què sortim a caminar un dissabte al matí amb el nostre grup? I per què organitzem rutes de muntanya a l’estiu? Com és la relació entre l’associacionisme educatiu i l’excursionisme? I, sobretot, com volem que sigui?

Després d’unes quantes formacions i de moltes pluges d’idees, comencem a tenir clares algunes respostes. En primer lloc, entenem l’excursionisme com una pràctica esportiva. A través de l’esforç que implica fer exercici físic, descobrim els nostres límits i obtenim la gran recompensa de superar-nos a nosaltres mateixes. Però no ens quedem aquí. I és que aquesta activitat física no tindria sentit sense l’entorn on es desenvolupa. Aquí la idea clau és la “natura” o, més ben dit, tot allò que trenca la rutina i el ritme frenètic del nostre dia a dia a la ciutat (almenys per a aquelles que hi vivim!). Sortir de la nostra zona de confort no només ens allunya de la contaminació i ens obre la porta a paisatges que aprenem a estimar, sinó que ens permet desconnectar/reconnectar, contemplar i prendre consciència d’allò que ens envolta.

Sortir de la nostra zona de confort no només ens allunya de la contaminació i ens obre la porta a paisatges que aprenem a estimar, sinó que ens permet desconnectar/reconnectar, contemplar i prendre consciència d’allò que ens envolta.

Les pluges d’idees ens porten, així, a un univers sensorial de connotacions gairebé místiques: “aturar-nos i reflexionar”, “posar-nos en contacte amb el nostre propi cos”, “sentir-nos vives” i “ser més lliures” són algunes respostes habituals a la pregunta “per què fem excursionisme?”. Però alerta, que la cosa no va només de sensacions individuals! Allò que la majoria destaquem té a veure amb la dimensió col·lectiva, amb les relacions interpersonals. Quantes vegades hem agraït el poder de les rutes a l’hora de fomentar la cohesió i el treball en equip? Millorar els vincles entre els membres del grup a través d’interaccions úniques –dalt del cim, entre esbufecs en plena pujada o en el silenci de la tenda a la nit– és un altre potencial de l’excursionisme.

Per tant, què és l’excursionisme si no una potentíssima eina pedagògica? Viure experiències noves, descobrir(-nos) i aprendre a respectar l’entorn són només alguns aspectes del que moltes consideren un mètode educatiu en si mateix. No hi ha dubte, doncs, que l’excursionisme permet transmetre valors difícilment “palpables” en la nostra quotidianitat. Com si l’empatia, la solidaritat o l’esforç, per posar tres exemples, es multipliquessin a mesura que guanyem altura i es fessin més fàcils de comprendre. Tot plegat pot atribuir-se als espais de comunicació informal que es generen al llarg de les excursions, contextos no programats que propicien moments d’escolta i d’intercanvi d’idees entre infants i adolescents.

Arribats a aquest punt, volem dir-hi la nostra. Si bé compartim tots i cadascun dels arguments aportats més amunt (qui s’hi pot oposar?!), també trobem a faltar un debat de fons sobre el potencial transformador de l’excursionisme. Pensem que parlar d’excursionisme des de l’educació en el lleure és l’excusa perfecta per abordar el nostre estil de vida i, per tant, el model capitalista. Per fer-ho, però, cal trencar amb algunes visions romàntiques de la “natura”, així com amb la creixent conversió dels entorns no urbans en espais de consum mercantilitzat. A continuació esbossem algunes reflexions.

Trobem a faltar un debat de fons sobre el potencial transformador de l’excursionisme. Pensem que parlar d’excursionisme des de l’educació en el lleure és l’excusa perfecta per abordar el nostre estil de vida i, per tant, el model capitalista.

El vincle entre excursionisme i capitalisme es manifesta en múltiples dominis, i és que la creixent mercantilització de la muntanya és un fet evident. Refugis a preus abusius fruit de la manca de subvencions; l’augment dels refugis guardats (més grans i amb serveis cada cop més “exclusius”) en detriments dels equipaments lliures, o l’encariment desorbitat del material de muntanya, que a més a més sol tenir una vida curta (amb la qual cosa es fomenta el consumisme). Altres exemples són la museïtzació d’espais (amb la seva corresponent entrada) o les concepcions cada cop més esportives (i competitives!) de la muntanya. La conseqüència directa de tot plegat és un irreversible impacte mediambiental. Això ens porta, abans de res, a reivindicar un excursionisme més sostenible, més respectuós amb l’entorn. Però, un cop més, no ens quedem aquí.

