Image Image Image Image Image Image Image Image Image Image
Scroll to top

Top

Posts By comunicacio

Da Vinci, Dalí i Van Gogh van ser “esplaieros”

18.06.2018 |
18-juny-2018

Autora: Cèlia Nisarre, membre del Grup de Treball de Som Esplai i monitora de l’Esplai Turons de Barcelona.


Ja es comença a olorar l’estiu i amb ell… els campaments!!! Quina alegria, quines ganes! Tothom vol que arribi l’esperat moment en què deixem enrere la civilització i ens trobem cara a cara amb el nostre “jo” més primitiu però… No us enganyeu, seguim sent uns hipsters culturetes amb ganes d’educar, per això, avui hem decidit barrejar la classe d’història de l’art amb l’esplai!

 

1. QUAN ARRIBA L’AUTOCAR

Moment de màxim estrès per les monitores perquè quan et despistes tens dues cremes, unes pastilles i unes gotes que, malgrat que vau especificar que havia d’anar tot etiquetat, no porten ni el nom del seu propietari, ja no us dic les dosis i les hores! Mentrestant, les famílies es donen suport, algun infant plora, altres juguen i sempre hi ha qui ja s’adona que s’ha deixat alguna cosa i corre a cap a casa a buscar-ho.

1

 

2. TALLERS/MANUALITATS/INSTAL·LACIONS

A ningú li agrada fer les latrines (això és un fet), però és que qualsevol cosa que requereixi una mínima motricitat fina, de campaments, sembla una tasca inabastable. Com goril·les intentant enviar un whatsapp! Manualitats? No és recomanable; cenyiu-vos a tenyir samarretes que ja prou drama és que no estrenyin bé els nusos!

2

 

3. ELS ÀPATS

No és cap secret que, cuinar de campaments, presenta certes dificultats. Fogonets inestables, aconseguir que bulli l’aigua amb un vent de 150km/h, que no quedi l’arròs covat… A tot això, ara s’hi sumen els vegetarians, els vegans, els ovo-lacto-vegetarians, els flexiterians i els crudivegans (entre d’altres). Amanidetes d’estiu!

3

 

4. EL TERRENY DE 13H A 16H

SPOILER: Les fotografies dels terrenys NO les fan al juliol-agost. El verd es torna marró i sospitem que han descobert com crear ombres amb el Photoshop.

4

 

5. LA RUTA

– Quant queda?
– Quan podrem parar?
– Tinc set!
– Tinc gana!
El grup avançat VS el que diu que es tira a la cuneta si no es para.

5

 

6. LA PRIMERA BUTLLOFA DE LA RUTA

Expectatives altes… La primera butllofa surt aproximadament al kilòmetre 0,5 quan pares al poble del costat del campament a treure’t l’anorac, el polar, el jersei i els pantalons llargs.

6

 

7. EL MENJAR DE RUTA

Pa amb formatge.
Pa amb paté (formatge pels vegetarians).
Pa amb fuet (formatge pels vegetarians).
Pa amb tonyina (formatge pels vegetarians).
Pa amb pernil (formatge pels vegetarians).
Fruiteta (la que no s’ha rebentat a la motxilla).

7

 

8. ELS SOROLLS NOCTURS

Res magnifica més els sons que l’acústica d’un iglú. Cau una fulla de l’arbre que dóna ombra a la tenda i sembla que una família de pocs senglars s’estiguin barallant pel fuet que “ningú” portava a la ruta i que va “aparèixer” entre les tendes l’endemà de la ruta i ningú ha tocat des de llavors.

8

 

9. ELS TEUS SOMNIS
Un llit… Un lavabo… Pizza… El que són somnis coherents!

9

 

10. VEÏNS I VEÏNES DEL POBLE
Al principi tot són somriures.
Quins nens i nenes més monos!
Després, quan has ocupat la piscina del poble i l’aigua s’ha tornat marroneta, els han trepitjat els horts, han fet un joc de por a les tantes de la nit pel mig del poble, etc. Els semblen més bèsties que monos.

10

 

11. QUAN MONIS MIREM…

11

 

12. QUAN MONIS NO MIREN…

12

 

13. L’ÚLTIM DIA DE CAMPAMENTS
L’últim i el primer també, perquè enganyar-nos! ANARQUIA!

13

 

14. QUAN LES FAMÍLIES PREGUNTEN

– S’han portat bé?- àvia posant cara de circumstància.
– S’han rentat les dents?- pare posant cara d’incredulitat.
– Us han donat molta canya?- mare posant cara de masoquisme.
[cara de les monitores]

14

 

15. L’INTERIOR DE LES MOTXILLES
#surrealisme és el que es pot trobar dins d’una motxilla de campaments.

15

P.D.: Us pot haver agradat o no però… Entren tots a la Sele! 

Daddy Yankee vs Paulo Coelho: filosofia de vida.

07.06.2018 |
7-juny-2018

Autora: Cèlia Nisarre, membre del Grup de Treball de Som Esplai i monitora de l’Esplai Turons de Barcelona.


Si el que esperes és un article seriós fent una comparativa de les trajectòries vitals d’aquests dos personatges això no és el que buscaves. Aquí simplement hem intentat recrear una batalla entre dos referents mundials de la filosofia de vida i la cultura de l’esforç; Daddy Yankee (compositor, música i cantant) i Paulo Coelho (escriptor).

I ho hem fet en versió 2.0 o, dit d’una altra manera, el que avui dia coneixem com tuits!

Cuando eres un ganador a mucha gente inspiras, inclusive el que te odia también te admira.
Daddy Yankee

“Es la posibilidad de hacer que un sueño se convierta en realidad lo que hace a la vida interesante.
Paulo Coelho

Puedes sacar a un hombre de la calle, pero no puedes sacar la calle de un hombre.
DY

Si quieres ser exitoso tienes que respetar una regla; nunca te mientas a ti mismo.
PC

Piensa en grande y tus hechos crecerán; Piensa en pequeño y te quedarás atrás; Piensa que puedes y podrás.
DY

Cuando repites un error, ya no es un error, es una decisión.
PC

La educación en todo país es la base y fundamento para poder crear un cambio en la sociedad.
DY

Si quieres alcanzar tus objetivos, debes estar preparado para una dosis diaria de dolor o incomodidad.
PC

Eres tu mejor amigo y tu peor enemigo, y a la hora de la verdad, solo cuentas contigo.
DY

Son las cosas simples de la vida las que son más extraordinarias.”
PC

La mente es un campo de batalla, se su comandante no su soldado.
DY

Recuerda tus sueños y lucha por ellos. Debes saber qué quieres de la vida.
Solo hay una cosa que hace tu sueño imposible: el miedo al fracaso.

