Image Image Image Image Image Image Image Image Image Image
Scroll to top

Top

Sin categoría

Recull de poemes de l’esplai El Creixent – 1r premi

28.04.2020 |

Recull de poemes de l’esplai El Creixent

EL CORONA VIRUS
El corona virus és molt dolent
I fa quedar a casa la gent
No ens deixa anar a passejar
Només quan sigui necessari anar a comprar
No anem a l’escola
I ens pensem que podem fer xerinola
Però a casa ens hem hagut de quedar
Avorrits com un aglà.

Biel Bernal


CORONAVIRUS
Un virus molt petit,
M’ha deixat atrapat al llit.
A casa ens hem de quedar,
I amb el virus acabar.
No ens hem de rendir
I així podrem sortir.

Marc de Santos


LA TXELL I L’HELENA
La Txell era una nena
que tenia una germana que es deis Helena
i l’Helena es va menjar una magdalena
mentre la Txell anava a Taradell.
Va anar a comprar espinacs pels seus llimacs,
fruita i galetes per les seves abelletes
i trossets de pernil pel seu conill.
Quan ho va tenir va tornar a casa carregada amb un cistell
va tornar la Txell i als animals ben tips van quedar
després de menjar.

Txell Prat Daví


LA PRIMAVERA
La primavera ha arribat
i a casa ens hem quedat.
La primavera ja és aquí
i no ens deixa sortir.
Però un dia arribarà
que tot s’acabarà.

Lluc De Santos Garriga


POEMA DEL DICCIONARI
Tresor de paraules,
ben escrites sempre estan
n’hi ha de petites, de boniques
i de grans.
Sempre trobes el que busques
i mai ho perds, per què en el
cap et queda, tot molt ben
aprés.

Abril Arroyo De Mas

“Boig per tu” i “Lluna, com jo?” – Esplai El Refugi, 2n premi

28.04.2020 |

BOIG PER TU

Autora: Emma

Alguna vegada t’has enamorat? Un amor impossible? Aquesta història tracta sobre un noi, en Marc. Ell sí que es va enamorar, però el seu era un amor una mica diferent. Un amor platònic.


Eren les 20:00 de la nit, i com cada tarda nit, en Marc sortia a aplaudir. Aquella nit del 21 d’Abril, es va adonar que el cel aquella nit estaria molt estelat. A ell li apassionaven les estrelles, les constel·lacions…


A mitjanit, va sortir al balcó, amb el seu telescopi. La lluna estava esplèndida, lluent, més gran que mai. Picat per la curiositat, va girar el telescopi cap a la Lluna, per observar-la. Però a les hores, va veure una cara. Va desviar la mirada del telescopi i es va rentar els ulls. Va tornar a mirar per veure si s’ho havia imaginat. I no, el que havia vist era real.

Uns ulls marrons i daurats, amb unes pestanyes llargues, i un somriure lluent, dolç…En Marc no podia apartar la vista, aquella careta de la Lluna l’havia hipnotitzat. Aquella nit, no va aclucar l’ullet, es va quedar enganxat al telescopi, observant- la.

A l’endemà, dubtava si havia sigut un somni, un de meravellós o si havia succeït en realitat.

Va estar-hi tot el dia pensant en això, i va decidir expressar-se amb un poema, per a ella, per a la Lluna.

Per la nit, després dels aplaudiments, va sortir una altra vegada amb el telescopi, a observar-la de nou, i li va llegir el poema, de tot cor:

LA LLUNA

Soc una guerrera amb una llança de gel,
Il·lumino el cel quan Ell no hi és.
Estimo la Terra en tota la seva diversitat
Enyoro la llum del teu somriure
Càlid, poderós, desitjat…
La nit és la meva aliada
Juntes, conquerim els cors,
Regalem somnis, petons i abraçades.
Després de mirar-la fixament, durant uns minuts, va veure com somreia, un
somriure càlid i dolç.

Aquella nit sí va aconseguir adormir-se. Va tenir un somni estrany però preciós.
La Lluna, venia a visitar-lo la diada de Santa Jordina. Anava vestida tota de blanc, amb un llarg vestit de seda i tul transparent, era encara més bella del que ell havia vist amb el telescopi. Tenia un somriure d’orella a orella, amb uns dents blancs com ella mateixa, I uns ulls grans, brillants I daurats com l’or. Duia un cabell negre, arrissat recollit amb un llaç de color plata.

De cop va obrir la boca per parlar. Es va sentir una veu tant dolça com la mel que deia:
– Avui es Santa Jordina avui tot és possible.

En Marc es va despertar eufòric. Es va vestir amb la seva millor roba, una camisa blanca, una americana negra i uns pantalons texans negres. Va sortir de casa seva, amb la intenció de trobar la rosa perfecta, la més bonica que hi hagués. Va voltar per tota Santa Perpètua en busca d’aquella rosa. Ja eren les 18.00 de la tarda i per fi, la va trobar, en una parada al costat del llac de la ciutat. Era una rosa lila. Va sentir un impuls, va sentir com si la rosa l’hagués triat a ell i no a l’inrevés.

