Image Image Image Image Image Image Image Image Image Image
Scroll to top

Top

Posts By comunicacio

Els cursos Marta Mata explicats en gifs

08.10.2018 |
18-setembre-2018

Autora: Cèlia Nisarre, membre del Grup de Treball de Som Esplai i exmonitora Esplai Turons de Barcelona.


Després de cada estiu, comença el nou curs i gairebé 100 projectes de directores i monitores dels nostres esplais i caus han fet els cursos Marta Mata de creixement i èxit. Una experiència única però que manté certes coincidències any rere any. Aquí deixem les més destacades:

Les sessions cuquis
Sempre hi ha aquelles classes màgiques en què el temps vola i no saps com ha passat tota la tarda tan ràpidament… però desitjaries tenir una màquina del temps per tornar enrere i repetir-les una vegada i una altra. Estem parlant, per descomptat de: legislació I, legislació II, polítiques de joventut, organització i gestió del projecte, etc.

Les sessions pal
L’altra cara de la moneda són just aquelles sessions en què la pressió pel contingut i temari és tal que gairebé no pots ni respirar… Teatre, excursionisme, famílies, etc.


P.D.: La redacció d’aquest article és totalment objectiva i cap cas intenta modificar les creences dels lectors i lectores.

El menjar dels cursos
Sabem que una bona alimentació és important, sobretot durant processos formatius tan exigents com els cursos Marta Mata. En aquest aspecte es valora molt diferent segons els cursos i això marca la diferència en l’experiència.

Si vas a una casa:

 

Si vas a l’altra:

 

Si fas el curs a Barcelona:

 

L’AMOR (en majúscules)
Durant aquests dies es creen vincles molt forts… es crea una comi de cures que vetlla pel benestar emocional del grup… les colles… les 1.876 parelles, rotllos i embolics que es formen… AMOR EN ESTAT PUR!

 

Els serveis
El primer dia (o el segon) tot són bones intencions i ganes de fer bé els serveis…

 

Però van passant els dies i al final acaba sent:

 

Monis vs Dires
Els dos grups conviuen amb harmonia a la casa; tot són riures i bones maneres però per dins tothom pensa…

 

Llibres i material
Durant el curs es reparteixen 8 follets, 3 llibres, 8.005 fulls en blanc i una carpeta per cada participant. D’aquest; 2/4 parts es perden abans d’acabar el curs (les vas trobant per la casa sense nom), 1/4 part està a la caixa d’objectes perduts, i la 1/4 part restant quedarà per l’eternitat dins de les carpetes en algun calaix o prestatgeria. Tot molt “reduïm petjada”.

 

Anar a fer la compra

Aquesta tasca tan encomiable recau sobre l’equip de formadores i aquí comença una distorsió del pensament sobre què suposa “anar a fer la compra”.

El que creuen les alumnes:

 

La realitat de les formadores:

 

Quan es presenten les activitats online
Moment de “subidón” conjunt! Tothom diu que les començarà l’endemà d’arribar a casa i fins i tot alguns agosarats comenten de quedar tot el grup per “veure la pel·lícula” i comentar-la plegades.

 

La primera nit vs l’última
No calen paraules.

Primera nit:

 

Última nit:

 

Quan s’acaba el termini de les activitats online
La realitat és dura. El temps passa per tothom. I arriba el final del termini d’entrega, és llavors quan comença una guerra entre formadores i formades en forma de plors, súpliques i intents de pròrrogues.

 

Això és tot amics i amigues, podeu pensar que la vostra bombolla és única i especial (que ho és) però sempre va bé posar una mica d’humor al POP final!

Entrevista a Laura Fernández, ponent a les Jornades Ambientals 2018

05.09.2018 |
5-setembre-2018

Autor: Martí Zamora, Coordinador de la Comissió Reduint Petjada.


El proper diumenge 7 d’octubre se celebraran a Barcelona les V Jornades Ambientals d’Esplais Catalans, organitzades per la comissió Reduint Petjada. Una de les ponents de la taula rodona que es realitzarà és la Laura Fernández. Hem parlat amb ella per conèixer la seva feina i perquè ens introdueixi una mica en la que serà la temàtica central de les jornades: l’especisme a debat!

 

1. Qui ets i d’on vens? Defineix-te

Sóc la Laura Fernández i se’m fa una mica difícil definir-me en unes línies. M’agrada considerar-me activista per l’alliberament animal, però més com un impuls que com una identitat estàtica. A més, sóc feminista, gorda i lesbiana, i també intento fer política antiespecista sense oblidar aquests eixos que travessen el meu cos i la meva manera d’estar al món.

Sóc de Madrid i porto vivint a Barcelona uns dos anys. Vaig estudiar Antropologia social i cultural, i després vaig venir aquí a fer un màster sobre mitjans de comunicació, poder i diferència a la Pompeu, i em vaig quedar aquí per fer la meva tesi doctoral sobre comunicació visual estratègica en l’activisme per l’alliberament animal. En la meva tesi, en concret, estudio l’ètica i l’efectivitat de l’ús d’imatges de patiment (i imatges explícitament violentes) en la representació dels animals considerats de granja i les potencialitats d’aquest tipus d’audiovisuals per promoure canvis en la nostra mirada i actituds especistes envers els altres animals. En paral·lel als meus estudis, de fet abans d’entrar a la carrera, em vaig començar a involucrar en l’activisme pels drets animals (us explico això ampliat en la pregunta sobre els projectes antiespecistes en els que m’he involucrat).

 

2. Com definiries l’especisme?

L’especisme és una forma de discriminació moral cap a certs animals a causa de la seva pertinença d’espècie. La majoria de vegades, aquest especisme és antropocèntric (discriminem als animals que no són humans per no ser-ho) però també podem considerar i tractar de forma diferenciada a uns animals enfront d’altres (per exemple, considerant la vida d’un gos com més valuosa i mereixedora de respecte que la d’un porc).

A més, per a mi és important entendre l’especisme des d’una òptica sistèmica o estructural, com un sistema de dominació que jerarquitza els cossos i les vides i que s’expressa en tots els nivells o capes de la societat. Aquest caràcter estructural el posa també en diàleg amb altres opressions que són estructurals, com el racisme colonial o l’heteropatriarcat, entre d’altres.

