Image Image Image Image Image Image Image Image Image Image
Scroll to top

Top

Posts By comunicacio

Esplais antiracistes, lleure compromès

18.01.2018 |
18-gener-2018

Autoria: Júlia Hosta (Esplai Xangó), Núria Domingo (Esplai Boix) i Miquel Martorell (Esplai Turons), formadores de l’Escola Lliure El Sol.


La volta al món en 80 dies, les cultures del món (o la seva versió gastronòmica: les cuines del món), indis i vaquers… I tants altres eixos d’animació al voltant del concepte màgic de la diversitat cultural. El treball entorn d’aquesta idea ha estat present a les entitats de lleure associatiu des de sempre, però tenim clar què són exactament les cultures? Com en parlem? De quina manera les representem a les nostres activitats?

El Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans defineix cultura com a “conjunt de símbols, valors, normes, models d’organització, coneixements, objectes, etc. que constitueixen la tradició, el patrimoni, la forma de vida, d’una societat o d’un poble”. És a dir, que una cultura ho és pràcticament tot (i justament com que és un concepte tan ampli, no acaba sent res). En altres paraules, el concepte de cultura és molt ambigu, molt flexible i, per tant, està al servei de qui l’invoca. Les preguntes que plantejàvem més amunt, doncs, no tindrien raó de ser si darrere d’aquestes “paraules boniques” amb què tant sovint ens omplim la boca – cultures, diversitat, tolerància – no s’amaguessin pràctiques i actituds més discriminatòries del que ens pensem.

Si mai algú ens preguntés si el nostre esplai és racista, molt probablement contestaríem que no. No ens definiríem com a racistes perquè, de la mateixa manera que no som masclistes ni consumistes, ser racista és “dolent”. Però de ben segur que una mirada atenta ens permetria identificar, molt ben camuflades, actituds excloents. Fer-nos preguntes ens ajuda a reflexionar-hi: Hem revisat que els menús siguin realment inclusius? Tothom té garantida la llibertat de culte? Treballem els nostres eixos d’animació des de la voluntat de descoberta o des de l’estereotip fàcil? La manera en què plantegem la perspectiva de gènere té en compte qüestions culturals? Com ens relacionem amb els col·lectius de persones migrants? Som una entitat “diversa”? Hem de ser-ho?

Potser hem construït els pilars de l’entitat des del supòsit que la nostra cultura és, si no directament superior, sí més “normal” que les altres.O simplement no ens hem plantejat que hi pugui haver altres maneres d’habitar i concebre el món.

Segons què hàgim contestat a les preguntes anteriors, és hora de posar-nos a treballar. I un bon lloc per començar és revisant el nostre ideari. Els valors que hi hem plasmat són tan importants com pensem, però segurament també més etnocèntrics del que voldríem. És a dir, que potser hem construït els pilars de l’entitat des del supòsit que la nostra cultura és, si no directament superior, sí més “normal” que les altres. O simplement no ens hem plantejat que hi pugui haver altres maneres d’habitar i concebre el món més enllà de la nostra (que és una altra manera de veure i de viure aquest privilegi de la norma). Però més enllà de les idees, les nostres pràctiques i els nostres discursos quotidians també estan impregnats de segles de racisme. Si els esplais no som un mirall de la realitat, és en gran mesura per tots aquests motius. Per tant, si volem obrir les nostres entitats a persones d’origen divers –si volem ser realment inclusives i no només celebrar la diversitat des de la superfície– és imprescindible que comencem a revisar els nostres privilegis i els espais de poder que inconscientment ocupem. És hora que escoltem totes les veus que ens envolten i que assumim responsabilitats.

De la mateixa manera que fa uns anys vam passar de no ser masclistes a definir-nos i actuar com a feministes, cal que deixem de “no ser racistes” per esdevenir, de manera proactiva i clara, antiracistes. I ser antiracistes vol dir començar posar línies vermelles en aquelles actituds que permetem i aquelles que no. També vol dir apropiar-nos de les paraules boniques que ho volen dir tot (i que a la vegada no diuen res) per dotar-les del contingut que ha de guiar les nostres accions quotidianes i la transformació social a la qual aspirem. El racisme va més enllà del color de pell. Estereotips culturalistes, islamofòbia (de gènere), antigitanisme, etc. deixen clar que es tracta d’una discriminació interseccional. És imprescindible, doncs, fer el discurs i la pràctica antiracistes també plurals.

De la mateixa manera que fa uns anys vam passar de no ser masclistes a definir-nos i actuar com a feministes, cal que deixem de “no ser racistes” per esdevenir, de manera proactiva i clara, antiracistes. 

Però per arribar aquí ens cal conèixer(-nos) i compartir opinions. I massa sovint ens trobem que en els debats sobre aquests temes som ben poques, potser un reflex de la importància que els donem. Us convidem, doncs, a portar aquest debat a les vostres assembles per tal d’establir compromisos que facin del vostre esplai una entitat lliure de qualsevol mena de discriminació. A l’Escola Lliure El Sol ens hi hem posat: a més d’un monogràfic dedicat a aquests temes celebrat el desembre passat, oferim a les entitats assessoraments i formacions a mida. També trobareu interessants propostes d’activitat al recurs d’Esplac “Mirall de realitats. Esperem que tot plegat sigui un granet de sorra cap a un lleure encara més compromès, cap a uns esplais que deixin de ser “no racistes” per passar a ser obertament antiracistes.

Cultura

De tots colors

17.01.2018 |
17-gener-2018

Autora: Cira Diakhaby, exmonitora de l’Esplai Xangó, ex-EGS del Sector Barcelona, membre de la Comissió Internacional i actualment participant en un SVE a Lisboa.


Després de llegir l’article de l’Alícia (voluntària d’Esplac a Àustria), vaig pensar que jo també hauria d’explicar la situació de Portugal, però vaja, no estic gaire informada de la política. Sé que el president, el Marcelo, és una figura estimada pels portuguesos i que és molt accessible. Viu a la ciutat on jo treballo i es veu que tothom se’l creua pel carrer. Tot i que no sé si és perquè no el reconeixeria (només l’he vist amb foto), però no me l’he trobat mai… Pel que fa a la resta, en sé poc, però com a resident a Lisboa des de fa uns mesos em veig capaç de fer la meva pròpia anàlisi de la societat portuguesa, des de la desconeixença però des de la meva visió.