PC

Què? Qui us sembla que ha guanyat la batalla dialèctica? Qui ha estat més filòsof de la vida?

  • Opció a) Daddy Yankee #DaddyYankeeMeLoRegaló
  • Opció b) Paulo Coelho #CoelhoMeLoConfirmó
  • Opció c) Simplement fareu servir aquestes frases per omplir els peus de foto d’Instagram i Facebook #PostureigEsplai

 

AMAS Fest, 40 anys d’Spielbus!

06.06.2018 |

Fa un parell de setmanes va tenir lloc l’AMAS fest, celebrant els 40 anys de Spielbus. AMAS son les inicials d’ Arbeitsgemeinschaft Mobile Animation Salzburg, que es tradueix a Grup de treball de animació mòbil a Salzburg, subvencionat per l’ajuntament. Doncs bé, aquesta és l’àrea on treballo jo.

Aquest projecte es va crear fa 40 anys i porta ja 32 anys funcionant, i es dedica a anar a diferents parcs de Salzburg amb un autobús (d’aquí el nom Spielbus, que es tradueix en “autobús de jocs”), principalment a les zones més marginals. Hi ha tres organitzacions que porten el projecte: Kinderfreunde, Spektrum i Kinderwelt.

El lema d’aquest projecte es “Jugar on viuen els nens”, ja que a molts infants els seus pares no els deixen anar sols gaire lluny i, per tant, estan limitats al parc més proper a la seva casa. L’objectiu del projecte és incentivar el fet de jugar al parc en lloc de quedar-se a casa, i millorar la qualitat de vida dels infants i famílies en l’entorn de vida immediat en els districtes de Salzburg.

El meu projecte però, difereix una mica de la resta, ja que al KECK, plantegem objectius de curs, temes pedagògics mensuals i una excursió al mes. Treballem en els mateixos parcs cada setmana, al barri d’Itzling, de manera que podem establir una relació amb els infants que van sovint al parc, sabent que nosaltres venim.
Què fem un cop som al parc? És una mica més complex d’entendre; jo vaig arribar amb la mentalitat de l’esplai, i em va costar un temps entendre que simplement no podia funcionar als parcs, ja que potser prepares una activitat i no hi ha gaires infants aquell dia, o plou, o bé simplement no hi volen participar perquè prefereixen dibuixar o jugar a futbòl. Ens hem d’adaptar a les necessitats dels infants als parcs i treballar en valors a través d’activitats com manualitats, cuina i esports. Per exemple, treballem la resolució de conflictes a través del futbòl, alternatives saludables amb la cuina, creativitat amb les manualitats… A part, tenim a Momo, el nostre centre d’interès, que ens ajuda a guiar qualsevol activitat cap al tema que es treballa aquell mes (respecte, refugiats, religió, discapacitats, salut, què sé fer bé, etc.).

Ara que el meu any de voluntariat està acabant, he trobat important fer una reflexió sobre el projecte en el que he estat treballant i comparar-lo amb la meva experiència a l’esplai, sent conscient que son dos projectes molt diferents, amb necessitats diferents. Tot i així, és important reflexionar sobre què he aportat i que m’emporto.

WhatsApp Image 2018-05-30 at 11.18.25 (1) WhatsApp Image 2018-05-30 at 11.20.41 (1)

Reach out from the Wall!

30.05.2018 |

Autor: David Miranda Mota, SVE portuguès a Barcelona i monitor de l’Esplai Torxa.

29-Mayo-2018

Hola Hola, menudos mes mas activo este último.
Empezamos con  Sant Jordi: primavera con sol radiante y, a pesar de estar solo, tuve que aprovechar y salir de casa a pasear. Como casi siempre, no había un plan, simplemente perderme de plaza en plaza. Empecé por las Ramblas, pues es donde vivo. Las calles estaban cerradas a los coches, se respira una ambiente liviano a pesar de la multitud de gente, que se veía feliz y mas simpática que lo normal. Rosas y libros por todas partes, aun que creo que este año habían mas rosas Amarillas que habitualmente, ja ja ja.
En plaza Catalunya se encontraba toda una zona de medios de comunicación con diferentes estaciones de Radio y televisión, haciendo programas en directo. Por lo que me agarró allí por unos momentos escuchando un poco sobre el tema, este San Jordi ¿no fue muy politizado?… Pasé por plaza Universitat donde las bancadas eran más LGBT , y seguí por la Rambla del Raval y como en otras locales había las bancadas de souvenires, rosas y libros además de música en vivo y algún que otro grafitero. Al volver a casa pasando por la plaza Sant Jaume me sorprendió una gigantesca ola de flores y lazos amarillos delante del Palacio de la Generalitat!

Incidentes artísticos
La producción artística sigue a topé, estoy terminando la mejor y más personal colección de piezas que ya hice hasta hoy, pero no todo es crear y dibujar feliz, el otro día tuve un pequeño incidente, al preparar la superficie de corcho me corte parte del dedo y de pronto mi habitación se convertió en una película de terror, llena de SANGRE, estilo escena de crimen con un córner del indicador izquierdo en la mesa, como si fura un mini filete de mi sobre el corcho (MASTERPIECE), ahahah aun asi mantuve la calma y en mi cabeza sonaba una voz que me decía “podía haber sido mucho peor”, y es totalmente verdad, pero tenia muy mala pinta, al final de casi 15min perdiendo sangre, pude estancar la herida y curar me. Pase un poco mal para dormir esa noche.El tiempo todo lo cura y 2 días despues ya estaba pintando aun que con un poco menos de carne en mi cuerpo ahahaha.

