Image Image Image Image Image Image Image Image Image Image
Scroll to top

Top

transformació social

Falkencamp internacional Döbriach: Campaments a Àustria

29.08.2019 |
29-agost-2019

Autora: Natalya Chetverova, SVE alemanya a Terrassa i monitora de l’esplai La Fera.


(English below)

Del 20 al 31 de juliol, l’entitat Rote Falken Àustria va convidar a tots els seus amics i amigues i organitzacions germanes a celebrar el 70è aniversari de l’acampada dels Falken a Döbriach. Al voltant de 700 infants, adolescents i joves líders van participar de l’esdeveniment. Hi havia moltes activitats dins del programa general: l’escenari de les nits, festes, tallers durant el dia i activitats i estructures democràtiques. També hi havia temps de gaudir de l’espai propi i de l’esplai, de relaxar-se i de reflexionar sobre el dia.                     

nat1   nat2

El Falkencamp Döbriach està situat al sud d’Àustria, a prop de les fronteres d’Itàlia i d’Eslovènia i durant el nostre dia d’excursió vam poder visitar Ljubljana, la capital d’Eslovènia.

 

nat4     nat3

Estàvem d’acampada a prop d’un llac anomenat Milstätter See. Teníem una platja privada pels nens i nenes del nostre campament d’estiu i es podia passar el temps de forma més relaxant, refrescant i divertida mentre el sol no et cremés. Sempre que enviàvem als infants a la zona d’atenció sanitària per coses petites, la resposta/medicina sempre era “però no volíeu anar ara a la platja?”.

El càmping està envoltat de muntanyes altes i boniques, i alguns matins ens vam trobar gairebé coberts/es sota núvols.

nat5  nat6

 
Els Rote Falken van ser increïbles a l’hora d’organitzar i subministrar a totes les zones del campament amb tot el que necessitaven. Els matins, personalment, venien a portar el programa del dia, a portar taules amb tractors o a treure les escombraries, i el millor: construir una foguera per totes les zones i ens donaven prou llenya per poder seure al foc cada nit.
El clima era càlid i còmode, normalment, tot i que els darrers dies van haver d’informar a la protecció civil perquè el campament podia quedar inundat completament. Va ploure molt, però hi havia tantes mans que ajudaven que, fins i tot, ens vam divertir.

 

nat7   nat8

Però el meu joc preferit era un joc que es va establir aviat entre els i les monis, quan els infants ja havien anat a dormir. Potser ho podeu provar amb els altres monis o fins i tot amb els infants: quan algú us ve mostrant l’estranya màscara amb les mans i no reaccioneu prou de pressa amb el gest del monocle, “moriu” , heu de caure a terra i fer com si us estiguéssiu morint (no importa el que feu, es tracta de fer algun gest). A continuació us ensenyo quins son els gestos d’atac i defensa i un exemple de gest que seria incorrecte: 

 

nat9

ATAC

 

nat11

RES/ERROR

 

nat10

DEFENSA

      

 

Però compte! No heu de fer-ho només amb rapidesa, sinó que han de ser els gestos adequats. Si utilitzeu accidentalment les mans equivocades o les dues mans, o fins i tot feu el gest amb el costat equivocat, també morireu. És un joc divertit, però en algun moment pot posar-te dels nervis.

Sens dubte val la pena participar en campaments i activitats internacionals, aprens molt d’ells. Només puc recomanar-ho i espero veure aviat a tothom a l’IFM Camp 2020 a Anglaterra.

 

nat12

 


English: 

From the 20.-31. of July the Rote Falken Austria invited all their friends and sister organisations to celebrate the 70th anniversary of the falken’s campside in Döbriach. About 700 kids, teens and young leader attended to this event. There was a lot of central programme: on stage in the nights, parties, workshops in the day time and democratic structures, but it was well balanced with the time to spend privately with your own esplai to relax and reflect on the day.

The Falkencamp Döbriach is located in the very south of Austria, so close to the borders of Italy and Slovenia that on our excursion day we could visit Ljubljana, the capital of Slovenia.

We were camping near a lake called Milstätter See. With a private beach for the children of our summer camp you could spend the most relaxing, cooling and fun time when the sun was burning on our heads. Whenever we send our kids to the sanitary station for little things the number one medicine/answer always was “but didn’t you want to go to the beach now?”.
The campside itself is surrounded by high and beautiful mountains, and some mornings we found ourselves almost covered under clouds.

The Rote Falken were amazing at organising and supplying all little villages with what they need. In the mornings they’d personally come to bring the programme for the day, bring tables with tractors or take out the trash, and the best thing: build fire places in every village and provided us with enough wood so we could sit by the fire every night.
The weather was warm and comfortable, mostly: The last days they did have to inform the civil protection in case our camp would have completely drowned. It was raining so heavily, but there were so many helpful hands and even then we had fun.

But my personal favourite was a game that was soon established between the monis, when the kids have mostly gone to bed already. Maybe you can try it with the other monis or even the kids: when somebody showed you the strange mask with their hands, and you don’t react fast enough with the monocle gesture, you “die” and have to fall on the ground and make dying sounds (no matter what you are doing, holding or carrying at the moment).

But careful! You don’t only have to be fast, it have to be the right gestures. If you accidentally use the wrong hands or both, or even turn them the wrong side, you die as well. It’s a fun game, but it might get on your nerves at some point.

