Image Image Image Image Image Image Image Image Image Image
Scroll to top

Top

Posts By comunicacio

Conquerim de joc el Fort Pienc!

29.11.2019 |
29-novembre-2019

Autora: Les monitores de Garpars, Kimberly Brito Jimenez; Claudia Cases Herrero; Laia Ferrús Vicente i Laura Matesanz Salvadó.


“Som els Garpars, els més petits de l’esplai Xiroc. Garpars ve de llangardaix i guepard. Hem decidit fer aquest projecte per què… Perquè els parcs son molt tancats i no podem jugar. Perquè no hi han arbres per amagar-se. Perquè a quasi tots els parcs el terra és dur i no es pot anar amb patinet ni amb bicicleta. Perquè no podem jugar amb pilota. A les places i als parcs passen masses cotxes. Perquè no hi ha tobogans ni tirolines. Perquè no tenim res per jugar… I per això, a partir d’ara, els i les Garpars cada dissabte anirem a jugar a una plaça o parc del barri per canviar tot això que no ens agrada. Perquè… VOLEM JUGAR AL FORT PIENC!“

Aquests són alguns dels aspectes que el grup més jove de l’Esplai Xiroc -els i les Garpars de 9 i 10 anys- reivindicavem a la plaça Fort Pienc del barri, tot donant el tret de sortida a un projecte anual que hem anomenat “Conquerim de joc el Fort Pienc”. Aquest projecte neix amb l’objectiu de fer de les places i parcs del barri del Fort Pienc, un espai habitable pels infants, on s’hi sentin còmodes i representades i, per tant, on hi puguin jugar amb total llibertat.
No és cap novetat constatar que les ciutats s’han construït des d’una visió adultcentrista i androcèntrica. L’espai públic és entès com un lloc de producció a diferència de l’espai privat, que es relaciona amb la realització de les tasques reproductives. Si a tot això, li sumem que avui dia és encara menys habitual veure infants jugant a les places i carrers de la ciutat, trobem motius suficients per engegar un projecte que pretén aproximar als infants als espais públics del barri, reflexionar conjuntament envers les actuals facilitats i plantejar accions de transformació per a definir un nou escenari d’urbanisme inclusiu.

El projecte parteix d’una necessitat que els mateixos infants han detectat i les monitores hem acompanyat amb diferents propostes que tenien com a objectiu principal donar veu als infants promovent la seva participació activa. L’eix vertebral del projecte ha estat el joc, valor característic i prioritari en el món educatiu del lleure. Totes les accions realitzades són fruit de les pròpies decisions dels infants, mitjançant dinàmiques assamblearies basades en la cooperació i el consens. Per aquesta raó, malgrat partir d’una proposta organitzativa i pedagògica inicial de l’equip de monitores, el projecte s’ha anat (re)definint i (re)construint cada dissabte a partir de les seves mirades i suggerències. Tot plegat, ens ajuda a valorar que el projecte ha estat una experiència d’apoderament infantil.

Resumidament, podem distingir tres moments clau en la realització del projecte. Per iniciar el projecte, durant el primer trimestre vam apostar per promoure la cohesió del grup. A partir de dinàmiques col·laboratives, vam dissenyar un logotip i vam crear i gravar una cançó, que definís i alhora ens ajudés a fer difusió del projecte. Seguidament, vam organitzar un acte de presentació a la Plaça del Fort Pienc, on van venir totes les famílies de l’Esplai Xiroc i algunes veïnes del barri. La segona etapa va consistir en visitar i seleccionar algunes places i parcs del barri. Això ens va permetre calendaritzar les activitats i cada dissabte visitar un espai diferent del barri, on després de jugar-hi, hem anat omplint una rúbrica definida per uns indicadors que permetien avaluar l’espai des d’una mirada paidocèntrica. Així doncs, els infants a partir dels seus interessos i motivacions, valoraven les característiques de les places i parcs als quals anàvem i també plantejaven propostes de millora.

Durant el transcurs del projecte, vam poder observar que cada vegada més s’estan transformant els espais públics cap a una individualització i racionalització d’aquests, impedint que els infants puguin viure’ls i experimentar-los. Per finalitzar el projecte, vam organitzar un espai de cloenda convidant a les famílies i passant un vídeo final on recopilaven totes les experiències viscudes al llarg del curs.
Sens dubte que aquest projecte és un pas important, però no suficient. A nivell intern contemplem l’opció de donar-li més vida així com volem aproximar i compartir aquesta experiència educativa amb altres esplais i col·lectius, amb l’objectiu de fer xarxa i seguir teixint en aquesta reivindicació. Tot sovint considerem que infants i joves són ciutadanxs del futur, però oblidem que també ho són del present, és per aquesta raó que han de ser representats en l’espai públic.

Encoratjem-los a deixar petjada, a seguir conquerint de joc l’espai públic, perquè si volem ciutats i pobles inclusius, un espai públic més jugable no només és important, sinó que és imprescindible.

Cop d’ull final al meu SVE: una experiència inoblidable

07.11.2019 |
07-novembre-2019

Autora: Natalya Chetverova, SVE alemanya a Terrassa i monitora de l’esplai La Fera.


Avui és l’últim dia hàbil de feina a l’oficina, menys d’una setmana abans de marxar definitivament. Sembla que és un bon moment per donar un cop d’ull final al meu EVS amb Esplac. L’1 d’octubre agafaré el tren cap a Colònia. Des del 23 d’octubre de l’any passat, he estat un any en aquest estrany i bonic lloc.

Recordo el dia de la meva arribada i els nervis que tenia. No sabia cap a on anar ni si em vindrien a buscar a l’aeroport. Al final, unes persones molt amables de l’Esplai em van rebre amb un paper amb el meu nom i un símbol d’una pota. Més endavant vaig saber que era el símbol del meu Esplai La Fera.

Els meus nous companys de pis, la gent del meu Esplai i les persones que treballen a l’oficina van ser molt càlides i van fer el possible per acollir-me en la vida laboral, social i cultural.

