Image Image Image Image Image Image Image Image Image Image
Scroll to top

Top

Opinió

Infants i joves, ciutadania de segona

26.10.2020 |

Autoria: Eduard Fernando, President d’Incoop i Ex-membre de l’Equip de Coordinació d’Esplac.


El 2020 serà recordat com l’any de la Covid-19, la pandèmia que ho ha impactat tot i ha provocat grans canvis a les nostres vides. Tot i així, si ens ho mirem una mica en perspectiva i aixequem la vista, veiem que tampoc res ha canviat tant, i que aquell mantra repetit ad infinitum que la pandèmia no entenia de territoris, fronteres, edats o classes socials està molt allunyat de la realitat.

La crisi del la COVID-19 afecta especialment joves i dones

El Banc d’Espanya alertava aquest juliol que la crisi derivada de la Covid-19 afectaria de forma especial a les persones joves i dones, ja que es tracta dels segments de població més exposats als sectors socials i de serveis que estan més afectats pels confinaments, perquè són els que tenen les feines més precàries i perquè el nivell de riquesa previ a la crisi és inexistent. Per tant, cap canvi. I com a la crisi financera de fa poc més d’una dècada, tornem a viure com les persones joves assumeixen els costos més elevats de les crisis que es generen, en forma de precarietat i dificultats per dur a terme una vida plena. 

L’estat espanyol continua liderant l’atur juvenil

El darrer 2 d’octubre la Comissió Europea publicava a Twitter les dades d’atur juvenil dels països europeus al mes d’agost. Sense sorpreses: Espanya se situa a dalt de tot del rànquing, amb un 44% de persones joves a l’atur tot i voler treballar. Espanya supera a Grècia (39%), Itàlia (32%) i més que duplica la mitjana europea (17,6%). Aquest fet no hauria de sorprendre ningú, ja que el 2013 Espanya va assolir un atur juvenil del 60% i sempre s’ha mantingut a un nivell que dobla la mitjana de la UE, molt per sobre de països amb menor nivell de renda. 

Els infants, la baula oblidada

Els infants i joves en edat escolar van estar sis mesos sense posar els peus a les seves escoles, entre el 15 de març i el 14 de setembre. Abans de retornar a les aules es va desconfinar tota la resta. Això dóna una idea del valor que s’atorga a l’educació a la nostra societat. 

L’escola és un espai socialitzador bàsic per a tots els infants, però ho és especialment per aquells amb una situació socioeconòmica més vulnerable: sense accés a mitjans digitals, sense habitatges i espais amb condicions dignes, sense relacions afectives de qualitat,… de manera que el que ha passat tindrà conseqüències rellevants per a les oportunitats d’aquests infants. 

No deixa de ser curiós, en aquest sentit, que la Generalitat renunciï, a partir d’ara, a ingressar 50 milions d’euros anuals recaptats, prácticament, a través de les taxes universitàries a les rendes més altes, quan tota l’evidència indica que la igualtat d’oportunitats no es resol a la universitat sinó principalment a l’educació infantil i primària. 

El risc de pobresa de la franja de menors de 16 anys és la més alta de totes les franges d’edat, superant el 31% el 2019 a Catalunya, mentre que de 16 a 64 anys és del 19% i del 12% pels majors de 64 anys. A falta que es publiquin les dades de 2020 tot fa pensar que la situació s’agreujarà.

El Senat espanyol continua negant l’avenç cap a un sufragi universal

El dia 20 d’octubre es va votar al Senat una proposta d’ERC per ampliar el dret a sufragi a partir dels 16 anys. Aquesta tímida proposta per convertir en ciutadania de ple dret les persones de 16 i 17 anys només va obtenir el suport de Bildu, JxCAT i Esquerra Confederal (Podem, Compromís i Comuns), a banda d’ERC. En un article anterior ja vaig considerar que el dret a vot havia de ser universal, i no limitat arbitràriament per l’edat. Aquesta proposta, ens hi apropava. A més a més, és a partir dels 16 anys que es pot començar a treballar legalment o assumir responsabilitats penals (ho indicava el CNJC en un posicionament recent vinculat a aquesta votació). Igualment, sembla que la gran majoria del legislatiu no comparteix aquestes idees. 

En resum, sembla que no s’albiren canvis a l’horitzó, com a mínim pel que fa a protegir a les persones més joves de la societat, que són les que continuen assumint l’impacte més fort de la crisi. 

L’estat espanyol té al seu davant un repte important. La pandèmia i els confinaments han enfonsat els ingressos públics i han disparat les despeses. D’acord amb diferents anàlisis, sortirem d’aquesta crisi amb un deute públic superior al 120%; un deute que pesa com una llosa sobre les generacions més joves i amb una economia per reconstruir. La pregunta que ens hem de fer és: els canvis que s’aguaiten serviran per repartir millor els costos de la crisi i canviar el model productiu? De moment, sembla que no. 

Per anar acabant, recentment s’ha publicat el llibre “La generació tap”, de Josep Sala i Cullell, que precisament planteja un debat sobre el repartiment de poder entre generacions. Vinculat amb aquest debat, i sense entrar en una guerra generacional, no tinc gaire clar que sigui coherent, com sembla que planteja el Pacte de Toledo, garantir el poder adquisitiu a les persones pensionistes, quan la pensió mitjana ja supera el sou de la treballadora mitjana, i tenint en compte que es tracta del grup d’edat que ha perdut menys poder adquisitiu des de l’anterior crisi. Molt menys que la resta de franges d’edat. 

