Image Image Image Image Image Image Image Image Image Image
Scroll to top

Top

Posts By comunicacio

Canviem la perspectiva de què són els retorns internacionals?

30.01.2019 |
30-gener-2019

Autoria: Espai de Coordinació Internacional d’Esplac.


El “retorn” d’una experiència internacional a l’Espai de Coordinació Internacional és un compromís que prenen les persones que realitzen activitats i formacions internacionals a través d’Esplac amb l’objectiu final de compartir l’experiència i fer-ne als altres partícips dels aprenentatges.

Espera…QQQUUUÈÈÈÈ? un COMPROMÍS?

 

Si… i tot comença així: Marxes a fer una activitat o una formació internacional. Estàs emocionada i ja ho tens tot preparat. També saps les persones que t’acompanyen i ja tens els vols. Tot sembla fantàstic i perfecte. El teu cor ja és allà.

 

Òbviament, has repetit a Esplac que faràs un retorn quan tornis…

 

No fos cas que donessin la plaça a alguna persona més si dius que no…

 

Quan tornes, només esperes no rebre un e-mail en què et demanin que facis el retorn i et convidin a la pròxima reunió d’Espai de Coordinació Internacional. El reps i et planteges si contestar-lo o no. Voldries tornar a desaparèixer.

fac42dea63bac72fe3f3e47511dd210e

 

Tot i així, en el fons, saps que és important, ja que és una manera de generar impacte als esplais i a Esplac. Una part de tu creu que la millor manera d’animar als altres monis i infants a participar en activitats internacionals és explicar-ho de primera mà.

 

T’entra una mica de nostàlgia i en veritat t’agradaria trobar el moment per compartir tot allò viscut… Tens tantes coses a explicar…

 

Davant d’aquesta situació d’extrema emergència i de S.O.S que provoca fer retorns, l’equip d’Espai de Coordinació Internacional se n’ha assabentat i proposa donar-li un gir i crear espais super mega txatxis on anar a fer un retorn sigui la part més divertida de l’experiència internacional (no és ironia, és real i és un objectiu que tenim des de l’Espai de Coordinació).

Cuenta, cuenta, cuenta…

 

Doncs volem crear espais abans de l’activitat internacional per preparar-te millor quan marxis i per aconseguir entre totes que el retorn sigui un espai realment de profit. Això implicarà que no cal que expliquis, en 10 minuts, com de bé t’ho has passat sense saber ben bé què dir…

 

Sinó que, a través de dinàmiques sobre la temàtica de la teva experiència (no estaràs sola, entre totes les prepararem) i altres idees que sorgeixin, difondrem els aprenentatges i, per tant, crearem un impacte REAL. Intentarem que el retorn vagi més enllà de l’Espai de Coordinació Internacional i fer-lo conjuntament amb altres comissions d’Esplac.

 

Per acabar… recorda que ara, més que mai, el RETORN et perseguirà…

 

…però serà una de les parts més BONIQUES de la teva experiència!!!

 

 

 

 

 

Nou any, nou esperit

29.01.2019 |
29-gener-2019

Autora: Natalya Chetverova, SVE alemanya a Terrassa i monitora de l’esplai La Fera.


Vaig tornar a casa per vacances i recordo que els dies abans esperava amb forces que arribés el dia 15 de desembre. Realment estava molt contenta de veure els meus amics i la meva família altre cop i em va fer recordar quant els havia trobat a faltar realment… Vaig passar el Nadal amb la meva família i el cap d’any amb els meus amics i amigues del meu Esplai.

Després dels meus tres primers mesos aquí, va ser un bon moment per tornar a casa i repensar el meu SVE, així com parlar amb la gent que em coneix des de fa molt de temps. Em va ajudar a agafar forces altra vegada, motivació i idees per la meva estada a Barcelona. Quan vaig tornar a Barcelona, vaig sentir com si amb el nou any, una nova part del SVE havia començat. Tot i que al principi tenia por de tornar a deixar casa meva, estava contenta de tornar aquí i de veure els meus amics de l’Esplai la Fera altra vegada. El temps em va donar la benvinguda amb un dia de primavera (tenint en compte els estàndards alemanys) i em vaig acostumar ràpidament un altre cop aquí.

Des de l’any passat, diverses coses han canviat finalment i han millorat (el que em fa sentir que han tardat més del normal) com per exemple el curs de català que ara, al cap de tres mesos, ha començat. Espero que tot superant la barrera del llenguatge, em sigui més fàcil conèixer gent nova i fer nous amics i amigues.