El primer esdeveniment cultural important que vaig viure va ser la Castanyada. Recordo que va ploure com si no hi hagués demà i com de preocupats estàvem per si el nostre gran esdeveniment de l’Esplai no tenia èxit. Per sort, el cel es va aclarir cap al vespre i tots els infants i les famílies van venir al nostre esdeveniment per quedar-se al costat del foc, gaudir de les castanyes, rient i bevent. Recordo com d’especial va ser per mi que tanta gent vingués a donar suport i fes de l’esdeveniment una nit per recordar. L’estima i la solidaritat que va mostrar la gent pel nostre treball i esdeveniment em va sorprendre i em va tocar. Aquesta va ser la primera vegada que vaig experimentar la manera única de convivència i cohesió de la població de Catalunya. Al final, vam passar una nit fantàstica i vaig gaudir molt. Tinc previst tornar per les dates de la Castanyada.

IMG-20181201-WA0008

Malgrat molts grans moments i experiències i tots els meus nous amics, els primers mesos van ser força difícils. Recordo el dia que vaig decidir venir a Catalunya i vaig pensar com m’equivocava en les meves expectatives i quan vaig menystenir l’enorme repte d’arribar a un nou país. En aquell moment em vaig sentir una mica perduda i vaig trobar molt a faltar casa. El que realment em va ajudar a sortir d’això va ser una de les dubtes formacions obligatòries a les quals vaig haver d’assistir com a voluntària d’EVS. Al novembre, em vaig reunir amb una quarantena de voluntàries del SVE a tot Catalunya a la bonica ciutat de Girona per assistir a la “formació d’arribada“. Per molt que em molestés el fet de deixar als meus nous amics, em va sorprendre molt positivament i va ser de molta utilitat aquesta formació. Si mirem enrere com ha estat el meu SVE, aquest ha de ser un dels punts forts de l’any. Conèixer tota aquesta gent nova, compartir els nostres sentiments, aprendre sobre què passava emocionalment amb nosaltres i reflexionar sobre els nostres processos d’aprenentatge va ser una gran eina i suport que vaig gaudir durant tot l’any. Em va ajudar a sortir del meu “xoc” i de la meva “closca” per gaudir plenament de la meva estada. El fet que la formació es realitzés a la bonica Girona va ser un altre dels avantatges més importants de la formació i em va agradar molt passejar pels carrers antics que van inspirar tants/es cineastes.

El que també és fantàstic de Catalunya és el clima. Mentre jo vaig poder esmorzar a la nostra terrassa a mitjans de novembre, els meus amics i familiars es congelaven amenys de 10 graus. Arribar a casa per Nadal i la nit d’any nou va ser per mi, un enorme “xoc climàtic”.

nat

Va començar el nou any, vaig continuar amb la meva feina habitual, van venir nous amics i d’alguns em vaig apartar. A finals de gener vaig tenir l’oportunitat d’anar a una formació internacional a Islàndia amb la meva organització d’origen Die Falken. L’hivern va passar tranquil·lament sense dificultats. Dos dels meus millors amics em van venir a visitar, fet que va suposar un canvi deliciós en les activitats del dia a dia. Recordo l’orgull amb el qual mostrava el país i les coses que he fet fins ara.

El següent gran esdeveniment que recordo va ser el de la Monifesta’t 2019. Ja vaig escriure un article més detallat sobre les meves experiències en un altre article a l’abril que pots llegir aquí. Em va agradar veure com la gran xarxa d’Esplac es va unir per crear un espai d’aprenentatge divertit per a joves voluntaris/es per millorar el seu treball amb els infants. Hauria desitjat haver assistit a alguns dels tallers útils, però en canvi vaig estar molt contenta d’ajudar al personal d’Esplac a gestionar l’esdeveniment i a gaudir del concert i la festa a les nits.

Des del dia 20 fins al 24 de maig, l’Aleksi (EVS  finlandès a Esplac) i jo vam assistir a la formació intermitja prop de Màlaga. El dia 20 també era el meu aniversari i vaig haver de passar 6 hores al tren amb l’Aleksi. Ho vam aprofitar al màxim i al final va ser divertit. Quan vam arribar a l’estació de la formació, vaig conèixer moltes cares noves i antigues de l’antiga formació. Aquesta vegada érem més de 100 persones de tota Espanya. Va ser una bona manera de crear nous contactes i mirar cap endavant en el nostre projecte EVS. Va ser divertit, i un dia fins i tot vam arribar a veure la ciutat de Granada. M’ho vaig passar molt bé, però, per descomptat, no va ser tan fantàstica com la sorprenent experiència de la primera formació a Girona.

El meu EVS va consistir a passar el meu temps a l’Esplai amb el meu grup Ganàpies i venir a l’oficina d’Esplac un o dos cops per setmana. A finals de juny va començar el gran descans d’estiu que em va deixar relativament poques coses per fer, excepte continuar a l’oficina. Vaig decidir omplir les vacances d’estiu d’una altra manera: a finals de juny, Aleksi, el Txema (Tècnic d’Esplac) i jo vam anar a Berlín per assistir al Fòrum Jove Europeu de Berlín per conèixer altres voluntaris i activistes de tota Europa. Junts vam intercanviar projectes, experiències i reflexionar sobre la cohesió social i el seu paper en la superació de les barreres culturals / lingüístiques / nacionals. Per al meu gust, l’entorn de formació era una mica massa fantasiós i costós, però passar aquest temps amb els altres joves em va ampliar les perspectives i em va ajudar a crear noves amistats internacionals. Al final, va valer la pena assistir-hi i vaig arribar a passar temps a la meva capital i als meus amics d’allà

Durant l’estiu també vaig viatjar una mica per Catalunya i vaig veure Tarragona, una bella i antiga ciutat.

Del 17 de juliol al 31 de juliol vaig anar al campament internacional Falkencamp Doebriach. El campament de les nostres organitzacions amigues austríaques celebrava el seu 70è aniversari i el meu Esplai alemany, així com un Esplai d’Esplais Catalans, van venir a celebrar-ho juntament amb moltes altres organitzacions amigues internacionals.

Després de les vacances d’estiu a l’oficina, a partir del 15 d’agost vaig tornar a les meves tasques. Com que el curs va començar a mitjans de setembre, vaig tornar a venir a l’oficina dos cops per setmana i em vaig preparar mentalment per a la meva sortida.

Ara estic a l’oficina, escric l’article i no sé quines coses més us puc dir sobre el meu EVS. Malgrat tots els aspectes destacats que us he dit anteriorment en aquest article, aquest any ha estat extremadament difícil per mi. En molts moments va ser massa temptador tornar a la meva zona de confort a Alemania, però sempre hi va haver gent que em va donar suport i va valdre la pena quedar-se. Vaig haver d’afrontar moltes dificultats: emocionals, personals, socials. Gràcies a l’EVS, vaig aprendre a afrontar millor aquestes dificultats i em sento més confiada a l’hora de resoldre problemes en el futur. En aquest any també he tingut la l’oportunitat de conèixer aquest bonic país, que s’ha convertit en una segona casa per a mi. Vaig fer nous amics i amigues i sens dubte em plantejo tornar-hi un dia per viure aquí.