Per nosaltres l’excursionisme s’ha d’entendre com una pràctica de transformació social més, com un desafiament al model de producció i consum imperant. Quan ens calcem les xiruques i ens posem a caminar, estem fent un ús no productiu del nostre temps. L’economia feminista ens ha ensenyat moltes lliçons al respecte. Quan decidim anar de Blanes a Portbou a peu estem afirmant que “tenim temps”, que no ens cal optimitzar-lo, i que prioritzem aquesta activitat realitzadora respecte d’altres d’alienants. Com es diu sovint, l’important és el trajecte. També inspirades pel feminisme, quan caminem prenem consciència de la importància de posar els nostres cossos al centre d’aquesta experiència, que ja hem vist que té tant de personal com de col·lectiva. L’excursionisme, doncs, ens converteix en agents creadors no subjectes als interessos de ningú. I, encara més quan el practiquem amb les nostres entitats, aquest potencial creador és el que ens permet posar en dubte, repensar i transformar algunes dinàmiques que no ens agraden.

L’excursionisme ens converteix en agents creadors no subjectes als interessos de ningú. I, encara més quan el practiquem amb les nostres entitats, aquest potencial creador és el que ens permet posar en dubte, repensar i transformar algunes dinàmiques que no ens agraden.

Se’ns pot acusar d’idealistes, de motivats i de “menjaflors”, però l’únic que fem és subratllar que l’excursionisme és la màxima expressió del suport mutu i de la llibertat. I això ens sembla, si no revolucionari, sí clarament contrari als valors del neoliberalisme. Defensem, per tant, que els esplais no hem de limitar la nostra interacció amb la natura a fer herbaris o tallers de reciclatge. Ens quedaríem molt lluny dels nostres objectius. Igualment, rebutgem que la muntanya es converteixi en un espai restringit a la pràctica esportiva elitista i, per tant, excloent. Com apuntàvem més amunt, creiem que l’excursionisme té tant d’activitat física com d’escola de convivència, tant de viatge introspectiu com d’eina pedagògica. Però si a totes aquestes dimensions no hi afegim un horitzó més crític, una meta realment transformadora, les entitats d’educació en el lleure correm el risc de caure en discursos que, per vies diferents, converteixen la muntanya en un espai d’oci passiu i consumista. I és que si una cosa sempre hem tingut clara és que nosaltres no caminem per caminar.

caminar2

Transformem l’economia des de l’esplai

13.03.2018 |
13-març-2018

Autoria: Rai Carreras, director de l’Escola Lliure El Sol i expresident d’Esplais Catalans.


Quin és l’impacte que genera el nostre projecte en l’entorn? Acostumem a respondre aquesta pregunta en termes educatius. Per exemple, diem que “generem un impacte molt positiu! Tots els infants que venen a l’esplai reben una educació de qualitat. Ells són el centre del que fem i a l’esplai troben un espai on créixer, conèixer i divertir-se amb llibertat. A més, el fet de treballar i involucrar les famílies fa que també siguem un actor de cohesió social del barri. L’esplai acaba sent un espai de trobada d’infants i famílies. Ah, i a més a més som un projecte d’associacionisme juvenil en què nois i noies s’involucren voluntàriament per contribuir en l’educació d’infants i joves i a mantenir el barri viu i actiu”.

Tot això té molt de valor, però ens hem parat a pensar quin és l’impacte que genera l’activitat de l’esplai? Quina petjada deixa el nostre dia a dia? Quan en alguna formació hem plantejat a les monitores i monitors la pregunta al voltant de quines necessitats necessitem cobrir a l’esplai sorgeixen temes com: la compra de material, un local, transport quan anem d’excursió, menjar per assemblees o excursions, un banc on guardar els diners, eines digitals de coordinació de l’equip de monitors/es o per comunicar el projecte, etc. Com resolem aquestes necessitats és el que fa que l’impacte sigui més o menys responsable i positiu en relació a la societat. Som coherents entre el projecte educatiu de transformació i la gestió del dia a dia de l’esplai?

Fa uns anys era complicat trobar alternatives de consum. Més enllà del propi mercat capitalista no quedava cap altra opció que resignar-se, o bé calia ser molt imaginatiu per sortir-ne o esquivar-lo. Però actualment excusar-se dient que no hi ha alternatives és ser còmplice i perpetuar un sistema que beneficia a ben pocs. Capitalisme no només son grans marques que segurament ja fa temps que hem aconseguit suprimir del nostre dia a dia. El model econòmic capitalista basa la resolució de les nostres necessitats a base de compres en comptes de promoure intercanvis. Prioritza la comoditat i el benestar a la coherència i la justícia social, i convida a mirar cap a una altra banda davant d’un món perversament injust.

