Image Image Image Image Image Image Image Image Image Image
Scroll to top

Top

Posts By comunicacio

Infants i joves, ciutadania de segona

26.10.2020 |

Autoria: Eduard Fernando, President d’Incoop i Ex-membre de l’Equip de Coordinació d’Esplac.


El 2020 serà recordat com l’any de la Covid-19, la pandèmia que ho ha impactat tot i ha provocat grans canvis a les nostres vides. Tot i així, si ens ho mirem una mica en perspectiva i aixequem la vista, veiem que tampoc res ha canviat tant, i que aquell mantra repetit ad infinitum que la pandèmia no entenia de territoris, fronteres, edats o classes socials està molt allunyat de la realitat.

La crisi del la COVID-19 afecta especialment joves i dones

El Banc d’Espanya alertava aquest juliol que la crisi derivada de la Covid-19 afectaria de forma especial a les persones joves i dones, ja que es tracta dels segments de població més exposats als sectors socials i de serveis que estan més afectats pels confinaments, perquè són els que tenen les feines més precàries i perquè el nivell de riquesa previ a la crisi és inexistent. Per tant, cap canvi. I com a la crisi financera de fa poc més d’una dècada, tornem a viure com les persones joves assumeixen els costos més elevats de les crisis que es generen, en forma de precarietat i dificultats per dur a terme una vida plena. 

L’estat espanyol continua liderant l’atur juvenil

El darrer 2 d’octubre la Comissió Europea publicava a Twitter les dades d’atur juvenil dels països europeus al mes d’agost. Sense sorpreses: Espanya se situa a dalt de tot del rànquing, amb un 44% de persones joves a l’atur tot i voler treballar. Espanya supera a Grècia (39%), Itàlia (32%) i més que duplica la mitjana europea (17,6%). Aquest fet no hauria de sorprendre ningú, ja que el 2013 Espanya va assolir un atur juvenil del 60% i sempre s’ha mantingut a un nivell que dobla la mitjana de la UE, molt per sobre de països amb menor nivell de renda. 

Els infants, la baula oblidada

Els infants i joves en edat escolar van estar sis mesos sense posar els peus a les seves escoles, entre el 15 de març i el 14 de setembre. Abans de retornar a les aules es va desconfinar tota la resta. Això dóna una idea del valor que s’atorga a l’educació a la nostra societat. 

L’escola és un espai socialitzador bàsic per a tots els infants, però ho és especialment per aquells amb una situació socioeconòmica més vulnerable: sense accés a mitjans digitals, sense habitatges i espais amb condicions dignes, sense relacions afectives de qualitat,… de manera que el que ha passat tindrà conseqüències rellevants per a les oportunitats d’aquests infants. 

No deixa de ser curiós, en aquest sentit, que la Generalitat renunciï, a partir d’ara, a ingressar 50 milions d’euros anuals recaptats, prácticament, a través de les taxes universitàries a les rendes més altes, quan tota l’evidència indica que la igualtat d’oportunitats no es resol a la universitat sinó principalment a l’educació infantil i primària. 

El risc de pobresa de la franja de menors de 16 anys és la més alta de totes les franges d’edat, superant el 31% el 2019 a Catalunya, mentre que de 16 a 64 anys és del 19% i del 12% pels majors de 64 anys. A falta que es publiquin les dades de 2020 tot fa pensar que la situació s’agreujarà.

El Senat espanyol continua negant l’avenç cap a un sufragi universal

El dia 20 d’octubre es va votar al Senat una proposta d’ERC per ampliar el dret a sufragi a partir dels 16 anys. Aquesta tímida proposta per convertir en ciutadania de ple dret les persones de 16 i 17 anys només va obtenir el suport de Bildu, JxCAT i Esquerra Confederal (Podem, Compromís i Comuns), a banda d’ERC. En un article anterior ja vaig considerar que el dret a vot havia de ser universal, i no limitat arbitràriament per l’edat. Aquesta proposta, ens hi apropava. A més a més, és a partir dels 16 anys que es pot començar a treballar legalment o assumir responsabilitats penals (ho indicava el CNJC en un posicionament recent vinculat a aquesta votació). Igualment, sembla que la gran majoria del legislatiu no comparteix aquestes idees. 

En resum, sembla que no s’albiren canvis a l’horitzó, com a mínim pel que fa a protegir a les persones més joves de la societat, que són les que continuen assumint l’impacte més fort de la crisi. 

L’estat espanyol té al seu davant un repte important. La pandèmia i els confinaments han enfonsat els ingressos públics i han disparat les despeses. D’acord amb diferents anàlisis, sortirem d’aquesta crisi amb un deute públic superior al 120%; un deute que pesa com una llosa sobre les generacions més joves i amb una economia per reconstruir. La pregunta que ens hem de fer és: els canvis que s’aguaiten serviran per repartir millor els costos de la crisi i canviar el model productiu? De moment, sembla que no. 

Per anar acabant, recentment s’ha publicat el llibre “La generació tap”, de Josep Sala i Cullell, que precisament planteja un debat sobre el repartiment de poder entre generacions. Vinculat amb aquest debat, i sense entrar en una guerra generacional, no tinc gaire clar que sigui coherent, com sembla que planteja el Pacte de Toledo, garantir el poder adquisitiu a les persones pensionistes, quan la pensió mitjana ja supera el sou de la treballadora mitjana, i tenint en compte que es tracta del grup d’edat que ha perdut menys poder adquisitiu des de l’anterior crisi. Molt menys que la resta de franges d’edat. 

Finalment, m’agradaria reproduir un fragment de l’editorial del Financial Times del 23 d’octubre titulada “El descontentament dels joves amb la democràcia és preocupant”: “L’avís és clar. La nostra societat no pot continuar beneficiant els vells i rics i esperar que continuï sent una societat democràtica. Les democràcies han de mostrar que estan treballant pel benefici de tothom”. Resumidament: la societat democràtica està en perill si no treballa amb principis d’equitat generacional, i la Covid-19 ens dóna una oportunitat per fer-ho. 