Sí, va ser difícil en molts moments però no canviaria aquesta experiència per res del món. Tot el que em queda per fer és animar a totes aquelles persones aventureres i curioses amb ànimes joves a cercar les vostres pròpies experiències internacionals, fins i tot penseu en fer un ESC (el “nou” SVE). Em sembla que aquesta és una de les coses més enriquidores que podeu fer per ampliar l’horitzó, fer nous amics i amigues i descobrir nous llocs arreu del món.

Només vull donar les gràcies per totes les persones que m’han donat suport, gràcies al meu Esplai, gràcies als meus divertits companys de l’oficina. Sense vosaltres, probablement no hauria estat capaç de dominar el meu SVE. I gràcies Eli (Coordinadora de Projectes Internacionals d’Esplac)!!

Gràcies a tots i totes per aquest any extraordinari!

 


In english:

Today is the last working day in the office, less than a week before my final departure. This seems like a good time to have a final look on my EVS with Esplac. On October the 1st I will take the train to Colonia. Counting from the day of my arrival, last year on October the 23rd, I almost spend a whole year in this strange and beautiful place.

I remember the day of my arrival and how nervous I was. I didn’t know where to go or whether somebody was to get me from the airport. In the end some nice people of the Esplai receive me with a paper of my name and a paw symbol. Later I would learn it was the symbol of my Esplai La Fera. 

My new roommates, my Esplai and the people who work in the office were very warm and gave their best to include me into the working, social and cultural life. 

The first significant cultural event I experienced was the Castanyada. I remember how it was raining like there is no tomorrow and how worried we were the whole event of our Esplai would be unsuccessful. Luckily the sky cleared in the evening and all the kids and families came to our event to stand by the fire, enjoy castanyes and drink and laugh. I remember how special it felt to me that so many people came to support us and make the event an evening to remember. How much appreciation and solidarity the people showed for our work and event really surprised and touched me. That was the first of any times I experienced the unique way of togetherness and cohesion of the local people in Catalonia. In the end we had a most delightful night and I enjoyed the event so much I am planning to return for the holidays around the Castanyada.

Despite many great experiences and situation and all my new friends the first few months were quite difficult. I remember how I looked back on the day I decided to come to Catalunya and thought how wrong I was in my expectations and how much I underestimated the huge challenge of coming to a new country. In this time I felt a little bit lost and missed home a lot. What really helped me out of this was one of the two obligatory trainings I had to attend as an EVS volunteer. In November I met with about 40 other EVS volunteers across Catalunya in the beautiful city of Girona to attend to the “Arrival training”. As much as I was annoyed about leaving my new friends, the more I was surprised about how amazing and helpful the training was for me. Looking back at my EVS this must have been one of the highlights of the year. Meeting all this new people, sharing our feelings, learning about what was emotionally going on with us and reflecting about our learning processes was a great tool and support I benefited from the whole year. It helped me coming out of my shock and my shell to fully enjoy my stay again. The fact that the training took place in beautiful Girona was another major plus of the training and I enjoyed a lot walking through the old streets which inspired so many movie makers. 

What is also great about Catalunya is the weather. While I was able to breakfast on our Terrasse in the middle of November my friends and family were freezing at less than 10 degrees. Coming home for christmas and new years’ eve therefore was a huge climatic shock for me. 

The new year started, I continued with my usual work, new friends came and with some I drifted apart. At the end of January I had the opportunity to go to an international meeting in Iceland with my sending Organisation Die Falken, but apart from that the winter passed quiet uneventful. Two of my best friends came to visit me which was a delightful change in the every day business. I remember how very proud proud I was to show them the country and the things I’ve been doing so far.

The next big event I remember was the Monifesta’t 2019. I already wrote a more detailed article about my experiences there in April. I liked to see how the huge network of Esplac came together to create a fun learning space for young volunteers and to help them improve their work with children. I wished I could have attended to some of the useful workshops, but instead I was happy to help the staff of Esplac to manage the event and enjoy the concert and party in the nights.

Fast forward to May. From the 20th until the 24th Aleksi and me attended to the midterm training near Malaga. It happened to be that the 20th was also my birthday and I had to spend it 6 hours in the train with Aleksi. We made the best of it and in the end it was fun. When we arrived at the training resort I met many new and old faces from the old training. This time we were more than 100 people from all around Spain. It was a nice way of building new contacts and looking back on the EVS so far. It was fun, and on one day we even got to see the city of Granada. I had a great time, but of course it couldn’t catch up the amazing first training experience of Girona.

My EVS was composed of my time in the Esplai with my Ganapies group and of coming to the office once or twice a week. At the end of June started the big summer break which left me with relatively few things to do except continuing to go to the office. I decided to fill the summer holidays otherwise: 

At the end of June Aleksi, Txema (from Esplac) and me went to Berlin to attend the Young European’s Forum in Berlin to meet other volunteers and activists from across Europe. Together we exchanged projects, experiences and our thoughts on social cohesion and its role in overcoming cultural/linguistic/national barriers. For my taste the training environment was a little bit too fancy and expensive but spending this time with the other guys really broadened my perspectives and helped me building new international friendships. In the end it was totally worth attending and I got to spend time in my capital and my friends from there. 

I also got to travel around Catalunya for a bit and see Tarragona, a beautiful and ancient city.

From July the 17th until the 31st I went to the international Falkencamp Doebriach. The campside of our Austrian sister organisations was celebrating its 70th anniversary and my German Esplai as well as some Catalan Esplais were happy to celebrate it alongside many other international sister organisations. 

After the summer holidays of the office until August the 15th I returned to my usual business. As the course only started in the middle of September I went back to coming to the office twice a week and mentally prepare for my departure. 

Now I am sitting in the office, writing the article and I don’t know what more things I can tell you about my EVS. Despite all the highlights I told you about earlier in this article this year was an extremely challenging time. In many moments it was too tempting to just return to my comfort zone Germany, but there were always people who supported me and made it worth staying. I had to face many difficulties: emotional, personal, social. Thanks to the EVS I learned to face these difficulties better and I feel more confident in addressing issues in the future. In this year I also had the rare opportunity to learn about this beautiful country, which became like a second home for me. I made new friends and definitely consider coming back here someday to live.

