Image Image Image Image Image Image Image Image Image Image
Scroll to top

Top

Posts By comunicacio

Unes Jornades en contra de les agressions

23.01.2019 |
23-gener-2019

Autoria: Laura Aresté i Martí Odriozola, monis de l’esplai Turons i representats de la Comissió de Gènere  d’Esplais Catalans.


La vuitena edició de les Jornades de Lleure i Feminismes, organitzades per Casals de Joves de Catalunya, Esplais Catalans i l’Escola Lliure El Sol, van tractar les agressions masclistes i LGBTIfòbies a les entitats de lleure. Hi van participar més de 120 persones, que s’emporten un munt de reflexions i idees molt variades per aplicar a l’esplai.

Com hem de gestionar les agressions masclistes i LGBTIfòbiques? Com les podem treballar amb els infants de l’esplai? En cometem de manera inconscient? Les nostres entitats són espais lliures de discriminacions? La vuitena edició de les Jornades de Lleure i Feminismes partia, d’entrada, de molts interrogants sobre la taula. I tenia dos dies al davant de formacions, tallers i espais de reflexió per plantejar-se tot el que envolta un tema que sovint ens preocupa com a monitores de l’esplai. La cita era al Casal de Joves Can Ricart, al Poblenou, i l’objectiu, reflexionar sobre l’abordatge de les violències i discriminacions masclistes i LGBTIfòbiques a les entitats de lleure i als moviments socials.

Les Jornades van arrencar amb una ponència inicial a càrrec de l’Angel, un representant de la Crida LGBTI, i la Maria, de l’Assemblea Feminista La Filadora del Poblenou. D’entrada, una de les preguntes que aflorava tenia relació amb les etiquetes. Són necessàries? Són realment útils? Ajuden a combatre les discriminacions? En aquest sentit, l’Angel, de la Crida LGBTI, arguïa que “les etiquetes són una eina puntual d’apoderament i lluita per explicar una opressió d’un mateix sistema”. Per la seva banda, la Maria, en relació a la gestió posterior a un feminicidi, explicava que a La Filadora tenen un protocol de memòria històrica d’un feminicidi que consisteix a recordar el nom de la dona assassinada –amb pintades al carrer, per exemple– i posar èmfasi en el fet que no ha estat morta, sinó assassinada. Alhora, va donar diferents indicadors per contextos variats a l’hora de gestionar una agressió.

D’altra banda, durant la ponència, sobrevolaven alguns interrogants: un agressor que ha estat a la presó s’ha reformat? Si és així, com s’hi ha de relacionar el barri on va agredir? Pot tornar als espais? Se l’ha de vetar de tot arreu? Aquestes són algunes de les preguntes que es van intentar respondre i que deixem obertes per al judici i valoració de cadascú. Finalment, un dels comentaris que va tancar la ponència exclamava que a vegades ens centrem més a castigar a l’agressor que a crear un espai segur per a les agredides. I, en aquest sentit, les cures sempre han de ser prioritàries. Amb les reflexions encara rondant pel cap, vam encarar la segona part de la tarda: les comissions de gènere d’Esplac, Casals de Joves i l’Escola Lliure El Sol van dinamitzar un espai amb l’objectiu de radiografiar les nostres entitats des d’una perspectiva de gènere. Vam respondre un munt de preguntes per veure si, realment, al nostre esplai érem inclusives i fèiem tot el que podíem per garantir la igualtat i evitar qualsevol discriminació. I vam treure’n conclusions interessants.
Després d’aquesta dosi de realitat –que sempre s’agraeix, però no sempre és com una s’espera– vam viure la nit amb bona companyia. Vam gaudir d’un espectacle nocturn amb SCARS –sobre la igualtat, l’autoacceptació i l’autoestima– i del Microteatre «First Round», de Las Fritas, que posa de manifest les situacions de masclisme quotidià que pateixen les dones en diferents etapes de la vida.

I el diumenge va ser el dia intens! Repartides en els cinc eixos que articulaven les Jornades, en funció de les agressions –a les assemblees i grups de treball, als moviments socials i als espais d’oci, a les xarxes socials, amb la infància i amb les adolescents i joves–, vam participar en diferents tallers que van aprofundir en cada tema. Realment, van ser molt enriquidors i, en alguns casos, vam conèixer la realitat des d’una perspectiva d’un gran interès. També va ser útil compartir experiències, impressions i reflexions amb les persones que vam conèixer a les Jornades. I què hi diu, precisament, la gent que hi va venir? En general, va veure les Jornades com un espai segur, còmode i de reflexió que va propiciar l’aprenentatge de nous conceptes i noves realitats. Una de les conclusions van ser que cal fer-se cures a una mateixa i preguntar-se com estem i què necessitem. També es va subratllar la importància de la coeducació i de teixir xarxa per ser més fortes. I es va prendre consciència de les violències que exercim i que patim sense ser-ne conscients. En un altre sentit, cal destacar la necessitat de crear protocols antiagressions masclistes o LGBTIfòbiques en tota mena d’espais d’oci i la importància de potenciar les comissions de gènere de les entitats. A més, va ser, sens dubte, un espai d’apoderament per tal que la gent adquirís confiança i se sentís més segura a l’hora de tallar certes actituds del seu entorn.