Famílies.SÍ o Famílies.NO: Com participen les famílies del nostre esplai?

13.10.2020 |

AUTORA: Andrea Canals, monitora de l’Esplai Espurna (Barcelona)


Sempre que la gent de l’Espurna expliquem això, la resta d’esplais es queden ben parats.

– “Que les famílies venen a fer d’intendents a les colònies d’estiu?” ens diuen.

I és que realment si ho mires amb perspectiva, és estrany. O més ben dit, poc freqüent. La majoria d’esplais porten a ex monitores, pre monitores o a amigues, però nosaltres no, nosaltres portem a famílies. Si us quedeu llegint, us explico perquè i com ho fem.

Sincerament, no sé si es fa de tota la vida, però que fa molts i molts anys, n’estic segura. Quan les monitores estem preparant les colònies amb tota la il·lusió del món, una de les coses que hem de tancar és quines famílies vindran a cuinar-nos. I no és tan fàcil, marxem al juliol i moltes d’elles treballen, però sempre trobem a 5 o 6 persones que estan disposades a venir a ajudar, i us asseguro que s’ho passen d’allò més bé.

I per a les que això us ve de nou, us estareu preguntant: i això què us aporta? Doncs moltíssim. Sense les famílies l’esplai no tira endavant, són un element igual d’imprescindible que monitores i infants, tot i que a vegades tendim a restar importància a la seva participació. És interessant que vinguin de colònies per crear vincles amb elles, perquè vegin de prop el projecte i el visquin i el sentin com nosaltres i els seus fills i filles ho fan. I us asseguro que s’enganxen, i si poden repeteixen any rere any. I és que a part de crear vincles amb nosaltres, evidentment, els creen entre elles, i això fa que es coneguin més i que es motivin a participar en activitats organitzades per famílies (que hi ha algunes durant el curs).

Perquè entengueu una mica el funcionament; les intendents quan venen, no tenen contacte amb infants pràcticament. Passen moltes hores a la cuina i les seves estones lliures se’n van a la piscina, a descansar, o a participar en alguna activitat especial de les colònies. Establim d’entrada que no poden tenir un tracte directe amb els seus fills i filles ja que això seria injust per la resta que no tenen a la seva família allà. I elles no treballen soles, som un esplai estrany però no tant, venen 5 premonitores (a les que anomenem pinxes) a fregar els plats, preparar esmorzars i berenars, i a participar en alguna que altra activitat com a monitores. I per últim també venen dues exmonis per guiar a pinxes i fer de pont entre intendència i monis.

I és que aquest equip de monitores, famílies, respos i pinxes, formem una petita família a les colònies d’estiu. A les nits, després de la reunió, les monitores pugem amb la resta i xerrem, ens coneixem i fem cohesió. A la nit d’equador fem concurs de flams, unes guitarres i passem una molt bona estona.

Així que, com a monitora de l’Espurna, us animo a fer participar a famílies a tot arreu on pugueu, trenqueu les barreres que a vegades ens separen i tingueu contacte amb elles, deixeu-vos conèixer i coneixeu-les a elles, no deixen de ser imprescindibles pel projecte, son persones que hi creuen i que ens estan confiant una part de l’educació molt important dels seus infants.

La tecnologia a l’esplai després de la crisi del Coronavirus

02.07.2020 |

Autor: Marc Clascà, monitor i membre de la Comunitat de Desenvolupament de l’Era.


Què et ve al cap quan llegeixes la idea sobirania tecnològica? Abans d’arribar a parlar de la pandèmia, cal posar-nos en context. Les eines tecnològiques fa anys que tenen un paper molt important en el desenvolupament de la societat i en el dia a dia de les persones. La manera com utilitzem aquestes eines, com ens són proveïdes, l’accés que hi tenim… són totes idees que la sobirania tecnològica porta a debat per tal que les persones puguem decidir lliurement sobre allò que ens afecta. Actualment utilitzem dispositius dissenyats i manufacturats per empreses privades dels quals no en tenim tota la informació interna i que no podem modificar; també utilitzem unes plataformes i xarxes socials que, tot i que ens permeten estar més connectats amb la gent que ens envolta (i la que no, també), es lucren amb les nostres formes de vida, gustos, reaccions… Posar tots aquests temes sobre la taula del debat és una assignatura pendent que tenim des de fa temps.

Si ara ens traslladem al Març del 2020 ens trobem davant la pandèmia de la COVID-19 a la qual ens hem enfrontat en unes condicions d’austeritat i desregularització en el sector sanitari i de capitalisme ferotge que ha posat en perill la subsistència de les classes populars. Davant d’aquesta crisi, les plataformes han arribat de cop amb el seu solucionisme tecnològic. Les empreses tecnològiques han arribat on les administracions públiques no podien arribar, imposant el seu model: solucions individuals a les nostres necessitats més bàsiques, oferta d’oci i consum de continguts de forma individual i personalitzada, fins i tot un sistema de control de contagis desenvolupat entre els propietaris dels dos sistemes operatius per a mòbils més utilitzats al món. Un panorama de solucionisme tecnològic com aquest ens obliga a acceptar la seva ajuda — perquè tenen els mitjans — i ens allunya del debat polític real sobre l’arrel de tots aquests problemes: parlem de solucions postideològiques. I, en tot aquest desplegament, el sector de l’educació no n’hem estat pas allunyats, sinó tot el contrari! Escoles, instituts, caus, esplais… hem vist com aquestes eines tecnològiques entren directament en el nostre dia a dia i no sabem gestionar-ho (ni les associacions ni les institucions) perquè mai havíem tingut aquest debat. Però hem d’actuar ja!