Portugal és un país de tots colors. Hi ha gent baixeta i gent alta, gent prima i gent més grassa, morenos i rossos. Això ho podríem dir de tot Europa, però aquí, a part de diversitat com la que podem trobar casa nostra, hi ha també pells de tots els colors! A Barcelona diem que som una ciutat multicultural, que som molt oberts, però la diferencia és real. Aquí hi ha gent blanca amb avis i besavis indis o angolesos, hi ha capverdians a les universitats, moçambiquesos vinguts de ja fa temps a treballar, fills morenos de São Tomé, brasilers que al Nadal van a veure la família. Aquí tots ells són considerats portuguesos.

Jo, com a mulata que sóc, a Barcelona n’he sentit i viscut de tots colors. Allà sempre em pregunten d’on vinc, em pregunten com és que parlo tan bé el català, com és que sóc mulata, i fins i tot a les vacances de Nadal un carter em va preguntar si tenia targeta de residència i si era la minyona de la casa. Altres etiquetes més afectuoses com “la de l’amiga mulata”, “la negra del Sector Barcelona”… Allà el que em fa especial és el meu color de pell. Aquí em pregunten d’on sóc pel meu mal portuguès, i en dir que sóc de Barcelona no pregunten més (allà quan responc de Barcelona em segueixen preguntant, però en veritat d’on ets?) Ara ja no sóc la negra, la mulata, ara sóc la catalana.

foto2

En arribar i entrar al metro em va al·lucinar veure realment molta gent negra, mulata, morena… Em va sobtar veure negres treballant a tot arreu. A Barcelona no veus metges, ni mestres, ni conductors de transport públic que no siguin blancs. Fins i tot (semblarà ximpleria), aquí als supermercats hi ha productes per a negres (xampús per a cabells afros, maquillatge per a pells negres…).

Això m’ha fet pensar molt. Per què un país que està tan a prop del nostre i que tothom considera conservador, és un dels països més acollidors del món i uns dels que acull i integra millor els immigrants? No ho domino en números, però sé que a Espanya veus pocs immigrants i la majoria no els veus en llocs de treballs prestigiosos o públics. A França potser en trobes més, però viuen segregats. En canvi, aquí el més normal és tenir amics, companys de feina, de classe, doctors, professors, dentistes, veïns… de color.

Aquí a l’escola s’estudien les colònies. Estan orgulloses d’haver descobert món, però s’avergonyeixen del mal que han fet amb les colònies, i estimen els països que un dia van formar part del seu, els coneixen i saben on estan situats. I investigant i preguntant, he descobert que aquí donen facilitats a tots els països que antigament van ser colònies portugueses i, per tant, països de parla portuguesa. Tenen convalidació de carreres universitàries, tenen ofertes de places per fer pràctiques de feina, entre d’altres. D’aquesta manera, ja no es parteix de la desigualtat en què es troben molts immigrants en arribar a Espanya, als quals es considera sense formació o amb formació bàsica.

Aquí la presidenta de l’associació on treballo, Rota Jovem, és dona, jove i negra. La Maggie és un gran exemple per a mi. Us imagineu el dia que Barcelona aconsegueixi ser tan integradora que els esplais tinguessin mil colors, que les monitores tinguessin família arreu del món i que els EGS i els equips de coordinació no tinguessin una homogeneïtat blanca? Jo no sé si això arribarà a passar algun dia, però quan torni lluitaré perquè Esplac reflecteixi una mica millor la societat actual catalana!

nenes ballant

(foto: Clàudia León Mas)

Fins aviat, família!

16.01.2018 |
29-desembre-2017

Autora: Marta Cortina, membre de l’Equip de Coordinació d’Esplac des del 2013 fins al 2017.


Discurs de comiat en l’Assemblea General Ordinària 2017

Bona tarda a totes i tots! Abans que res vull donar les gràcies a totes les monis que encara sou aquí i que heu aguantat aquest marató d’assemblea! Gràcies també a totes les que ens acompanyeu de nou! Soc la Marta i avui m’acomiado d’aquesta gran família! Semblava que aquest dia no havia d’arribar mai, però si hi ha una cosa que no para és el temps, i el temps passa molt ràpid!

Fa dies que escric i reescric les paraules que ara diré i en el procés d’enllestir-ho he passat per molts estats! Mai abans havia fet un discurs de comiat i és molt bonic aquest últim aprenentatge que m’emporto! Hi ha una cosa que m’ha sorprès molt i que m’agradaria compartir! Mai havia plorat tant escrivint! Sí, sí! Plorar d’haver de parar d’escriure! Les coses que ens travessen sovint ens fan plorar i sovint també ens n’amaguem, perquè plorar denota debilitat, oi?! Així que jo he decidit posar-ho al centre! És probable que a mesura que vagi llegint m’emocioni i que fins i tot faci algun gall! No em disculparé per fer-ho, però sí si amb el plor no aconsegueixo vocalitzar!

L’esplai
Vaig entrar a l’esplai Drac Màgic de Vilanova i la Geltrú amb 7 anys i m’hi he anat fent gran, i parlo en present perquè crec que mai he acabat de deixar-lo anar. Quan hi penso i intento comptar crec que fa més anys que vaig a l’esplai que que tinc consciència. Sempre dic que sóc qui sóc gràcies al Puff, la clariana màgica i totes les persones que n’han format part. Per sort el projecte segueix ben viu, amb unes persones més que magnífiques que en cuiden i en nodreixen l’esperit! Gràcies, família! I és que a l’esplai he crescut i hi he trobat les eines per ser avui aquí dalt, davant d’una pila de gent fent un discurs de comiat! Em diuen això quan feia morros a les reunions generals de l’esplai quan tocava el punt d’Esplac i us asseguro que no m’ho creuria. Però per mi créixer té molt a veure amb això, amb canviar percepcions gràcies als aprenentatges! I sens dubte la Marta monitora de fa uns anys té poc i molt a veure amb la que està aquí dalt!

Com ja he explicat en múltiples ocasions, durant una època de la meva etapa com a moni era una clàssica hater d’Esplais Catalans. Esplac em feia mandra, no l’entenia i entre altres coses treballar la documentació de l’AGO amb les rocambolesques línies i eixos em feia un pal terrible. Però tot va canviar quan se’m va acudir fer el curs de directores a la bonica i “silenciosa” localitat saiforenca. A Cal Mata ens vam formar, vam discutir, vam reflexionar, vam ballar i ens vam estimar convivint dotze dies amb monis de molts esplais d’Esplac, i dues tutores estupendes. Quan hi penso crec que alguna cosa bonica devia passar, ja que alguns i algunes amb les que vaig compartir aquells dies, avui, encara seguiu aquí. El meu aprenentatge va ser que quan generes vincles, coneixes altres realitats i veus tants monis treballant pel mateix sents que no estàs tu sola intentant canviar el món educant, sinó que sou moltes, i molt diverses, i és en aquest punt quan vaig entendre que per mi Esplac tenia i té tot el sentit del món.

llegintmarta

El sector
I quan sortim d’aquests cursos amb la motxilla ben plena solem tornar amb les piles carregades i un nivell de motivació per sobre de les nostres possibilitats! I amb aquesta hiperactivitat i sense saber ben bé com vaig entrar a l’EGS de l’actual Sector Penedès Garraf i Anoia, on per cert vaig aprendre a conduir fent atenció personalitzada als esplais. El recordo com un sector petit, currante, cohesionat, bailongo, reflexiu, amb certa tendència als bucles en algunes assemblees i amb uns Claça’t! més que espectaculars. Al sector és on vaig tenir la meva primera sensació esplaquera de treball en equip. Un equip d’EGS amb el que vaig aprendre a ser crítica des de la constructivitat. Treballar amb el Gran Comitè del moment em va ajudar a entendre com funcionava Esplac, i com més participava dels espais de presa de decisió més coses a millorar passaven pel meu cap.