3. Que implica en el teu dia a dia (o com t’afecta)?

L’especisme no m’afecta de manera directa en el sentit que jo, com humana, no sóc el cos que viu aquesta opressió especista. No estic tancada a una habitació perquè algú s’alimenti amb el meu cos o fluids, es vesteixi amb la meva pell o experimenti sobre mi per aconseguir certs avenços científics.

No obstant això, des del reconeixement del meu privilegi humà, sóc capaç d’afectar-me i sentir-me afectada pel que considero una injustícia amb la que s’ha d’acabar i generar diàlegs amb altres persones perquè deixin de participar d’aquesta forma de dominació. M’afecta perquè em dol que l’especisme existeixi i m’agradaria acabar amb això. És des d’aquesta afectació des d’on neix el desig de voler modificar aquesta realitat i generar canvis profunds en les formes que tenim de mirar, considerar i relacionar-nos amb els altres animals. Trio enfocar la meva vida cap a aquesta direcció, amb l’esperança de ser una aportació cap al canvi, una aportació que puguin sentir aquells cossos que pateixen l’opressió especista.

4. Quins projectes has fet en relació a la lluita antipecista?

Des de que em vaig començar a involucrar en el moviment vaig participar en protestes i accions de diverses ONGs antiespecistes, vaig ser voluntària en el Santuari d’animals El Hogar mentre vivia a Madrid i poc a poc em vaig involucrar en col·lectius més de base i assemblearis, que incloïen de manera més explícita debats sobre com la lluita antiespecista està connectada amb les lluites contra altres sistemes d’opressió i dominació. Vaig participar en l’Assemblea antiespecista de Madrid i en lapublicació Transfeminista per l’alliberament animal Jauría, a més d’un col·lectiu pensat per portar el missatge de respecte cap a tots els animals als més petits, en forma de contacontes i dinàmiques en campaments, espais socials i col·legis, que es deia Colectiva Empatía. Ara mateix no formo part d’aquests col·lectius, però estic involucrada en el Centre d’Ètica Animal de la Universitat Pompeu Fabra.

Per si us resulta interessant, em van publicar el meu treball de fi de grau en forma de llibre, i està disponible de forma gratuïta en PDF. Es diu Cap a mons més animals, i tracta la problemàtica de l’especisme en relació a altres opressions, explicant com el pensament binari organitza el nostre món i jerarquitza els cossos i les vides seguint lògiques colonials, heteropatriarcals, capitalistes i especistes.

A més, de vegades publico en el bloc de Eldiario.es sobre Drets Animals, “El caballo de Nietzsche”, que podeu llegir aquí.

5. Que conèixes del món de l’esplai?

La veritat és que sóc bastant desconeixedora del món de l’esplai. He començat a estar més en contacte amb ell a partir de viure a Catalunya i sobretot a partir de conèixer personalment a algunes companyes que treballen en aquest tipus de projectes, i que l’han viscut també en la seva joventut. Tinc referències genials, i pel que conec em semblen una iniciativa molt interessant que té una potencialitat enorme d’influir positivament en les vides dels que el construeixen, em dóna la sensació de ser un procés obert i creatiu d’aprenentatge col·lectiu.

6. Que n’esperes de les jornades?

Espero que siguin un espai de trobada per dialogar sobre els animals no humans i les seves realitats d’opressió, violència i explotació. També espero que sigui un espai des del qual poder pensar-nos col·lectivament en relació a ells, els altres animals que habiten aquest món compartit, i plantejar-nos quin tipus de món estem construint i de quina manera els incloem o excloem a ells en aquest projecte.

Però tu cobres per fer l’esplai, no?

03.09.2018 |
3-setembre-2018

Autor: Dani Costa Soler, membre de l’Equip de Coordinació d’Esplac.


Quantes vegades un familiar, un amic o una companya de feina s’ha sorprès o s’ha inquietat quan li hem explicat què fem a l’esplai? Quantes vegades alguna persona s’ha mostrat escèptica davant del nostre fidel compromís associatiu? Quantes vegades, un conegut o coneguda ha posat aquella cara de no entendre res quan els hi expliques les interminables reunions fins a altes hores de la nit, els estius sense vacances o els caps de setmana ocupats per l’esplai?

Sovint el que més costa d’entendre no és tant la feina que fem, sinó que aquesta no sigui remunerada. Per això, una pregunta freqüent acostuma a ser “però cobres per fer tot això, no?”. I amb aquest “no?” sinònim de no entendre res, arriba aquell moment on sembla que t’has de justificar i treure mil arguments per explicar que no cobres i que ets voluntari. Depèn de la persona (i la receptivitat que mostri) potser decideixes explicar-li amb passió i la hi intentes convèncer que formar part d’un esplai té sentit. O per contra, saps que la persona del davant no ho entendrà mai i passes de puntetes sense donar massa detalls. Finalment, algunes vegades et trobaràs amb persones que directament se n’enriuen o menyspreen el teu voluntariat. Però n’hi ha! La típica persona que et llança el comentari “però tu ets tonto o què? Al igual faig jo això sense cobrar un duro!”. Aleshores, o inicies un contraatac que no sempre pot acabar bé, o passes directament de llarg i evites parlar sobre l’esplai amb aquesta persona. (Tot depèn de l’estima que li tinguis també). 

Si escric aquestes paraules és perquè m’ha passat. Perquè alguna vegada no he sabut explicar adequadament la meva dedicació esplaiera, o bé perquè he evitat parlar del tema davant persones que segons el meu parer, no ho entendrien. En tots dos casos, crec que no estic satisfet de la meva actuació. La resposta mai ha de ser abaixar el cap, sinó ben al contrari, sentir-nos orgulloses de la nostra tasca i donar-la a conèixer a tort i a dret. Prou difícil és visibilitzar-nos davant les institucions i la societat com perquè no ens puguem reconèixer a nosaltres mateixes com el que som: monis que creiem en l’educació, i que l’escollim com a camí de transformació personal i col·lectiva. Hi creiem profundament i per això no ens cal un xec que ens motivi a aixecar el cul.

I és que per la majoria de monis fer esplai no és una tasca feixuga, ni un sacrifici ni una obligació. Quan es converteix en això és quan ens hem de plantejar si realment aquest és el nostre lloc. Anar l’esplai és fer una cosa que t’agrada i omple el teu temps lliure. Ho fas amb amor, passió i il·lusió, com d’altres tantes coses en aquesta vida que ningú et qüestiona quan els hi expliques.