La tecnologia ha trucat a la porta, i abans de poder preguntar “qui hi ha?” i sense pràcticament adonar-nos-en ja s’havia rentat les mans, tret la mascareta, desinfectat la roba, arraconat les sabates a un espai apartat del rebedor i… era al menjador de casa totes nosaltres com una més de la família! Eines com Zoom o similars han sigut el dia a dia de l’esplai aquests mesos i xarxes socials com Instagram van ser el bressol dels “reptes confinats” que vam idear esplais i caus a l’inici del confinament. D’altra banda, estructures molt més complexes com escoles i instituts públics han vist com tota la seva organització (i per tant, les dades de tots els professors i alumnes del sistema educatiu públic) passava a utilitzar el conjunt d’aplicacions de Google Apps. A l’esplai, des de sempre, ens mirem molt i molt bé tots i cadascun dels canvis que fem —tant en l’àmbit pedagògic com en l’àmbit organitzatiu — perquè creiem que té implicacions en la nostra feina amb els infants. En aquest cas, però, hem adoptat sense remei unes solucions tecnològiques que estic segur que si haguessin passat per un procés de debat a la meva assemblea, no s’haurien aprovat. D’entrada, aquest “paquet de mesures digitals” que de cop hem adoptat com a societat està basat en un model d’oci individual i instantani: un algoritme que coneix més els usuaris que ells mateixos ens proposa què hem de veure a continuació; un paradigma que crec que s’allunya molt del model d’aprenentatge i oci col·lectius que defensem els esplais i caus. Després de veure com ha passat tot això, a mi se’m plantegen les següents preguntes: quina percepció tenim des del lleure educatiu de les tecnologies? Coneixem bé les eines? I els continguts? Si la nostra feina és plantejar alternatives al món que vivim amb els infants, ho estem fent amb la tecnologia també?

Des que sóc monitor, el més a prop que hem estat a l’esplai de parlar sobre tecnologia ha estat quan hem posat a debat l’ús dels mòbils per part dels infants, addiccions, conseqüències de les xarxes socials… Sempre hem plantejat aquest problema entre dues opcions, deixant que triïn si volen dur els mòbils o els volen deixar a casa (i en general acostumem a imposar que no s’han d’utilitzar), però mai els hem donat les eines per plantejar aquest debat en profunditat! A l’esplai hem de deixar de veure els mòbils com caixes negres i portar el debat en termes de com són les eines, plataformes i dispositius que trobem ara mateix a la societat, com utilitzen les nostres dades, quina capacitat tenim de controlar-les o configurar-les, quins continguts ofereixen i quines alternatives més adequades podem trobar. Per posar exemples de les conseqüències d’utilitzar la tecnologia sense una revisió política prèvia, trobem el cas de la moderació que feia la plataforma TikTok dels seus continguts, que demanava als seus moderadors “descartar vídeos que mostressin persones lletges, amb cossos no normatius, del col·lectiu LGTBI o amb estil de vida pobre” per l’apartat de contingut recomanat als usuaris. O també és el cas dels algorismes de filtratge i d’intel·ligència artificial, basats en l’aprenentatge a partir de dades ja existents: si el contingut que hem generat les persones a internet conté biaixos racistes, masclistes… com seran els resultats que obtinguem d’aquests programes? D’altra banda, però, també tenim exemples, a Esplac mateix, de projectes que intenten capacitar-nos precisament amb els coneixements necessaris per controlar, i fins i tot construir, les nostres pròpies eines tecnològiques: és el cas del projecte de la comunitat de desenvolupament de l’Era. Un espai on decidim com serà el futur de la nostra intranet i en desenvolupem les millores col·laborativament, però també on tot just posem les primeres pedres en aquest debat sobre pedagogia en la sobirania tecnològica.

L’esperit crític que construïm a l’esplai amb els infants i joves ha d’incorporar una nova perspectiva que els permeti créixer escollint eines tecnològiques que els siguin útils i no perjudicials, eines i plataformes col·laboratives i lliures que no estiguin controlades per grans multinacionals que es lucren amb les nostres dades i l’estudi dels nostres comportaments. Cal que intentem trencar amb la barrera de coneixement tècnic que sovint ens pensem que ens allunya de poder fer política sobre aquest tema. Simplement hem de començar a parlar a l’esplai de conceptes que permetin als infants i joves saber que poden tenir el control de la tecnologia que utilitzen: això és, la sobirania tecnològica com a un més dels elements necessaris per a l’emancipació de la infància. Joan Fuster deia “La política o te la fas o te la fan” i amb la tecnologia passa una mica el mateix: tota la tecnologia que utilitzem acríticament se’ns pot girar a la contra. Si volem que els infants i joves esdevinguin ciutadans de ple dret, també han de ser capaços de conèixer la tecnologia que els envolta i actuar en conseqüència.

Si voleu aportar al debat o comentar sobre com treballeu aquest tema a l’esplai no dubteu en deixar comentaris en aquest article o venir a les reunions de la comunitat de desenvolupament! I si voleu llegir més sobre el tema, deixo alguns articles enllaçats d’autors que parlen d’això:

La participació a Esplac, a debat!

23.06.2020 |

Autoria: Grup de Treball del Projecte Pla de Participació d’Esplac


Pot existir un esplai si no hi ha participació? Què seria d’Esplac si no n’hi hagués? Des del Grup de Treball del projecte “Pla de participació” pensem que la participació és la base dels nostres projectes, tant de l’esplai com d’Esplac i per això, estem creant el Pla de Participació d’Esplais Catalans.

Aquest curs ens vam plantejar, primer de tot fer un anàlisi a diferents nivells per plasmar la realitat actual (allò que funciona i el que no) i detectar aquelles oportunitats i necessitats pel que fa als diferents espais i processos i la participació de monitores, dirigents i joves al sector i l’associació.

Abans de començar l’anàlisi, però, ens vam assessorar amb en Fermín Rodríguez per comptar amb una visió externa i poder enfocar bé què és el que volíem i ens interessava saber per després redactar un pla de participació.

D’aquest assessorament en vam extreure algunes reflexions interessants com que no existeix una sola manera de participar i que si entenem la participació d’una única forma, estem renunciant a les altres. 

Hem de poder contemplar que no totes les membres de l’associació podran implicar-se de la mateixa manera. Així que hem de trobar els espais, mecanismes i processos per tal que els diferents perfils puguin aportar i incidir en l’associació. 

Alhora, no hem d’oblidar que la participació ha de crear una experiència positiva, ja sigui per  la incidència transformadora d’allò en que s’està treballant o fent que el procés sigui motivador i no viscut com una obligació. 