Ja faltava poc per la nit de Santa Jordina, quan per fi tornaria a veure la Lluna. En Marc es va dirigir cap al llac. Eren les 22.00, quan les seves mirades es van trobar. Ell va llençar la rosa al llac, on es veia reflectida la Lluna. De sobte, unes onades van envair el llac, i una preciosa dona va aparèixer, entre elles. Aquella nit, van poder per fi, viure la seva gran història d’amor, es van veure, tocar, parlar… però poc a poc es va anar difuminant la nit, i es van adonar que en poc temps es faria de dia i que la Lluna no es podia quedar. El seu comiat, va ser curt però intens, es van prometre, que cada nit, es veurien en aquell llac.

Des d’aquell dia, en Marc va anar cada dia al llac, esperant veure a la seva estimada Lluna.

LA LLUNA, COM JO?

Autora: Núria

El dia 9 d’abril de 2004 vaig néixer jo, la Lluna. Actualment jo tinc 14 i avui us explicaré una petita “aventura” que vaig viure quan tenia 6 anys. Primer de tot us he de introduir a la meva vida i explicar-vos una mica sobre mi. Jo sempre he viscut amb el meu pare, la meva mare i el meu gat (el mimo), el meu color preferit és el blau i un dels meus animals preferits és el dofí, per això el meu amulet de la sort és un collaret amb un dofí. Ara mateix porto sortint cinc mesos amb el Carlos. El meu pare és astronauta i la meva mare no treballa, els estimo moltíssim als dos. Ara sí, comencem amb la aventura. Tot va començar un dia que el meu pare havia d’anar a treballar, la meva mare hem va dir que el papa havia de marxar un temps (dos mesos, aprox.), com que jo tenia 6 anys no li vaig donar gaire importància i el dia que ell va marxar li vaig dir adéu i li vaig fer un petó i una abraçada. Ell va marxar just abans de que jo anés a dormir, així que després de que marxes vaig anar al llit i als cinc minuts ja estava dormint. L’endemà al matí la mama hem va llevar i jo no recordava que el papa hages marxat i li vaig preguntar a la mama on era el papa. Ella hem va dir:El papa ha marxat a treballar molt lluny, i trigarà uns quants dies en tornar. Mentre no torni tu i jo ens ho passarem molt bé.

-On a anat a treballar el papa?- li vaig preguntar jo.

-A la lluna- hem va contestar.

Jo hem vaig quedar confusa, ja que la Lluna era jo; així que li vaig dir a la mama:

-Mama, la Lluna sóc jo i el papa no està amb mi.
-Si, ja ho se, però a l’espai hi ha un astre que es diu lluna- hem va
dir somrient.

Jo hem vaig quedar al·lucinada i hem vaig posar súper contenta al saber que allà dalt, a l’espai hi havia un astre que portava el mateix nom que jo. Així que vaig parlar amb la mama i vam decidir que mentre el papa no estes a casa ella m’ensenyaria coses noves i faríem manualitats, disfresses… però tot inspirat sobre l’espai. Aquell mateix dia a la tarda ja vam començar a buscar informació per no avorrir-nos (ja que jo estava de vacances d’estiu i la mama no treballava). Quan va arribar l’hora d’anar a dormir jo estava molt emocionada, ja que demà jo i la mama construiríem un coet i ens faríem una disfressa d’astronauta, com el papa.

Al matí jo hem vaig llevar i jo i la mama vam esmorzar, quan vam acabar i ens vam rentar les dents vam començar a construir el coet. Vam utilitzar una caixa de cartró amb una porta retallada per fer la “cúpula” i en vam utilitzar una altre que vam doblegar per fer la punta del coet, llavors la mama hem va dir que decores el coet com vulgues… així que li vaig donar un estil “galàctic” ( jajaja ). Quan vam acabar el coet ens vam posar a fer la nostre disfressa d’astronauta, vam utilitzar uns jerseis blancs que la mama no utilitzava i els hi vam posar un cinturó, després vam escriure cadascuna el nostre nom en un tros de tela i la mama va cosir-los a les samarretes; un cop va estar cosit vam agafar permanents i les vam acabar de decorar. Després vam fer els cascs, vam utilitzar dues caixes de cartró, retoladors de colors i tisores.

Vam estar jugant tota la tarda, fins que va arribar l’hora de sopar; ho vam deixar tot preparat per demà seguir jugant. Els dies van anar passant i la mama i jo vam seguir jugant, aprenent coses sobre l’espai, però sobre tot vam crear records que mai oblidarem i que ens van unir més que mai.

Quan van passar els dos mesos el papa va arribar a casa i la mama i jo el vam rebre amb una petita festa que havíem organitzat (amb un pastis, banderoles, música… però sobre tot, molta il·lusió i amor). Vam explicar al papa tot el que havíem fet durant els dos mesos i ell ens va explicar tot el que havia vist i aprés sobre la lluna, hem vaig quedar flipant!! I des d’aquell mateix moment vaig saber que de gran volia ser astronauta per poder complir el meu somni: ANAR A LA LLUNA!!

I fins aquí la meva “aventura”, però no us penseu que serà la ultima que us explico… tinc milers de anècdotes, moments i aventures per explicar.

Apa, fins la pròxima!