Una altra cosa fantàstica, la qual potser sorprèn una mica, és que finalment he pogut conèixer la gent amb la qual treballo. Vull dir: els coneixia d’abans, però abans del sopar d’Esplac i de la festa, realment no tenia molt contacte amb la gent… Estic realment molt contenta que el grup de gent amb la qual puc parlar i relacionar-me augmenti, així com que les hores a Esplac siguin més personals…

Per acabar, em sento realment contenta d’estar aquí i espero passar més bons moments. Espero que el nou any em porti llargs aprenentatges a mi i a tothom, i que tots i totes sigueu molt feliços aquest nou any!

El caràcter alemany

24.01.2019 |
24-gener-2019

Autora: Gemma Solans, monitora de l’esplai Kasperle i SVE a Berlín.


Dimarts, 22 de gener de 2019.

Acabo de llegir un article d’Icon, la revista (es veu que masculina) mensual de El País, sobre quines diferències veuen els estrangers residents a Espanya en el caràcter dels espanyols. Però existeix un caràcter eminentment “espanyol”? Persones d’arreu ho comenten, més enllà dels tòpics de la veneració de la siesta, la fama de cridaners i altres estereotips. I a grans trets puc estar d’acord. Per exemple, la importància que té per nosaltres la cerca de la felicitat, la cura i el suport a la família i les amistats o la vergonya de parlar un idioma estranger incorrectament com l’anglès… però el comentari més top en la meva opinió és que el nostre esport nacional és parlar dels altres a l’esquena. El cotilleo de tota la vida. O també l’habilitat de fer humor sobre qualsevol tema, fins a límits insospitats, inclosos nosaltres mateixos. Hi esteu d’acord?

Vull dedicar aquest post a comentar el que he pogut veure sobre el caràcter dels alemanys des que sóc a Berlín. Està clar que qualsevol cosa a dir resultarà una generalització i cada persona és un món, sí. Tanmateix, crec haver observat subtils característiques comunes, que donen forma a l’estil de vida d’una ciutat cosmopolita i amb tanta diversitat cultural com és Berlín.

En primer lloc, els ciutadans alemanys tenen una gran consideració per la privacitat de cada individu i això es nota sobretot en les interaccions en l’espai públic. Tenen en mala consideració, per posar un cas, dirigir-te a una altra persona que no coneixes en mig del carrer. Haig de dir que m’he adaptat a aquest caràcter i quan vaig tornar a Barcelona per les festes de nadal, se’m va fer estrany, i inclús vaig pensar-ho com una falta d’educació, el fet que el cambrer d’un bar (persona desconeguda per mi) se’m dirigís amb naturalitat. A més, acabo d’adonar-me que, des que sóc aquí, no m’he creuat amb cap (típic) treballador/a que es posa a parar gent en mig del carrer, sigui per informar o per vendre’t alguna cosa.

En segon lloc, i això ha vingut com una non grata sorpresa, tenen una relació molt pragmàtica amb el menjar i el beure. Veuen aquesta necessitat com un mitjà sense el qual no poden sobreviure. Tal qual. El menjar no té la funció de cohesió i socialització que té pels catalans, i en general pels espanyols. Menjar no és un plaer per ells, és un mitjà de vida. I està clar que necessitem alimentar-nos per viure, però per mi va més enllà. Ho podem veure amb la quantitat de temps que inverteixen a cuinar o menjar “en família”. Berlín és una ciutat coneguda pel menjar ambulant i moltes paradetes es dediquen a servir menjar “d’altres cultures”, com el turc (boníssim s’ha de dir). En una altra qüestió es fa notable: el cafè. Com a consumidora habitual he de dir que encara no he trobat cap lloc on es dediquin, més enllà de servir-lo, a fer-lo de qualitat. Així, majoritàriament el serveixen aigualit i massa fluix, almenys pel meu gust.

En tercer lloc i per acabar, tendeixen molt a mostrar-se amb educació. El fet de deixar passar, demanar si us plau i donar les gràcies, per exemple. Tot i que també tenen dies més bons que d’altres, en general, sempre tenen el “si us plau” i les “gràcies” a la boca, sobretot a l’hora de demanar. Em vaig adonar al poc d’arribar i la veritat és que es tracta d’un bon costum, que crec que no tenia abans.

Tot i que podria escriure sobre altres diferències i també similituds, fins aquí el que he pogut reflexionar fins al moment present. Si heu tingut l’oportunitat de relacionar-vos amb el caràcter alemany, estaríeu d’acord amb mi?  

 

dinner_with_dieter

 

1200px-Berlin_Skyline_Fernsehturm_02

Unes Jornades en contra de les agressions

23.01.2019 |
23-gener-2019

Autoria: Laura Aresté i Martí Odriozola, monis de l’esplai Turons i representats de la Comissió de Gènere  d’Esplais Catalans.


