Image Image Image Image Image Image Image Image Image Image
Scroll to top

Top

Posts By comunicacio

El dia a dia se’m menja

23.11.2018 |
23-novembre-2018

Autora: Alba Lafarga, exmonitora de l’esplai Eixam i membre del Grup de Treball de Som Esplai.


Començo aquest article advertint al lector que no sóc cap experta en dinàmiques de grup ni en el funcionament de les reunions. Avui parlo a partir del que he pogut anar acumulant a la motxilla personal sobre el paper transformador dels esplais.

Entre les nostres reivindicacions més populars es troba l’eslògan d’ ‘Eduquem per transformar la societat’. Sí, segur? És possible que el treball continu amb els infants i joves, dissabte a dissabte, facilitant les intervencions de cadascú, generant dinàmiques de respecte i escolta vers els altres, tingui el seu efecte transformador en la societat. Però si el té, serà d’una manera fortuïta i no pas per la decisió conscient que fos així.

Som voluntaris i no concebem la nostra funció d’una altra manera (vegeu l’article del Dani Costa ‘Però tu cobres per fer esplai, no?’) i això fa que, apart de la família, les amistats, els estudis i la feina dediquem una part molt gran del nostre temps al treball amb infants i joves. Perquè creiem que un mon millor és possible.

Però no ens enganyem, en les assemblees, sovint caiem en un qüestionar-ho tot que anul·la la presa de decisions en assemblea (que si no hem de comprar en aquest supermercat sinó al comerç proper, no hem de celebrar el Nadal perquè som laics, de colònies hem d’anar amb transport públic que el bus contamina massa, etc.) i el dia a dia de l’esplai es menja el temps per pensar i reflexionar sobre els efectes ulteriors de la nostra tasca educativa. Al final, sembla que qui dia passa any empeny, i si aconseguim muntar els campaments amb un pressupost minúscul o fer la justificació de les subvencions a temps, ja hem guanyat una gran batalla (i tant! Que ho és! La burocràcia és complicada, i els constants canvis en els equips no fa altra cosa que posar traves a la transmissió del coneixement i del savoir faire de l’equip anterior). Però això no vol dir que la dinàmica accelerada del dia a dia acabi amb la nostra capacitat reflexiva i de prendre distància amb les nostres tasques diàries.

És molt difícil prescriure solucions als diferents equips de monitors i monitores, però, apart de fer-vos reflexionar sobre l’existència o absència de mirada de futur en el vostre l’esplai, potser cadascú pot trobar la manera d’incorporar la prospecció de l’esplai. Per això, és necessari que l’equip tingui en ment que s’ha de treballar a dues velocitats: una del dia a dia, i una altra de prospectiva: que estigui allunyada de la quotidianitat i pugui preveure les accions destacades i reflexionar sobre el sentit de realitzar-les. S’ha d’aconseguir encabir en les agendes de tancades i reunions un espai per observar amb distància el ‘què’ estem fent i el ‘perquè’. Potser no cal dedicar-hi una hora de llargues reflexions i comentaris, sinó, simplement, donar un sentit compartit per tothom a les qüestions més bàsiques de l’esplai i relacionar-les amb l’objectiu quimèric de transformar la societat. Aquesta és només una de les moltes maneres d’incloure un dels objectius més destacats dels esplais en el dia a dia i adonar-nos que no només estem treballant pel nostre petit grup d’infants i joves, sinó també per les seves famílies, pel barri i la ciutat. La reflexió hauria de ser una part intrínseca del tarannà dels esplais.

La implantació de l’Era en Gifs

20.11.2018 |
20-novembre-2018

Autora: Cèlia Nisarre, membre del Grup de Treball de Som Esplai i exmonitora de Esplai Turons de Barcelona.


Fa poques setmanes de la implantació del nou aplicatiu de gestió pels esplais d’Esplac i les primeres opinions no s’han fet esperar. Aquest equip d’investigació ha fet una cerca depurada de les funcionalitats de l’aplicació i de les sensacions que ha generat en la població monitoril en general.

1. La gràfica
Feia temps que es demanava una cosa més “intuïtiva”, que bàsicament volia dir que no et sagnessin els ulls en mirar l’aplicació. Aquest punt s’ha complert favorablement i el color taronja corporatiu d’Esplac rellueix a les nostres pantalles.

2. Les opcions de socialització
MARE MEVA TITUUUUUUUU! El 2.0 ha arribat per quedar-se!!! I per mostra, l’opció de felicitar a totes les monitores d’Esplac, encara que no haguessis sentit mai ni tan sols el nom del seu esplai.

I atenció, que això no és tot! També la resta d’usuàries et poden felicitar a tu. I no és maco que gent random t’enviï un missatge de felicitació predeterminat? Això ens uneix!

Per altra banda, pots veure lo cutres que són els logos dels altres esplais i això, vulguis o no, uneix molt perquè veus que no estàs sol en aquest món cruel del lleure i l’associacionisme.

Per posar un “però” a això de la socialització, aquest equip només pot dir que l’aplicació té un apartat “t’he vist” que fa molta por… QUÈ HAS VIST? QUI ETS? QUÈ VOLS DE MI?

3. La rapidesa
L’entrada d’informació és molt ràpida. Tens la sensació que has omplert totes les dades abans fins i tot de què tots els monis del teu esplai sàpiguen com entrar a l’Era! R-E-A-L.

I si l’entrada d’informació és tan ràpida… se suposa que la “sortida” també, però…


Jo buscant les càpsules formatives que pot fer el meu esplai.