Com quan camines per la muntanya, sol o acompanyat, contemples els colors, les olors, gaudeixes del trajecte, i fas ús de la teva consciència mediambiental recollint alguna deixalla o respectant al màxim l’entorn natural. Ningú t’ha pagat diners per fer això, ho fas perquè vols. Perquè et motiva, et fa sentir bé i la vegada és transformador per tu mateixa i els altres. Ningú et preguntarà si cobres per anar a caminar, ni es mostrarà incrèdul quan li expliquis.

O quan decideixes ajudar a un amic o amiga a fer el trasllat de pis a canvi de res, simplement perquè t’ho ha demanat. Saps que el teu company o companya et necessita, i en certa mesura, sents que pots aportar-li el teu temps, i ajudar-lo a tenir un trasllat més fàcil. Ningú et paga diners per fer això, ho fas perquè vols. I ningú et preguntarà si cobres per ajudar el teu amic o amiga.

El mateix passa quan acompanyes un familiar a l’hospital, o quan decideixes cuidar dels teus nebots i passar una tarda d’allò més divertida. Ho faràs de gust, i al mateix temps, te’n sentiràs responsable, ja que t’ho han demanat. En tots els casos, ningú qüestionarà la teva implicació per dedicar al teu temps als altres ni veurà estrany que ho facis de forma voluntària.

L’esplai és temps dedicat als altres i a tu mateix. No és un acte altruista, ja que reps molt més del que dones. És un temps del qual te’n sents responsable. Sents que tens la responsabilitat d’implicar-te amb alguna cosa, perquè el teu entorn t’ho demana. I el món ho exigeix. Aquesta responsabilitat va amb tu, i el que alguns no comprenen és que n’hagis fet de l’esplai una manera de viure.

El que més sobta és la quantitat d’hores dedicades a l’esplai. “Com pots dedicar tant temps a una cosa voluntària?” Perquè no és una acció puntual, és un estil de vida. En molts dels casos, l’esplai passa a ser una segona casa, i també el refugi de la nostra vida social. Allà creixem, ens relacionem, aprenem i ens apoderem. Aprenem que ser moni no és el mateix que fer de moni, i ens reafirmem en ser-ho les vint-quatre hores del dia. I això si, sense cobrar. Si em dones diners, deixo de ser-ho.

Troba les diferències: de campaments a Àustria

29.08.2018 |
29-agost-2018

Autora: Alícia Aranda, monitora de l’Esplai Eixam de Rubí i participant en un SVE a Salzburg.


El passat juliol vaig fer de monitora a un grup d’adolescents durant dues setmanes al fantàstic Falkencamp a Döbriach (a Millstättersee) i vaig estar observant les diferències que hi trobaria entre els campaments amb l’esplai de tota la vida i amb aquest.

En aquest campament, s’hi troben grups d’infants i joves d’entre 6 i 17 anys, els quals venen de diferents regions d’Àustria, tant amb Rote Falken o Kinderfreunde, i dormim en tendes de campanya agrupades per regions.

Pels que no acaben d’entendre la diferència entre Kinderfreunde i Rote Falken: els Rote Falken vindrien a ser el més semblant a un esplai, es reuneixen durant el curs i realitzen diverses activitats i excursions en un mateix grup; Kinderfreunde per altra banda organitza activitats, com per exemple campaments d’estiu, principalment per a infants amb pocs recursos o en risc d’exclusió social. A Salzburg, el grup de Rote Falken es bastant petit, però després d’aquests campaments, alguns dels infants que hi van participar des de Kinderfreunde han decidit unir-s’hi pel curs vinent.

El campament dura duos setmanes, però no tots els grups s’hi estan les dues setmanes, alguns s’hi estan una setmana i d’altres arriben només per la segona setmana. Durant aquest temps, s’ofereix un programa central, en el qual una tarda, un matí i una nit a la setmana, es programen activitats de gran tamany per a tothom del campament que hi vulgui participar. Hi ha també, cada vespre a partir de les 22h, programa pels joves a partir de 13 anys, tant discoteca com cuina, jocs, pel·lícules, etc. El programa central organitza també al final de cada setmana, un resum en videos i fotos del que ha passat, com també la república de Dö.

La república de Dö és una cosa que em va sorprendre molt, des de l’equip central s’organitza un taller sobre democràcia, on els infants de cada Dorf (agrupació de tendes dins el campament, normalment dividida en regions), poden realitzar una campanya per a ser escollits ministres. Els infants de cada Dorf voten per a un ministre dintre del seu Dorf. Un cop escollits els ministres, es fa una votació interna entre ells per escollir un canceller. Els ministres s’encarreguen de recollir les idees, desitjos, queixes del seu Dorf i transmetent-les a la persona adequada, el canceller actua com a portaveu. Un dels canvis realitzats a càrrec dels ministres va ser afegir més fruita a l’esmorzar.

Ara, des de l’experiència personal com a monitora, va ser molt interessant ja que era el primer cop que portava joves. Un grup de 13 joves d’entre 13 i 16 anys, que no havia vist abans i que no parlen anglès, seria interessant. Els primers dies van ser intensos, els infants anaven provant els límits, i jo anava guanyant confiança en mi mateixa, sent capaç d’establir els límits clarament sense avergonyir-me del meu alemany, construint relacions de confiança amb els infants amb el pas dels dies, sentint-me una monitora més com qualsevol altra. S’ha de dir que en aquell campament ningú em va parlar en anglès ja que jo era una monitora més, i el meu alemany va millorar com mai en dos setmanes, a més, als joves els hi encantava ajudar-me a construir frases, m’escoltaven amb paciència i van aprendre a cantar el “nyam nyam bon profit” abans de cada àpat (i el “hueke hueke cacahuete!”). Aquest grup em va motivar a millorar el meu alemany com ningú fins ara!

Per acabar aquest article, volia comentar que l’any vinent aquest mateix campament serà internacional, i espero que algun esplai s’animi a venir i cantar el “nyam nyam” amb el meu grup!

