Image Image Image Image Image Image Image Image Image Image
Scroll to top

Top

transformació social

Entrevista a Lourdes Gaitán, ponent de l’Escola d’Esplac 2019

11.02.2019 |
11-febrer-2019

Autora: Irune Ruiz Gartzia, Coordinadora de projectes d’Esplac


El pròxim 16 i 17 de febrer té lloc la sisena edició de l’Escola d’Esplac sobre política i educació: l’adultocentrisme en les relacions educatives. Enguany volem debatre sobre el poder adult en l’acompanyament de l’educació d’infants i adolescents. Així, a través de ponències i espais de debat analitzarem què és l’adultocentrisme, com es manifesta i de quina manera hi podem fer front.

Una de les ponents és la Doctora en Sociologia i Diplomada en Treball Social, Lourdes Gaitán. És sòcia fundadora i expresidenta de GSIA, Membre fundador de la Xarxa Europea de Màster en Drets dels Nens, així com del RG Sociologia de la Infància de la European Sociological Association. La seva vida laboral s’ha desenvolupat entre la docència i la funció pública, exercint diferents càrrecs. Hem volgut parlar amb ella per conèixer-la una mica més i per començar a introduir-nos en la temàtica de l’Escola d’Esplac d’enguany. 

1. En primer lloc, volíem conèixer la figura de Lourdes Gaitán. Quin és el teu treball en relació als drets dels infants?
Fa prop de 8 anys, juntament amb altres companyes, vam fer el pas de ser el GRUP DE SOCIOLOGIA DE LA INFÀNCIA I ADOLESCÈNCIA del Col·legi de Sociòlegs, a constituir l’Associació del mateix nom, però oberta a altres professions i ampliada a la promoció i defensa dels drets en la infància. Mantenim, com a eixos teòrics, els que conformen el paradigma de la sociologia de la infància, això és: els nens són actors socials i la infància és una construcció social. Però, alhora, busquem l’aplicació dels drets garantits a nens i nenes en la CDN, ratificada per Espanya l’any 1991. Des d’aquest marc, les nostres línies de treball són la sensibilització, la recerca i la formació.

2. L’adultocentrisme és un concepte que fa poc que s’ha posat sobre la taula en el món del lleure. Ens preguntem quant temps fa que tu ho conceps, i com ha influït en el teu treball i les teves recerques.
Això es remunta més enrere en el temps. Quan jo em vaig plantejar fer la meva tesi doctoral, allà pel 1991 o 1992, treballava en el sistema de protecció a la infància. Des del meu paper d’assessora tècnica, redactava molts dels documents que s’elaboraven en aquell moment, però en el meu interior tenia de fons una insatisfacció amb les explicacions habituals sobre la relació dels nens i nenes amb els seus drets. Vaig buscar en la literatura internacional, i vaig trobar una base raonada per a la meva inquietud: la CDN era un instrument jurídic d’àmbit internacional importantíssim, que reflectia els millors desitjos cap al benestar dels infants… des d’una mentalitat adulta, occidental i conservadora. D’aquesta manera, la Convenció va venir a ser el paradigma d’una infància ideal, des d’una concepció adultista, eurocéntrica i familiarista. A partir de llavors, puc haver estat més o menys bel·ligerant amb aquestes influències, però sempre han estat presents en el meu treball d’anàlisi teòrica o de recerca.

3. Has vist algun tipus d’evolució en les polítiques que afecten la infància al llarg dels anys?
Sí, per descomptat, i així ho assenyalen, per exemple, els informes anuals sobre la situació mundial de la infància, i així es pot comprovar, com diuen molts autors, que la infància “ha entrat en l’agenda política”. Una altra cosa és pensar com ha entrat, en quins temes i fins a quin punt ha estat suficient. Des del meu punt de vista, la barrera que no permet avançar continua estant en aquesta mirada adulta que, des d’una posició evident de poder, considera als infants com a éssers humans en formació, com els que “ja seran” però “encara no són” ciutadans, incapaços de governar-se per si mateixos, i dependents per tant de la voluntat adulta.