La vuitena edició de les Jornades de Lleure i Feminismes, organitzades per Casals de Joves de Catalunya, Esplais Catalans i l’Escola Lliure El Sol, van tractar les agressions masclistes i LGBTIfòbies a les entitats de lleure. Hi van participar més de 120 persones, que s’emporten un munt de reflexions i idees molt variades per aplicar a l’esplai.

Com hem de gestionar les agressions masclistes i LGBTIfòbiques? Com les podem treballar amb els infants de l’esplai? En cometem de manera inconscient? Les nostres entitats són espais lliures de discriminacions? La vuitena edició de les Jornades de Lleure i Feminismes partia, d’entrada, de molts interrogants sobre la taula. I tenia dos dies al davant de formacions, tallers i espais de reflexió per plantejar-se tot el que envolta un tema que sovint ens preocupa com a monitores de l’esplai. La cita era al Casal de Joves Can Ricart, al Poblenou, i l’objectiu, reflexionar sobre l’abordatge de les violències i discriminacions masclistes i LGBTIfòbiques a les entitats de lleure i als moviments socials.

Les Jornades van arrencar amb una ponència inicial a càrrec de l’Angel, un representant de la Crida LGBTI, i la Maria, de l’Assemblea Feminista La Filadora del Poblenou. D’entrada, una de les preguntes que aflorava tenia relació amb les etiquetes. Són necessàries? Són realment útils? Ajuden a combatre les discriminacions? En aquest sentit, l’Angel, de la Crida LGBTI, arguïa que “les etiquetes són una eina puntual d’apoderament i lluita per explicar una opressió d’un mateix sistema”. Per la seva banda, la Maria, en relació a la gestió posterior a un feminicidi, explicava que a La Filadora tenen un protocol de memòria històrica d’un feminicidi que consisteix a recordar el nom de la dona assassinada –amb pintades al carrer, per exemple– i posar èmfasi en el fet que no ha estat morta, sinó assassinada. Alhora, va donar diferents indicadors per contextos variats a l’hora de gestionar una agressió.

D’altra banda, durant la ponència, sobrevolaven alguns interrogants: un agressor que ha estat a la presó s’ha reformat? Si és així, com s’hi ha de relacionar el barri on va agredir? Pot tornar als espais? Se l’ha de vetar de tot arreu? Aquestes són algunes de les preguntes que es van intentar respondre i que deixem obertes per al judici i valoració de cadascú. Finalment, un dels comentaris que va tancar la ponència exclamava que a vegades ens centrem més a castigar a l’agressor que a crear un espai segur per a les agredides. I, en aquest sentit, les cures sempre han de ser prioritàries. Amb les reflexions encara rondant pel cap, vam encarar la segona part de la tarda: les comissions de gènere d’Esplac, Casals de Joves i l’Escola Lliure El Sol van dinamitzar un espai amb l’objectiu de radiografiar les nostres entitats des d’una perspectiva de gènere. Vam respondre un munt de preguntes per veure si, realment, al nostre esplai érem inclusives i fèiem tot el que podíem per garantir la igualtat i evitar qualsevol discriminació. I vam treure’n conclusions interessants.
Després d’aquesta dosi de realitat –que sempre s’agraeix, però no sempre és com una s’espera– vam viure la nit amb bona companyia. Vam gaudir d’un espectacle nocturn amb SCARS –sobre la igualtat, l’autoacceptació i l’autoestima– i del Microteatre «First Round», de Las Fritas, que posa de manifest les situacions de masclisme quotidià que pateixen les dones en diferents etapes de la vida.

I el diumenge va ser el dia intens! Repartides en els cinc eixos que articulaven les Jornades, en funció de les agressions –a les assemblees i grups de treball, als moviments socials i als espais d’oci, a les xarxes socials, amb la infància i amb les adolescents i joves–, vam participar en diferents tallers que van aprofundir en cada tema. Realment, van ser molt enriquidors i, en alguns casos, vam conèixer la realitat des d’una perspectiva d’un gran interès. També va ser útil compartir experiències, impressions i reflexions amb les persones que vam conèixer a les Jornades. I què hi diu, precisament, la gent que hi va venir? En general, va veure les Jornades com un espai segur, còmode i de reflexió que va propiciar l’aprenentatge de nous conceptes i noves realitats. Una de les conclusions van ser que cal fer-se cures a una mateixa i preguntar-se com estem i què necessitem. També es va subratllar la importància de la coeducació i de teixir xarxa per ser més fortes. I es va prendre consciència de les violències que exercim i que patim sense ser-ne conscients. En un altre sentit, cal destacar la necessitat de crear protocols antiagressions masclistes o LGBTIfòbiques en tota mena d’espais d’oci i la importància de potenciar les comissions de gènere de les entitats. A més, va ser, sens dubte, un espai d’apoderament per tal que la gent adquirís confiança i se sentís més segura a l’hora de tallar certes actituds del seu entorn.