Finalment, m’agradaria reproduir un fragment de l’editorial del Financial Times del 23 d’octubre titulada “El descontentament dels joves amb la democràcia és preocupant”: “L’avís és clar. La nostra societat no pot continuar beneficiant els vells i rics i esperar que continuï sent una societat democràtica. Les democràcies han de mostrar que estan treballant pel benefici de tothom”. Resumidament: la societat democràtica està en perill si no treballa amb principis d’equitat generacional, i la Covid-19 ens dóna una oportunitat per fer-ho. 

I després d’això, què?

02.04.2020 |
02-abril-2020

Autora: Alba Foz, membre de la Secretaria Tècnica d’Esplac


Vull pensar que tot aquest col·lapse general, tot aquest caos organitzat que estem vivint aquests dies de pandèmia i tot aquest malestar que, poc a poc, anem gestionant de la millor manera possible, finalment ens durà a algun punt raonable del qual n’haurem après alguna cosa.

El que fa uns anys demanava per activa i per passiva tot el moviment de Fridays for Future, i que des de dalt es repetia una vegada  i una altra que “sí…es fa el que es pot, però el món no es pot aturar així com així” hem contemplat bocabadats des dels nostres caus de confinament que sí que era possible, i no només això, sinó que pràcticament en qüestió de dies el món va posar el fre de mà.

No espero, ni molt menys, que el futur quedi reduït a la vida als balcons, però sí que m’agradaria que quan tot això es paeixi, valorem en la mesura justa la necessitat de viure localment, fent barri, fent carrer; concedim el temps que el cos necessita a estar, simplement estar, a l’aire lliure i prenguem consciència de la sort que tenim de poder abraçar-nos, tocar-nos i petonejar-nos amb la gent que tenim a la vora.

D’aquests dies de confinament, totes en traurem conclusions, talment com va passar després de la pesta o la grip espanyola però, us imagineu que aquestes conclusions servíssin, aquest cop, per fer un pas endavant cap a on volem que avanci la nostra societat?

26 d’abril – VISIBILITAT LÈSBICA

14.05.2019 |
14-maig-2019

Autora: Marta Molina i Grup de Gèneres i Sexualitats Diverses i Dissidents


Vivim en una societat que segueix unes normes cisheteropatriarcals, fet que ens fa preguntar-nos quin paper juga la dona lesbiana al món. Realment és necessari tenir un dia per celebrar la visibilitat lèsbica?

Abans de respondre aquesta pregunta ens pararem a pensar. Per exemple, en quants llibres de literatura infantil o juvenil apareixen personatges que siguin lesbianes? A quantes pel·lícules o sèries hi trobem protagonistes que siguin dones lesbianes? Quants videoclips de cançons narren la història d’una lesbiana? Podem concloure que, en gairebé tots aquests àmbits, la representació i la visibilització de les lesbianes és bastant precària.

Què podem fer com a monitores per tal de visibilitzar-les? Un bon començament és deixar de pressuposar l’heterosexualitat de les noies del nostre grup d’esplai. Cuidem el nostre vocabulari. Una altra via per fomentar la visibilitat lèsbica són els centres d’interès del curs, de les excursions, colònies, campaments o rutes. Els centres d’interès són una font increïble d’aprenentatge pels infants. Creem històries al voltant de la descoberta de la sexualitat d’una noia, per exemple. Si hi pensem, segur que ens venen moltíssimes idees que segueixen aquesta línia.

Com a opinió personal, considerem que falten més referents lèsbiques que pugin fer visible la seva sexualitat i crear espais segurs on les noies puguin descobrir-se tenint referents que els hi faci costat. A més a més, exigim que aquesta visibilització sigui lliure de prejudicis i estigmes i que no sigui pel consum d’homes cishetero. Que no siguin una mercantilització més del sistema capitalista per extreure benefici a costa de crear un únic model de lesbiana basat en el discurs hegemònic del cisheteropatriarcat. No totes les lesbianes som masculines. No totes les lesbianes som blanques. No totes les lesbianes som benestants, ni responem a l’estandard capacitista que se’ns ha imposat. No totes les lesbianes som cis. No totes les lesbianes som monògames ni sexualment actives sempre. Entenem que la lluita ha de ser interseccional i no pararem de deconstruir-nos fins que trenquem tot estigma i opressió!

La nostra responsabilitat com a monitores d’esplai és donar veu a totes les realitats per igual, sense fer que cap sigui més important que l’altra. Així doncs, us animem a que hi reflexionem i li donem veu a les dones lesbianes.

Soc indepe perquè de petita escoltava obrint pas?

11.01.2019 |
11-gener-2019

Autora: Andrea Torres, membre de la Secretaria Tècnica


Cançoners i contes que sembren ideologies, capítol 1.

L’altre dia parlant amb un amic ens va sorgir una pregunta que no ens havíem plantejat mai amb deteniment: com es va construir la nostra ideologia? Quan va aparèixer i per què? Quin va ser el punt d’inflexió on es van començar a encaminar, cap a una direcció concreta, els nostres ideals polítics?

Jo vinc d’un barri obrer que es va construir amb migrants de diferents indrets de l’estat espanyol i on cada cop s’hi han anat afegint d’altres d’arreu del món. D’una família de parla castellana, gens implicada en la política i, en general, d’un entorn bastant contrari al que soc ara ideològicament. Per tant, no he tingut des de petita uns referents que pugui dir que m’hagin encaminat cap els ideals polítics que tinc ara. El meu amic i jo, llavors, podem considerar que tenim una ideologia molt concreta que xoca amb el nostre entorn i, una tarda qualsevol, la reflexió per esbrinar d’on va sorgir la nostra mentalitat va començar a brotar.

