Image Image Image Image Image Image Image Image Image Image
Scroll to top

Top

Sin categoría

La coherència que immobilitza

08.01.2020 |

08-GENER-2020

Autoria: Francesca Nogales, ponent de la propera Escola d’Esplac 2020.


Si he de triar un valor que defineix la ideologia dels Esplais Catalans aquest és, segons el meu parer, el pensament crític: un valor fortament arrelat a la societat catalana, al qual li devem moltes gestes. 

És un valor dels fàcils i conceptualment s’entén ràpid: el pensament crític és qüestionar-ho tot, preguntar-se el perquè de les coses. Al mateix temps, però, és també un valor dels més difícils, perquè ens compromet mitjançant la coherència, a passar de la crítica a l’acció. 

Comencem per la part fàcil: el pensament crític com a concepte. Com deia el meu professor d’Introducció a la Sociologia, Joan Estruch, és posar de manifest les coses que es donen per descomptat, allò que es dóna per suposat. Sovint les coses que es donen per descomptat, quan preguntes per què es fa això, o per què es fa així, la resposta és no sé, sempre s’ha fet així, o pitjor encara, per nosaltres és normal això. 

Davant aquestes respostes, és altament probable trobar una situació injusta, una opressió, una desigualtat socialment acceptada, etc. I és per aquest motiu que l’esperit o pensament crític facilita unes ulleres per mirar que ens ajuden a ser dia a dia una societat que aprèn, més conscient i més justa quan, amb el temps, el discurs passa a l’acció quotidiana. 

Fantàstic, fins aquí tot estupendo. Quin és el problema que veig jo ara? 

Passem a la part difícil del valor del pensament crític: la coherència. Bé, de fet, el problema és la paràlisi que genera l’exigència de coherència amb el valor del pensament crític. El fet és que ara no es pot fer res. Res de res. Facis el que facis hi ha lleugeresa per ser acusada d’opressora, de masclista, d’injusta, de poc sostenible i de poc sensible amb la cura o qui sap què. I per tant, l’estratègia assumida per moltes persones és la paràlisi: “no faig, no dic, i així no m’exposo al judici, a la crítica o fins i tot a l’exclusió”. 

Hi ha una part que crec que des dels esplais s’està fent molt bé. Millor que enlloc, diria. De la mà d’aquesta capacitat crítica nostra, veiem les injustícies i opressions com quasi cap altre col·lectiu, les fem emergir i no tenim por de manifestar-les. És una tasca importantíssima. Alhora volem ser coherents i això també està molt bé. Però sento que cada dia és més difícil, perquè el discurs, especialment al voltant al gènere, però també cap a altres temes com la sostenibilitat i l’alimentació, s’estan allunyant tant de les pràctiques, de la vida quotidiana, del món real, que resulta extremadament complicat ser coherent, ser pur, i connectar al 100% el que pensem i el que fem. Òbviament, que sigui difícil no vol dir que deixem d’esforçar-nos cada dia. 

El meu diagnòstic és que el discurs va massa ràpid i no donem temps, ni tan sols a l’esplai, a incorporar les pràctiques que considerem oportunes. Un exemple: un grup de joves jugant vora la piscina. Un noi agafa a una noia i la llença a l’aigua. Tots riuen. En aquell instant, una noia asseguda en una gandula crida assenyalant amb el dit: “això és un rol de gènere!” La gent de cop es tensa, i es fa un silenci 2 segons eterns. Imagino la reacció del noi i de la noia, especulo el seus pensaments. Noi: “merda! Potser té raó, no hi he pensat. Què faig, li demano disculpes?”. Noia: “És veritat! Per què m’ha agafat a mi i no a un noi? Estàvem rient, però és cert que es pot llegir com un gest de poder masclista…”

El diagnòstic dels meus nebots adolescents és que el discurs s’ha tornat més radical per postureig. És com si guanyem punts quan manifestem la crítica, quan fem emergir allò que a vegades donem per descomptat. Un punt de postureig per la noia de la gandula! I un punt per tenir el pensament crític alerta en qualsevol moment. 

Com ho veieu? Postureig del discurs o desconnexió entre el discurs i la pràctica? 

Crec que aquest exemple dóna una pista cap a la solució del problema. Considero que és bo mantenir l’esperit crític amb un volum adequat, que és bo que el fem emergir. Això sí, amb cura, amb carinyo, per tal que l’altre no senti judici sinó un espai per a la millora i l’aprenentatge. 

Us comparteixo una altra anècdota; a l’estiu vaig viure un moment revelador. En un dels cursos intensius i associatius, l’ambient del grup era tens i els silencis, recurrents. Mai m’havia trobat en aquesta situació en un context d’aprenentatge i lleure. Després d’unes hores difícils, va obrir-se el meló: calien tres persones voluntàries. El grup, majoritàriament format per dones, callava. Dos nois van oferir-se a participar, i un tercer va demanar que alguna noia fos la tercera voluntària. Es va liar… clar! 

En resum, el que jo vaig entendre, és que moltes persones no participaven ja que sentien judici sobre les seves aportacions, i ningú volia exposar-se a la crítica. Si el comentari no era exquisidament coherent amb el discurs “pur o postu” del grup, la persona rebia mirades, comentaris atacants…en definitiva, sentia el judici. I això va portar a la paràlisi d’aquell grup: un grup tens i encotillat per la norma no escrita del discurs pur, radical o postu i l’exigència de coherència sense marge per a l’error, per l’autocrítica, per l’aprenentatge col·lectiu com a grup. Jo sentia a un grup empoderat fent servir perniciosament el poder. 

Sort que el procés de creixement és col·lectiu i progressiu, com l’aplicació del discurs al nostre dia a dia, i finalment, totes vam entendre que estàvem allà per aprendre. No imagino un espai millor que un esplai, un cau o una formació per sentir-me còmoda, per sentir-me jo mateixa, i per compartir els meus dubtes i reflexions. 

Estic d’acord amb el 98% del discurs i els valors que treballen els esplais avui dia. La meva pregunta és: Per a què ens serveix com a esplais aquest judici? Ens ajuda a ser millors entitats? Ens facilita la connexió entre discurs i acció? Ens permet aprendre? Aquesta exigència de coherència a què respon?

Camineu ben lluny i no us deixeu l’alegria i les ganes d’aprendre!

23.12.2019 |
23-desembre-2019

Autoria: Dani Costa Soler, ex membre de l’Equip de Coordinació d’Esplac.


Discurs de cloenda del Dani Costa, ex membre de l’Equip de Coordinació, a l’Assemblea General Ordinària 2020:

“El 2008 començava a ser monitor d’esplai, i el 2010 engegava la millor aventura de la meva vida,  de la mà de l’esplai la Fera. Un any després m’iniciava a les reunions del sector Vallès, i el 2014 entrava a formar part de l’EGS durant dos cursos. Finalment,  entrava a l’Equip de coordinació on he gaudit els últims quatre anys. 