4. Des d’Esplac volem impulsar la revisió dels Drets dels Infants recollits en la convenció de 1989. Així doncs, ens preguntem: quin hauria de ser el punt de partida per a redactar uns nous drets dels infants? Què hauríem de tenir en compte?
La vigent Convenció Internacional va trigar 20 anys a estudiar-se, elaborar-se i aprovar-se, i és el fruit d’un consens que va poder donar-se en una determinada conjuntura històrica (fi de la guerra freda, caiguda del mur de Berlín), però que probablement seria difícil poder aconseguir-se en l’actual conjuntura política internacional. Tampoc es tracta que uns adults redactin uns nous drets per a nens i nenes, sinó que els nens, nenes i adolescents siguin reconeguts com a capaces d’apropiar-se dels seus drets humans, reclamar-los davant els qui estan obligats a garantir-los i exercir-los, juntament amb les seves obligacions cap a la seva comunitat.

5. Els i les monitores dels esplais, com podem incidir en les polítiques públiques sobre infància i adolescència?
Aquesta pregunta em fa pensar en els canvis promoguts a través de les pràctiques, en la construcció de drets “de baix a a dalt”, en la invenció de noves formes de relació adults/infants, en la disposició per a aprendre dels infants, no tant a ensenyar-los, a situar l’autoritat en el respecte, més que en el poder que ens donen els anys, l’experiència, la nostra envergadura física…

El caràcter alemany

24.01.2019 |
24-gener-2019

Autora: Gemma Solans, monitora de l’esplai Kasperle i SVE a Berlín.


Dimarts, 22 de gener de 2019.

Acabo de llegir un article d’Icon, la revista (es veu que masculina) mensual de El País, sobre quines diferències veuen els estrangers residents a Espanya en el caràcter dels espanyols. Però existeix un caràcter eminentment “espanyol”? Persones d’arreu ho comenten, més enllà dels tòpics de la veneració de la siesta, la fama de cridaners i altres estereotips. I a grans trets puc estar d’acord. Per exemple, la importància que té per nosaltres la cerca de la felicitat, la cura i el suport a la família i les amistats o la vergonya de parlar un idioma estranger incorrectament com l’anglès… però el comentari més top en la meva opinió és que el nostre esport nacional és parlar dels altres a l’esquena. El cotilleo de tota la vida. O també l’habilitat de fer humor sobre qualsevol tema, fins a límits insospitats, inclosos nosaltres mateixos. Hi esteu d’acord?

Vull dedicar aquest post a comentar el que he pogut veure sobre el caràcter dels alemanys des que sóc a Berlín. Està clar que qualsevol cosa a dir resultarà una generalització i cada persona és un món, sí. Tanmateix, crec haver observat subtils característiques comunes, que donen forma a l’estil de vida d’una ciutat cosmopolita i amb tanta diversitat cultural com és Berlín.

En primer lloc, els ciutadans alemanys tenen una gran consideració per la privacitat de cada individu i això es nota sobretot en les interaccions en l’espai públic. Tenen en mala consideració, per posar un cas, dirigir-te a una altra persona que no coneixes en mig del carrer. Haig de dir que m’he adaptat a aquest caràcter i quan vaig tornar a Barcelona per les festes de nadal, se’m va fer estrany, i inclús vaig pensar-ho com una falta d’educació, el fet que el cambrer d’un bar (persona desconeguda per mi) se’m dirigís amb naturalitat. A més, acabo d’adonar-me que, des que sóc aquí, no m’he creuat amb cap (típic) treballador/a que es posa a parar gent en mig del carrer, sigui per informar o per vendre’t alguna cosa.