Yes it was difficult in many moments, and I wouldn’t trade this experience for anything in the world. All that is left for me to do is to encourage all those who are adventurous, curious young souls to seek out your own international experiences, maybe even consider doing an ESC (the “new” EVS). It feels to me like this is one of the most enriching things you can do to broaden your horizon, make new friends and discover new places around the world.

I just want to say thank you for all the people that supported me, thank you to my Esplai, thank you to my fun colleagues in the office. Without you I would have probably not able to master my EVS. And thank you Eli!!

Thank you all for this extraordinary year!

Falkencamp internacional Döbriach: Campaments a Àustria

29.08.2019 |
29-agost-2019

Autora: Natalya Chetverova, SVE alemanya a Terrassa i monitora de l’esplai La Fera.


(English below)

Del 20 al 31 de juliol, l’entitat Rote Falken Àustria va convidar a tots els seus amics i amigues i organitzacions germanes a celebrar el 70è aniversari de l’acampada dels Falken a Döbriach. Al voltant de 700 infants, adolescents i joves líders van participar de l’esdeveniment. Hi havia moltes activitats dins del programa general: l’escenari de les nits, festes, tallers durant el dia i activitats i estructures democràtiques. També hi havia temps de gaudir de l’espai propi i de l’esplai, de relaxar-se i de reflexionar sobre el dia.                     

nat1   nat2

El Falkencamp Döbriach està situat al sud d’Àustria, a prop de les fronteres d’Itàlia i d’Eslovènia i durant el nostre dia d’excursió vam poder visitar Ljubljana, la capital d’Eslovènia.

 

nat4     nat3

Estàvem d’acampada a prop d’un llac anomenat Milstätter See. Teníem una platja privada pels nens i nenes del nostre campament d’estiu i es podia passar el temps de forma més relaxant, refrescant i divertida mentre el sol no et cremés. Sempre que enviàvem als infants a la zona d’atenció sanitària per coses petites, la resposta/medicina sempre era “però no volíeu anar ara a la platja?”.

El càmping està envoltat de muntanyes altes i boniques, i alguns matins ens vam trobar gairebé coberts/es sota núvols.

nat5  nat6

 
Els Rote Falken van ser increïbles a l’hora d’organitzar i subministrar a totes les zones del campament amb tot el que necessitaven. Els matins, personalment, venien a portar el programa del dia, a portar taules amb tractors o a treure les escombraries, i el millor: construir una foguera per totes les zones i ens donaven prou llenya per poder seure al foc cada nit.
El clima era càlid i còmode, normalment, tot i que els darrers dies van haver d’informar a la protecció civil perquè el campament podia quedar inundat completament. Va ploure molt, però hi havia tantes mans que ajudaven que, fins i tot, ens vam divertir.

 

nat7   nat8

Però el meu joc preferit era un joc que es va establir aviat entre els i les monis, quan els infants ja havien anat a dormir. Potser ho podeu provar amb els altres monis o fins i tot amb els infants: quan algú us ve mostrant l’estranya màscara amb les mans i no reaccioneu prou de pressa amb el gest del monocle, “moriu” , heu de caure a terra i fer com si us estiguéssiu morint (no importa el que feu, es tracta de fer algun gest). A continuació us ensenyo quins son els gestos d’atac i defensa i un exemple de gest que seria incorrecte: 

 

nat9

ATAC

 

nat11

RES/ERROR

 

nat10

DEFENSA

      

 

Però compte! No heu de fer-ho només amb rapidesa, sinó que han de ser els gestos adequats. Si utilitzeu accidentalment les mans equivocades o les dues mans, o fins i tot feu el gest amb el costat equivocat, també morireu. És un joc divertit, però en algun moment pot posar-te dels nervis.

Sens dubte val la pena participar en campaments i activitats internacionals, aprens molt d’ells. Només puc recomanar-ho i espero veure aviat a tothom a l’IFM Camp 2020 a Anglaterra.

 

nat12

 


English: 

From the 20.-31. of July the Rote Falken Austria invited all their friends and sister organisations to celebrate the 70th anniversary of the falken’s campside in Döbriach. About 700 kids, teens and young leader attended to this event. There was a lot of central programme: on stage in the nights, parties, workshops in the day time and democratic structures, but it was well balanced with the time to spend privately with your own esplai to relax and reflect on the day.

The Falkencamp Döbriach is located in the very south of Austria, so close to the borders of Italy and Slovenia that on our excursion day we could visit Ljubljana, the capital of Slovenia.

We were camping near a lake called Milstätter See. With a private beach for the children of our summer camp you could spend the most relaxing, cooling and fun time when the sun was burning on our heads. Whenever we send our kids to the sanitary station for little things the number one medicine/answer always was “but didn’t you want to go to the beach now?”.
The campside itself is surrounded by high and beautiful mountains, and some mornings we found ourselves almost covered under clouds.

The Rote Falken were amazing at organising and supplying all little villages with what they need. In the mornings they’d personally come to bring the programme for the day, bring tables with tractors or take out the trash, and the best thing: build fire places in every village and provided us with enough wood so we could sit by the fire every night.
The weather was warm and comfortable, mostly: The last days they did have to inform the civil protection in case our camp would have completely drowned. It was raining so heavily, but there were so many helpful hands and even then we had fun.

But my personal favourite was a game that was soon established between the monis, when the kids have mostly gone to bed already. Maybe you can try it with the other monis or even the kids: when somebody showed you the strange mask with their hands, and you don’t react fast enough with the monocle gesture, you “die” and have to fall on the ground and make dying sounds (no matter what you are doing, holding or carrying at the moment).

But careful! You don’t only have to be fast, it have to be the right gestures. If you accidentally use the wrong hands or both, or even turn them the wrong side, you die as well. It’s a fun game, but it might get on your nerves at some point.

It is definitely worth in engaging in international camps and activities, you learn so much from them. I can only recommend it, and hope to see all you people soon at IFM Camp 2020 in England!

Summer camps a Finlàndia

28.08.2019 |
28-agost-2019

Autor: Aleksi Paakkinen, SVE finlandès a Barcelona i monitor de l’Esplai Sarau.