Poblenou
¡Vámonos a Poblenou! Fui con mi colega italiana Ellen (amiga de antiguos Erasmus) en busca centros creativos, específicamente la Escocesa, aunque no tuvimos mucho éxito para entrar y se ve que la mayor parte de espacios creativos así dentro de este formato de residencias artísticas, coworking, no están totalmente abiertas al publico. En parte lo entiendo, porque los artistas necesitan su espacio tranquilo para trabajar, crear y cambiar ideas entre ellos, pero la ciudad/comunidad gana mucho cuando tienes espacios de fusión entre los centros creativos y el público dinamizando la comunidad. No digo que sea imposible entrar, pero tienes que conocer a alguien de allí. Seguro que tienen fechas en que exponen al público sus creaciones, pero aun así, insisto que es muy ventajoso para ambas partes que exista un espacio en que el ciudadano pueda contribuir o simplemente disfrutar del proceso. Aun así, valió la pena haber ido para entender como funciona esta parte del movimiento cultural, y porque, además, exploramos un poco el street art que por allí hay, unos jardines un poco extraños, de los cuales , sigo sin saber si me gustaron o no. Para concluir el paseo, Ellen me enseño la Rambla mas tchill de toda Barcelona, la Rambla de Poblenou, con rotondas donde sentarte en los bancos, tiendas peculiares, gente en la calle…y que todavía no está masificada de turismo. Como va hasta la playa, tiene un ambiente familiar, seguro y súper tranquilo.

nsn

Bienvenidos a Corchugal!
Cuando ya no lo esperaba, recibí un email para ir a ver en vivo el mítico programa (el cual sigo religiosamente) “Nadie Sabe Nada” de Andreu Buenafuente y Berto Romero. Era algo que ya fantaseaba incluso mucho antes de saber que vendría algún día a Barcelona, de modo que teniendo la oportunidad ahora, no podría ir con las manos vacías, así que les hice un pequeño regalo: una pieza de corcho con el nombre del programa y sus personajes. ¡Son unos jefazos! Tienen un control de la dinámica de show increíble, todo es muy freestyle y se respira esa sensación incluso en el público.
Al llegar el momento en que sentí que seria el correcto, les llamé y decidí hablar solamente en portugués. Andreu intentaba hablar en mi idioma pero parecía tartamudo. Total, que al final hubo algo de entendimiento, y un cambio a la forma de ver los portugueses y sus mujeres SIN bigote.
Ya salió en la radio Cadena SER y en Youtube, el sábado pasado, el episodio 5×33,Corchugal. ¡Echad un vistazo al vídeo si queréis reír! 

Esplai Torxa
En mi esplai, todo fenomenal como siempre, cuanto mas conozco otros esplais mas me enamoro del mio ahahah
Uno de los sábados subimos al jardín, “El nen de l’Aro”, esta es la perla de Guinardó, menudo jardín que va subiendo en diferente niveles hasta llegar a una bonita fuente de agua con vista a Barcelona y linea de Mar.
Ese día fue como uno de los mejores días de esplai, me sentí con una felicidad extrema pero algo muy calmado ,pacifico y tranquilo no en plan de adrenalina, de pronto estaba en el jardín delante de esta mini cascada, con els meus nens abajo jugando, un sol brillante y BCN de fondo, me entro una energía de gratitud tan grande, que las ganas de volver á Portugal se diluían.
Y no es que el mismo día, empezaban las fiestas de Guinardó…Pues vamos de fiestas por la noche, y no muy lejos en el mismo jardín y menos mal que duro 2 semanas porque solo pude ir al inicio y al final aun así fue brutal me gusta este barrio y cada vez conozco á mas sus gentes. Quería destacar la fiesta estilo Reggea/Dub en el “Mirador del Nen del la Rutla” subiendo para los Bunkeres, que buen ambiente, magnifica vista, y buena compañía, que sorpresas tiene este barrio de Guinardó.

Reach Out
Esta fue la propuesta de mas un Erasmus, (en BCN especificamente en albergue donde pase mi primera semana). Todo fue un fuera de lo normal para mi, por la función que tuve en el mismo, a pesar de participar en alguna que otra actividad, estuve dando asistencia y apoyo logístico, con material, permisiones, tradiciones y una actividad que les molo muchoooo :). La media de edades de los participante era de 17, me voy sintiendo un poco como un veterano de las movidas de Erasmus eheh, menos mal que los lideres eran mas jóvenes, aun que en este, no eran tan participativos en las actividades, a pesar de todo y para mi el punto fuerte del Erasmus fue volver a ver gente que había conocido de otros erasmus y que además había conectado mucho, me encanta cuando ocurre, volver a ver otras “luces” de Europa.
En el 2º día organice una actividad de pintura/reflexión/meditación para el grupo, para que expresaran su vision a respecto de las fronteras físicas y emocionales a traves de la imagen, despues de unos minutos de meditación cogieron los materiales y se pusieron a crear, para decir verdad, funciono muy bien, y servio para además de relajar, libertar algunos bloqueos y entender otras realidades, seguro que lo repitiere en otras oportunidades.
Esto pasó en Barcelona, en Vallcarca, lo que nos á permitido poder visitar el parque Güell, y si si…. muy bonito todo, (al menos la parte libre de costos. seguro que la otra mejor ahahah), aun así hay ese puntito especial para la vista desde arriba, despues de eso me perdí de proposito´ por las traseras del parque, y por teléfono jugué á “Donde esta Wally” con mi colega que se había quedado en el albergue y tenia una paisaje enorme, aun así me encontró en el medio de los arboles ahahaha.
Para cerrar la semana hice un tour por BCN a todo el grupo, aun que sus ganas de playa me cambiaron el plan, pero yo también lo necesitaba y al final fue mejor así. Uno se esfuerza por enseñar las preciosidades de esta ciudad, pero cuando tienes 16años un Starbucks te puede fascinar mas que una catedral ahahaha, aun así han conocido algunos sitios guais y han disfrutado.

ifm

 