En segon lloc, i això ha vingut com una non grata sorpresa, tenen una relació molt pragmàtica amb el menjar i el beure. Veuen aquesta necessitat com un mitjà sense el qual no poden sobreviure. Tal qual. El menjar no té la funció de cohesió i socialització que té pels catalans, i en general pels espanyols. Menjar no és un plaer per ells, és un mitjà de vida. I està clar que necessitem alimentar-nos per viure, però per mi va més enllà. Ho podem veure amb la quantitat de temps que inverteixen a cuinar o menjar “en família”. Berlín és una ciutat coneguda pel menjar ambulant i moltes paradetes es dediquen a servir menjar “d’altres cultures”, com el turc (boníssim s’ha de dir). En una altra qüestió es fa notable: el cafè. Com a consumidora habitual he de dir que encara no he trobat cap lloc on es dediquin, més enllà de servir-lo, a fer-lo de qualitat. Així, majoritàriament el serveixen aigualit i massa fluix, almenys pel meu gust.

En tercer lloc i per acabar, tendeixen molt a mostrar-se amb educació. El fet de deixar passar, demanar si us plau i donar les gràcies, per exemple. Tot i que també tenen dies més bons que d’altres, en general, sempre tenen el “si us plau” i les “gràcies” a la boca, sobretot a l’hora de demanar. Em vaig adonar al poc d’arribar i la veritat és que es tracta d’un bon costum, que crec que no tenia abans.

Tot i que podria escriure sobre altres diferències i també similituds, fins aquí el que he pogut reflexionar fins al moment present. Si heu tingut l’oportunitat de relacionar-vos amb el caràcter alemany, estaríeu d’acord amb mi?  

 

dinner_with_dieter

 

1200px-Berlin_Skyline_Fernsehturm_02

Unes Jornades en contra de les agressions

23.01.2019 |
23-gener-2019

Autoria: Laura Aresté i Martí Odriozola, monis de l’esplai Turons i representats de la Comissió de Gènere  d’Esplais Catalans.


La vuitena edició de les Jornades de Lleure i Feminismes, organitzades per Casals de Joves de Catalunya, Esplais Catalans i l’Escola Lliure El Sol, van tractar les agressions masclistes i LGBTIfòbies a les entitats de lleure. Hi van participar més de 120 persones, que s’emporten un munt de reflexions i idees molt variades per aplicar a l’esplai.

Com hem de gestionar les agressions masclistes i LGBTIfòbiques? Com les podem treballar amb els infants de l’esplai? En cometem de manera inconscient? Les nostres entitats són espais lliures de discriminacions? La vuitena edició de les Jornades de Lleure i Feminismes partia, d’entrada, de molts interrogants sobre la taula. I tenia dos dies al davant de formacions, tallers i espais de reflexió per plantejar-se tot el que envolta un tema que sovint ens preocupa com a monitores de l’esplai. La cita era al Casal de Joves Can Ricart, al Poblenou, i l’objectiu, reflexionar sobre l’abordatge de les violències i discriminacions masclistes i LGBTIfòbiques a les entitats de lleure i als moviments socials.

Les Jornades van arrencar amb una ponència inicial a càrrec de l’Angel, un representant de la Crida LGBTI, i la Maria, de l’Assemblea Feminista La Filadora del Poblenou. D’entrada, una de les preguntes que aflorava tenia relació amb les etiquetes. Són necessàries? Són realment útils? Ajuden a combatre les discriminacions? En aquest sentit, l’Angel, de la Crida LGBTI, arguïa que “les etiquetes són una eina puntual d’apoderament i lluita per explicar una opressió d’un mateix sistema”. Per la seva banda, la Maria, en relació a la gestió posterior a un feminicidi, explicava que a La Filadora tenen un protocol de memòria històrica d’un feminicidi que consisteix a recordar el nom de la dona assassinada –amb pintades al carrer, per exemple– i posar èmfasi en el fet que no ha estat morta, sinó assassinada. Alhora, va donar diferents indicadors per contextos variats a l’hora de gestionar una agressió.