WhatsApp Image 2018-08-27 at 11.52.13

 

WhatsApp Image 2018-08-27 at 11.52.12 (1)

 

WhatsApp Image 2018-08-27 at 11.52.13 (1)

 

WhatsApp Image 2018-08-27 at 11.52.13 (3)

 

WhatsApp Image 2018-08-27 at 11.52.13 (2)

 

WhatsApp Image 2018-08-27 at 11.52.11 (2)

 

 

WhatsApp Image 2018-08-27 at 11.52.11

 

WhatsApp Image 2018-08-27 at 11.52.12 (2)

 

WhatsApp Image 2018-08-27 at 11.52.11 (1)

 

SVE, per crèixer ràpidament!

23.08.2018 |
23-agost-2018 

David Miranda Mota, SVE portuguès a Barcelona i monitor de l’Esplai Torxa.


Sin duda, Junio y Julio fueron los meses más activos, hubo de todo.

 

Canet de Mar

Empezamos con un excursión general a Canet de Mar. Floresta de piña, sol y playa, guitarras y ukeleles.
Siento que finalmente conecto más con algunos de los niños y niñas de otras edades, sea con el fútbol, con las fotos o con el humor.

Tuvimos un pequeño “problema” con un virus zombie que se propagó por el grupo e instaló el caos, bastantes fueron infectados, pero tras algunas “pesquisas” por la floresta se encontró la cura y se pudo volver de vuelta a la normalidad. Más tarde, un grupo de 7 exploradores de medio palmo, se aventuraron por la floresta y crearon un abrigo con lo que la naturaleza les ha dado, ahora tenían un local para refugiarse y crear toda una realidad paralela, pero aun así, al llegar la luna, trajo consigo la fatiga de todo un día de actividades y para combatirla no hay nada como un buen colchón para dormir.

Por la noche hay ese momento bonito del “bona nit” con guitarritas y musiquitas (que supongo que también tendréis en vuestros esplais), cuando me entra el primer gran flechazo emocional y se me asoma una lagrimita. En la reunión final se empieza a hablar de la próxima generación de monis y también con algunos de los jóvenes “supras” invitandoles a asumir ese cargo. Fue interesante ver el inicio de la transmisión de responsabilidades poco a poco y ver como los monis mas jóvenes están preparados para recibir esa misión.

zomb

 

Final de Esplai con Graffiti

Cerramos las actividades del esplai en grande, lo que ya os había prometido ha ocurrido, el graffiti de Torxa hecho por mi grupo Rondinaires.

La suerte ha querido que justo al lado del Mas Guinardó (donde hacemos el esplai) hay unos muros legales que de forma muy fácil y a través de una app (Wallspot) conectada al ayuntamiento te dan el permiso de pintura en pocos minutos. Puedo afirmar que fue un éxito, los niños y niñas han flipado haciendo sus dibujos más grandes que ellos mismos. Aunque intenté organizar pequeños grupos y mantener un orden, ese día casi nadie faltó al esplai, eran 25 y en cierta medida estaba todo un poco caótico, hasta que se hizo una pausa reflexiva y organizadora. El resultado estético final quedó “aceptable” para mi exigente opinión y PERFECTO para ellos, pero lo que cuenta fue toda la experiencia. También me dejó feliz ver mis colegas monis que aun no siendo artistas asumieron el Spray como herramienta educativa.

Además como era el último día hubo un recibimiento especial a los padres, que después fueron a ver nuestro graffiti y el feedback fue tremendamente positivo, recibiendo mucha confianza y respeto de su parte, algo súper gratificante.graff

Una semana en cuenta atrás!

El tiempo no para y de pronto mi joya de Marruecos (una compañera marroquí) se iba a marchar, posiblemente para quedarse, así que tenia una semana para cumplir una lista de objetivos y así fue, desde visitar una expo de Disney en la cual no encontramos a Mikey pero si mucho esbozos de los grandes clásicos, como Hercules o la Bella Durmiente. También subimos al Tibidabo para sentir su energía y la tremenda vista que te da de Barcelona, como si la tuvieras en la mano, es maravillosa la mezcla entre religión y parque de diversiones. Además ella insistió en llevar una pintura de su tamaño para hacer fotos, lo que generó bastantes situaciones divertidas.

Los otros días nos perdíamos por los jardines de Poblesec o íbamos en bici a la playa y por las noches probaba diferentes especias marroquíes… Más tarde llegó San Juan, muy distinto de las fiestas de Portugal, aquí se tiran petardos y cohetes de forma constante y sin cualquier aviso. Nos fuimos a cenar a la casa de unos amigos de Poblenou, y entre tantas conversaciones y diferentes nacionalidades, la noche pasó en un “pis pas” y ya era hora de ir a la playa. Al llegar sentí un ambiente de euforia gigante, mogollón de gente llenaba toda la costa, decenas de hogueras por todas partes, mientras se escuchaba por megafonía “Atenció està prohibit fer foc“. Sin pensarlo dos veces, me tiré al mar en “ritual” de limpieza y conexión espiritual, menos mal que estaba caliente y que me sequé con las hogueras!

Finalmente la semana terminó y empezaba otra nueva fase de SVE.

IMG_8554

 

Málaga, Mollina, Mundo.

Llegó mi tiempo de ir á la formación intermediaria, cogí el vuelvo y en poco tiempo estaba más cerca de casa, aunque lejos. Estaba poco tiempo en Málaga, pero sabia lo que quería ver aunque a contra reloj. Así fue, en 3 horas y sin parar pude ver algunas obras de artistas como ROA, Obey , D*face, el centro, el puerto y la playa de la Malagueta, pero así de rápido terminó. Tenía que ir a Mollina para encontrarme con otros 80 voluntariados europeos.

La verdad, al inicio no iba con gran expectativa, pero la agencia nacional española nos trató muy bien, Instalaciones perfectas hasta con piscina y refrigerantes en las comidas y todas las actividades bastante dinámicas y muy útiles para esta fase de SVE. Además de gente muy interesante con historias increíbles de compartir y un buen nivel de humor. Es una buena oportunidad para hacer conexiones y esparcir tu red de amistades por el mundo y provisionalmente por España. Conocí a jóvenes con proyectos muy similares al mío y con problemas idénticos; jóvenes que trabajaban con animales, otros que vivían del Instagram, en fin, una multidisciplinariedad gigante de conocimientos y aun así continuo con la misma opinión que tenia en la otra formación, aunque más acentuada. Escogí el mejor SVE, OBRIGADO ESPLAC.