It is definitely worth in engaging in international camps and activities, you learn so much from them. I can only recommend it, and hope to see all you people soon at IFM Camp 2020 in England!

Summer camps a Finlàndia

28.08.2019 |
28-agost-2019

Autor: Aleksi Paakkinen, SVE finlandès a Barcelona i monitor de l’Esplai Sarau.


(English below)

El mes passat vaig tenir l’oportunitat de participar dels campaments d’estiu finlandesos després d’un any. No m’ho vaig pensar gaire, ja que havia estat monitor durant gairebé sis anys abans de marxar cap a Barcelona. Tot i això, després de passar dues setmanes amb la meva família i amb amic i amigues, em vaig adonar de com el fet d’estar a Esplac m’ha obert la ment i com he millorat com a monitor.

En primer lloc, és impossible comparar l’entitat catalana Esplac i l’entitat finesa Nuoret Kotkat i la forma d’organitzar els seus campaments. Vaig passar aquestes dues setmanes en una illa que és (tècnicament) propietat de Nuoret Kotkat. El fet de ser una illa permet realitzar activitats d’aigua com, per exemple, incorporar una plataforma en forma dònut a la barca de manera que els nens i nenes poden jugar. També vam passar unes quantes tardes estant a la platja tranquil·lament.

Planificar les activitats en una illa pot resultar força complicat, sobretot en una illa tan densa com la nostra. Algunes activitats normals, com ara el futbol o el “dodgeball”, són simplement impossibles per manca d’espai. D’altra banda, el bosc dens ofereix un entorn força ideal pels jocs de perseguir, com ara “polis i cacos”. Sovint, els infants venen amb jocs que volen jugar i el nostre paper és supervisar o unir-se. Hi ha aproximadament un monitor/a per cada set nens.

La planificació d’activitats durant campaments amb Nuoret Kotkat té algunes diferències si ho comparem amb l’espai d’aquí. Tot i que coneixem la majoria de nens que assisteixen, cada campament té almenys un parell d’infants que venen per primera vegada. No passem tot l’any amb el mateix grup d’infants i cada campament té un formulari d’inscripció independent. És per això que realment no podem planificar res especial dirigit només a algun grup, perquè simplement no coneixem bé el grup.

Durant aquestes dues setmanes plenes d’activitats, també vaig tenir temps per seure amb alguns amics i amigues que no havia vist durant un any. Quan els infants marxaven a dormir, nosaltres continuàvem desperts i despertes i menjàvem algunes salsitxes o botifarres que fèiem amb una petita foguera. Va ser un bon moment per estar amb altres monis que feia temps que no veia. Em va agradar molt compartir les meves experiències des de la perspectiva d’haver viscut a un altre país, experiències que potser en un futur poden aportar alguna cosa nova als futurscampaments d’estiu a Finlàndia.

finland3

 

finland2

 

 


English:  

Last month I had the opportunity to participate in the finnish summer camps after exactly one year long break. I didn’t think much of it, as I had been a monitor for nearly six years before my departure to Barcelona. However, after spending two weeks in familiar setting with familiar timetable, surrounded by familiar people, I realised how much this year with Espalc has widened my perspective and improved me as a monitor.
First of all it’s impossible to compare the catalan Esplac and finnish Nuoret Kotkat and how they organize their camps. I spent these two weeks in an island which is (technically) owned by nuoret kotkat. That means the water gives several opportunities for different actions, such as attaching a big donut-shaped water toy into the boat and cruising around with children holding on to the toy. We also spent quite a few afternoons just chilling at the beach.

Planning the activities on an island can get quite tricky, especially on an island as dense as ours. Some normal activities, such as football or dodgeball are simply impossible due to lack of space. On the other hand, the dense forest offers quite ideal environment for chasing games, such as cops and robbers. More often than not the kids come up with games they want to play and our role is to supervise or join in. There is approximately one monitor per seven children.

Planning the activities during camps with nuoret kotkat has some other varieties compared to esplais. Even though we know majority of children attending the camps, every camp has at least a couple new kids. We don’t spend the entire year with the same group of children; every camp has a separate enrollment form. That’s why we really can’t plan anything special aimed for just some group, because put it simply, we don’t know the group that well.

During those two action packed weeks I also had time to sit down with some friends I hadn’t seen in over a year. When the kids have gone to sleep, we usually stay up and grill some sausages in a little bonfire. This was a great time to truly sit down with other monis. I hadn’t seen in a long time and catch up. It felt really nice to share my experiences from a different country, which might also bring something new to future summer camps in Finland.
 

 

Fòrum Europeu de Joves 2019 – Creant ponts per la cohesió social

04.07.2019 |
04-juliol-2019

Autora: Natalya Chetverova, SVE alemanya a Terrassa i monitora de l’esplai La Fera.


(English below)
Del 25 al 27 de juny del 2019, el Project Aladin i el Bertelsmann Stiftung, juntament amb l’UNESCO, van organitzar un Fòrum per joves europeus a Berlín, Alemanya. La idea era treballar amb un marc general del tema i continuar amb el diàleg i propostes de canvi sobre com treballar per una convivència pacífica, respectuosa i solidària entre persones amb cultures, creences, valors i estils de vida diferents, així com fomentar una cohesió social forta en la diversitat. Al voltant de 100 joves es van acabar reunint, juntament amb activistes i polítics/es.

