Image Image Image Image Image Image Image Image Image Image
Scroll to top

Top

Sin categoría

Excursions de llums i colors

28.03.2018 |
28-març-2017

Autor: David Miranda Mota, SVE portuguès a Barcelona i monitor de l’Esplai Torxa.


Bueno, hace tiempo que perdí el hilo conductor de relatar mis experiencias, a ver si consigo volver un poco atrás… En el Esplai Torxa todo va fenomenal. La actividad de dibujo y graffiti está funcionando muy bien. Los niños ya vienen de casa ansiosos por dibujar, y a veces me traen dibujos que han hecho para enseñarme. Incluso los padres envían mensajes con un feedback muy positivo. Ya estuvimos mirando la pared donde vamos a pintar, puede que en el próximo relato de “Creuant mirades” ya hayamos pintado el mural.

En Esplac también todo bien. Tengo una nueva tutora de EVS, con muy “buena onda”, la Ceci 🙂 Por la oficina voy cumpliendo algunas tareas simples, algunas manualidades que todo el mundo ve pesadas de hacer, pero que yo, sin embargo, disfruto haciendo ahahah. Algunos vídeos también, y bueno, tendré que empezar a pensar en un proyecto más estructurado, pero con tantas movidas entre esplai, Esplac, arte, cocinar y sobrevivir me pierdo con los proyectos.

20180120_184656

El mundo es pequeño.
Al final te encuentras con personas que conociste en otras aventuras. Volví a ver una amiga de un Erasmus que organicé en 2015, y me deja muy feliz saber que sigue conectada a proyectos de Erasmus. Barna también la veo pequeña. Voy conociendo la movida de arte urbano y a sus personajes. Es muy chulo estar en contacto directo con el movimiento y descubrir las galerías más conectadas con ellos y sus eventos. Es muy importante estar en este tipo de movidas si quieres ser parte del juego. Sólo con promoción online no llegas, tienes que ir ahí y dejar tu firma eheheh. Me sentía un poco solo cuando se trataba de buscar arte y exposiciones, pero afortunadamente hace poco fui a una sesión livepainting de Bronik en un bar donde conocí a una amiga del otro lado del mar, también ella artista, y fan de estas movidas de arte urbano y eventos culturales, o sea que ya no tengo porque pintar solo.

WhatsApp Image 2018-03-21 at 01.20.58

Hip-hop por descubrir
Respecto al hip-hop, ya entendí que no es el movimiento más fuerte por aquí (al menos en esta época). Tiene su espacio enraizado, pero es necesario saber los locales específicos. Mola mucho que, aun así, a veces se vean chiquillos haciendo batallas de gallos en la calle. Con suerte veré un concierto de mi artista favorito (NACH), ya que va a lanzar un álbum nuevo, y como ya me perdí el espectáculo de mi humorista español favorito (Berto Romero) pues que al menos que vea música…

Nos vamos al rugby?
Este fin de semana no hicimos esplai y finalmente mis colegas salieron del Guinardó ahahah. Bajamos a plaza de España y fuimos a ver un partido de rugby en el que jugaba uno de mis colegas. Fue muy chulo por el ambiente envolvente, por salir un poco de la rutina. También me moló mucho ver, cerca del campo, un túnel que usan para hacer escalada, con encajes en la pared y todo.

Festival Llum
Llum, WOOOW brutal. Hasta ahora de las mejores cosas que he visto por aquí. Mogollón de instalaciones lumínicas y proyecciones visuales por todo Poblenou, una mezcla de colores y ruidos que te muestran en una realidad utópica. Además es un festival muy intuitivo, donde vas descubriendo las instalaciones al mismo tiempo que vas paseando. Te cruzas con florescencias, humo, voces, sintonías…es algo que te envuelve. Les aconsejo mucho que lo aprovechen el próximo año.

20180317_120450

Excursión Dom Bosco
El día después, y con pocas horas de sueño, nos fuimos de excursión general, la primera que hago con Torxa. Fuimos a Dom Bosco, una pequeña aldea rehabilitada como casa de colonias, un espacio muy diverso en el medio de la naturaleza. La conexión con el grupo se acentuó, tanto con los niños como con los monis. Naturaleza, risas, juegos, reflexión, y un hombro que sale y entra de su sitio (menos mal que no fue a peor) ahaha. Además de todo esto, cerramos la noche con una reunión larga pero muy productiva y emotiva. Aun me sorprende como este grupo se disciplina y construye técnicas educativas. Son un buen ejemplo de comunidad y de trabajo en equipo. Ojalá hubiera más jóvenes tan lucidos y proactivos con estos. Son momentos preciosos en una experiencia de voluntariado 🙂 Me desafié a filmar todo lo posible para hacer un vídeo de la excursión, que podéis ver a través de este enlace! – 

COLORES A FULL!!!
Domingo libre y hay evento de graffiti en las tres chimeneas de Drassanes. Ya lo han atrasado tres veces por la lluvia, y parece que esta vez tampoco se tiene mucha suerte pues la lluvia amenaza volver. Aun así, hay skaters, los cuales me producen un sensación dupla. Al mismo tiempo que me gusta ver sus maniobras, siempre estoy alerta para no tropezar con ninguno. ahahah Llego a mediodía y hay un ambiente muy guay, con música y mogollón de artistas. Es un buen momento para conocer a algunos de ellos, y namorar un muro que me llama desde la primera vez que lo vi ahahahah. Cunde mucho poder ver graffiti a cinco minutos de casa y hablar con los artistas que sigues. Además, a veces tengo suerte y puedo encontrar pinturas de artistas de alto nivel internacional. En mi producción artística estoy a tope y si todo va bien haré una exposición en el Casal de Joves de Girapelles. Y estoy negociando una parecería con una marca de corcho, para poder hacer una pieza XL en las tres chimeneas.

20180317_160907

Tancada de monis

Para cerrar este relato os cuento la última hazaña. Fuimos a hacer tancada de monis a Caldes d’Estrac, en una casa de colonias rodeada de naturaleza, alojados en bungalows y con el estilo West impregnado por la música de un banyo y una armónica. Fue muy tchill, se jugó a conillets, empiezo a entender por qué los niños están enganchados a esto. Principalmente por la noche, “cuidado, que soy ninja!” ahahah Y entre juegos, bromas, fútbol freestyle, y música pasamos una tarde muy buena. Por la noche hubo reflexión, y en general todo va sobre ruedas.