De cara a l’esplai, i a altres àmbits de l’associacionisme, les Jornades van posar les entitats de lleure davant del mirall. Les assistents es van endur diversos debats per tenir amb l’assemblea de l’esplai i motivació, per exemple, per parlar-ne a la propera tancada de monitores. També van servir per prendre consciència que, sovint, a l’esplai seguim reproduint els rols de gènere que imperen en la societat. A més, s’hi va palesar la necessitat de repassar les conductes que hi ha dins l’esplai, que no sempre s’analitzen amb la profunditat suficient, i de seguir formant-nos en aquests espais tan necessaris.

Van ser, doncs, unes Jornades per aprendre i reaprendre, fer-se preguntes, debatre i créixer.

Soc indepe perquè de petita escoltava obrint pas?

11.01.2019 |
11-gener-2019

Autora: Andrea Torres, membre de la Secretaria Tècnica


Cançoners i contes que sembren ideologies, capítol 1.

L’altre dia parlant amb un amic ens va sorgir una pregunta que no ens havíem plantejat mai amb deteniment: com es va construir la nostra ideologia? Quan va aparèixer i per què? Quin va ser el punt d’inflexió on es van començar a encaminar, cap a una direcció concreta, els nostres ideals polítics?

Jo vinc d’un barri obrer que es va construir amb migrants de diferents indrets de l’estat espanyol i on cada cop s’hi han anat afegint d’altres d’arreu del món. D’una família de parla castellana, gens implicada en la política i, en general, d’un entorn bastant contrari al que soc ara ideològicament. Per tant, no he tingut des de petita uns referents que pugui dir que m’hagin encaminat cap els ideals polítics que tinc ara. El meu amic i jo, llavors, podem considerar que tenim una ideologia molt concreta que xoca amb el nostre entorn i, una tarda qualsevol, la reflexió per esbrinar d’on va sorgir la nostra mentalitat va començar a brotar.

Creiem que el nostre despertar polític (bé, o almenys el principi d’aquest) va aparèixer al començar l’institut. I què és allò nou que va començar a acompanyar-nos aquells anys? Sense cap dubte, la música. Recordo perfectament, com una companya de classe (que casualment -o no tant- era membre d’un esplai) va posar a l’hora del pati una música que no escoltàvem a la ràdio, ni a casa, ni enlloc; un grup de música que va aconseguir que de seguida comencéssim a aprendre’ns les seves lletres: Obrint Pas. Altres companyes de classe coneixien el grup i van començar a proposar cançons d’altres grups semblants. Música reivindicativa d’esquerres, en català, indepe i amb lletres que tenien missatges polítics directes que gent com jo no havíem sentit habitualment.

“Som la lluita que hem compartit,
som la pedra en la barricada,
som el poble per construir.”

Si bé d’un principi només ens agradava el ritme de Ska i festiu de la música, poc a poc vam anar introduint-nos en els missatges i fent-los nostres. Els anys passaven i enteníem més les lletres i cada cop fèiem encara més nostre el missatge. L’estil de vida, de pensar, de vestir i de viure havia agafat un rumb concret.

I no ha estat fins ara, que pensant en aquelles persones que ens van fer conèixer aquests grups de música, ens hem adonat que la majoria eren membres d’esplais i caus. Coincidència?

Obrint els ulls al món

09.01.2019 |
09-gener-2019

Autoria: Participants Summer School 2018


Aquest article ha estat escrit per les persones participants d’Esplac al Summer School 2018:  Júlia Díaz, Esplai Matinada-Pòrtics (BCN); Bernat Llopis, Esplai Espurna (BCN); Núria Merino, Esplai Petikipeti (La Palma de Cervelló); Anna Sanmillán, Esplai Petikipeti (La Palma de Cervelló); Mar Gordó, Esplai Sarau (Sant Cugat del Vallès).