39047745_2110563295929153_1811605377112866816_n

 

Expo La Fontana                                                                                                                                                      

Lo que es bueno termina temprano y “cuando me enteré” ya estaba en Barcelona montando una expo más, esta vez en el Espai Jove la Fontana, sitio que me recibió muy bien y que me contó un poco más sobre las dinámicas del Casal, despertándome ganas de quedarme en un futuro por Barcelona trabajando en un Casal de Joves.

Pero no pasó ni dos días y ya estaba de camino hacia otra aventura, diría yo que la GRAN AVENTURA.

fon

 

Los Campas del Esplai Torxa

No hablare mucho del campas aquí, os dejo aquí un link del periódico Catalunya Plural, donde podréis leer de forma mas detallada, esta que fue una de las experiencias más fuertes en mi vida, OBRIGADO TORXA!

38985133_1751680684944567_5441084266739924992_n

 

INTROSPECCIÓ, SI US PLAU!

Volviendo de Campas con 5 kilos menos de peso y 50 kilos más de amor y aprendizaje, vuelvo a la rutina SVE en BCN.

Para mi sorpresa la Moura Encantada (mi compañera de marruecos) había vuelto y ahora yo tenia los sábados libres sin esplai, el final de Julio me sirvió para reflexionar sobre estas últimas 6 semanas que fueron a toda prisa y que viví en modo Freestyle.

Un día, al volver de la playa, tuve la suerte de cruzarme con uno de mis artistas favoritos, top10 mundial, el chileno Inti, 5 minutitos de conversación y un placer gigante por la sincronía. Al día siguiente en un paseo por el centro voy a Nevermind, el bar de la movida Skater y con suerte conseguí una expo allí. Ya os contaré como fue en el próximo round. Yo que buscaba un poco de tranquilidad pero no paraban de ocurrir cosas!

 

Vacaciones en Monte Gordo

Finalmente llegaron mis vacaciones y volví a Portugal para ver a mi familia, mis “bros” y conocer a mi sobrino. Mi playa está cambiada, afortunadamente para mejor aunque las obras no están terminadas, veo mi ciudad con un nuevo rostro (y nuevos precios). Tuve una reunión con los políticos locales de cultura y educación/juventud, para presentar mi proyecto de Escuela de Arte Urbano, con un feedback espectacular, diría incluso perfecto, aunque acompañado de una excusa financiera (que me cuesta creer por algunas razones), que me deja con una respuesta no negativa pero muy comprometedora, algo que me fortalece las ganas de buscarme la vida por Barcelona.

Aun así la vida sigue y pude disfrutar de unos días más de vacaciones en mi paraíso.

Y bueno, me faltan poco menos de 2 meses de SVE, tengo un sentimiento de deber cumplido y de empezar a planear el futuro por aquí, aun así, hay algunas otras cosas para terminar, así que estad atentos porque esto ya se está terminando. Nuevamente y nunca es demasiado: merci Esplac, Torxa y Rota Jovem

Superordinador, 0 engrescador

16.07.2018 |
16-juliol-2018

Autora: Irene Torrecillapresidenta d’Esplais Catalans


Aconseguirem més investigadores gràcies a la cançó del grup Macedònia?

Estic en xoc. Acabo de descobrir la nova cançó de les Macedònia. Dimarts escoltava La Competència i van dir que havien fet una cançó per animar les nenes a estudiar ciència i em vaig alegrar molt. Deixant de banda que és un grup de música que es renova cada pocs anys (cosa que m’inquieta, però no estic segura de per què), em va semblar interessant que aprofitessin el ressò que tenen per fer perdre la por que pot fer la ciència. Com estava pendent de no perdre el bus, no hi vaig parar més atenció i vaig seguir gaudint del podcast. Però aquest matí he topat de pet amb la realitat: la cançó no anima a ningú a estudiar ciència.

La cançó explica per què serveix (o una part molt petita del que fa) el MareNostrum. Ens diu que li pots introduir unes instruccions i que dóna uns resultat que serveixen per analitzar el que sigui que estudiïs. No ens anima a fer ciència. No ens diu que és súper interessant perquè podem descobrir coses que fins ara no sabíem o ens pot ajudar a entendre d’altres que no sabíem per què passaven. Tinc la sensació que és més una campanya de comunicació del Marenostrum perquè les persones que no el coneguin sàpiguen que existeix que no una lletra apoderadora i engrescadora que animi ningú al món de la investigació científica.

Com tot, la ciència l’has de viure o, com a mínim, imaginar-te com la viuen les persones que s’hi dediquen. I això és el que esperava d’aquesta cançó. No calia que parlessin de grans figures femenines de la ciència com Marie Curie o Rosalind Franklin, però sí que ens fessin imaginar com és d’interessant trobar respostes, més enllà de quedar-te amb un “Des de Barcelona a nivell mundial”. Perquè posar paraules que sonen a ciència totes seguides no és animar a fer ciència.

Darrere aquest projecte hi ha l’Ajuntament de Barcelona, la Generalitat de Catalunya, el Ministeri de Ciència, Innovació i Universitats, la Universitat Politècnica de Catalunya i el Barcelona Supercomputer Center, un munt de persones que podrien haver ajudat a crear una cançó que reflectís com es fan els “descobriments brutals genials” que diuen les Macedònia, més enllà de l’ús d’aquest ordinador. Confio que el projecte, que a banda d’aquesta melodia inclou visites al Marenostrum i tallers per alumnes de tota Barcelona i probablement d’altres llocs de Catalunya, sí que faci descobrir la part més interessant i divertida de la ciència. Però sospito que al final ens quedarem amb el missatge que ens han venut: a les nenes els interessa més la ciència gràcies a la cançó de les Macedònia.

SVE, el meu tren de l’oportunitat a Nuoret Kotkat, Finlàndia

10.07.2018 |
10-juliol-2018

Autora: Jessica Gallardo ex monitora de l’esplai Pampayuga i participant d’un SVE a Finlàndia. 


Alguna vegada has pensat que t’agradaria marxar una temporada a l’estranger? Que t’agradaria viure l’experiència de conèixer una altra cultura en primera persona? Que t’agradaria sortir de la teva zona de confort i coneixe’t a tu mateixa? Si la resposta és sí per alguna o totes aquestes preguntes, continua llegint.