Tot i que ens agradaria que la participació i implicació de les monitores fos major també ens vam fixar que ja hi ha persones que participen, ja sigui dels grups de treball o a les reunions de sector; és per això que ens vam preguntar què és el que les feia participar, quines experiències s’enduen i com es percep la seva tasca.

Actualment hem de poder adaptar els canals per tal de fer-los coincidir amb la realitat que tenim les joves; classes, feines precaritzades, hores en desplaçaments, implicació en diferents associacions… i malgrat que la presencialitat pot ser molt positiva per formar vincles i crear experiències personals, també s’ha convertit en un escull per poder participar de grups de treball o comissions.

Una de les últimes reflexions que va sorgir és que cal que Esplac també treballi per la participació dins de l’esplai, que sigui un valor a posar en pràctica més que un resultat o mecanisme a aconseguir. Tal i com expliquem a l’apartat de Participació de la web de Línies pedagògiques, fer dels esplais espais d’apoderament i participació infantil i juvenil farà que els i les joves tinguin les capacitats i habilitats per participar, i per tant decidir, sobre les diferents associacions i espais dels quals formin part al llarg de la seva vida.

Una de les accions va ser desenvolupar una enquesta sobre participació de les monitores a Esplac, les diferents conclusions que n’hem pogut extreure són: 

En primer lloc, els espais de participació més coneguts per les monitores són aquells on poden participar, com per exemple l’AGO, mentre que els menys coneguts són aquells on no hi participen directament com ara l’AGE, el Gran Comitè o la Coordinació Territorial.

En segon lloc, hem conegut que un dels principals motius pels quals les monitores no participen és perquè prioritzen altres projectes personals, alhora que creuen que suposa un volum de feina elevat, i que molts cops els horaris i la distància són complicats. L’opció preferida per participar és a través d’espais físics descentralitzats. Finalment el que més les motiva a participar són els espais que els repercuteixen personalment, com per exemple les formacions, o bé, l’intercanvi d’experiències entre els esplais. Per contra l’organització de l’entitat és una de les coses que menys motiva.

Així doncs, ara que ja coneixem els diferents factors que condicionen la participació de les monitores a l’associació, començarem a pensar com volem que sigui la participació del futur a Esplac. I tu, com te la imagines?

Viatjar ens fa créixer… i destrossar el planeta?

15.06.2020 |

Autoria: Comissió Reduint Petjada d’Esplac i el grup d’Esplac del projecte internacional Amplify Youth Voices.


No se’ns podrà negar que està de moda viatjar. Que més a prop o més lluny  (i sempre justificat d’un interès cultural i coneixedor) ens agrada viatjar. Hem pensat mai en com ens desplacem, els esplais? Ens plantegem, cada vegada que sortim del poble, barri o ciutat, quina petjada ecològica i social generem? Tenim totes el dret o el privilegi de moure’ns pel món de la mateixa manera?

Adaptades a la societat, i tot i que intentant donar-li forma de projecte, els infants i les monis d’esplai també viatgem: fem campaments internacionals, voluntariats fora de Catalunya o bé, intentem fer la ruta tan lluny com podem, oblidant que potser a vegades, encara no coneixem el nostre entorn més proper. 

Algunes dades ens poden ajudar a contextualitzar-nos: segons dades oficials  del Parlament Europeu, en les últimes dues dècades les emissions d’aviació internacional i el transport marítim han augmentat gairebé un 130% i un 32% respectivament en les últimes dues dècades, suposant un 3,5% de las emissions totals de gasos d’efecte hivernacle de la UE. En quant al turisme a Espanya, 8 de cada 10 turistes que van venir l’any 2018 van arribar en avió, mentre només un 0,4 ho va fer en tren (Canalis, 2019). 

I és que, tot i que viatjar ens permeti aprendre un munt, també té un impacte ecològic i social del qual cal que en prenguem consciència. Les membres de la Comissió Reduint Petjada i del projecte Amplify Young Voices tenim ganes de parlar i aprendre de tot això i més a les VII Jornades Ambientals que celebrarem, de la mà, el diumenge 4 d’octubre.

La Comissió Reduint Petjada, formada per monitores dels esplais d’Esplac, és la comissió que vetlla per fomentar la sostenibilitat i l’educació ambiental com a eix transversal d’Esplac. Ho fem oferint recursos, assessorament i formació relacionades amb el medi ambient als esplais i a les persones que formen l’entitat. Així, volem aconseguir generar discurs polític en relació a l’ecologisme i l’economia social.  Pots consultar la resolució d’emergència climàtica fent clic aquí. 

El projecte Amplify Young Voices neix per donar veu a joves d’Europa i del Canadà.  El grup d’Esplac que hi participem vam decidir treballar al voltant de la petjada ecològica de les joves i dels Esplais quan fem activitats internacionals o  turisme. El projecte va començar amb una pregunta inicial: quina consciència tenim les joves associades de la petjada ecològica que generem a l’hora de viatjar? Després d’un any de treball, ja hi ha les primeres conclusions de la recerca juvenil que es va fer i  l’experiència d’haver anat al Canadà a compartir la feina amb les altres entitats. 

Col·laborar activament en la preparació de les VII Jornades Ambientals ens brinda la possibilitat de compartir els resultats, els reptes i els aprenentatges d’aquest projecte amb altres joves. Per fer-ho, hem creat noves formes de treball en xarxa per tal de detectar els interessos comuns i les necessitats, tant del grup organitzador com dels equips de monitores dels esplais. Hem trobat espais de trobada, intercanvi i interrelació (presencials i telemàtics) per tal de que les decisions siguin preses de manera horitzontal i amb la màxima participació. 

El context social en el que ens trobem, més enllà de la crisis de la Covid-19, ens porta a pensar que hem de reflexionar sobre la nostra petjada en moments tan claus com són els desplaçaments, no només pel que fa el transport, sinó també el consum, la fabricació, les infraestructures, la burocratització dels viatges o els privilegis que podem tenir respecte a altres persones, així com l’impacte que crea tot això a nivell social i econòmic.