 

Endinsar-se en aquesta aventura era la primera experiència internacional amb Esplac per la majoria. Hi anàvem amb moltes ganes però també amb forces nervis. Entre nosaltres no ens coneixíem i això també era un repte que acabaria molt bé.

Arribem totes juntes un diumenge a la tarda, després de vuit hores de viatge, a una casa enorme, Kurt Löwenstein (Werftpfuhl, Alemanya). Ens instal·lem, fem descoberta de la casa i baixem a sopar. Després, fem la open-session i la primera nit al Keller Bar, el bar de la casa que cada nit gestionarà un grup de persones diferents (Esplac decidirem fer-ho la tercera nit). Cares noves de nacionalitats ben diverses coincidim en aquest espai, totes amb experiències i expectatives ben diferents, i algunes amb la incertesa de si fan bé de ser allà. Però no és moment de preocupacions sinó de començar a endinsar-nos.

L’endemà, en grups d’unes vint persones i dues teamers parlem sobre consentiment i a través del teatre social participatiu ens plantegem com afrontar diferents situacions violentes que es podrien produir a la casa. Se’ns introdueix el tema d’enguany, Organising Activism, a través de diferents dinàmiques de debat i reflexió tant en grups petits com en grups més grans. Ens sorprèn veure com un concepte tan bàsic té interpretacions tan diverses i comencem a veure i entendre la manera de treballar de les diferents organitzacions polítiques i socials.

Se’ns presenten 3 Teamworks: Online Fun, Artivism o How to grow up an organisation. No totes acabem formant part del que preferíem en un principi però com anireu veient això acaba sent un fet del tot irrellevant. Els següents dies, ja amb el nostre Teamwork, prenen sempre una rutina força semblant. Després d’esmorzar, ens trobem al Halle (una de les sales de la casa) i comencem els dies amb un energizer, altrament conegut com joc d’activació. Tot seguit, cadascú es dirigeix al seu grup de formació i fem sessió fins les 12.30 amb un descans pel mig. En acabar dinem i tenim temps per descansar o per participar d’alguna dinàmica o formació extra que algú, voluntàriament, potser ha organitzat. Després del descans, tenim sessió fins les 18.30, que és hora de sopar.

Amb la panxa plena, ens toca reunir-nos amb el nostre Reflection Group. En aquest espai estem amb un teamer diferent al que ens dinamitza el nostre Team Work i amb unes 6 companyes més d’altres grups. És un espai per expressar com estem vivint l’experiència i si tenim alguna proposta de canvi. Un espai que acaba sent el nostre petit refugi de confiança al final del dia. Sovint, entre aquest espai i l’oci nocturn, quedem disperses descansant o xerrant entre nosaltres. A la nit ens trobem al Keller Bar o petem la xerrada fora de la casa.

De primeres cap de nosaltres acabava de tenir gaire clar què volia dir realment Organising activism o quines eines ens podria aportar. Al llarg dels dies vam anar entenent la importància d’estar organitzades i d’aprendre a utilitzar totes les eines que tenim a l’abast per estendre el nostre missatge com a activistes d’una manera clara, crítica i potent. Ho vam aprendre de mil maneres diferents, ho vam aprendre veient vídeos, escoltant i analitzant cançons, fent rol-playing, pluges d’idees, jocs amb papers i post-its de colors, dibuixos, collages i cartells individuals i col·lectius… ho vam fer compartint les lluites que portàvem cadascuna i a través de la participació i escolta activa per formar-nos plegades en aquesta setmana tan especial.

“If you want to make a change you have to be on the center of the issue, on the real life”

“Social media is an illusion of freedom that doesn’t exist and there you risk to get stuck in your own bubble”

“Don’t mourn, organize!”

Frases com aquestes són les que vam apuntar a les nostres llibretes, frases que van anar sortint als debats i que ens recorden ara, escrivint aquest article, que juntes i organitzades hem de sortir de les nostres bombolles i lluitar dia a dia per la llibertat real.

Potser moltes de vosaltres ara estareu pensant: “buf, és en anglès i el meu nivell no és suficient… millor que no ho intenti perquè no entendré res!” Els participants d’aquesta activitat teníem nivells d’anglès molt diferents i això no va ser cap barrera encara va reforçar més la cohesió entre parlants del mateix idioma. Donar i rebre suport a l’hora de comunicar-nos és una de les coses boniques d’aquestes experiències internacionals.

Tornem al tema que ens ocupa; aquest activisme evidentment ha de ser interseccional i és per això que en un espai de formació on interaccionen organitzacions de realitats tan diverses és super ric crear espais no mixtes, espais segurs i feministes per empoderar-nos i deconstruir-nos plegades.