En els darrers anys a prop de casa s’han anat desenvolupant i estenent tot un seguit d’iniciatives que poden contribuir a fer que la transformació social que promovem des de l’educació en el lleure sigui coherent amb la gestió del dia a dia. És a dir, que vagi de la mà de les petites accions que duem a terme l’equip de monitors i monitores i en què sovint no ens hem parat ni a pensar. Estem parlant d’aquelles accions que fem sense pensar, que són el pas previ a allò que perseguim, i que sense pensar-hi gaire omplen la quotidianitat de l’esplai. Podem dipositar els diners en projectes de finances ètiques o si més no diversificar-los i tenir-los en diferents bancs prioritzant aquells amb unes estructures més horitzontals i amb un cert compromís social. Podem comprar aliments amb una baixa petjada ecològica, ja sigui en un comerç de proximitat o prioritzant aliments ecològics i de temporada. Podem consumir energia elèctrica verda, podem tenir una operadora de telefonia mòbil ètica. Fins i tot podem connectar-nos al món digital de programari lliure basat en la creació col·lectiva. En resum, podem plantejar-nos consumir de manera responsable, ja sigui amb productes ecològics i ètics o consumint i contractant empreses que posen les persones, i no el lucre, al centre de la seva activitat, com són les cooperatives. De fet, actualment hi ha tantes iniciatives d’economia solidària que s’ha creat un mapa, el Pam a Pam, per tal de poder-les centralitzar i localitzar amb facilitat. També les podem trobar a la Xarxa d’Economia Solidària (XES), on s’agrupen empreses i iniciatives diverses compromeses amb la mateixa transformació que promovem a l’esplai i a la qual potser té sentit que comencem a apropar-nos.

Podem plantejar-nos consumir de manera responsable, ja sigui amb productes ecològics i ètics o consumint i contractant empreses que posen les persones, i no el lucre, al centre de la seva activitat, com són les cooperatives.

No podem obviar que la força del capitalisme és la capacitat d’impregnar tots els racons de les nostres vides, individuals i col·lectives. Emprendre aquests petits grans canvis és segurament un procés incòmode i feixuc que implica un exercici de revisió i reflexió exigent. Ningú va dir que fos senzill, però oi que volem que els nostres projectes siguin socialment i ambientalment sostenibles i responsables? L’esplai és un projecte educatiu molt potent en si mateix, i si som capaces d’impregnar l’educació que duem a terme amb infants i joves de pràctiques ètiques i solidàries multiplicarem el nostre efecte transformador. Perquè del que es tracta és de posar les persones al centre i d’entendre que existeix una altra manera de resoldre les nostres necessitats. I aquesta manera passa pel suport mutu i la intercooperació. L’associacionisme i l’esplai ja són una peça més, només cal que vulguem ser part d’aquest engranatge de canvi!

Perrea, perrea! O com educar amb reggaeton sense ser criticada

19.02.2018 |
15-febrer-2018

Autora: Cèlia Nisarre, membre del Grup de Treball de Som Esplai i monitora de l’Esplai Turons.


Diuen que les persones són la suma d’allò que els va passant pel camí… Suposo que quan a segon d’ESO un imbècil de l’institut et roba l’mp3 (sí, llavors es portaven una espècie de pendrives amb pantalla on la gent emmagatzemava música) i el recuperes, per casualitat, uns mesos més tard carregat de música reggaetonera… fas una aproximació al gènere musical molt directa.

En el meu entorn o en els cercles propers, molts cops he sentit que havia de justificar per què escoltava aquest tipus de música o per què em gastava diners anant a concerts o festivals de reggaeton. En els últims mesos, però, he començat a punxar com a DJ i la pressió social ha estat tal que m’ha empès a escriure aquest article.

Des de dalt de les tarimes o escenaris improvisats en què punxem amb la meva parella artística hem sentit com gent del públic ens diu coses com: “Aquest artista no!”, “aquesta cançó no, que és massa reggaetonera”. Hem vist com companyes DJ s’han de justificar públicament i explicar per què posen aquest estil. I el que ha estat el súmmum del surrealisme: ser teloners d’un grup que ens va demanar explícitament que “les cinc cançons d’abans d’ells –tots homes al grup, casualitat o no- no fossin de reggaeton ni sexistes”.

Arribats a aquest punt em veig amb l’obligació de fer alguns aclariments sobre el tema, amb la intenció de no haver d’estar donant explicacions contínuament i -potser- ajudar-vos a aquelles que, com jo, escolteu, balleu, punxeu o canteu reggaeton, donant-vos arguments de pes que us puguin treure d’un compromís quan algú tregui el tema:


1. NO SIGUEM INCULTES MUSICALS!

Em dirigeixo a tota la gent que diu que el reggaeton és sexista/masclista. PROU!!! No es pot dir que un gènere sigui sexista. El gènere musical és la forma que prenen les cançons, no el seu contingut ni la seva lletra. Enlloc està escrit que les cançons POP hagin d’anar sobre l’amor romàntic, o les de ROCK sobre la sobirania animal… L’estil defineix la forma, ritme, tonalitats, escales, etc. no de què parlaran els temes. Puc entendre que això causi confusió entre les oients amateurs, però entre músics, PD’s, comissions de festes o fins i tot ajuntaments… NO ES POT PERMETRE!