Esplac va tenir l’oportunitat d’enviar 3 persones en aquest esdeveniment, del qual vam tornar amb sensacions positives, nous aprenentatges i noves xarxes per treballar la cohesió social i per saber com fomentar-la. El fòrum era una experiència interessant i vam treballar moltes preguntes importants:  

  • De quina forma conviuen els valors com la pau, la solidaritat, el respecte en un món tan obert i divers que canvia tan ràpidament? Quines competències són necessàries per tractar els reptes futurs?
  • Com podem promoure més la cohesió social?
  • Com podem promoure que els i les joves siguin agents actius que siguin líders que promouen la cohesió social?
  • Com la participació cívica i social es relaciona amb la cohesió social en les societats plurals?

En general les persones participants van valorar el Fòrum com una experiència molt enriquidora al mateix temps que teníem temps per explorar una mica la bonica ciutat de Berlín.

Amb el hashtag #YES2019 podeu veure més fotos, idees i informacions sobre el Fòrum en totes les xarxes socials, i qui sap, potser t’animes a venir al proper fòrum?

 

e8d8d85e-a007-4158-9140-fdfc3522eaac (1)

 


English: 

Young Europeans’ Forum 2019 – Building Bridges for Social Cohesion

From 25 to 27 June 2019 the Projet Aladin and the Bertelsmann Stiftung, in cooperation with UNESCO, were organizing a Forum for young Europeans in Berlin, Germany. The idea was to set the framework for a broad and continuing dialogue and exchange on how to shape a peaceful, respectful, solidary living together between people with different cultures, beliefs, values and lifestyles, and how to create strong social cohesion in diversity. The Young Europeans’ Forum brought together around 100 young engaged Europeans with policymakers, activists and experts.
Esplac was lucky to send their own few people to this event, which all came back with positive feelings, new networks and knowledge about social cohesion and how to foster it. The forum was and interesting experience, and a lot of important questions were discussed:

  • Which values form a common framework for a peaceful, respectful, solidary living together in open, diverse, rapidly changing societies? Which competencies are needed for dealing with future challenges?
  • What can we do to foster social cohesion in diversity?
  • How can we empower young adults to become leaders who promote social cohesion?
  • How can civic engagement shape social cohesion in pluralistic societies?

Overall the participants experienced the event as very enriching, while they were also able to explore a little of the beautiful city Berlin.
Under the hashtag #YES2019 you can see more pictures, insights and information about the forum on all social media, and who knows, maybe you will join us on the next forum?

Manifest 17 de maig: dia contra la LGTBfòbia

16.05.2019 |
16-maig-2019

Autores: Persones del grup de Gèneres i Sexualitats Diverses i Dissidents d’Esplac


17 de maig de 1990. Us sona aquesta data? Aquest va ser el dia en què l’homosexualitat va deixar de ser considerada una malaltia mental per l’OMS (Organització Mundial de la Salut).

Fins aquell any ser homosexual es considerava estar malalta, que et passava alguna cosa i, en conseqüència, necessitaves cura. 14 anys després, el 2004 va sorgir la iniciativa d’assenyalar aquest dia, i es va iniciar una campanya que va durar un any. Conseqüentment, el 2005 es va celebrar i visibilitzar per primer cop el Dia Internacional contra l’homofòbia i la transfòbia. El 2015 es va afegir el terme bifòbia. L’objectiu era i és seguir lluitant i visibilitzant per aconseguir que les persones LGTB puguin tenir els mateixos drets i oportunitats arreu del món.

A l’esplai, tot i ser un espai de deconstrucció, creixement i aprenentatge, mitjançant l’educació en el lleure, també patim aquestes discriminacions. Com a monis aquestes són algunes de les situacions que hem hagut de patir:

Persona transmasculina “A l’esplai, on he sortit de l’armari en repetides ocasions, he hagut de corregir els pronoms i nom amb el qual es dirigeixen a mi, i tot seguit, han tornat a parlar-me en femení i amb el meu deadname (nom anterior)”.

Dona cis bisexual “He hagut d’aguantar frases com – Ah, però tu ets…? Però no ets hetero?”

Persona bisexual “He hagut de tolerar comentaris dels homes cisheteros gens deconstruits de la meva assemblea com ara: “Com follen dues ties?” o “Ara podrem compartir experiències” o “I aquesta tia te la vols fer?”.

Això, és un indicador que fins i tot en aquells espais que suposem com a segurs podem rebre agressions per la nostra identitat de gènere, expressió de gènere i/o sexualitat. És aquesta la utopia que volem construir? És aquest el canvi que volem?

Les discriminacions que rebem a l’esplai són reals i són greus però no representen la quantitat a les quals ens hem d’afrontar fora dels “espais segurs” pel simple fet de mostrar-nos tal i com som i d’estimar o desitjar a qui volem.

Va ser quasi ahir quan tots aquests esdeveniments van tenir lloc, i sabem que, si bé existeix aquest dia per aquesta lluita, manca molta representació i normalització la resta de dies de l’any. Patim discriminació per raó d’identitat de gènere, expressió de gènere i/o orientació sexual en diversos àmbits de les nostres vides (social, laboral, mental), i és per això que reivindiquem que no en tenim prou amb un dia a l’any!