Quin lloc millor on crear aquest espai no-mixte que feminitzant, per una nit, l’espai d’oci principal, el Keller Bar! Celebrem la Women and Trans evening on compartim experiències o parlem de dones referents dels diferents països i també de les nostres realitats, ballem i cantem plegades!

Un altre vespre es fa la Masculinity Reflection, activitat nocturna a la qual es demana l’assistència de tots els nois presents a la formació però no es tanquen les portes a la resta de persones. Ens separem en dos grups perquè som forces les que volem participar de la conversa, i comencem a compartir experiències a partir de preguntes que ens plantegen els teamers com: “When did I feel not.. (women/men/trans..) enough?” o “When has my masculinity hurt somebody?” Es crea un ambient molt íntim i s’expliquen vivències molt personals que potser mai abans s’havien compartit en un espai de reflexió; experiències, preguntes i dubtes que ens enriqueixen i teixeixen un vincle molt sa i potent entre les presents.

Amb els dies ens adonem que aquesta experiència ens omple més del que esperàvem. Les formacions ens transporten a uns debats culturals que ens fan adonar de la importància, l’interès i la força que té l’internacionalisme. Poc a poc anem coneixent més d’altres realitats amb les quals ens sorprenem o, en alguns casos, ens hi veiem reflectides, i això reconforta, ens encoratja i ens uneix encara més en la lluita comuna. Resulta molt interessant la confluència d’entitats de caires diversos: joventuts de partits polítics, organitzacions de treballadores, d’altres que preparen activitats diverses destinades a col·lectius concrets com ara dones, infants i joves… Només coincidim amb una altra entitat orientada a l’educació en el lleure, potser ser-ne més ens hagués aportat altres idees i jocs aplicables al tornar a casa, però el cert és que aquesta varietat d’organitzacions que lluiten per un canvi social des de diferents perspectives i estrats socials ens enriqueix i amplia horitzons i és això el que ens enduem cap a casa, cap a l’esplai; transformació, vivències intangibles i creixement de la profunditat amb la que eduquem, ara i aquí.

80 anys d’esplai GMM!

07.01.2019 |
07-gener-2019

Autoria: monis de l’esplai GMM 


Quins nervis, quins nervis! La mare em parla d’un temps on ella va ser molt feliç, però jo ara només veig gent estranya que em somriu i em diu que comparteixi el berenar. Hi ha molts nens i nenes i, juntes, hem descobert quines seran les monitores que tindrem aquest any. Ens han explicat que jugarem i ens ho passarem molt bé.

Potser les monitores tenien més raó de la que em pensava… Ara com a últim any de jove, me n’adono que a l’esplai he viscut històries que m’han fet ser qui sóc. Ara entenc perquè passàvem tanta estona gestionant els conflictes que teníem com a grup; entenc perquè era tan important escoltar i ser escoltada; entenc què significa cuidar a les amistats; i ara entenc, per fi, tot el que he après jugant.

Quins nervis, quins nervis! Estic asseguda en una rotllana, envoltada de la gent que m’ha acompanyat durant tot aquest temps, però ara, com a monitora, tot em sembla diferent. Aquí comença la següent partida d’un joc compartit des de fa tants anys. Totes aquelles activitats i tots aquells valors que ja formen part de mi, avui, em toca transmetre’ls a tots els infants. D’aquesta manera poder compartir amb elles el que és viure i sentir l’esplai GMM. I ara entenc, per fi, què vol dir educar en el lleure.

 

Captura de pantalla 2018-12-05 a las 15.09.42

La nostra responsabilitat de justícia global amb Palestina

27.12.2018 |
27-desembre-2018

Autor: Espai de Coordinació Internacional d’Esplac.


Esplac es posiciona per reivindicar el dret a viure del poble palestí, es solidaritza amb la seva resistència i denuncia la impunitat de l’apartheid que exerceix l’Estat d’Israel.

A la passada Assemblea General Ordinària d’Esplac, celebrada el 24 i 25 de novembre del 2018, es va aprovar la resolució presentada pel projecte Creem Llaços que instava a Esplac a signar el manifest de la Coalició Prou Complicitats amb Israel.
El projecte Creem Llaços, format per monitores de diferents esplais d’Esplac, treballa amb entitats d’educació en el lleure palestines amb l’objectiu de crear una xarxa de solidaritat internacional. Aquest any 2018 es compleixen 70 anys de la creació de l’estat d’Israel en el territori palestí. Des d’aleshores, Israel actua amb total impunitat en la la persecució ètnica de la població palestina, la destrucció de les seves comunitats i la construcció d’un sistema de segregació i control, provocant el desplaçament de milions de persones.
En aquest context d’opressió i ocupació, els drets dels infants són vulnerats cada dia: privació de la identitat, persecució, empresonament i assassinats. Cada any, més de 500 infants i adolescents són arrestats.