“Ballarem”, “Mi pequeño diario” i “El senyor fantasmal” – Esplai Farfalla, 3r premi

28.04.2020 |

BALLAREM

Autora: Maria Batllé

Hola sóc l’Alex i aquestes són les meves amigues: L’Anna, l’Alba i l’Ariadna, juntes som l’equip A, ens vam prometre que no ens separaríem mai però… a l’institut, tot va canviar… L’Anna se’n va anar a l’equip de futbol, l’Alba al de les animadores i l’Ariadna al de ciències. Em vaig sentir molt sola, i vaig anar a l’aula de música, allà vaig cantar i va venir el Nil, un nen simpàtic que era sord. Jo no ho sabia, i pensava que m’estava espiant, per això el vaig insultar.  Ell m’ho va explicar tot, i jo em vaig disculpar, li vaig preguntar; -Com pots escoltar la meva música?. Ell em va respondre: – No l’escolto, em fico dins… I llavors em va fer posar la mà a l’altaveu. Em va dir: -Ja sé que sóc sord, però sé fer de DJ.

Per la nit, em vaig donar compte que l’equip A i jo ens havíem separat. Mentrestant vaig pensar com ens podríem tornar a reunir…. De sobte, la bombeta se’m va encendre. Ens podríem presentar al concurs de talents, però no seria gens fàcil, perquè el jurat eren: el director i la seva filla, la Miranda, la pitjor nena del món. Però jo sabia que podríem guanyar. Al dia següent els hi vaig comentar, però…. Em van dir que no, perquè no els interessava. Al cap de 5 minuts, el Nil em va preguntar si participaria al concurs, però li vaig dir que no, no estava d’humor per participar-hi.

La nit del concurs, vaig veure que les meves “amigues” no portaven la mateixa roba que el seu equip, es veu que portaven la roba que vaig dissenyar jo! I portaven una de sobres, de la meva talla! Me la van donar i em van explicar que els dies abans, ho estaven preparant tot! Però quina cançó ballaríem? –vaig preguntar. Em van dir que ja havien triat una, i era la meva!!! Em vaig posar tant contenta, que el somriure m’arribava d’una orella a l’altre!

Vam sortir a l’escenari i a tothom li va agradar tant la coreografia que la Miranda va haver de votar en verd! Vam guanyar el concurs, el trofeu, però allò era el menys important, el que m’importava era que havia tornar a guanyar l’amistat de l’equip A!

MI PEQUEÑO DIARIO

Autora: Judith

Hola pequeño diario en el dia de hoy hemos estudiado una cosa bastante interesante que me contó mi madre hace muchos años. En el cole hemos estado hablando de cuando surgió la tragedia del coronavirus mi madre me contó que tuvieron que estar encerrados en casa más de un mes y medio . Y la verdad suerte que no me pasó a mi porque soy un culo inquieto.

16/4/2040

Hoy en el colegio me han dicho que me tengo que aprender el baile de renegate de tik tok y pues claro le he preguntado a mi madre y hemos pasado toda la tarde ensayando.

17/4/2040

En el colegio hemos hecho manualidades y al llegar a casa mi madre me ha explicado que ella de pequeña iba a un esplai súper molón se llamaba esplai farfalla  y  me ha explicado que tenía a unos monitores que se llamaban Claudia, Abril, Isa, Xavi……

18/4/2040

Hola mi diario, hoy mi madre me ha contado otra de las cosas que pasaron en la época del coronavirus o también llamado covid19 . Me dijo que en símbolo de agradecimiento a los sanitarios cada día a las 20 : 00 en punto aplaudían para animar a los sanitarios a continuar así.

EL SENYOR FANTASMAL

Per llegir el conte amb il·lustració de l’Èric Rebullida, feu clic aquí!

“L’Altell i les Joguines” – Esplai Ara Mateix, 3r premi

28.04.2020 |

L’ALTELL I LES JOGUINES

Autora: Dina

Habitació d’en Pau (un nen de sis anys).

Es troben al mig de l’habitació les quatre joguines més importants per en Pau, l’os de peluix sembla molt preocupat, els altres tres alguns saben més que altres però no s’han assabentat del que passa realment.

BARBIE: Per què m’heu despertat de la maleïda migdiada? Alguna cosa molt important ha d’estar passant perquè sinó no li trobo cap sentit!

COTXE TELEDIRIGIT: Barbie!! Que no te n’adones de que ha passat? No trobes a faltar a ningú?

OS DE PELUIX: (Amb to irònic i enfadat dirigint-se a la barbie) Esclar que no! És una egoísta que només li interessa dormir la seva meravellosa siesta i no els seus companys!

COTXE TELEDIRIGIT: Tranquil os, sabem que t’està afectant molt la seva marxa però aconseguirem trobar-lo. I sobretot no ho paguis amb nosaltres.

BARBIE: (mirant a l’os amb pena) Ostres! Es tracta del teu pare? (Comença a fer moltes preguntes i parla molt ràpid i cridant) Que li ha passat? On està? Està bé? L’han tirat a les escombraries? Ja no el vol el Pau?

PLAYMOBIL: Tranquila! Prou ja, no? Si, s’ha perdut i només l’os sap que li ha passat així que ara ens calmem tots, respirem i que ell ens expliqui que ha passat i llavors pensem un bon pla!