De cara a l’esplai, i a altres àmbits de l’associacionisme, les Jornades van posar les entitats de lleure davant del mirall. Les assistents es van endur diversos debats per tenir amb l’assemblea de l’esplai i motivació, per exemple, per parlar-ne a la propera tancada de monitores. També van servir per prendre consciència que, sovint, a l’esplai seguim reproduint els rols de gènere que imperen en la societat. A més, s’hi va palesar la necessitat de repassar les conductes que hi ha dins l’esplai, que no sempre s’analitzen amb la profunditat suficient, i de seguir formant-nos en aquests espais tan necessaris.

Van ser, doncs, unes Jornades per aprendre i reaprendre, fer-se preguntes, debatre i créixer.

Soc indepe perquè de petita escoltava obrint pas?

11.01.2019 |
11-gener-2019

Autora: Andrea Torres, membre de la Secretaria Tècnica


Cançoners i contes que sembren ideologies, capítol 1.

L’altre dia parlant amb un amic ens va sorgir una pregunta que no ens havíem plantejat mai amb deteniment: com es va construir la nostra ideologia? Quan va aparèixer i per què? Quin va ser el punt d’inflexió on es van començar a encaminar, cap a una direcció concreta, els nostres ideals polítics?

Jo vinc d’un barri obrer que es va construir amb migrants de diferents indrets de l’estat espanyol i on cada cop s’hi han anat afegint d’altres d’arreu del món. D’una família de parla castellana, gens implicada en la política i, en general, d’un entorn bastant contrari al que soc ara ideològicament. Per tant, no he tingut des de petita uns referents que pugui dir que m’hagin encaminat cap els ideals polítics que tinc ara. El meu amic i jo, llavors, podem considerar que tenim una ideologia molt concreta que xoca amb el nostre entorn i, una tarda qualsevol, la reflexió per esbrinar d’on va sorgir la nostra mentalitat va començar a brotar.

Creiem que el nostre despertar polític (bé, o almenys el principi d’aquest) va aparèixer al començar l’institut. I què és allò nou que va començar a acompanyar-nos aquells anys? Sense cap dubte, la música. Recordo perfectament, com una companya de classe (que casualment -o no tant- era membre d’un esplai) va posar a l’hora del pati una música que no escoltàvem a la ràdio, ni a casa, ni enlloc; un grup de música que va aconseguir que de seguida comencéssim a aprendre’ns les seves lletres: Obrint Pas. Altres companyes de classe coneixien el grup i van començar a proposar cançons d’altres grups semblants. Música reivindicativa d’esquerres, en català, indepe i amb lletres que tenien missatges polítics directes que gent com jo no havíem sentit habitualment.

“Som la lluita que hem compartit,
som la pedra en la barricada,
som el poble per construir.”

Si bé d’un principi només ens agradava el ritme de Ska i festiu de la música, poc a poc vam anar introduint-nos en els missatges i fent-los nostres. Els anys passaven i enteníem més les lletres i cada cop fèiem encara més nostre el missatge. L’estil de vida, de pensar, de vestir i de viure havia agafat un rumb concret.

I no ha estat fins ara, que pensant en aquelles persones que ens van fer conèixer aquests grups de música, ens hem adonat que la majoria eren membres d’esplais i caus. Coincidència?

Obrint els ulls al món

09.01.2019 |
09-gener-2019

Autoria: Participants Summer School 2018


Aquest article ha estat escrit per les persones participants d’Esplac al Summer School 2018:  Júlia Díaz, Esplai Matinada-Pòrtics (BCN); Bernat Llopis, Esplai Espurna (BCN); Núria Merino, Esplai Petikipeti (La Palma de Cervelló); Anna Sanmillán, Esplai Petikipeti (La Palma de Cervelló); Mar Gordó, Esplai Sarau (Sant Cugat del Vallès).

 

Endinsar-se en aquesta aventura era la primera experiència internacional amb Esplac per la majoria. Hi anàvem amb moltes ganes però també amb forces nervis. Entre nosaltres no ens coneixíem i això també era un repte que acabaria molt bé.