Des de Creem Llaços creiem que la nostra responsabilitat és visibilitzar la lluita de les entitats palestines que, com nosaltres, treballen en l’educació en el lleure per una transformació social real. No només pel nostre ideari com a esplai, sinó també perquè des de les institucions polítiques catalanes existeix una llarga llista de complicitats amb Israel.

Esplac alcem la veu perquè són 70 anys d’ocupació, de persecució, de matances i de violència. Dia a dia, la resistència palestina combat l’opressió d’un Estat que li nega la identitat i l’existència. És per això que des d’Esplac signem el manifest de la Coalició Prou Complicitat amb Israel. Aquesta coalició catalana fa d’altaveu del moviment civil palestí que s’organitza en el BDS (Boicot, Desinversió i Sanció a Israel). Aquest reivindica tres punts:

  1. Que l’exèrcit d’Israel desmilitaritzi el territori palestí. És a dir, la retirada dels soldats, retirada dels assentaments, retirada dels controls militars i caiguda del mur.
  2. Respectar les fronteres que la llei internacional va establir i, per tant, acabar amb l’ocupació del territori palestí.
  3. El retorn de totes les refugiades palestines, les quals a data d’avui ja sumen més de sis milions.

La signatura d’aquest manifest per nosaltres significa, en primer lloc, denunciar Israel com a Estat que practica l’apartheid a la població palestina. En segon lloc, revisar-nos per caminar cap a una justícia global, defensant la lluita palestina i denunciant les entitats que públicament defensen l’ocupació. Per últim, impulsar que Esplac se solidaritzi amb més lluites internacionals.
Des d’Esplac, per una banda, tenim la responsabilitat de posicionar-nos front una ocupació que vulnera els drets dels infants i els joves privant-los de les llibertats i drets humans. Per altra banda, signar aquest manifest significa posicionar públicament la nostra solidaritat amb les entitats palestines amb qui compartim projecte.

Llibertat pel poble palestí!

Sobre una setmana fantàstica de replantejaments i de reflexions personals- Formació d’arribada.

13.12.2018 |
13-desembre-2018

Autora: Natalya Chetverova, SVE alemanya a Terrassa i monitora de l’esplai La Fera.


Sembla que, com a voluntària, no només he descobert les meves responsabilitats en l’organització que m’acull, Esplac, sinó que també, durant l’any, la responsabilitat de participar en les formacions sobre el meu projecte SVE finançat per la Unió Europea. Per aquesta raó, vaig anar, acompanyada de l’Aleksi, el dilluns 26.01.11 durant quasi una setmana a Girona.
Tot i que la ciutat (en la que tenia altes expectatives gràcies al fet que molts amics em deien que Girona és probablement la ciutat més bonica de Catalunya) em va encantar, l’alberg estava situat al centre i les relacions amb les persones no van ser tan negatives com pensava. Realment, no volia participar-hi al principi.

Sentia que era una pèrdua de temps i preferia passar temps amb els meus nous amics i amigues a Terrasa que escoltant a persones de la Unió Europea que, probablement, m’explicarien coses molt allunyades a la meva realitat, coses que no em servirien o coses que ja conec. Aquest era el meu pensament al principi, i després d’aquesta fantàstica setmana, realment me’n penedeixo de la meva actitud presumptuosa, ja que em sento com si hagués passat per alt molts moments fantàstics al principi. Molt ràpidament els formadors i les formadores em van demostrar el contrari i una setmana de profundes reflexions, noves idees i la motivació em va tornar. Em va agradar com els formadors i formadores van organitzar el programa de manera que mai fos avorrit. Em van agradar molt i van organitzar activitats de treball en equip on ens trobàvem barrejats diverses vegades durant les activitats.

De forma informal, jugant a jocs “ximples”, fent collages, representant obres de teatre, etc. estàvem educant-nos sobre moltes coses interessant pel nostre any SVE, de manera que va ser MOLT interessant i informatiu.

Així mateix, em va servir molt perquè l’educació informal és una forma de treballar als esplais i de treballar amb els infants que jo puc aprofitar dins del meu context. Vaig aprendre molts mètodes nous, divertits i que no esperava per utilitzar en el meu grup, o per explicar-ho als i les monis que podrien estar interessats (durant la setmana acabaré d’escriure tots els mètodes a la meva llibreta).