Creiem que el nostre despertar polític (bé, o almenys el principi d’aquest) va aparèixer al començar l’institut. I què és allò nou que va començar a acompanyar-nos aquells anys? Sense cap dubte, la música. Recordo perfectament, com una companya de classe (que casualment -o no tant- era membre d’un esplai) va posar a l’hora del pati una música que no escoltàvem a la ràdio, ni a casa, ni enlloc; un grup de música que va aconseguir que de seguida comencéssim a aprendre’ns les seves lletres: Obrint Pas. Altres companyes de classe coneixien el grup i van començar a proposar cançons d’altres grups semblants. Música reivindicativa d’esquerres, en català, indepe i amb lletres que tenien missatges polítics directes que gent com jo no havíem sentit habitualment.

“Som la lluita que hem compartit,
som la pedra en la barricada,
som el poble per construir.”

Si bé d’un principi només ens agradava el ritme de Ska i festiu de la música, poc a poc vam anar introduint-nos en els missatges i fent-los nostres. Els anys passaven i enteníem més les lletres i cada cop fèiem encara més nostre el missatge. L’estil de vida, de pensar, de vestir i de viure havia agafat un rumb concret.

I no ha estat fins ara, que pensant en aquelles persones que ens van fer conèixer aquests grups de música, ens hem adonat que la majoria eren membres d’esplais i caus. Coincidència?

La nostra responsabilitat de justícia global amb Palestina

27.12.2018 |
27-desembre-2018

Autor: Espai de Coordinació Internacional d’Esplac.


Esplac es posiciona per reivindicar el dret a viure del poble palestí, es solidaritza amb la seva resistència i denuncia la impunitat de l’apartheid que exerceix l’Estat d’Israel.

A la passada Assemblea General Ordinària d’Esplac, celebrada el 24 i 25 de novembre del 2018, es va aprovar la resolució presentada pel projecte Creem Llaços que instava a Esplac a signar el manifest de la Coalició Prou Complicitats amb Israel.
El projecte Creem Llaços, format per monitores de diferents esplais d’Esplac, treballa amb entitats d’educació en el lleure palestines amb l’objectiu de crear una xarxa de solidaritat internacional. Aquest any 2018 es compleixen 70 anys de la creació de l’estat d’Israel en el territori palestí. Des d’aleshores, Israel actua amb total impunitat en la la persecució ètnica de la població palestina, la destrucció de les seves comunitats i la construcció d’un sistema de segregació i control, provocant el desplaçament de milions de persones.
En aquest context d’opressió i ocupació, els drets dels infants són vulnerats cada dia: privació de la identitat, persecució, empresonament i assassinats. Cada any, més de 500 infants i adolescents són arrestats.

Des de Creem Llaços creiem que la nostra responsabilitat és visibilitzar la lluita de les entitats palestines que, com nosaltres, treballen en l’educació en el lleure per una transformació social real. No només pel nostre ideari com a esplai, sinó també perquè des de les institucions polítiques catalanes existeix una llarga llista de complicitats amb Israel.

Esplac alcem la veu perquè són 70 anys d’ocupació, de persecució, de matances i de violència. Dia a dia, la resistència palestina combat l’opressió d’un Estat que li nega la identitat i l’existència. És per això que des d’Esplac signem el manifest de la Coalició Prou Complicitat amb Israel. Aquesta coalició catalana fa d’altaveu del moviment civil palestí que s’organitza en el BDS (Boicot, Desinversió i Sanció a Israel). Aquest reivindica tres punts:

  1. Que l’exèrcit d’Israel desmilitaritzi el territori palestí. És a dir, la retirada dels soldats, retirada dels assentaments, retirada dels controls militars i caiguda del mur.
  2. Respectar les fronteres que la llei internacional va establir i, per tant, acabar amb l’ocupació del territori palestí.
  3. El retorn de totes les refugiades palestines, les quals a data d’avui ja sumen més de sis milions.

La signatura d’aquest manifest per nosaltres significa, en primer lloc, denunciar Israel com a Estat que practica l’apartheid a la població palestina. En segon lloc, revisar-nos per caminar cap a una justícia global, defensant la lluita palestina i denunciant les entitats que públicament defensen l’ocupació. Per últim, impulsar que Esplac se solidaritzi amb més lluites internacionals.
Des d’Esplac, per una banda, tenim la responsabilitat de posicionar-nos front una ocupació que vulnera els drets dels infants i els joves privant-los de les llibertats i drets humans. Per altra banda, signar aquest manifest significa posicionar públicament la nostra solidaritat amb les entitats palestines amb qui compartim projecte.

Llibertat pel poble palestí!

Superordinador, 0 engrescador

16.07.2018 |
16-juliol-2018

Autora: Irene Torrecillapresidenta d’Esplais Catalans


Aconseguirem més investigadores gràcies a la cançó del grup Macedònia?

Estic en xoc. Acabo de descobrir la nova cançó de les Macedònia. Dimarts escoltava La Competència i van dir que havien fet una cançó per animar les nenes a estudiar ciència i em vaig alegrar molt. Deixant de banda que és un grup de música que es renova cada pocs anys (cosa que m’inquieta, però no estic segura de per què), em va semblar interessant que aprofitessin el ressò que tenen per fer perdre la por que pot fer la ciència. Com estava pendent de no perdre el bus, no hi vaig parar més atenció i vaig seguir gaudint del podcast. Però aquest matí he topat de pet amb la realitat: la cançó no anima a ningú a estudiar ciència.

La cançó explica per què serveix (o una part molt petita del que fa) el MareNostrum. Ens diu que li pots introduir unes instruccions i que dóna uns resultat que serveixen per analitzar el que sigui que estudiïs. No ens anima a fer ciència. No ens diu que és súper interessant perquè podem descobrir coses que fins ara no sabíem o ens pot ajudar a entendre d’altres que no sabíem per què passaven. Tinc la sensació que és més una campanya de comunicació del Marenostrum perquè les persones que no el coneguin sàpiguen que existeix que no una lletra apoderadora i engrescadora que animi ningú al món de la investigació científica.