Arribem totes juntes un diumenge a la tarda, després de vuit hores de viatge, a una casa enorme, Kurt Löwenstein (Werftpfuhl, Alemanya). Ens instal·lem, fem descoberta de la casa i baixem a sopar. Després, fem la open-session i la primera nit al Keller Bar, el bar de la casa que cada nit gestionarà un grup de persones diferents (Esplac decidirem fer-ho la tercera nit). Cares noves de nacionalitats ben diverses coincidim en aquest espai, totes amb experiències i expectatives ben diferents, i algunes amb la incertesa de si fan bé de ser allà. Però no és moment de preocupacions sinó de començar a endinsar-nos.

L’endemà, en grups d’unes vint persones i dues teamers parlem sobre consentiment i a través del teatre social participatiu ens plantegem com afrontar diferents situacions violentes que es podrien produir a la casa. Se’ns introdueix el tema d’enguany, Organising Activism, a través de diferents dinàmiques de debat i reflexió tant en grups petits com en grups més grans. Ens sorprèn veure com un concepte tan bàsic té interpretacions tan diverses i comencem a veure i entendre la manera de treballar de les diferents organitzacions polítiques i socials.

Se’ns presenten 3 Teamworks: Online Fun, Artivism o How to grow up an organisation. No totes acabem formant part del que preferíem en un principi però com anireu veient això acaba sent un fet del tot irrellevant. Els següents dies, ja amb el nostre Teamwork, prenen sempre una rutina força semblant. Després d’esmorzar, ens trobem al Halle (una de les sales de la casa) i comencem els dies amb un energizer, altrament conegut com joc d’activació. Tot seguit, cadascú es dirigeix al seu grup de formació i fem sessió fins les 12.30 amb un descans pel mig. En acabar dinem i tenim temps per descansar o per participar d’alguna dinàmica o formació extra que algú, voluntàriament, potser ha organitzat. Després del descans, tenim sessió fins les 18.30, que és hora de sopar.

Amb la panxa plena, ens toca reunir-nos amb el nostre Reflection Group. En aquest espai estem amb un teamer diferent al que ens dinamitza el nostre Team Work i amb unes 6 companyes més d’altres grups. És un espai per expressar com estem vivint l’experiència i si tenim alguna proposta de canvi. Un espai que acaba sent el nostre petit refugi de confiança al final del dia. Sovint, entre aquest espai i l’oci nocturn, quedem disperses descansant o xerrant entre nosaltres. A la nit ens trobem al Keller Bar o petem la xerrada fora de la casa.

De primeres cap de nosaltres acabava de tenir gaire clar què volia dir realment Organising activism o quines eines ens podria aportar. Al llarg dels dies vam anar entenent la importància d’estar organitzades i d’aprendre a utilitzar totes les eines que tenim a l’abast per estendre el nostre missatge com a activistes d’una manera clara, crítica i potent. Ho vam aprendre de mil maneres diferents, ho vam aprendre veient vídeos, escoltant i analitzant cançons, fent rol-playing, pluges d’idees, jocs amb papers i post-its de colors, dibuixos, collages i cartells individuals i col·lectius… ho vam fer compartint les lluites que portàvem cadascuna i a través de la participació i escolta activa per formar-nos plegades en aquesta setmana tan especial.

“If you want to make a change you have to be on the center of the issue, on the real life”

“Social media is an illusion of freedom that doesn’t exist and there you risk to get stuck in your own bubble”

“Don’t mourn, organize!”

Frases com aquestes són les que vam apuntar a les nostres llibretes, frases que van anar sortint als debats i que ens recorden ara, escrivint aquest article, que juntes i organitzades hem de sortir de les nostres bombolles i lluitar dia a dia per la llibertat real.

Potser moltes de vosaltres ara estareu pensant: “buf, és en anglès i el meu nivell no és suficient… millor que no ho intenti perquè no entendré res!” Els participants d’aquesta activitat teníem nivells d’anglès molt diferents i això no va ser cap barrera encara va reforçar més la cohesió entre parlants del mateix idioma. Donar i rebre suport a l’hora de comunicar-nos és una de les coses boniques d’aquestes experiències internacionals.

Tornem al tema que ens ocupa; aquest activisme evidentment ha de ser interseccional i és per això que en un espai de formació on interaccionen organitzacions de realitats tan diverses és super ric crear espais no mixtes, espais segurs i feministes per empoderar-nos i deconstruir-nos plegades.

Quin lloc millor on crear aquest espai no-mixte que feminitzant, per una nit, l’espai d’oci principal, el Keller Bar! Celebrem la Women and Trans evening on compartim experiències o parlem de dones referents dels diferents països i també de les nostres realitats, ballem i cantem plegades!