Aquesta formació em va generar tornar a repensar molts aspectes de la meva vida, aspectes que no havia pogut pensar-hi abans… la meva perspectiva sobre la cultura i la interculturalitat va canviar: vaig ser més conscient del meu impacte cultural (en el qual no creia abans, ja que no hi ha òbviament una “cultura alemanya”); he acabat aprenent la diferència entre multi i interculturalitat i vaig aprendre com la cultura és una de les raons per les quals de vegades, de forma inusual, dormo fins a 14 hores al dia (es tracta del “xoc cultural”, una paraula contundent que significa trobar-te en un ambient que diferent del que no estàs acostumat, de manera que el cervell ha de descansar més i a vegades ho fa dormint).

En general, aquesta formació m’ha provocat un nou interès sobre totes aquestes coses que mai havia pensat abans. Després d’acabar la formació i he continuat pensant. Fins i tot, setmanes després d’aquesta formació em trobo perduda enmig d’aquests pensaments sobre el meu impacte cultural, sobre com la meva visió ha canviat i canviarà. He tornat a ser conscient de com soc d’afortunada d’estar aquí i quina gran oportunitat és aquest lloc per obrir la meva ment. Òbviament pots tenir una ment oberta però no pots aprendre realment d’una altra vida o agafar una nova perspectiva només observant els altres des de la distància (des del teu propi país). Vaig conèixer molta gent, que està fent més o menys el mateix procés de redefinir-se i reconstruir-se i trobant el seu espai en un nou país.

Sembla una mica estrany, però estic contenta d’haver estat “forçada” a venir en aquesta formació perquè, de no ser així, hagués perdut una part molt bonica i important del meu SVE.

El dia a dia se’m menja

23.11.2018 |
23-novembre-2018

Autora: Alba Lafarga, exmonitora de l’esplai Eixam i membre del Grup de Treball de Som Esplai.


Començo aquest article advertint al lector que no sóc cap experta en dinàmiques de grup ni en el funcionament de les reunions. Avui parlo a partir del que he pogut anar acumulant a la motxilla personal sobre el paper transformador dels esplais.

Entre les nostres reivindicacions més populars es troba l’eslògan d’ ‘Eduquem per transformar la societat’. Sí, segur? És possible que el treball continu amb els infants i joves, dissabte a dissabte, facilitant les intervencions de cadascú, generant dinàmiques de respecte i escolta vers els altres, tingui el seu efecte transformador en la societat. Però si el té, serà d’una manera fortuïta i no pas per la decisió conscient que fos així.

Som voluntaris i no concebem la nostra funció d’una altra manera (vegeu l’article del Dani Costa ‘Però tu cobres per fer esplai, no?’) i això fa que, apart de la família, les amistats, els estudis i la feina dediquem una part molt gran del nostre temps al treball amb infants i joves. Perquè creiem que un mon millor és possible.

Però no ens enganyem, en les assemblees, sovint caiem en un qüestionar-ho tot que anul·la la presa de decisions en assemblea (que si no hem de comprar en aquest supermercat sinó al comerç proper, no hem de celebrar el Nadal perquè som laics, de colònies hem d’anar amb transport públic que el bus contamina massa, etc.) i el dia a dia de l’esplai es menja el temps per pensar i reflexionar sobre els efectes ulteriors de la nostra tasca educativa. Al final, sembla que qui dia passa any empeny, i si aconseguim muntar els campaments amb un pressupost minúscul o fer la justificació de les subvencions a temps, ja hem guanyat una gran batalla (i tant! Que ho és! La burocràcia és complicada, i els constants canvis en els equips no fa altra cosa que posar traves a la transmissió del coneixement i del savoir faire de l’equip anterior). Però això no vol dir que la dinàmica accelerada del dia a dia acabi amb la nostra capacitat reflexiva i de prendre distància amb les nostres tasques diàries.

És molt difícil prescriure solucions als diferents equips de monitors i monitores, però, apart de fer-vos reflexionar sobre l’existència o absència de mirada de futur en el vostre l’esplai, potser cadascú pot trobar la manera d’incorporar la prospecció de l’esplai. Per això, és necessari que l’equip tingui en ment que s’ha de treballar a dues velocitats: una del dia a dia, i una altra de prospectiva: que estigui allunyada de la quotidianitat i pugui preveure les accions destacades i reflexionar sobre el sentit de realitzar-les. S’ha d’aconseguir encabir en les agendes de tancades i reunions un espai per observar amb distància el ‘què’ estem fent i el ‘perquè’. Potser no cal dedicar-hi una hora de llargues reflexions i comentaris, sinó, simplement, donar un sentit compartit per tothom a les qüestions més bàsiques de l’esplai i relacionar-les amb l’objectiu quimèric de transformar la societat. Aquesta és només una de les moltes maneres d’incloure un dels objectius més destacats dels esplais en el dia a dia i adonar-nos que no només estem treballant pel nostre petit grup d’infants i joves, sinó també per les seves famílies, pel barri i la ciutat. La reflexió hauria de ser una part intrínseca del tarannà dels esplais.