En resum, 12 anys dedicats a l’esplai, i us asseguro que no hi ha res que em faci més feliç, que tancar aquesta etapa, el mateix any que l’Esplai la Fera celebra el seu desè aniversari. Felicitats doncs a tots els meus companys i companyes, i que la Fera segueixi deixant petjada allà on va. 

L’esplai m’ha fet ser qui sóc avui en dia, és on he crescut, on hi tinc els amics i on he construit les meves conviccions, la meva manera de pensar i el meu estil de vida. 

Jo us convido a viure l’esplai des de la pedagogia i l’aprenentatge, posant l’educació al centre de la nostra manera de ser i de fer, i lògicament, posant l’infant al centre de la tasca educativa de l’esplai. 

Formar part de l’esplai és fer política, prendre decisions, i  això ens agrada a tots, ens empodera, ens alimenta la nostra persona, i a vegades perillosament també l’ego. I crec que l’important és que allò que fem, ho fem a amb consicència i de la forma més pedagògica possible. Fer política amb pedagogia, i això vol dir per mi: escoltar més i parlar menys; empatitzar més amb l’altre; construir des de l’equip i no  des d’un mateix; responsabilitzar-se dels propis actes; no culpabilitzar ni caure constament en un judici cap als altres; i en definitiva, pensar en col.lectiu i per l’interès de l’equip sovint per davant del propi. A vegades, significa també renunciar i callar-se, i aprendre a deixar un espai, perquè els altres l’agafin. Fer pedagogia també vol dir equivocar-se i aprendre dels errors, vol dir críticar-se i aprendre a criticar de forma constructiva. 

Hi ha una paraula que voldria donar-li valor, en un món on sembla que tot i tothom flueix. Parlo del compromís. Per mi el compromís comença per un mateix, va lligat a la voluntat, allò que fem i no només allò que diem que farem. L’esplai m’ha ensenyat que la credibilitat i la coherència no es mesura per saber parlar molt, sinó per actuar i responsabilitzar-se. I actuar significa estar allà, ser-hi!  Perquè és llavors, quan hi som, que Esplac, i també els esplais són més participatius, més coherents i més transformadors.

Us asseguro que no hi ha res més meravellós, i així ho he viscut, i així ho sento, que ser monitor i formar part d’un equip, i fer-ho amb una actitud compromesa. Compromesa amb la tasca educativa cap a l’infant, construïnt vincles forts, però també compromesa amb la cura, les relacions i el benestar de totes les persones: infants, monitores, famílies i entorn. Quan totes ens comprometem, totes som equip, si ho fem bé, si ens cuidem, llavors som imparables, som capaces de tot, i res ni ningú ens atura.  

Del meu pas per Esplac, m’agradaria que sovint totes fóssim una mica més coherents, més compromeses, i m’agradaria també que la tasca educativa estigués al centre del debat, de les discussions i sigués realment la protagonista de les nostres reunions, assemblees o espais on participem. Sé que és així en molts casos.   

Crec que quan parlem d’educació tot pren sentit, perquè al final és allò que totes compartim i tenim en comú, i de fet, és la millor manera  que tenim per canviar el que no ens agrada. Formar part de l’esplai i d’Esplac ja és de per si transformador, i si totes posem el focus en allò important, segur que tot plegat encara tindrà un impacte més gran.  

Vaig acabant, però sento que és important per mi poder agrair públicament a totes les persones que han format part d’aquest camí. 

Gràcies, a les persones de la Secretaria Tècnica. M’emporto col.legues i amics, moments i molts aprenentatges amb vosaltres. Sou les imprescindibles sense cap dubte. 

Gràcies a les persones del Gran Comitè per fer més fàcil aquest camí compartit, pel vostre escalf, per estar allà i donar-nos estima i per fer que Esplac tingui un sentit.  

Gràcies a l’Equip de Coordinació, a totes i cadascuna de les persones amb qui he compartit equip. Especialment amb aquelles que ens hem cuidat, ens hem respectat, ens hem estimat, ens hem valorat i també ens ho hem passat molt bé.  I deixeu-me prendre’m la llicència, per reconèixer la gran tasca que feu.  Perquè amb les vostres inseguretats i fortaleses, amb les vostres pors i valentia, amb la vostra estima cap Esplac, esteu allà sempre, aprenent i empoderant-vos dia a dia. Que res ni ningú us tregui les ganes de continuar, de viure intensament la vostra feina, de fer equip i fer les coses el millor que sabeu. 

Gràcies a l’Esplai la Fera per fer-me millor persona, per donar-me els millors anys de la meva vida. També gràcies a la Marta per donar-me conèixer el món ‘esplaiero’. Gràcies als amics i amigues de l’esplai, i desitjo que seguim mantenint l’esperit d’allò que un dia ens va unir. 

En definitiva, gràcies a totes per donar-me aquest espai. Sigueu compromeses i constants, sigueu pacients i responsables, sigueu empàtiques, valentes i cuidadoses. Sigueu en definitiva, tot allò que l’esplai us regali, i agafant el millor de vosaltres, camineu ben lluny i no us deixeu l’alegria i les ganes d’aprendre. 

Gràcies i molta sort!”

Conquerim de joc el Fort Pienc!

29.11.2019 |
29-novembre-2019

Autora: Les monitores de Garpars, Kimberly Brito Jimenez; Claudia Cases Herrero; Laia Ferrús Vicente i Laura Matesanz Salvadó.


“Som els Garpars, els més petits de l’esplai Xiroc. Garpars ve de llangardaix i guepard. Hem decidit fer aquest projecte per què… Perquè els parcs son molt tancats i no podem jugar. Perquè no hi han arbres per amagar-se. Perquè a quasi tots els parcs el terra és dur i no es pot anar amb patinet ni amb bicicleta. Perquè no podem jugar amb pilota. A les places i als parcs passen masses cotxes. Perquè no hi ha tobogans ni tirolines. Perquè no tenim res per jugar… I per això, a partir d’ara, els i les Garpars cada dissabte anirem a jugar a una plaça o parc del barri per canviar tot això que no ens agrada. Perquè… VOLEM JUGAR AL FORT PIENC!“

Aquests són alguns dels aspectes que el grup més jove de l’Esplai Xiroc -els i les Garpars de 9 i 10 anys- reivindicavem a la plaça Fort Pienc del barri, tot donant el tret de sortida a un projecte anual que hem anomenat “Conquerim de joc el Fort Pienc”. Aquest projecte neix amb l’objectiu de fer de les places i parcs del barri del Fort Pienc, un espai habitable pels infants, on s’hi sentin còmodes i representades i, per tant, on hi puguin jugar amb total llibertat.
No és cap novetat constatar que les ciutats s’han construït des d’una visió adultcentrista i androcèntrica. L’espai públic és entès com un lloc de producció a diferència de l’espai privat, que es relaciona amb la realització de les tasques reproductives. Si a tot això, li sumem que avui dia és encara menys habitual veure infants jugant a les places i carrers de la ciutat, trobem motius suficients per engegar un projecte que pretén aproximar als infants als espais públics del barri, reflexionar conjuntament envers les actuals facilitats i plantejar accions de transformació per a definir un nou escenari d’urbanisme inclusiu.