Com a monitores amb gèneres i sexualitats diverses i dissidents hem de ser referents visibles i transformadores mostrant realitats que trenquin el discurs hegemònic del cisheteropatriarcat capitalista.

Com a monitores cishetero hauríem de revisar els nostres privilegis per tal de ser més respectuoses, deconstruir-nos i formar-nos per prendre consciència d’aquelles realitats que no són la nostra. Com a educadores hem de ser capaces de crear i oferir espais segurs per totes aquelles persones (infants, monitores, famílies…) amb gèneres i sexualitats diverses i dissidents. Per seguir educant(-nos) per iniciar el canvi que volem veure en el món.

En dies com avui és important fomentar la memòria històrica ja que celebrem el que tenim però sent conscients de com hi hem arribat i de totes aquelles persones que han lluitat per aconseguir-ho. Encara ens queda molt per lluitar.

Feliç i reivindicatiu dia!

La vida més enllà del monstre de colors

09.05.2019 |
10-abril-2019

Autora: Cèlia Nisarre, exmonitora de l’Esplai Turons de Barcelona.


 5 llibres sobre educació emocional que potser no coneixies!

Quan busques per internet recursos o, més concretament, llibres infantils per treballar temes relacionats amb l’educació emocional sempre surt… EL MONSTRE DE COLORS! Que consti que, personalment, no tinc res en contra d’aquest llibre però, si de veritat volem treballar l’educació emocional amb els infants i joves, caldrà que anem una mica més enllà i obrim el nostre ventall d’opcions.

Us convido a buscar llibres que parlin de l’educació emocional des d’un punt de vista més orgànic i integrat a les històries, no com un diccionari d’emocions on hi ha un color i una resposta concreta a cada emoció. Si considerem que cada persona és diferent i exterioritza el que sent de formes diverses, per què confiem l’educació emocional a mers diccionaris que ens diuen QUÈ hem de sentir. QUAN i COM hem de reaccionar disfressats amb colors i il·lustracions boniques?

Des del SomEsplai proposem algunes alternatives, algunes de les quals podreu trobar en préstec a Esplac (enviant un mail a esplac@esplac.cat)

 

  • L’ARBRE VERMELL. Shaun Tan.

Aquest és un àlbum il·lustrat bonic per definició. Si sou amants del “dixit” els seus dibuixos us faran tornar bojos! Poca lletra però molta teca… es necessita temps per poder captar tots els detalls que amaguen les seves il·lustracions, però val la pena aprofitar per parlar amb els infants i joves de la tristesa, del que amaga i com afrontar-la.

Pot ser el punt de partida per parlar de les pors i el que ens fan sentir, de com estem en els moments tristos i de recordar que no cal estar content i feliç 24/7.

1

  • NO SÓC PERFECTA. Jimmy Liao

“No sóc perfecta” ens convida a reflexionar sobre la perfecció i la imperfecció. Sobre el constant afany per aconseguir la perfecció i la frustració que provoca el seu desig. Qui és realment perfecte? Ser perfecte et fa feliç?

El recomanem perquè és un llibre dedicat a infants i a adults que han deixat de buscar un món perfecte. Una invitació a ser nosaltres mateixos. I… hi ha un lloc millor per ser nosaltres mateixes que a l’esplai?

2

 

  • LA GOTA I EL CIRERER. Mario Satz i Albert D. Arrayás.

Un llibre gairebé poètic. Amb dues opcions de lectura diferenciades ens parla d’una cosa constant a l’esplai, el canvi. A l’esplai ens fem grans, canviem de grup, canviem de monitores, canviem d’amics i d’entorn moltes vegades. Agafem més responsabilitats, passem a liderar les nostres entitats… això fa que tothom s’identifiqui amb la goteta protagonista.

3

  • T’ESTIMO (QUASI SEMPRE). Anna Llenas.

Educar en la diferència no sempre és fàcil. Totes som diferents i és normal que a vegades, fruit de diferències, sorgeixin conflictes. Crec que és interessant mirar una mica més enllà el que ens uneix, i aprofitar-ho com una fortalesa més que tenim i no com una debilitat a l’hora de conviure. Els protagonistes viuen una història d’amor, però no hi ha gaires diferències amb una amistat d’esplai!

L’autora ens deixa aquest tastet en vídeo, però el llibre és molt més!

4

  • EL PUNT. Peter Reynolds

AUTOESTIMA així, en majúscules! I una cosa que gairebé ens fa més falta a les monitores que als infants (per això l’he deixat pel final); saber educar les potencialitats de cada nen i nena, sense comparacions, sense pressions.

MONIS DEL MÓN: És impossible que no us enamoreu d’aquesta història, de la seva protagonista i de la seva mestra!!!

 

5

Formar-se internacionalment

11.04.2019 |
11-abril-2019

Autora: Gemma Solans, monitora de l’esplai Kasperle i SVE a Berlín.