Cal fer-ho aviat, i com a agents de transformació que som, cal que en prenguem consciència i que actuem ara

Donada la naturalesa del tema, creiem necessari i molt interessant la col·laboració d’aquests dos àmbits d’Esplac (internacional i mediambiental), ja que pot ser una oportunitat pel començament de futurs projectes conjunts. 

Empeses per la il·lusió, doncs, us convidem a totes a les VII Jornades Ambientals, de les que aviat rebreu més informació

Som #MonisImparables

Us hi esperem!

Recull de poemes de l’esplai El Creixent – 1r premi

28.04.2020 |

Recull de poemes de l’esplai El Creixent

EL CORONA VIRUS
El corona virus és molt dolent
I fa quedar a casa la gent
No ens deixa anar a passejar
Només quan sigui necessari anar a comprar
No anem a l’escola
I ens pensem que podem fer xerinola
Però a casa ens hem hagut de quedar
Avorrits com un aglà.

Biel Bernal


CORONAVIRUS
Un virus molt petit,
M’ha deixat atrapat al llit.
A casa ens hem de quedar,
I amb el virus acabar.
No ens hem de rendir
I així podrem sortir.

Marc de Santos


LA TXELL I L’HELENA
La Txell era una nena
que tenia una germana que es deis Helena
i l’Helena es va menjar una magdalena
mentre la Txell anava a Taradell.
Va anar a comprar espinacs pels seus llimacs,
fruita i galetes per les seves abelletes
i trossets de pernil pel seu conill.
Quan ho va tenir va tornar a casa carregada amb un cistell
va tornar la Txell i als animals ben tips van quedar
després de menjar.

Txell Prat Daví


LA PRIMAVERA
La primavera ha arribat
i a casa ens hem quedat.
La primavera ja és aquí
i no ens deixa sortir.
Però un dia arribarà
que tot s’acabarà.

Lluc De Santos Garriga


POEMA DEL DICCIONARI
Tresor de paraules,
ben escrites sempre estan
n’hi ha de petites, de boniques
i de grans.
Sempre trobes el que busques
i mai ho perds, per què en el
cap et queda, tot molt ben
aprés.

Abril Arroyo De Mas

“Boig per tu” i “Lluna, com jo?” – Esplai El Refugi, 2n premi

28.04.2020 |

BOIG PER TU

Autora: Emma

Alguna vegada t’has enamorat? Un amor impossible? Aquesta història tracta sobre un noi, en Marc. Ell sí que es va enamorar, però el seu era un amor una mica diferent. Un amor platònic.


Eren les 20:00 de la nit, i com cada tarda nit, en Marc sortia a aplaudir. Aquella nit del 21 d’Abril, es va adonar que el cel aquella nit estaria molt estelat. A ell li apassionaven les estrelles, les constel·lacions…


A mitjanit, va sortir al balcó, amb el seu telescopi. La lluna estava esplèndida, lluent, més gran que mai. Picat per la curiositat, va girar el telescopi cap a la Lluna, per observar-la. Però a les hores, va veure una cara. Va desviar la mirada del telescopi i es va rentar els ulls. Va tornar a mirar per veure si s’ho havia imaginat. I no, el que havia vist era real.

Uns ulls marrons i daurats, amb unes pestanyes llargues, i un somriure lluent, dolç…En Marc no podia apartar la vista, aquella careta de la Lluna l’havia hipnotitzat. Aquella nit, no va aclucar l’ullet, es va quedar enganxat al telescopi, observant- la.

A l’endemà, dubtava si havia sigut un somni, un de meravellós o si havia succeït en realitat.

Va estar-hi tot el dia pensant en això, i va decidir expressar-se amb un poema, per a ella, per a la Lluna.

Per la nit, després dels aplaudiments, va sortir una altra vegada amb el telescopi, a observar-la de nou, i li va llegir el poema, de tot cor:

LA LLUNA

Soc una guerrera amb una llança de gel,
Il·lumino el cel quan Ell no hi és.
Estimo la Terra en tota la seva diversitat
Enyoro la llum del teu somriure
Càlid, poderós, desitjat…
La nit és la meva aliada
Juntes, conquerim els cors,
Regalem somnis, petons i abraçades.
Després de mirar-la fixament, durant uns minuts, va veure com somreia, un
somriure càlid i dolç.

Aquella nit sí va aconseguir adormir-se. Va tenir un somni estrany però preciós.
La Lluna, venia a visitar-lo la diada de Santa Jordina. Anava vestida tota de blanc, amb un llarg vestit de seda i tul transparent, era encara més bella del que ell havia vist amb el telescopi. Tenia un somriure d’orella a orella, amb uns dents blancs com ella mateixa, I uns ulls grans, brillants I daurats com l’or. Duia un cabell negre, arrissat recollit amb un llaç de color plata.

De cop va obrir la boca per parlar. Es va sentir una veu tant dolça com la mel que deia:
– Avui es Santa Jordina avui tot és possible.

En Marc es va despertar eufòric. Es va vestir amb la seva millor roba, una camisa blanca, una americana negra i uns pantalons texans negres. Va sortir de casa seva, amb la intenció de trobar la rosa perfecta, la més bonica que hi hagués. Va voltar per tota Santa Perpètua en busca d’aquella rosa. Ja eren les 18.00 de la tarda i per fi, la va trobar, en una parada al costat del llac de la ciutat. Era una rosa lila. Va sentir un impuls, va sentir com si la rosa l’hagués triat a ell i no a l’inrevés.

Ja faltava poc per la nit de Santa Jordina, quan per fi tornaria a veure la Lluna. En Marc es va dirigir cap al llac. Eren les 22.00, quan les seves mirades es van trobar. Ell va llençar la rosa al llac, on es veia reflectida la Lluna. De sobte, unes onades van envair el llac, i una preciosa dona va aparèixer, entre elles. Aquella nit, van poder per fi, viure la seva gran història d’amor, es van veure, tocar, parlar… però poc a poc es va anar difuminant la nit, i es van adonar que en poc temps es faria de dia i que la Lluna no es podia quedar. El seu comiat, va ser curt però intens, es van prometre, que cada nit, es veurien en aquell llac.

