19-març-2018

Autoria: Mònica de la Torre, Júlia Hosta i Miquel Martorell, formadores de l’Escola Lliure El Sol. 

---

Per què fem excursionisme a les nostres entitats? Per què sortim a caminar un dissabte al matí amb el nostre grup? I per què organitzem rutes de muntanya a l’estiu? Com és la relació entre l’associacionisme educatiu i l’excursionisme? I, sobretot, com volem que sigui?

Després d’unes quantes formacions i de moltes pluges d’idees, comencem a tenir clares algunes respostes. En primer lloc, entenem l’excursionisme com una pràctica esportiva. A través de l’esforç que implica fer exercici físic, descobrim els nostres límits i obtenim la gran recompensa de superar-nos a nosaltres mateixes. Però no ens quedem aquí. I és que aquesta activitat física no tindria sentit sense l’entorn on es desenvolupa. Aquí la idea clau és la “natura” o, més ben dit, tot allò que trenca la rutina i el ritme frenètic del nostre dia a dia a la ciutat (almenys per a aquelles que hi vivim!). Sortir de la nostra zona de confort no només ens allunya de la contaminació i ens obre la porta a paisatges que aprenem a estimar, sinó que ens permet desconnectar/reconnectar, contemplar i prendre consciència d’allò que ens envolta.

Sortir de la nostra zona de confort no només ens allunya de la contaminació i ens obre la porta a paisatges que aprenem a estimar, sinó que ens permet desconnectar/reconnectar, contemplar i prendre consciència d’allò que ens envolta.

Les pluges d’idees ens porten, així, a un univers sensorial de connotacions gairebé místiques: “aturar-nos i reflexionar”, “posar-nos en contacte amb el nostre propi cos”, “sentir-nos vives” i “ser més lliures” són algunes respostes habituals a la pregunta “per què fem excursionisme?”. Però alerta, que la cosa no va només de sensacions individuals! Allò que la majoria destaquem té a veure amb la dimensió col·lectiva, amb les relacions interpersonals. Quantes vegades hem agraït el poder de les rutes a l’hora de fomentar la cohesió i el treball en equip? Millorar els vincles entre els membres del grup a través d’interaccions úniques –dalt del cim, entre esbufecs en plena pujada o en el silenci de la tenda a la nit– és un altre potencial de l’excursionisme.

Per tant, què és l’excursionisme si no una potentíssima eina pedagògica? Viure experiències noves, descobrir(-nos) i aprendre a respectar l’entorn són només alguns aspectes del que moltes consideren un mètode educatiu en si mateix. No hi ha dubte, doncs, que l’excursionisme permet transmetre valors difícilment “palpables” en la nostra quotidianitat. Com si l’empatia, la solidaritat o l’esforç, per posar tres exemples, es multipliquessin a mesura que guanyem altura i es fessin més fàcils de comprendre. Tot plegat pot atribuir-se als espais de comunicació informal que es generen al llarg de les excursions, contextos no programats que propicien moments d’escolta i d’intercanvi d’idees entre infants i adolescents.

Arribats a aquest punt, volem dir-hi la nostra. Si bé compartim tots i cadascun dels arguments aportats més amunt (qui s’hi pot oposar?!), també trobem a faltar un debat de fons sobre el potencial transformador de l’excursionisme. Pensem que parlar d’excursionisme des de l’educació en el lleure és l’excusa perfecta per abordar el nostre estil de vida i, per tant, el model capitalista. Per fer-ho, però, cal trencar amb algunes visions romàntiques de la “natura”, així com amb la creixent conversió dels entorns no urbans en espais de consum mercantilitzat. A continuació esbossem algunes reflexions.

Trobem a faltar un debat de fons sobre el potencial transformador de l’excursionisme. Pensem que parlar d’excursionisme des de l’educació en el lleure és l’excusa perfecta per abordar el nostre estil de vida i, per tant, el model capitalista.

El vincle entre excursionisme i capitalisme es manifesta en múltiples dominis, i és que la creixent mercantilització de la muntanya és un fet evident. Refugis a preus abusius fruit de la manca de subvencions; l’augment dels refugis guardats (més grans i amb serveis cada cop més “exclusius”) en detriments dels equipaments lliures, o l’encariment desorbitat del material de muntanya, que a més a més sol tenir una vida curta (amb la qual cosa es fomenta el consumisme). Altres exemples són la museïtzació d’espais (amb la seva corresponent entrada) o les concepcions cada cop més esportives (i competitives!) de la muntanya. La conseqüència directa de tot plegat és un irreversible impacte mediambiental. Això ens porta, abans de res, a reivindicar un excursionisme més sostenible, més respectuós amb l’entorn. Però, un cop més, no ens quedem aquí.

Per nosaltres l’excursionisme s’ha d’entendre com una pràctica de transformació social més, com un desafiament al model de producció i consum imperant. Quan ens calcem les xiruques i ens posem a caminar, estem fent un ús no productiu del nostre temps. L’economia feminista ens ha ensenyat moltes lliçons al respecte. Quan decidim anar de Blanes a Portbou a peu estem afirmant que “tenim temps”, que no ens cal optimitzar-lo, i que prioritzem aquesta activitat realitzadora respecte d’altres d’alienants. Com es diu sovint, l’important és el trajecte. També inspirades pel feminisme, quan caminem prenem consciència de la importància de posar els nostres cossos al centre d’aquesta experiència, que ja hem vist que té tant de personal com de col·lectiva. L’excursionisme, doncs, ens converteix en agents creadors no subjectes als interessos de ningú. I, encara més quan el practiquem amb les nostres entitats, aquest potencial creador és el que ens permet posar en dubte, repensar i transformar algunes dinàmiques que no ens agraden.

L’excursionisme ens converteix en agents creadors no subjectes als interessos de ningú. I, encara més quan el practiquem amb les nostres entitats, aquest potencial creador és el que ens permet posar en dubte, repensar i transformar algunes dinàmiques que no ens agraden.

Se’ns pot acusar d’idealistes, de motivats i de “menjaflors”, però l’únic que fem és subratllar que l’excursionisme és la màxima expressió del suport mutu i de la llibertat. I això ens sembla, si no revolucionari, sí clarament contrari als valors del neoliberalisme. Defensem, per tant, que els esplais no hem de limitar la nostra interacció amb la natura a fer herbaris o tallers de reciclatge. Ens quedaríem molt lluny dels nostres objectius. Igualment, rebutgem que la muntanya es converteixi en un espai restringit a la pràctica esportiva elitista i, per tant, excloent. Com apuntàvem més amunt, creiem que l’excursionisme té tant d’activitat física com d’escola de convivència, tant de viatge introspectiu com d’eina pedagògica. Però si a totes aquestes dimensions no hi afegim un horitzó més crític, una meta realment transformadora, les entitats d’educació en el lleure correm el risc de caure en discursos que, per vies diferents, converteixen la muntanya en un espai d’oci passiu i consumista. I és que si una cosa sempre hem tingut clara és que nosaltres no caminem per caminar.