Una de les portes que t’obra viatjar és la possibilitat de fer formacions internacionals. Ara mateix escric des d’un dels ordinadors del Centre Europeu de Joventut a Budapest, Hongria. Un dels avantatges de l’experiència d’un any de voluntariat europeu, si ets “jove” i formes part d’una organitzacio com IFM-SEI, és prendre part de seminaris formatius, sobre tematiques tant diverses com l’educacio progressista, la ciutadania en democràcia o la violencia sexual i els drets LGTBQ+ . Aquesta associació tambe organitza campaments internacionals i sessions de training. Aquests espais et permeten conèixer gent amb bagatges culturals molt diferents, definir i debatre sobre metodologies i mètodes que (ja i des de fa molt temps) utilitza l’educació en el temps de lleure, t’obre portes a formar part d’una bossa de formadors i formadores dins de l’organització o a compartir pràctiques i recursos amb altres participants tant interessades com tu en aprendre” (26 de febrer de 2019).

I on puc trobar aquestes oportunitats? Us diria que formar-se educativament a nivell internacional és molt complicat, però estaria mentint. Requereix *no necessàriament en aquest ordre:

  • Requisits: algunes organitzacions demanen algunes credencials prèvies per acceptar sol•licituds de participació, cadascuna té el seu filtratge, però la majoria només demanen formar part d’una federació o plataforma. Si ets moni d’Esplac, ja ho tens cobert. Tot i això, n’hi ha que pots participar a títol individual de totes maneres. En la majoria no demanen un nivell educatiu concret per participar, tot i que sempre està bé haver-se format prèviament en el tema.
  • Característiques personals: molts dels seminaris als que em vinc a referir-me en aquest article són organitzats a partir de fonts de finançament europees (Erasmus+), per la qual cosa sovint estan destinades al col·lectiu juvenil segons els estàndards europeus (aprox. 18-30 anys). Altres experiències, per exemple, tracten de trobar un equilibri en termes de gènere (per x raons). N’hi ha de tot i tot depèn de l’organització i del seminari en concret, així que registrar-se per si de cas mai està de més!
  • Contactes: tristament, com molts altres, el món de les formacions sovint passa per conèixer persones que n’han format part o que treballen arreu. A mesura que participes d’aquestes oportunitats se t’obren moltes altres portes. No obstant, si no coneixes a ningú tampoc és un impediment per no trobar-les!
  • Cerques: la coordinació internacional d’Esplac s’encarrega de la difusió de formacions internacionals, sobretot a nivell Europeu, de temàtiques diverses. A partir d’aquí, es poden oferir experiències diferents, com ara fer un EVS que ara és diu European Solidarity Corps, on et pots inscriure voluntàriament per rebre ofertes, o voluntariat europeu, intercanvis amb altres entitats, tant a nivell local com regional, etcètera.  També podeu buscar-ne a través d’altres plataformes web com Salto Youth, arreu del món i amb temàtiques molt variades, a la pàgina web d’IFM-SEI oficial o la de Facebook  o a la pàgina web de la Fundació Pere Tarrès, per posar tres exemples diferents. Al meu veure, el més fàcil és subscrivint-se al butlletí electrònic per rebre totes les oportunitats formatives al correu personal.
  • Interès: començant per aquí es pot arribar a molts llocs. A partir de l’interès s’arriba a tenir més informació sobre aquestes experiències i interessar-se sempre és el primer pas!

Foto IFM-SEI

El valor de l’esplai

21.03.2019 |
21-març-2019

Autora: Gemma Solans, monitora de l’esplai Kasperle i SVE a Berlín.


I què fas parlant de l’esplai quan estàs a més de 1000 km de distància? Doncs sí camarades. Perquè fins que no ho mires des de fora no arribes a entendre el valor de les coses. Perquè l’esplai dóna valor a la vida. I tinc tants arguments que això no és ni un objecte de debat.
 La meva mare va creure que l’esplai em faria (millor) persona quan tenia dotze anys i no volia anar-hi. Em va obligar a enfrontar algunes de les meves pors, entre elles la de no sentir-me inclosa. I no crec que trobi la manera d’agrair-li.

Quan vaig trobar-me còmode en el meu rol (que deixava bastant a desitjar) dins el meu grup de joves, responia que no volia ser monitora. Suposo que tampoc sabia què volia dir. Vaig decidir donar-li una oportunitat quan vaig rebre una carta a casa, on se m’obria aquesta porta, que ni tan sols havia merescut.

Em vaig trobar amb algun rebuig que altre. I llavors vaig apostar per fer el curs de monitors/es. Dic que literalment em va canviar la vida, perquè ho va fer. Em va ajudar a apostar per mi. I de quina manera. Potser les finestres a vegades són bones portes.


No puc posar en paraules tota la meva experiència vital com a monitora en quatre paràgrafs d’un article. Tampoc tinc intenció de convèncer a cap lectora. Senzillament, em va empènyer a aprendre, com a manera de viatjar pels jardins de la vida.
 Sovint aprenem a base de parets i sempre a base d’errors. És quan agafem les escletxes dels errors, juntament amb la constància i les ganes de millorar, que realment podem dir que aprenem alguna cosa.

Però mai deixem de tenir davant una realitat que tant de bo no fes tanta por. I tant de bo fos més maca i transparent del que veritablement és. Així que quan vaig fer una passa al costat, l’esplai ha servit de reforç de tot el que visc. I així em vaig llençar a viure en un altre país, a experimentar una nova manera de relacionar-me i comunicar-me.

Parlo des del punt de vista d’una privilegiada. En més d’una ocasió he estat a poc de descarrilar i he tingut l’oportunitat de tornar a posar els peus a terra. Canviar de direcció. Però no tothom ho pot fer. I per això vinc a parlar de l’esplai. Perquè és una oportunitat. Una porta. Una finestra. Una mica d’aire pur. Una nova perspectiva. Una lliçó per aquells o aquelles que vulguin agafar-la.

