Image Image Image Image Image Image Image Image Image Image
Scroll to top

Top

La tecnologia a l’esplai després de la crisi del Coronavirus

La tecnologia a l’esplai després de la crisi del Coronavirus

Autor: Marc Clascà, monitor i membre de la Comunitat de Desenvolupament de l’Era.


Què et ve al cap quan llegeixes la idea sobirania tecnològica? Abans d’arribar a parlar de la pandèmia, cal posar-nos en context. Les eines tecnològiques fa anys que tenen un paper molt important en el desenvolupament de la societat i en el dia a dia de les persones. La manera com utilitzem aquestes eines, com ens són proveïdes, l’accés que hi tenim… són totes idees que la sobirania tecnològica porta a debat per tal que les persones puguem decidir lliurement sobre allò que ens afecta. Actualment utilitzem dispositius dissenyats i manufacturats per empreses privades dels quals no en tenim tota la informació interna i que no podem modificar; també utilitzem unes plataformes i xarxes socials que, tot i que ens permeten estar més connectats amb la gent que ens envolta (i la que no, també), es lucren amb les nostres formes de vida, gustos, reaccions… Posar tots aquests temes sobre la taula del debat és una assignatura pendent que tenim des de fa temps.

Si ara ens traslladem al Març del 2020 ens trobem davant la pandèmia de la COVID-19 a la qual ens hem enfrontat en unes condicions d’austeritat i desregularització en el sector sanitari i de capitalisme ferotge que ha posat en perill la subsistència de les classes populars. Davant d’aquesta crisi, les plataformes han arribat de cop amb el seu solucionisme tecnològic. Les empreses tecnològiques han arribat on les administracions públiques no podien arribar, imposant el seu model: solucions individuals a les nostres necessitats més bàsiques, oferta d’oci i consum de continguts de forma individual i personalitzada, fins i tot un sistema de control de contagis desenvolupat entre els propietaris dels dos sistemes operatius per a mòbils més utilitzats al món. Un panorama de solucionisme tecnològic com aquest ens obliga a acceptar la seva ajuda — perquè tenen els mitjans — i ens allunya del debat polític real sobre l’arrel de tots aquests problemes: parlem de solucions postideològiques. I, en tot aquest desplegament, el sector de l’educació no n’hem estat pas allunyats, sinó tot el contrari! Escoles, instituts, caus, esplais… hem vist com aquestes eines tecnològiques entren directament en el nostre dia a dia i no sabem gestionar-ho (ni les associacions ni les institucions) perquè mai havíem tingut aquest debat. Però hem d’actuar ja!

La tecnologia ha trucat a la porta, i abans de poder preguntar “qui hi ha?” i sense pràcticament adonar-nos-en ja s’havia rentat les mans, tret la mascareta, desinfectat la roba, arraconat les sabates a un espai apartat del rebedor i… era al menjador de casa totes nosaltres com una més de la família! Eines com Zoom o similars han sigut el dia a dia de l’esplai aquests mesos i xarxes socials com Instagram van ser el bressol dels “reptes confinats” que vam idear esplais i caus a l’inici del confinament. D’altra banda, estructures molt més complexes com escoles i instituts públics han vist com tota la seva organització (i per tant, les dades de tots els professors i alumnes del sistema educatiu públic) passava a utilitzar el conjunt d’aplicacions de Google Apps. A l’esplai, des de sempre, ens mirem molt i molt bé tots i cadascun dels canvis que fem —tant en l’àmbit pedagògic com en l’àmbit organitzatiu — perquè creiem que té implicacions en la nostra feina amb els infants. En aquest cas, però, hem adoptat sense remei unes solucions tecnològiques que estic segur que si haguessin passat per un procés de debat a la meva assemblea, no s’haurien aprovat. D’entrada, aquest “paquet de mesures digitals” que de cop hem adoptat com a societat està basat en un model d’oci individual i instantani: un algoritme que coneix més els usuaris que ells mateixos ens proposa què hem de veure a continuació; un paradigma que crec que s’allunya molt del model d’aprenentatge i oci col·lectius que defensem els esplais i caus. Després de veure com ha passat tot això, a mi se’m plantegen les següents preguntes: quina percepció tenim des del lleure educatiu de les tecnologies? Coneixem bé les eines? I els continguts? Si la nostra feina és plantejar alternatives al món que vivim amb els infants, ho estem fent amb la tecnologia també?

Des que sóc monitor, el més a prop que hem estat a l’esplai de parlar sobre tecnologia ha estat quan hem posat a debat l’ús dels mòbils per part dels infants, addiccions, conseqüències de les xarxes socials… Sempre hem plantejat aquest problema entre dues opcions, deixant que triïn si volen dur els mòbils o els volen deixar a casa (i en general acostumem a imposar que no s’han d’utilitzar), però mai els hem donat les eines per plantejar aquest debat en profunditat! A l’esplai hem de deixar de veure els mòbils com caixes negres i portar el debat en termes de com són les eines, plataformes i dispositius que trobem ara mateix a la societat, com utilitzen les nostres dades, quina capacitat tenim de controlar-les o configurar-les, quins continguts ofereixen i quines alternatives més adequades podem trobar. Per posar exemples de les conseqüències d’utilitzar la tecnologia sense una revisió política prèvia, trobem el cas de la moderació que feia la plataforma TikTok dels seus continguts, que demanava als seus moderadors “descartar vídeos que mostressin persones lletges, amb cossos no normatius, del col·lectiu LGTBI o amb estil de vida pobre” per l’apartat de contingut recomanat als usuaris. O també és el cas dels algorismes de filtratge i d’intel·ligència artificial, basats en l’aprenentatge a partir de dades ja existents: si el contingut que hem generat les persones a internet conté biaixos racistes, masclistes… com seran els resultats que obtinguem d’aquests programes? D’altra banda, però, també tenim exemples, a Esplac mateix, de projectes que intenten capacitar-nos precisament amb els coneixements necessaris per controlar, i fins i tot construir, les nostres pròpies eines tecnològiques: és el cas del projecte de la comunitat de desenvolupament de l’Era. Un espai on decidim com serà el futur de la nostra intranet i en desenvolupem les millores col·laborativament, però també on tot just posem les primeres pedres en aquest debat sobre pedagogia en la sobirania tecnològica.

L’esperit crític que construïm a l’esplai amb els infants i joves ha d’incorporar una nova perspectiva que els permeti créixer escollint eines tecnològiques que els siguin útils i no perjudicials, eines i plataformes col·laboratives i lliures que no estiguin controlades per grans multinacionals que es lucren amb les nostres dades i l’estudi dels nostres comportaments. Cal que intentem trencar amb la barrera de coneixement tècnic que sovint ens pensem que ens allunya de poder fer política sobre aquest tema. Simplement hem de començar a parlar a l’esplai de conceptes que permetin als infants i joves saber que poden tenir el control de la tecnologia que utilitzen: això és, la sobirania tecnològica com a un més dels elements necessaris per a l’emancipació de la infància. Joan Fuster deia “La política o te la fas o te la fan” i amb la tecnologia passa una mica el mateix: tota la tecnologia que utilitzem acríticament se’ns pot girar a la contra. Si volem que els infants i joves esdevinguin ciutadans de ple dret, també han de ser capaços de conèixer la tecnologia que els envolta i actuar en conseqüència.

Si voleu aportar al debat o comentar sobre com treballeu aquest tema a l’esplai no dubteu en deixar comentaris en aquest article o venir a les reunions de la comunitat de desenvolupament! I si voleu llegir més sobre el tema, deixo alguns articles enllaçats d’autors que parlen d’això:

Next Story

This is the most recent story.