Un altre vespre es fa la Masculinity Reflection, activitat nocturna a la qual es demana l’assistència de tots els nois presents a la formació però no es tanquen les portes a la resta de persones. Ens separem en dos grups perquè som forces les que volem participar de la conversa, i comencem a compartir experiències a partir de preguntes que ens plantegen els teamers com: “When did I feel not.. (women/men/trans..) enough?” o “When has my masculinity hurt somebody?” Es crea un ambient molt íntim i s’expliquen vivències molt personals que potser mai abans s’havien compartit en un espai de reflexió; experiències, preguntes i dubtes que ens enriqueixen i teixeixen un vincle molt sa i potent entre les presents.

Amb els dies ens adonem que aquesta experiència ens omple més del que esperàvem. Les formacions ens transporten a uns debats culturals que ens fan adonar de la importància, l’interès i la força que té l’internacionalisme. Poc a poc anem coneixent més d’altres realitats amb les quals ens sorprenem o, en alguns casos, ens hi veiem reflectides, i això reconforta, ens encoratja i ens uneix encara més en la lluita comuna. Resulta molt interessant la confluència d’entitats de caires diversos: joventuts de partits polítics, organitzacions de treballadores, d’altres que preparen activitats diverses destinades a col·lectius concrets com ara dones, infants i joves… Només coincidim amb una altra entitat orientada a l’educació en el lleure, potser ser-ne més ens hagués aportat altres idees i jocs aplicables al tornar a casa, però el cert és que aquesta varietat d’organitzacions que lluiten per un canvi social des de diferents perspectives i estrats socials ens enriqueix i amplia horitzons i és això el que ens enduem cap a casa, cap a l’esplai; transformació, vivències intangibles i creixement de la profunditat amb la que eduquem, ara i aquí.

80 anys d’esplai GMM!

07.01.2019 |
07-gener-2019

Autoria: monis de l’esplai GMM 


Quins nervis, quins nervis! La mare em parla d’un temps on ella va ser molt feliç, però jo ara només veig gent estranya que em somriu i em diu que comparteixi el berenar. Hi ha molts nens i nenes i, juntes, hem descobert quines seran les monitores que tindrem aquest any. Ens han explicat que jugarem i ens ho passarem molt bé.

Potser les monitores tenien més raó de la que em pensava… Ara com a últim any de jove, me n’adono que a l’esplai he viscut històries que m’han fet ser qui sóc. Ara entenc perquè passàvem tanta estona gestionant els conflictes que teníem com a grup; entenc perquè era tan important escoltar i ser escoltada; entenc què significa cuidar a les amistats; i ara entenc, per fi, tot el que he après jugant.

Quins nervis, quins nervis! Estic asseguda en una rotllana, envoltada de la gent que m’ha acompanyat durant tot aquest temps, però ara, com a monitora, tot em sembla diferent. Aquí comença la següent partida d’un joc compartit des de fa tants anys. Totes aquelles activitats i tots aquells valors que ja formen part de mi, avui, em toca transmetre’ls a tots els infants. D’aquesta manera poder compartir amb elles el que és viure i sentir l’esplai GMM. I ara entenc, per fi, què vol dir educar en el lleure.

 

Captura de pantalla 2018-12-05 a las 15.09.42

La nostra responsabilitat de justícia global amb Palestina

27.12.2018 |
27-desembre-2018

Autor: Espai de Coordinació Internacional d’Esplac.


Esplac es posiciona per reivindicar el dret a viure del poble palestí, es solidaritza amb la seva resistència i denuncia la impunitat de l’apartheid que exerceix l’Estat d’Israel.

A la passada Assemblea General Ordinària d’Esplac, celebrada el 24 i 25 de novembre del 2018, es va aprovar la resolució presentada pel projecte Creem Llaços que instava a Esplac a signar el manifest de la Coalició Prou Complicitats amb Israel.
El projecte Creem Llaços, format per monitores de diferents esplais d’Esplac, treballa amb entitats d’educació en el lleure palestines amb l’objectiu de crear una xarxa de solidaritat internacional. Aquest any 2018 es compleixen 70 anys de la creació de l’estat d’Israel en el territori palestí. Des d’aleshores, Israel actua amb total impunitat en la la persecució ètnica de la població palestina, la destrucció de les seves comunitats i la construcció d’un sistema de segregació i control, provocant el desplaçament de milions de persones.
En aquest context d’opressió i ocupació, els drets dels infants són vulnerats cada dia: privació de la identitat, persecució, empresonament i assassinats. Cada any, més de 500 infants i adolescents són arrestats.