Com tot, la ciència l’has de viure o, com a mínim, imaginar-te com la viuen les persones que s’hi dediquen. I això és el que esperava d’aquesta cançó. No calia que parlessin de grans figures femenines de la ciència com Marie Curie o Rosalind Franklin, però sí que ens fessin imaginar com és d’interessant trobar respostes, més enllà de quedar-te amb un “Des de Barcelona a nivell mundial”. Perquè posar paraules que sonen a ciència totes seguides no és animar a fer ciència.

Darrere aquest projecte hi ha l’Ajuntament de Barcelona, la Generalitat de Catalunya, el Ministeri de Ciència, Innovació i Universitats, la Universitat Politècnica de Catalunya i el Barcelona Supercomputer Center, un munt de persones que podrien haver ajudat a crear una cançó que reflectís com es fan els “descobriments brutals genials” que diuen les Macedònia, més enllà de l’ús d’aquest ordinador. Confio que el projecte, que a banda d’aquesta melodia inclou visites al Marenostrum i tallers per alumnes de tota Barcelona i probablement d’altres llocs de Catalunya, sí que faci descobrir la part més interessant i divertida de la ciència. Però sospito que al final ens quedarem amb el missatge que ens han venut: a les nenes els interessa més la ciència gràcies a la cançó de les Macedònia.

“Nadal” vs. “vacances d’hivern”

05.04.2018 |
5-abril-2017

Autors: Gerard Abril, tècnic de Barcelonès Nord i Vallès Oriental, i Pol Cervera, tècnic de comunicació.


Pol: La conversa d’avui parteix d’una publicació que vas posar a Facebook fa uns mesos, abans de Nadal, en què et reafirmaves en l’ús de l’expressió “vacances d’hivern” en detriment de “Nadal”. Quines raons et porten a pensar això?

Gerard: D’alguna manera, a partir de certes formacions amb esperit crític absorbeixes noves mirades, i la idea de trencar amb un entorn amb el qual no comparteixes certs valors: per exemple la de deixar de participar en una entitat catòlica. I una de les eines més influents i que permet molta visualització és el llenguatge. Tot prové del fet que vaig passar a dir “vacances d’hivern” perquè no vull celebrar el Nadal, amb totes les seves connotacions i litúrgies religioses, i alguna gent em va titllar d’incoherent, perquè deien que en el fons sí que el celebrava, amb la família i els amics. És aquí on cal apuntar que la festivitat nadalenca neix de rituals pagans, no religiosos. Així, si el cristianisme es va apropiar d’una festivitat pagana per què jo, com a laic, no em puc apropiar d’una festivitat religiosa?

Pol: A mi el primer que em ve al cap amb tot plegat és el fet d’haver-s’ho plantejat o no. Jo, vivint ara al segle XXI i tenint 28 anys, quan sento la paraula “Nadal” no la relaciono amb el cristianisme ni la religió. Entenc que hi ha elements del Nadal íntimament lligats a la litúrgia cristiana i que la mateixa paraula prové de natalis, en referència al naixement de Jesús, però la considero i la visc com una festa totalment civil. Aleshores, et repregunto: cal trencar o canviar una paraula que ja d’entrada no ens fa pensar en la religió? Perquè cada cop el Nadal s’allunya més d’aquest vessant.

Gerard: Estic d’acord que el Nadal és cada cop una festa més civil, però també crec que des de les entitats o les institucions, com a estat laic, s’hauria d’adaptar la nomenclatura a un perfil laic, és a dir, a “vacances d’hivern”. Potser no cal canviar el nom al dia 25, el dia de Nadal, però sí en el global d’aquestes vacances. Hem de tenir en compte que vivim en un estat laic i que no hem de visibilitzar només les festivitats catòliques.

Pol: Les festes de Nadal, com moltes d’altres, sempre són festes col·lectives i de retorn a la tradició. És a dir, tu pots dir que no celebres el Nadal com a tal, que no segueixes la litúrgia nadalenca, però en el fons celebres Nadal el dia 25, Sant Esteve el 26, Reis el 6… I a més a més, comparteixes les festes amb una gent que potser sí que considera que està celebrant el Nadal. Aleshores, jo crec que pots defugir d’una celebració i de les seves connotacions quan pots evitar-la, però quan l’estàs compartint amb persones que sí que l’estan celebrant… per mi formes part d’allò i estàs celebrant el Nadal.

Gerard: Clar, el fet és que tampoc crec que ningú del meu entorn celebri el Nadal, almenys cristià, sinó que celebra, com dèiem abans, un Nadal civil. A més, si som laics i diem “vacances de Nadal” per què no diem també “vacances del Ramadà” en les dates que toca? Per què no visibilitzem festivitats d’altres religions, que també són col·lectives i també afecten moltíssima gent?

Pol: trobo perillós analitzar l’etimologia de cada paraula i canviar o vetar les paraules a partir d’aquí. Perquè aleshores hi ha moltes paraules que estan en risc.