El projecte parteix d’una necessitat que els mateixos infants han detectat i les monitores hem acompanyat amb diferents propostes que tenien com a objectiu principal donar veu als infants promovent la seva participació activa. L’eix vertebral del projecte ha estat el joc, valor característic i prioritari en el món educatiu del lleure. Totes les accions realitzades són fruit de les pròpies decisions dels infants, mitjançant dinàmiques assamblearies basades en la cooperació i el consens. Per aquesta raó, malgrat partir d’una proposta organitzativa i pedagògica inicial de l’equip de monitores, el projecte s’ha anat (re)definint i (re)construint cada dissabte a partir de les seves mirades i suggerències. Tot plegat, ens ajuda a valorar que el projecte ha estat una experiència d’apoderament infantil.

Resumidament, podem distingir tres moments clau en la realització del projecte. Per iniciar el projecte, durant el primer trimestre vam apostar per promoure la cohesió del grup. A partir de dinàmiques col·laboratives, vam dissenyar un logotip i vam crear i gravar una cançó, que definís i alhora ens ajudés a fer difusió del projecte. Seguidament, vam organitzar un acte de presentació a la Plaça del Fort Pienc, on van venir totes les famílies de l’Esplai Xiroc i algunes veïnes del barri. La segona etapa va consistir en visitar i seleccionar algunes places i parcs del barri. Això ens va permetre calendaritzar les activitats i cada dissabte visitar un espai diferent del barri, on després de jugar-hi, hem anat omplint una rúbrica definida per uns indicadors que permetien avaluar l’espai des d’una mirada paidocèntrica. Així doncs, els infants a partir dels seus interessos i motivacions, valoraven les característiques de les places i parcs als quals anàvem i també plantejaven propostes de millora.

Durant el transcurs del projecte, vam poder observar que cada vegada més s’estan transformant els espais públics cap a una individualització i racionalització d’aquests, impedint que els infants puguin viure’ls i experimentar-los. Per finalitzar el projecte, vam organitzar un espai de cloenda convidant a les famílies i passant un vídeo final on recopilaven totes les experiències viscudes al llarg del curs.
Sens dubte que aquest projecte és un pas important, però no suficient. A nivell intern contemplem l’opció de donar-li més vida així com volem aproximar i compartir aquesta experiència educativa amb altres esplais i col·lectius, amb l’objectiu de fer xarxa i seguir teixint en aquesta reivindicació. Tot sovint considerem que infants i joves són ciutadanxs del futur, però oblidem que també ho són del present, és per aquesta raó que han de ser representats en l’espai públic.

Encoratjem-los a deixar petjada, a seguir conquerint de joc l’espai públic, perquè si volem ciutats i pobles inclusius, un espai públic més jugable no només és important, sinó que és imprescindible.

Cop d’ull final al meu SVE: una experiència inoblidable

07.11.2019 |
07-novembre-2019

Autora: Natalya Chetverova, SVE alemanya a Terrassa i monitora de l’esplai La Fera.


Avui és l’últim dia hàbil de feina a l’oficina, menys d’una setmana abans de marxar definitivament. Sembla que és un bon moment per donar un cop d’ull final al meu EVS amb Esplac. L’1 d’octubre agafaré el tren cap a Colònia. Des del 23 d’octubre de l’any passat, he estat un any en aquest estrany i bonic lloc.

Recordo el dia de la meva arribada i els nervis que tenia. No sabia cap a on anar ni si em vindrien a buscar a l’aeroport. Al final, unes persones molt amables de l’Esplai em van rebre amb un paper amb el meu nom i un símbol d’una pota. Més endavant vaig saber que era el símbol del meu Esplai La Fera.

Els meus nous companys de pis, la gent del meu Esplai i les persones que treballen a l’oficina van ser molt càlides i van fer el possible per acollir-me en la vida laboral, social i cultural.

El primer esdeveniment cultural important que vaig viure va ser la Castanyada. Recordo que va ploure com si no hi hagués demà i com de preocupats estàvem per si el nostre gran esdeveniment de l’Esplai no tenia èxit. Per sort, el cel es va aclarir cap al vespre i tots els infants i les famílies van venir al nostre esdeveniment per quedar-se al costat del foc, gaudir de les castanyes, rient i bevent. Recordo com d’especial va ser per mi que tanta gent vingués a donar suport i fes de l’esdeveniment una nit per recordar. L’estima i la solidaritat que va mostrar la gent pel nostre treball i esdeveniment em va sorprendre i em va tocar. Aquesta va ser la primera vegada que vaig experimentar la manera única de convivència i cohesió de la població de Catalunya. Al final, vam passar una nit fantàstica i vaig gaudir molt. Tinc previst tornar per les dates de la Castanyada.

IMG-20181201-WA0008

Malgrat molts grans moments i experiències i tots els meus nous amics, els primers mesos van ser força difícils. Recordo el dia que vaig decidir venir a Catalunya i vaig pensar com m’equivocava en les meves expectatives i quan vaig menystenir l’enorme repte d’arribar a un nou país. En aquell moment em vaig sentir una mica perduda i vaig trobar molt a faltar casa. El que realment em va ajudar a sortir d’això va ser una de les dubtes formacions obligatòries a les quals vaig haver d’assistir com a voluntària d’EVS. Al novembre, em vaig reunir amb una quarantena de voluntàries del SVE a tot Catalunya a la bonica ciutat de Girona per assistir a la “formació d’arribada“. Per molt que em molestés el fet de deixar als meus nous amics, em va sorprendre molt positivament i va ser de molta utilitat aquesta formació. Si mirem enrere com ha estat el meu SVE, aquest ha de ser un dels punts forts de l’any. Conèixer tota aquesta gent nova, compartir els nostres sentiments, aprendre sobre què passava emocionalment amb nosaltres i reflexionar sobre els nostres processos d’aprenentatge va ser una gran eina i suport que vaig gaudir durant tot l’any. Em va ajudar a sortir del meu “xoc” i de la meva “closca” per gaudir plenament de la meva estada. El fet que la formació es realitzés a la bonica Girona va ser un altre dels avantatges més importants de la formació i em va agradar molt passejar pels carrers antics que van inspirar tants/es cineastes.