L’Equico
Vaig voler fer un pas endavant i entrar a l’Equip de Direcció i no va ser una decisió gens fàcil, però no ho vaig fer sola, érem cinc motivades amb ganes d’aportar i créixer amb l’equip que ja hi havia. Totes sabem que criticar la direcció és un esport molt concorregut i exposar-me d’aquesta manera era una cosa que em feia bastanta por. L’entrada va ser dura, assumir el rol de poder i lideratge va ser complicat i sobretot em va costar molt lidiar amb les contradiccions que m’anava trobant. Però donar-me temps em va ajudar a acostumar-me a aquest nou espai. Allunyar-me dels esplais era una cosa que em neguitejava. Però fer de formadora m’ha permès conèixer moltes de vosaltres i dels vostres esplais i m’ha fet seguir connectada al que passa a les vostres assemblees, grups d’infants, carrers, places, locals i espais on feu tot això d’aprendre jugant.

Quan penso en aquests anys de militància destaco la dèria d’aconseguir consolidar la famosa direcció àmplia, una direcció amb una presa de decisions compartida i teixint equip des del vincle i la confiança. Construint aquesta direcció he comprovat una cosa que ja sabia! Posar-se d’acord entre tantes persones i realitats costa moltíssim, i intentar arribar a consensos és una festa, però també és una de les coses més gratificants que he experimentat! M’he adonat que lo meu és crear col·lectivament; m’agrada, m’accelera i em fa profundament feliç. És una cosa que em crec i que hem corroborat que no és gens fàcil, però si hem arribat fins aquí, puc imaginar-me fins on arribareu totes les que us quedeu. M’agradaria demanar-vos que us cuideu. Crec fermament que quan coneixem la persona que tenim al costat, la respectem, l’escoltem i la intentem entendre; i així discutir, imaginar i executar projectes és molt més fàcil. Però per poder fer tot això és bàsic que confiem en totes aquelles que escollim com a representants, darrere dels càrrecs hi ha persones voluntàries com vosaltres i amb ganes amb les quals està bé ser crític però també ser empàtic.

Esplac
He aprés a estimar Esplac perquè Esplac el conformen tot de persones boniques amb ganes de canviar aquest món carregat d’injustícies i de cervells adormits. Una de les coses que més destaco de tots aquests anys de militància són totes i cadascuna de les persones amb que he coincidit, perquè amb totes vosaltres he aprés moltes coses, gràcies. He passat per diversos equips de direcció i ara Coordinació on ens hem mullat i ens hem posicionat! Segurament ens hem equivocat en moltes coses i tenim gran marge de millora, però igual que a participar se n’aprèn participant nosaltres, com vosaltres aprenem fent!! Vull agrair haver tingut la sort de tenir les millors companyes de viatge, antic ED i Equico on tour fent tombs per Catalunya per aconseguir descentralitzar les reunions, quedant a hores intempestives, defensant el pla de treball durant sis hores a dalt d’un escenari, tenint debats rics i a vegades densos i altra vegada rient moltíssim. I tot això quasi sempre sentint-me valorada i escoltada.

Per acabar m’agradaria compartir que Esplac i els equips dels que he format part m’han ajudat a ser més valenta. Com ja he dit pujar aquí dalt no és gens fàcil. A les noies no ens ensenyen a exposar-nos, ni a dir la nostra en públic, ni a posicionar-nos, ni a ser protagonistes. Prova d’això és que la nostra entitat durant molt de temps tot i tenir una base de monis i EGS molt feminitzada no s’acabava de veure reflectit en l’àmbit estructural. Però alguna cosa està canviant, i això em fa feliç. Avui hem renovat una presidenta i han entrat tres noies a l’Equip de Coordinació, també hem tingut una mesa de l’assemblea amb una presidenta, una moderadora i una secretària, gran nombre de noies a l’EGS així com a les comis. Així que gràcies per exposar-vos, noies. Crec que a poc a poc estem construint un Esplac més feminista, que es deconstrueix, s’apodera i que posa la cura de les persones al centre. Per això dic que Esplac m’ha ajudat a ser més valenta, també menys insegura i menys vergonyosa.

A Esplac hem fet feina i en seguireu fent molta, gràcies als nous equips per entomar aquest gran repte. Ho fareu molt bé! Gaudiu del viatge i de totes les seves parades. També m’agradaria agrair a totes aquelles persones que feu efectives les bombillades, bombilladetes i projectes que s’acorden en els espais de decisió! Parlo de la nostra estimada Secretaria Tècnica, els últims mesos he conviscut una mica més amb vosaltres i és d’agrair l’amor i les ganes que hi poseu! Gràcies al Drac Màgic per ser el millor esplai de l’univers i seguir currant fort. Gràcies al meu estimat YEYEYE GRAN COMITÈ segur que ho fareu divinament! No tingueu por a equivocar-vos, ja sabeu que és quan més aprenem! Gràcies als dos EGS dels que he estat referent! Vallès i Baix Llobregat, que m’han acollit i m’han abraçat! També és important per mi agrair la paciència de la família i amics i amigues per haver adaptat les nostres quedades a l’agenda de l’esplai o d’Esplac durant tants anys. Són coses que a vegades costen d’entendre i tenir el vostre suport ho ha fet tot molt més fàcil. Nou Equico! Com diria en Planes, endavant i força! I ara més que mai. Teniu una pila de reptes i teniu tot el meu suport, amb vosaltres he entès què és la intensitat, el treball en equip i posar la cura al centre. Equico, ST i Gran Comitè, us trobaré a molt a faltar. Estic molt orgullosa d’haver format part de tot això! I òbviament, gràcies a vosaltres, als esplais, a totes les que manteniu viva l’emoció de dissabte a dissabte per canviar i transformar una mica més el món. Sou imprescindibles i motor de canvi.