(English below)

El mes passat vaig tenir l’oportunitat de participar dels campaments d’estiu finlandesos després d’un any. No m’ho vaig pensar gaire, ja que havia estat monitor durant gairebé sis anys abans de marxar cap a Barcelona. Tot i això, després de passar dues setmanes amb la meva família i amb amic i amigues, em vaig adonar de com el fet d’estar a Esplac m’ha obert la ment i com he millorat com a monitor.

En primer lloc, és impossible comparar l’entitat catalana Esplac i l’entitat finesa Nuoret Kotkat i la forma d’organitzar els seus campaments. Vaig passar aquestes dues setmanes en una illa que és (tècnicament) propietat de Nuoret Kotkat. El fet de ser una illa permet realitzar activitats d’aigua com, per exemple, incorporar una plataforma en forma dònut a la barca de manera que els nens i nenes poden jugar. També vam passar unes quantes tardes estant a la platja tranquil·lament.

Planificar les activitats en una illa pot resultar força complicat, sobretot en una illa tan densa com la nostra. Algunes activitats normals, com ara el futbol o el “dodgeball”, són simplement impossibles per manca d’espai. D’altra banda, el bosc dens ofereix un entorn força ideal pels jocs de perseguir, com ara “polis i cacos”. Sovint, els infants venen amb jocs que volen jugar i el nostre paper és supervisar o unir-se. Hi ha aproximadament un monitor/a per cada set nens.

La planificació d’activitats durant campaments amb Nuoret Kotkat té algunes diferències si ho comparem amb l’espai d’aquí. Tot i que coneixem la majoria de nens que assisteixen, cada campament té almenys un parell d’infants que venen per primera vegada. No passem tot l’any amb el mateix grup d’infants i cada campament té un formulari d’inscripció independent. És per això que realment no podem planificar res especial dirigit només a algun grup, perquè simplement no coneixem bé el grup.

Durant aquestes dues setmanes plenes d’activitats, també vaig tenir temps per seure amb alguns amics i amigues que no havia vist durant un any. Quan els infants marxaven a dormir, nosaltres continuàvem desperts i despertes i menjàvem algunes salsitxes o botifarres que fèiem amb una petita foguera. Va ser un bon moment per estar amb altres monis que feia temps que no veia. Em va agradar molt compartir les meves experiències des de la perspectiva d’haver viscut a un altre país, experiències que potser en un futur poden aportar alguna cosa nova als futurscampaments d’estiu a Finlàndia.

finland3

 

finland2

 

 


English:  

Last month I had the opportunity to participate in the finnish summer camps after exactly one year long break. I didn’t think much of it, as I had been a monitor for nearly six years before my departure to Barcelona. However, after spending two weeks in familiar setting with familiar timetable, surrounded by familiar people, I realised how much this year with Espalc has widened my perspective and improved me as a monitor.
First of all it’s impossible to compare the catalan Esplac and finnish Nuoret Kotkat and how they organize their camps. I spent these two weeks in an island which is (technically) owned by nuoret kotkat. That means the water gives several opportunities for different actions, such as attaching a big donut-shaped water toy into the boat and cruising around with children holding on to the toy. We also spent quite a few afternoons just chilling at the beach.

Planning the activities on an island can get quite tricky, especially on an island as dense as ours. Some normal activities, such as football or dodgeball are simply impossible due to lack of space. On the other hand, the dense forest offers quite ideal environment for chasing games, such as cops and robbers. More often than not the kids come up with games they want to play and our role is to supervise or join in. There is approximately one monitor per seven children.

Planning the activities during camps with nuoret kotkat has some other varieties compared to esplais. Even though we know majority of children attending the camps, every camp has at least a couple new kids. We don’t spend the entire year with the same group of children; every camp has a separate enrollment form. That’s why we really can’t plan anything special aimed for just some group, because put it simply, we don’t know the group that well.

During those two action packed weeks I also had time to sit down with some friends I hadn’t seen in over a year. When the kids have gone to sleep, we usually stay up and grill some sausages in a little bonfire. This was a great time to truly sit down with other monis. I hadn’t seen in a long time and catch up. It felt really nice to share my experiences from a different country, which might also bring something new to future summer camps in Finland.
 

 

Fòrum Europeu de Joves 2019 – Creant ponts per la cohesió social

04.07.2019 |
04-juliol-2019

Autora: Natalya Chetverova, SVE alemanya a Terrassa i monitora de l’esplai La Fera.


(English below)
Del 25 al 27 de juny del 2019, el Project Aladin i el Bertelsmann Stiftung, juntament amb l’UNESCO, van organitzar un Fòrum per joves europeus a Berlín, Alemanya. La idea era treballar amb un marc general del tema i continuar amb el diàleg i propostes de canvi sobre com treballar per una convivència pacífica, respectuosa i solidària entre persones amb cultures, creences, valors i estils de vida diferents, així com fomentar una cohesió social forta en la diversitat. Al voltant de 100 joves es van acabar reunint, juntament amb activistes i polítics/es.

Esplac va tenir l’oportunitat d’enviar 3 persones en aquest esdeveniment, del qual vam tornar amb sensacions positives, nous aprenentatges i noves xarxes per treballar la cohesió social i per saber com fomentar-la. El fòrum era una experiència interessant i vam treballar moltes preguntes importants:  

  • De quina forma conviuen els valors com la pau, la solidaritat, el respecte en un món tan obert i divers que canvia tan ràpidament? Quines competències són necessàries per tractar els reptes futurs?
  • Com podem promoure més la cohesió social?
  • Com podem promoure que els i les joves siguin agents actius que siguin líders que promouen la cohesió social?
  • Com la participació cívica i social es relaciona amb la cohesió social en les societats plurals?

En general les persones participants van valorar el Fòrum com una experiència molt enriquidora al mateix temps que teníem temps per explorar una mica la bonica ciutat de Berlín.

Amb el hashtag #YES2019 podeu veure més fotos, idees i informacions sobre el Fòrum en totes les xarxes socials, i qui sap, potser t’animes a venir al proper fòrum?