El que també és fantàstic de Catalunya és el clima. Mentre jo vaig poder esmorzar a la nostra terrassa a mitjans de novembre, els meus amics i familiars es congelaven amenys de 10 graus. Arribar a casa per Nadal i la nit d’any nou va ser per mi, un enorme “xoc climàtic”.

nat

Va començar el nou any, vaig continuar amb la meva feina habitual, van venir nous amics i d’alguns em vaig apartar. A finals de gener vaig tenir l’oportunitat d’anar a una formació internacional a Islàndia amb la meva organització d’origen Die Falken. L’hivern va passar tranquil·lament sense dificultats. Dos dels meus millors amics em van venir a visitar, fet que va suposar un canvi deliciós en les activitats del dia a dia. Recordo l’orgull amb el qual mostrava el país i les coses que he fet fins ara.

El següent gran esdeveniment que recordo va ser el de la Monifesta’t 2019. Ja vaig escriure un article més detallat sobre les meves experiències en un altre article a l’abril que pots llegir aquí. Em va agradar veure com la gran xarxa d’Esplac es va unir per crear un espai d’aprenentatge divertit per a joves voluntaris/es per millorar el seu treball amb els infants. Hauria desitjat haver assistit a alguns dels tallers útils, però en canvi vaig estar molt contenta d’ajudar al personal d’Esplac a gestionar l’esdeveniment i a gaudir del concert i la festa a les nits.

Des del dia 20 fins al 24 de maig, l’Aleksi (EVS  finlandès a Esplac) i jo vam assistir a la formació intermitja prop de Màlaga. El dia 20 també era el meu aniversari i vaig haver de passar 6 hores al tren amb l’Aleksi. Ho vam aprofitar al màxim i al final va ser divertit. Quan vam arribar a l’estació de la formació, vaig conèixer moltes cares noves i antigues de l’antiga formació. Aquesta vegada érem més de 100 persones de tota Espanya. Va ser una bona manera de crear nous contactes i mirar cap endavant en el nostre projecte EVS. Va ser divertit, i un dia fins i tot vam arribar a veure la ciutat de Granada. M’ho vaig passar molt bé, però, per descomptat, no va ser tan fantàstica com la sorprenent experiència de la primera formació a Girona.

El meu EVS va consistir a passar el meu temps a l’Esplai amb el meu grup Ganàpies i venir a l’oficina d’Esplac un o dos cops per setmana. A finals de juny va començar el gran descans d’estiu que em va deixar relativament poques coses per fer, excepte continuar a l’oficina. Vaig decidir omplir les vacances d’estiu d’una altra manera: a finals de juny, Aleksi, el Txema (Tècnic d’Esplac) i jo vam anar a Berlín per assistir al Fòrum Jove Europeu de Berlín per conèixer altres voluntaris i activistes de tota Europa. Junts vam intercanviar projectes, experiències i reflexionar sobre la cohesió social i el seu paper en la superació de les barreres culturals / lingüístiques / nacionals. Per al meu gust, l’entorn de formació era una mica massa fantasiós i costós, però passar aquest temps amb els altres joves em va ampliar les perspectives i em va ajudar a crear noves amistats internacionals. Al final, va valer la pena assistir-hi i vaig arribar a passar temps a la meva capital i als meus amics d’allà

Durant l’estiu també vaig viatjar una mica per Catalunya i vaig veure Tarragona, una bella i antiga ciutat.

Del 17 de juliol al 31 de juliol vaig anar al campament internacional Falkencamp Doebriach. El campament de les nostres organitzacions amigues austríaques celebrava el seu 70è aniversari i el meu Esplai alemany, així com un Esplai d’Esplais Catalans, van venir a celebrar-ho juntament amb moltes altres organitzacions amigues internacionals.

Després de les vacances d’estiu a l’oficina, a partir del 15 d’agost vaig tornar a les meves tasques. Com que el curs va començar a mitjans de setembre, vaig tornar a venir a l’oficina dos cops per setmana i em vaig preparar mentalment per a la meva sortida.

Ara estic a l’oficina, escric l’article i no sé quines coses més us puc dir sobre el meu EVS. Malgrat tots els aspectes destacats que us he dit anteriorment en aquest article, aquest any ha estat extremadament difícil per mi. En molts moments va ser massa temptador tornar a la meva zona de confort a Alemania, però sempre hi va haver gent que em va donar suport i va valdre la pena quedar-se. Vaig haver d’afrontar moltes dificultats: emocionals, personals, socials. Gràcies a l’EVS, vaig aprendre a afrontar millor aquestes dificultats i em sento més confiada a l’hora de resoldre problemes en el futur. En aquest any també he tingut la l’oportunitat de conèixer aquest bonic país, que s’ha convertit en una segona casa per a mi. Vaig fer nous amics i amigues i sens dubte em plantejo tornar-hi un dia per viure aquí.

Sí, va ser difícil en molts moments però no canviaria aquesta experiència per res del món. Tot el que em queda per fer és animar a totes aquelles persones aventureres i curioses amb ànimes joves a cercar les vostres pròpies experiències internacionals, fins i tot penseu en fer un ESC (el “nou” SVE). Em sembla que aquesta és una de les coses més enriquidores que podeu fer per ampliar l’horitzó, fer nous amics i amigues i descobrir nous llocs arreu del món.

Només vull donar les gràcies per totes les persones que m’han donat suport, gràcies al meu Esplai, gràcies als meus divertits companys de l’oficina. Sense vosaltres, probablement no hauria estat capaç de dominar el meu SVE. I gràcies Eli (Coordinadora de Projectes Internacionals d’Esplac)!!

Gràcies a tots i totes per aquest any extraordinari!

 


In english:

Today is the last working day in the office, less than a week before my final departure. This seems like a good time to have a final look on my EVS with Esplac. On October the 1st I will take the train to Colonia. Counting from the day of my arrival, last year on October the 23rd, I almost spend a whole year in this strange and beautiful place.

I remember the day of my arrival and how nervous I was. I didn’t know where to go or whether somebody was to get me from the airport. In the end some nice people of the Esplai receive me with a paper of my name and a paw symbol. Later I would learn it was the symbol of my Esplai La Fera. 

My new roommates, my Esplai and the people who work in the office were very warm and gave their best to include me into the working, social and cultural life. 

The first significant cultural event I experienced was the Castanyada. I remember how it was raining like there is no tomorrow and how worried we were the whole event of our Esplai would be unsuccessful. Luckily the sky cleared in the evening and all the kids and families came to our event to stand by the fire, enjoy castanyes and drink and laugh. I remember how special it felt to me that so many people came to support us and make the event an evening to remember. How much appreciation and solidarity the people showed for our work and event really surprised and touched me. That was the first of any times I experienced the unique way of togetherness and cohesion of the local people in Catalonia. In the end we had a most delightful night and I enjoyed the event so much I am planning to return for the holidays around the Castanyada.