Des d’aquell dia, en Marc va anar cada dia al llac, esperant veure a la seva estimada Lluna.

LA LLUNA, COM JO?

Autora: Núria

El dia 9 d’abril de 2004 vaig néixer jo, la Lluna. Actualment jo tinc 14 i avui us explicaré una petita “aventura” que vaig viure quan tenia 6 anys. Primer de tot us he de introduir a la meva vida i explicar-vos una mica sobre mi. Jo sempre he viscut amb el meu pare, la meva mare i el meu gat (el mimo), el meu color preferit és el blau i un dels meus animals preferits és el dofí, per això el meu amulet de la sort és un collaret amb un dofí. Ara mateix porto sortint cinc mesos amb el Carlos. El meu pare és astronauta i la meva mare no treballa, els estimo moltíssim als dos. Ara sí, comencem amb la aventura. Tot va començar un dia que el meu pare havia d’anar a treballar, la meva mare hem va dir que el papa havia de marxar un temps (dos mesos, aprox.), com que jo tenia 6 anys no li vaig donar gaire importància i el dia que ell va marxar li vaig dir adéu i li vaig fer un petó i una abraçada. Ell va marxar just abans de que jo anés a dormir, així que després de que marxes vaig anar al llit i als cinc minuts ja estava dormint. L’endemà al matí la mama hem va llevar i jo no recordava que el papa hages marxat i li vaig preguntar a la mama on era el papa. Ella hem va dir:El papa ha marxat a treballar molt lluny, i trigarà uns quants dies en tornar. Mentre no torni tu i jo ens ho passarem molt bé.

-On a anat a treballar el papa?- li vaig preguntar jo.

-A la lluna- hem va contestar.

Jo hem vaig quedar confusa, ja que la Lluna era jo; així que li vaig dir a la mama:

-Mama, la Lluna sóc jo i el papa no està amb mi.
-Si, ja ho se, però a l’espai hi ha un astre que es diu lluna- hem va
dir somrient.

Jo hem vaig quedar al·lucinada i hem vaig posar súper contenta al saber que allà dalt, a l’espai hi havia un astre que portava el mateix nom que jo. Així que vaig parlar amb la mama i vam decidir que mentre el papa no estes a casa ella m’ensenyaria coses noves i faríem manualitats, disfresses… però tot inspirat sobre l’espai. Aquell mateix dia a la tarda ja vam començar a buscar informació per no avorrir-nos (ja que jo estava de vacances d’estiu i la mama no treballava). Quan va arribar l’hora d’anar a dormir jo estava molt emocionada, ja que demà jo i la mama construiríem un coet i ens faríem una disfressa d’astronauta, com el papa.

Al matí jo hem vaig llevar i jo i la mama vam esmorzar, quan vam acabar i ens vam rentar les dents vam començar a construir el coet. Vam utilitzar una caixa de cartró amb una porta retallada per fer la “cúpula” i en vam utilitzar una altre que vam doblegar per fer la punta del coet, llavors la mama hem va dir que decores el coet com vulgues… així que li vaig donar un estil “galàctic” ( jajaja ). Quan vam acabar el coet ens vam posar a fer la nostre disfressa d’astronauta, vam utilitzar uns jerseis blancs que la mama no utilitzava i els hi vam posar un cinturó, després vam escriure cadascuna el nostre nom en un tros de tela i la mama va cosir-los a les samarretes; un cop va estar cosit vam agafar permanents i les vam acabar de decorar. Després vam fer els cascs, vam utilitzar dues caixes de cartró, retoladors de colors i tisores.

Vam estar jugant tota la tarda, fins que va arribar l’hora de sopar; ho vam deixar tot preparat per demà seguir jugant. Els dies van anar passant i la mama i jo vam seguir jugant, aprenent coses sobre l’espai, però sobre tot vam crear records que mai oblidarem i que ens van unir més que mai.

Quan van passar els dos mesos el papa va arribar a casa i la mama i jo el vam rebre amb una petita festa que havíem organitzat (amb un pastis, banderoles, música… però sobre tot, molta il·lusió i amor). Vam explicar al papa tot el que havíem fet durant els dos mesos i ell ens va explicar tot el que havia vist i aprés sobre la lluna, hem vaig quedar flipant!! I des d’aquell mateix moment vaig saber que de gran volia ser astronauta per poder complir el meu somni: ANAR A LA LLUNA!!

I fins aquí la meva “aventura”, però no us penseu que serà la ultima que us explico… tinc milers de anècdotes, moments i aventures per explicar.

Apa, fins la pròxima!

“Ballarem”, “Mi pequeño diario” i “El senyor fantasmal” – Esplai Farfalla, 3r premi

28.04.2020 |

BALLAREM

Autora: Maria Batllé

Hola sóc l’Alex i aquestes són les meves amigues: L’Anna, l’Alba i l’Ariadna, juntes som l’equip A, ens vam prometre que no ens separaríem mai però… a l’institut, tot va canviar… L’Anna se’n va anar a l’equip de futbol, l’Alba al de les animadores i l’Ariadna al de ciències. Em vaig sentir molt sola, i vaig anar a l’aula de música, allà vaig cantar i va venir el Nil, un nen simpàtic que era sord. Jo no ho sabia, i pensava que m’estava espiant, per això el vaig insultar.  Ell m’ho va explicar tot, i jo em vaig disculpar, li vaig preguntar; -Com pots escoltar la meva música?. Ell em va respondre: – No l’escolto, em fico dins… I llavors em va fer posar la mà a l’altaveu. Em va dir: -Ja sé que sóc sord, però sé fer de DJ.