4. La informació
Quan a les tècniques de sector les van informar que hi hauria l’opció de convocar i recordar les reunions:

EXPECTATIVES

REALITAT

Tens accés directe als articles del SomEsplai i això segur que fa pujar les visualitzacions perquè les monitores sempre s’interessen pel que passa al seu voltant.

Admetrem que ens van entrar els nervis en veure la secció del “Gif del dia” perquè pensàvem que potser faria la competència a aquesta humil secció.


Després vam descobrir que era autogestionada pels esplais i se’ns va passar.

ELS ESCÈPTICS aka HATERS GONNA HATE

Els “vintage”:
Ens referim als dinosaures de l’esplai. Aquella gent que amb una miradeta prepotent diu: “Per mi sempre serà l’Esplac.net” o “recordes que repensàvem l’Assac Online? Allò si que era dur!”. No sabeu la sort que teniu de tenir un aplicatiu en color!


Els que no compren la grossa:
JO PASSO-O-O-O-O-O-O! Vaja, els que facis el que facis seguiran sense entrar. Tranquils, seran els mateixos que no llegiran aquest article.

Perdent terreny, autosuficiència i castanyes calentes

14.11.2018 |
14-novembre-2018

Autor: Natalya Chetverova, SVE alemanya a Terrassa i monitora de l’esplai La Fera.


Vaig arribar a Barcelona el 23 d’octubre sent l’última persona voluntària per Esplac. Després d’aplicar pel projecte Creuant Mirades quasi massa tard i prepar-ho tot en només tres setmanes, puc dir que aquest projecte pot ser considerada la cosa més espontània que he fet mai. Vaig arribar a Catalunya sense conèixer gens la llengua i vaig trobar-me responsabilitats i complicacions que havia d’afrontar.

Just havia acabat l’escola, fet 18 anys i estava motivada per participar en una experiència internacional o simplement volia aprendre com viure pel meu compte abans de començar la universitat. Quan vaig dir als del meu voltant que me n’anava a Terrassa, em van dir que era “valenta” per marxar a un lloc completament nou. Després d’un mes aquí, veig la magnitud de tot això.
Quan experimentes el que significa viure pel teu compte, esdevens de sobte un adult. Però en realitat sento just el contrari: és com ser nena altre cop. En el procés de convertir-se en adult has d’aprendre-ho tot altre cop: sí, mai abans havia cuinat; evidentment que sé anar al supermercat però ara és completament diferent i ja no parlo de les altres responsabilitats com pagar un lloguer, cosa de la qual mai m’havia ocupat abans. Jo subestimava la meva dependència amb la meva família i els meus amics, de manera que trobar-me en aquesta nova situació va ser realment difícil i em vaig espantar. A vegades encara tinc aquesta sensació i hi ha moments que em sento una mica sola.

Per altra banda, he tingut realment molts moments increïbles, “estranys” i divertits que realment em fan estar molt contenta del projecte. He fet alguns amics i he conegut persones encantadores que realment em donen suport sempre que poden, que tenen paciència amb la meva poca experiència i amb la barrera lingüística i que volen quedar amb mi en el seu temps lliure. Si no fos per la gent que m’ha rebut d’una manera excepcional, no sabria que fer. Realment estava molt contenta quan vaig trobar gent tan generosa i propera. La persona amb la qual visc i comparteixo pis, l’Abel de l’esplai, m’ha fet sentir realment com a casa. L’esplai la Fera a Terrassa també m’agrada molt. Ens portem molt bé i amb els infants amb els que treballo són realment molt divertits i simpàtics en molts aspectes. Òbviament hi ha una dificultat lingüística però el fet que les dues parts fem un esforç per comunicar-nos i entendre’ns de la millor manera, em dóna seguretat i em motiva per continuar aprenent la llengua de forma ràpida. Potser només és una casualitat, però realment crec que La Fera i el lloc on visc són els millors que em podia trobar aquí a Catalunya.

L’intercanvi cultural diari és realment molt interessant. Cada dia descobreixo més coses i mai se’m fa avorrit traduir i intercanviar paraules i frases divertides en les nostres respectives llengües i riure d’això. He experimentat que Catalunya és realment un país molt divers i estic realment contenta de com d’agradables i d’amigables han sigut les meves trobades amb la gent de Catalunya. Una altra cosa que he descobert aquí recentment és, per exemple, la Castanyada. El meu esplai va decidir vendre castanyes i moniatos al carrer i utilitzar els beneficis per realitzar els projectes de l’esplai. D’aquesta manera, el dia 31 d’Octubre a les 7 del matí vàrem quedar per preparar la parada, tot i la terrible pluja d’aquell dia. Teníem por que no funcionés a causa del mal temps però després va fer bon dia i tota la gent de l’Esplai, fins i tot els monis més veterans van arribar al lloc i ens van ajudar tant com van poder. Al principi hi havia molta gent, tothom volia castanyes i vàrem tenir molta feina. La manera en què els veïns i veïnes i les persones de l’esplai es relacionaven i s’ajudaven entre ells era realment molt bonic. Realment em va agradar molt el dia i tinc ganes de descobrir més festes locals, esdeveniments i tradicions com la Castanyada.

Tot i que no és fàcil al principi, tinc realment curiositat pel que passarà després. Estic contenta pels següents mesos i crec que ha sigut una bona decisió venir aquí.