 

e8d8d85e-a007-4158-9140-fdfc3522eaac (1)

 


English: 

Young Europeans’ Forum 2019 – Building Bridges for Social Cohesion

From 25 to 27 June 2019 the Projet Aladin and the Bertelsmann Stiftung, in cooperation with UNESCO, were organizing a Forum for young Europeans in Berlin, Germany. The idea was to set the framework for a broad and continuing dialogue and exchange on how to shape a peaceful, respectful, solidary living together between people with different cultures, beliefs, values and lifestyles, and how to create strong social cohesion in diversity. The Young Europeans’ Forum brought together around 100 young engaged Europeans with policymakers, activists and experts.
Esplac was lucky to send their own few people to this event, which all came back with positive feelings, new networks and knowledge about social cohesion and how to foster it. The forum was and interesting experience, and a lot of important questions were discussed:

  • Which values form a common framework for a peaceful, respectful, solidary living together in open, diverse, rapidly changing societies? Which competencies are needed for dealing with future challenges?
  • What can we do to foster social cohesion in diversity?
  • How can we empower young adults to become leaders who promote social cohesion?
  • How can civic engagement shape social cohesion in pluralistic societies?

Overall the participants experienced the event as very enriching, while they were also able to explore a little of the beautiful city Berlin.
Under the hashtag #YES2019 you can see more pictures, insights and information about the forum on all social media, and who knows, maybe you will join us on the next forum?

Obres guanyadores del 1r Concurs de Relats del Som Esplai

12.06.2019 |
11-juny-2019

Autora: membres del Grup de Treball de la revista Som Esplai


Bon dia esplais, infants, monis i famílies! Bon dia, Esplac!

Ha arribat el moment que totes esperàveu: us presentem les obres guanyadores de la 1a edició del Concurs de Relats de Sant Jordi de la revista Som Esplai!

Primer de tot, volem donar les gràcies a totes les persones que hi heu participat: hem gaudit moltíssim llegint-vos i ens ha sorprès molt gratament que tantes monitores, joves, infants i altres persones de la família d’Esplac us hagueu animat a compartir els vostres escrits amb nosaltres.

Com ja sabeu, el jurat l’hem conformat les persones que participem del Grup de Treball de la revista Som Esplai, i que hem realitzat les nostres valoracions en base als pseudònims de les obres, desconeixent-ne el nom real de les seves autores.

A continuació, us recordem quins son els premis en funció de la classificació:

  • Les 4 obres finalistes rebran un diploma i seran publicades a la revista perquè tothom pugui llegir-les.
  • El tercer i el segon premi també seran publicats, i les seves autores rebran, cadascuna, un xec regal de l’Abacus pel valor de 25 euros i un diploma.
  • El primer premi rebrà un xec regal de l’Abacus del valor de 50 euros i un diploma, i l’escrit també podrà llegir-se en aquesta revista. 

Així doncs, anem al gra! Tot i que no ha estat una decisió gens fàcil, les quatre obres finalistes son:

  • Brisa d’estiu, de la Ivette Juárez, del Grup d’Esplai Montbui. Pots llegir-lo aquí
  • Els texans de moda, de la Dina López, de l’esplai Ara Mateix. Pots llegir-lo aquí 
  • Entre les flames, de l’Estela Isanta, de l’esplai Farfalla. Pots descarregar-lo aquí
  • Records d’una habitació blanca, de la Sara Torres de l’esplai El Refugi. Pots llegir-lo aquí

Enhorabona a totes les autores i autors finalistes, i moltes gràcies per haver participat! Ha estat un autèntic plaer llegir-vos!

I ara sí que sí…redoble de tambors!!!

  • Per la seva sensibilitat i detallisme en les descripcions, i per un final que posa en valor la importància de l’amor propi per trencar amb les idees de l’amor romàntic…volem felicitar la Júlia Miquel Mancebo pel seu TERCER PREMI amb l’obra titulada Mai més; fins a un punt i a part. Podeu llegir-la aquí!
  • Per fer-nos reviure la nostàlgia dels campaments i de les nits a la natura, i la tendresa d’una relació d’amor i cures entre un pare i una filla, donem l’enhorabona a la Teresa Ferrés, de l’esplai Medinyà, pel seu merescudíssim SEGON PREMI amb l’obra titulada: Comptant Estrelles. Podeu llegir-la aquí!
  • I per la seva originalitat, per portar-nos a diferents mons de fantasia, i fer-nos riure i emocionar… el PRIMER PREMI és per tots els infants de l’esplai El Creixent! El jurat volem destacar l’esforç i l’enginy de les monitores i monitors d’aquest esplai per convertir un concurs de relats en una activitat de dissabte que ha permès als infants descobrir l’escriptura i la creativitat d’una manera divertida i col·laborativa.  Però, sobretot, volem felicitar l’Ariadna, en Guim, la Queralt, la Txell, en Pol, en Gil, la Marta, l’Arlet, en Lluc, en Sergi, l’Elisabet, la Joana, la Bruna, en Jan, que han estat les autores i els autors de tots aquests contes, dibuixos i cal·ligrames. Podeu llegir-los aquí!

Totes les persones guanyadores podeu posar-vos en contacte amb nosaltres per recollir el premi enviant un correu a comunicacio@esplac.cat

I a tu, t’agrada escriure? Doncs ja saps que pots formar part del grup de treball de la revista Som Esplai! Escriu-nos un correu a comunicacio@esplac.cat si estàs interessada, i t’informarem de tot! Fins aviat!!