Esplaiada
El culminar de este Erasmus fue en la Esplaiada… bueno, bueno, bueno… ¡menuda movida! aunque hubo un poco de desorganización, por ser un debut de metodología y por la cantidad de gente involucrada en este evento, cuando uno coge el ritmo ya todo fluye, y así fue, 3 workshops de graffiti y cultura urbana seguidos, casi sin respirar y sin echar vistazo a los apuntes, simplemente dejar fluir el conocimiento, a los participante les flipó, tenía una platea gigante de niños y monis que no tenían vacante en el taller. Feedback brutal, los colores fluían por el aire literalmente.
Por la noche, la historia ya es otra…el hecho de haber llegado de una semana muy intensa, y otros factores como tinta de spray en la piel, sin una buena ducha, te lo deja más difícil mantener una paz interior, y más cuando tienes que “dormir” en el suelo con 1000 niños/monis haciendo ruido hasta las 3h….Pero al despertar por la mañana con música trance todo se te pasa….(¡¡¡MENTIRA!!! aun me estoy recuperando de ese choque).
Al día siguiente tocaba despedir de una de las “luces” mas fuertes/guerreras que conocí, una chica de Georgia (see you soon Nino ***). Pero la vida no para y sigo con la ultima etapa de la Esplaiada: hice una pintura performance durante el discurso final de la Esplaiada, debajo de muchas miradas, pero siempre muy tranquilo (de espalda al publico ja ja ja). Allí estoy yo, esparciendo colores, sin presiones, solo disfrutando del momento y cerrándolo con una llave de oro. El final, final, llegó al decir adiós a una otra “luz” que me dio mucho apoyo durante toda la semana: Merci, Sheeees***

 

njh

 

“There’s alawys a Cat(ch)”: este es el nombre de la colección de piezas de arte que tengo en exposición en el
Eixample, concretamente en el Salon223, aunque sea un calentamiento para la gran exposición que estoy planeando en el Guinardó. Os invito a visitarla: es una buena oportunidad para poder ver toda la colección junta y expuesta de forma eximia.

Para concluir este último round, os contaré que me fui a ver a mi Marroquí favorita para darle un poco de animo, pues el
el Ramadan llegó “hoy”, y a pesar de que en general mi relación con las religiones no es muy saludable,
aproveché para saciar mi curiosidad al respecto del islamismo, ya que entendimiento y aprendizaje solo me hace bien y si es en buena compañía, mejor.

Y bueno, nos quedamos aquí con un sabor de boca de que se está terminando el EVS, y aunque todavía faltan 4 meses, no consigo cambiar este feeling. Y además estos próximos meses tengo el calendario a full y bastantes objetivos por cumplir. ¡Acompañadme en esta aventura que ahora calienta motores con el verano!

cad

Moltes Gràcies ***

El 23 d’abril una rosa, el 25 un clavell

15.05.2018 |
15-maig-2018

Cira Diakhaby, exmonitora de l’Esplai Xangó, ex-EGS del Sector Barcelona, membre de l’Espai de Coordinació Internacional i actualment participant en un SVE a Lisboa.


El mes d’abril arriba amb dates especials!

  • Dilluns pasqua! Amb una mona molt personalitzada!
  • 21 d’Abril l’aniversari del perot i de les Vaquetes del Guinardó dues entitats molt actives del meu barri de Barcelona! On va tocar el meu grup de música preferit “Clotildes” (tots sortits del món esplaiero!)
  • 23 d’Abril Sant Jordi i Santa Jordina! El dia de la rosa i el llibre commemorant al Sant i a Cervantes i Shakespeare morts el mateix dia. Un dia ple d’amor, felicitat i cultura.
  • 25 d’Abril dia de la llibertat a Portugal que commemora la revolta militar del 1974 que va acabar amb la dictadura de Salazar. El símbol del dia és un clavell.

Com podeu imaginar aquí cada setmana és diferent! L’única cosa que segueixo com a rutina és la de cada dia anar a treballar a Cascais (que és on es troba l’oficina de Rota Jovem) i els dimarts i dijous anar a Capoeira (pròximament ja us explicaré una mica de què va); encara que darrerament també he afegit una extraescolar al meu horari, escalar!
Intento desconnectar de la rutina de l’oficina fent escapades, i és que el Diego el meu company de pis té aquí el seu cotxe, és un d’aquests de 7 places i ens hem muntat dins un llit que es plega i així podem marxar per tot arreu, dormint en un hotel de 1000 estrelles sense pagar un duro.

L’Aceituno (el cotxe) ens ha portat per tot arreu, costa Vicentina, Algarve, Serra de Monchique, Serra de Sintra, Serra da Estrela, Montsanto, serra de Arrabida, Azoia… I encara queden molts destins més!
Aquests últims viatges que hem fet (per serra d’Estrela, Montsanto i Azoia) han estat amb la companyia d’altres espanyols, ja diuen que quan vas fora t’ajuntes amb gent del mateix territori. Així que un gallec, un valencià, dos madrilenys i una catalana (sembla d’acudit d’aquests pesats) hem estat recorrent diferents paisatges, de la neu fins al mar, a la recerca de parets on poder grimpar com macacos (micos en portuguès).

Però aquests dies no tot ha sigut descobrir poblets i roques, també he aprofitat un cap de setmana llarg i he tornat a casa per Sant Jordi. Se’m feia difícil pensar en un dia bonic com el 23 d’abril aquí sense roses, sense llibres i amb pluja (aquí ha plogut durant tot el mes d’abril). Així que em vaig permetre unes petites vacances a casa. I vaig tornar amb la maleta plena de llibres dels meus Jordis i Jordines!

Se’m feia difícil pensar en un dia bonic com el 23 d’abril aquí sense roses, sense llibres i amb pluja (aquí ha plogut durant tot el mes d’abril).

Creuant Mirades Somesplai Cira

Què amaga el cartell de l’Esplaiada 2018?

08.05.2018 |

La Marina Garcia i l’Alfredo Sánchez, de l’Agència Jaimito, són els creatius publicitaris que han dissenyat la campanya gràfica de l’Esplaiada 2018 “Obrim els ulls, obrim les portes”. Parlem amb ells per descobrir tot allò que s’amaga rere el cartell de l’edició d’enguany. 