Primers passos a Barcelona

05.11.2018 |
05-novembre-2018

Autor: Aleksi Paakkinen, SVE finlandès a Barcelona i monitor de l’Esplai Sarau.


La primera cosa i la més difícil quan marxes fora del teu país és que, inevitablement, estàs sol. No mentiré, és com et sents quan arribes i ningú pot fer res, ho has d’acceptar de la millor manera.
 Ara, un mes més tard, honestament puc dir que em sento com a casa. He conegut als altres monitors del meu grup (Tagues) i a les persones d’Esplac. Hem tingut vàries activitats amb el grup i algunes reunions amb els i les monitores, a més a més d’estar dos vegades a l’oficina d’Esplac. És realment increïble tot el que pot passar en 30 dies o menys.

Òbviament la cosa més difícil (i la més important) és aprendre la llengua. Actualment tinc un nivell bàsic: puc presentar-me en català. Estic agraït i content que hi hagi tant suport per aprendre una nova llengua. Això realment em té motivat.

En general, cada dia em sento més segur i cada dia aprenc coses noves. Sóc conscient que aquest projecte, l’SVE, dura un any i que encara em queden 11 mesos al davant. Estaré content i agraït que cada dia que passi em farà ser millor monitor. L’entusiasme s’ha convertit en seguretat i tranquil·litat gràcies a tot el suport que rebo de tota la gent que m’envolta.

 

 

Les 5 coses més impressionants des que he arribat a Barcelona

25.10.2018 |
25-octubre-2018

Autor: Aleksi Paakkinen, SVE finlandès a Barcelona i monitor de l’Esplai Sarau.


Quan vaig arribar a Barcelona, res em va decebre. Les palmeres, les muntanyes, la gran ciutat. Per descomptat, estava molt emocionat però no espantat. Des del moment en què dos monis em van recollir a l’aeroport, sabia que no em sentiria sol. La meva organització de Finlàndia és realment molt important per mi, de manera que em vaig sentir fantàstic al veure com em van acceptar els monis de l’Esplai i les treballadores i treballadors d’Esplac. Quan vaig deixar l’aeroport, el principal sentiment era el que ja he mencionat, molt emocionat. Em sentia energètic, segur i preparat.

Arribar a un país estranger et presenta reptes sorprenents en els quals no penses quan estàs a casa teva, com per exemple comprar un bitllet de tren, fer la compra o demanar menjar. Després de dues setmanes d’adaptació, sembla molt més fàcil. Diria que és qüestió d’actitud: has d’estar disposat a provar noves coses, com per exemple aprendre l’idioma local. Alguns aspectes són més difícils d’adaptar-se, com per exemple els horaris de menjar. Mai hauria pensat que estaria dinant a les 14:00 o 15:00 i que soparia a les 19:00 o 20:00. Crec que els monis es van quedar també realment xocats quan els hi vaig dir que a Finlàndia dinem a les 11 i sopem a les 15:00 o 16:00.

Clarament, Esplais Catalans funciona molt diferent en comparació a l’entitat finlandesa (Nuoret Kotkat). Però aquí (i especialment on visc, a Sant Cugat), aquest funcionament funciona realment. Sempre havia pensat que la nostra manera d’actuar a Finlàndia és la més lògica, però realment estava equivocat. El primer cap de setmana amb l’Esplai va ser suficient per demostrar-ho; conèixer un grup de gent durant un any sencer serà una experiència increïble i no puc esperar més perquè comenci de veritat.

Si m’enyoro de vegades? Clar, una mica. Realment trobo molt a faltar els meus amics de Nuoret Kotkat i la cosa més difícil de viure aquí tan lluny de casa és que perdre’m el camp de tardor amb l’Esplai a Finlàndia. Però després penso que si el que trobo a faltar de casa és bàsicament el mateix que estic fent aquí, no hi ha dubte que venir aquí és una de les millors decisions que he pres.

 

Les 5 coses més impressionants per mi des que he arribat a Barcelona:

  • Caminar per la Rambla (el carrer principal de Barcelona) ple de persones i cultures diferents.
  • Sopar després d’una assemblea a les 21:00h i veure l’ambient entranyable de totes aquelles persones gaudint juntes.
  •  Estar a la protesta de l’1 d’Octubre. Mai havia vist tanta gent concentrada al mateix moment.
  • El primer cap de setmana d’Esplai. De les 17:00h a les 20:00h i la comunitat, estant en una zona de Sant Cugat.
  • L’arquitectura dels carrers petits i plens de gent amb la bandera catalana, no només a Barcelona, a Sant Cugat també.

Els cursos Marta Mata explicats en gifs

08.10.2018 |
18-setembre-2018

Autora: Cèlia Nisarre, membre del Grup de Treball de Som Esplai i exmonitora Esplai Turons de Barcelona.


Després de cada estiu, comença el nou curs i gairebé 100 projectes de directores i monitores dels nostres esplais i caus han fet els cursos Marta Mata de creixement i èxit. Una experiència única però que manté certes coincidències any rere any. Aquí deixem les més destacades:

Les sessions cuquis
Sempre hi ha aquelles classes màgiques en què el temps vola i no saps com ha passat tota la tarda tan ràpidament… però desitjaries tenir una màquina del temps per tornar enrere i repetir-les una vegada i una altra. Estem parlant, per descomptat de: legislació I, legislació II, polítiques de joventut, organització i gestió del projecte, etc.