“Mai més; fins a punt i a part” de 1016AG – 3r premi

11.06.2019 |
11-juny-2019

Autora: Júlia Miquel Mancebo


 MAI MÉS; FINS A PUNT I A PART

Obro la finestra i surto al balcó. A fora ja és fosc. Els fanals il·luminen els cotxes aparcats al carrer. Tot és silenci. Les fulles dels arbres es mouen silenciosament, giravoltant-me tendrament els cabells. Miro el cel i busco aquella estrella, la nostra estrella. Cada cop brilla amb menys intensitat. I un cop de vent em porta tots els records guardats dins meu. Records que havia mantingut tancats, perquè són records dolorosos, records que s’han convertit en simple fum. Tu ja no hi ets, vas marxar, deixant-me sola en aquest estrany món. Intento no recordar aquell dia, oblidar amb totes les meves forces, però sempre amb un fracàs resultat. Però avui he decidit fer un pas endavant, diuen que com abans ho fas és millor. Entro a casa arrossegant les sabatilles, aquelles que tu em vas regalar. Agafo un paper i un bolígraf, i de tornada cap al balcó, el primer encenedor que trobo; color marró, com els teus ulls que amb tantes ànsies enyoro. Surto al balcó i m’assec a la cadira. Miro el full en blanc, però no sé per on començar. Em submergeixo en els pensaments i apareixem tu i jo, enmig de la muntanya, contemplant allò que la natura ens ha ofert i que nosaltres tan desagraïdament destruïm. Però els pensaments enfilen un altre camí, fins a arribar a aquell dia, aquell que a tants malsons a donat vida. Apareixes tu, tirat pel terra de la carretera, amb el casc a deu metres del teu immòbil cos. No entenc res, o és el meu cervell el que no ho vol entendre? Estàs cobert de sang i la gent no para de cridar. Només els vull demanar que callin, però no trobo forces per enlloc. Sento una mà freda tocant-me el braç i una veu que m’intenta calmar. Per què? Si no estic cridant. Però jo vull saber què està passant, per què ningú m’ho explica? Només sento l’escalfor de l’asfalt cremant-me. Tot es torna negre i només sento veus horroritzades. Vull agafar-te la mà, però no hi arribo. Necessito fer-te un petó, però no em puc moure. Tanco els ulls i del meu interior sorgeix un crit amarg. Acabo d’entendre el que ha passat. Veig aquell camió girant a tota velocitat i sento un fort cop a la cama dreta i, de sobte, sento l’escalfor de l’asfalt sota el meu cos estès. Quan entenc el que ha passat una llàgrima interior se m’escapa. Recordo la teva posició, tirat per terra, no em dius res, no em mires, no et mous… i després de la segona llàgrima tot es torna fosc. Però ara és més fàcil, ja no em fa mal res, no vull viure sense tu, t’ho vaig dir, i tu em vas prometre que sempre estaríem junts, m’ho vas prometre. Sento com una veu em demana que torni. No sé qui és. Però jo no vull un món on tu no hi ets. De cop, tot em comença a fer mal i vull cridar, però no puc. Intento obrir els ulls i quan ho aconsegueixo em trobo amb tota la meva família, les peces claus de la meva vida, totes menys tu. Et busco per l’habitació, però no et trobo. Aleshores me n’adono: no ha estat un somni, t’he perdut, i una llàgrima se m’escapa galta a baix.

El sol està començant a treure el cap i encara no he aconseguit escriure ni una sola paraula. Necessito fer-ho, necessito plorar-te, però encara no em crec que ja no et tornaré a tenir entre els meus braços, que no tornaré a notar els teus llavis, que no tornaré a escoltar la teva veu… Agafo el bolígraf i deixo brotar les paraules com flors a la primavera, deixo anar tots els sentiments i angoixes guardades dins meu. Agafo l’encenedor i cremo la punta del paper. Veig com aquest es va consumint i en el seu lloc deixa un rastre de cendra. Aquesta vola pel cel. Només espero que el missatge t’arribi. Penso i em veig reflectida en el paper que s’està cremant, consumint. Ell era la meva vida i ara la meva vida se n’ha anat. M’eixugo una llàgrima traïdora, no vull plorar. No es mereix veure’m així, ell voldria que jo fos feliç, però és difícil si no és amb ell al meu costat. Entro a casa i tanco la finestra. M’estiro al llit i tanco els ulls. Un silenci espantós envaeix la casa, una única respiració. Em vas prometre que sempre estaries al meu costat i ara em sento sola. I em submergeixo en un somni profund però dolorós. Mai més et tornaré a sentir, mai més, dues paraules que juntes signifiquen una eternitat, fins al final de les nostres vides.

I un dia com qualsevol altre, mentre passava per davant del mirall, m’hi vaig aturar. Em vaig mirar de dalt a baix. El pijama blau, el cabell com sempre recollit en una trena llarga, les lleganyes encara posades… I aleshores vaig somriure, vaig somriure a aquella imatge que es reflectia de mi, però no era jo, havia canviat. La seva absència i la meva obsessió m’havia canviat. Des de quan no havia somrigut si no era amb ell o pensant en ell? Des de quan m’havia convertit en una imatge congelada que no avançava juntament amb les hores que passaven? I d’aquesta manera em vaig adonar que era el moment d’oblidar-lo, d’agafar les cordes per guiar la meva pròpia vida, jo i només jo. Que la seva pèrdua no m’havia de fer desaparèixer i perdrem, sinó que m’havia de trobar i començar a lluitar. I retornant-me el somriure a mi mateixa vaig recordar aquella frase que un dia vaig llegir “M’ofegava sola i m’ofegava acompanyada. Fins que vaig adonar-me que no necessitava salvavides per nedar”.

 

1016AG

“Comptant estrelles” de Setzedabril – 2n premi

11.06.2019 |
16-maig-2019

Autora: Teresa Ferrés


COMPTANT ESTRELLES

Des que van anar a acampar aquell dia a Sant Andreu de la Vola que no es treu del cap aquell cel. I clar, ara cada nit hi ha el mateix espectacle a casa “papa, vull anar a dormir al jardí, vull dormir mirant les estrelles”.

El pare ho podia entendre perfectament, aquell cel també el va captivar a ell; es distingia clarament la via làctia, et podies perdre entre la celístia de tantes estrelles. Però fer bivac al jardí no era ni de bon tros una opció.

El pare tenia clavat l’esguard verd de la seva filla, sabia bé que posar-li al sostre de l’habitació quatre adhesius d’aquells que brillen a la nit tampoc era una opció, la solució havia de ser quelcom més real que aquell verd fluorescent que, amb el temps, s’aniria decolorant.

Mentre pensava en com resoldre l’entramat els plors tornaven. “Ja sé què farem”, va dir mentre eixugava les galtes de la petita, “com que no podrem anar a dormir a fora a veure les estrelles, farem que elles entrin a l’habitació”. El pare es va aixecar i va apujar la persiana el mínim perquè, de cop i volta, a la finestra hi apareguessin desen de petites escletxes de llum. La petita s’ho mirava amb la més gran il·lusió. Tots aquells centelleigs de llum eren per ella les estrelles que volien entrar, amb èxit, a la seva habitació.

I puc assegurar que, tant pel pare com per la filla, la nit va ser tan màgica com aquella al terreny d’acampada. Un altre cop s’adormien junts comptant estrelles.

 

Setzedabril

Recull de contes dels infants de l’esplai El Creixent – 1r Premi

11.06.2019 |
11-juny-2019

Autoria: Infants de l’esplai El Creixent


 

EL RATOLÍ SERGI

Hi havia una vegada un ratolí que es deia Sergi Cupi que vivia en una caseta molt i molt petita al costat de la caseta del mestre. I estava molt sol, i es va adormir i va somiar que un gos li va portar una moto i el gos no li volia donar i va aparèixer l’ós de peluix que es deia Messi, van fer una baralla i va guanyar en Messi. El ratolí es va despertar i era el dia de Nadal i li van portar una moto i vet aquí un gos i un ratolí, aquest conte “se fini”.