Escoltar o posar reggaeton no ens fa més masclistes que si ho féssim amb metal o folk. L’únic que cal és escoltar la lletra de les cançons per assegurar-nos que, siguin de l’estil que siguin, no tinguin un missatge sexista.


2. JO NO SÓC RACISTA, PERÒ…

Aquí la qüestió és que molta gent oblida que el masclisme és una característica estructural de la nostra societat, és a dir, que està per tot arreu. Així que, en aquest aspecte, quan s’afirma que “el reggaeton és masclista” es cometen dos errors; el que ja hem resolt al punt 1 i el de creure que aquest estil és una taca negra dins de la història de música europea (o mundial) feminista 100% [ironia].

Ara mateix, moltes de les “denúncies” sobre el masclisme dins del reggaeton no són tan diferents d’algunes declaracions racistes tipus “d’ençà que van arribar tots aquests llatins i la seva música, Espanya està plena de masclisme”. Com si el masclisme fos exclusivament sud-americà…

La periodista Irantzu Varela recull en aquest vídeo aquesta idea de “com jutgem el reggaeton des d’Europa” que crec que és molt interessant.

Per si encara hi ha dubtes, he fet un petit recull de cançons que he escoltat/cantat/tocat/ballat a l’esplai i que, sense ser llatines, no es queden enrere pel que fa a masclisme.

Don Federico mato a su mujer, la hizo picadillo y la hizo a la sartén.

La gente que pasaba, olía a carne asada,

era la mujer de don Federico.

[tradicional castellana]

 

Every breath you take, every move you make

Every bond you break, every step you take,

I’ll be watching you

[Police]

 

Vaig beure’m la seva sang, vaig menjar-me el seu cervell,

però l’única cosa que no em vaig menjar

van ser aquells ulls que em tornaven boig

i els guardo amb formol.

[Lax’n’Busto]

 

“una dona és una dona, no et preocupis,

tant se val”

[Els amics de les Arts]


3. “SI NO PUEDO BAILAR, NO ES MI REVOLUCIÓN” [TU CINTURA SIN CENSURA]

S’ha parlat molt sobre les dones que ballen reggaeton, perregen o fan twerk: que si és poc feminista…, que si degrada… Doncs, en aquest punt, heu de saber que justament una de les lluites feministes més reclamades al llarg de la història és que se’ns permeti gaudir del propi cos o del que podem fer amb el cos: ballar, follar, parir, etc.

Segur que en aquest punt algú ja està preguntant: “Però el reggaeton us denigra, no?”, “i la cosificació de la dona què?”. A veure, a veure… deixem clares un parell de coses: si ballo com a mi m’agrada, em diverteixo i ho faig per a mi, no necessàriament ho faig per complaure els homes del meu voltant. Moure el cul lliurement no em fa ni “menys feminista”, ni una “zorra”, ni més “fàcil”, ni un “putón”.

giphy-downsized-large


4. #OnSónLesDones

Les dades demostren el que ens deia la simple percepció; les dones estem subrepresentades. A la tele, a la ràdio, als diaris i… al món del reggaeton! Hi ha molta gent arreu del món (i sobretot a Sud-amèrica) que està treballant molt per canviar això. Per posar alguns noms: Miss Bolívia, Torta Golosa, Ivi Queen, Sara Hebe, Kumbia Queers…, que no només canvien els continguts tradicionals de les cançons, sinó que també omplen els escenaris i agafen els micròfons representant sectors de la població que fins ara ni tan sols tenien veu (o sigui, els no cis-homes).

Cal posar-nos seriosos amb aquest tema. Perquè encara que sembli que hem avançat, seguim vivint en una societat on elles no tenen tantes oportunitats com ells, també a l’hora de treballar en l’àmbit musical. A les dades em remeto:

  • Sónar: 139 homes, 40 dones (22,68 %)
  • Primavera Sound: 348 homes, 50 dones (12,56 %)
  • FIB: 75 homes, 10 dones (11,62 %)
  • Low Festival: 117 homes, 15 dones (11,36 %)
  • Cruïlla: 90 homes, 7 dones (7,21 %)
  • Viña Rock: 464 homes, 15 dones (3,13 %)
  • Canet Rock: 79 homes i 2 dones (2,5%)

Així que el pròxim cop que un home, d’un grup musical format íntegrament per homes, amb tècnics i mànagers homes, es dirigeixi al meu company home per dir-li que no podem punxar reggaeton, li diré: “Si no voleu que us diguin sexistes feu alguna cosa al respecte.” Deixeu de justificar-vos en l’estil musical! Deixeu de disculpar-vos! Busqueu una baixista dona o una tècnica de llums dona o una bateria dona… Si no enteneu de què us parlo us recomano aquest article i investigar sobre el misteriós tema de “les dones i el món de la música”.