Les sessions pal
L’altra cara de la moneda són just aquelles sessions en què la pressió pel contingut i temari és tal que gairebé no pots ni respirar… Teatre, excursionisme, famílies, etc.


P.D.: La redacció d’aquest article és totalment objectiva i cap cas intenta modificar les creences dels lectors i lectores.

El menjar dels cursos
Sabem que una bona alimentació és important, sobretot durant processos formatius tan exigents com els cursos Marta Mata. En aquest aspecte es valora molt diferent segons els cursos i això marca la diferència en l’experiència.

Si vas a una casa:

 

Si vas a l’altra:

 

Si fas el curs a Barcelona:

 

L’AMOR (en majúscules)
Durant aquests dies es creen vincles molt forts… es crea una comi de cures que vetlla pel benestar emocional del grup… les colles… les 1.876 parelles, rotllos i embolics que es formen… AMOR EN ESTAT PUR!

 

Els serveis
El primer dia (o el segon) tot són bones intencions i ganes de fer bé els serveis…

 

Però van passant els dies i al final acaba sent:

 

Monis vs Dires
Els dos grups conviuen amb harmonia a la casa; tot són riures i bones maneres però per dins tothom pensa…

 

Llibres i material
Durant el curs es reparteixen 8 follets, 3 llibres, 8.005 fulls en blanc i una carpeta per cada participant. D’aquest; 2/4 parts es perden abans d’acabar el curs (les vas trobant per la casa sense nom), 1/4 part està a la caixa d’objectes perduts, i la 1/4 part restant quedarà per l’eternitat dins de les carpetes en algun calaix o prestatgeria. Tot molt “reduïm petjada”.

 

Anar a fer la compra

Aquesta tasca tan encomiable recau sobre l’equip de formadores i aquí comença una distorsió del pensament sobre què suposa “anar a fer la compra”.

El que creuen les alumnes:

 

La realitat de les formadores:

 

Quan es presenten les activitats online
Moment de “subidón” conjunt! Tothom diu que les començarà l’endemà d’arribar a casa i fins i tot alguns agosarats comenten de quedar tot el grup per “veure la pel·lícula” i comentar-la plegades.

 

La primera nit vs l’última
No calen paraules.

Primera nit:

 

Última nit:

 

Quan s’acaba el termini de les activitats online
La realitat és dura. El temps passa per tothom. I arriba el final del termini d’entrega, és llavors quan comença una guerra entre formadores i formades en forma de plors, súpliques i intents de pròrrogues.

 

Això és tot amics i amigues, podeu pensar que la vostra bombolla és única i especial (que ho és) però sempre va bé posar una mica d’humor al POP final!

Final Round! Obrigado

03.10.2018 |

2-Octubre-2018

Autor: David Miranda Mota, SVE portuguès a Barcelona i monitor de l’Esplai Torxa.


Hola mi gente.
Pues aquí estamos, al final…
Pero antes de concluir, aun hay unas historias.

Al llegar de Portugal empezaron la vacaciones de Esplac en la oficina y pude dedicarme a otra exposición, en Agosto en un local lleno de cultura urbana, el Skate Bar NeverMind del Raval. Tuve la oportunidad de conocer y darme a conocer a mucha gente y artistas de Barcelona, fue importante para ganar algún espacio en el “juego”! En octubre habrá una pieza grande en las paredes de allí, “stay tunned”! Como era un evento significativo para mi y que yo quería estar de lleno, las piezas de lego de mi hombro hicieron de las suyas y se salió del sitio (otra vez…ya van 4), pero afortunadamente estaba con unos colegas del Esplai Torxa que con mucha calma (demasiada hahaha) me acompañaron al hospital y fue todo muy “chill”, en 30 minutos ya estaba de vuelta a la fiesta, aun que con 2 dosis de “Voltaren” en la nalga y del brazo al pecho. En conclusión fue exitoso y recibí un feedback muy fuerte!

cat

Recover.  Pasando unos 4 días mas “down” fisicamente y emocionalmente, vi de golpe un par de series, para que me animase un poco mientras recuperaba del hombro, os aconsejo aquí tres cositas muy buenas (mayores de 15 haha) “Rick and Morty”, “Disenchantment ” y “Big Mouth”.

Pasado esa fase me salí de casa y me aventuré a un paseo a pie de muchos kilómetros, caminé un poco por algunos barios de Trinitat Vella, hasta que llegué al Parc de la Trinitat que muy deprisa me ganó, es que tiene una disposición de espacio muy bien organizada y equilibrada y con su semicirculo en agua. Pasado eso seguí hasta la zona verde junto al rió Besós, que me dejó con ganas de volver y explorar mejor, siguiendo, pasé por un pequeño barrio muy extraño con pinta de olvidado por la cantidad de casas inhabitadas, su aspecto antiguo y pequeño en una zona de Bon Pastor. Ese paseo termino en un local que tenia una visita pendiente desde que llegue, se trata de Nau Bostic y os aconsejó ir allí si buscáis creatividad y colores a grande escala, pude ver muros de grandes artistas e incluso conocer a uno que estaba pintando en el momento. En conclusión fue un paseo con una constante de cosas bonitas, porque hubo mucha zona de polígono y barrio social aburrido pero tuvo puntos muy fuertes!

ASs

Llegaron las fiestas de Gracia.  Claro que tuve que echar un vistazo, sin duda la mas currada de todas las fiestas de barrio (y esos se siente en el precio de la cerveza) con decoraciones callejeras que flipas, y aunque vas en movilidad de caracol por las calles descubres diferentes historias y temáticas todo hecho con material reciclado increíble y una participación comunitaria muy fuerte. Ah! y como siempre, aun me cuesta asimilar todo esta locura de los petardos y el correfoc!