D’altra banda, durant la ponència, sobrevolaven alguns interrogants: un agressor que ha estat a la presó s’ha reformat? Si és així, com s’hi ha de relacionar el barri on va agredir? Pot tornar als espais? Se l’ha de vetar de tot arreu? Aquestes són algunes de les preguntes que es van intentar respondre i que deixem obertes per al judici i valoració de cadascú. Finalment, un dels comentaris que va tancar la ponència exclamava que a vegades ens centrem més a castigar a l’agressor que a crear un espai segur per a les agredides. I, en aquest sentit, les cures sempre han de ser prioritàries. Amb les reflexions encara rondant pel cap, vam encarar la segona part de la tarda: les comissions de gènere d’Esplac, Casals de Joves i l’Escola Lliure El Sol van dinamitzar un espai amb l’objectiu de radiografiar les nostres entitats des d’una perspectiva de gènere. Vam respondre un munt de preguntes per veure si, realment, al nostre esplai érem inclusives i fèiem tot el que podíem per garantir la igualtat i evitar qualsevol discriminació. I vam treure’n conclusions interessants.
Després d’aquesta dosi de realitat –que sempre s’agraeix, però no sempre és com una s’espera– vam viure la nit amb bona companyia. Vam gaudir d’un espectacle nocturn amb SCARS –sobre la igualtat, l’autoacceptació i l’autoestima– i del Microteatre «First Round», de Las Fritas, que posa de manifest les situacions de masclisme quotidià que pateixen les dones en diferents etapes de la vida.

I el diumenge va ser el dia intens! Repartides en els cinc eixos que articulaven les Jornades, en funció de les agressions –a les assemblees i grups de treball, als moviments socials i als espais d’oci, a les xarxes socials, amb la infància i amb les adolescents i joves–, vam participar en diferents tallers que van aprofundir en cada tema. Realment, van ser molt enriquidors i, en alguns casos, vam conèixer la realitat des d’una perspectiva d’un gran interès. També va ser útil compartir experiències, impressions i reflexions amb les persones que vam conèixer a les Jornades. I què hi diu, precisament, la gent que hi va venir? En general, va veure les Jornades com un espai segur, còmode i de reflexió que va propiciar l’aprenentatge de nous conceptes i noves realitats. Una de les conclusions van ser que cal fer-se cures a una mateixa i preguntar-se com estem i què necessitem. També es va subratllar la importància de la coeducació i de teixir xarxa per ser més fortes. I es va prendre consciència de les violències que exercim i que patim sense ser-ne conscients. En un altre sentit, cal destacar la necessitat de crear protocols antiagressions masclistes o LGBTIfòbiques en tota mena d’espais d’oci i la importància de potenciar les comissions de gènere de les entitats. A més, va ser, sens dubte, un espai d’apoderament per tal que la gent adquirís confiança i se sentís més segura a l’hora de tallar certes actituds del seu entorn.

De cara a l’esplai, i a altres àmbits de l’associacionisme, les Jornades van posar les entitats de lleure davant del mirall. Les assistents es van endur diversos debats per tenir amb l’assemblea de l’esplai i motivació, per exemple, per parlar-ne a la propera tancada de monitores. També van servir per prendre consciència que, sovint, a l’esplai seguim reproduint els rols de gènere que imperen en la societat. A més, s’hi va palesar la necessitat de repassar les conductes que hi ha dins l’esplai, que no sempre s’analitzen amb la profunditat suficient, i de seguir formant-nos en aquests espais tan necessaris.

Van ser, doncs, unes Jornades per aprendre i reaprendre, fer-se preguntes, debatre i créixer.

Obrint els ulls al món

09.01.2019 |
09-gener-2019

Autoria: Participants Summer School 2018


Aquest article ha estat escrit per les persones participants d’Esplac al Summer School 2018:  Júlia Díaz, Esplai Matinada-Pòrtics (BCN); Bernat Llopis, Esplai Espurna (BCN); Núria Merino, Esplai Petikipeti (La Palma de Cervelló); Anna Sanmillán, Esplai Petikipeti (La Palma de Cervelló); Mar Gordó, Esplai Sarau (Sant Cugat del Vallès).

 

Endinsar-se en aquesta aventura era la primera experiència internacional amb Esplac per la majoria. Hi anàvem amb moltes ganes però també amb forces nervis. Entre nosaltres no ens coneixíem i això també era un repte que acabaria molt bé.