Pol: Perquè venim d’on venim i perquè els catalans, com a societat, tenim molts lligams amb el cristianisme. I perquè la llengua, tot i que sigui viva i s’hagi d’adaptar als temps, té uns orígens i ve d’algun lloc. Per exemple, la paraula treballar ve de tripaliare, que vol dir ‘torturar’, i és una paraula que ningú ha posat en dubte; al revés, tothom busca feina, tothom vol treballar. O quan diem a algú que és una bruixa no pensem en els milions de persones que van ser assassinades per voler tenir una vida alternativa prop de la natura i allunyada de la gent. O el mateix adjectiu denigrant, que ve de ‘niger, negre, obscur, ànima negre’ i que ara significa el que significa. Amb això vull dir que trobo perillós analitzar l’etimologia de cada paraula i canviar o vetar les paraules a partir d’aquí. Perquè aleshores hi ha moltes paraules que estan en risc.

nadal3

Gerard: Doncs potser sí que ens ho hem de plantejar tot, tot allò que porta certa negativitat. Com, per exemple, la paraula infant, que ve de ‘persona sense veu’. I aleshores, si estem reclamant els drets dels petits, hem de dir infant o hem de dir nen o nena?

Pol: Però aleshores estem canviant les paraules a partir de descobriments. No ens les hem plantejat ni han anat agafant en la societat, sinó que algú ens ha hagut d’explicar d’on venen aquestes paraules. Jo, per exemple, no coneixia l’etimologia d’infant fins fa uns mesos. Quan en la connotació de la paraula ja no queda res de la seva etimologia, cal canviar-la?

Gerard: Potser cal canviar-la en el moment en què comença a haver-hi un bullici.

Pol: Ara em tiraré la cavalleria per sobre i posaré en dubte alguns canvis de paraules que s’han fet a Esplac. Es prefereix la paraula incloure a integrar, per exemple, o l’Equip de Direcció ara és l’Equip de Coordinació. Dirigir i coordinar són verbs diferents i em sembla bé que es faci el canvi si l’Equip de Coordinació coordina més que no pas dirigeix, però el verb dirigir vol dir ‘fer funcionar, governar, conduir’. El que marcarà si una direcció és positiva o no és la feina que faci l’equip i no el canvi de mot: que faci avançar Esplac, que escolti els esplais, que aconsegueixi una relació transversal… El llenguatge no és innocent, però una direcció pot ser positiva en funció de com la fem, de la mateixa manera que el Nadal o l’infant seran el que nosaltres vulguem, no el que els llibres expliquen que han de ser.

Gerard: Hi estic d’acord, però també, si hi ha un bullici, si un grup de gent demana el canvi perquè se sent incòmode amb la terminologia vigent, hem d’acceptar que es produeixi el debat i que es pugui fer la modificació si es creu convenient. Si jo atorgo connotacions negatives al “Nadal”, per la relació que he tingut i tinc amb la relació catòlica, com molta altra gent, i si ningú celebra el Nadal com a tal… perquè no canviem la paraula? Passa una cosa semblant en qüestions com el feminisme i l’especisme, que pretenen aturar coses del món per reconduir-lo.

Gerard: si hi ha un bullici, si un grup de gent demana el canvi perquè se sent incòmode amb la terminologia vigent, hem d’acceptar que es produeixi el debat i que es pugui fer la modificació si es creu convenient.

Pol: Sí, suposo que tot depèn de si tens una visió més trencadora o més purista. Jo crec que la llengua està feta per entendre’s i a mi, quan escric, m’agrada poder utilitzar sinònims, encara que totes les paraules tinguin matisos propis. A parer meu, és important no perdre riquesa en la llengua i ser prudents i exigents en els canvis perquè no resultin massa forçats.

Gerard: Tots els canvis, però, tenen aquesta reacció d’entrada. Generen una barrera i són molt qüestionats, però si hi ha gent que hi creu es poden establir.

Pol: Però aleshores, si considerem que celebrar el Nadal és alimentar la litúrgia religiosa cristiana, el trencament no hauria de ser directament amb la celebració? Voler canviar-li el nom no és una escapada per darrere?

Gerard: Jo crec que participar en una festivitat religiosa no treu que tu siguis laic. Si es mor un familiar i assisteixo a la missa d’enterrament, no em converteixo en cristià. Les religions són importants i jo crec que hi han de ser, però no estic d’acord amb l’ús que n’ha fet la institució. Trobo que hem de tenir molt clar que dir “vacances d’hivern” no implica estar en contra del Nadal ni de les religions. El temps dirà si hem decidit mantenir la paraula “Nadal” o si hem fet el pas a “vacances d’hivern”

Pol: Sí, el temps dirà. En tot cas, trobo que la reflexió i el debat han estat molt interessants. Mentre esperem, però, jo continuaré fent servir la paraula Nadal 😉

Gerard: D’acord. Doncs jo em reafirmo en “vacances d’hivern” 🙂

nadal2

Crida a la responsabilitat i la reflexió

26.03.2018 |
26-març-2018

Si participes en alguna associació o entitat, ja sigui esplai, cau, castellers, bastoners, batucada, casal de joves, col·lectiu feminista o un llarg etcètera, segur que has anat a alguna sortida de cap setmana amb tot el grup: per formar-te, fer pinya o només per generar un espai lúdic en què passar-ho bé i crear un sentiment de pertinença. És probable que hagis tingut debats sobre com hauria de ser aquest espai de distensió (sobretot a la nit). Però, tot i això, trobes que tothom hi està a gust? Des del Grup de Treball del Som Esplai us mostrem el cas real d’una monitora que no es va sentir còmoda en una trobada que va realitzar amb les monitores del seu sector. Trobem que és un cas extrapolable a la realitat de les trobades lúdiques de caps de setmana de les diverses associacions ja esmentades i que és un bon pretext per fer autocrítica de la nostra manera de participar. Potser hauríem de prendre consciència de casos com aquests per ser realment inclusives i animar a tothom a formar part d’aquests espais de diversió.
*Per protecció de la persona que ens ha compartit la carta, no en direm el nom ni l’esplai, ni la federació a la qual pertany.