He rigut molt i m’ho he passat divinament! Gràcies i fins aviat!

gc

Les 10 frases més utilitzades pels monis (en gifs)

11.01.2018 |
11-gener-2017

Autors: Oriol Alorda (monitor de l’Esplai Sant Medir) i Cèlia Nisarre (monitora de l’Esplai Turons)


Un estudi de la Universitat de Massachusetts ha pogut trobar les 10 frases més utilitzades pels monitors i monitores d’esplai arreu del món. Per fer-ho han realitzat un treball de camp amb una mostra de més de 10.000 gravacions a monitores durant la seva tasca educativa i han extret dels diàlegs les coincidències següents:

1. Fins que no fem la fila bé, no marxarem!
És mentida. Ho saps tu com a moni, ho saben ells com a diables representants dels infants i ho saben fins i tot els astres. Però és igual, tu et mantens ferm i recte com un pal.

Forest Guide GIF by South Park  - Find & Share on GIPHY


2. MONI: Qui vol repetir?
[5 mans aixecades]
MONI: D’acord, digueu un número de l’1 al 5 i farem sorteig!

No és que els fem passar gana, ehhh!!! És que durant les colònies i els campaments neix una fam inhumana en el seu interior que fa que els 12 nuggets per persona semblin pocs! El moment de repetir: ÉS LA GUERRA!

giphy (1)


3. INFANT: Falta molt?
MONI: Ja gairebé hi som!

Rutes i excursions, moment màgic! (Per als monis) Per als infants sembla el camí a l’infern… i els dubtes surten a la llum: Quant falta? Quan dinarem? És tot pujada? Ja hem fet la meitat? Podem beure aigua? Podem parar?… JA GAIREBÉ HI SOM, GENT!

Bulletproof Boy Scouts GIF - Find & Share on GIPHY


4. Si ens quedem tots i totes a recollir, es fa en un moment!

Hahahaha! Com deia l’arquitecte Mies van der Rohe “menys és més”, aplicable totalment a un grup de monis quan intenta recollir un local… Recollir sobre recollit, #elconcepte.

giphy (1)


5. Això és una rotllana o una patata?

Ni els millors enginyers i enginyeres del país podrien aconseguir un cercle perfecte, o almenys un cercle on la gent es pugui veure les cares…giphy (1)


6. El foulard s’ha de portar sempre posat!

Aquesta frase només té lloc en aquells esplais que duen fulard (que per tots els seus beneficis haurien de ser la majoria). Totes els monis tenen una obsessió malaltissa perquè els seus infants sentin els colors de la seva entitat… I ells i elles (que encara no valoren tot el que aporta aquest petit retall de roba a l’esplai) sembla que el perdin a propòsit!

Disney Pixar GIF - Find & Share on GIPHY


7. INFANT: Què farem?
MONI: Ja ho veureu….

Sempre hi ha aquesta impaciència innata que porta els infants a preguntar “i ara què farem?”, i no sé com no es cansen de rebre sempre la mateixa resposta; “Ahhhh! Ja ho veureu!”… Diversos estudis recullen que els més menuts poden repetir la mateixa pregunta fins a 20 vegades en una hora.
giphy (1)


8. Veig gent que no està cantant!

Acostuma a produir-se durant la cançó de començar a menjar, però també hi ha hagut casos d’infants que no canten quan estan al voltant del fanalet amb la guitarra i els cançoners…

giphy (1)


9. Hem guanyat tots perquè ens ho hem passat molt bé!

Les cares dels infants són un espectacle, i no està demostrat que sigui bo pedagògicament no guanyar ni perdre mai, però… i la gràcia que ens fa als monis dir-ho? #egodelmoni

giphy (1)


10. Qui m’escolti que es toqui el naaaaaaas!

Aquesta frase té algunes variants (totes amb una entonació ridícula):
-Ueque, ueque?
-Plas, plas, shhht, shhht (plas = so de picar de mans)
-No començarem fins que hi hagi silenci…

Summer Dancing GIF by Red Bull - Find & Share on GIPHY


11. EXTRA: No puc, tinc esplai.

Sí, els de cau van fer la samarreta abans i es van apropiar de l’imaginari col·lectiu que envolta aquesta frase, però la nostra implicació és igual que la seva (només que sense camises de colors) i, per tant, el seu ús està acceptat pel DIEC.

giphy (1)

El gir polític d’Àustria: sense paraules

10.01.2018 |
10-gener-2018

Autora: Alícia Aranda, monitora de l’Esplai Eixam de Rubí i participant en un SVE a Salzburg.


La situació a Àustria en aquests últims mesos ha estat desconeguda per a molta de la gent que conec, i per això he cregut important dedicar aquesta entrada al blog a parlar d’unes eleccions nacionals que han canviat per complet la trajectòria política del país.

En els últims 20 anys, el govern austríac estava format per una coalició entre SPÖ (partit socialdemòcrata) i ÖVP (partit popular de centredreta). Organitzacions com ara Kinderfreunde, de la qual formo part, reben subvencions del partit socialdemòcrata (SPÖ). Aquest cop, però, va sortir una coalició entre ÖVP i FPÖ, un partit de dretes centrat a protegir a la “seva” gent i la seva pàtria; van formar govern el 18 de desembre passat. Per aclarir una mica el nivell de la situació, crec que és important comentar que la majoria dels nous ministres austríacs són de l’FPÖ (el partit de dretes i antiimmigrants), i molts d’ells tenen connexions amb associacions i activitats de l’ultradreta, vinculades al nacionalisme (com fer la salutacio nazi) i al racisme. Alguns dels seus discursos contenen missatges alarmants, com seria el cas del nou ministre de assumptes estrangers.

Algunes noves mesures del govern vigent són ampliar les hores laborals diàries a dotze, fer retallades salarials, fer les escoles bressol de pagament i obligar els universitaris, que fins ara estaven gaudint d’estudis gratuïts, a pagar 1.000 euros a l’any. I en la política de discapacitat hi ha un programa retrògrad sense innovació, ni previsió que n’hi hagi.

El nou govern federal parla de justícia social, però, com era d’esperar, ha ocorregut tot el contrari. Es plantegen grans retallades en l’àmbit familiar i, paral·lelament, s’introdueix una bonificació familiar per a aquells que tenen una situació financera més favorable. D’aquesta maners, fan més ric el ric i més pobre el pobre.