Arribem totes juntes un diumenge a la tarda, després de vuit hores de viatge, a una casa enorme, Kurt Löwenstein (Werftpfuhl, Alemanya). Ens instal·lem, fem descoberta de la casa i baixem a sopar. Després, fem la open-session i la primera nit al Keller Bar, el bar de la casa que cada nit gestionarà un grup de persones diferents (Esplac decidirem fer-ho la tercera nit). Cares noves de nacionalitats ben diverses coincidim en aquest espai, totes amb experiències i expectatives ben diferents, i algunes amb la incertesa de si fan bé de ser allà. Però no és moment de preocupacions sinó de començar a endinsar-nos.

L’endemà, en grups d’unes vint persones i dues teamers parlem sobre consentiment i a través del teatre social participatiu ens plantegem com afrontar diferents situacions violentes que es podrien produir a la casa. Se’ns introdueix el tema d’enguany, Organising Activism, a través de diferents dinàmiques de debat i reflexió tant en grups petits com en grups més grans. Ens sorprèn veure com un concepte tan bàsic té interpretacions tan diverses i comencem a veure i entendre la manera de treballar de les diferents organitzacions polítiques i socials.

Se’ns presenten 3 Teamworks: Online Fun, Artivism o How to grow up an organisation. No totes acabem formant part del que preferíem en un principi però com anireu veient això acaba sent un fet del tot irrellevant. Els següents dies, ja amb el nostre Teamwork, prenen sempre una rutina força semblant. Després d’esmorzar, ens trobem al Halle (una de les sales de la casa) i comencem els dies amb un energizer, altrament conegut com joc d’activació. Tot seguit, cadascú es dirigeix al seu grup de formació i fem sessió fins les 12.30 amb un descans pel mig. En acabar dinem i tenim temps per descansar o per participar d’alguna dinàmica o formació extra que algú, voluntàriament, potser ha organitzat. Després del descans, tenim sessió fins les 18.30, que és hora de sopar.

Amb la panxa plena, ens toca reunir-nos amb el nostre Reflection Group. En aquest espai estem amb un teamer diferent al que ens dinamitza el nostre Team Work i amb unes 6 companyes més d’altres grups. És un espai per expressar com estem vivint l’experiència i si tenim alguna proposta de canvi. Un espai que acaba sent el nostre petit refugi de confiança al final del dia. Sovint, entre aquest espai i l’oci nocturn, quedem disperses descansant o xerrant entre nosaltres. A la nit ens trobem al Keller Bar o petem la xerrada fora de la casa.

De primeres cap de nosaltres acabava de tenir gaire clar què volia dir realment Organising activism o quines eines ens podria aportar. Al llarg dels dies vam anar entenent la importància d’estar organitzades i d’aprendre a utilitzar totes les eines que tenim a l’abast per estendre el nostre missatge com a activistes d’una manera clara, crítica i potent. Ho vam aprendre de mil maneres diferents, ho vam aprendre veient vídeos, escoltant i analitzant cançons, fent rol-playing, pluges d’idees, jocs amb papers i post-its de colors, dibuixos, collages i cartells individuals i col·lectius… ho vam fer compartint les lluites que portàvem cadascuna i a través de la participació i escolta activa per formar-nos plegades en aquesta setmana tan especial.

“If you want to make a change you have to be on the center of the issue, on the real life”

“Social media is an illusion of freedom that doesn’t exist and there you risk to get stuck in your own bubble”

“Don’t mourn, organize!”

Frases com aquestes són les que vam apuntar a les nostres llibretes, frases que van anar sortint als debats i que ens recorden ara, escrivint aquest article, que juntes i organitzades hem de sortir de les nostres bombolles i lluitar dia a dia per la llibertat real.

Potser moltes de vosaltres ara estareu pensant: “buf, és en anglès i el meu nivell no és suficient… millor que no ho intenti perquè no entendré res!” Els participants d’aquesta activitat teníem nivells d’anglès molt diferents i això no va ser cap barrera encara va reforçar més la cohesió entre parlants del mateix idioma. Donar i rebre suport a l’hora de comunicar-nos és una de les coses boniques d’aquestes experiències internacionals.