5. ¡ÉCHAME LA CULPA!

Vinga, monitores! Si el reggaeton ens resulta incòmode, pot ser una bona excusa per revisar-nos a nosaltres mateixes. És a dir, trencar amb la culpabilització/externalització constant i convertir aquest estil de música (o més ben dit, el debat al seu voltant) en una excusa per parlar de masclismes, racismes, poder i privilegi amb els infants de l’esplai. Vincular-ho amb el lleure, que sigui un element més per fomentar l’esperit crític i per generar debat entre els i les joves (que molt probablement són els que més consumeixen aquests productes culturals). No hi ha excuses! S’està fent molta feina al respecte i teniu molts recursos per treballar tot allò que envolta el món del reggaeton i infinites fonts de música no sexista de tots els estils!

AMPLIEM ELS NOSTRES CANÇONERS! Podem buscar cançons que no siguin sexistes sense que parlin estrictament de violència de gènere, de feminisme o de relacions no normatives. Superem el “Malo” (Bebe) i exigim igualtat en totes les cançons, no només en les que parlen de desigualtat. Comparteixo amb vosaltres -per això de ser proactives en la lluita- alguns suggeriments d’aquí i d’allí que he intentat que siguin originals i adaptables a la guitarra de campaments!

La Otra – Contigo

El Kanka – Volar

Rozalén – Girasoles

Perota Chingo – La complicidad

El Diluvi – I tu, sols tu

Fémina – Deshice de mi

Zahara – Con las ganas

Churupaca – No se vive feliz comiendo perdiz


I per si no en teniu prou…

I acabo l’article animant-vos a crear les vostres pròpies llistes/Cd’s/pendrives per campaments i donant-vos forces perquè el corrent popular no pugui amb vosaltres! Si us agrada el reggaeton, no esteu soles i ara teniu molts arguments al vostre favor.

QUE NO ME LO INVENTO… QUE AQUÍ HI HA MOLTA GENT QUE PENSA COSES! (per ordre d’aparició dels temes):

Esplais antiracistes, lleure compromès

18.01.2018 |
18-gener-2018

Autoria: Júlia Hosta (Esplai Xangó), Núria Domingo (Esplai Boix) i Miquel Martorell (Esplai Turons), formadores de l’Escola Lliure El Sol.


La volta al món en 80 dies, les cultures del món (o la seva versió gastronòmica: les cuines del món), indis i vaquers… I tants altres eixos d’animació al voltant del concepte màgic de la diversitat cultural. El treball entorn d’aquesta idea ha estat present a les entitats de lleure associatiu des de sempre, però tenim clar què són exactament les cultures? Com en parlem? De quina manera les representem a les nostres activitats?

El Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans defineix cultura com a “conjunt de símbols, valors, normes, models d’organització, coneixements, objectes, etc. que constitueixen la tradició, el patrimoni, la forma de vida, d’una societat o d’un poble”. És a dir, que una cultura ho és pràcticament tot (i justament com que és un concepte tan ampli, no acaba sent res). En altres paraules, el concepte de cultura és molt ambigu, molt flexible i, per tant, està al servei de qui l’invoca. Les preguntes que plantejàvem més amunt, doncs, no tindrien raó de ser si darrere d’aquestes “paraules boniques” amb què tant sovint ens omplim la boca – cultures, diversitat, tolerància – no s’amaguessin pràctiques i actituds més discriminatòries del que ens pensem.

Si mai algú ens preguntés si el nostre esplai és racista, molt probablement contestaríem que no. No ens definiríem com a racistes perquè, de la mateixa manera que no som masclistes ni consumistes, ser racista és “dolent”. Però de ben segur que una mirada atenta ens permetria identificar, molt ben camuflades, actituds excloents. Fer-nos preguntes ens ajuda a reflexionar-hi: Hem revisat que els menús siguin realment inclusius? Tothom té garantida la llibertat de culte? Treballem els nostres eixos d’animació des de la voluntat de descoberta o des de l’estereotip fàcil? La manera en què plantegem la perspectiva de gènere té en compte qüestions culturals? Com ens relacionem amb els col·lectius de persones migrants? Som una entitat “diversa”? Hem de ser-ho?