– Què representa el cartell de l’Esplaida 2018?

Partint del claim “Obrim els ulls, obrim les portes!” el cartell de l’Esplaiada 2018 positivitza al màxim el concepte de trencar fronteres, creant un pont que uneix diferents pobles, per tant, diferents persones. A més, aquest pont juga amb el seu propi reflex generant la forma d’un ull obert a observar i ser conscients de les realitats que ens rodegen. També hi ha diverses escenes que representen valors que treballen els esplais, com la col·laboració, l’empatia, la inclusió…

– Per què heu escollit aquest estil? I aquestes colors? I la tipografia?

Hem escollit aquest estil d’il·lustració perquè és universal, agrada tant a joves com adults, és apte per totes les edats i tots els gustos. És integrador, com tot el cartell.

La paleta de colors que hem escollit és variada, viva i busca representar emocions d’alegria i calidesa. Son colors dinàmics i emocionals que acompanyen les diverses escenes que estan succeint.

Pel que fa a la tipografia, juguem amb un parell, una més senzilla, moderna i actual, la Brown. Actual en el sentit que no passa de moda. És d’un estil tipogràfic molt recurrent en les millors peces de disseny gràfic. L’altra tipografia s’anomena Barrio, és la que utilitzem en la paraula “Esplaiada 18”. Ens va semblar molt adient el seu nom ja que el concepte del cartell va de “barris”, representant la unió entre pobles i persones. És una tipografia desenfadada i cada una de les seves lletres és única, té la seva pròpia personalitat. Representa molt bé la diversitat i, a més, és jove.

– Quin ha estat el procès de desenvolupament de la imatge gràfica?

A Jaimito ens agrada incloure en el procés creatiu a les persones a les quals dirigim els nostres dissenys. Per això, sempre que podem, intentem co-crear amb elles. En aquest cas, va ser una oportunitat perfecta per dur a terme aquest procés, ja que Esplac és una associació basada en valors com la col·laboració. Per això, vam celebrar una sessió conjunta (entre Jaimito i Esplac) on, a través de jocs i tècniques de pensament lateral, vam incentivar el pensament col·laboratiu. Van sorgir moltes idees de les quals en vàrem seleccionar tres que, després, de forma interna, vam acabar de donar forma per presentar-les a l’equip d’Esplac. Després d’una llarga deliberació, conjuntament vàrem escollir aquesta proposta perquè era la que millor complia tots els requisits a nivell de concepte de cartell, i era la que més podia agradar a tota la diversitat de persones que formen part de l’Esplaiada.
Després, ens vam encarregar de desenvolupar visualment i donar la forma final del cartell, la samarreta i totes les peces gràfiques amb l’ajuda de les treballadores de la Secretaria Tècnica d’Esplac.

444

 

– Quin considereu que ha estat el vostre repte més gran en aquest encàrrec? 

El repte més gran va ser, amb diferència, fer una campanya rodona. No només aconseguir que el concepte visual estigués vinculat al concepte i els valors de l’Esplaiada 18, sinó també que agradés a tots els públics, des d’un infant de l’Esplai, a un monitor, a un pare: recollir en una sola peça els gustos de persones diferents. Així doncs, el repte va ser fer una campanya creativa, moderna, actual, que funcionés a nivell de disseny gràfic i que al mateix temps agradés a tot el món. Crec que entre tots ho hem aconseguit!

– Què és el que més us ha agradat al submergir-vos en el món de l’Esplaiada?

El que més ens ha agradat ha estat treballar amb un propòsit tan agraït. Això fa que la creativitat i les idees flueixin. Ens agrada poder generar peces amb total llibertat creativa, i més, quan el propòsit és tan emocionant i comparteix uns valors que també ens representen a nosaltres: creativitat, empatia, col·laboració…
Treballar per una associació com Esplac és sempre un valor afegit per nosaltres i ens fa aconseguir millors resultats. 

 

333

Ja surt el sol (tiruriru)

27.04.2018 |

Autora: Alícia Aranda, monitora de l’Esplai Eixam de Rubí i participant en un SVE a Salzburg.


La primavera trompetera ha arribat a Salzburg i la gent surt al carrer com els caragols quan plou. La ciutat està plena de vida, els parcs verds i plens de flors, es respira aire pur i l’esport de muntanya torna.

Per començar, cal dir que el temps és un aspecte crucial pel meu projecte, ja que treballem en els parcs, i si fa mal temps, els nens no vénen a jugar. Doncs bé, portem ja unes quantes setmanes de bon temps i els parcs estan plens d’infants, cosa que és bona i complicada alhora. El meu projecte aquí no pot funcionar com un esplai, principalment perquè tenim infants diferents cada dia en cada parc, potser un dia en venen 30 i un altre dia 5, i clar, no tots volen realitzar l’activitat proposada perquè molts cops només venen al parc per jugar a futbol. Vaig estar molt de temps intentant fer les coses tal com les feia a l’esplai, fins que em vaig adonar que no podia funcionar, havia de trobar una altra manera de trobar aquest punt mig entre esplai i keck (el meu projecte actual). Aquí entra Momo l’ocell: un personatge que ajuda a guiar les activitats i la temàtica del mes.

Vaig estar molt de temps intentant fer les coses tal com les feia a l’esplai, fins que em vaig adonar que no podia funcionar, havia de trobar una altra manera de trobar aquest punt mig entre esplai i keck (el meu projecte actual).

Momo ara ja és un infant més en el projecte, participa de les activitats, juga amb els altres i ajuda als infants a reflexionar sobre el que fan. La setmana passada, sota la temàtica “Què se’m dóna bé?”, Momo va ensenyar a cuinar truita de patates (un dels seus magnífics talents), i els altres infants van animar-se a cuinar els seus millors plats. A més, encara que aquell dia Momo no estigui fent res en concret, si hi ha un ocell gegant en el parc, deu ser segur que alguna cosa molt interessant i divertida està a punt de passar, i més nens s’apropen a veure què fem. Momo no només ha ajudat a guiar les activitats del mes, sinó que també m’ha donat una via per connectar amb infants que fins ara no m’havien dirigit la paraula.