És perquè crec profundament en el poder de canvi individual i social de l’esplai, que vull invertir la meva voluntat a apropar l’oportunitat de l’educació en el lleure a tothom. Poc ambiciós eh?

L’esplai no el configuren les coses, sinó les persones. Totes les persones que hi formen part fan que siguin les experiències compartides l’arrel de tot. Cal creure en el poder de les paraules i en el poder de les petites accions, de les aportacions de les moltes persones que s’entrecreuen en el nostre camí.

Perquè, al final del dia, seguirem creient en què les coses poden canviar, no?

Entrevista a Lourdes Gaitán, ponent de l’Escola d’Esplac 2019

11.02.2019 |
11-febrer-2019

Autora: Irune Ruiz Gartzia, Coordinadora de projectes d’Esplac


El pròxim 16 i 17 de febrer té lloc la sisena edició de l’Escola d’Esplac sobre política i educació: l’adultocentrisme en les relacions educatives. Enguany volem debatre sobre el poder adult en l’acompanyament de l’educació d’infants i adolescents. Així, a través de ponències i espais de debat analitzarem què és l’adultocentrisme, com es manifesta i de quina manera hi podem fer front.

Una de les ponents és la Doctora en Sociologia i Diplomada en Treball Social, Lourdes Gaitán. És sòcia fundadora i expresidenta de GSIA, Membre fundador de la Xarxa Europea de Màster en Drets dels Nens, així com del RG Sociologia de la Infància de la European Sociological Association. La seva vida laboral s’ha desenvolupat entre la docència i la funció pública, exercint diferents càrrecs. Hem volgut parlar amb ella per conèixer-la una mica més i per començar a introduir-nos en la temàtica de l’Escola d’Esplac d’enguany. 

1. En primer lloc, volíem conèixer la figura de Lourdes Gaitán. Quin és el teu treball en relació als drets dels infants?
Fa prop de 8 anys, juntament amb altres companyes, vam fer el pas de ser el GRUP DE SOCIOLOGIA DE LA INFÀNCIA I ADOLESCÈNCIA del Col·legi de Sociòlegs, a constituir l’Associació del mateix nom, però oberta a altres professions i ampliada a la promoció i defensa dels drets en la infància. Mantenim, com a eixos teòrics, els que conformen el paradigma de la sociologia de la infància, això és: els nens són actors socials i la infància és una construcció social. Però, alhora, busquem l’aplicació dels drets garantits a nens i nenes en la CDN, ratificada per Espanya l’any 1991. Des d’aquest marc, les nostres línies de treball són la sensibilització, la recerca i la formació.

2. L’adultocentrisme és un concepte que fa poc que s’ha posat sobre la taula en el món del lleure. Ens preguntem quant temps fa que tu ho conceps, i com ha influït en el teu treball i les teves recerques.
Això es remunta més enrere en el temps. Quan jo em vaig plantejar fer la meva tesi doctoral, allà pel 1991 o 1992, treballava en el sistema de protecció a la infància. Des del meu paper d’assessora tècnica, redactava molts dels documents que s’elaboraven en aquell moment, però en el meu interior tenia de fons una insatisfacció amb les explicacions habituals sobre la relació dels nens i nenes amb els seus drets. Vaig buscar en la literatura internacional, i vaig trobar una base raonada per a la meva inquietud: la CDN era un instrument jurídic d’àmbit internacional importantíssim, que reflectia els millors desitjos cap al benestar dels infants… des d’una mentalitat adulta, occidental i conservadora. D’aquesta manera, la Convenció va venir a ser el paradigma d’una infància ideal, des d’una concepció adultista, eurocéntrica i familiarista. A partir de llavors, puc haver estat més o menys bel·ligerant amb aquestes influències, però sempre han estat presents en el meu treball d’anàlisi teòrica o de recerca.

3. Has vist algun tipus d’evolució en les polítiques que afecten la infància al llarg dels anys?
Sí, per descomptat, i així ho assenyalen, per exemple, els informes anuals sobre la situació mundial de la infància, i així es pot comprovar, com diuen molts autors, que la infància “ha entrat en l’agenda política”. Una altra cosa és pensar com ha entrat, en quins temes i fins a quin punt ha estat suficient. Des del meu punt de vista, la barrera que no permet avançar continua estant en aquesta mirada adulta que, des d’una posició evident de poder, considera als infants com a éssers humans en formació, com els que “ja seran” però “encara no són” ciutadans, incapaços de governar-se per si mateixos, i dependents per tant de la voluntat adulta.

4. Des d’Esplac volem impulsar la revisió dels Drets dels Infants recollits en la convenció de 1989. Així doncs, ens preguntem: quin hauria de ser el punt de partida per a redactar uns nous drets dels infants? Què hauríem de tenir en compte?
La vigent Convenció Internacional va trigar 20 anys a estudiar-se, elaborar-se i aprovar-se, i és el fruit d’un consens que va poder donar-se en una determinada conjuntura històrica (fi de la guerra freda, caiguda del mur de Berlín), però que probablement seria difícil poder aconseguir-se en l’actual conjuntura política internacional. Tampoc es tracta que uns adults redactin uns nous drets per a nens i nenes, sinó que els nens, nenes i adolescents siguin reconeguts com a capaces d’apropiar-se dels seus drets humans, reclamar-los davant els qui estan obligats a garantir-los i exercir-los, juntament amb les seves obligacions cap a la seva comunitat.