Potser hem construït els pilars de l’entitat des del supòsit que la nostra cultura és, si no directament superior, sí més “normal” que les altres.O simplement no ens hem plantejat que hi pugui haver altres maneres d’habitar i concebre el món.

Segons què hàgim contestat a les preguntes anteriors, és hora de posar-nos a treballar. I un bon lloc per començar és revisant el nostre ideari. Els valors que hi hem plasmat són tan importants com pensem, però segurament també més etnocèntrics del que voldríem. És a dir, que potser hem construït els pilars de l’entitat des del supòsit que la nostra cultura és, si no directament superior, sí més “normal” que les altres. O simplement no ens hem plantejat que hi pugui haver altres maneres d’habitar i concebre el món més enllà de la nostra (que és una altra manera de veure i de viure aquest privilegi de la norma). Però més enllà de les idees, les nostres pràctiques i els nostres discursos quotidians també estan impregnats de segles de racisme. Si els esplais no som un mirall de la realitat, és en gran mesura per tots aquests motius. Per tant, si volem obrir les nostres entitats a persones d’origen divers –si volem ser realment inclusives i no només celebrar la diversitat des de la superfície– és imprescindible que comencem a revisar els nostres privilegis i els espais de poder que inconscientment ocupem. És hora que escoltem totes les veus que ens envolten i que assumim responsabilitats.

De la mateixa manera que fa uns anys vam passar de no ser masclistes a definir-nos i actuar com a feministes, cal que deixem de “no ser racistes” per esdevenir, de manera proactiva i clara, antiracistes. I ser antiracistes vol dir començar posar línies vermelles en aquelles actituds que permetem i aquelles que no. També vol dir apropiar-nos de les paraules boniques que ho volen dir tot (i que a la vegada no diuen res) per dotar-les del contingut que ha de guiar les nostres accions quotidianes i la transformació social a la qual aspirem. El racisme va més enllà del color de pell. Estereotips culturalistes, islamofòbia (de gènere), antigitanisme, etc. deixen clar que es tracta d’una discriminació interseccional. És imprescindible, doncs, fer el discurs i la pràctica antiracistes també plurals.

De la mateixa manera que fa uns anys vam passar de no ser masclistes a definir-nos i actuar com a feministes, cal que deixem de “no ser racistes” per esdevenir, de manera proactiva i clara, antiracistes. 

Però per arribar aquí ens cal conèixer(-nos) i compartir opinions. I massa sovint ens trobem que en els debats sobre aquests temes som ben poques, potser un reflex de la importància que els donem. Us convidem, doncs, a portar aquest debat a les vostres assembles per tal d’establir compromisos que facin del vostre esplai una entitat lliure de qualsevol mena de discriminació. A l’Escola Lliure El Sol ens hi hem posat: a més d’un monogràfic dedicat a aquests temes celebrat el desembre passat, oferim a les entitats assessoraments i formacions a mida. També trobareu interessants propostes d’activitat al recurs d’Esplac “Mirall de realitats. Esperem que tot plegat sigui un granet de sorra cap a un lleure encara més compromès, cap a uns esplais que deixin de ser “no racistes” per passar a ser obertament antiracistes.

Cultura

Curiositat i respecte

21.12.2017 |
21-desembre-2017

Autor: Josan Dorado, participant en les Jornades de Lleure i Feminismes.


En les Jornades de Lleure i Feminismes, la primera activitat del dissabte ens va donar alguna pista i l’última del diumenge ens ho va confirmar: som molt homogènies. Tot i ser diferents quant al gènere i l’orientació sexual, si ens comparem amb les membres dels col·lectius que hem conegut aquests dies, les monitores i les intengrants del casal estem situades a la part superior de la piràmide de privilegis socials que vam construir per tancar les jornades. Com que som tan iguals, no ens va costar assumir una primera premissa: qui participa en les nostres activitats és gent com nosaltres i això no és pas casualitat.

En gran majoria, som blanques i occidentals. Probablement ens sentim còmodes dient que som de “classe mitja” i moltes de nosaltres no tenim cap necessitat educativa especial. Analitzant la nostra realitat amb les ulleres de la interseccionalitat, evidenciem la gran quantitat de privilegis socials que tenim: estem a la part alta de la piràmide. En caps de setmana com aquests mirem cap a baix, coneixem altres realitats i ens entra vertigen, normal. El que escoltem interpel·la components molt clau de la nostra identitat i això ens remou, normal també.


Curiositat i respecte. Van ser els dos consells que ens van donar el dissabte per exposar-nos a les experiències del diumenge. Les ponents convidades ens ho van posar fàcil: “Pregunteu, exposeu-nos tots els vostres dubtes, estem a un espai segur, podeu dir burrades”, ens deien.