Al día siguiente nos despertamos, unos mejor que otros… Después de comer y de ver que todos los órganos estaban en su sitio, empezamos a planear el próximo campamentos con los niños, en el cual no participaré con mucha pena mía 🙁 Y para terminar en grande, cuando nos fuimos tuvimos que correr un kilómetro con las mochilas a full para no perder el tren (estoy viejo ahaha) fue al límite pero lo conseguimos, al estilo misión imposible. Y así os dejo, con las cositas que me van pasando en este EVS, la próxima semana me toca Erasmus “training course” o sea que historias no me faltaran.
Gracias por seguir acompañándome este aprendizaje.
Adeuuu ***

Crida a la responsabilitat i la reflexió

26.03.2018 |
26-març-2018

Si participes en alguna associació o entitat, ja sigui esplai, cau, castellers, bastoners, batucada, casal de joves, col·lectiu feminista o un llarg etcètera, segur que has anat a alguna sortida de cap setmana amb tot el grup: per formar-te, fer pinya o només per generar un espai lúdic en què passar-ho bé i crear un sentiment de pertinença. És probable que hagis tingut debats sobre com hauria de ser aquest espai de distensió (sobretot a la nit). Però, tot i això, trobes que tothom hi està a gust? Des del Grup de Treball del Som Esplai us mostrem el cas real d’una monitora que no es va sentir còmoda en una trobada que va realitzar amb les monitores del seu sector. Trobem que és un cas extrapolable a la realitat de les trobades lúdiques de caps de setmana de les diverses associacions ja esmentades i que és un bon pretext per fer autocrítica de la nostra manera de participar. Potser hauríem de prendre consciència de casos com aquests per ser realment inclusives i animar a tothom a formar part d’aquests espais de diversió.
*Per protecció de la persona que ens ha compartit la carta, no en direm el nom ni l’esplai, ni la federació a la qual pertany.

Crida a la responsabilitat i la reflexió
“Hola a tots i totes. Soc monitora d’un esplai del Vallès des de fa ja cinc anys. A sortides de sector, només he anat dues vegades. La primera, el meu primer any d’esplai, i la segona, aquest cop. Ahir dissabte, si us he de ser sincera, hi venia amb poques ganes. No us coneixia i em feia certa mandra. Tot i així, com que ja comptaven amb mi, em vaig animar, i un cop allà vaig sentir-me a gust i vaig començar a conèixer gent.

Durant la festa tot va anar genial. Vaig participar en tot, en les cançons i els jocs que es van fer, i m’ho vaig passar molt bé parlant amb gent que no havia conegut abans i fent frikades per passar l’estona. Vora les tres i mitja de la nit, però, vaig decidir que ja en tenia prou, que el dia d’avui ja podia acabar i que anava a descansar. I me’n vaig anar contenta, sense remordiments de marxar massa d’hora ni pensant en tot el que em perdria, com sovint em passa.

I em vaig adormir i… em vaig despertar a mitja nit. Tornar-me a adormir en aquella casa va ser tota una odissea. La nostra habitació era a la primera planta, i des d’allà s’escoltaven crits, gent parlant i cridant, cops de porta (un darrere l’altre) i una música que a vegades era reggaeton i a vegades un xumba-xumba d’ultratomba que no parava de sonar. Crits de “demà ningú no m’aixecarà!” repetits una i altra vegada. Potser alguns us en recordeu… Xerreres i històries que ja no recordo de què anaven que s’escoltaven perfectament, ja que estaven parlant al costat de les finestres de la nostra habitació. I finalment, el que va ser el crit culminant, fou que una persona molt il·luminada va entrar cridant a plena veu a la nostra habitació dient que eren les 10 del matí i que era hora de despertar-se. Com potser sabreu, devien ser cosa de dos quarts de set del matí. Podeu comprendre que, potser després de 20 minuts d’intentar dormir, alguna cosa dins meu em cridava a tot cor dient: això no és just. És injust. No hauria de passar en una sortida de sector. No vull que passi.

I sent sincera, no tenia gens de ganes de sortir a fotre’ls bronca, i no sabia si a la meva habitació hi havia monitors que se sentien igual. Així que, després d’una confirmació que no era la única fastiguejada, vaig sortir a demanar silenci.

I al cap d’una estona, a poc a poc es va anar fent silenci. No sé si hi va haver cap reconeixement pel mal que m’havien fet a mi o als altres, però, si us ho preguntàveu, vaig poder seguir dormint. Tot i així, el sentiment de confirmació que sentia abans d’anar a dormir que havia escollit bé en venir a la sortida es va anar fent miques, fins que es va instaurar dins meu el mal regust d’haver “renyat” i haver fet una cosa que no em venia de gust. Disculpeu-me si les meves maneres van ser incorrectes. Digueu-me innocent o lluitadora de les causes perdudes. Considero que no s’haurien de repetir conductes així. La festa pot durar fins a l’alba si voleu. Sí. Sempre que es respecti l’àrea de descans.

Pot ser molt greu que monitores i monitors com jo, que ens agradi més o menys la festa, decidim no venir perquè sabem quina és la dinàmica que succeeix quan comença la matinada. Portem escrit al front davant de tothom que som monitors que promovem grans etiquetes com el respecte, la inclusió, la diversitat i la llibertat, i ahir jo vaig tenir vergonya. Pensava: quina imatge donàvem? Per què jo estava allà si em feia vergonya el que la gent estava fent? Es devien haver queixat els veïns?

I espero que hi hagi un seguiment d’això, que ens ho plantegem fort i que siguem inclusius, respectuosos. Si s’han de posar normes es posen. Que no posem normes quan marxem amb els infants de colònies o de cap de setmana? Per què amb nosaltres hauria de ser diferent? Potser les podríem posar entre tots. Evidentment una festa pot ajudar a fer unió de grup i coneixença entre nosaltres, probablement un dels objectius de la sortida juntament amb el de formar-nos en temàtiques que ens puguin preocupar en el nostre dia a dia a l’esplai.

I així m’acomiado. He pensat a callar i no dir res, però sóc massa tossuda davant d’esdeveniments que em semblen injustos; per molt que m’hagin dit que “aquesta és la manera de fer del sector i no es pot canviar”. Gràcies a tots per fer possible aquest cap de setmana, per l’organització i perquè hem estat molt nombrosos i és important veure’ns que som molts fent aquesta tasca a vegades tan difícil. M’alegro d’haver vingut i d’aquest “conflicte” també m’emporto aprenentatges i impactes que hauré d’anar reflexionant, compartint i integrant dins meus. Una abraçada.

Una monitora com vosaltres.
Una enamorada de la tasca d’educació en el lleure.”

Com es crea un esplai? Parlem amb l’Atzuk!

22.03.2018 |

22-març-2018
Autor: Miquel Martorell, exmonitor de l’Esplai Turons i membre del Grup de Treball del Som Esplai.


L’Esplai Atzuk va néixer fa unes setmanes. Es tracta d’un projecte carregat d’il·lusions i de reptes que han engegat un grup de noies i nois de Sants-Montjuïc amb l’objectiu d’enfortir i diversificar l’associacionisme educatiu del districte. Parlem amb les seves creadores.

Com va sorgir la idea de crear un esplai en una zona de Barcelona on, avui dia, ja hi ha una quinzena d’entitats entre esplais i caus?
La majoria de nosaltres formàvem part d’esplais i caus ja existents i, durant el nostre pas per aquests, però també a través de la Federació d’Esplais i Caus de Sants-Montjuïc (ECSM), ens vam adonar que hi ha una gran demanda d’inscripcions que s’ha traduït en llistes d’espera a les entitats, que no podien assumir aquest allau d’infants. Mirant enrere vam veure que fa uns sis anys no hi havia aquesta demanda d’inscripcions, i que fins i tot faltaven infants i joves, mentre que ara tenim llistes d’espera. Aquest va ser el motor que va iniciar el projecte. A partir d’aquí, vam anar parlant sobre la possibilitat de crear un esplai del no-res. I és que, clar, la idea pot atraure qualsevol que hagi format part del mundillo…, però posar-s’hi seriosament ja és una altra cosa! I al final som les que som, poquetes que iniciem el camí, però ja en vindran més!