Tornem al tema que ens ocupa; aquest activisme evidentment ha de ser interseccional i és per això que en un espai de formació on interaccionen organitzacions de realitats tan diverses és super ric crear espais no mixtes, espais segurs i feministes per empoderar-nos i deconstruir-nos plegades.

Quin lloc millor on crear aquest espai no-mixte que feminitzant, per una nit, l’espai d’oci principal, el Keller Bar! Celebrem la Women and Trans evening on compartim experiències o parlem de dones referents dels diferents països i també de les nostres realitats, ballem i cantem plegades!

Un altre vespre es fa la Masculinity Reflection, activitat nocturna a la qual es demana l’assistència de tots els nois presents a la formació però no es tanquen les portes a la resta de persones. Ens separem en dos grups perquè som forces les que volem participar de la conversa, i comencem a compartir experiències a partir de preguntes que ens plantegen els teamers com: “When did I feel not.. (women/men/trans..) enough?” o “When has my masculinity hurt somebody?” Es crea un ambient molt íntim i s’expliquen vivències molt personals que potser mai abans s’havien compartit en un espai de reflexió; experiències, preguntes i dubtes que ens enriqueixen i teixeixen un vincle molt sa i potent entre les presents.

Amb els dies ens adonem que aquesta experiència ens omple més del que esperàvem. Les formacions ens transporten a uns debats culturals que ens fan adonar de la importància, l’interès i la força que té l’internacionalisme. Poc a poc anem coneixent més d’altres realitats amb les quals ens sorprenem o, en alguns casos, ens hi veiem reflectides, i això reconforta, ens encoratja i ens uneix encara més en la lluita comuna. Resulta molt interessant la confluència d’entitats de caires diversos: joventuts de partits polítics, organitzacions de treballadores, d’altres que preparen activitats diverses destinades a col·lectius concrets com ara dones, infants i joves… Només coincidim amb una altra entitat orientada a l’educació en el lleure, potser ser-ne més ens hagués aportat altres idees i jocs aplicables al tornar a casa, però el cert és que aquesta varietat d’organitzacions que lluiten per un canvi social des de diferents perspectives i estrats socials ens enriqueix i amplia horitzons i és això el que ens enduem cap a casa, cap a l’esplai; transformació, vivències intangibles i creixement de la profunditat amb la que eduquem, ara i aquí.

Allò que el cos m’ha pres

09.11.2017 |

Autora: Alba Lafarga, ex-monitora de l’esplai Eixam i membre del Grup de Treball de Som Esplai.


A partir d’un relat en primera persona sobre el cos femení i els problemes que s’ha trobat en el seu desenvolupament, es busca reflexionar sobre les agressions masclistes, la pressió social i com ho podem combatre des dels esplais.

L’entrada a l’adolescència, a part del clàssic còctel hormonal, va representar una pèrdua gegant d’identitat. El creixement dels pits i l’eixamplament dels malucs eren l’entrada per la porta gran al món de les mirades, les repassades i les paraules. Tot d’interpel·lacions cap a un cos no desitjat que canviava a marxes forçades. El pitjor de tot eren les reaccions dels desconeguts que es creien amb la llicència d’adreçar-se al cos d’una menor de manera lasciva i repugnant. Interrupcions que teixeixen jerarquies i subordinacions en l’espai públic i que estableixen que el cos de la dona pot ser mirat, repassat i interpel·lat sense desig exprés de la persona que l’habita.

Vaig quedar subordinada, esporuguida i avergonyida del meu cos. Si fer-me gran volia dir haver d’acceptar això, no ho volia. M’estimava tornar al cos lleuger i no sexuat. Tornar a l’escola, on la diferència nen-nena no era gaire perceptible. Però és impossible retrocedir. S’ha de poder conviure amb harmonia amb qui som. Ara bé, quan convius en un cos que genera incomoditat en aparèixer a l’espai públic (entre els altres) quedes alienada en un mar d’inseguretat i vergonya corporal. Per si fos poc, encara falta sumar-li la societat estatitzada que fixa el cànon de bellesa en un cos esquelètic i que condueix a la bulímia.