Hola, sóc la Jess, ex monitora de l’AIJ Pampayuga, ex EGS del sector Maresme, sòcia d’Esplac i fa 3 anys i mig vaig marxar a Finlàndia a fer un Servei de Voluntariat Europeu (SVE).

Durant un temps em vaig plantejar que volia marxar fora una temporada i vaig provar sort en diverses ocasions: primer sol·licitant una beca per anar a fer pràctiques dels meus estudis a Polònia, però no vaig ser seleccionada; després vaig sol·licitar fer un SVE a la oficina de l’IFM-SEI (l’organització paraigües de la que Esplac és membre) a Brussel·les i tampoc va haver-hi sort; i finalment, fer un SVE amb Nuoret Kotkat (organització similar a Esplac, també membre d’IFM-SEI) a Finlàndia i aquest cop sí, aquest cop va sonar la flauta! Diuen que a la tercera va la vençuda i aquesta va ser la meva!

És difícil posar paraules a la meva experiència fent el SVE amb Nuoret Kotkat, moltes històries, sentiments, emocions, anècdotes… però ho intentaré!

“Finlàndia! Marxo a Finlàndia!” Anava dient a tothom però, sincerament, no sabia res del país. Ni on estava situat al mapa, ni la cultura, ni que marxava a un país on es diu que fa molt fred! Jo volia marxar fora i si Finlàndia era on m’havia tocat, allà hi anava jo amb molta il·lusió i ganes de viure l’experiència.

Va arribar el moment i l’1 de febrer del 2015 vaig agafar les maletes (3 maletes! Semblava que més que marxar per 11 mesos, em mudava definitivament!), un vol a Hèlsinki i la meva aventura internacional va començar. Pots trobar informació sobre les meves primeres impressions del país i la cultura, a més de què és el que feia al principi del meu SVE en aquest article.

El SVE consistia en realitzar un projecte de participació infantil amb 10 organitzacions membres d’IFM-SEI de diferents països tant de dins com de fora d’Europa. Això em va donar l’oportunitat de viatjar a Bolívia abans de marxar a Finlàndia, per fer una formació inicial del projecte, i a Bèlgica a la meitat del voluntariat. A més, vaig conèixer a persones de diferents països com Indonèsia, Camerun, Alemanya, Colòmbia, Perú, etc.

Sona bé, oi? Doncs no tot va ser un camí de roses perquè anar-te’n sola a viure a un altre país i adaptar-te a una altra cultura no és fàcil. Al principi estava massa en contacte amb les amistats de la meva ciutat d’origen perquè tenia molt de temps lliure, tot i estar fent un voluntariat, i durant aquest temps lliure estava sola. Era hivern, feia fred, hi havia poques hores de llum i no hi havia gaire gent al carrer. A més no sabia on trobar gent. Vivia a un poble i era més difícil trobar gent, sobre tot gent d’altres països perquè fer amistats amb les persones finlandeses és tot un repte. Tot un repte però és possible i un cop ho fas, és per sempre!

Va ser així els primers mesos, fins que jo mateixa vaig obligar-me a fer l’esforç de canviar aquella situació. Necessitava tenir vida social. Està bé passar estones sola i conèixe’t a tu mateixa però eh! Jo he crescut envoltada de gent i amb una vida social molt activa, de no parar per casa, i estar involucrada en mil i una històries. Tant de temps lliure sola no m’estava fent bé.

Just en aquell moment quan necessitava un canvi, vam tenir una formació d’arribada (sí, dos mesos més tard en el meu cas) amb altres voluntàries que estaven també a Finlàndia. Això em va donar la dosis d’energia que necessitava i a partir de llavors, vaig contactar amb gent de grups de Facebook, preguntar a membres de l’organització si volien quedar per prendre alguna cosa, organitzar trobades i festes amb les altres voluntàries de SVE a Finlàndia i vaig començar a tenir més vida social i em vaig començar a sentir millor.

I l’idioma què? Et deus estar preguntant. Les llengües oficials de Finlàndia són el finés (95% de la població el parla) i el suec (5% de la població el parla). Si has sentit parlar del finés potser t’estàs espantant, però no pateixis! La majoria de les persones parlen anglès i et pots comunicar en aquest idioma sense problema. A més, és més fàcil entendre l’accent de les finlandeses parlant anglès que el de les angloparlant. Jo anava espantada pel fet d’haver-me de comunicar en anglès perquè el meu nivell no era suficient per expressar opinions i sentiments. Molts anys de classes d’anglès a l’escola i quan et parlen en anglès i has de contestar… pànic! (en el meu cas). Va ser tot un repte però com que no em va quedar cap més opció, el meu anglès va millorar moltíssim (i no va fer falta esperar al final del voluntariat per això).

Això sí, encara que et puguis comunicar en anglès et recomano aprendre finés. És una llengua difícil perquè no s’assembla gramaticalment al que estem acostumades però no és impossible d’aprendre. Depèn de la motivació de cadascuna. A mi m’agrada i a dia d’avui puc dir que el parlo, no fluidament, però em puc comunicar.

Finlàndia és un país que recomano visitar i no només per unes setmanes de vacances. Conèixer la seva història, viure la cultura i costums (és possible aconseguir abraçades), els canvis de temperatura, el blanc i fred de l’hivern, els mesos de foscor, els canvis de pluja i sol diverses vegades el mateix dia, la natura, els preciosos paisatges, els llacs (tenen un munt!) i, si tens sort, les aurores boreals!

De Nuoret Kotkat què dir, què és una organització per conèixer, que la seva gent són un encant, que estan a nivell nacional i a través de les seves activitats pots viatjar per tot el país (vaig veure més zones de Finlàndia en 11 mesos que del que he vist al meu propi país durant tota la meva vida), els campaments molen molt, es fan a costat de llacs i es va en canoa, es pesca, els paisatges són molt bonics, es fa foc on es cuina blat de moro i salsitxes, es fa escalada de capses, ah! Que se m’oblidava! També anavem a la sauna!

El SVE va ser d’aquests trens que es diu que passen un cop només i els has d’agafar o perdràs l’oportunitat. Doncs això va ser per a mi, l’oportunitat de la meva vida. Em va fer créixer com a persona, els llargs hiverns em van fer descobrir-me a mi mateixa, vaig conèixer a gent molt interessant, vaig viure en primera persona què és ser immigrant i els reptes que et pots trobar per integrar-te i començar una nova vida a un altre país, vaig conèixer altres cultures i vaig aprendre a ser més tolerant.