Arlet, 6 anys
Lluc, 6 anys
Sergi, 6 anys
Elisabet, 6 anys
Joana, 9 anys

5. El ratolí Sergi1

 

 LA FADA EMMA

Hi havia una vegada una vegada una fada anomenada Emma i vivia en una piscina, ella tenia un anell màgic molt bonic. Un dia a la tarda la fada Emma es va posar dins de la piscina i li va caure l’anell dins, quina desgràcia! Mare meva, la mala sort que havia tingut. Era un anell molt important!! Però no va dir res i es va capbussar a la piscina. Però la piscina era molt fonda i no va arribar perquè estava al terra. Quina mala sort que tenia la fada Emma. I va decidir dir-li a la seva àvia i la seva àvia li va dir “esclar que t’ajudaré, però en secret, oi?” “Sí, àvia”, i es va capbussar i tampoc va arribar i li van dir a l’avi i ell sí que va arribar i es va posar l’anell i van dir “té, Emma”, i van viure feliços. Fi.

Ariadna, 9 anys

2. La fada Emma (1)

 

 

EL DRAC DE L’ARC DE SANT MARTÍ

Tot va començar així, precisament així. Era una tranquil·la tarda de primavera, de fet era la primera tarda de primavera. Vaig arribar a casa, vaig veure el drac de l’arc de Sant
Martí. Em vaig posar l’armadura, vaig poder escapar d’ell. Van fer una ferotge lluita de dracs però el drac de l’arc de Sant Martí li va fer un “coletazo”. El drac de les Tavernes va
marxar i no va tornar a venir mai més.

Gil, 7 anys

3. El drac de l'arc de Sant Martí (1)

 

CAL·LIGRAMA

Un dia en Messi i en Suárez van anar amb avió, es van trobat una sabata, un llibre i una
espasa…
i es van barallar…
i va arribar el…
seu pare i els va…
renyar. L’avió va…
arribar al camp de…
futbol de París.
Fi.

Guim, 8 anys
Queralt, 7 anys
Txell, 6 anys
Pau, 7 anys

1. En Messi i en Suárez (1)

 

LA CÀMERA D’EN VÍCTOR

Hi havia una vegada un poble molt llunyà que es deia París i feien un partit de futbol al camp de futbol i quan va acabar en Víctor va anar a fer fotos i li havien robat la càmera i va passar la veterinària i li va trobar la càmera i li va donar.

Marta, 7 anys

 

4. La càmera d'en Víctor (1)

 

 

 

gos

 

 

Manifest 17 de maig: dia contra la LGTBfòbia

16.05.2019 |
16-maig-2019

Autores: Persones del grup de Gèneres i Sexualitats Diverses i Dissidents d’Esplac


17 de maig de 1990. Us sona aquesta data? Aquest va ser el dia en què l’homosexualitat va deixar de ser considerada una malaltia mental per l’OMS (Organització Mundial de la Salut).

Fins aquell any ser homosexual es considerava estar malalta, que et passava alguna cosa i, en conseqüència, necessitaves cura. 14 anys després, el 2004 va sorgir la iniciativa d’assenyalar aquest dia, i es va iniciar una campanya que va durar un any. Conseqüentment, el 2005 es va celebrar i visibilitzar per primer cop el Dia Internacional contra l’homofòbia i la transfòbia. El 2015 es va afegir el terme bifòbia. L’objectiu era i és seguir lluitant i visibilitzant per aconseguir que les persones LGTB puguin tenir els mateixos drets i oportunitats arreu del món.

A l’esplai, tot i ser un espai de deconstrucció, creixement i aprenentatge, mitjançant l’educació en el lleure, també patim aquestes discriminacions. Com a monis aquestes són algunes de les situacions que hem hagut de patir:

Persona transmasculina “A l’esplai, on he sortit de l’armari en repetides ocasions, he hagut de corregir els pronoms i nom amb el qual es dirigeixen a mi, i tot seguit, han tornat a parlar-me en femení i amb el meu deadname (nom anterior)”.

Dona cis bisexual “He hagut d’aguantar frases com – Ah, però tu ets…? Però no ets hetero?”

Persona bisexual “He hagut de tolerar comentaris dels homes cisheteros gens deconstruits de la meva assemblea com ara: “Com follen dues ties?” o “Ara podrem compartir experiències” o “I aquesta tia te la vols fer?”.

Això, és un indicador que fins i tot en aquells espais que suposem com a segurs podem rebre agressions per la nostra identitat de gènere, expressió de gènere i/o sexualitat. És aquesta la utopia que volem construir? És aquest el canvi que volem?

Les discriminacions que rebem a l’esplai són reals i són greus però no representen la quantitat a les quals ens hem d’afrontar fora dels “espais segurs” pel simple fet de mostrar-nos tal i com som i d’estimar o desitjar a qui volem.

Va ser quasi ahir quan tots aquests esdeveniments van tenir lloc, i sabem que, si bé existeix aquest dia per aquesta lluita, manca molta representació i normalització la resta de dies de l’any. Patim discriminació per raó d’identitat de gènere, expressió de gènere i/o orientació sexual en diversos àmbits de les nostres vides (social, laboral, mental), i és per això que reivindiquem que no en tenim prou amb un dia a l’any!

Com a monitores amb gèneres i sexualitats diverses i dissidents hem de ser referents visibles i transformadores mostrant realitats que trenquin el discurs hegemònic del cisheteropatriarcat capitalista.

Com a monitores cishetero hauríem de revisar els nostres privilegis per tal de ser més respectuoses, deconstruir-nos i formar-nos per prendre consciència d’aquelles realitats que no són la nostra. Com a educadores hem de ser capaces de crear i oferir espais segurs per totes aquelles persones (infants, monitores, famílies…) amb gèneres i sexualitats diverses i dissidents. Per seguir educant(-nos) per iniciar el canvi que volem veure en el món.

En dies com avui és important fomentar la memòria històrica ja que celebrem el que tenim però sent conscients de com hi hem arribat i de totes aquelles persones que han lluitat per aconseguir-ho. Encara ens queda molt per lluitar.

Feliç i reivindicatiu dia!