Menuda semanita mas chill.  Me fallaron los planes que tenia para esa semana para trabajar en dos piezas de arte para la calle, y por un problema de entrega con el material (corcho de Corchugal), me iré de Barcelona y no dejaré nada en las calles? En fin… pasada la fase de revuelta, llegó la aceptación, las cosas ya no dependían de mi en ese momento. Tras aceptarlo, toda la semana empezó a fluir, con mucha playa, dibujitos, jugar con gatos, una cena con mis colegas de esplai (que finalmente bajaron al centro hahaha) y aun tuve la oportunidad de conocer una pareja portuguesa de emigrantes en Alemania muy buena onda.

asd

Esa semana me tocó hacer “Catsiting”, y estuve cuidando de 2 gatitos y de la casa de una amiga, que se iba de vacaciones. Tenia muchas ganas de lidiar con animales, es algo que siempre fue muy presente en mi vida y desde que llegue Barna siento esa falta. Así que bueno, se trata de aceptar las cosas, cuando ves que no puedes cambiarlas.

WhatsApp Image 2018-10-04 at 09

 

Anem a Vilafranca de Penedès.  Otra visita que tenia pendiente era a Vilafranca del Penedès, pues ya tenia una conexión con ella del pasado buenas y malas. La visité durante sus fiestas, me encontré con una buena amiga de allí que me guió por los encantos de esta villa y recuerdos de un Erasmus por allí. Las fiestas, bueno… cada uno que haga la suya hahaha. Aunque, claro, siempre con fuegos, petardos y correfocs. A veces es bueno volver atrás para seguir adelante y Vilafranca tenia algo pendiente conmigo, pues fue allí que por 1º vez se desencajó mi hombro de lego y muchas otras cosas.

El Esplai esta de vacaciones aunque ya empiezan organizando el nuevo equipo de monitores mientras otros se despiden, y por Esplac se calienta motores para un nuevo año mientras yo preparo regalitos para ellos!

asdas

 

Menorca. Me toca una semanita de vacaciones, esta vez fui a Menorca, esa magnifica isla. Es increíble, sus playas fueron las primeras que vi con arena totalmente blanca y agua cristalina, son bellísimas. Se siente un ritmo muy distinto, es un lugar especial donde tuve la suerte de encontrarme con algún que otro animal raro como águilas, peces de colores y tortugas, y un grupo de gatos que te acogían como familia en 30 segundos. La isla tiene una red de transportes muy limitada, así que tuve que transformarme en ciclista, haciendo kilómetros en busca de pequeños paraísos, entre playa y playa tienes viviendas gigantes donde se siente el nivel económico de los turistas. Me quede con la sensación que la falta de dinamismo de la isla (aunque alguno hay, tampoco es tan muerto) es algo intencional, para fiestas y locura ya vale Mallorca y Ibiza, allí se preserva la buena vida y un planeamiento de crecimiento. El catalán menorquín no lo entiendo nada hahaha, y la costumbre de la siesta allí lo llevan MUY en serio, pues durante gran parte de la tarde todo cierra, pero TODO!

aqw
Estuve con unas colegas de EVS, que me acogieron muy bien (gracias) y les estuve ayudando con su proyecto final que seria una exposición sobre Menorca en un Molino muy chulo que era un espai jove, flipante, me encantó esta mezcla de un sitio tan tradicional usado para dinamizar el pueblo. Fue un poco irónico ayudar otros voluntarios europeos en las vacaciones del mío hahaha pero lo pasé muy bien, fue una semana muy buena para reflexionar, descansar y concluir mi experiencia anual de EVS. Esta fase es siempre muy dura a varios niveles y te puede dejar con muchas dudas con tu futuro, sin embargo, la suerte me sonreía y este “sufrimiento” ya lo había resuelto una semana antes y pude realmente disfrutar de Menorca…

qw

Volviendo a Barcelona, llega mi última semana de EVS, pero antes de cerrar esta etapa de mi vida, doy inicio a otra… Os dije que no sabia si me quedaba por Barcelona o volvía a Portugal… pues la respuesta es un poco de las dos. Encontré trabajo por aquí en un sitio encantador y con un ambiente muy familiar, desde ya os invitó a conocer,  Casa Portuguesa (Raval y Gracia), la pasteleria con los mejores sabores de Portugal.  Estoy súper feliz por como concluí esta aventura y porque podré hacer una que otra visita a “els meus nens de esplai”, y otra gente que amo por aquí, y no desperdiciar el espacio que me gané en el juego del arte, Barna wait 4 me!

WhatsApp Image 2018-10-04 at 09.48.18

 

No se bien como despedirme (ni ganas de ello) pero la vida sigue con un corazón bien lleno y una vida mas experimentada. Con un sentimiento de GRATITUD indescriptible, aconsejando a TODOS los jóvenes que disfruten de la maravillosa experiencia de EVS. Conectado para siempre a Esplai Torxa, del cual continuaré como Lliberat estando presente cuando sea posible. Esperando vuestra visita por Casa Portuguesa y que encontréis CURTIÇO en las calles y una que otra galería.  O por las Redes Sociales (@mota_curtico).

Moltes Gracies / Obrigado a todos los que han contribuido para que este año fuera uno de los mejores de mi vida.