(Tots agafen les cadires i es posen al centre de l’habitació per parlar-ho tot amb calma)

COTXE TELEDIRIGIT: Va ós, si ens expliques amb detall el que li ha passat tot sortirà bé.

OS DE PELUIX: (Plorant desesperat) Esque tot és culpa meva! Jo estava amb ell en aquell moment i no vaig poder fer res!

PLAYMOBIL: Tranquil os, com tu has dit no vas poder fer res, estic segura que si ho haguessis pogut fer ho hauries fer.

BARBIE: Esclar! Vinga ara el més important és que ens expliquis el que ha passat i

ho arreglem!

OS DE PELUIX: D’acord, moltes gràcies a tots! Doncs jo estava amb ell i havíem vist algo moure’s fora de l’habitació i hem decidit sortir i quan estavem fora ham vist que estaven pujant caixes de roba d’hivern de la mare i jo li ha dit que marxessim ràpid, ell no m’ha fet cas i ha anat a veure que hi havia dins les caixes i llavors m’he enfadat i li he dit que el deixava allà i marxava i quan estava entrant a l’habitació he vist com la mare agafava la caixa on estava ell i la guardava però ja era massa tard per fer alguna cosa.. Em sap molt greu per ell…

BARBIE: (Dirigint-se a l’os de peluix) Ostres, em sap greu com t’he contestat abans, no era conscient del que passava!

PLAYMOBIL: Vinga llavors barbie agafa la pissarra, os ordena les cadires, cotxe els bolígrafs i jo vaig a controlar l’horari d’en Pau!

Tots desapareixen d’escena.

Entra la barbie amb la pissarra a la sala on es troba l’os amb les cadires ja ordenades i llestes i entre els dos col·loquen la pissarra.

BARBIE: Va tranquil, ja veuras com tot sortirà bé.

OS DE PELUIX: Moltes gràcies per tot enserio, si no fos per vosaltres no se com ho hauria fet!

Entra el cotxe teledirigit amb els bolígrafs de tots colors i el playmobil amb l’horari d’en Pau.

PLAYMOBIL: Tenim lliure durant gairebé dues hores ja que en Pau està a classe de teatre i els pares estan treballant.

COTXE TELEDIRIGIT: Perfecte doncs vinga! Pensem opcions per on poguem pujar a veure’l!

BARBIE: Podem pujar per les escales!

OS DE PELUIX: No! La mare les ha tancat ja… i obrir-ho és impossible perquè està molt amunt!

COTXE TELEDIRIGIT: També tenim les tuberies, alguna hauria d’arribar a dalt!

OS DE PELUIX: Playmobil! Mapa de les tuberies!

PLAYMOBIL: Hi ha una que va des del lavabo fins a l’altell, és molta pujada però crec que entre tots ho podem aconseguir!

BARBIE: Perfecte ja tenim el lloc per on pujar ara necessitem saber el com i crec que la persona que més ens pot ajudar ets tu! (senyala al cotxe teledirigit)

OS DE PELUIX: Exacte ja que si et poses el turbo pots pujar pujades fàcilment.

COTXE TELEDIRIGIT: Nois… em sap greu però jo no ho veig gaire segur aixó d’utilitzar el meu turbo… crec que haurieu de seguir sense mi… m’estio molt al teu pare però no em veig en cor de fer-ho…

BARBIE: Enserio? No estàs disposat a ajudar a un bon amic que està en perill? OS DE PELUIX: No m’esperava això de tu… i suposo que el meu pare tampoc… COTXE TELEDIRIGIT: Ho sento però no puc…

PLAYMOBIL: No ho fas per mandra o tens alguna altra raó?

COTXE TELEDIRIGIT: Bé nois… Pensava que mai hauria d’explicar aquesta història…

BARBIE: (amb impotència) No són moments per historietes o ena ajudes o no però ràpid que ara només ens queda una hora!

OS DE PELUIX: No, no… No passa res barbie deixa’l que s’expliqui i haviam si ara ho entenem millor tot.

COTXE TELEDIRIGIT: (parla a poc a poc i trist) Moltes gràcies intento ser breu… El meu pare quan era jove i jo només era un nen va haver d’escapar d’una altra joguina molt malvada i llavors per poder-se ensortir va posar el turbo i es veu que el tenía espatllat i llavors va explotar i es va trencar en mil bocins…

PLAYMOBIL: Ostres no en sabíem res… ens sap molt greu… si no ho fas ho entendrem…

BARBIE: Si… i em sap greu com t’he contestat abans….

COTXE TELEDIRIGIT: Tranquils nois, ho faré, per ell i per nosaltres!

TOTS: (s’abracen i criden) Si!! Per ell!

Barbie es dirigeix a l’os pare. Els altres es queden congelats.

BARBIE: Tu i jo mai hem sigut gaire amics… bé la veritat és que jo no en tinc gaires… però tu ets una joguina que es fa estimar per tothom amb el teu gran cor. Vas ser l’únic en rebrem el primer dia, quan vaig arribar amb una por terrible a questa casa sense saber amb qui em trobaria… Tu em vas ajudar el primer dia quan ningú ho va fer així que et dec una i per tant faré el possible per treure’t de l’altell…

El cotxe teledirigit es dirigeix a l’os pare. Els altres es queden congelats.