Despite many great experiences and situation and all my new friends the first few months were quite difficult. I remember how I looked back on the day I decided to come to Catalunya and thought how wrong I was in my expectations and how much I underestimated the huge challenge of coming to a new country. In this time I felt a little bit lost and missed home a lot. What really helped me out of this was one of the two obligatory trainings I had to attend as an EVS volunteer. In November I met with about 40 other EVS volunteers across Catalunya in the beautiful city of Girona to attend to the “Arrival training”. As much as I was annoyed about leaving my new friends, the more I was surprised about how amazing and helpful the training was for me. Looking back at my EVS this must have been one of the highlights of the year. Meeting all this new people, sharing our feelings, learning about what was emotionally going on with us and reflecting about our learning processes was a great tool and support I benefited from the whole year. It helped me coming out of my shock and my shell to fully enjoy my stay again. The fact that the training took place in beautiful Girona was another major plus of the training and I enjoyed a lot walking through the old streets which inspired so many movie makers. 

What is also great about Catalunya is the weather. While I was able to breakfast on our Terrasse in the middle of November my friends and family were freezing at less than 10 degrees. Coming home for christmas and new years’ eve therefore was a huge climatic shock for me. 

The new year started, I continued with my usual work, new friends came and with some I drifted apart. At the end of January I had the opportunity to go to an international meeting in Iceland with my sending Organisation Die Falken, but apart from that the winter passed quiet uneventful. Two of my best friends came to visit me which was a delightful change in the every day business. I remember how very proud proud I was to show them the country and the things I’ve been doing so far.

The next big event I remember was the Monifesta’t 2019. I already wrote a more detailed article about my experiences there in April. I liked to see how the huge network of Esplac came together to create a fun learning space for young volunteers and to help them improve their work with children. I wished I could have attended to some of the useful workshops, but instead I was happy to help the staff of Esplac to manage the event and enjoy the concert and party in the nights.

Fast forward to May. From the 20th until the 24th Aleksi and me attended to the midterm training near Malaga. It happened to be that the 20th was also my birthday and I had to spend it 6 hours in the train with Aleksi. We made the best of it and in the end it was fun. When we arrived at the training resort I met many new and old faces from the old training. This time we were more than 100 people from all around Spain. It was a nice way of building new contacts and looking back on the EVS so far. It was fun, and on one day we even got to see the city of Granada. I had a great time, but of course it couldn’t catch up the amazing first training experience of Girona.

My EVS was composed of my time in the Esplai with my Ganapies group and of coming to the office once or twice a week. At the end of June started the big summer break which left me with relatively few things to do except continuing to go to the office. I decided to fill the summer holidays otherwise: 

At the end of June Aleksi, Txema (from Esplac) and me went to Berlin to attend the Young European’s Forum in Berlin to meet other volunteers and activists from across Europe. Together we exchanged projects, experiences and our thoughts on social cohesion and its role in overcoming cultural/linguistic/national barriers. For my taste the training environment was a little bit too fancy and expensive but spending this time with the other guys really broadened my perspectives and helped me building new international friendships. In the end it was totally worth attending and I got to spend time in my capital and my friends from there. 

I also got to travel around Catalunya for a bit and see Tarragona, a beautiful and ancient city.

From July the 17th until the 31st I went to the international Falkencamp Doebriach. The campside of our Austrian sister organisations was celebrating its 70th anniversary and my German Esplai as well as some Catalan Esplais were happy to celebrate it alongside many other international sister organisations. 

After the summer holidays of the office until August the 15th I returned to my usual business. As the course only started in the middle of September I went back to coming to the office twice a week and mentally prepare for my departure. 

Now I am sitting in the office, writing the article and I don’t know what more things I can tell you about my EVS. Despite all the highlights I told you about earlier in this article this year was an extremely challenging time. In many moments it was too tempting to just return to my comfort zone Germany, but there were always people who supported me and made it worth staying. I had to face many difficulties: emotional, personal, social. Thanks to the EVS I learned to face these difficulties better and I feel more confident in addressing issues in the future. In this year I also had the rare opportunity to learn about this beautiful country, which became like a second home for me. I made new friends and definitely consider coming back here someday to live.

Yes it was difficult in many moments, and I wouldn’t trade this experience for anything in the world. All that is left for me to do is to encourage all those who are adventurous, curious young souls to seek out your own international experiences, maybe even consider doing an ESC (the “new” EVS). It feels to me like this is one of the most enriching things you can do to broaden your horizon, make new friends and discover new places around the world.

I just want to say thank you for all the people that supported me, thank you to my Esplai, thank you to my fun colleagues in the office. Without you I would have probably not able to master my EVS. And thank you Eli!!

Thank you all for this extraordinary year!

Falkencamp internacional Döbriach: Campaments a Àustria

29.08.2019 |
29-agost-2019

Autora: Natalya Chetverova, SVE alemanya a Terrassa i monitora de l’esplai La Fera.


(English below)

Del 20 al 31 de juliol, l’entitat Rote Falken Àustria va convidar a tots els seus amics i amigues i organitzacions germanes a celebrar el 70è aniversari de l’acampada dels Falken a Döbriach. Al voltant de 700 infants, adolescents i joves líders van participar de l’esdeveniment. Hi havia moltes activitats dins del programa general: l’escenari de les nits, festes, tallers durant el dia i activitats i estructures democràtiques. També hi havia temps de gaudir de l’espai propi i de l’esplai, de relaxar-se i de reflexionar sobre el dia.                     

nat1   nat2

El Falkencamp Döbriach està situat al sud d’Àustria, a prop de les fronteres d’Itàlia i d’Eslovènia i durant el nostre dia d’excursió vam poder visitar Ljubljana, la capital d’Eslovènia.

 

nat4     nat3

Estàvem d’acampada a prop d’un llac anomenat Milstätter See. Teníem una platja privada pels nens i nenes del nostre campament d’estiu i es podia passar el temps de forma més relaxant, refrescant i divertida mentre el sol no et cremés. Sempre que enviàvem als infants a la zona d’atenció sanitària per coses petites, la resposta/medicina sempre era “però no volíeu anar ara a la platja?”.

El càmping està envoltat de muntanyes altes i boniques, i alguns matins ens vam trobar gairebé coberts/es sota núvols.

nat5  nat6

 
Els Rote Falken van ser increïbles a l’hora d’organitzar i subministrar a totes les zones del campament amb tot el que necessitaven. Els matins, personalment, venien a portar el programa del dia, a portar taules amb tractors o a treure les escombraries, i el millor: construir una foguera per totes les zones i ens donaven prou llenya per poder seure al foc cada nit.
El clima era càlid i còmode, normalment, tot i que els darrers dies van haver d’informar a la protecció civil perquè el campament podia quedar inundat completament. Va ploure molt, però hi havia tantes mans que ajudaven que, fins i tot, ens vam divertir.