Tots aquests complexes són batalles que cadascú lliura en solitari. Acceptar-se a una mateixa requereix temps propi i mirada interior. Un bé escàs a dia d’avui. El fet és que aquesta tarda he sentit sobre el meu cos la duresa d’una repassada que m’ha generat por i m’ha fet sentir inferior i subordinada a la mirada del que em fitava i m’esperava abans d’entrar a un edifici. Les sensacions que m’ha deixat la trobada han fet aflorar la relació complexa que cada dona té amb el seu cos. En aquest cas, la meva situació, però estic convençuda que també és la de tantes altres.

Caminava immersa en pensaments passatgers quan en la distància ha aparegut un cos. Tot i evitar el contacte visual m’he adonat que tenia els ulls clavats en mi. No sé ben bé en quina part, bàsicament no he volgut mirar per evitar qualsevol contacte que pogués donar peu a una interpel·lació verbal. El cos que m’incomodava en la distància s’ha aturat davant la porta d’una casa. Primer ha comprovat que estigués tancada amb un cop, i després he vist que picava al timbre. El so elèctric que indicava l’obertura ha sonat diversos metres abans de la intersecció del meu cos amb el cos intimidador. Però aquest ha decidit esperar i realitzar una llarga, incòmoda i fastigosa repassada al cos de dona que em vesteix.

Tot plegat ha estat una trobada horrible en la qual m’he sentit vexada i rebaixada. On algú ha convertit un espai públic que transito amb assiduïtat en un carrer a creuar amb l’antena d’alerta. Injustícia. Injustícia que per més seguretat i fermesa que guanyis amb el teu cos tot pugui ser ensorrat en uns segons fruit de la violència dels altres. Tant les agressions (o invasions) com la pressió social condueixen a una alienació entre la persona i el cos en què es troba. La persona no es vol o no es pot reconèixer en un cos que és el camp de batalla de tantes altres.

A l’esplai tenim l’opció, i jo diria que també el deure, d’ajudar els infants i els joves a estimar el propi cos, a poder-lo habitar amb comoditat. Així com aprendre a respectar el cos dels altres. El primer pas per fer-ho és que les monitores es sentin bé en la seva pell. Si els referents mostren confiança en els seus cossos, per diversos i poc regits a la norma social que siguin, es pot infondre comoditat als petits en els canvis que hauran de viure.

En el desenvolupament del cos es passa per moltes etapes: por, incomoditat, vergonya, etc. Cada persona és un món i també som responsables de poder-los mostrar la diversitat de cossos que hi ha més enllà del binarisme home-dona. Enmig dels dos pols hi ha una amalgama de vides encabides en cossos que busquen reconeixement. Visibilitzant els casos de les mateixes monitores estarem ajudant els infants a veure més enllà i a donar-los les eines per al demà. I és que a l’esplai el cos hi té molta presència. Abans de prendre la paraula en un debat o participar en una activitat de reflexió ja estem formant part en ser-hi presents físicament. Els cossos expressen el nostre estat d’ànim i trobar-se bé és un element important per generar espais positius i saludables, on es busqui compartir i sumar.

Potser el més important de tot plegat és evitar que els infants es sentin amb la potestat d’intimidar i subordinar els cossos de les persones que els resultin atractives. No s’ha de banalitzar el tema de “l’amor” entre els infants amb els “cotis” o les rialles de “el Pau va per la Laia!”. Cal ensenyar-los a respectar-se mútuament en aquestes ocasions (que tot sovint ens prenem de broma), ja que això pot determinar les actituds d’aquests infants de cara al futur. Tot i que la batalla final per sentir-se bé en la pròpia pell és individual, sí que tenim un paper important a l’hora d’ampliar el camp de visió dels infants i tallar conductes nocives que es puguin generar entre ells (comentaris com ara: “No vull anar amb el Noel perquè està gras” o bé “L’Anna no és amiga nostra perquè es comporta com un nen”). És important que els equips de monitores tinguin debats interns sobre quina actitud mostrar davant de comportaments agressius o comentaris incòmodes (tant entre infants, entre monitores o entre infants i monitores). Parar atenció a les dinàmiques que es generen entre els infants en les estones lliures pot ser d’utilitat per detectar problemes a les colles i trobar punts a reforçar. També és interessant fer l’exercici d’autocrítica de fixar-se en el tipus de relacions que s’estableixen entre les monitores i si el grup d’infants es pot veure influït per les seves dinàmiques.