COTXE TELEDIRIGIT: Amic… Saps que t’estimo molt… faré el possible per salvar- te… i sí, em fa molta por que em pugui passar alguna cosa com al meu pare, però un dia un bon amic em va ensenyar que per un amic s’havien de deixar les pors enrere i lluitar com un valent així que ho faré!

Playmobil es dirigeix a l’os pare. Els altres es queden congelats.

PLAYMOBIL: Pfff… Si sapiguessis com estan les coses per aquí baix Quan

aconseguim treure’t ja veuras com t’estimem tot perquè estem movent cel i terra per poder-te salvar de l’altell… Ets la joguina amb més bondat dins seu que he conegut i sé que ets molt fort i mai vols que la gent t’ajudi ja que ets molt tossut peró ara és hora de que et deixis ajudar per les joguines que més han necessitat la teva ajuda.

L’os de peluix es dirigeix a l’os pare. Els altres es queden congelats.

OS DE PELUIX: Pare… Tu i jo sempre amb les nostres baralles… Sempre per una cosa o altra acabem així però és perquè tu em vas ensenyar a lluitar per tot el que volia i ara els dos som molt tossuts… però ens estimem molt i ho sabem i tant l’un com l’altre lluitaria el que fos per fer el bé i jo et salvaré de totes les maneres possibles… sé que no m’hauria d’haver enfadat per aquella tonteria i ara em sap molt greu… quan sortim d’aquesta et prometo que faré el possible per passar molt de temps els dos sols fent coses de pare i fill.

Els quatre es disposen a ajudar i ja tenen el pla fet.

COTXE TELEDIRIGIT: Perfecte llavors jo utilitzo el turbo per pujar primer i portaré a sobre la barbie i el playmobil i tu os estaras esperant a la porta amb el coixí ben llest perquè no ens fem mal!

BARBIE: Si!! Vinga que nosaltres podem!

OS DE PELUIX: Exacte! Abans però ajudeu-me a posar el coixí bé! Que pesa molt i jo sol no podré!

Tots agafen el coixí i el preparen al costat de la tubería. La barbie i el playmobil pugen sobre del cotxe i l’os obra la tubería.

OS DE PELUIX: Vinga molta sort, vosaltres podeu!

Sonen uns cops a la porta i tots es fan els adormits, es pensen que és el Pau. En canvi el que entra és l’os gran.

OS GRAN: La que esteu montant per salvar-me eh… Que no sabeu lo tossut que sóc amb aquestes coses??

OS DE PELUIX: Pare!! Ai que content que estic! Ho sento pel que ha passat avui allà! Ha estat tot culpa meva.

OS GRAN: No fill, no et preocupis ha estat ha causa de la meva gran tossuderia…

PLAYMOBIL: Hola! Ens podeu treure? Nosaltres també volem saludar-te!!

L’os pare i el fill ajuden els altres i tots s’ajunten en una enorme abraçada plena d’amor verdader.

FI.

“Els problemes de la Bina” i “Poema de Sant Jordi coronat” – família Adell, 3r premi

28.04.2020 |

ELS PROBLEMES DE LA BINA

Autora: Géynaba Adell (esplai Xiroc)

Hi havia una vegada una nena que es deia Bina. Tenia 12 anys, vivia a una granja amb el seu pare i la seva mare. La família era del pakistan però es van mudar a Barcelona, encara que seguien les seves tradicions. Al costat hi havia una escola d’hípica, ella era una genet molt bona i li encantava montar a cavall. Ella anava a una escola d’un poble del costat fins que l’escola on anava, va tancar. A part, a ella  li tocava canviar perquè anava a fer 1r d’eso i l’escola era fins a 6è. Va haver d’anar-se’n a una escola a la ciutat. El seu primer dia quan va entrar a l’escola va notar alguna cosa rara: hi havia alguns alumnes que  es  reien  d’ella.  Tothom  anava súper arreglat i   maquillat i ella anava amb roba normal, amb un mocador    al cap i sense maquillar-se…. De cop se li van acostar unes nenes i li van dir:

-Ei tu! Com et dius nena, què fas aqui?

-Hola… (va dir morta de vergonya) em dic…. Bina, encantada jajajaja

-Perquè rius pringada… JAJAJAJAJAJAJA

La Bina se’n va anar disgustada i li tocava educació física. Mentres corrien aquell grup de nenes que el formaven: la María, la Paula, l’Emma, la Sofia i la Martina, la van empuxar i va haver d’anar a enfermeria perquè s’havia fet un trau. Abans  d’això les nenes li van dir:

– No diguis res que hem sigut nosaltres que si no…. Te n’arrepentiràs!

Els dies anaven passant i es reien d’ella i  la pegaven….  Va preguntar perquè era  així i li van dir:

– perquè ets una pringada, que viu a la granja, no té amigues i ha sobre ets la més intel·ligent.

I la Bina va dir amb por:

– I quin problema hi ha què sigui la més intel·ligent, que em teniu enveja?

Les noies es van enfadar i li van donar una bona pallissa, la Bina va acabar amb un morat molt gran a la cara.