Ens vam adonar que a Sants-Montjuïc hi ha una gran demanda d’inscripcions que s’ha traduït en llistes d’espera a les entitats. Aquest va ser el motor que va iniciar el projecte i, a partir d’aquí, vam anar parlant sobre la possibilitat de crear un esplai del no-res.

I per què un esplai?

Perquè és d’on venim. Estem motivades a fer-ho i creiem que el màxim exponent de l’educació en el lleure és precisament un esplai o un cau. Ho portem dins i és el que millor sabem fer! No ens hem qüestionat mai què volíem ser: teníem claríssim que HAVÍEM DE SER una entitat d’educació en el lleure. I és que creiem que l’educació en el lleure en el seu esperit més pur rau en els caus i els esplais, aquells que no fan cap tipus de negoci amb l’educació i que la deixen fluir tal com és, sense premisses ni contractes invisibles, treballant des del voluntariat. Per a nosaltres aquest és un punt molt important, ja que el benefici que en traiem és de creixement personal, social i relacional. I creiem que això no es pot trobar enlloc més o, si més no, ens sembla molt difícil poder trobar-ho amb aquesta essència tan màgica i especial. Sembla que quan parlem de l’esplai sigui una cosa molt idealitzada…, però és que realment ho vivim així. Totes estem d’acord que, d’alguna manera, ens ha canviat la vida!

Qui sou les persones que hi ha darrere del projecte? Quina experiència teniu en el món de l’associacionisme educatiu?
Totes tenim com a mínim 4 o 5 anys d’experiència en el lleure, i la majoria som exmonitores. Hem estat tota la nostra infància a l’esplai, però venim de diferents àmbits de l’educació en el lleure, i també de llocs geogràfics diferents. Som persones de perfils força diferenciats. De fet, ja hem tingut debats força llargs i profunds… És preciós poder construir a través de la diferència. El que tenim clar és que, per nosaltres, l’esplai és una manera d’entendre la vida. O encara més, l’esplai és vida. L’esplai mou. Estem convençudes que a altres llocs del món hi ha altres persones fent “petits esplais” que tindran un nom diferent, una tipologia diferent o una metodologia diferent, però que en el fons perseguiran la mateixa fita: fer un món millor. I això ens fa felices.

Com és el procés de crear un esplai des de zero? Quin és el primer pas que vau fer quan vau decidir crear l’esplai?
La primera cosa que vam fer va ser una reunió sense cap ordre del dia ni cap punt a tractar per decidir com volíem que fos el nostre esplai ideal. I, a partir d’aquí, vam fer una pluja d’idees de què volíem que tingués, com ho volíem enfocar, etc. Va ser una reunió molt oberta, sense límits. Teníem clar que d’aquella reunió no en sortiria res concret…, però volíem sentir que ho fèiem tot des de zero. En aquell moment també vam decidir que a l’estiu volem fer campaments. Per què? Doncs perquè ho entenem com una connexió profunda i sincera amb la natura i amb les persones amb les quals convius aquells dies. Després vam centrar-nos en el tema burocràtic, que segurament és el que ens està costant més. Un cop ho hem tingut més o menys fet, i pendents de resolucions i aprovacions, estem treballant el finançament, que ens sembla essencial per començar a gestionar l’esplai. A més, també estem a la (re)cerca i captura d’un local o espai on poder dur a terme la nostra activitat el proper curs, que és quan començarem oficialment. I, a part, estem treballant en les línies pedagògiques que volem seguir.

Us està ajudant o assessorant algú?
Vam començar a dur-ho a terme soles perquè ens pensàvem que no ens calia ajut de ningú… Veníem de culminar etapes en altres entitats i ens volíem menjar el món tot creant un esplai… Fins que vam veure que necessitàvem suport i consell. Per això vam contactar el Centre de Recursos per a les Associacions Juvenils de Barcelona (CRAJ), que de seguida ens va obrir les portes. Ja ens hi hem reunit i ens fan un bon seguiment. També estem vinculades a Esplais Catalans, que volem que sigui l’associació a la qual pertanyi l’Atzuk. I, a part, ens recolzem en la Federació d’Esplais i Caus de Sants-Montjuïc, que és, en part, d’on venim.

Heu comentat que us agradaria formar part d’Esplais Catalans. Per què?
Volem formar part d’Esplac perquè és una associació en la qual podem conèixer moltes altres maneres de treballar i d’entendre el món. És un lloc on créixer i fer xarxa. A més, sabem que ens poden oferir materials, formacions, recursos i suport quan ho necessitem. També ho entenem com una manera de vincular-nos amb una federació que estigui d’acord amb els valors de l’ideari de l’esplai, fent especial èmfasi en el moviment laic i progressista. Però també volem formar part de la Federació d’Esplais i Caus de Sants-Montjuïc, que ens ofereix una altra mena de suport com a esplai. Per experiències prèvies, sabem que ens aportarà implicació i compromís amb el barri, així com la creació de xarxa amb les altres entitats d’educació en el lleure, siguin esplais o caus.

Volem formar part d’Esplac perquè és una associació en la qual podem créixer i fer xarxa, i que a més a més ens pot oferir materials, formacions, recursos i suport tècnic. També l’entenem com una federació que està d’acord amb els valors de l’ideari de l’esplai, fent especial èmfasi en el moviment laic i progressista. 

Com és el vostre ideari? Com l’heu elaborat?
La veritat és que encara hi estem treballant. No volem que sigui una cosa d’un dia que ens il·luminem i ja està. Volem un ideari transversal i molt plural, que reculli allò en què creiem, els valors en els quals està basat l’Atzuk. Per això encara no tenim els ideals gaire definits, sinó que estem recollint tot allò que creiem primordial. També volem un ideari accessible a tothom, que s’entengui des de tots els agents que conformaran l’esplai: famílies, infants i joves, entorn proper i monitores i monitors.

Durant aquest procés segur que heu après moltes coses. Què és el que més valoreu?
Del que ens n’adonem és que no hi ha res fet i tot està per fer. Aquesta frase resumeix molt bé com ens sentim: sense límits ni imposicions, sense ningú que ens talli les ales. Al contrari, ens sentim en un cel obert a tot i que ens permet volar. La sensació en general és estranya perquè potser mai abans ens havíem plantejat que les coses ja preestablertes de les nostres entitats podien ser diferents… I clar, ara ens trobem totes en un espai nou i ens adonem que hi ha aspectes que altres esplais i caus tracten de forma diferent, o hi incideixen més, o hi ha una metodologia que no havíem pensat abans…

I per acabar, què vol dir atzuk? Per què heu escollit aquest nom?
Què creieu que vol dir? Si voleu saber-ho, informeu-vos sobre el procés participatiu que farem el curs vinent per decidir entre totes i tots què significa el mot atzuk. La cosa és que ens agradava com sonava… Vam començar a dir paraules fins que va sonar aquesta, fruit de la paraula atzur (que significa ‘blau’), a la qual vam canviar la r per una k. I, mira, va aparèixer atzuk, que ens va encantar a totes!

Tothom hauria de ser feminista: el 8M a Portugal

21.03.2018 |
21-març-2018

Autora: Cira Diakhaby, exmonitora de l’Esplai Xangó, ex-EGS del Sector Barcelona, membre de l’Espai de Coordinació Internacional i actualment participant en un SVE a Lisboa.