Laberints d’emocions!

18.04.2018 |
18-abril-2018

Autor: David Miranda Mota, SVE portuguès a Barcelona i monitor de l’Esplai Torxa.


eras

 

Olááá!!! No hace tanto tiempo desde la última vez, sin embargo ocurrieron muchas cosas.
Empezaré con el Erasmus “Feel the Thrill!”, que fue muuuuy especial. Todos los Erasmus son siempre muy intensos a nivel emocional. Estás cerca de 10 días con la misma gente, casi 24h, unos 30 jóvenes, 6 países diferentes y todo el mundo quiere conocer y “ser conocido”, pues imaginaos cuando la temática principal a ser trabajada es la educación emocional.
Al segundo día ya existía una unión de grupo increíble. Los formadores eran muy buenos, han contribuido mucho para que todo funcionara perfectamente, cada uno con sus trazos de carácter muy particulares. Traían desafíos, humor, análisis y ayudaron a que mirásemos a dentro, alrededor y afuera. Se trabajó de distintas formas, con varias energías, como la motivación, la empatía y el conflicto, resultando en una conexión y transparencia emocional del grupo.
Además estábamos en el Masnou, a diez minutos de la playa en una semana de sol. Todo iba a favor.

A media semana, no sé bien como, me desperté a las 6.30 h para buscar en la playa la estrella más brillante (fue muy introspectivo y me hizo sentir saudades de mi paraíso y mi gente). Ese mismo día hice un tour por Barna, con parte del grupo, con un feedback muy bueno. Después de enseñarles sitios como las tres chimeneas del Paral·lel, el Raval o el Gótico, subimos al Guinardó y fuimos el Mas, donde tuve la feliz sincronía de encontrarme con mis colegas del Torxa, justo antes de subir a los búnkers, donde pudimos ver la puesta de sol (no me recuerdo la última vez que lo vi nacer y ponerse en el mismo día).

Como hago en todos los Erasmus, me desafié a trabajar uno de mis defectos, y funcionó perfectamente, aunque lo llevé casi hasta el último día. Me desbloqueé de algunos aspectos emocionales, y la conexión y transparencia proliferaron.
Pues en una semana especial, el final llegó, juntamente con alguna que otra lágrima, pero con un sentimiento de progreso emocional y espiritual gigantes, algunas amistades más cercas que otras y la propuesta de visita a lugares como Georgia, Eslovenia e Italia. 🙂

masnou

Pasado todo el torbellino de emociones, volvimos a casa, pero algunos amigos de Erasmus se quedaron dos días más y había que aprovechar la buena gente (además las chicas de Georgia me presentaron más gente de otros esplais, ahahah), así que me puse en modo turista y nos fuimos de paseo. Destacar la noche delante del MACBA, donde la movida de baile hip-hop estaba “WOOOW“, y de pronto ocurrió algo que ya había escuchado hablar. A la 1h30 llegó la policía para espantar (de manera tranquila) a toda la gente, pero se ve que ya es rutina allí.

Finding colors!
Bueno, finalmente cierro el ciclo Erasmus, y vuelvo a mi rutina. Esplac, dibujos, esplai, aunque esta se transformaría muy deprisa. Después de un paseo especial con mi marroquí favorita, empiezo a tener una estadía por BCN mucho más colorida 🙂 
La producción artística va a tope, y con la ayuda de mi nueva mánager ya tengo una primera exposición en el Salon223, y un trabajito de pintura de persiana. Aun asi estoy ya planeando una otra exposición que os informaré cuando ocurra.

Torxa
El esplai continua siendo algo brutal, donde cada sábado es una aventura y un desafío diferente, además de un tiempo de calidad y partilla con mis colegas monis. La llama de Torxa ya no se apagará de dentro de mi pecho. El mismo sábado tuve una visita breve e inesperada, de un amigo de Portugal, que llegaba de Tailandia a la 1h, nos quedamos hasta las 6h moviendo nos por los recónditos de Barcelona, mientras me contaba toda su movida por el sudeste asiático y una entrada fallida en Australia . La vida es una lotería, hay cosas que ocurren y pueden parecer malas a primera vista, pero con la distancia y el tiempo, encuentras el entendimiento. Força nesse teu caminho amigo BOB!

Laberinto de Horta
Ya tocaba visitar algo diferente además del centro, ahahah
Finalmente fui a visitar el Laberinto de Horta con la mejor compañía para perderme por allí. Día libre y soleado, vamos al botánico o laberinto??? Vaaa, vamos a la fantasía! El jardín en general es muy bonito, sin duda que te remete a un ambiente de sueño y cuentos de hadas. Sin embargo tenía la expectativa de que el laberinto fuera mayor y más denso. Aun así, SIN DUDA que es algo que recomiendo ir a conocer. Aunque me contaron que por la noche la movida es diferente, más wild life ahahaha! Aprovechando la temática de hadas, fui el otro día a un café/tienda que es , El Bosc de les Fades ,”WOOOOW” está guapísimo, aun que volveré para aprovecharlo mejor, fue así todo muy deprisa.

laberinto2

Esplac
El próximo mes toca Reach Out y Esplaiada, estoy a tope de tareas, desde workshops, livepainting, y alguna que otra sorpresa, pero vamos a ello. Estoy bastante motivado. No contaré mucho más por ahora, solo que vamos a pintar muchoooo, y volveré a ver algunos erasmus friends y amigos de otros esplais.