La implantació de l’Era en Gifs

20.11.2018 |
20-novembre-2018

Autora: Cèlia Nisarre, membre del Grup de Treball de Som Esplai i exmonitora de Esplai Turons de Barcelona.


Fa poques setmanes de la implantació del nou aplicatiu de gestió pels esplais d’Esplac i les primeres opinions no s’han fet esperar. Aquest equip d’investigació ha fet una cerca depurada de les funcionalitats de l’aplicació i de les sensacions que ha generat en la població monitoril en general.

1. La gràfica
Feia temps que es demanava una cosa més “intuïtiva”, que bàsicament volia dir que no et sagnessin els ulls en mirar l’aplicació. Aquest punt s’ha complert favorablement i el color taronja corporatiu d’Esplac rellueix a les nostres pantalles.

2. Les opcions de socialització
MARE MEVA TITUUUUUUUU! El 2.0 ha arribat per quedar-se!!! I per mostra, l’opció de felicitar a totes les monitores d’Esplac, encara que no haguessis sentit mai ni tan sols el nom del seu esplai.

I atenció, que això no és tot! També la resta d’usuàries et poden felicitar a tu. I no és maco que gent random t’enviï un missatge de felicitació predeterminat? Això ens uneix!

Per altra banda, pots veure lo cutres que són els logos dels altres esplais i això, vulguis o no, uneix molt perquè veus que no estàs sol en aquest món cruel del lleure i l’associacionisme.

Per posar un “però” a això de la socialització, aquest equip només pot dir que l’aplicació té un apartat “t’he vist” que fa molta por… QUÈ HAS VIST? QUI ETS? QUÈ VOLS DE MI?

3. La rapidesa
L’entrada d’informació és molt ràpida. Tens la sensació que has omplert totes les dades abans fins i tot de què tots els monis del teu esplai sàpiguen com entrar a l’Era! R-E-A-L.

I si l’entrada d’informació és tan ràpida… se suposa que la “sortida” també, però…


Jo buscant les càpsules formatives que pot fer el meu esplai.

4. La informació
Quan a les tècniques de sector les van informar que hi hauria l’opció de convocar i recordar les reunions:

EXPECTATIVES

REALITAT

Tens accés directe als articles del SomEsplai i això segur que fa pujar les visualitzacions perquè les monitores sempre s’interessen pel que passa al seu voltant.

Admetrem que ens van entrar els nervis en veure la secció del “Gif del dia” perquè pensàvem que potser faria la competència a aquesta humil secció.


Després vam descobrir que era autogestionada pels esplais i se’ns va passar.

ELS ESCÈPTICS aka HATERS GONNA HATE

Els “vintage”:
Ens referim als dinosaures de l’esplai. Aquella gent que amb una miradeta prepotent diu: “Per mi sempre serà l’Esplac.net” o “recordes que repensàvem l’Assac Online? Allò si que era dur!”. No sabeu la sort que teniu de tenir un aplicatiu en color!


Els que no compren la grossa:
JO PASSO-O-O-O-O-O-O! Vaja, els que facis el que facis seguiran sense entrar. Tranquils, seran els mateixos que no llegiran aquest article.

Perdent terreny, autosuficiència i castanyes calentes

14.11.2018 |
14-novembre-2018

Autor: Natalya Chetverova, SVE alemanya a Terrassa i monitora de l’esplai La Fera.


Vaig arribar a Barcelona el 23 d’octubre sent l’última persona voluntària per Esplac. Després d’aplicar pel projecte Creuant Mirades quasi massa tard i prepar-ho tot en només tres setmanes, puc dir que aquest projecte pot ser considerada la cosa més espontània que he fet mai. Vaig arribar a Catalunya sense conèixer gens la llengua i vaig trobar-me responsabilitats i complicacions que havia d’afrontar.