Òbviament, les organitzacions socials com la meva rebrem retallades i això farà que haguem de cancel·lar alguns projectes. El nou govern dona una prioritat absoluta als interessos econòmics. Kinderfreunde és una organització molt gran, amb molts projectes diferents: llars d’infants gratuïtes per a fills de famílies, escoles per a adults i cursos d’alemany, activitats i jocs basats en l’educació no formal amb nens de les zones marginals de la ciutat i amb infants refugiats, casals de joves, intercanvis de joves, etc. Totes i cadascuna d’aquestes iniciatives són importants i no s’hauria de permetre la seva eliminació.

Com a participant en aquest projecte de voluntariat i com a membre d’Esplac, crec que és imprescindible remarcar la importància de les polítiques d’inclusió social, el valor de la internacionalitat i el treball social. Especialment després d’aquests fets, no hem de deixar de lluitar.

Amb l’objectiu d’arribar a més gent i que les persones que no dominin el català puguin entendre el contingut de l’article, n’adjunto la traducció al castellà.

*Amb tot, vull deixar palès que Kinderfreunde està afiliada a l’SPÖ, ja que va néixer de la mateixa iniciativa i rep subvencions del partit, però que alhora és una associació en si mateixa i actua amb independència, no n’és cap espònsor ni res semblant.


El giro político de Austria: sin palabras

La situación en Austria en estos últimos meses ha sido desconocida para mucha de la gente que conozco, y por eso he creído importante dedicar esta entrada en el blog a hablar de unas elecciones nacionales que han cambiado por completo la trayectoria política del país.

En los últimos 20 años, el gobierno austriaco estaba formado por una coalición entre SPÖ (partido socialdemócrata) y ÖVP (partido popular de centro). Organizaciones como Kinderfreunde, de la que formo parte, reciben subvenciones del partido socialdemócrata (SPÖ). Esta vez, sin embargo, salió una coalición entre ÖVP y FPÖ, un partido de derechas centrado en proteger a “su” gente y su patria; formaron gobierno el 18 de diciembre pasado. Para aclarar un poco el nivel de la situación, creo que es importante comentar que la mayoría de los nuevos ministros austriacos son del FPÖ (el partido de derechas y antiinmigrantes), y muchos de ellos tienen conexiones con asociaciones y actividades de la ultraderecha, vinculadas al nacionalismo (como hacer el saludo nazi) y al racismo. Algunos de sus discursos contienen mensajes alarmantes, como sería el caso del nuevo ministro de asuntos extranjeros.

Algunas nuevas medidas del gobierno vigente son ampliar las horas laborales diarias a doce, hacer recortes salariales, hacer las guarderías de pago y obligar a los universitarios, que hasta ahora estaban disfrutando de estudios gratuitos, a pagar 1.000 euros al año. Y en la política de discapacidad hay un programa retrógrado sin innovación, ni previsión de que exista.

El nuevo gobierno federal habla de justicia social, pero, como era de esperar, ha ocurrido todo lo contrario. Se plantean grandes recortes en el ámbito familiar y, paralelamente, se introduce una bonificación familiar para aquellos que tienen una situación financiera más favorable. De este modo, hacen más rico al rico y más pobre al pobre.

Obviamente, las organizaciones sociales como la mía recibiremos recortes y esto hará que tengamos que cancelar algunos proyectos. El nuevo gobierno da una prioridad absoluta a los intereses económicos. Kinderfreunde es una organización muy grande, con muchos proyectos diferentes: guarderías gratuitas para hijos de familias, escuelas para adultos y cursos de alemán, actividades y juegos basados en la educación no formal con niños de las zonas marginales de la ciudad y con niños refugiados, centros de jóvenes, intercambios de jóvenes, etc. Todas y cada una de estas iniciativas son importantes y no se debería permitir su eliminación.

Como participante en este proyecto de voluntariado y como miembro de Esplac, creo que es imprescindible remarcar la importancia de las políticas de inclusión social, el valor de la internacionalidad y el trabajo social. Especialmente después de estos hechos, no debemos dejar de luchar.

*Con todo, quiero dejar patente que Kinderfreunde está afiliada a la SPÖ, ya que nació de la misma iniciativa y recibe subvenciones del partido, pero que a la vez es una asociación en sí misma y actúa con independencia, no es una sponsor ni nada parecido.

Carme Sáez: “Vincular X educar està creant una comunitat educativa més viva i més inclusiva”

09.01.2018 |
8-gener-2017

Autor: Martí Odriozola, monitor a l’Esplai Turons i membre del Grup de Treball de Som Esplai.


Vincular X educar és un projecte que busca afavorir el procés educatiu dels infants millorant la vinculació de les famílies amb l’escola i les entitats de lleure educatiu del Districte de Sants-Montjuïc, a Barcelona. Consisteix a posar en contacte infants d’una escola amb els esplais i els caus del territori, entre els quals hi ha l’Esplai La Lluna, l’Esplai Espurna, l’Esplai Turons i l’Esplai Totikap. En parlem amb la Carme Sáez, treballadora social del Centre de Serveis Socials Numància.

Com neix Vincular X educar?
Va néixer fa justament sis anys a través d’un estudi dels Serveis Socials pel territori per trobar maneres de treballar des de la prevenció i des de la comunitat incidint en la infància. Al llarg d’un temps, s’havia anat detectant un augment important de problemes relacionals en adolescents i preadolescents i vam pensar que el millor era començar a treballar des d’edats primerenques. Vam trobar que l’escola era un lloc d’inclusió, però que a vegades estava molt desconnectat de la resta de la comunitat. I vam pensar que incloure el lleure educatiu era importantíssim i que unir totes aquestes parts (escola, famílies i esplais i caus) donava peu a conformar una comunitat educativa més potent, més viva i molt més inclusiva.

Com es va gestar?
El que vam fer va ser posar-nos d’acord tots aquests agents, de manera que, escollint una escola com a punt de partida i lligant-la amb el lleure educatiu, aconseguiríem que famílies que no sabien què era un esplai o un cau descobrissin aquest món, i que si pensaven que estaven sols s’adonessin que no ho estaven. Per la seva banda, els monitors i els caps, que estaven molt centrats en el treball amb les famílies que ja coneixien, podrien trobar unes altres famílies que no estaven incloent a les seves entitats.

Quin és el rol dels Serveis Socials dins del projecte?
El nostre rol continua sent aquest impuls, el manteniment d’aquesta comunitat, que ja està creada i consolidada però que d’alguna manera necessita petits vincles per mantenir aquesta relació; actuem de dinamitzadors comunitaris. En la mesura del possible, ens en retirem, perquè pensem que el protagonisme és de les entitats, de les escoles i de les famílies, però sempre hi som per garantir que el projecte continuï amb la mateixa intensitat.

En el projecte el protagonisme és de les entitats, les escoles i les famílies, però des dels Serveis Socials sempre hi som per garantir que el projecte continuï amb la mateixa intensitat.