 

nat7   nat8

Però el meu joc preferit era un joc que es va establir aviat entre els i les monis, quan els infants ja havien anat a dormir. Potser ho podeu provar amb els altres monis o fins i tot amb els infants: quan algú us ve mostrant l’estranya màscara amb les mans i no reaccioneu prou de pressa amb el gest del monocle, “moriu” , heu de caure a terra i fer com si us estiguéssiu morint (no importa el que feu, es tracta de fer algun gest). A continuació us ensenyo quins son els gestos d’atac i defensa i un exemple de gest que seria incorrecte: 

 

nat9

ATAC

 

nat11

RES/ERROR

 

nat10

DEFENSA

      

 

Però compte! No heu de fer-ho només amb rapidesa, sinó que han de ser els gestos adequats. Si utilitzeu accidentalment les mans equivocades o les dues mans, o fins i tot feu el gest amb el costat equivocat, també morireu. És un joc divertit, però en algun moment pot posar-te dels nervis.

Sens dubte val la pena participar en campaments i activitats internacionals, aprens molt d’ells. Només puc recomanar-ho i espero veure aviat a tothom a l’IFM Camp 2020 a Anglaterra.

 

nat12

 


English: 

From the 20.-31. of July the Rote Falken Austria invited all their friends and sister organisations to celebrate the 70th anniversary of the falken’s campside in Döbriach. About 700 kids, teens and young leader attended to this event. There was a lot of central programme: on stage in the nights, parties, workshops in the day time and democratic structures, but it was well balanced with the time to spend privately with your own esplai to relax and reflect on the day.

The Falkencamp Döbriach is located in the very south of Austria, so close to the borders of Italy and Slovenia that on our excursion day we could visit Ljubljana, the capital of Slovenia.

We were camping near a lake called Milstätter See. With a private beach for the children of our summer camp you could spend the most relaxing, cooling and fun time when the sun was burning on our heads. Whenever we send our kids to the sanitary station for little things the number one medicine/answer always was “but didn’t you want to go to the beach now?”.
The campside itself is surrounded by high and beautiful mountains, and some mornings we found ourselves almost covered under clouds.

The Rote Falken were amazing at organising and supplying all little villages with what they need. In the mornings they’d personally come to bring the programme for the day, bring tables with tractors or take out the trash, and the best thing: build fire places in every village and provided us with enough wood so we could sit by the fire every night.
The weather was warm and comfortable, mostly: The last days they did have to inform the civil protection in case our camp would have completely drowned. It was raining so heavily, but there were so many helpful hands and even then we had fun.

But my personal favourite was a game that was soon established between the monis, when the kids have mostly gone to bed already. Maybe you can try it with the other monis or even the kids: when somebody showed you the strange mask with their hands, and you don’t react fast enough with the monocle gesture, you “die” and have to fall on the ground and make dying sounds (no matter what you are doing, holding or carrying at the moment).

But careful! You don’t only have to be fast, it have to be the right gestures. If you accidentally use the wrong hands or both, or even turn them the wrong side, you die as well. It’s a fun game, but it might get on your nerves at some point.

It is definitely worth in engaging in international camps and activities, you learn so much from them. I can only recommend it, and hope to see all you people soon at IFM Camp 2020 in England!

Summer camps a Finlàndia

28.08.2019 |
28-agost-2019

Autor: Aleksi Paakkinen, SVE finlandès a Barcelona i monitor de l’Esplai Sarau.


(English below)

El mes passat vaig tenir l’oportunitat de participar dels campaments d’estiu finlandesos després d’un any. No m’ho vaig pensar gaire, ja que havia estat monitor durant gairebé sis anys abans de marxar cap a Barcelona. Tot i això, després de passar dues setmanes amb la meva família i amb amic i amigues, em vaig adonar de com el fet d’estar a Esplac m’ha obert la ment i com he millorat com a monitor.

En primer lloc, és impossible comparar l’entitat catalana Esplac i l’entitat finesa Nuoret Kotkat i la forma d’organitzar els seus campaments. Vaig passar aquestes dues setmanes en una illa que és (tècnicament) propietat de Nuoret Kotkat. El fet de ser una illa permet realitzar activitats d’aigua com, per exemple, incorporar una plataforma en forma dònut a la barca de manera que els nens i nenes poden jugar. També vam passar unes quantes tardes estant a la platja tranquil·lament.

Planificar les activitats en una illa pot resultar força complicat, sobretot en una illa tan densa com la nostra. Algunes activitats normals, com ara el futbol o el “dodgeball”, són simplement impossibles per manca d’espai. D’altra banda, el bosc dens ofereix un entorn força ideal pels jocs de perseguir, com ara “polis i cacos”. Sovint, els infants venen amb jocs que volen jugar i el nostre paper és supervisar o unir-se. Hi ha aproximadament un monitor/a per cada set nens.

La planificació d’activitats durant campaments amb Nuoret Kotkat té algunes diferències si ho comparem amb l’espai d’aquí. Tot i que coneixem la majoria de nens que assisteixen, cada campament té almenys un parell d’infants que venen per primera vegada. No passem tot l’any amb el mateix grup d’infants i cada campament té un formulari d’inscripció independent. És per això que realment no podem planificar res especial dirigit només a algun grup, perquè simplement no coneixem bé el grup.

Durant aquestes dues setmanes plenes d’activitats, també vaig tenir temps per seure amb alguns amics i amigues que no havia vist durant un any. Quan els infants marxaven a dormir, nosaltres continuàvem desperts i despertes i menjàvem algunes salsitxes o botifarres que fèiem amb una petita foguera. Va ser un bon moment per estar amb altres monis que feia temps que no veia. Em va agradar molt compartir les meves experiències des de la perspectiva d’haver viscut a un altre país, experiències que potser en un futur poden aportar alguna cosa nova als futurscampaments d’estiu a Finlàndia.

finland3

 

finland2

 

 


English:  

Last month I had the opportunity to participate in the finnish summer camps after exactly one year long break. I didn’t think much of it, as I had been a monitor for nearly six years before my departure to Barcelona. However, after spending two weeks in familiar setting with familiar timetable, surrounded by familiar people, I realised how much this year with Espalc has widened my perspective and improved me as a monitor.
First of all it’s impossible to compare the catalan Esplac and finnish Nuoret Kotkat and how they organize their camps. I spent these two weeks in an island which is (technically) owned by nuoret kotkat. That means the water gives several opportunities for different actions, such as attaching a big donut-shaped water toy into the boat and cruising around with children holding on to the toy. We also spent quite a few afternoons just chilling at the beach.

Planning the activities on an island can get quite tricky, especially on an island as dense as ours. Some normal activities, such as football or dodgeball are simply impossible due to lack of space. On the other hand, the dense forest offers quite ideal environment for chasing games, such as cops and robbers. More often than not the kids come up with games they want to play and our role is to supervise or join in. There is approximately one monitor per seven children.