Escoltem, reflexionem i discutim sobre com poder aplicar totes aquelles experiències i coneixements als nostres espais. La cosa no sembla fàcil. Ens venen massa preguntes al cap: Els espais que oferim són realment inclusius? Com ens apropem als diferents col·lectius oprimits? Hem d’intentar atraure les seves integrants als nostres espais? Estem preparades per fer-ho? Com ens podem solidaritzar amb elles sense caure en la compassió, l’assistencialisme i el paternalisme? Quan pensarem a deixar de flagel·lar-nos i intentarem fer alguna cosa?

Com sempre passa, quan ens aproximem a fenòmens socials complexos, les varetes màgiques no existeixen. Ben pensat, potser un cop més hauríem de deixar de ser nosaltres qui ens fem les preguntes i començar a fixar-nos en quines respostes ens ofereixen els col·lectius oprimits. Elles ens donen algunes pistes: ens demanen que evitem tant presuposar com invisibilitzar. En altres paraules, hem de deixar de posar pals a les rodes de les seves reivindicacions, hem de deixar de restar i començar a sumar. Estan organitzades i tenen un discurs molt potent. La lluita és seva, elles diuen i fan, i nosaltres escoltem i ens hi solidaritzem des d’un segon pla. Sembla fàcil, oi?

Penso que formacions com les Jornades de Lleure i Feminismes d’enguany creen un espai de seguretat on, des del respecte i la curiositat, hem tingut l’oportunitat d’apropar-nos a realitats diverses escoltant a les seves protagonistes. A més a més hem construït un espai on podíem compartir les tensions i les emocions que ens genera el tema de la interseccionalitat. Crec que vivències d’aquest tipus són clau a l’hora de qüestionar i repensar tant les entitats en què participem com nosaltres mateixes.

Som un sac d’emocions

18.12.2017 |
18-desembre-2017

Autora: Marta Torns, monitora de l’esplai Boix i participant en les Jornades de Lleure i Feminismes


Fa una estona que he tornat a casa de les Jornades de Lleure i Feminismes i, després de fer-me una dutxa calenta, no he estat capaç de no tombar-me al llit. Estic desfeta, físicament i mental (bé, no negaré que el cansament també és producte d’una nit distreta).

Cansada i vibrant, d’emocions i de pensaments, de sensacions que em fan sentir viva, i alhora poruga i petita. Per això escric. Necessito treure d’alguna manera el que se’m mou per dins i, en fer-ho, intentaré no jutjar-me i, si ho faig, intentaré perdonar-me. No, no estic contenta amb el que acabo de dir… No ho intentaré: serà així. Perquè jo decideixo com prendre’m la vida, i vull viure tranquil·la i contenta. I aquest embolic rocambolesc que acabo d’expressar va molt lligat amb el que vull dir en aquest article.

Com més m’endinso en el món del feminisme i de les formacions, més immersa em veig en debats que no acaben mai. Més preguntes sorgeixen i menys mecanismes em convencen més que la comunicació assertiva, l’empatia i l’acceptació. L’amor i el respecte en la seva essència més pura. Cuidar-se des d’una posició equitativa, horitzontal, humil, vulnerable; ja que, sota qualsevol etiqueta, som sacs d’emocions. I quan parlo d’etiqueta, parlo de les que ens adjudiquen els altres i de les que ens autoadjudiquem nosaltres. “Dona, home, puta, negre, ells, elles, bolleras, trans, gorda, marica, burgesa, feminazi, immigrant, tendre, punki, hippi, responsable, cariñosa, freda….” M’explota el cap.

Totes som agents dins un sistema de relacions que es mouen i es transformen a través de les emocions, unes emocions que es desperten a partir de paraules i de gestos. Perquè sí, accepte-m’ho, les coses (paraules i gestos) ens afecten, i no ens fa menys fortes acceptar-ho. És més, reivindico la fortalesa que té acceptar-nos vulnerables. Confirmo amb la meva experiència que acceptar la derrota, el fracàs i el dolor, m’ha permès conèixer els meus punts febles, i també els forts. M’ha permès (i em permet, en present) desenvolupar, amb molt de temps i de conflictes, les meves pròpies eines per (sobre)viure. Empoderar-me del que soc i del que faig per reconèixer-me en la diferència i en els defectes. Per descobrir que no hi ha coses correctes ni incorrectes, sinó corrents d’aire que segueixes o no. Per descobrir que les meves pors son les meves portes, i que el més important, descobrir quantes portes hi ha i quina mida tenen, no implica haver-les d’obrir. A poc a poc les vaig veient, i jo decideixo si les vull obrir, quan les obro i de quina manera. Perquè la meva vida és meva, i ningú em coneix més que jo per cuidar-me. Ah, per cert, per mi cuidar-me no vol dir tenir sempre un somriure i agradar-me en tot el que soc i faig. Jo entenc cuidar-me com escoltar el meu cos i posar consciència al que sento i quan ho sento, i descobrir quina relació hi ha entre aquestes coses. Decidir si hi vull fer alguna cosa és un pas posterior que cal prendre’s amb calma i paciència. Cuidar-me és conèixer els meus ritmes, saber quan puc i quan no, i no fustigar-me. Acceptar el que soc i entendre’m. Expressar-me, al cap i a la fi, és un mecanisme que jo tinc per entendre’m i conviure. Per posicionar-me dins el grup.