5. Els i les monitores dels esplais, com podem incidir en les polítiques públiques sobre infància i adolescència?
Aquesta pregunta em fa pensar en els canvis promoguts a través de les pràctiques, en la construcció de drets “de baix a a dalt”, en la invenció de noves formes de relació adults/infants, en la disposició per a aprendre dels infants, no tant a ensenyar-los, a situar l’autoritat en el respecte, més que en el poder que ens donen els anys, l’experiència, la nostra envergadura física…

El caràcter alemany

24.01.2019 |
24-gener-2019

Autora: Gemma Solans, monitora de l’esplai Kasperle i SVE a Berlín.


Dimarts, 22 de gener de 2019.

Acabo de llegir un article d’Icon, la revista (es veu que masculina) mensual de El País, sobre quines diferències veuen els estrangers residents a Espanya en el caràcter dels espanyols. Però existeix un caràcter eminentment “espanyol”? Persones d’arreu ho comenten, més enllà dels tòpics de la veneració de la siesta, la fama de cridaners i altres estereotips. I a grans trets puc estar d’acord. Per exemple, la importància que té per nosaltres la cerca de la felicitat, la cura i el suport a la família i les amistats o la vergonya de parlar un idioma estranger incorrectament com l’anglès… però el comentari més top en la meva opinió és que el nostre esport nacional és parlar dels altres a l’esquena. El cotilleo de tota la vida. O també l’habilitat de fer humor sobre qualsevol tema, fins a límits insospitats, inclosos nosaltres mateixos. Hi esteu d’acord?

Vull dedicar aquest post a comentar el que he pogut veure sobre el caràcter dels alemanys des que sóc a Berlín. Està clar que qualsevol cosa a dir resultarà una generalització i cada persona és un món, sí. Tanmateix, crec haver observat subtils característiques comunes, que donen forma a l’estil de vida d’una ciutat cosmopolita i amb tanta diversitat cultural com és Berlín.

En primer lloc, els ciutadans alemanys tenen una gran consideració per la privacitat de cada individu i això es nota sobretot en les interaccions en l’espai públic. Tenen en mala consideració, per posar un cas, dirigir-te a una altra persona que no coneixes en mig del carrer. Haig de dir que m’he adaptat a aquest caràcter i quan vaig tornar a Barcelona per les festes de nadal, se’m va fer estrany, i inclús vaig pensar-ho com una falta d’educació, el fet que el cambrer d’un bar (persona desconeguda per mi) se’m dirigís amb naturalitat. A més, acabo d’adonar-me que, des que sóc aquí, no m’he creuat amb cap (típic) treballador/a que es posa a parar gent en mig del carrer, sigui per informar o per vendre’t alguna cosa.

En segon lloc, i això ha vingut com una non grata sorpresa, tenen una relació molt pragmàtica amb el menjar i el beure. Veuen aquesta necessitat com un mitjà sense el qual no poden sobreviure. Tal qual. El menjar no té la funció de cohesió i socialització que té pels catalans, i en general pels espanyols. Menjar no és un plaer per ells, és un mitjà de vida. I està clar que necessitem alimentar-nos per viure, però per mi va més enllà. Ho podem veure amb la quantitat de temps que inverteixen a cuinar o menjar “en família”. Berlín és una ciutat coneguda pel menjar ambulant i moltes paradetes es dediquen a servir menjar “d’altres cultures”, com el turc (boníssim s’ha de dir). En una altra qüestió es fa notable: el cafè. Com a consumidora habitual he de dir que encara no he trobat cap lloc on es dediquin, més enllà de servir-lo, a fer-lo de qualitat. Així, majoritàriament el serveixen aigualit i massa fluix, almenys pel meu gust.

En tercer lloc i per acabar, tendeixen molt a mostrar-se amb educació. El fet de deixar passar, demanar si us plau i donar les gràcies, per exemple. Tot i que també tenen dies més bons que d’altres, en general, sempre tenen el “si us plau” i les “gràcies” a la boca, sobretot a l’hora de demanar. Em vaig adonar al poc d’arribar i la veritat és que es tracta d’un bon costum, que crec que no tenia abans.

Tot i que podria escriure sobre altres diferències i també similituds, fins aquí el que he pogut reflexionar fins al moment present. Si heu tingut l’oportunitat de relacionar-vos amb el caràcter alemany, estaríeu d’acord amb mi?  

 

dinner_with_dieter

 

1200px-Berlin_Skyline_Fernsehturm_02

Unes Jornades en contra de les agressions

23.01.2019 |
23-gener-2019

Autoria: Laura Aresté i Martí Odriozola, monis de l’esplai Turons i representats de la Comissió de Gènere  d’Esplais Catalans.


La vuitena edició de les Jornades de Lleure i Feminismes, organitzades per Casals de Joves de Catalunya, Esplais Catalans i l’Escola Lliure El Sol, van tractar les agressions masclistes i LGBTIfòbies a les entitats de lleure. Hi van participar més de 120 persones, que s’emporten un munt de reflexions i idees molt variades per aplicar a l’esplai.