Suposo que algunes ja coneixeu o us sona el títol d’aquest llibre de la Chimamanda Ngozi. Aquest llibre hauria de ser lectura obligatòria aquí a Lusitània. Aquí la paraula feminista (ser feminista) es considera una cosa negativa. I l’error és la falta de consciència. Parlant amb nois i noies d’altres països d’Europa, la majoria definim el país com a masclista.

Molts cops hem sentit la frase que Portugal és Espanya fa 50 anys. Doncs bé, com ja vaig explicar en l’últim article, en temes de respecte envers la diversitat cultural i d’origen ens van al davant. Però en termes de masclisme l’afirmació pren sentit.

Pel que fa a la diversitat cultural i d’origen no, però en termes de masclisme pren sentit l’afirmació que Portugal és Espanya fa 50 anys.

Veient estadístiques i rànquings dels països amb menys desigualtat de gènere, Portugal es situa en el número 33, com ja fa anys. Les condicions de les dones no milloren i això és perquè la societat portuguesa no es defineix com a masclista. El 9 de març, l’endemà del Dia de la Dona, als diaris portuguesos sortia la notícia “La vaga i les manifestacions marquen el Dia de la Dona a Espanya”, i la següent deia “Regina Marques [del Moviment Democràtic de les Dones] considera que la vaga espanyola és un show-off i afirma que a Portugal encara no existeixen raons per fer una vaga de dones”.

El dia 8 aquí és un dia més. En comptes de poder dir “tots els dies són 8 de març”, aquí simplement és un dia igual que els altres. Com a molt hi ha botigues de roba que posen globus roses a la porta i fan descompte a les dones. Aquell dijous vaig omplir-me d’orgull en veure les imatges que m’enviaven les amigues o que veia a les notícies; en veure vídeos a Facebook i Instagram; veure milers de persones pels carrers de Barcelona, Madrid, Santiago de Compostel·la, Bilbao, Sevilla… Cridant per les que ja no hi són, cridant a la llibertat, al respecte i a la igualtat. Veure que molts dels meus contactes d’internet penjaven una foto dient que s’adherien a la vaga, i jo aquí, on molts no sabien ni en quin dia vivien.

Per ser un país que no necessita vaga de dones, jo al carrer, a la feina i a tot arreu rebo un tracte diferent que el meu company pel fet de ser una dona. Petits fets com que en un restaurant et serveixin a tu primer, que et deixin seure al tren, que no et deixin portar bosses de la compra, que pensin que la cervesa és per a ell i el cafè per a mi, que et mirin i et xiulin cada dos per tres pel carrer, que quan et casis adoptis el cognom del marit… Els comentaris de noies joves que diuen “jo no sóc feminista” són una marca de poc coneixement. I jo mentrestant llegint el llibre Curs de feminisme per a microones.

Per canviar una mica la situació, les meves companyes voluntàries i jo hem decidit fer un reportatge de dones apoderades de la zona per organitzar una exposició sobre elles en un espai públic. Vull acabar només deixant clar que el feminisme és la idea radical que les dones som persones.

No caminem per caminar

19.03.2018 |
19-març-2018

Autoria: Mònica de la Torre, Júlia Hosta i Miquel Martorell, formadores de l’Escola Lliure El Sol


Per què fem excursionisme a les nostres entitats? Per què sortim a caminar un dissabte al matí amb el nostre grup? I per què organitzem rutes de muntanya a l’estiu? Com és la relació entre l’associacionisme educatiu i l’excursionisme? I, sobretot, com volem que sigui?

Després d’unes quantes formacions i de moltes pluges d’idees, comencem a tenir clares algunes respostes. En primer lloc, entenem l’excursionisme com una pràctica esportiva. A través de l’esforç que implica fer exercici físic, descobrim els nostres límits i obtenim la gran recompensa de superar-nos a nosaltres mateixes. Però no ens quedem aquí. I és que aquesta activitat física no tindria sentit sense l’entorn on es desenvolupa. Aquí la idea clau és la “natura” o, més ben dit, tot allò que trenca la rutina i el ritme frenètic del nostre dia a dia a la ciutat (almenys per a aquelles que hi vivim!). Sortir de la nostra zona de confort no només ens allunya de la contaminació i ens obre la porta a paisatges que aprenem a estimar, sinó que ens permet desconnectar/reconnectar, contemplar i prendre consciència d’allò que ens envolta.

Sortir de la nostra zona de confort no només ens allunya de la contaminació i ens obre la porta a paisatges que aprenem a estimar, sinó que ens permet desconnectar/reconnectar, contemplar i prendre consciència d’allò que ens envolta.

Les pluges d’idees ens porten, així, a un univers sensorial de connotacions gairebé místiques: “aturar-nos i reflexionar”, “posar-nos en contacte amb el nostre propi cos”, “sentir-nos vives” i “ser més lliures” són algunes respostes habituals a la pregunta “per què fem excursionisme?”. Però alerta, que la cosa no va només de sensacions individuals! Allò que la majoria destaquem té a veure amb la dimensió col·lectiva, amb les relacions interpersonals. Quantes vegades hem agraït el poder de les rutes a l’hora de fomentar la cohesió i el treball en equip? Millorar els vincles entre els membres del grup a través d’interaccions úniques –dalt del cim, entre esbufecs en plena pujada o en el silenci de la tenda a la nit– és un altre potencial de l’excursionisme.

Per tant, què és l’excursionisme si no una potentíssima eina pedagògica? Viure experiències noves, descobrir(-nos) i aprendre a respectar l’entorn són només alguns aspectes del que moltes consideren un mètode educatiu en si mateix. No hi ha dubte, doncs, que l’excursionisme permet transmetre valors difícilment “palpables” en la nostra quotidianitat. Com si l’empatia, la solidaritat o l’esforç, per posar tres exemples, es multipliquessin a mesura que guanyem altura i es fessin més fàcils de comprendre. Tot plegat pot atribuir-se als espais de comunicació informal que es generen al llarg de les excursions, contextos no programats que propicien moments d’escolta i d’intercanvi d’idees entre infants i adolescents.

Arribats a aquest punt, volem dir-hi la nostra. Si bé compartim tots i cadascun dels arguments aportats més amunt (qui s’hi pot oposar?!), també trobem a faltar un debat de fons sobre el potencial transformador de l’excursionisme. Pensem que parlar d’excursionisme des de l’educació en el lleure és l’excusa perfecta per abordar el nostre estil de vida i, per tant, el model capitalista. Per fer-ho, però, cal trencar amb algunes visions romàntiques de la “natura”, així com amb la creixent conversió dels entorns no urbans en espais de consum mercantilitzat. A continuació esbossem algunes reflexions.

Trobem a faltar un debat de fons sobre el potencial transformador de l’excursionisme. Pensem que parlar d’excursionisme des de l’educació en el lleure és l’excusa perfecta per abordar el nostre estil de vida i, per tant, el model capitalista.