Per  ella, quan li tocava hípica, era l’únic moment que es podia oblidar del bullying.  I a la hípica, hi  tenia moltes amigues . Un matí, quan ja estava farta de tot, es va  aixecar i no es veia amb cor d’anar a  l’escola.  No sabia què fer i va decidir fer-se  passar per a malalta. La seva mare li va posar el termòmetre, ella prèviament per a  fer veure que tenia febre, el va posar a la làmpara, i es va escalfar. La seva mare li va dir:

– Doncs et quedaràs a casa sola perquè no ens podem quedar amb tu.

Ella tenia por d’explicar-ho als seus pares i no els hi explicava.

Quan va tornar a l’escola va fer una amiga. Aquesta era jo. A mi m’ho va explicar  tot. Tot el tema del bullying, etc…. I em va explicar una cosa que ningú sabia. El
seu oncle obligava a la Bina a casar-se amb el seu cosí! Ella no volia i estava fent el possible per a parar-ho. El que jo vaig fer va ser primer de tot explicar-li a a seva mare que li feien bullying. La seva mare va parlar amb la seva tutora i amb la directora. El tema del bullying va acabar i van expulsar a les dues nenes que més     la molestaven. I les  altres, les seves famílies, les van treure de l’escola. El bullying va acabar, per a fi, ara havia de resoldre no casar-se amb el seu cosí.

La Bina em va explicar que a la seva religió, la família decidia amb qui es casava la noia. És molt injust!!! Li vaig dir jo a la Bina. La Bina em va dir:

– Jo de gran vull ser metgessa però un cop em casi no podré fer res. Estic horroritzada!
– I si parles amb la teva mare?- Li vaig dir jo.

– Les mares no poden opinar, és massa injust.

Van passar uns quants anys i la Bina ja anva a 4t d’eso com jo. Ja li havien dit el dia del casament i tot, li vaig dir que parlés amb el seu pare i ho va fer.

La Bina va parlar amb el seu pare:

– Papa, NO EM VULL CASAR!!!!

– La boda és la setmana que ve!- Va dir el seu pare.

– Ja ho sé però jo no em vull casar vull ser metgessa i estudiar.

El seu pare es van enfadar una mica però al final es van decidir i li van dir:

– Et deixo 10 anys perquè facis el que vulguis i després et casaràs d’acord?

– Molt bé, em sembla bé.

Així que va ajornar el casament 10 anys.

Quan van passar 10 anys les ganes d’aprendre de la  Bina  havien  augmentat  encara més. I va decidir escapar-se la nit abans del casament i anar a denunciar a la policia, el seu tiet. La Bina tenia por que tota la seva família es posés en contra seva, però totes les dones de la família la recolzaven.

Va guanyar el judici. Quan va tornar a estudiar es va sentir que tornava a viure.

Sé que no sóc jo qui l’ha salvada del casament, però estic contenta que gràcies a  mi es va decidir a parlar amb el seu pare.

POEMA DE SANT JORDI CORONAT

Autora: Aisha Adell (esplai Xiroc)

Aquest sant jordi és diferent el vivim en confinament

si us plau que s’acabi ja

perquè volem sortir a passejar

Per sant jordi coronat

un drac molt estrany ha arribat en comptes de ser gran i temerós es petit i contagiós

I qui és la princeseta?

és tothom que porta mascareta si les volem curar

el cavaller haurem de trobar

L’heroi no és el sant jordi valent sinó un científic que salva la gent la vacuna ha trobat

i el món ha millorat!

“On són els monstres?” Família Rebullida, 2n premi

28.04.2020 |

Autoria: Família Rebullida de l’esplai Farfalla

Per veure el conte il·lustrat, feu clic aquí!

“La nova llegenda de Sant Jordi” – Família Trabalón Pérez, 1r premi.

28.04.2020 |

Autoria: Família Trabalón Pérez (Greta i Tristán) de l’esplai Torxa

La coherència que immobilitza

08.01.2020 |

08-GENER-2020

Autoria: Francesca Nogales, ponent de la propera Escola d’Esplac 2020.


Si he de triar un valor que defineix la ideologia dels Esplais Catalans aquest és, segons el meu parer, el pensament crític: un valor fortament arrelat a la societat catalana, al qual li devem moltes gestes. 

És un valor dels fàcils i conceptualment s’entén ràpid: el pensament crític és qüestionar-ho tot, preguntar-se el perquè de les coses. Al mateix temps, però, és també un valor dels més difícils, perquè ens compromet mitjançant la coherència, a passar de la crítica a l’acció. 

Comencem per la part fàcil: el pensament crític com a concepte. Com deia el meu professor d’Introducció a la Sociologia, Joan Estruch, és posar de manifest les coses que es donen per descomptat, allò que es dóna per suposat. Sovint les coses que es donen per descomptat, quan preguntes per què es fa això, o per què es fa així, la resposta és no sé, sempre s’ha fet així, o pitjor encara, per nosaltres és normal això. 

Davant aquestes respostes, és altament probable trobar una situació injusta, una opressió, una desigualtat socialment acceptada, etc. I és per aquest motiu que l’esperit o pensament crític facilita unes ulleres per mirar que ens ajuden a ser dia a dia una societat que aprèn, més conscient i més justa quan, amb el temps, el discurs passa a l’acció quotidiana. 

Fantàstic, fins aquí tot estupendo. Quin és el problema que veig jo ara? 