Perquè sí, accepte-m’ho, les coses (paraules i gestos) ens afecten, i no ens fa menys fortes acceptar-ho. És més, reivindico la fortalesa que té acceptar-nos vulnerables.

No acabo de saber si s’entén el que intento expressar, però el que vull dir és que em sap greu si hi ha termes que utilitzo, o gestos que faig, que molesten o fan mal a altres persones. La cultura de valors i actituds ocultes que mamem des de petites fa que, quan parem i analitzem tot el que hi ha (és a dir, què sóc jo i què és la resta), posem consciència de la feinada constant que implica construir-se, tant en la mirada com en l’acció.

Vull expressar que em sap greu que busquem culpables quan la gent fa el que pot (i a vegades més). Que (con)viure no és fàcil a vegades, però la confiança (en tu i en la resta) ajuda a fer-ho més fàcil. Que no es pot saber el que pensa tothom, i el que cada persona interpreta. Jo confio que no em vols fer mal quan em qüestiones, tot i que me’n faci. I espero que si actuo lliurement i tranquil·la, confiïs que no ho faig per fer mal. Confio que totes volem sentir-nos realitzades, sentir estima i respecte, i que a poc a poc ho anem teixint amb una bona comunicació. Que si ens qüestionem ho fem des de l’assertivitat i l’empatia, no des del judici ni la ràbia.

Avui redescobreixo que col·lectivitzant les pors, les inseguretats i qualsevol tabú que ens oprimeix per dins, ens podem fer visibles, podem comprendre’ns, podem descarregar pedres de la motxilla que ens encorben l’esquena, i podem recodificar-nos i reinventar-nos. I el més important, gaudir en el procés, i en la paradoxa d’entendre que no cal entendre res, sinó (con)viure de la millor manera que sabem i que podem, sense mai deixar de revisar-nos i reinventar-nos des de la constructivitat que ens fa créixer.

I els animals no humans, què?

16.11.2017 |
16-novembre-2017

Autor: Ramon Sagalés, membre de l’Equip de Coordinació.


Cada cop som més conscients de les opressions que pateixen segons quins col·lectius. I per això mateix diem que som feministes o aliats del feminisme, que som antiracistes i antifeixistes, que defensem la lluita obrera i que rebutgem la LGTIBfòbia, la globalització, el neoliberalisme, la corrupció, l’estat repressiu…

Tot això són lluites que més o menys totes podem compartir perquè es repeteix el mateix patró: hi ha un col·lectiu que n’oprimeix un altre. Més ben dit: hi ha un col·lectiu humà que oprimeix un altre col·lectiu humà.

Participem en aquestes lluites perquè en algun moment algú s’ha organitzat i ha liderat una petita revolució que s’ha anat fent gran. I ha comptat amb aliats, segur. Aliats de dins del sistema que pretenien un canvi, però que en cap moment n’han estat, ni n’haurien d’haver estat, abanderats. Perquè la part oprimida té la possibilitat i la capacitat d’organitzar-se i de transmetre un missatge clar i coherent amb el que pensa.

Seria estrany que jo mateix liderés el moviment feminista o el Black Live Matters, o que Amancio Ortega encapçalés la manifestació de l’1 de maig. M’agradaria veure’l, sí, ja que significaria que moltes coses estan canviant, però no a primera fila.

Ara bé, i els animals no humans què? Els animals no humans també són un col·lectiu que pateix una opressió per part d’un altre. El nostre, el dels animals humans. I sembla que ens sentim molt còmodes essent part opressora i no aliada. Ara mateix ja no és una qüestió ni de supervivència ni de necessitat, és una qüestió de plaer i egoisme. Ens agrada el gust de la carn, dels ous, de la llet amb cafè, de vestir amb pells, de fer un passeig amb cavall per la muntanya… Però mai els hem preguntat si estan disposats a fer tot això que pretenem que facin. Més que res perquè si pogués haver-hi una resposta seria que no.

No vol dir no, i un silenci també.