Casal Joves Girapells
Tenía planeado llevar mis niños de Torxa al casal para hacer una actividad allí y me fui a la asamblea abierta del Casal de Joves de Girapells, y de pronto el Mota al que le gusta hacer pocas cosas pero bien hechas se ve comprometido con mogollón de actividades, eheheh.
Solo hubo un primer contacto, pero me agrada mucho saber que hay varios proyectos en este casal, y además casi todos están en fase embrionaria. Se puede crear aquí un espacio/grupo muy diverso y con fusión de vertientes e una sinergia muy buena 🙂
Estoy conociendo a gente increíble, espiritualmente despierta con ganas de comunidad y me estoy rodeando de artistas, se antevén tiempos productivos 😉
De modo que ahora tengo pendiente una participación de livepainting en una escena de teatro, taller de pirografía en corcho y una exposición en el Casal.

casal2

 

Gracias por seguir a este “Cuíco” en esta experiencia mágica, que cada vez me hace ponderar más si volveré a Portugal al final del EVS. ahahah

Gracias nuevamente a todo el mundo: Esplac, Torxa y Rota Jovem, y ahora del Casal de Girapells 🙂

Adeuuu **

Un món de privilegis

11.04.2018 |
11-abril-2018

Autora: Cira Diakhaby, exmonitora de l’Esplai Xangó, ex-EGS del Sector Barcelona, membre de l’Espai de Coordinació Internacional i actualment participant en un SVE a Lisboa.


Des de l’últim article m’han passat pel cap moltes coses que volia escriure i mostrar-vos: el meu dia a dia, les meves noves aficions… Des d’aquell dia he tingut moltes converses interessants, he hagut d’explicar molts cops la poca democràcia que hi ha ara mateix a Espanya, m’he avergonyit en explicar casos com els de Pablo Hasel, Valtonyc o el cas 4F: ni oblit ni perdó. També m’he omplert d’orgull en diverses ocasions. En veure que el poble no es queda de braços plegats, en trobar una iniciativa d’una marca de roba d’un col·lectiu de manters, en seguir la pista de l’Alícia i veure que ha aconseguit fer reflexionar Salzburg sobre el feminisme, en comprovar que el meu sector (Sector Barcelona) continua a tope, que s’ha escrit un protocol feminista preciós i que la Comissió d’Incidència Política que tants anys ha costat tirar endavant està on fire.

En aquest temps, també, per seguir la rutina de totes les vacances de primavera he anat de ruta pel sud de Portugal i volia explicar-vos els mil i un racons preciosos que he vist. Però he decidit guardar aquesta ocasió per parlar d’un tema que molts cops origina debat al món de l’esplai i a l’educació en el lleure en general. Els nostres privilegis i la inclusió social.

Aquest últim mes he conegut persones que m’han fet reflexionar. I vull compartir la meva reflexió. Vosaltres heu pujat mai a un avió? Quan arribàveu a casa després de l’escola, si ho necessitàveu us ajudaven amb els deures? De petits anàveu al cinema o al teatre? Us portaven a la muntanya? Teniu carnet de conduir? Teniu ordinador i accés a internet a casa? Compartiu habitació? Els vostres pares parlen català i/o castellà? De petits anàveu a l’esplai? Fèieu activitats extraescolars? Sabíeu que Rússia és gegant i San Marino molt petit?

Segurament heu respost més sís que nos. Això marca certs privilegis que tenim o hem tingut, però sempre tenim alguna queixa. Ens queixem de casa nostra, de la feina, de la família, de la societat… Sempre ens comparem amb el que té més que nosaltres i poques vegades ens adonem de la bona posició que tenim, de la sort que tenim de viure com vivim, de tenir la família que tenim (tant la de sang com la de l’esplai) i de poder tenir objectes poc útils a casa.

Sempre ens comparem amb el que té més que nosaltres i poques vegades ens adonem de la bona posició que tenim, de la sort que tenim de viure com vivim, de tenir la família que tenim i de tenir objectes poc útils a casa.

Aquí he vist joves que el seu primer viatge en avió ha sigut als 20 anys per anar a fer un voluntariat europeu, que no tenen cap eina tecnològica per enviar fotos ni àudios a la seva família minut a minut per explicar com és la seva experiència. Joves que quan veuen un mapa d’Europa al·lucinen amb la mida dels països i que la seva única referència de territori és el seu petit barri (que podríem dir que és un barri social); joves que mai han sortit de la regió de Lisboa; joves que només parlen la seva llengua materna (portuguès, crioll o turc, entre d’altres); persones que des de petites han estat vinculades al món de la droga i que, tot i haver perdut familiars i amics, no veuen una altra sortida que seguir aquell camí…

Amb totes aquestes persones he pogut arribar a la conclusió que poques vegades agraïm el que tenim, però encara menys entenem que hi ha gent que no té les mateixes condicions que nosaltres. La inclusió és un tema difícil i requereix molt esforç, i com que tenim moltes coses a fer el deixem una mica de banda, com a deures a fer a llarg termini.

Aquí he vist clar que hauria de ser un objectiu directe dels esplais i de l’educació en el lleure. Moltes cops parlem d’inclusió social i diversitat i ens omplim la boca amb els drets dels infants, drets humans, respecte, no discriminació… potser seria hora d’obrir els ulls i veure que al nostre voltant esta ple d’infants i joves que si no els donem una mà no tindran mai ni la meitat d’oportunitats que ens apareixen a nosaltres pel sol fet d’haver anat a l’esplai.

Potser seria hora d’obrir els ulls i veure que el nostre voltant està ple d’infants i joves que si no els donem una mà no tindran mai ni la meitat d’oportunitats que ens apareixen a nosaltres pel sol fet d’haver anat a l’esplai.

Aquí a Rota a l’estiu fan uns workcamps, als quals, per cert, esteu tots convidats a participar, perquè és una molt bona pràctica. Porten gent de tot el món per treballar en un barri social i ajudar en tasques com construir zones verdes, reparar parcs en mal estat i altres tasques que ajuden a millorar aquests barris. Però la millor feina no és aquesta, és la d’acostar el món del voluntariat i de l’educació en el lleure als joves d’aquests barris. A través d’aquesta activitat alguns joves han anat per primer cop a fer un voluntariat, amb tot pagat. Aquesta oportunitat no és tan sols la de viatjar fora del país, sinó que també obre les portes a aprendre una nova llengua, a fer amistats d’arreu del món, a tenim més currículum i així després tenir més avantatge en el mercat laboral, a part d’aprendre a viure. Una oportunitat que canvia la vida a tothom. I a algunes persones no tan sols els la canvia sinó que els la millora. Aquesta setmana m’han dit: “Aquest tipus de projectes haurien d’estar enfocats primerament a aquestes persones. Molts problemes socials s’arreglarien.”