El vincle entre excursionisme i capitalisme es manifesta en múltiples dominis, i és que la creixent mercantilització de la muntanya és un fet evident. Refugis a preus abusius fruit de la manca de subvencions; l’augment dels refugis guardats (més grans i amb serveis cada cop més “exclusius”) en detriments dels equipaments lliures, o l’encariment desorbitat del material de muntanya, que a més a més sol tenir una vida curta (amb la qual cosa es fomenta el consumisme). Altres exemples són la museïtzació d’espais (amb la seva corresponent entrada) o les concepcions cada cop més esportives (i competitives!) de la muntanya. La conseqüència directa de tot plegat és un irreversible impacte mediambiental. Això ens porta, abans de res, a reivindicar un excursionisme més sostenible, més respectuós amb l’entorn. Però, un cop més, no ens quedem aquí.

Per nosaltres l’excursionisme s’ha d’entendre com una pràctica de transformació social més, com un desafiament al model de producció i consum imperant. Quan ens calcem les xiruques i ens posem a caminar, estem fent un ús no productiu del nostre temps. L’economia feminista ens ha ensenyat moltes lliçons al respecte. Quan decidim anar de Blanes a Portbou a peu estem afirmant que “tenim temps”, que no ens cal optimitzar-lo, i que prioritzem aquesta activitat realitzadora respecte d’altres d’alienants. Com es diu sovint, l’important és el trajecte. També inspirades pel feminisme, quan caminem prenem consciència de la importància de posar els nostres cossos al centre d’aquesta experiència, que ja hem vist que té tant de personal com de col·lectiva. L’excursionisme, doncs, ens converteix en agents creadors no subjectes als interessos de ningú. I, encara més quan el practiquem amb les nostres entitats, aquest potencial creador és el que ens permet posar en dubte, repensar i transformar algunes dinàmiques que no ens agraden.

L’excursionisme ens converteix en agents creadors no subjectes als interessos de ningú. I, encara més quan el practiquem amb les nostres entitats, aquest potencial creador és el que ens permet posar en dubte, repensar i transformar algunes dinàmiques que no ens agraden.

Se’ns pot acusar d’idealistes, de motivats i de “menjaflors”, però l’únic que fem és subratllar que l’excursionisme és la màxima expressió del suport mutu i de la llibertat. I això ens sembla, si no revolucionari, sí clarament contrari als valors del neoliberalisme. Defensem, per tant, que els esplais no hem de limitar la nostra interacció amb la natura a fer herbaris o tallers de reciclatge. Ens quedaríem molt lluny dels nostres objectius. Igualment, rebutgem que la muntanya es converteixi en un espai restringit a la pràctica esportiva elitista i, per tant, excloent. Com apuntàvem més amunt, creiem que l’excursionisme té tant d’activitat física com d’escola de convivència, tant de viatge introspectiu com d’eina pedagògica. Però si a totes aquestes dimensions no hi afegim un horitzó més crític, una meta realment transformadora, les entitats d’educació en el lleure correm el risc de caure en discursos que, per vies diferents, converteixen la muntanya en un espai d’oci passiu i consumista. I és que si una cosa sempre hem tingut clara és que nosaltres no caminem per caminar.

caminar2

Transformem l’economia des de l’esplai

13.03.2018 |
13-març-2018

Autoria: Rai Carreras, director de l’Escola Lliure El Sol i expresident d’Esplais Catalans.


Quin és l’impacte que genera el nostre projecte en l’entorn? Acostumem a respondre aquesta pregunta en termes educatius. Per exemple, diem que “generem un impacte molt positiu! Tots els infants que venen a l’esplai reben una educació de qualitat. Ells són el centre del que fem i a l’esplai troben un espai on créixer, conèixer i divertir-se amb llibertat. A més, el fet de treballar i involucrar les famílies fa que també siguem un actor de cohesió social del barri. L’esplai acaba sent un espai de trobada d’infants i famílies. Ah, i a més a més som un projecte d’associacionisme juvenil en què nois i noies s’involucren voluntàriament per contribuir en l’educació d’infants i joves i a mantenir el barri viu i actiu”.

Tot això té molt de valor, però ens hem parat a pensar quin és l’impacte que genera l’activitat de l’esplai? Quina petjada deixa el nostre dia a dia? Quan en alguna formació hem plantejat a les monitores i monitors la pregunta al voltant de quines necessitats necessitem cobrir a l’esplai sorgeixen temes com: la compra de material, un local, transport quan anem d’excursió, menjar per assemblees o excursions, un banc on guardar els diners, eines digitals de coordinació de l’equip de monitors/es o per comunicar el projecte, etc. Com resolem aquestes necessitats és el que fa que l’impacte sigui més o menys responsable i positiu en relació a la societat. Som coherents entre el projecte educatiu de transformació i la gestió del dia a dia de l’esplai?

Fa uns anys era complicat trobar alternatives de consum. Més enllà del propi mercat capitalista no quedava cap altra opció que resignar-se, o bé calia ser molt imaginatiu per sortir-ne o esquivar-lo. Però actualment excusar-se dient que no hi ha alternatives és ser còmplice i perpetuar un sistema que beneficia a ben pocs. Capitalisme no només son grans marques que segurament ja fa temps que hem aconseguit suprimir del nostre dia a dia. El model econòmic capitalista basa la resolució de les nostres necessitats a base de compres en comptes de promoure intercanvis. Prioritza la comoditat i el benestar a la coherència i la justícia social, i convida a mirar cap a una altra banda davant d’un món perversament injust.

En els darrers anys a prop de casa s’han anat desenvolupant i estenent tot un seguit d’iniciatives que poden contribuir a fer que la transformació social que promovem des de l’educació en el lleure sigui coherent amb la gestió del dia a dia. És a dir, que vagi de la mà de les petites accions que duem a terme l’equip de monitors i monitores i en què sovint no ens hem parat ni a pensar. Estem parlant d’aquelles accions que fem sense pensar, que són el pas previ a allò que perseguim, i que sense pensar-hi gaire omplen la quotidianitat de l’esplai. Podem dipositar els diners en projectes de finances ètiques o si més no diversificar-los i tenir-los en diferents bancs prioritzant aquells amb unes estructures més horitzontals i amb un cert compromís social. Podem comprar aliments amb una baixa petjada ecològica, ja sigui en un comerç de proximitat o prioritzant aliments ecològics i de temporada. Podem consumir energia elèctrica verda, podem tenir una operadora de telefonia mòbil ètica. Fins i tot podem connectar-nos al món digital de programari lliure basat en la creació col·lectiva. En resum, podem plantejar-nos consumir de manera responsable, ja sigui amb productes ecològics i ètics o consumint i contractant empreses que posen les persones, i no el lucre, al centre de la seva activitat, com són les cooperatives. De fet, actualment hi ha tantes iniciatives d’economia solidària que s’ha creat un mapa, el Pam a Pam, per tal de poder-les centralitzar i localitzar amb facilitat. També les podem trobar a la Xarxa d’Economia Solidària (XES), on s’agrupen empreses i iniciatives diverses compromeses amb la mateixa transformació que promovem a l’esplai i a la qual potser té sentit que comencem a apropar-nos.

Podem plantejar-nos consumir de manera responsable, ja sigui amb productes ecològics i ètics o consumint i contractant empreses que posen les persones, i no el lucre, al centre de la seva activitat, com són les cooperatives.

