Image Image Image Image Image Image Image Image Image Image
Scroll to top

Top

La coherència que immobilitza

La coherència que immobilitza

08-GENER-2020

Autoria: Francesca Nogales, ponent de la propera Escola d’Esplac 2020.


Si he de triar un valor que defineix la ideologia dels Esplais Catalans aquest és, segons el meu parer, el pensament crític: un valor fortament arrelat a la societat catalana, al qual li devem moltes gestes. 

És un valor dels fàcils i conceptualment s’entén ràpid: el pensament crític és qüestionar-ho tot, preguntar-se el perquè de les coses. Al mateix temps, però, és també un valor dels més difícils, perquè ens compromet mitjançant la coherència, a passar de la crítica a l’acció. 

Comencem per la part fàcil: el pensament crític com a concepte. Com deia el meu professor d’Introducció a la Sociologia, Joan Estruch, és posar de manifest les coses que es donen per descomptat, allò que es dóna per suposat. Sovint les coses que es donen per descomptat, quan preguntes per què es fa això, o per què es fa així, la resposta és no sé, sempre s’ha fet així, o pitjor encara, per nosaltres és normal això. 

Davant aquestes respostes, és altament probable trobar una situació injusta, una opressió, una desigualtat socialment acceptada, etc. I és per aquest motiu que l’esperit o pensament crític facilita unes ulleres per mirar que ens ajuden a ser dia a dia una societat que aprèn, més conscient i més justa quan, amb el temps, el discurs passa a l’acció quotidiana. 

Fantàstic, fins aquí tot estupendo. Quin és el problema que veig jo ara? 

Passem a la part difícil del valor del pensament crític: la coherència. Bé, de fet, el problema és la paràlisi que genera l’exigència de coherència amb el valor del pensament crític. El fet és que ara no es pot fer res. Res de res. Facis el que facis hi ha lleugeresa per ser acusada d’opressora, de masclista, d’injusta, de poc sostenible i de poc sensible amb la cura o qui sap què. I per tant, l’estratègia assumida per moltes persones és la paràlisi: “no faig, no dic, i així no m’exposo al judici, a la crítica o fins i tot a l’exclusió”. 

Hi ha una part que crec que des dels esplais s’està fent molt bé. Millor que enlloc, diria. De la mà d’aquesta capacitat crítica nostra, veiem les injustícies i opressions com quasi cap altre col·lectiu, les fem emergir i no tenim por de manifestar-les. És una tasca importantíssima. Alhora volem ser coherents i això també està molt bé. Però sento que cada dia és més difícil, perquè el discurs, especialment al voltant al gènere, però també cap a altres temes com la sostenibilitat i l’alimentació, s’estan allunyant tant de les pràctiques, de la vida quotidiana, del món real, que resulta extremadament complicat ser coherent, ser pur, i connectar al 100% el que pensem i el que fem. Òbviament, que sigui difícil no vol dir que deixem d’esforçar-nos cada dia. 

El meu diagnòstic és que el discurs va massa ràpid i no donem temps, ni tan sols a l’esplai, a incorporar les pràctiques que considerem oportunes. Un exemple: un grup de joves jugant vora la piscina. Un noi agafa a una noia i la llença a l’aigua. Tots riuen. En aquell instant, una noia asseguda en una gandula crida assenyalant amb el dit: “això és un rol de gènere!” La gent de cop es tensa, i es fa un silenci 2 segons eterns. Imagino la reacció del noi i de la noia, especulo el seus pensaments. Noi: “merda! Potser té raó, no hi he pensat. Què faig, li demano disculpes?”. Noia: “És veritat! Per què m’ha agafat a mi i no a un noi? Estàvem rient, però és cert que es pot llegir com un gest de poder masclista…”

El diagnòstic dels meus nebots adolescents és que el discurs s’ha tornat més radical per postureig. És com si guanyem punts quan manifestem la crítica, quan fem emergir allò que a vegades donem per descomptat. Un punt de postureig per la noia de la gandula! I un punt per tenir el pensament crític alerta en qualsevol moment. 

Com ho veieu? Postureig del discurs o desconnexió entre el discurs i la pràctica? 

Crec que aquest exemple dóna una pista cap a la solució del problema. Considero que és bo mantenir l’esperit crític amb un volum adequat, que és bo que el fem emergir. Això sí, amb cura, amb carinyo, per tal que l’altre no senti judici sinó un espai per a la millora i l’aprenentatge. 

Us comparteixo una altra anècdota; a l’estiu vaig viure un moment revelador. En un dels cursos intensius i associatius, l’ambient del grup era tens i els silencis, recurrents. Mai m’havia trobat en aquesta situació en un context d’aprenentatge i lleure. Després d’unes hores difícils, va obrir-se el meló: calien tres persones voluntàries. El grup, majoritàriament format per dones, callava. Dos nois van oferir-se a participar, i un tercer va demanar que alguna noia fos la tercera voluntària. Es va liar… clar! 

En resum, el que jo vaig entendre, és que moltes persones no participaven ja que sentien judici sobre les seves aportacions, i ningú volia exposar-se a la crítica. Si el comentari no era exquisidament coherent amb el discurs “pur o postu” del grup, la persona rebia mirades, comentaris atacants…en definitiva, sentia el judici. I això va portar a la paràlisi d’aquell grup: un grup tens i encotillat per la norma no escrita del discurs pur, radical o postu i l’exigència de coherència sense marge per a l’error, per l’autocrítica, per l’aprenentatge col·lectiu com a grup. Jo sentia a un grup empoderat fent servir perniciosament el poder. 

Sort que el procés de creixement és col·lectiu i progressiu, com l’aplicació del discurs al nostre dia a dia, i finalment, totes vam entendre que estàvem allà per aprendre. No imagino un espai millor que un esplai, un cau o una formació per sentir-me còmoda, per sentir-me jo mateixa, i per compartir els meus dubtes i reflexions. 

Estic d’acord amb el 98% del discurs i els valors que treballen els esplais avui dia. La meva pregunta és: Per a què ens serveix com a esplais aquest judici? Ens ajuda a ser millors entitats? Ens facilita la connexió entre discurs i acció? Ens permet aprendre? Aquesta exigència de coherència a què respon?