Crida a la responsabilitat i la reflexió
“Hola a tots i totes. Soc monitora d’un esplai del Vallès des de fa ja cinc anys. A sortides de sector, només he anat dues vegades. La primera, el meu primer any d’esplai, i la segona, aquest cop. Ahir dissabte, si us he de ser sincera, hi venia amb poques ganes. No us coneixia i em feia certa mandra. Tot i així, com que ja comptaven amb mi, em vaig animar, i un cop allà vaig sentir-me a gust i vaig començar a conèixer gent.

Durant la festa tot va anar genial. Vaig participar en tot, en les cançons i els jocs que es van fer, i m’ho vaig passar molt bé parlant amb gent que no havia conegut abans i fent frikades per passar l’estona. Vora les tres i mitja de la nit, però, vaig decidir que ja en tenia prou, que el dia d’avui ja podia acabar i que anava a descansar. I me’n vaig anar contenta, sense remordiments de marxar massa d’hora ni pensant en tot el que em perdria, com sovint em passa.

I em vaig adormir i… em vaig despertar a mitja nit. Tornar-me a adormir en aquella casa va ser tota una odissea. La nostra habitació era a la primera planta, i des d’allà s’escoltaven crits, gent parlant i cridant, cops de porta (un darrere l’altre) i una música que a vegades era reggaeton i a vegades un xumba-xumba d’ultratomba que no parava de sonar. Crits de “demà ningú no m’aixecarà!” repetits una i altra vegada. Potser alguns us en recordeu… Xerreres i històries que ja no recordo de què anaven que s’escoltaven perfectament, ja que estaven parlant al costat de les finestres de la nostra habitació. I finalment, el que va ser el crit culminant, fou que una persona molt il·luminada va entrar cridant a plena veu a la nostra habitació dient que eren les 10 del matí i que era hora de despertar-se. Com potser sabreu, devien ser cosa de dos quarts de set del matí. Podeu comprendre que, potser després de 20 minuts d’intentar dormir, alguna cosa dins meu em cridava a tot cor dient: això no és just. És injust. No hauria de passar en una sortida de sector. No vull que passi.

I sent sincera, no tenia gens de ganes de sortir a fotre’ls bronca, i no sabia si a la meva habitació hi havia monitors que se sentien igual. Així que, després d’una confirmació que no era la única fastiguejada, vaig sortir a demanar silenci.

I al cap d’una estona, a poc a poc es va anar fent silenci. No sé si hi va haver cap reconeixement pel mal que m’havien fet a mi o als altres, però, si us ho preguntàveu, vaig poder seguir dormint. Tot i així, el sentiment de confirmació que sentia abans d’anar a dormir que havia escollit bé en venir a la sortida es va anar fent miques, fins que es va instaurar dins meu el mal regust d’haver “renyat” i haver fet una cosa que no em venia de gust. Disculpeu-me si les meves maneres van ser incorrectes. Digueu-me innocent o lluitadora de les causes perdudes. Considero que no s’haurien de repetir conductes així. La festa pot durar fins a l’alba si voleu. Sí. Sempre que es respecti l’àrea de descans.

Pot ser molt greu que monitores i monitors com jo, que ens agradi més o menys la festa, decidim no venir perquè sabem quina és la dinàmica que succeeix quan comença la matinada. Portem escrit al front davant de tothom que som monitors que promovem grans etiquetes com el respecte, la inclusió, la diversitat i la llibertat, i ahir jo vaig tenir vergonya. Pensava: quina imatge donàvem? Per què jo estava allà si em feia vergonya el que la gent estava fent? Es devien haver queixat els veïns?

I espero que hi hagi un seguiment d’això, que ens ho plantegem fort i que siguem inclusius, respectuosos. Si s’han de posar normes es posen. Que no posem normes quan marxem amb els infants de colònies o de cap de setmana? Per què amb nosaltres hauria de ser diferent? Potser les podríem posar entre tots. Evidentment una festa pot ajudar a fer unió de grup i coneixença entre nosaltres, probablement un dels objectius de la sortida juntament amb el de formar-nos en temàtiques que ens puguin preocupar en el nostre dia a dia a l’esplai.

I així m’acomiado. He pensat a callar i no dir res, però sóc massa tossuda davant d’esdeveniments que em semblen injustos; per molt que m’hagin dit que “aquesta és la manera de fer del sector i no es pot canviar”. Gràcies a tots per fer possible aquest cap de setmana, per l’organització i perquè hem estat molt nombrosos i és important veure’ns que som molts fent aquesta tasca a vegades tan difícil. M’alegro d’haver vingut i d’aquest “conflicte” també m’emporto aprenentatges i impactes que hauré d’anar reflexionant, compartint i integrant dins meus. Una abraçada.

Una monitora com vosaltres.
Una enamorada de la tasca d’educació en el lleure.”

No caminem per caminar

19.03.2018 |
19-març-2018

Autoria: Mònica de la Torre, Júlia Hosta i Miquel Martorell, formadores de l’Escola Lliure El Sol


Per què fem excursionisme a les nostres entitats? Per què sortim a caminar un dissabte al matí amb el nostre grup? I per què organitzem rutes de muntanya a l’estiu? Com és la relació entre l’associacionisme educatiu i l’excursionisme? I, sobretot, com volem que sigui?