No podem obviar que la força del capitalisme és la capacitat d’impregnar tots els racons de les nostres vides, individuals i col·lectives. Emprendre aquests petits grans canvis és segurament un procés incòmode i feixuc que implica un exercici de revisió i reflexió exigent. Ningú va dir que fos senzill, però oi que volem que els nostres projectes siguin socialment i ambientalment sostenibles i responsables? L’esplai és un projecte educatiu molt potent en si mateix, i si som capaces d’impregnar l’educació que duem a terme amb infants i joves de pràctiques ètiques i solidàries multiplicarem el nostre efecte transformador. Perquè del que es tracta és de posar les persones al centre i d’entendre que existeix una altra manera de resoldre les nostres necessitats. I aquesta manera passa pel suport mutu i la intercooperació. L’associacionisme i l’esplai ja són una peça més, només cal que vulguem ser part d’aquest engranatge de canvi!

Salzburg multicultural

07.03.2018 |
7-març-2018

Autora: Alícia Aranda, monitora de l’Esplai Eixam de Rubí i participant en un SVE a Salzburg.


Només arribar, em va sorprendre la multiculturalitat que hi havia a la ciutat. No només pels turistes, que vénen d’arreu del món, sinó també pel jovent (la majoria estudiants de música) i els propis habitants austríacs, d’orígens molt diversos.

Al barri on treballo, la gran majoria dels infants són immigrants o fills de famílies immigrants. Hi ha moltes persones turques, iugoslaves, poloneses, romaneses… Un dia, vaig anar a fer un taller a una escola del barri, i va resultar que a la meva classe només hi havia una nena austríaca. Aleshores em vaig començar a preguntar com es tractava aquesta multiculturalitat a Àustria.

Resulta que a Salzburg hi ha escoles amb un percentatge del 100% d’infants austríacs i d’altres amb un 100% d’infants immigrants. Amb el govern anterior, es donava suport a la integració dels infants, que assitien a l’escola regularment i que rebien classes addicionals d’alemany. Tot i això, moltes famílies locals intenten portar els seus fills a escoles “bones”, amb un baix percentatge d’immigració, cosa que fa que de les altres, les anomenades brennpunktschulen (alguna cosa així com ‘escoles conflictives’), acabin amb un 100% d’infants immigrants, els quals no tenen fluïdesa amb cap llengua, ja que fa massa temps que viuen a Àustria per parlar el seu idioma nadiu correctament, però a casa no parlen bé l’alemany.

A Salzburg hi ha escoles amb un percentatge del 100% d’infants austríacs i d’altres amb un 100% d’infants immigrants. Hi ha multiculturalitat, però no integració.


Als casals de joves, als parcs on organitzem activitats o als centres infantils de tardes hi participen en un 95% infants i joves immigrants. Existeix el pensament entre els locals que aquestes coses són per a infants els seus pares dels quals no poden estar per ells i, per tant, no s’hi volen involucrar. Em fa molta pena veure la poca integració que hi ha en una ciutat tan multicultural, i més ara que amb el nou govern es volen aplicar mesures perquè els infants immigrants que encara no parlen bé la llengua hagin d’anar a una classe completament separada.

Per aquest motiu, com a projecte personal he decidit organitzar alguna cosa per a afavorir la integració i que els infants aprenguin sobre el valor de la interculturalitat, que treballem, entre d’altres, a Esplac.

imatgephoto2

Baden-Powell vs Ferrer i Guàrdia: FIGHT!

06.03.2018 |
6-març-2018

Autora: Cèlia Nisarre, membre del Grup de Treball de Som Esplai i monitora de l’Esplai Turons de Barcelona.


Si el que busques és un article seriós que faci una comparativa de les trajectòries vitals d’aquests dos personatges, aquest no és el lloc adequat. Aquí simplement hem intentat recrear una batalla entre dos referents: de l’escoltisme, d’una banda (Robert Baden-Powell), i dels esplais o de l’educació en el lleure en general des d’una perspectiva laica, de l’altra (Francesc Ferrer i Guàrdia).

I ho hem fet en versió 2.0 o, dit d’una altra manera, el que avui dia coneixem com tuits. Endavant!

“La veritable manera d’obtenir la felicitat és fent feliços els altres.”
Robert Baden-Powell

“S’ha de deixar que l’infant, sigui on sigui, consumeixi sincerament els seus desitjos.”
Francesc Ferrer i Guàrdia

“La millor manera de vèncer les dificultats és atacant-les amb un magnífic somriure.”
RB-P

“Cal inculcar a la infància l’afany de conèixer l’origen de totes les injustícies socials perquè, amb el seu coneixement, puguin combatre-les i oposar-s’hi.”
FFiG

“Procureu deixar el món una mica millor de com l’heu trobat.”
RB-P

“Hi ha dues maneres d’ensenyar. Una embruteix l’infant i l’inhibeix per sempre més de tota curiositat intel·lectual i una altra que, incrementant les seves facultats, li infon el gust pel saber, l’amor per la natura i l’entusiasme per la vida.”
FFiG

“La felicitat no procedeix de ser ric, ni tan sols de l’èxit en la carrera, ni de concedir-se tots els gustos. Un pas cap a la felicitat és fer-se sa i fort de nen, per poder ser útil i així poder gaudir de la vida quan s’és adult.”
RB-P

“Volem persones capaces de destruir, de renovar els mitjans sense parar i de renovar-se elles mateixes. Volem persones la independència intel·lectual de les quals sigui la seva força més gran, que mai més estiguin lligades a res, que aspirin a viure múltiples vides en una sola vida.”
FFiG

“L’infant no aprèn del que diuen els grans, sinó del que fan.”
RB-P

“I sobretot no oblidem que, en matèria d’educació, només hi ha un dret superior als altres i davant el qual tots han de cedir: el dret de l’infant.”
FFiG

Què? Qui us sembla que ha guanyat la batalla dialèctica?

  • Opció a) Robert Baden-Powell #PowellRànger
  • Opció b) Francesc Ferrer i Guàrdia #FranTheGuàrdian
  • Opció c) Simplement fareu servir aquestes frases per omplir els peus de foto d’Instagram i Facebook #PostureigEscolta #PostureigEsplai

Ari Iranzo i Arnau Gilibert: “L’objectiu del Reach Out és apropar l’internacionalisme a les bases”

28.02.2018 |

L’Ariadna Iranzo i l’Arnau Gilibert, de l’Esplai Espurna, són els representants d’Esplais Catalans al grup de treball que gestiona i organitza el projecte Reach Out de l’IFM-SEI. Parlem amb ells per conèixer en què consisteix aquesta iniciativa i quin paper hi juguen ell i ella.

De què tracta aquest projecte? Quin n’és l’objectiu principal?
Més que projecte, nosaltres l’anomenaríem grup de treball. La idea és que set membres de diferents organitzacions d’arreu del món vinculades a l’IFM (concretament de Catalunya, Finlàndia, Alemanya, Geòrgia, Colòmbia i Sud-Àfrica) treballin conjuntament per assolir un mateix objectiu: fer arribar millor l’internacionalisme a les bases de les diferents organitzacions, en el nostre cas als infants i monis dels esplais. Creiem que aquesta iniciativa és especialment interessant per a Esplac, ja que poc sovint es veuen activitats internacionals als esplais.