Com hem de gestionar les agressions masclistes i LGBTIfòbiques? Com les podem treballar amb els infants de l’esplai? En cometem de manera inconscient? Les nostres entitats són espais lliures de discriminacions? La vuitena edició de les Jornades de Lleure i Feminismes partia, d’entrada, de molts interrogants sobre la taula. I tenia dos dies al davant de formacions, tallers i espais de reflexió per plantejar-se tot el que envolta un tema que sovint ens preocupa com a monitores de l’esplai. La cita era al Casal de Joves Can Ricart, al Poblenou, i l’objectiu, reflexionar sobre l’abordatge de les violències i discriminacions masclistes i LGBTIfòbiques a les entitats de lleure i als moviments socials.

Les Jornades van arrencar amb una ponència inicial a càrrec de l’Angel, un representant de la Crida LGBTI, i la Maria, de l’Assemblea Feminista La Filadora del Poblenou. D’entrada, una de les preguntes que aflorava tenia relació amb les etiquetes. Són necessàries? Són realment útils? Ajuden a combatre les discriminacions? En aquest sentit, l’Angel, de la Crida LGBTI, arguïa que “les etiquetes són una eina puntual d’apoderament i lluita per explicar una opressió d’un mateix sistema”. Per la seva banda, la Maria, en relació a la gestió posterior a un feminicidi, explicava que a La Filadora tenen un protocol de memòria històrica d’un feminicidi que consisteix a recordar el nom de la dona assassinada –amb pintades al carrer, per exemple– i posar èmfasi en el fet que no ha estat morta, sinó assassinada. Alhora, va donar diferents indicadors per contextos variats a l’hora de gestionar una agressió.

D’altra banda, durant la ponència, sobrevolaven alguns interrogants: un agressor que ha estat a la presó s’ha reformat? Si és així, com s’hi ha de relacionar el barri on va agredir? Pot tornar als espais? Se l’ha de vetar de tot arreu? Aquestes són algunes de les preguntes que es van intentar respondre i que deixem obertes per al judici i valoració de cadascú. Finalment, un dels comentaris que va tancar la ponència exclamava que a vegades ens centrem més a castigar a l’agressor que a crear un espai segur per a les agredides. I, en aquest sentit, les cures sempre han de ser prioritàries. Amb les reflexions encara rondant pel cap, vam encarar la segona part de la tarda: les comissions de gènere d’Esplac, Casals de Joves i l’Escola Lliure El Sol van dinamitzar un espai amb l’objectiu de radiografiar les nostres entitats des d’una perspectiva de gènere. Vam respondre un munt de preguntes per veure si, realment, al nostre esplai érem inclusives i fèiem tot el que podíem per garantir la igualtat i evitar qualsevol discriminació. I vam treure’n conclusions interessants.
Després d’aquesta dosi de realitat –que sempre s’agraeix, però no sempre és com una s’espera– vam viure la nit amb bona companyia. Vam gaudir d’un espectacle nocturn amb SCARS –sobre la igualtat, l’autoacceptació i l’autoestima– i del Microteatre «First Round», de Las Fritas, que posa de manifest les situacions de masclisme quotidià que pateixen les dones en diferents etapes de la vida.

I el diumenge va ser el dia intens! Repartides en els cinc eixos que articulaven les Jornades, en funció de les agressions –a les assemblees i grups de treball, als moviments socials i als espais d’oci, a les xarxes socials, amb la infància i amb les adolescents i joves–, vam participar en diferents tallers que van aprofundir en cada tema. Realment, van ser molt enriquidors i, en alguns casos, vam conèixer la realitat des d’una perspectiva d’un gran interès. També va ser útil compartir experiències, impressions i reflexions amb les persones que vam conèixer a les Jornades. I què hi diu, precisament, la gent que hi va venir? En general, va veure les Jornades com un espai segur, còmode i de reflexió que va propiciar l’aprenentatge de nous conceptes i noves realitats. Una de les conclusions van ser que cal fer-se cures a una mateixa i preguntar-se com estem i què necessitem. També es va subratllar la importància de la coeducació i de teixir xarxa per ser més fortes. I es va prendre consciència de les violències que exercim i que patim sense ser-ne conscients. En un altre sentit, cal destacar la necessitat de crear protocols antiagressions masclistes o LGBTIfòbiques en tota mena d’espais d’oci i la importància de potenciar les comissions de gènere de les entitats. A més, va ser, sens dubte, un espai d’apoderament per tal que la gent adquirís confiança i se sentís més segura a l’hora de tallar certes actituds del seu entorn.

De cara a l’esplai, i a altres àmbits de l’associacionisme, les Jornades van posar les entitats de lleure davant del mirall. Les assistents es van endur diversos debats per tenir amb l’assemblea de l’esplai i motivació, per exemple, per parlar-ne a la propera tancada de monitores. També van servir per prendre consciència que, sovint, a l’esplai seguim reproduint els rols de gènere que imperen en la societat. A més, s’hi va palesar la necessitat de repassar les conductes que hi ha dins l’esplai, que no sempre s’analitzen amb la profunditat suficient, i de seguir formant-nos en aquests espais tan necessaris.

Van ser, doncs, unes Jornades per aprendre i reaprendre, fer-se preguntes, debatre i créixer.