Per la nit, em vaig donar compte que l’equip A i jo ens havíem separat. Mentrestant vaig pensar com ens podríem tornar a reunir…. De sobte, la bombeta se’m va encendre. Ens podríem presentar al concurs de talents, però no seria gens fàcil, perquè el jurat eren: el director i la seva filla, la Miranda, la pitjor nena del món. Però jo sabia que podríem guanyar. Al dia següent els hi vaig comentar, però…. Em van dir que no, perquè no els interessava. Al cap de 5 minuts, el Nil em va preguntar si participaria al concurs, però li vaig dir que no, no estava d’humor per participar-hi.

La nit del concurs, vaig veure que les meves “amigues” no portaven la mateixa roba que el seu equip, es veu que portaven la roba que vaig dissenyar jo! I portaven una de sobres, de la meva talla! Me la van donar i em van explicar que els dies abans, ho estaven preparant tot! Però quina cançó ballaríem? –vaig preguntar. Em van dir que ja havien triat una, i era la meva!!! Em vaig posar tant contenta, que el somriure m’arribava d’una orella a l’altre!

Vam sortir a l’escenari i a tothom li va agradar tant la coreografia que la Miranda va haver de votar en verd! Vam guanyar el concurs, el trofeu, però allò era el menys important, el que m’importava era que havia tornar a guanyar l’amistat de l’equip A!

MI PEQUEÑO DIARIO

Autora: Judith

Hola pequeño diario en el dia de hoy hemos estudiado una cosa bastante interesante que me contó mi madre hace muchos años. En el cole hemos estado hablando de cuando surgió la tragedia del coronavirus mi madre me contó que tuvieron que estar encerrados en casa más de un mes y medio . Y la verdad suerte que no me pasó a mi porque soy un culo inquieto.

16/4/2040

Hoy en el colegio me han dicho que me tengo que aprender el baile de renegate de tik tok y pues claro le he preguntado a mi madre y hemos pasado toda la tarde ensayando.

17/4/2040

En el colegio hemos hecho manualidades y al llegar a casa mi madre me ha explicado que ella de pequeña iba a un esplai súper molón se llamaba esplai farfalla  y  me ha explicado que tenía a unos monitores que se llamaban Claudia, Abril, Isa, Xavi……

18/4/2040

Hola mi diario, hoy mi madre me ha contado otra de las cosas que pasaron en la época del coronavirus o también llamado covid19 . Me dijo que en símbolo de agradecimiento a los sanitarios cada día a las 20 : 00 en punto aplaudían para animar a los sanitarios a continuar así.

EL SENYOR FANTASMAL

Per llegir el conte amb il·lustració de l’Èric Rebullida, feu clic aquí!

“L’Altell i les Joguines” – Esplai Ara Mateix, 3r premi

28.04.2020 |

L’ALTELL I LES JOGUINES

Autora: Dina

Habitació d’en Pau (un nen de sis anys).

Es troben al mig de l’habitació les quatre joguines més importants per en Pau, l’os de peluix sembla molt preocupat, els altres tres alguns saben més que altres però no s’han assabentat del que passa realment.

BARBIE: Per què m’heu despertat de la maleïda migdiada? Alguna cosa molt important ha d’estar passant perquè sinó no li trobo cap sentit!

COTXE TELEDIRIGIT: Barbie!! Que no te n’adones de que ha passat? No trobes a faltar a ningú?

OS DE PELUIX: (Amb to irònic i enfadat dirigint-se a la barbie) Esclar que no! És una egoísta que només li interessa dormir la seva meravellosa siesta i no els seus companys!

COTXE TELEDIRIGIT: Tranquil os, sabem que t’està afectant molt la seva marxa però aconseguirem trobar-lo. I sobretot no ho paguis amb nosaltres.

BARBIE: (mirant a l’os amb pena) Ostres! Es tracta del teu pare? (Comença a fer moltes preguntes i parla molt ràpid i cridant) Que li ha passat? On està? Està bé? L’han tirat a les escombraries? Ja no el vol el Pau?

PLAYMOBIL: Tranquila! Prou ja, no? Si, s’ha perdut i només l’os sap que li ha passat així que ara ens calmem tots, respirem i que ell ens expliqui que ha passat i llavors pensem un bon pla!

(Tots agafen les cadires i es posen al centre de l’habitació per parlar-ho tot amb calma)

COTXE TELEDIRIGIT: Va ós, si ens expliques amb detall el que li ha passat tot sortirà bé.

OS DE PELUIX: (Plorant desesperat) Esque tot és culpa meva! Jo estava amb ell en aquell moment i no vaig poder fer res!

PLAYMOBIL: Tranquil os, com tu has dit no vas poder fer res, estic segura que si ho haguessis pogut fer ho hauries fer.

BARBIE: Esclar! Vinga ara el més important és que ens expliquis el que ha passat i

ho arreglem!

OS DE PELUIX: D’acord, moltes gràcies a tots! Doncs jo estava amb ell i havíem vist algo moure’s fora de l’habitació i hem decidit sortir i quan estavem fora ham vist que estaven pujant caixes de roba d’hivern de la mare i jo li ha dit que marxessim ràpid, ell no m’ha fet cas i ha anat a veure que hi havia dins les caixes i llavors m’he enfadat i li he dit que el deixava allà i marxava i quan estava entrant a l’habitació he vist com la mare agafava la caixa on estava ell i la guardava però ja era massa tard per fer alguna cosa.. Em sap molt greu per ell…

BARBIE: (Dirigint-se a l’os de peluix) Ostres, em sap greu com t’he contestat abans, no era conscient del que passava!

PLAYMOBIL: Vinga llavors barbie agafa la pissarra, os ordena les cadires, cotxe els bolígrafs i jo vaig a controlar l’horari d’en Pau!

Tots desapareixen d’escena.

Entra la barbie amb la pissarra a la sala on es troba l’os amb les cadires ja ordenades i llestes i entre els dos col·loquen la pissarra.

BARBIE: Va tranquil, ja veuras com tot sortirà bé.

OS DE PELUIX: Moltes gràcies per tot enserio, si no fos per vosaltres no se com ho hauria fet!

Entra el cotxe teledirigit amb els bolígrafs de tots colors i el playmobil amb l’horari d’en Pau.

PLAYMOBIL: Tenim lliure durant gairebé dues hores ja que en Pau està a classe de teatre i els pares estan treballant.