Després d’unes quantes formacions i de moltes pluges d’idees, comencem a tenir clares algunes respostes. En primer lloc, entenem l’excursionisme com una pràctica esportiva. A través de l’esforç que implica fer exercici físic, descobrim els nostres límits i obtenim la gran recompensa de superar-nos a nosaltres mateixes. Però no ens quedem aquí. I és que aquesta activitat física no tindria sentit sense l’entorn on es desenvolupa. Aquí la idea clau és la “natura” o, més ben dit, tot allò que trenca la rutina i el ritme frenètic del nostre dia a dia a la ciutat (almenys per a aquelles que hi vivim!). Sortir de la nostra zona de confort no només ens allunya de la contaminació i ens obre la porta a paisatges que aprenem a estimar, sinó que ens permet desconnectar/reconnectar, contemplar i prendre consciència d’allò que ens envolta.

Sortir de la nostra zona de confort no només ens allunya de la contaminació i ens obre la porta a paisatges que aprenem a estimar, sinó que ens permet desconnectar/reconnectar, contemplar i prendre consciència d’allò que ens envolta.

Les pluges d’idees ens porten, així, a un univers sensorial de connotacions gairebé místiques: “aturar-nos i reflexionar”, “posar-nos en contacte amb el nostre propi cos”, “sentir-nos vives” i “ser més lliures” són algunes respostes habituals a la pregunta “per què fem excursionisme?”. Però alerta, que la cosa no va només de sensacions individuals! Allò que la majoria destaquem té a veure amb la dimensió col·lectiva, amb les relacions interpersonals. Quantes vegades hem agraït el poder de les rutes a l’hora de fomentar la cohesió i el treball en equip? Millorar els vincles entre els membres del grup a través d’interaccions úniques –dalt del cim, entre esbufecs en plena pujada o en el silenci de la tenda a la nit– és un altre potencial de l’excursionisme.

Per tant, què és l’excursionisme si no una potentíssima eina pedagògica? Viure experiències noves, descobrir(-nos) i aprendre a respectar l’entorn són només alguns aspectes del que moltes consideren un mètode educatiu en si mateix. No hi ha dubte, doncs, que l’excursionisme permet transmetre valors difícilment “palpables” en la nostra quotidianitat. Com si l’empatia, la solidaritat o l’esforç, per posar tres exemples, es multipliquessin a mesura que guanyem altura i es fessin més fàcils de comprendre. Tot plegat pot atribuir-se als espais de comunicació informal que es generen al llarg de les excursions, contextos no programats que propicien moments d’escolta i d’intercanvi d’idees entre infants i adolescents.

Arribats a aquest punt, volem dir-hi la nostra. Si bé compartim tots i cadascun dels arguments aportats més amunt (qui s’hi pot oposar?!), també trobem a faltar un debat de fons sobre el potencial transformador de l’excursionisme. Pensem que parlar d’excursionisme des de l’educació en el lleure és l’excusa perfecta per abordar el nostre estil de vida i, per tant, el model capitalista. Per fer-ho, però, cal trencar amb algunes visions romàntiques de la “natura”, així com amb la creixent conversió dels entorns no urbans en espais de consum mercantilitzat. A continuació esbossem algunes reflexions.

Trobem a faltar un debat de fons sobre el potencial transformador de l’excursionisme. Pensem que parlar d’excursionisme des de l’educació en el lleure és l’excusa perfecta per abordar el nostre estil de vida i, per tant, el model capitalista.

El vincle entre excursionisme i capitalisme es manifesta en múltiples dominis, i és que la creixent mercantilització de la muntanya és un fet evident. Refugis a preus abusius fruit de la manca de subvencions; l’augment dels refugis guardats (més grans i amb serveis cada cop més “exclusius”) en detriments dels equipaments lliures, o l’encariment desorbitat del material de muntanya, que a més a més sol tenir una vida curta (amb la qual cosa es fomenta el consumisme). Altres exemples són la museïtzació d’espais (amb la seva corresponent entrada) o les concepcions cada cop més esportives (i competitives!) de la muntanya. La conseqüència directa de tot plegat és un irreversible impacte mediambiental. Això ens porta, abans de res, a reivindicar un excursionisme més sostenible, més respectuós amb l’entorn. Però, un cop més, no ens quedem aquí.

Per nosaltres l’excursionisme s’ha d’entendre com una pràctica de transformació social més, com un desafiament al model de producció i consum imperant. Quan ens calcem les xiruques i ens posem a caminar, estem fent un ús no productiu del nostre temps. L’economia feminista ens ha ensenyat moltes lliçons al respecte. Quan decidim anar de Blanes a Portbou a peu estem afirmant que “tenim temps”, que no ens cal optimitzar-lo, i que prioritzem aquesta activitat realitzadora respecte d’altres d’alienants. Com es diu sovint, l’important és el trajecte. També inspirades pel feminisme, quan caminem prenem consciència de la importància de posar els nostres cossos al centre d’aquesta experiència, que ja hem vist que té tant de personal com de col·lectiva. L’excursionisme, doncs, ens converteix en agents creadors no subjectes als interessos de ningú. I, encara més quan el practiquem amb les nostres entitats, aquest potencial creador és el que ens permet posar en dubte, repensar i transformar algunes dinàmiques que no ens agraden.

L’excursionisme ens converteix en agents creadors no subjectes als interessos de ningú. I, encara més quan el practiquem amb les nostres entitats, aquest potencial creador és el que ens permet posar en dubte, repensar i transformar algunes dinàmiques que no ens agraden.