Des de Creem Llaços creiem que la nostra responsabilitat és visibilitzar la lluita de les entitats palestines que, com nosaltres, treballen en l’educació en el lleure per una transformació social real. No només pel nostre ideari com a esplai, sinó també perquè des de les institucions polítiques catalanes existeix una llarga llista de complicitats amb Israel.

Esplac alcem la veu perquè són 70 anys d’ocupació, de persecució, de matances i de violència. Dia a dia, la resistència palestina combat l’opressió d’un Estat que li nega la identitat i l’existència. És per això que des d’Esplac signem el manifest de la Coalició Prou Complicitat amb Israel. Aquesta coalició catalana fa d’altaveu del moviment civil palestí que s’organitza en el BDS (Boicot, Desinversió i Sanció a Israel). Aquest reivindica tres punts:

  1. Que l’exèrcit d’Israel desmilitaritzi el territori palestí. És a dir, la retirada dels soldats, retirada dels assentaments, retirada dels controls militars i caiguda del mur.
  2. Respectar les fronteres que la llei internacional va establir i, per tant, acabar amb l’ocupació del territori palestí.
  3. El retorn de totes les refugiades palestines, les quals a data d’avui ja sumen més de sis milions.

La signatura d’aquest manifest per nosaltres significa, en primer lloc, denunciar Israel com a Estat que practica l’apartheid a la població palestina. En segon lloc, revisar-nos per caminar cap a una justícia global, defensant la lluita palestina i denunciant les entitats que públicament defensen l’ocupació. Per últim, impulsar que Esplac se solidaritzi amb més lluites internacionals.
Des d’Esplac, per una banda, tenim la responsabilitat de posicionar-nos front una ocupació que vulnera els drets dels infants i els joves privant-los de les llibertats i drets humans. Per altra banda, signar aquest manifest significa posicionar públicament la nostra solidaritat amb les entitats palestines amb qui compartim projecte.

Llibertat pel poble palestí!

Sobre una setmana fantàstica de replantejaments i de reflexions personals- Formació d’arribada.

13.12.2018 |
13-desembre-2018

Autora: Natalya Chetverova, SVE alemanya a Terrassa i monitora de l’esplai La Fera.


Sembla que, com a voluntària, no només he descobert les meves responsabilitats en l’organització que m’acull, Esplac, sinó que també, durant l’any, la responsabilitat de participar en les formacions sobre el meu projecte SVE finançat per la Unió Europea. Per aquesta raó, vaig anar, acompanyada de l’Aleksi, el dilluns 26.01.11 durant quasi una setmana a Girona.
Tot i que la ciutat (en la que tenia altes expectatives gràcies al fet que molts amics em deien que Girona és probablement la ciutat més bonica de Catalunya) em va encantar, l’alberg estava situat al centre i les relacions amb les persones no van ser tan negatives com pensava. Realment, no volia participar-hi al principi.

Sentia que era una pèrdua de temps i preferia passar temps amb els meus nous amics i amigues a Terrasa que escoltant a persones de la Unió Europea que, probablement, m’explicarien coses molt allunyades a la meva realitat, coses que no em servirien o coses que ja conec. Aquest era el meu pensament al principi, i després d’aquesta fantàstica setmana, realment me’n penedeixo de la meva actitud presumptuosa, ja que em sento com si hagués passat per alt molts moments fantàstics al principi. Molt ràpidament els formadors i les formadores em van demostrar el contrari i una setmana de profundes reflexions, noves idees i la motivació em va tornar. Em va agradar com els formadors i formadores van organitzar el programa de manera que mai fos avorrit. Em van agradar molt i van organitzar activitats de treball en equip on ens trobàvem barrejats diverses vegades durant les activitats.

De forma informal, jugant a jocs “ximples”, fent collages, representant obres de teatre, etc. estàvem educant-nos sobre moltes coses interessant pel nostre any SVE, de manera que va ser MOLT interessant i informatiu.

Així mateix, em va servir molt perquè l’educació informal és una forma de treballar als esplais i de treballar amb els infants que jo puc aprofitar dins del meu context. Vaig aprendre molts mètodes nous, divertits i que no esperava per utilitzar en el meu grup, o per explicar-ho als i les monis que podrien estar interessats (durant la setmana acabaré d’escriure tots els mètodes a la meva llibreta).

Aquesta formació em va generar tornar a repensar molts aspectes de la meva vida, aspectes que no havia pogut pensar-hi abans… la meva perspectiva sobre la cultura i la interculturalitat va canviar: vaig ser més conscient del meu impacte cultural (en el qual no creia abans, ja que no hi ha òbviament una “cultura alemanya”); he acabat aprenent la diferència entre multi i interculturalitat i vaig aprendre com la cultura és una de les raons per les quals de vegades, de forma inusual, dormo fins a 14 hores al dia (es tracta del “xoc cultural”, una paraula contundent que significa trobar-te en un ambient que diferent del que no estàs acostumat, de manera que el cervell ha de descansar més i a vegades ho fa dormint).