A Finlàndia vaig trobar la tranquil·litat i seguretat que no tenia a Catalunya. Vaig trobar feina del que havia estudiat, vaig anar-me’n a viure a la capital sola i podria permetre’m pagar el lloguer. Això a Catalunya a dia d’avui ho trobo difícil. Quan jo hi vivia allà feia substitucions però no hi havia manera de trobar feina a temps complert del que m’agrada. Per tant, com a súper motivada de l’esplai i d’Esplac, tot el meu temps lliure, que en tenia molt, el dedicava a l’esplai, a l’EGS, a Esplac i altres projectes de voluntariat i d’associacionisme.

Amb aquesta motivació vaig venir a Finlàndia on vaig conèixer millor el món de l’internacionalisme, l’IFM-SEI, Nuoret Kotkat i Finlàndia. Actualment segueixo vivint a Hèlsinki, encara sóc voluntària a Nuoret Kotkat, perquè mai s’és massa gran per seguir formant part del projecte ja que és una organització familiar, i a l’agost començaré a estudiar a la universitat educació social (per fi tinc clar a què em vull dedicar), perquè a Finlàndia tampoc s’és mai massa gran per continuar estudiant i aquí l’educació és gratuïta, perquè tothom ha de tenir les mateixes oportunitats.

Encara rumiant si fas un Servei de Voluntariat Europeu o no? No t’ho pensis i vine a viure l’oportunitat. Passa’t a la banda de l’internacionalisme com a estil de vida!

P.D.: Fes una ullada a les fotos!

P.D.2: T’agradaria saber més coses sobre el meu SVE? O sobre Nuoret Kotkat? O sobre Finlàndia? Envia’m un correu a jessgs12@gmail.com i estaré encantada de contestar

Formació d'arribada a Finlàndia

 

Trobada a Bolívia

 

Foc i salsitxes

 

Visitant el pare Noel

 

SVE, sinònim d’oportunitat

05.07.2018 |
6-juliol-2018

Cira Diakhaby, exmonitora de l’Esplai Xangó, ex-EGS del Sector Barcelona, membre de l’Espai de Coordinació Internacional i actualment participant en un SVE a Lisboa.


EVS… SVE… tres lletres molt repetides quan anava a reunions d’Esplac i que al marxar la meva ex-monitora de l’esplai al Senegal per fer-ne un em van començar a ser més familiars. 

Després d’un Erasmus a Itàlia tenia clar que volia tornar a marxar, però no veia el moment. Esplac feia temps que parlava de tornar a candidatar el projecte de voluntariat europeu, però a mi em quedava una mica lluny. Un bon dia mirant el Facebook em va apareixer la convocatòria d’esplac per anar a fer una estada de 12 mesos a Austria o a Portugal.  Jo ja havia estat a Lisboa a l’associació que anava a acollir el voluntari en un intercanvi juvenil i em vaig quedar enamorada de la ciutat, així que s’obria una porta cap a una ciutat que em tenia el cor robat. Dit i fet, des de la distància, mentre treballava a una casa de colònies on tenia poca cobertura i poca tecnologia vaig realizar la meva carta de motivació. I uns dies més tard arribava la bona notícia de que havia estat seleccionada.

Doncs, l’aventura començava a finals d’agost amb reunions a Esplac d’explicació de què passaria i del que havia de fer els pròxims mesos. I així va arribar el 12 de Setembre, el dia que arribava al meu nou país d’acollida.

Aquí he descobert el país veí que sempre queda apartat i poca gent coneix. També, en què consisteix un Servei de Voluntariat Europeu.

Així doncs, aquí va un breu resum del que faig jo i del que en general pot ser un SVE.

Jo estic a una associació juvenil en una ciutat de costa (Cascais) tot i que visc a la capital (Lisboa). Cada dia amb el tren ressegueixo el riu fins que es converteix en mar i arribo a l’edifici taronja, ROTA JOVEM. Podríem dir que és una mena de casal de joves, tot i que les activitats que s’hi fan són més aviat formacions i intercanvis internacionals. Jo faig reforç a les tècniques, cada mes hi ha diferents activitats, així que la meva activitat no és fixa. He ajudat en tots els àmbits, comunicació, economia, preparació d’activitats… Ara mateix estic preparant un intercanvi d’estiu amb adolescents de Cascais i de Biarritz on també aniré de monitora durant 15 dies.

I vaja, aquest és un molt breu resum, també podeu llegir els meus altres articles de creuant mirades o preguntar-me directament!

Per acabar, dir que el voluntariat europeu té molts sinònims: Oportunitat, currículum, diversió, treball, descobriment, aventura… Per cadascú és una cosa diferent, però si per l’any que ve no tens feina, vols fer una pausa, has acabat els estudis, vols aprendre llengües, vols fer currículum, viatjar, conèixer gent… Ja pots inscriure’t a la convocatòria perquè el SVE pot ser la teva solució! I recorda que és tot subvencionat, així que els diners aquí no són un problema!

 

mentores (1)

 

12496062_10208532740218846_1241583863016863665_o (1)

SVE, el millor any de la meva vida

03.07.2018 |
3-juliol-2018

Autora: Alícia Aranda, monitora de l’Esplai Eixam de Rubí i participant en un SVE a Salzburg.


Tot va començar fa dos anys en un campament internacional on vaig tenir l’oportunitat de treballar amb moltes organitzacions semblants a Esplac d’arreu del món. Per aquest motiu, en quant vaig veure que s’obria una convocatòria per participar en una SVE d’intercanvi amb una d’elles, no vaig poder estar-me de dir que sí!

Tot s’ha de dir, un cop t’han acceptat entra la por: què passarà, estaré sola, no he viscut sola mai, no coneixo a ningú, etc. Però un cop hi arribes i t’hi instal·les, et tornes a sentir a casa, i et sents més tu que mai. Els primers dies són sempre una mica incerts, en la meva segona setmana a Salzburg era el meu aniversari, i em feia molta por celebrar-ho tot sola, però resulta que va coincidir amb l’Oktoberfest, i vam acabar tots els voluntaris i antics voluntaris que s’hi han quedat a viure fent una gran festassa!