Planning the activities during camps with nuoret kotkat has some other varieties compared to esplais. Even though we know majority of children attending the camps, every camp has at least a couple new kids. We don’t spend the entire year with the same group of children; every camp has a separate enrollment form. That’s why we really can’t plan anything special aimed for just some group, because put it simply, we don’t know the group that well.

During those two action packed weeks I also had time to sit down with some friends I hadn’t seen in over a year. When the kids have gone to sleep, we usually stay up and grill some sausages in a little bonfire. This was a great time to truly sit down with other monis. I hadn’t seen in a long time and catch up. It felt really nice to share my experiences from a different country, which might also bring something new to future summer camps in Finland.
 

 

Fòrum Europeu de Joves 2019 – Creant ponts per la cohesió social

04.07.2019 |
04-juliol-2019

Autora: Natalya Chetverova, SVE alemanya a Terrassa i monitora de l’esplai La Fera.


(English below)
Del 25 al 27 de juny del 2019, el Project Aladin i el Bertelsmann Stiftung, juntament amb l’UNESCO, van organitzar un Fòrum per joves europeus a Berlín, Alemanya. La idea era treballar amb un marc general del tema i continuar amb el diàleg i propostes de canvi sobre com treballar per una convivència pacífica, respectuosa i solidària entre persones amb cultures, creences, valors i estils de vida diferents, així com fomentar una cohesió social forta en la diversitat. Al voltant de 100 joves es van acabar reunint, juntament amb activistes i polítics/es.

Esplac va tenir l’oportunitat d’enviar 3 persones en aquest esdeveniment, del qual vam tornar amb sensacions positives, nous aprenentatges i noves xarxes per treballar la cohesió social i per saber com fomentar-la. El fòrum era una experiència interessant i vam treballar moltes preguntes importants:  

  • De quina forma conviuen els valors com la pau, la solidaritat, el respecte en un món tan obert i divers que canvia tan ràpidament? Quines competències són necessàries per tractar els reptes futurs?
  • Com podem promoure més la cohesió social?
  • Com podem promoure que els i les joves siguin agents actius que siguin líders que promouen la cohesió social?
  • Com la participació cívica i social es relaciona amb la cohesió social en les societats plurals?

En general les persones participants van valorar el Fòrum com una experiència molt enriquidora al mateix temps que teníem temps per explorar una mica la bonica ciutat de Berlín.

Amb el hashtag #YES2019 podeu veure més fotos, idees i informacions sobre el Fòrum en totes les xarxes socials, i qui sap, potser t’animes a venir al proper fòrum?

 

e8d8d85e-a007-4158-9140-fdfc3522eaac (1)

 


English: 

Young Europeans’ Forum 2019 – Building Bridges for Social Cohesion

From 25 to 27 June 2019 the Projet Aladin and the Bertelsmann Stiftung, in cooperation with UNESCO, were organizing a Forum for young Europeans in Berlin, Germany. The idea was to set the framework for a broad and continuing dialogue and exchange on how to shape a peaceful, respectful, solidary living together between people with different cultures, beliefs, values and lifestyles, and how to create strong social cohesion in diversity. The Young Europeans’ Forum brought together around 100 young engaged Europeans with policymakers, activists and experts.
Esplac was lucky to send their own few people to this event, which all came back with positive feelings, new networks and knowledge about social cohesion and how to foster it. The forum was and interesting experience, and a lot of important questions were discussed:

  • Which values form a common framework for a peaceful, respectful, solidary living together in open, diverse, rapidly changing societies? Which competencies are needed for dealing with future challenges?
  • What can we do to foster social cohesion in diversity?
  • How can we empower young adults to become leaders who promote social cohesion?
  • How can civic engagement shape social cohesion in pluralistic societies?

Overall the participants experienced the event as very enriching, while they were also able to explore a little of the beautiful city Berlin.
Under the hashtag #YES2019 you can see more pictures, insights and information about the forum on all social media, and who knows, maybe you will join us on the next forum?

Obres guanyadores del 1r Concurs de Relats del Som Esplai

12.06.2019 |
11-juny-2019

Autora: membres del Grup de Treball de la revista Som Esplai


Bon dia esplais, infants, monis i famílies! Bon dia, Esplac!

Ha arribat el moment que totes esperàveu: us presentem les obres guanyadores de la 1a edició del Concurs de Relats de Sant Jordi de la revista Som Esplai!

Primer de tot, volem donar les gràcies a totes les persones que hi heu participat: hem gaudit moltíssim llegint-vos i ens ha sorprès molt gratament que tantes monitores, joves, infants i altres persones de la família d’Esplac us hagueu animat a compartir els vostres escrits amb nosaltres.

Com ja sabeu, el jurat l’hem conformat les persones que participem del Grup de Treball de la revista Som Esplai, i que hem realitzat les nostres valoracions en base als pseudònims de les obres, desconeixent-ne el nom real de les seves autores.

A continuació, us recordem quins son els premis en funció de la classificació:

  • Les 4 obres finalistes rebran un diploma i seran publicades a la revista perquè tothom pugui llegir-les.
  • El tercer i el segon premi també seran publicats, i les seves autores rebran, cadascuna, un xec regal de l’Abacus pel valor de 25 euros i un diploma.
  • El primer premi rebrà un xec regal de l’Abacus del valor de 50 euros i un diploma, i l’escrit també podrà llegir-se en aquesta revista. 

Així doncs, anem al gra! Tot i que no ha estat una decisió gens fàcil, les quatre obres finalistes son:

  • Brisa d’estiu, de la Ivette Juárez, del Grup d’Esplai Montbui. Pots llegir-lo aquí
  • Els texans de moda, de la Dina López, de l’esplai Ara Mateix. Pots llegir-lo aquí 
  • Entre les flames, de l’Estela Isanta, de l’esplai Farfalla. Pots descarregar-lo aquí
  • Records d’una habitació blanca, de la Sara Torres de l’esplai El Refugi. Pots llegir-lo aquí

Enhorabona a totes les autores i autors finalistes, i moltes gràcies per haver participat! Ha estat un autèntic plaer llegir-vos!

I ara sí que sí…redoble de tambors!!!