Quina va ser la reacció inicial dels esplais i els caus quan vau plantejar aquest projecte?
Boníssima. Jo crec que estaven buscant la manera d’accedir, justament, a les famílies que també conviuen als barris però a les quals, d’alguna manera, no aconsegueixen arribar. I això és, en part, perquè les famílies no tenen en el seu mapa cultural el que és un esplai o un cau i no tenen interioritzat el concepte de lleure educatiu. Per les entitats, va ser una manera de tenir un pont que ha estat molt positiu pel que ha significat de diversitat cultural i d’enriquiment del mateix esplai i cau.

Noteu canvis o millores en l’actitud dels infants?
Sí, molt. De fet, a l’escola Francesc Macià, amb qui portem treballant aquests sis anys, la valoració és molt positiva quant a totes les àrees; no només en l’aprenentatge, sinó a escala relacional i d’autonomia. Els mestres tenen una valoració tan positiva que les demandes ara ens venen no només de primer curs, sinó que ara ja en tenim de tots els cursos de primària; tots els mestres volen que els seus infants hi participin.

Què fa el lleure educatiu que intensifica els processos educatius de l’escola? Per què el lleure educatiu és tan positiu per als infants?
Perquè obre vies de relació. I obrir, augmentar la xarxa relacional, sempre és positiu. Més en escoles (com el Francesc Macià) petites, amb molta immigració i amb matrícula viva (on al llarg del curs es van incorporant alumnes). Aquests infants tenen grups de relació molt petits i en ambients molt reduïts (alguns, fora de l’escola, es relacionen només amb la seva família) i els esplais i els caus els estan oferint una diversitat que no troben enlloc i que els porta a reconèixer altres models d’actuar davant de la vida o de resoldre conflictes. I aquest reforç és imprescindible i està augmentant la potencialitat educativa.

Els esplais i els caus ofereixen a aquests nens i nenes una diversitat que no troben enlloc més, que els porta a reconèixer altres models d’actuar davant de la vida i de resoldre conflictes.

esquema

I què hi diuen les famílies?

Les famílies estan encantades. Primer, desconcertades, perquè n’hi ha moltes que no entenen, d’entrada, el que els estàs dient. Tot i això, s’ha de reconèixer que la majoria de famílies hi entren amb molta confiança, gràcies al mestre que els ho proposa. I això ens permet completar la primera etapa de la vinculació. A vegades, també és cert, es produeixen petites desavinences i cal fer una mica més d’insistència. Però un cop hi entren i comencen a conèixer el món de l’esplai i el cau, es creen unes complicitats i uns vincles de confiança amb els educadors que realment són molt especials. Hi ha famílies que ens han dit que, per elles, els munis i els caps són com si fossin part de la família. Elles agraeixen molt la facilitat que els donen els educadors per comunicar-se i la paciència d’explicar una i una altra vegada les coses. Globalment, la gratitud de les famílies és molt gran, per elles és un espai molt familiar i de molta confiança.

Per tant, quan es proposa el projecte a les famílies, els costa d’entendre què és un esplai o un cau i veure les virtuts del projecte?
Sí, és així. Costa, però comptem amb dos factors molt potents. El primer és que és el mestre que ho està dient a la família pensa que el seu fill o filla li pot anar molt bé. I això ens obre un element de confiança de la família cap al projecte molt gran. I després, en l’etapa inicial d’anar a l’esplai i al cau és quan la família realment va descobrint què és aquest món. Les famílies es basen en la confiança en un muni o cap que està allà cada dissabte, rebent-los amb un somriure i que, a més, fa que els seus fills i filles en surtin contents. Això és molt potent. Realment, és la potència de la il·lusió, del somriure. I això és definitiu.

Les famílies es basen en la confiança cap al muni o el cap que és allà cada dissabte, rebent-los amb un somriure i que, a més, fa que els seus fills i filles en surtin contents. És la potència de la il·lusió.

Com feu el seguiment dels infants als esplais i caus?
Això és molt adaptatiu a cada entitat. Nosaltres, com a Vincular X educar, en l’actualitat som un equip de quatre professionals (dos educadors i dues treballadores socials) i intentem que cadascú tingui de referència un esplai o cau, mantenir un contacte molt freqüent, reunir-nos de tant en tant per fer avaluacions dels infants que hi participen i plantejar les noves demandes. I intentem sobretot tenir un contacte molt proper.

Quan a sisè de primària s’acaba la relació amb Vincular X educar, aquests infants segueixen als esplais i caus?
Aquests infants, en principi, hi continuen si ells volen, nosaltres treballem en la franja de Primària a les escoles. Difícilment un infant que s’hi ha mantingut durant uns quants anys deixa un esplai o un cau. Les famílies entomen perfectament el canvi i l’incorporen bé a la seva vida, així que en principi no ens hem trobat amb cap cas d’abandonament d’un esplai o cau.

Quines perspectives de futur hi ha? Com teniu previst ampliar el projecte?
El nostre objectiu de futur immediat és obrir el projecte a una nova escola, amb la qual ja hem començat a treballar, el Cavall Bernat, i ja hi tenim diferents infants vinculats. La resposta està sent molt positiva per part de l’escola i de les famílies. I la il·lusió que tenim darrere de tot això és que el projecte es pugui anar estenent a moltes més escoles, tant a dins del nostre territori com a altres districtes. Això seria una cosa boníssima. A més, també ens han reconegut com una bona pràctica de l’Ajuntament de Barcelona.

Per acabar, per què hem de confiar en aquest projecte i seguir-lo mantenint?
Primer de tot perquè ens ho diuen les famílies, el professorat i els esplais i els caus que hi participen. Per nosaltres, això és vital. Jo crec que parla per si sol, que el projecte és un projecte vàlid, viu, que és un projecte que la comunitat s’ha fet seu i que mentre la comunitat estigui en disposició i fermesa, és un projecte que té futur.

cof

cof

Carta no sexista a les Reines Magues d’Orient

02.01.2018 |
2-gener-2017

Autoria: Comissió de Gènere d’Esplais Catalans.


Estimades Reines Magues d’Orient,

Aquest any 2017 creiem que ens hem portat prou bé. Hem respectat i hem cuidat tothom, no hem ferit el medi ambient, hem compartit i hem estimat. Alguna bronca de la família ens ha caigut, però sempre ho hem acabat solucionant amb diàleg. Ara bé, des que s’ha iniciat la campanya d’hivern, hi ha coses que ens preocupen.