Passem a la part difícil del valor del pensament crític: la coherència. Bé, de fet, el problema és la paràlisi que genera l’exigència de coherència amb el valor del pensament crític. El fet és que ara no es pot fer res. Res de res. Facis el que facis hi ha lleugeresa per ser acusada d’opressora, de masclista, d’injusta, de poc sostenible i de poc sensible amb la cura o qui sap què. I per tant, l’estratègia assumida per moltes persones és la paràlisi: “no faig, no dic, i així no m’exposo al judici, a la crítica o fins i tot a l’exclusió”. 

Hi ha una part que crec que des dels esplais s’està fent molt bé. Millor que enlloc, diria. De la mà d’aquesta capacitat crítica nostra, veiem les injustícies i opressions com quasi cap altre col·lectiu, les fem emergir i no tenim por de manifestar-les. És una tasca importantíssima. Alhora volem ser coherents i això també està molt bé. Però sento que cada dia és més difícil, perquè el discurs, especialment al voltant al gènere, però també cap a altres temes com la sostenibilitat i l’alimentació, s’estan allunyant tant de les pràctiques, de la vida quotidiana, del món real, que resulta extremadament complicat ser coherent, ser pur, i connectar al 100% el que pensem i el que fem. Òbviament, que sigui difícil no vol dir que deixem d’esforçar-nos cada dia. 

El meu diagnòstic és que el discurs va massa ràpid i no donem temps, ni tan sols a l’esplai, a incorporar les pràctiques que considerem oportunes. Un exemple: un grup de joves jugant vora la piscina. Un noi agafa a una noia i la llença a l’aigua. Tots riuen. En aquell instant, una noia asseguda en una gandula crida assenyalant amb el dit: “això és un rol de gènere!” La gent de cop es tensa, i es fa un silenci 2 segons eterns. Imagino la reacció del noi i de la noia, especulo el seus pensaments. Noi: “merda! Potser té raó, no hi he pensat. Què faig, li demano disculpes?”. Noia: “És veritat! Per què m’ha agafat a mi i no a un noi? Estàvem rient, però és cert que es pot llegir com un gest de poder masclista…”

El diagnòstic dels meus nebots adolescents és que el discurs s’ha tornat més radical per postureig. És com si guanyem punts quan manifestem la crítica, quan fem emergir allò que a vegades donem per descomptat. Un punt de postureig per la noia de la gandula! I un punt per tenir el pensament crític alerta en qualsevol moment. 

Com ho veieu? Postureig del discurs o desconnexió entre el discurs i la pràctica? 

Crec que aquest exemple dóna una pista cap a la solució del problema. Considero que és bo mantenir l’esperit crític amb un volum adequat, que és bo que el fem emergir. Això sí, amb cura, amb carinyo, per tal que l’altre no senti judici sinó un espai per a la millora i l’aprenentatge. 

Us comparteixo una altra anècdota; a l’estiu vaig viure un moment revelador. En un dels cursos intensius i associatius, l’ambient del grup era tens i els silencis, recurrents. Mai m’havia trobat en aquesta situació en un context d’aprenentatge i lleure. Després d’unes hores difícils, va obrir-se el meló: calien tres persones voluntàries. El grup, majoritàriament format per dones, callava. Dos nois van oferir-se a participar, i un tercer va demanar que alguna noia fos la tercera voluntària. Es va liar… clar! 

En resum, el que jo vaig entendre, és que moltes persones no participaven ja que sentien judici sobre les seves aportacions, i ningú volia exposar-se a la crítica. Si el comentari no era exquisidament coherent amb el discurs “pur o postu” del grup, la persona rebia mirades, comentaris atacants…en definitiva, sentia el judici. I això va portar a la paràlisi d’aquell grup: un grup tens i encotillat per la norma no escrita del discurs pur, radical o postu i l’exigència de coherència sense marge per a l’error, per l’autocrítica, per l’aprenentatge col·lectiu com a grup. Jo sentia a un grup empoderat fent servir perniciosament el poder. 

Sort que el procés de creixement és col·lectiu i progressiu, com l’aplicació del discurs al nostre dia a dia, i finalment, totes vam entendre que estàvem allà per aprendre. No imagino un espai millor que un esplai, un cau o una formació per sentir-me còmoda, per sentir-me jo mateixa, i per compartir els meus dubtes i reflexions. 

Estic d’acord amb el 98% del discurs i els valors que treballen els esplais avui dia. La meva pregunta és: Per a què ens serveix com a esplais aquest judici? Ens ajuda a ser millors entitats? Ens facilita la connexió entre discurs i acció? Ens permet aprendre? Aquesta exigència de coherència a què respon?

Camineu ben lluny i no us deixeu l’alegria i les ganes d’aprendre!

23.12.2019 |
23-desembre-2019

Autoria: Dani Costa Soler, ex membre de l’Equip de Coordinació d’Esplac.


Discurs de cloenda del Dani Costa, ex membre de l’Equip de Coordinació, a l’Assemblea General Ordinària 2020:

“El 2008 començava a ser monitor d’esplai, i el 2010 engegava la millor aventura de la meva vida,  de la mà de l’esplai la Fera. Un any després m’iniciava a les reunions del sector Vallès, i el 2014 entrava a formar part de l’EGS durant dos cursos. Finalment,  entrava a l’Equip de coordinació on he gaudit els últims quatre anys. 