En general, aquesta formació m’ha provocat un nou interès sobre totes aquestes coses que mai havia pensat abans. Després d’acabar la formació i he continuat pensant. Fins i tot, setmanes després d’aquesta formació em trobo perduda enmig d’aquests pensaments sobre el meu impacte cultural, sobre com la meva visió ha canviat i canviarà. He tornat a ser conscient de com soc d’afortunada d’estar aquí i quina gran oportunitat és aquest lloc per obrir la meva ment. Òbviament pots tenir una ment oberta però no pots aprendre realment d’una altra vida o agafar una nova perspectiva només observant els altres des de la distància (des del teu propi país). Vaig conèixer molta gent, que està fent més o menys el mateix procés de redefinir-se i reconstruir-se i trobant el seu espai en un nou país.

Sembla una mica estrany, però estic contenta d’haver estat “forçada” a venir en aquesta formació perquè, de no ser així, hagués perdut una part molt bonica i important del meu SVE.

El dia a dia se’m menja

23.11.2018 |
23-novembre-2018

Autora: Alba Lafarga, exmonitora de l’esplai Eixam i membre del Grup de Treball de Som Esplai.


Començo aquest article advertint al lector que no sóc cap experta en dinàmiques de grup ni en el funcionament de les reunions. Avui parlo a partir del que he pogut anar acumulant a la motxilla personal sobre el paper transformador dels esplais.

Entre les nostres reivindicacions més populars es troba l’eslògan d’ ‘Eduquem per transformar la societat’. Sí, segur? És possible que el treball continu amb els infants i joves, dissabte a dissabte, facilitant les intervencions de cadascú, generant dinàmiques de respecte i escolta vers els altres, tingui el seu efecte transformador en la societat. Però si el té, serà d’una manera fortuïta i no pas per la decisió conscient que fos així.

Som voluntaris i no concebem la nostra funció d’una altra manera (vegeu l’article del Dani Costa ‘Però tu cobres per fer esplai, no?’) i això fa que, apart de la família, les amistats, els estudis i la feina dediquem una part molt gran del nostre temps al treball amb infants i joves. Perquè creiem que un mon millor és possible.

Però no ens enganyem, en les assemblees, sovint caiem en un qüestionar-ho tot que anul·la la presa de decisions en assemblea (que si no hem de comprar en aquest supermercat sinó al comerç proper, no hem de celebrar el Nadal perquè som laics, de colònies hem d’anar amb transport públic que el bus contamina massa, etc.) i el dia a dia de l’esplai es menja el temps per pensar i reflexionar sobre els efectes ulteriors de la nostra tasca educativa. Al final, sembla que qui dia passa any empeny, i si aconseguim muntar els campaments amb un pressupost minúscul o fer la justificació de les subvencions a temps, ja hem guanyat una gran batalla (i tant! Que ho és! La burocràcia és complicada, i els constants canvis en els equips no fa altra cosa que posar traves a la transmissió del coneixement i del savoir faire de l’equip anterior). Però això no vol dir que la dinàmica accelerada del dia a dia acabi amb la nostra capacitat reflexiva i de prendre distància amb les nostres tasques diàries.

És molt difícil prescriure solucions als diferents equips de monitors i monitores, però, apart de fer-vos reflexionar sobre l’existència o absència de mirada de futur en el vostre l’esplai, potser cadascú pot trobar la manera d’incorporar la prospecció de l’esplai. Per això, és necessari que l’equip tingui en ment que s’ha de treballar a dues velocitats: una del dia a dia, i una altra de prospectiva: que estigui allunyada de la quotidianitat i pugui preveure les accions destacades i reflexionar sobre el sentit de realitzar-les. S’ha d’aconseguir encabir en les agendes de tancades i reunions un espai per observar amb distància el ‘què’ estem fent i el ‘perquè’. Potser no cal dedicar-hi una hora de llargues reflexions i comentaris, sinó, simplement, donar un sentit compartit per tothom a les qüestions més bàsiques de l’esplai i relacionar-les amb l’objectiu quimèric de transformar la societat. Aquesta és només una de les moltes maneres d’incloure un dels objectius més destacats dels esplais en el dia a dia i adonar-nos que no només estem treballant pel nostre petit grup d’infants i joves, sinó també per les seves famílies, pel barri i la ciutat. La reflexió hauria de ser una part intrínseca del tarannà dels esplais.