Amb aquest text no vull dir que tothom tingui de tot. Cadascú té els seus obstacles a la vida i les seves prioritats, però sovint ens omplim la boca sobre drets dels infants, inclusió, transformació social… Però us heu plantejat mai que podríem canviar la vida a un infant amb el sol fet que anés a l’esplai?

Com? Que el sexe és un constructe social?

10.04.2018 |
10-abril-2018

Autora: Alba Lafarga, exmonitora de l’esplai Eixam i membre del Grup de Treball de Som Esplai.


Sí, amics. Deixeu que m’expliqui. Més enllà de la clàssica distinció entre gènere i sexe que diu que el gènere és una construcció social a partir de les característiques que associem a homes i dones, el sexe també és un producte cultural.

Amb aquest article intentaré fer una mica de divulgació del pensament de Judith Butler, ben coneguda per ser considerada la fundadora de la Queer Theory pels volts del 1990. En l’auge del feminisme que estem vivint en els últims anys —i que tant de bo es quedi per sempre—, tot sovint hi ha terminologies i teories que no s’acaben de comprendre ni d’explicar bé. I des de fa un cert temps tinc la sensació que aquest és el cas de la filòsofa americana, que, per cert, visitarà Barcelona la setmana vinent per fer un parell de conferències al CCCB. Val a dir que els seus llibres tampoc no posen les coses fàcils, com bé il·lustra la vinyeta de ‘Judith Butler explained with cats’ (molt recomanable, per cert).

El punt de partida i el fil que enllaça tota l’obra són les polítiques de reconeixement de la vida humana: com es determina quines vides mereixen ser viscudes? La normalitat estableix uns límits que exclouen moltes persones —ja sigui per qüestions de sexe, origen, sexualitat, etc.— i és necessari ser conscients que aquests límits són construïts pels humans. Si ens trobem dins del que marca la normalitat podem ser reconeguts pels altres. El reconeixement esdevé l’espai que construeix i fa visible les formes de vida que s’adeqüen a la normalitat i fa invisible (o mostra com a monstruoses) les que no. Aquesta és l’estructura discursiva que guia el pensament de Judith Butler i des de la qual s’entra millor a la seva teoria de gènere.

Si el feminisme posava el patriarcat com a causa i principi de l’opressió de les dones, Judith Butler diu que el problema d’arrel no és el patriarcat sinó l’assumpció de l’heterosexualitat i el binarisme home-dona. Butler va començar a escriure El género en disputa perquè volia rebatre la teoria literària feminista que limitava el gènere a concepcions acceptades de masculinitat i feminitat. En el pròleg explica que la seva teoria estava impregnada de la pròpia experiència i de les persones que havia conegut al llarg de la vida. I és aquí on escriu per primera vegada que el sexe i el gènere acaben sent el mateix: “El sexo, por definición, siempre ha sido género.* I és que el cos s’interpreta a través dels significats culturals (i no de manera neutra, no hi ha un moment previ en què només tinguem sexe i no un gènere associat). Per això diu que el sexe és gènere, ja que el sexe no s’interpreta mai amb claus naturals, la seva mirada sempre està esbiaixada pels atributs culturals que s’hi associen com si fossin naturals, donats.

*El género en disputa, (2016), Editorial Paidós, 8a edició, p. 57.

PicsArt_04-10-01.18.10

Creixem en una societat que s’ha construït sobre la separació entre homes i dones com la gran divisió social: des dels banys públics a les feines que exerceixen o al rol que acompleixen en la família. Mirat en termes darwinians, diríem que són estructures que han permès la convivència i la supervivència de l’espècie. Però cal tenir molt clar que aquesta divisió és construïda. Hi ha moltes persones que no s’identifiquen ni a ser home ni a ser dona. S’assumeix que néixer amb un determinat sexe ens converteix en homes o dones, masculins o femenines. I precisament aquest moment, el del naixement, és el moment que Butler assenyala en els seus llibres que es comença a construir el nostre sexe. Quan a l’hospital diuen “és nen” o “és nena” es posa la primera pedra per edificar la identitat d’aquell nounat o fetus.

Creixem en una societat que s’ha construït sobre la separació entre homes i dones com la gran divisió social: des dels banys públics a les feines que exerceixen o al rol que acompleixen en la família.

Anem a pams. Segurament haureu sentit això de performar o performatiu. És un terme que entra a la filosofia de la mà de John Austin, un filòsof del llenguatge que defineix el performatiu com el ‘fer coses amb paraules’. En el seu text How to do things with words exposa actes ritualitzats entre els humans en els quals es realitza una acció gràcies a la proferència d’unes paraules determinades en un context concret (per exemple: un casament o la inauguració d’un vaixell). Judith Butler parteix de la teoria d’Austin (passada pel filtre de Derrida) per desenvolupar el seu pensament. Reprenent el cas en què es diu a un fetus o a un recent nascut que “és nen” o “és nena” s’està realitzant una acció performativa a través de la qual es construeix la identitat sexual d’aquest infant.

En aquest punt, és interessant destacar que es donen bastants casos d’infants que neixen amb els dos sexes i que, fins no fa gaire, l’hospital decidia quin sexe li deixaven i quin mutilaven en base al que es veia més gran (sí, sense mirar les hormones ni res, a ull). Tot i que la mutilació genital en nadons ha estat prohibida, seguim mutilant-nos els uns altres amb l’assumpció del binarisme home-dona i els prejudicis que ens acompanyen. El mateix passa amb moltes de les persones trans. Fruit de la pressió de no identificar-se amb el seu cos i de l’estructura social que determina que s’ha de ser home o dona, moltes persones passen pel procés de canviar-se de sexe per sentir-se millor en la pròpia pell. Si l’estructura social no estigués tan enclavada en aquest binarisme potser podrien viure en harmonia en el seu cos sense que aquest hagi d’adequar-se a la norma. Cada cas és un món, cada persona una realitat i experiència diferent. Però prendre consciència de l’estructura social en què vivim segurament ens ajudi a totes a acceptar, viure i conviure en un món on tothom es pugui trobar a gust.