També hi havia el problema del temps, em preocupava trobar a faltar el calor i bon temps, però vaig descobrir noves alternatives! Vaig fer ninots de neu, vaig patinar sobre un llac congelat (fins i tot en un RIU congelat!), vaig dormir en un iglú… Vaig veure que aquí la gent està acostumada a aquest temps i això no els priva de fer vida i activitats de tota mena, tant d’interior o d’exterior, i vaig decidir que a mi tampoc em pararia.

Des de la meva experiència, als voluntaris ens cuiden molt, tant organitzant-nos esmorzars o fent reunions amb els nostres mentors o realitzant excursions mensualment. A part,  vivint tots en el mateix edifici ajuda a fer pinya i no sentir-te sol, especialment al principi. Personalment, tenir gent que estava passant pel mateix que jo era molt d’agraïr!

Durant aquest any he tingut l’oportunitat de conèixer moltíssima gent, i no només els altres voluntaris, he après un idioma nou, noves tradicions i cultures, aportant parts de mi en el meu projecte i organització d’acollida. També m’ha ajudat a descobrir el que realment m’agrada fer, motiu pel qual començaré a estudiar treball social l’any vinent. He pogut descobrir-me a mi mateixa i veure que sóc capaç de molt més del que mai hagués imaginat. A més, he après molt sobre el treball social i de barri, i com gestionar situacions de conflicte en els parcs.

Fer un SVE és una experiència única i meravellosa, jo us la recomano a totes. Mai és un mal moment per viatjar i aprendre.

 

 

 

IMG_20180318_153620_839

WhatsApp Image 2017-11-05 at 18.11.50

 

IMG-20180527-WA0007

 

Sant Antonio: la festa major

28.06.2018 |
29-juny-2018

Cira Diakhaby, exmonitora de l’Esplai Xangó, ex-EGS del Sector Barcelona, membre de l’Espai de Coordinació Internacional i actualment participant en un SVE a Lisboa.


Els cargols surten després de la pluja, les flors amb la primavera i els Lisboetes amb la calor. A finals de maig els barris del centre de la ciutat comencen a omplir-se de colors i olors. Colors de banderoles, llumetes i garlandes. Olors d’alfàbrega, de sardina i de “caldo verde”.

I doncs, aquí a Lisboa, Santo Antonio de Padova patró de la ciutat junt a Saõ Vicente, aconsegueix treure a tots els ciutadans al carrer.

 

Qui és Santo Antonio pels Lisboetes?

Santo Antonio de Padova, que no és el mateix que Sant Antoni Abat (el del porquet, dels tres tombs i les fogueres) és un senyor calb, vestit de frara que porta a l’infant Jesus sobre un llibre. És considerat patró dels amputats, dels animals, dels esterils, dels barques, dels vells, de les embarassades, dels pescadors, dels agricultors, viatjants i mariners, dels caballs i dels burros, dels pobres i dels oprimits i s’invoca per trobar coses perdudes, per tenir fills, per evitar naufragis i per aconeguir parella.

Els brasilers tenen la tradició a l’hora de buscar alguna cosa o buscar parella, treure l’infant del Sant i no retornar-lo fins que troben allò que busquen.

La ciutat de normal és plena de figures de Sant Antoni, però al juny apareix en altars decorats. Aquesta figura religiosa ha passat a formar part de la tradició.

 

Que s’hi fa?

Al mes de juny és la festa major. Als barris d’Alfama i de Mouraria es pot veure que tots els dies hi ha barraquetes amb menjar, beguda i sona música (la mateixa per tots els carrers)  de “pachanga” portuguesa estil “La barbacoa” i “La macarena”.

A part del dia a dia, hi ha grans esdeveniments el dia de Santo Antonio (13 de juny) que marquen aquesta festa.

La pre-festa comença el dia 12 amb les bodes. Cada any l’ajuntament de Lisboa paga totes les despesses del casament de setze parelles Lisboetes. Algunes bodes es celebren a la catedral i unes altres a l’ajuntament, i totes elles fan un tomb per la ciutat amb cotxes antics i per la nit desfilen a les martxes.

Per la nit del mateix dia, per l’avinguda Liberdade, la més gran de la ciutat, desfilen tots els barris amb comparssa. Cadascú escull una temàtica, es disfressen, preparen una coreografia i fins i tot porten “atrezzo”. Van baixant acompanyats per la banda del barri, aquest any a compàs de la cançó de Vasco é Saudade commemorant els 120 anys del naixement de Vasco Santana. Ballant, saludant i cridan la MARCHA É LINDAels barris van baixant fins arribar davant de la llotja on hi ha un jurat que avalua i premia els millors barris, i allà fan la coreografia preparada.

Aquest any hi havía comparses que anaven de pescadors, de tabarners, de vitralls d’esglesia, de sardines, de cel… Els guanyadors van ser el barri de Mouraria (equiparat al Raval de Barcelona) que anaven vestits de “toreros”.

 

Símbols típics de les festes

La Sardina: Santo Antonio inagura la temporada de sardines, per això és el menjar oficial de la festa, passades per la brassa omplen tot el carrer d’olor a mar, pots menjar-les amb pà o al plat amb patates. És un dels símbols més rellevants de la ciutat, fins i tot es fa un concurs de disseny de sardines on pot participar persones de totes les edats i procedències. Les guanyadores les imprimeixen en gran i les pengen per tota la ciutat.

El Majerico: la alfàbrega petita és molt típica de la festa, decora carrers i places. La tradició explica que els nois ho regalen a les noies amb un clavell de paper clavat amb una noteta on escriuen un refrany d’amor popular. Existeix un mite que diu que no pots olorar la planta directament, si l’olores, en uns dies la planta mor, per tant l’has de tocar amb la mà i olorar el que queda impregnat en ella.  

Santo Antonio: El patró apareix en parets, en portes i finestres, i en petits altars que la gent posa diners. És el protagonista de la festa major i té moltes dites en el seu honor:

 

“Santo Antonio de Lisboa,

Casamenteiro das moças;

Que casadas deixas muitas

e solteiras deixas poucas.”

 

“Santo Antonio está a chegar,

o amor está no ar.

Vou buscar o meu par

para conmigo dançar.”

 

creuantmirades