Injuve por las formaciones, y gestiones burocráticas.
Rota Jovem que me habéis facilitado llegar aquí.
Esplac, por la acogida, formación y libertad de acción que me habéis dado.
Esplai Torxa (nens y monis) por todo el AMOR, experiencias, visitas, enseñanzas y por aumentar mi familia.

A mis padres y mis bros de Portugal que siempre me enviaron buena energía y mucha fuerza.
Y todas y cada una de las personas que pude conocer este año en Barcelona y Erasmus+ people, sabéis quien sois <3

OBRIGADO!

Entrevista a Laura Fernández, ponent a les Jornades Ambientals 2018

05.09.2018 |
5-setembre-2018

Autor: Martí Zamora, Coordinador de la Comissió Reduint Petjada.


El proper diumenge 7 d’octubre se celebraran a Barcelona les V Jornades Ambientals d’Esplais Catalans, organitzades per la comissió Reduint Petjada. Una de les ponents de la taula rodona que es realitzarà és la Laura Fernández. Hem parlat amb ella per conèixer la seva feina i perquè ens introdueixi una mica en la que serà la temàtica central de les jornades: l’especisme a debat!

 

1. Qui ets i d’on vens? Defineix-te

Sóc la Laura Fernández i se’m fa una mica difícil definir-me en unes línies. M’agrada considerar-me activista per l’alliberament animal, però més com un impuls que com una identitat estàtica. A més, sóc feminista, gorda i lesbiana, i també intento fer política antiespecista sense oblidar aquests eixos que travessen el meu cos i la meva manera d’estar al món.

Sóc de Madrid i porto vivint a Barcelona uns dos anys. Vaig estudiar Antropologia social i cultural, i després vaig venir aquí a fer un màster sobre mitjans de comunicació, poder i diferència a la Pompeu, i em vaig quedar aquí per fer la meva tesi doctoral sobre comunicació visual estratègica en l’activisme per l’alliberament animal. En la meva tesi, en concret, estudio l’ètica i l’efectivitat de l’ús d’imatges de patiment (i imatges explícitament violentes) en la representació dels animals considerats de granja i les potencialitats d’aquest tipus d’audiovisuals per promoure canvis en la nostra mirada i actituds especistes envers els altres animals. En paral·lel als meus estudis, de fet abans d’entrar a la carrera, em vaig començar a involucrar en l’activisme pels drets animals (us explico això ampliat en la pregunta sobre els projectes antiespecistes en els que m’he involucrat).

 

2. Com definiries l’especisme?

L’especisme és una forma de discriminació moral cap a certs animals a causa de la seva pertinença d’espècie. La majoria de vegades, aquest especisme és antropocèntric (discriminem als animals que no són humans per no ser-ho) però també podem considerar i tractar de forma diferenciada a uns animals enfront d’altres (per exemple, considerant la vida d’un gos com més valuosa i mereixedora de respecte que la d’un porc).

A més, per a mi és important entendre l’especisme des d’una òptica sistèmica o estructural, com un sistema de dominació que jerarquitza els cossos i les vides i que s’expressa en tots els nivells o capes de la societat. Aquest caràcter estructural el posa també en diàleg amb altres opressions que són estructurals, com el racisme colonial o l’heteropatriarcat, entre d’altres.

3. Que implica en el teu dia a dia (o com t’afecta)?

L’especisme no m’afecta de manera directa en el sentit que jo, com humana, no sóc el cos que viu aquesta opressió especista. No estic tancada a una habitació perquè algú s’alimenti amb el meu cos o fluids, es vesteixi amb la meva pell o experimenti sobre mi per aconseguir certs avenços científics.

No obstant això, des del reconeixement del meu privilegi humà, sóc capaç d’afectar-me i sentir-me afectada pel que considero una injustícia amb la que s’ha d’acabar i generar diàlegs amb altres persones perquè deixin de participar d’aquesta forma de dominació. M’afecta perquè em dol que l’especisme existeixi i m’agradaria acabar amb això. És des d’aquesta afectació des d’on neix el desig de voler modificar aquesta realitat i generar canvis profunds en les formes que tenim de mirar, considerar i relacionar-nos amb els altres animals. Trio enfocar la meva vida cap a aquesta direcció, amb l’esperança de ser una aportació cap al canvi, una aportació que puguin sentir aquells cossos que pateixen l’opressió especista.

4. Quins projectes has fet en relació a la lluita antipecista?

Des de que em vaig començar a involucrar en el moviment vaig participar en protestes i accions de diverses ONGs antiespecistes, vaig ser voluntària en el Santuari d’animals El Hogar mentre vivia a Madrid i poc a poc em vaig involucrar en col·lectius més de base i assemblearis, que incloïen de manera més explícita debats sobre com la lluita antiespecista està connectada amb les lluites contra altres sistemes d’opressió i dominació. Vaig participar en l’Assemblea antiespecista de Madrid i en lapublicació Transfeminista per l’alliberament animal Jauría, a més d’un col·lectiu pensat per portar el missatge de respecte cap a tots els animals als més petits, en forma de contacontes i dinàmiques en campaments, espais socials i col·legis, que es deia Colectiva Empatía. Ara mateix no formo part d’aquests col·lectius, però estic involucrada en el Centre d’Ètica Animal de la Universitat Pompeu Fabra.