Hem fet un cop d’ull al nostre entorn, als aparadors de les botigues, als catàlegs de joguines i als anuncis i hem escoltat converses d’ascensor, durant els àpats en família i pel carrer i ens hem posat a reflexionar. Hi hem pensat molt, n’hem parlat i n’hem debatut. I ens han sorgit algunes preguntes…

Per què els nens sempre han de jugar amb cotxes i les nenes amb princeses? Per què les nines són femenines i els castells masculins? Per què el pijama de nen ha de ser blau i la polsera de la nena rosa? No cal! Totes som iguals i els nostres gustos no van en funció del nostre gènere… Per què hem de preguntar si un bebè és nen o nena per saber què regalar-li? Per què? No podem fer regals per persones? Sembla que no tothom ho entén.

Per aquest motiu, ens agradaria que la gent veiés i comprengués que les joguines no tenen gènere i tracés el camí per erradicar la diferenciació entre nens i nenes. I és important que vosaltres, que us ocupeu de tants i tants regals, n’estigueu alerta per no perpetrar els rols de gènere imposats per la societat. No podem apagar la consciència pedagògica en cap moment, ni durant les festes, ni entre torrons i neules. No. No ens ho perdonaríem.

A més, últimament hem estat pensant bastant i ens hem adonat d’una cosa. A les nenes sempre se’ns regalen coses per al futur: una cuineta per aprendre a “cuinar” i poder portar la família o una nina per cuidar-la i començar a ser mares… Per què no ens deixen ser petites? Per què no podem viure la infància? No volem créixer tan de pressa

Dit tot això, jo, la Laura, vull viure aventures, jugar amb cotxes, fer esport i viure el risc en primera persona. Sí, ja sé que no sóc gaire concreta, però segur que vosaltres teniu alguna idea per satisfer-me. I també em faria il·lusió una caixa de fils per fer polseres.
I jo, el Miquel, vull una cuineta, dues nines per cuidar i estris per pentinar-les, un equip de maquillatge i un castell en miniatura. Evidentment, tot això són propostes; trieu el que creieu que em convingui més.

Però a part d’aquests regals –que ja triareu vosaltres, jeje–, volíem demanar-vos una altra cosa. El nostre principal desig per aquest 2018 és que, ja des del primer moment, trenquem amb els rols de gènere i deixem que tothom s’expressi lliurement. Tothom. No ens agraden les imposicions, els estereotips, les etiquetes ni les caselles. Volem gaudir i ser cuidades. Cuidades. Gaudir. Volem un joc lliure de sexisme. Sexisme. Lliure. Joc.

Moltes gràcies!

Atentament,
la princesa blava i el príncep rosa

En qualsevol cas, el sexisme en les joguines o les joguines sexistes, es miri com es miri, no és un afer reial, màgic ni que quedi a mercè d’un desig buit. És i ha de ser responsabilitat de totes. Aquest hivern, comprem sense sexisme!

Carta d’una monitora que diu adeu

27.12.2017 |
27-desembre-2017

Autora: Helena Martín, exmonitora de l’Esplai Espurna de Gràcia.


No em crec que ho senti ara, aquí i dins meu. Ha arribat el moment de deixar l’esplai. Sona dur, oi? Ho és. És tan dur com desfer-se d’una part imprescindible de la matèria que sigui que ens construeix, que ens educa. La matèria que ens fa ser menys lliures perquè ens lliga al món real, el dels adults que somriuen quan els infants juguen, en lloc de jugar amb ells.

De l’esplai n’he tret el companyerisme, el respecte a la diferència, l’embranzida de viure, el plaer de llevar-me i de tocar la tenda humida, el de plorar de ràbia per no poder arribar al cim, el d’adonar-me d’una nova espiritualitat quan em feia gran, el de cantar-li a la lluna amb la guitarra… i l’inesperat sentiment de protecció per unes noies que espero que facin totes aquelles coses que jo tinc por que facin. Sou la part més difícil de deixar.

Espero que algun dia sentiu això que ara segurament us sembla estrany. Heu sigut el meu procés vital més intens. Perquè em fascina veure com creixeu, com penseu i com ho revolucioneu tot. Si us plau, continueu revolucionant-ho tot, d’això es tracta!

Sigueu esbojarrades, crideu, rieu, balleu, feu petons. No us quedeu mai amb les ganes de provar res, tot allò que desitgeu pot marxar volant. Arrisqueu-vos lliures però juntes! De l’esplai en traureu amistats d’aquelles que fan plorar de felicitat, de les que fan mal en el somriure perquè et fan adonar de la bellesa que poden arribar a tenir les persones. Creixereu i de cop us trobareu en un món que a vegades us farà sentir petites… No ho sou. Teniu la força de les persones que senten la vida i això us fa ser invencibles.

Si algunes arribeu a ser monitores, gaudiu. Educar és una experiència increïblement gratificant. Jo no sóc capaç d’explicar-ho. De fet, més que educar, he sentit que els dissabtes compartia experiències amb el grup de persones amb qui més de gust em venia estar. Les que feien allò que no esperava, les que em feien passar vergonya i les que em redescobrien part del que he perdut quan m’he fet gran.

Tot i el patiment, tot i els espants. Potser el més dur va ser la nit que vau anar dormir sense demanar el petó d’abans de posar-vos dins del sac. Aquí vau traspassar sense saber-ho la línia del meravellós abisme que us separa de la infància i que us acosta a uns anys de descobriments i dolç caos.

No cal que hàgiu après res de mi, només m’agradaria haver-vos transmès l’energia que fa que una persona sigui d’esplai. I l’enorme plaer que suposa haver sigut còmplice vostre. Sent sincera, espero que quan llegiu poesia algun dia us recordeu de mi. O que alguna cançó us porti a una nit qualsevol de campaments, a aquests tres anys de creixement constant.

No hi ha millor lloc per acomiadar-me de tot el que suposa l’esplai que aquest on ho faig. I amb les persones amb qui ho faig. La Vall de Núria i les Permàniks.

Seguiu muntanya amunt, jo estaré sempre esperant-vos si us cal.

Saifores, el pulmó de l’any

22.12.2017 |
21-desembre-2017

Autores: Marta Torns (esplai Boix) i Mar Gordó (esplai Sarau), participants en el curs de directors/es Marta Mata a Saifores.


Ja som a desembre. El curs va començar fa pràcticament quatre mesos i tota la calma i il·lusió que vam aconseguir cultivar durant aquelles setmanes d’agost semblen estar molt lluny. Fa unes setmanes encara estàvem impacients, mossegant-nos les ungles… El grup de Whatsapp treia fum, cada dia miràvem les bústies a veure si arribava la maleïda carta… L’última engruna que ens queda per assaborir l’experiència del curs de directors a Saifores.

Quan arriba, se’ns remouen ratolins a la panxa i ens cau alguna llagrimeta que altra.