L’anàlisi, però sobretot l’autoanàlisi, són les millors eines per entendre els petits malentesos o les grans trifulgues del microsistema que és l’esplai. Més que omplir els calendaris d’activitats, projectes i campanyes econòmiques, s’han de potenciar els espais d’escolta i cura. Perquè tenir la motivació i l’energia d’educar passa per formar part d’un grup que s’estima, que coneix els seus límits i que no força els petits engranatges de la seva màquina.

Dídac Ferrer: “La solució la trobem connectant el que malbarata i el que li falta”

20.09.2017 |
20-setembre-2017

Autors: Ramon Sagalés (membre de l’Equip de Coordinació i de la comissió Reduint Petjada) i Alba Lafarga (integrant del Grup de Treball de Somesplai).

El diumenge 8 d’octubre se celebraran a Barcelona les IV Jornades Ambientals d’Esplais Catalans, organitzades per la comissió Reduint Petjada. Un dels ponents de la taula rodona que es realitzarà al matí és Dídac Ferrer, professor de la UPC expert en economia circular i comunitats col·laboratives. Hem parlat amb ell per conèixer la seva feina i perquè ens introdueixi lleugerament en la que serà la temàtica central de les jornades.

Read More

Pròleg de Transformar Educant, per Carles Capdevila

02.06.2017 |
2-JUNY-2017

Escrit per Carles Capdevila, periodista i director-fundador del Diari Ara.

Portar els meus fills a un esplai és una de les millors inversions educadores que estic fent. És un lloc ideal per fer amics i tenir com a referents uns joves voluntaris apassionats, divertits i carregats d’uns valors que no han d’explicar, perquè els mostren minut a minut. Read More

Les violències masclistes no són un problema només de les dones

25.04.2017 |
25-abril-2017

Escrit per Cecília Aranda, esplai Eixam i coordinadora de projectes de l’IFM-SEI.

Ens agrada pensar que IFM-SEI i les diferents organitzacions membres, com Esplac, són espais segurs i utòpics, diferents de la societat en la qual vivim. Malauradament, la veritat no és aquesta, i és que moltes vegades les nostres organitzacions i els nostres espais reflecteixen la realitat: el patriarcat, el masclisme i moltes altres estructures de poder i jerarquia segueixen presents influint la nostra tasca. La combinació d’aquests factors resulta en el context ideal per l’assetjament sexual, agressions i violacions. Read More

L’espectacle de la ‘UErgonya’: som persones, no refugiades

21.04.2017 |
21-ABRIL-2017

Escrit per Dani Costa Soler, membre de l’Equip de Coordinació d’Esplac.

Fotografia: Marienna Pope-Weidemann (CC-NC-SA)

Parlem de refugiades, per no parlar de persones, no fos cas que això ens confongui, humanitzi o sensibilitzi massa a la població. Sempre serà més fàcil estructurar la realitat amb etiquetes, posant cadascú al seu lloc i amb el front marcat de per vida. El refugiat pot ser el que fuig d’una guerra que no és la seva, el que es juga la vida al mar, el que mor, el que estima, el que ho perd tot, el que vol viure i no només sobreviure, etc. Però també pot ser el que ens envaeix, el que ens roba, el desestructurat o l’aprofitat, així com també el terrorista. És indiferent, no deixarà de ser refugiat, mentre no siguem capaços d’identificar-lo com a persona únicament. Read More

Visibilitzem la diversitat a l’esplai

21.03.2017 |
21-març-2017

Autor: Adrià Nicolàs Aragó, esplai MIV