Per si us resulta interessant, em van publicar el meu treball de fi de grau en forma de llibre, i està disponible de forma gratuïta en PDF. Es diu Cap a mons més animals, i tracta la problemàtica de l’especisme en relació a altres opressions, explicant com el pensament binari organitza el nostre món i jerarquitza els cossos i les vides seguint lògiques colonials, heteropatriarcals, capitalistes i especistes.

A més, de vegades publico en el bloc de Eldiario.es sobre Drets Animals, “El caballo de Nietzsche”, que podeu llegir aquí.

5. Que conèixes del món de l’esplai?

La veritat és que sóc bastant desconeixedora del món de l’esplai. He començat a estar més en contacte amb ell a partir de viure a Catalunya i sobretot a partir de conèixer personalment a algunes companyes que treballen en aquest tipus de projectes, i que l’han viscut també en la seva joventut. Tinc referències genials, i pel que conec em semblen una iniciativa molt interessant que té una potencialitat enorme d’influir positivament en les vides dels que el construeixen, em dóna la sensació de ser un procés obert i creatiu d’aprenentatge col·lectiu.

6. Que n’esperes de les jornades?

Espero que siguin un espai de trobada per dialogar sobre els animals no humans i les seves realitats d’opressió, violència i explotació. També espero que sigui un espai des del qual poder pensar-nos col·lectivament en relació a ells, els altres animals que habiten aquest món compartit, i plantejar-nos quin tipus de món estem construint i de quina manera els incloem o excloem a ells en aquest projecte.

Però tu cobres per fer l’esplai, no?

03.09.2018 |
3-setembre-2018

Autor: Dani Costa Soler, membre de l’Equip de Coordinació d’Esplac.


Quantes vegades un familiar, un amic o una companya de feina s’ha sorprès o s’ha inquietat quan li hem explicat què fem a l’esplai? Quantes vegades alguna persona s’ha mostrat escèptica davant del nostre fidel compromís associatiu? Quantes vegades, un conegut o coneguda ha posat aquella cara de no entendre res quan els hi expliques les interminables reunions fins a altes hores de la nit, els estius sense vacances o els caps de setmana ocupats per l’esplai?

Sovint el que més costa d’entendre no és tant la feina que fem, sinó que aquesta no sigui remunerada. Per això, una pregunta freqüent acostuma a ser “però cobres per fer tot això, no?”. I amb aquest “no?” sinònim de no entendre res, arriba aquell moment on sembla que t’has de justificar i treure mil arguments per explicar que no cobres i que ets voluntari. Depèn de la persona (i la receptivitat que mostri) potser decideixes explicar-li amb passió i la hi intentes convèncer que formar part d’un esplai té sentit. O per contra, saps que la persona del davant no ho entendrà mai i passes de puntetes sense donar massa detalls. Finalment, algunes vegades et trobaràs amb persones que directament se n’enriuen o menyspreen el teu voluntariat. Però n’hi ha! La típica persona que et llança el comentari “però tu ets tonto o què? Al igual faig jo això sense cobrar un duro!”. Aleshores, o inicies un contraatac que no sempre pot acabar bé, o passes directament de llarg i evites parlar sobre l’esplai amb aquesta persona. (Tot depèn de l’estima que li tinguis també). 

Si escric aquestes paraules és perquè m’ha passat. Perquè alguna vegada no he sabut explicar adequadament la meva dedicació esplaiera, o bé perquè he evitat parlar del tema davant persones que segons el meu parer, no ho entendrien. En tots dos casos, crec que no estic satisfet de la meva actuació. La resposta mai ha de ser abaixar el cap, sinó ben al contrari, sentir-nos orgulloses de la nostra tasca i donar-la a conèixer a tort i a dret. Prou difícil és visibilitzar-nos davant les institucions i la societat com perquè no ens puguem reconèixer a nosaltres mateixes com el que som: monis que creiem en l’educació, i que l’escollim com a camí de transformació personal i col·lectiva. Hi creiem profundament i per això no ens cal un xec que ens motivi a aixecar el cul.

I és que per la majoria de monis fer esplai no és una tasca feixuga, ni un sacrifici ni una obligació. Quan es converteix en això és quan ens hem de plantejar si realment aquest és el nostre lloc. Anar l’esplai és fer una cosa que t’agrada i omple el teu temps lliure. Ho fas amb amor, passió i il·lusió, com d’altres tantes coses en aquesta vida que ningú et qüestiona quan els hi expliques.

Com quan camines per la muntanya, sol o acompanyat, contemples els colors, les olors, gaudeixes del trajecte, i fas ús de la teva consciència mediambiental recollint alguna deixalla o respectant al màxim l’entorn natural. Ningú t’ha pagat diners per fer això, ho fas perquè vols. Perquè et motiva, et fa sentir bé i la vegada és transformador per tu mateixa i els altres. Ningú et preguntarà si cobres per anar a caminar, ni es mostrarà incrèdul quan li expliquis.

O quan decideixes ajudar a un amic o amiga a fer el trasllat de pis a canvi de res, simplement perquè t’ho ha demanat. Saps que el teu company o companya et necessita, i en certa mesura, sents que pots aportar-li el teu temps, i ajudar-lo a tenir un trasllat més fàcil. Ningú et paga diners per fer això, ho fas perquè vols. I ningú et preguntarà si cobres per ajudar el teu amic o amiga.

El mateix passa quan acompanyes un familiar a l’hospital, o quan decideixes cuidar dels teus nebots i passar una tarda d’allò més divertida. Ho faràs de gust, i al mateix temps, te’n sentiràs responsable, ja que t’ho han demanat. En tots els casos, ningú qüestionarà la teva implicació per dedicar al teu temps als altres ni veurà estrany que ho facis de forma voluntària.