Arriba l’AGO i les Jornades de Lleure i Feminismes, i que fort! hi coincidim gairebé totes! Somriures i abraçades omplen els espais entre converses, busquem qualsevol espai per ajuntar-nos i compartir estones. Consolidem allò que crèiem, hem fet bones amistats. Ens cuidem entre totes, ens estimem.

Sí, una experiència que hem viscut moltes i que moltes altres esperen viure. Dotze dies de debats que et capgiren les idees i et remouen la panxa. Dotze dies de caminar per l’espai, de pair i cuidar-se, de voler canviar el món. Dotze dies creant un espai idíl·lic entre persones que no es coneixen i que acaben banyant-se nues a la piscina, garrotinant amb la guitarra cada nit entre somriures i aspersors, compartint àpats deliciosos que ens cuinen la Sandra i la Laia. Paella, arròs negre, canelons, mus d’espinacs…. I berenars curiosos com pa amb sobrassada i raïm.

Les emocions també ens mullaven les galtes i ens feien vibrar per dins. Sabíem que tot allò era efímer, que al setembre tornàvem a la realitat, on potser tot no és tan senzill. Però és.

I si ens mirem ara… potser no ha estat del tot efímer. Potser encara hi és, quan ens trobem, aquella tendresa que ens acaronava.

Algú ens va dir, l’últim dia del curs, que els tres darrers dies a Gualba són com un acompanyament pel retorn a la rutina. I és cert que després de dues setmanes entre Saifores i Gualba, sense saber ben bé com ni de quina manera, les relacions s’han metamorfitzat. Algunes abraçades ja no son de vuit segons, i altres en son de 20. Els mòbils han pres el protagonisme de nou, i les bromes tenen un regust agredolç. Potser no és l’experiència de totes.

Però sabeu què? És un acte preciós comprendre que les coses acaben. Comprendre de nou que la vida és cíclica, que les coses venen i van. La vida és un riu amb corrents d’aigua que es modifiquen, que erosionen els agents que hi habiten i que la viuen intensament. És un fet que aquelles persones que passem per Saifores ho vivim, tot i que de maneres molt diverses, molt intensament. I és preciós veure que hi segueix havent vida després d’aquells dotze dies, i que sentir nostàlgia i acceptar els canvis també és una cosa bonica que ens regala la vida. I si ho col·lectivitzem, encara més. Els canvis donen peu a teixir noves històries i relacions. I aquí estem, després de quatre mesos, reinventant-nos entre mirades, bromes, records i nous reptes. Estimant-nos diferents i renovades.

No voldríem acabar sense agrair totes aquestes emocions, sensacions, aprenentatges i moments a les formadores que van passar per allà. A totes les persones que ens acompanyaven, però sobretot, a les cinc formadores internes que van passar dotze dies amb nosaltres. Gràcies per la tendresa que ens vau regalar, per agafar-nos la mà quan ens va fer falta, per educar les que eduquem i per emocionar-nos tan intensament.

Podem assegurar que nosaltres vam viure Saifores de manera molt intensa, remoguda d’emocions i d’idees, de paraules i mirades, d’abraçades i somriures. Teixint noves relacions que prenen una forma diferent amb el temps però que vehiculen la vida i la fan ser.

El curs de directors Marta Marta va ser el pulmó de l’any (gràcies Kurti per regalar-nos aquesta imatge del curs). Ens va oxigenar per dins, reformulant el sentit de les nostres vides i relacions.

saifores2

Curiositat i respecte

21.12.2017 |
21-desembre-2017

Autor: Josan Dorado, participant en les Jornades de Lleure i Feminismes.


En les Jornades de Lleure i Feminismes, la primera activitat del dissabte ens va donar alguna pista i l’última del diumenge ens ho va confirmar: som molt homogènies. Tot i ser diferents quant al gènere i l’orientació sexual, si ens comparem amb les membres dels col·lectius que hem conegut aquests dies, les monitores i les intengrants del casal estem situades a la part superior de la piràmide de privilegis socials que vam construir per tancar les jornades. Com que som tan iguals, no ens va costar assumir una primera premissa: qui participa en les nostres activitats és gent com nosaltres i això no és pas casualitat.

En gran majoria, som blanques i occidentals. Probablement ens sentim còmodes dient que som de “classe mitja” i moltes de nosaltres no tenim cap necessitat educativa especial. Analitzant la nostra realitat amb les ulleres de la interseccionalitat, evidenciem la gran quantitat de privilegis socials que tenim: estem a la part alta de la piràmide. En caps de setmana com aquests mirem cap a baix, coneixem altres realitats i ens entra vertigen, normal. El que escoltem interpel·la components molt clau de la nostra identitat i això ens remou, normal també.


Curiositat i respecte. Van ser els dos consells que ens van donar el dissabte per exposar-nos a les experiències del diumenge. Les ponents convidades ens ho van posar fàcil: “Pregunteu, exposeu-nos tots els vostres dubtes, estem a un espai segur, podeu dir burrades”, ens deien.

Escoltem, reflexionem i discutim sobre com poder aplicar totes aquelles experiències i coneixements als nostres espais. La cosa no sembla fàcil. Ens venen massa preguntes al cap: Els espais que oferim són realment inclusius? Com ens apropem als diferents col·lectius oprimits? Hem d’intentar atraure les seves integrants als nostres espais? Estem preparades per fer-ho? Com ens podem solidaritzar amb elles sense caure en la compassió, l’assistencialisme i el paternalisme? Quan pensarem a deixar de flagel·lar-nos i intentarem fer alguna cosa?

Com sempre passa, quan ens aproximem a fenòmens socials complexos, les varetes màgiques no existeixen. Ben pensat, potser un cop més hauríem de deixar de ser nosaltres qui ens fem les preguntes i començar a fixar-nos en quines respostes ens ofereixen els col·lectius oprimits. Elles ens donen algunes pistes: ens demanen que evitem tant presuposar com invisibilitzar. En altres paraules, hem de deixar de posar pals a les rodes de les seves reivindicacions, hem de deixar de restar i començar a sumar. Estan organitzades i tenen un discurs molt potent. La lluita és seva, elles diuen i fan, i nosaltres escoltem i ens hi solidaritzem des d’un segon pla. Sembla fàcil, oi?

Penso que formacions com les Jornades de Lleure i Feminismes d’enguany creen un espai de seguretat on, des del respecte i la curiositat, hem tingut l’oportunitat d’apropar-nos a realitats diverses escoltant a les seves protagonistes. A més a més hem construït un espai on podíem compartir les tensions i les emocions que ens genera el tema de la interseccionalitat. Crec que vivències d’aquest tipus són clau a l’hora de qüestionar i repensar tant les entitats en què participem com nosaltres mateixes.