Se’ns pot acusar d’idealistes, de motivats i de “menjaflors”, però l’únic que fem és subratllar que l’excursionisme és la màxima expressió del suport mutu i de la llibertat. I això ens sembla, si no revolucionari, sí clarament contrari als valors del neoliberalisme. Defensem, per tant, que els esplais no hem de limitar la nostra interacció amb la natura a fer herbaris o tallers de reciclatge. Ens quedaríem molt lluny dels nostres objectius. Igualment, rebutgem que la muntanya es converteixi en un espai restringit a la pràctica esportiva elitista i, per tant, excloent. Com apuntàvem més amunt, creiem que l’excursionisme té tant d’activitat física com d’escola de convivència, tant de viatge introspectiu com d’eina pedagògica. Però si a totes aquestes dimensions no hi afegim un horitzó més crític, una meta realment transformadora, les entitats d’educació en el lleure correm el risc de caure en discursos que, per vies diferents, converteixen la muntanya en un espai d’oci passiu i consumista. I és que si una cosa sempre hem tingut clara és que nosaltres no caminem per caminar.

caminar2

Transformem l’economia des de l’esplai

13.03.2018 |
13-març-2018

Autoria: Rai Carreras, director de l’Escola Lliure El Sol i expresident d’Esplais Catalans.


Quin és l’impacte que genera el nostre projecte en l’entorn? Acostumem a respondre aquesta pregunta en termes educatius. Per exemple, diem que “generem un impacte molt positiu! Tots els infants que venen a l’esplai reben una educació de qualitat. Ells són el centre del que fem i a l’esplai troben un espai on créixer, conèixer i divertir-se amb llibertat. A més, el fet de treballar i involucrar les famílies fa que també siguem un actor de cohesió social del barri. L’esplai acaba sent un espai de trobada d’infants i famílies. Ah, i a més a més som un projecte d’associacionisme juvenil en què nois i noies s’involucren voluntàriament per contribuir en l’educació d’infants i joves i a mantenir el barri viu i actiu”.

Tot això té molt de valor, però ens hem parat a pensar quin és l’impacte que genera l’activitat de l’esplai? Quina petjada deixa el nostre dia a dia? Quan en alguna formació hem plantejat a les monitores i monitors la pregunta al voltant de quines necessitats necessitem cobrir a l’esplai sorgeixen temes com: la compra de material, un local, transport quan anem d’excursió, menjar per assemblees o excursions, un banc on guardar els diners, eines digitals de coordinació de l’equip de monitors/es o per comunicar el projecte, etc. Com resolem aquestes necessitats és el que fa que l’impacte sigui més o menys responsable i positiu en relació a la societat. Som coherents entre el projecte educatiu de transformació i la gestió del dia a dia de l’esplai?

Fa uns anys era complicat trobar alternatives de consum. Més enllà del propi mercat capitalista no quedava cap altra opció que resignar-se, o bé calia ser molt imaginatiu per sortir-ne o esquivar-lo. Però actualment excusar-se dient que no hi ha alternatives és ser còmplice i perpetuar un sistema que beneficia a ben pocs. Capitalisme no només son grans marques que segurament ja fa temps que hem aconseguit suprimir del nostre dia a dia. El model econòmic capitalista basa la resolució de les nostres necessitats a base de compres en comptes de promoure intercanvis. Prioritza la comoditat i el benestar a la coherència i la justícia social, i convida a mirar cap a una altra banda davant d’un món perversament injust.

En els darrers anys a prop de casa s’han anat desenvolupant i estenent tot un seguit d’iniciatives que poden contribuir a fer que la transformació social que promovem des de l’educació en el lleure sigui coherent amb la gestió del dia a dia. És a dir, que vagi de la mà de les petites accions que duem a terme l’equip de monitors i monitores i en què sovint no ens hem parat ni a pensar. Estem parlant d’aquelles accions que fem sense pensar, que són el pas previ a allò que perseguim, i que sense pensar-hi gaire omplen la quotidianitat de l’esplai. Podem dipositar els diners en projectes de finances ètiques o si més no diversificar-los i tenir-los en diferents bancs prioritzant aquells amb unes estructures més horitzontals i amb un cert compromís social. Podem comprar aliments amb una baixa petjada ecològica, ja sigui en un comerç de proximitat o prioritzant aliments ecològics i de temporada. Podem consumir energia elèctrica verda, podem tenir una operadora de telefonia mòbil ètica. Fins i tot podem connectar-nos al món digital de programari lliure basat en la creació col·lectiva. En resum, podem plantejar-nos consumir de manera responsable, ja sigui amb productes ecològics i ètics o consumint i contractant empreses que posen les persones, i no el lucre, al centre de la seva activitat, com són les cooperatives. De fet, actualment hi ha tantes iniciatives d’economia solidària que s’ha creat un mapa, el Pam a Pam, per tal de poder-les centralitzar i localitzar amb facilitat. També les podem trobar a la Xarxa d’Economia Solidària (XES), on s’agrupen empreses i iniciatives diverses compromeses amb la mateixa transformació que promovem a l’esplai i a la qual potser té sentit que comencem a apropar-nos.

Podem plantejar-nos consumir de manera responsable, ja sigui amb productes ecològics i ètics o consumint i contractant empreses que posen les persones, i no el lucre, al centre de la seva activitat, com són les cooperatives.

No podem obviar que la força del capitalisme és la capacitat d’impregnar tots els racons de les nostres vides, individuals i col·lectives. Emprendre aquests petits grans canvis és segurament un procés incòmode i feixuc que implica un exercici de revisió i reflexió exigent. Ningú va dir que fos senzill, però oi que volem que els nostres projectes siguin socialment i ambientalment sostenibles i responsables? L’esplai és un projecte educatiu molt potent en si mateix, i si som capaces d’impregnar l’educació que duem a terme amb infants i joves de pràctiques ètiques i solidàries multiplicarem el nostre efecte transformador. Perquè del que es tracta és de posar les persones al centre i d’entendre que existeix una altra manera de resoldre les nostres necessitats. I aquesta manera passa pel suport mutu i la intercooperació. L’associacionisme i l’esplai ja són una peça més, només cal que vulguem ser part d’aquest engranatge de canvi!