L’esplai és temps dedicat als altres i a tu mateix. No és un acte altruista, ja que reps molt més del que dones. És un temps del qual te’n sents responsable. Sents que tens la responsabilitat d’implicar-te amb alguna cosa, perquè el teu entorn t’ho demana. I el món ho exigeix. Aquesta responsabilitat va amb tu, i el que alguns no comprenen és que n’hagis fet de l’esplai una manera de viure.

El que més sobta és la quantitat d’hores dedicades a l’esplai. “Com pots dedicar tant temps a una cosa voluntària?” Perquè no és una acció puntual, és un estil de vida. En molts dels casos, l’esplai passa a ser una segona casa, i també el refugi de la nostra vida social. Allà creixem, ens relacionem, aprenem i ens apoderem. Aprenem que ser moni no és el mateix que fer de moni, i ens reafirmem en ser-ho les vint-quatre hores del dia. I això si, sense cobrar. Si em dones diners, deixo de ser-ho.

Troba les diferències: de campaments a Àustria

29.08.2018 |
29-agost-2018

Autora: Alícia Aranda, monitora de l’Esplai Eixam de Rubí i participant en un SVE a Salzburg.


El passat juliol vaig fer de monitora a un grup d’adolescents durant dues setmanes al fantàstic Falkencamp a Döbriach (a Millstättersee) i vaig estar observant les diferències que hi trobaria entre els campaments amb l’esplai de tota la vida i amb aquest.

En aquest campament, s’hi troben grups d’infants i joves d’entre 6 i 17 anys, els quals venen de diferents regions d’Àustria, tant amb Rote Falken o Kinderfreunde, i dormim en tendes de campanya agrupades per regions.

Pels que no acaben d’entendre la diferència entre Kinderfreunde i Rote Falken: els Rote Falken vindrien a ser el més semblant a un esplai, es reuneixen durant el curs i realitzen diverses activitats i excursions en un mateix grup; Kinderfreunde per altra banda organitza activitats, com per exemple campaments d’estiu, principalment per a infants amb pocs recursos o en risc d’exclusió social. A Salzburg, el grup de Rote Falken es bastant petit, però després d’aquests campaments, alguns dels infants que hi van participar des de Kinderfreunde han decidit unir-s’hi pel curs vinent.

El campament dura duos setmanes, però no tots els grups s’hi estan les dues setmanes, alguns s’hi estan una setmana i d’altres arriben només per la segona setmana. Durant aquest temps, s’ofereix un programa central, en el qual una tarda, un matí i una nit a la setmana, es programen activitats de gran tamany per a tothom del campament que hi vulgui participar. Hi ha també, cada vespre a partir de les 22h, programa pels joves a partir de 13 anys, tant discoteca com cuina, jocs, pel·lícules, etc. El programa central organitza també al final de cada setmana, un resum en videos i fotos del que ha passat, com també la república de Dö.

La república de Dö és una cosa que em va sorprendre molt, des de l’equip central s’organitza un taller sobre democràcia, on els infants de cada Dorf (agrupació de tendes dins el campament, normalment dividida en regions), poden realitzar una campanya per a ser escollits ministres. Els infants de cada Dorf voten per a un ministre dintre del seu Dorf. Un cop escollits els ministres, es fa una votació interna entre ells per escollir un canceller. Els ministres s’encarreguen de recollir les idees, desitjos, queixes del seu Dorf i transmetent-les a la persona adequada, el canceller actua com a portaveu. Un dels canvis realitzats a càrrec dels ministres va ser afegir més fruita a l’esmorzar.

Ara, des de l’experiència personal com a monitora, va ser molt interessant ja que era el primer cop que portava joves. Un grup de 13 joves d’entre 13 i 16 anys, que no havia vist abans i que no parlen anglès, seria interessant. Els primers dies van ser intensos, els infants anaven provant els límits, i jo anava guanyant confiança en mi mateixa, sent capaç d’establir els límits clarament sense avergonyir-me del meu alemany, construint relacions de confiança amb els infants amb el pas dels dies, sentint-me una monitora més com qualsevol altra. S’ha de dir que en aquell campament ningú em va parlar en anglès ja que jo era una monitora més, i el meu alemany va millorar com mai en dos setmanes, a més, als joves els hi encantava ajudar-me a construir frases, m’escoltaven amb paciència i van aprendre a cantar el “nyam nyam bon profit” abans de cada àpat (i el “hueke hueke cacahuete!”). Aquest grup em va motivar a millorar el meu alemany com ningú fins ara!

Per acabar aquest article, volia comentar que l’any vinent aquest mateix campament serà internacional, i espero que algun esplai s’animi a venir i cantar el “nyam nyam” amb el meu grup!

WhatsApp Image 2018-08-27 at 11.52.13

 

WhatsApp Image 2018-08-27 at 11.52.12 (1)

 

WhatsApp Image 2018-08-27 at 11.52.13 (1)

 

WhatsApp Image 2018-08-27 at 11.52.13 (3)

 

WhatsApp Image 2018-08-27 at 11.52.13 (2)

 

WhatsApp Image 2018-08-27 at 11.52.11 (2)

 

 

WhatsApp Image 2018-08-27 at 11.52.11

 

WhatsApp Image 2018-08-27 at 11.52.12 (2)

 

WhatsApp Image 2018-08-27 at 11.52.11 (1)