En resum, 12 anys dedicats a l’esplai, i us asseguro que no hi ha res que em faci més feliç, que tancar aquesta etapa, el mateix any que l’Esplai la Fera celebra el seu desè aniversari. Felicitats doncs a tots els meus companys i companyes, i que la Fera segueixi deixant petjada allà on va. 

L’esplai m’ha fet ser qui sóc avui en dia, és on he crescut, on hi tinc els amics i on he construit les meves conviccions, la meva manera de pensar i el meu estil de vida. 

Jo us convido a viure l’esplai des de la pedagogia i l’aprenentatge, posant l’educació al centre de la nostra manera de ser i de fer, i lògicament, posant l’infant al centre de la tasca educativa de l’esplai. 

Formar part de l’esplai és fer política, prendre decisions, i  això ens agrada a tots, ens empodera, ens alimenta la nostra persona, i a vegades perillosament també l’ego. I crec que l’important és que allò que fem, ho fem a amb consicència i de la forma més pedagògica possible. Fer política amb pedagogia, i això vol dir per mi: escoltar més i parlar menys; empatitzar més amb l’altre; construir des de l’equip i no  des d’un mateix; responsabilitzar-se dels propis actes; no culpabilitzar ni caure constament en un judici cap als altres; i en definitiva, pensar en col.lectiu i per l’interès de l’equip sovint per davant del propi. A vegades, significa també renunciar i callar-se, i aprendre a deixar un espai, perquè els altres l’agafin. Fer pedagogia també vol dir equivocar-se i aprendre dels errors, vol dir críticar-se i aprendre a criticar de forma constructiva. 

Hi ha una paraula que voldria donar-li valor, en un món on sembla que tot i tothom flueix. Parlo del compromís. Per mi el compromís comença per un mateix, va lligat a la voluntat, allò que fem i no només allò que diem que farem. L’esplai m’ha ensenyat que la credibilitat i la coherència no es mesura per saber parlar molt, sinó per actuar i responsabilitzar-se. I actuar significa estar allà, ser-hi!  Perquè és llavors, quan hi som, que Esplac, i també els esplais són més participatius, més coherents i més transformadors.

Us asseguro que no hi ha res més meravellós, i així ho he viscut, i així ho sento, que ser monitor i formar part d’un equip, i fer-ho amb una actitud compromesa. Compromesa amb la tasca educativa cap a l’infant, construïnt vincles forts, però també compromesa amb la cura, les relacions i el benestar de totes les persones: infants, monitores, famílies i entorn. Quan totes ens comprometem, totes som equip, si ho fem bé, si ens cuidem, llavors som imparables, som capaces de tot, i res ni ningú ens atura.  

Del meu pas per Esplac, m’agradaria que sovint totes fóssim una mica més coherents, més compromeses, i m’agradaria també que la tasca educativa estigués al centre del debat, de les discussions i sigués realment la protagonista de les nostres reunions, assemblees o espais on participem. Sé que és així en molts casos.   

Crec que quan parlem d’educació tot pren sentit, perquè al final és allò que totes compartim i tenim en comú, i de fet, és la millor manera  que tenim per canviar el que no ens agrada. Formar part de l’esplai i d’Esplac ja és de per si transformador, i si totes posem el focus en allò important, segur que tot plegat encara tindrà un impacte més gran.  

Vaig acabant, però sento que és important per mi poder agrair públicament a totes les persones que han format part d’aquest camí. 

Gràcies, a les persones de la Secretaria Tècnica. M’emporto col.legues i amics, moments i molts aprenentatges amb vosaltres. Sou les imprescindibles sense cap dubte. 

Gràcies a les persones del Gran Comitè per fer més fàcil aquest camí compartit, pel vostre escalf, per estar allà i donar-nos estima i per fer que Esplac tingui un sentit.  

Gràcies a l’Equip de Coordinació, a totes i cadascuna de les persones amb qui he compartit equip. Especialment amb aquelles que ens hem cuidat, ens hem respectat, ens hem estimat, ens hem valorat i també ens ho hem passat molt bé.  I deixeu-me prendre’m la llicència, per reconèixer la gran tasca que feu.  Perquè amb les vostres inseguretats i fortaleses, amb les vostres pors i valentia, amb la vostra estima cap Esplac, esteu allà sempre, aprenent i empoderant-vos dia a dia. Que res ni ningú us tregui les ganes de continuar, de viure intensament la vostra feina, de fer equip i fer les coses el millor que sabeu. 

Gràcies a l’Esplai la Fera per fer-me millor persona, per donar-me els millors anys de la meva vida. També gràcies a la Marta per donar-me conèixer el món ‘esplaiero’. Gràcies als amics i amigues de l’esplai, i desitjo que seguim mantenint l’esperit d’allò que un dia ens va unir. 

En definitiva, gràcies a totes per donar-me aquest espai. Sigueu compromeses i constants, sigueu pacients i responsables, sigueu empàtiques, valentes i cuidadoses. Sigueu en definitiva, tot allò que l’esplai us regali, i agafant el millor de vosaltres, camineu ben lluny i no us deixeu l’alegria i les ganes d’aprendre. 

Gràcies i molta sort!”