COTXE TELEDIRIGIT: Perfecte doncs vinga! Pensem opcions per on poguem pujar a veure’l!

BARBIE: Podem pujar per les escales!

OS DE PELUIX: No! La mare les ha tancat ja… i obrir-ho és impossible perquè està molt amunt!

COTXE TELEDIRIGIT: També tenim les tuberies, alguna hauria d’arribar a dalt!

OS DE PELUIX: Playmobil! Mapa de les tuberies!

PLAYMOBIL: Hi ha una que va des del lavabo fins a l’altell, és molta pujada però crec que entre tots ho podem aconseguir!

BARBIE: Perfecte ja tenim el lloc per on pujar ara necessitem saber el com i crec que la persona que més ens pot ajudar ets tu! (senyala al cotxe teledirigit)

OS DE PELUIX: Exacte ja que si et poses el turbo pots pujar pujades fàcilment.

COTXE TELEDIRIGIT: Nois… em sap greu però jo no ho veig gaire segur aixó d’utilitzar el meu turbo… crec que haurieu de seguir sense mi… m’estio molt al teu pare però no em veig en cor de fer-ho…

BARBIE: Enserio? No estàs disposat a ajudar a un bon amic que està en perill? OS DE PELUIX: No m’esperava això de tu… i suposo que el meu pare tampoc… COTXE TELEDIRIGIT: Ho sento però no puc…

PLAYMOBIL: No ho fas per mandra o tens alguna altra raó?

COTXE TELEDIRIGIT: Bé nois… Pensava que mai hauria d’explicar aquesta història…

BARBIE: (amb impotència) No són moments per historietes o ena ajudes o no però ràpid que ara només ens queda una hora!

OS DE PELUIX: No, no… No passa res barbie deixa’l que s’expliqui i haviam si ara ho entenem millor tot.

COTXE TELEDIRIGIT: (parla a poc a poc i trist) Moltes gràcies intento ser breu… El meu pare quan era jove i jo només era un nen va haver d’escapar d’una altra joguina molt malvada i llavors per poder-se ensortir va posar el turbo i es veu que el tenía espatllat i llavors va explotar i es va trencar en mil bocins…

PLAYMOBIL: Ostres no en sabíem res… ens sap molt greu… si no ho fas ho entendrem…

BARBIE: Si… i em sap greu com t’he contestat abans….

COTXE TELEDIRIGIT: Tranquils nois, ho faré, per ell i per nosaltres!

TOTS: (s’abracen i criden) Si!! Per ell!

Barbie es dirigeix a l’os pare. Els altres es queden congelats.

BARBIE: Tu i jo mai hem sigut gaire amics… bé la veritat és que jo no en tinc gaires… però tu ets una joguina que es fa estimar per tothom amb el teu gran cor. Vas ser l’únic en rebrem el primer dia, quan vaig arribar amb una por terrible a questa casa sense saber amb qui em trobaria… Tu em vas ajudar el primer dia quan ningú ho va fer així que et dec una i per tant faré el possible per treure’t de l’altell…

El cotxe teledirigit es dirigeix a l’os pare. Els altres es queden congelats.

COTXE TELEDIRIGIT: Amic… Saps que t’estimo molt… faré el possible per salvar- te… i sí, em fa molta por que em pugui passar alguna cosa com al meu pare, però un dia un bon amic em va ensenyar que per un amic s’havien de deixar les pors enrere i lluitar com un valent així que ho faré!

Playmobil es dirigeix a l’os pare. Els altres es queden congelats.

PLAYMOBIL: Pfff… Si sapiguessis com estan les coses per aquí baix Quan

aconseguim treure’t ja veuras com t’estimem tot perquè estem movent cel i terra per poder-te salvar de l’altell… Ets la joguina amb més bondat dins seu que he conegut i sé que ets molt fort i mai vols que la gent t’ajudi ja que ets molt tossut peró ara és hora de que et deixis ajudar per les joguines que més han necessitat la teva ajuda.

L’os de peluix es dirigeix a l’os pare. Els altres es queden congelats.

OS DE PELUIX: Pare… Tu i jo sempre amb les nostres baralles… Sempre per una cosa o altra acabem així però és perquè tu em vas ensenyar a lluitar per tot el que volia i ara els dos som molt tossuts… però ens estimem molt i ho sabem i tant l’un com l’altre lluitaria el que fos per fer el bé i jo et salvaré de totes les maneres possibles… sé que no m’hauria d’haver enfadat per aquella tonteria i ara em sap molt greu… quan sortim d’aquesta et prometo que faré el possible per passar molt de temps els dos sols fent coses de pare i fill.

Els quatre es disposen a ajudar i ja tenen el pla fet.

COTXE TELEDIRIGIT: Perfecte llavors jo utilitzo el turbo per pujar primer i portaré a sobre la barbie i el playmobil i tu os estaras esperant a la porta amb el coixí ben llest perquè no ens fem mal!

BARBIE: Si!! Vinga que nosaltres podem!

OS DE PELUIX: Exacte! Abans però ajudeu-me a posar el coixí bé! Que pesa molt i jo sol no podré!

Tots agafen el coixí i el preparen al costat de la tubería. La barbie i el playmobil pugen sobre del cotxe i l’os obra la tubería.

OS DE PELUIX: Vinga molta sort, vosaltres podeu!

Sonen uns cops a la porta i tots es fan els adormits, es pensen que és el Pau. En canvi el que entra és l’os gran.

OS GRAN: La que esteu montant per salvar-me eh… Que no sabeu lo tossut que sóc amb aquestes coses??

OS DE PELUIX: Pare!! Ai que content que estic! Ho sento pel que ha passat avui allà! Ha estat tot culpa meva.

OS GRAN: No fill, no et preocupis ha estat ha causa de la meva gran tossuderia…

PLAYMOBIL: Hola! Ens podeu treure? Nosaltres també volem saludar-te!!

L’os pare i el fill ajuden els altres i tots s’ajunten en una enorme abraçada plena d’amor verdader.

FI.