  • Per la seva sensibilitat i detallisme en les descripcions, i per un final que posa en valor la importància de l’amor propi per trencar amb les idees de l’amor romàntic…volem felicitar la Júlia Miquel Mancebo pel seu TERCER PREMI amb l’obra titulada Mai més; fins a un punt i a part. Podeu llegir-la aquí!
  • Per fer-nos reviure la nostàlgia dels campaments i de les nits a la natura, i la tendresa d’una relació d’amor i cures entre un pare i una filla, donem l’enhorabona a la Teresa Ferrés, de l’esplai Medinyà, pel seu merescudíssim SEGON PREMI amb l’obra titulada: Comptant Estrelles. Podeu llegir-la aquí!
  • I per la seva originalitat, per portar-nos a diferents mons de fantasia, i fer-nos riure i emocionar… el PRIMER PREMI és per tots els infants de l’esplai El Creixent! El jurat volem destacar l’esforç i l’enginy de les monitores i monitors d’aquest esplai per convertir un concurs de relats en una activitat de dissabte que ha permès als infants descobrir l’escriptura i la creativitat d’una manera divertida i col·laborativa.  Però, sobretot, volem felicitar l’Ariadna, en Guim, la Queralt, la Txell, en Pol, en Gil, la Marta, l’Arlet, en Lluc, en Sergi, l’Elisabet, la Joana, la Bruna, en Jan, que han estat les autores i els autors de tots aquests contes, dibuixos i cal·ligrames. Podeu llegir-los aquí!

Totes les persones guanyadores podeu posar-vos en contacte amb nosaltres per recollir el premi enviant un correu a comunicacio@esplac.cat

I a tu, t’agrada escriure? Doncs ja saps que pots formar part del grup de treball de la revista Som Esplai! Escriu-nos un correu a comunicacio@esplac.cat si estàs interessada, i t’informarem de tot! Fins aviat!!

“Comptant estrelles” de Setzedabril – 2n premi

11.06.2019 |
16-maig-2019

Autora: Teresa Ferrés


COMPTANT ESTRELLES

Des que van anar a acampar aquell dia a Sant Andreu de la Vola que no es treu del cap aquell cel. I clar, ara cada nit hi ha el mateix espectacle a casa “papa, vull anar a dormir al jardí, vull dormir mirant les estrelles”.

El pare ho podia entendre perfectament, aquell cel també el va captivar a ell; es distingia clarament la via làctia, et podies perdre entre la celístia de tantes estrelles. Però fer bivac al jardí no era ni de bon tros una opció.

El pare tenia clavat l’esguard verd de la seva filla, sabia bé que posar-li al sostre de l’habitació quatre adhesius d’aquells que brillen a la nit tampoc era una opció, la solució havia de ser quelcom més real que aquell verd fluorescent que, amb el temps, s’aniria decolorant.

Mentre pensava en com resoldre l’entramat els plors tornaven. “Ja sé què farem”, va dir mentre eixugava les galtes de la petita, “com que no podrem anar a dormir a fora a veure les estrelles, farem que elles entrin a l’habitació”. El pare es va aixecar i va apujar la persiana el mínim perquè, de cop i volta, a la finestra hi apareguessin desen de petites escletxes de llum. La petita s’ho mirava amb la més gran il·lusió. Tots aquells centelleigs de llum eren per ella les estrelles que volien entrar, amb èxit, a la seva habitació.

I puc assegurar que, tant pel pare com per la filla, la nit va ser tan màgica com aquella al terreny d’acampada. Un altre cop s’adormien junts comptant estrelles.

 

Setzedabril

Febrer d’SVE: Islàndia i Pirineus

12.03.2019 |
12-març-2019

Autora: Natalya Chetverova, SVE alemanya a Terrassa i monitora de l’esplai La Fera.


Hola! Un altre mes ple de noves experiències i d’esdeveniments.

Crec que els dos principals esdeveniments d’aquest mes i del passat han estat: el viatge a Islàndia i el cap de setmana amb els i les monitores del meu esplai als Pirineus per preparar els campaments d’estiu. Dos caps de setmanes increïbles! Realment em sento afortunada de tenir aquesta experiència.

Al final del gener/principis de febrer, vaig anar a Reykjavik, Islàndia. Vaig tenir l’oportunitat gràcies a la meva organització, “SJD – Die Falken”, que estaven convidats a un seminari internacional. L’entitat “YES” aplega diverses organitzacions juvenils a Europa, és similar a l’IFM-SEI”. L’única diferència és que el l’organització “YES” es basa en la política, mentre l’ IFM-SEi es basa en l’educació dels infants i joves. Tot i que el seminari va ser una mica cansat (parlant tot el dia sobre política en un idioma que no és el teu), va ser una gran oportunitat per conèixer nova gent i veure una mica més del país. Vàrem visitar el seu parlament, vàrem menjar al “Hard Rock Cafe Reykjavik” i ens va quedar una estona per explorar la ciutat. Un altre gran aspecte va ser que vaig tenir l’oportunitat de tornar a veure alguns amics meus altre cop, ja que anaven de part de la meva entitat SJD – Die Falken.

1

2

Esplac no és membre de “YES”, però forma part de l”IFM – SEI” (al meu entendre una plataforma més “cool”), el que significa que vosaltres també podeu experimentar grans trobades internacionals, viatjar a nous països i cultures per relativament pocs diners. Normalment has de pagar una quota baixa de participació (com potser 50 euros, per exemple), mentre que els vols i l’allotjament són pagats per l’IFM – SEI. A través d’Esplac, o directament a http://ifm-sei.org/, podeu mantenir-vos informats/es sobre esdeveniments, seminaris i projectes propers en l’àmbit mundial. La primera vegada que vaig anar a Barcelona, per exemple, vaig tenir una formació internacional de “IFM – SEI”, era el maig del 2018. Juntament amb altres organitzacions, teniu la possibilitat de tenir trobades internacionals, veure nous llocs del món i aprendre juntament amb altres els joves interessats/es sobre un tema determinat. És realment una experiència fantàstica que no us podeu perdre, fins i tot si no us interessa moltíssim No hi ha molta gent que sap sobre aquesta possibilitat, però l’IFM – SEI està pensat per a tothom! (Oh, i el més important, no us perdeu l’increïble IFM-Camp al Regne Unit a l’estiu 2020 !!)

3

 

L’altre esdeveniment sorprenent va ser un viatge d’una nit als Pirineus, per donar una ullada a la casa que ens quedarem a l’estiu amb l’Esplai i discutir alguns detalls sobre el campament. Per descomptat, vam anar a aquest lloc principalment per treballar, però era fantàstic veure els increïbles paisatges dels Pirineus i tenir un temps de jocs i diversió amb els altres monitors i monitores en un nou context.

La casa on anirem a l’estiu és molt prometedora i esperem amb moltes ganes el campament d’estiu. Segur que serà genial! I sobre els Pirineus? Aquestes muntanyes són unes de les més boniques que he vist. Desgraciadament, no teníem temps suficient per viatjar, així que definitivament tornaré per veure aquesta bellesa de nou.

4

 

5

Tot plegat, aquest mes fins ara ha estat increïble, i estic molt entusiasmada per les aventures que encara no han vingut. Pel que fa a ara, us desitjo un mes fantàstic! Ja tornareu a saber més de mi d’aquí poc!