Concretament, quines accions hi ha previstes?
Per desenvolupar el projecte ens hem dividit en quatre comissions, cadascuna de les quals té un objectiu específic. Tot, però, amb la intenció d’assolir l’objectiu general comú que hem comentat abans. Les quatre comissions (i els seves finalitats) són les següents:

  • Bilateral Partnership: construir una plataforma perquè les entitats de base puguin fer activitats i projectes conjuntament d’una manera senzilla i còmoda.
  • Growth Project: incrementar el nombre d’entitats que formen part de l’IFM, oferint suport i dotant de recursos les organitzacions perquè creixin, i donant suport a les que estan creixent perquè es consolidin.
  • Membership Campaign: crear un banc de recursos internacional en el qual totes les organitzacions puguin compartir les experiències viscudes i els recursos d’interès general.
  • Pool of International Socialist Educators: implementar un espai de formació per a futurs formadors/es internacionals pels diferents seminaris que s’imparteixen durant l’any arreu del món.

Quina és la funció d’aquest grup de treball i quin hi és el vostre paper ara per ara?
De moment estem endinsades en dues de les quatre comissions que hem explicat abans: la de Bilateral Partnership i la de Membership Campaign. Treballem mitjançant una plataforma que es diu Trello, que ens permet compartir les idees que tenim amb la resta de persones, i també fem reunions periòdiques via Skype. Ara mateix el projecte encara està força verd, però té com a data de finalització el 2019, així que a poc a poc i bona lletra!

Sobre el seminari del mes de maig, ens en podeu avançar més detalls?
Sí, però tampoc gaire cosa, ja que s’està organitzant des d’un grup de treball de l’IFM. Pel que sabem, en principi consistirà que cada organització que hi participi hi portarà cinc joves i dues persones “responsables”, i s’hi desenvoluparan diferents activitats enfocades a l’internacionalisme. La idea és que aquestes persones facin d’altaveu a les seves organitzacions i que no es quedin tot l’aprenentatge per elles mateixes.

El seminari del maig conclourà amb l’Esplaiada, és a dir, amb la participació dels joves i monis del seminari a l’Esplaiada. Serà la primera vegada que donem una dimensió internacional a aquest gran esdeveniment. Quins canvis implicarà tot això?
No creiem que el fet que vinguin persones d’altres països canviï gaire la dinàmica de l’Esplaiada. El que sí que creiem és que el valor de donar-li aquesta dimensió internacional farà que les altres organitzacions puguin veure com treballem realment els esplais i es facin una idea més clara del concepte esplai, ja que no és freqüent veure aquest tipus d’entitats en altres països.

La participació d’organitzacions internacionals a l’Esplaiada ens pot servir per transmetre’ls una idea més clara del concepte esplai i de la nostra manera de treballar.

Quins són els resultats que s’esperen d’aquest projecte i es pretén donar-li continuïtat?
El resultat palpable que finalment podrem trobar d’aquest grup de treball seran els productes finals que desenvoluparà cada comissió i que podran ser explotats per les diverses entitats. Un cop els diferents productes comencin a funcionar veurem si els objectius que ens vam marcar finalment s’assoleixen. És un projecte a llarg termini.

Com veieu el treball de l’internacionalisme des de l’IFM i les organitzacions membres, en comparació amb com ho fa Esplac, tant des del punt de vista del valor com dels mètodes de treball?
El que tenim clar és que el concepte d’esplai és únic, tal com hem dit abans, i, per tant, és difícil de comparar. En aquest sentit, podem diferenciar entre l’organització interna i el mètode, ja que hem pogut observar que, tot i que tinguem organitzacions internes molt diferents respecte a altres entitats, a l’hora de fer seminaris els mètodes de treball són els mateixos, aquells que impliquen una sèrie de valors que compartim malgrat que visquem realitats absolutament diferents.

Quines creieu que són les dificultats o els reptes més grans a l’hora de treballar l’internacionalisme des de les entitats base?
Creiem que el problema és que es veu com una cosa molt llunyana i que comporta un punt de feina extra. Aquestes dues variables juntes fan que no t’hi sentis involucrat/da d’una manera directa i que, per tant, no tinguis ganes de posar-te a fer aquesta feina extra que implica. Només les persones que han viscut alguna experiència internacional i que saben el valor i la importància que tenen són les que s’engresquen a fer aquesta feina extra que implica (que al final tampoc és tanta). És per això que animem a tothom a participar-hi, com a moni o com a entitat. Hi ha seminaris i campaments internacionals que valen molt la pena.

El principal problema de l’internacionalisme és que es veu com una cosa molt llunyana, però quan vius una experiència d’aquest tipus la valores moltíssim i t’engresques a seguir.

Per acabar, com valoreu que Esplac formi part d’una plataforma internacional com l’IFM-SEI?
Ens sembla imprescindible dotar els esplais d’aquest valor afegit, ja que ens permet veure de manera directa altres punts de vista que ens fan replantejar la nostra manera de fer. Sortir de la zona de confort no és fàcil, però és molt enriquidor, i l’internacionalisme ens dona aquesta oportunitat que a vegades és difícil d’assolir per nosaltres mateixos/es. A vista personal, gràcies a l’IFM hem pogut viure experiències molt engrescadores de les quals hem après molt i hem conegut gent amb qui encara tenim vincles.

Seminari Reach Out de maig

  • Dates: del 6 al 13 de maig de 2018
  • Lloc: Barcelona
  • Participants: 67 persones, delegacions de 5 participants (13-17 anys) i 2 monis de cada entitat.
  • Entitats: Esplais Catalans (Catalunya), Association for Social Democracy (Turquia), Georgian Falcons (Geòrgia), Kinderfreunde Rota Falken (Àustria), Lithuanian Young Falcon Union (Lituània), Nuoret Kotkat (Finlàndia) SJD-Die Falken (Alemanya), Slovenian Falcons (Eslovènia) i Woodcraft Folk (Regne Unit).

Perrea, perrea! O com educar amb reggaeton sense ser criticada

19.02.2018 |
15-febrer-2018

Autora: Cèlia Nisarre, membre del Grup de Treball de Som Esplai i monitora de l’Esplai Turons.


Diuen que les persones són la suma d’allò que els va passant pel camí… Suposo que quan a segon d’ESO un imbècil de l’institut et roba l’mp3 (sí, llavors es portaven una espècie de pendrives amb pantalla on la gent emmagatzemava música) i el recuperes, per casualitat, uns mesos més tard carregat de música reggaetonera… fas una aproximació al gènere musical molt directa.

En el meu entorn o en els cercles propers, molts cops he sentit que havia de justificar per què escoltava aquest tipus de música o per què em gastava diners anant a concerts o festivals de reggaeton. En els últims mesos, però, he començat a punxar com a DJ i la pressió social ha estat tal que m’ha empès a escriure aquest article.

Des de dalt de les tarimes o escenaris improvisats en què punxem amb la meva parella artística hem sentit com gent del públic ens diu coses com: “Aquest artista no!”, “aquesta cançó no, que és massa reggaetonera”. Hem vist com companyes DJ s’han de justificar públicament i explicar per què posen aquest estil. I el que ha estat el súmmum del surrealisme: ser teloners d’un grup que ens va demanar explícitament que “les cinc cançons d’abans d’ells –tots homes al grup, casualitat o no- no fossin de reggaeton ni sexistes”.