Just havia acabat l’escola, fet 18 anys i estava motivada per participar en una experiència internacional o simplement volia aprendre com viure pel meu compte abans de començar la universitat. Quan vaig dir als del meu voltant que me n’anava a Terrassa, em van dir que era “valenta” per marxar a un lloc completament nou. Després d’un mes aquí, veig la magnitud de tot això.
Quan experimentes el que significa viure pel teu compte, esdevens de sobte un adult. Però en realitat sento just el contrari: és com ser nena altre cop. En el procés de convertir-se en adult has d’aprendre-ho tot altre cop: sí, mai abans havia cuinat; evidentment que sé anar al supermercat però ara és completament diferent i ja no parlo de les altres responsabilitats com pagar un lloguer, cosa de la qual mai m’havia ocupat abans. Jo subestimava la meva dependència amb la meva família i els meus amics, de manera que trobar-me en aquesta nova situació va ser realment difícil i em vaig espantar. A vegades encara tinc aquesta sensació i hi ha moments que em sento una mica sola.

Per altra banda, he tingut realment molts moments increïbles, “estranys” i divertits que realment em fan estar molt contenta del projecte. He fet alguns amics i he conegut persones encantadores que realment em donen suport sempre que poden, que tenen paciència amb la meva poca experiència i amb la barrera lingüística i que volen quedar amb mi en el seu temps lliure. Si no fos per la gent que m’ha rebut d’una manera excepcional, no sabria que fer. Realment estava molt contenta quan vaig trobar gent tan generosa i propera. La persona amb la qual visc i comparteixo pis, l’Abel de l’esplai, m’ha fet sentir realment com a casa. L’esplai la Fera a Terrassa també m’agrada molt. Ens portem molt bé i amb els infants amb els que treballo són realment molt divertits i simpàtics en molts aspectes. Òbviament hi ha una dificultat lingüística però el fet que les dues parts fem un esforç per comunicar-nos i entendre’ns de la millor manera, em dóna seguretat i em motiva per continuar aprenent la llengua de forma ràpida. Potser només és una casualitat, però realment crec que La Fera i el lloc on visc són els millors que em podia trobar aquí a Catalunya.

L’intercanvi cultural diari és realment molt interessant. Cada dia descobreixo més coses i mai se’m fa avorrit traduir i intercanviar paraules i frases divertides en les nostres respectives llengües i riure d’això. He experimentat que Catalunya és realment un país molt divers i estic realment contenta de com d’agradables i d’amigables han sigut les meves trobades amb la gent de Catalunya. Una altra cosa que he descobert aquí recentment és, per exemple, la Castanyada. El meu esplai va decidir vendre castanyes i moniatos al carrer i utilitzar els beneficis per realitzar els projectes de l’esplai. D’aquesta manera, el dia 31 d’Octubre a les 7 del matí vàrem quedar per preparar la parada, tot i la terrible pluja d’aquell dia. Teníem por que no funcionés a causa del mal temps però després va fer bon dia i tota la gent de l’Esplai, fins i tot els monis més veterans van arribar al lloc i ens van ajudar tant com van poder. Al principi hi havia molta gent, tothom volia castanyes i vàrem tenir molta feina. La manera en què els veïns i veïnes i les persones de l’esplai es relacionaven i s’ajudaven entre ells era realment molt bonic. Realment em va agradar molt el dia i tinc ganes de descobrir més festes locals, esdeveniments i tradicions com la Castanyada.

Tot i que no és fàcil al principi, tinc realment curiositat pel que passarà després. Estic contenta pels següents mesos i crec que ha sigut una bona decisió venir aquí.

Primers passos a Barcelona

05.11.2018 |
05-novembre-2018

Autor: Aleksi Paakkinen, SVE finlandès a Barcelona i monitor de l’Esplai Sarau.


La primera cosa i la més difícil quan marxes fora del teu país és que, inevitablement, estàs sol. No mentiré, és com et sents quan arribes i ningú pot fer res, ho has d’acceptar de la millor manera.
 Ara, un mes més tard, honestament puc dir que em sento com a casa. He conegut als altres monitors del meu grup (Tagues) i a les persones d’Esplac. Hem tingut vàries activitats amb el grup i algunes reunions amb els i les monitores, a més a més d’estar dos vegades a l’oficina d’Esplac. És realment increïble tot el que pot passar en 30 dies o menys.

Òbviament la cosa més difícil (i la més important) és aprendre la llengua. Actualment tinc un nivell bàsic: puc presentar-me en català. Estic agraït i content que hi hagi tant suport per aprendre una nova llengua. Això realment em té motivat.

En general, cada dia em sento més segur i cada dia aprenc coses noves. Sóc conscient que aquest projecte, l’SVE, dura un any i que encara em queden 11 mesos al davant. Estaré content i agraït que cada dia que passi em farà ser millor monitor. L’entusiasme s’ha convertit en seguretat i tranquil·litat gràcies a tot el suport que rebo de tota la gent que m’envolta.