Arribats a aquest punt em veig amb l’obligació de fer alguns aclariments sobre el tema, amb la intenció de no haver d’estar donant explicacions contínuament i -potser- ajudar-vos a aquelles que, com jo, escolteu, balleu, punxeu o canteu reggaeton, donant-vos arguments de pes que us puguin treure d’un compromís quan algú tregui el tema:


1. NO SIGUEM INCULTES MUSICALS!

Em dirigeixo a tota la gent que diu que el reggaeton és sexista/masclista. PROU!!! No es pot dir que un gènere sigui sexista. El gènere musical és la forma que prenen les cançons, no el seu contingut ni la seva lletra. Enlloc està escrit que les cançons POP hagin d’anar sobre l’amor romàntic, o les de ROCK sobre la sobirania animal… L’estil defineix la forma, ritme, tonalitats, escales, etc. no de què parlaran els temes. Puc entendre que això causi confusió entre les oients amateurs, però entre músics, PD’s, comissions de festes o fins i tot ajuntaments… NO ES POT PERMETRE!

Escoltar o posar reggaeton no ens fa més masclistes que si ho féssim amb metal o folk. L’únic que cal és escoltar la lletra de les cançons per assegurar-nos que, siguin de l’estil que siguin, no tinguin un missatge sexista.


2. JO NO SÓC RACISTA, PERÒ…

Aquí la qüestió és que molta gent oblida que el masclisme és una característica estructural de la nostra societat, és a dir, que està per tot arreu. Així que, en aquest aspecte, quan s’afirma que “el reggaeton és masclista” es cometen dos errors; el que ja hem resolt al punt 1 i el de creure que aquest estil és una taca negra dins de la història de música europea (o mundial) feminista 100% [ironia].

Ara mateix, moltes de les “denúncies” sobre el masclisme dins del reggaeton no són tan diferents d’algunes declaracions racistes tipus “d’ençà que van arribar tots aquests llatins i la seva música, Espanya està plena de masclisme”. Com si el masclisme fos exclusivament sud-americà…

La periodista Irantzu Varela recull en aquest vídeo aquesta idea de “com jutgem el reggaeton des d’Europa” que crec que és molt interessant.

Per si encara hi ha dubtes, he fet un petit recull de cançons que he escoltat/cantat/tocat/ballat a l’esplai i que, sense ser llatines, no es queden enrere pel que fa a masclisme.

Don Federico mato a su mujer, la hizo picadillo y la hizo a la sartén.

La gente que pasaba, olía a carne asada,

era la mujer de don Federico.

[tradicional castellana]

 

Every breath you take, every move you make

Every bond you break, every step you take,

I’ll be watching you

[Police]

 

Vaig beure’m la seva sang, vaig menjar-me el seu cervell,

però l’única cosa que no em vaig menjar

van ser aquells ulls que em tornaven boig

i els guardo amb formol.

[Lax’n’Busto]

 

“una dona és una dona, no et preocupis,

tant se val”

[Els amics de les Arts]


3. “SI NO PUEDO BAILAR, NO ES MI REVOLUCIÓN” [TU CINTURA SIN CENSURA]

S’ha parlat molt sobre les dones que ballen reggaeton, perregen o fan twerk: que si és poc feminista…, que si degrada… Doncs, en aquest punt, heu de saber que justament una de les lluites feministes més reclamades al llarg de la història és que se’ns permeti gaudir del propi cos o del que podem fer amb el cos: ballar, follar, parir, etc.

Segur que en aquest punt algú ja està preguntant: “Però el reggaeton us denigra, no?”, “i la cosificació de la dona què?”. A veure, a veure… deixem clares un parell de coses: si ballo com a mi m’agrada, em diverteixo i ho faig per a mi, no necessàriament ho faig per complaure els homes del meu voltant. Moure el cul lliurement no em fa ni “menys feminista”, ni una “zorra”, ni més “fàcil”, ni un “putón”.

giphy-downsized-large


4. #OnSónLesDones

Les dades demostren el que ens deia la simple percepció; les dones estem subrepresentades. A la tele, a la ràdio, als diaris i… al món del reggaeton! Hi ha molta gent arreu del món (i sobretot a Sud-amèrica) que està treballant molt per canviar això. Per posar alguns noms: Miss Bolívia, Torta Golosa, Ivi Queen, Sara Hebe, Kumbia Queers…, que no només canvien els continguts tradicionals de les cançons, sinó que també omplen els escenaris i agafen els micròfons representant sectors de la població que fins ara ni tan sols tenien veu (o sigui, els no cis-homes).

Cal posar-nos seriosos amb aquest tema. Perquè encara que sembli que hem avançat, seguim vivint en una societat on elles no tenen tantes oportunitats com ells, també a l’hora de treballar en l’àmbit musical. A les dades em remeto:

  • Sónar: 139 homes, 40 dones (22,68 %)
  • Primavera Sound: 348 homes, 50 dones (12,56 %)
  • FIB: 75 homes, 10 dones (11,62 %)
  • Low Festival: 117 homes, 15 dones (11,36 %)
  • Cruïlla: 90 homes, 7 dones (7,21 %)
  • Viña Rock: 464 homes, 15 dones (3,13 %)
  • Canet Rock: 79 homes i 2 dones (2,5%)

Així que el pròxim cop que un home, d’un grup musical format íntegrament per homes, amb tècnics i mànagers homes, es dirigeixi al meu company home per dir-li que no podem punxar reggaeton, li diré: “Si no voleu que us diguin sexistes feu alguna cosa al respecte.” Deixeu de justificar-vos en l’estil musical! Deixeu de disculpar-vos! Busqueu una baixista dona o una tècnica de llums dona o una bateria dona… Si no enteneu de què us parlo us recomano aquest article i investigar sobre el misteriós tema de “les dones i el món de la música”.


5. ¡ÉCHAME LA CULPA!

Vinga, monitores! Si el reggaeton ens resulta incòmode, pot ser una bona excusa per revisar-nos a nosaltres mateixes. És a dir, trencar amb la culpabilització/externalització constant i convertir aquest estil de música (o més ben dit, el debat al seu voltant) en una excusa per parlar de masclismes, racismes, poder i privilegi amb els infants de l’esplai. Vincular-ho amb el lleure, que sigui un element més per fomentar l’esperit crític i per generar debat entre els i les joves (que molt probablement són els que més consumeixen aquests productes culturals). No hi ha excuses! S’està fent molta feina al respecte i teniu molts recursos per treballar tot allò que envolta el món del reggaeton i infinites fonts de música no sexista de tots els estils!

AMPLIEM ELS NOSTRES CANÇONERS! Podem buscar cançons que no siguin sexistes sense que parlin estrictament de violència de gènere, de feminisme o de relacions no normatives. Superem el “Malo” (Bebe) i exigim igualtat en totes les cançons, no només en les que parlen de desigualtat. Comparteixo amb vosaltres -per això de ser proactives en la lluita- alguns suggeriments d’aquí i d’allí que he intentat que siguin originals i adaptables a la guitarra de campaments!

La Otra – Contigo

El Kanka – Volar

Rozalén – Girasoles

Perota Chingo – La complicidad

El Diluvi – I tu, sols tu

Fémina – Deshice de mi

Zahara – Con las ganas

Churupaca – No se vive feliz comiendo perdiz


I per si no en teniu prou…

I acabo l’article animant-vos a crear les vostres pròpies llistes/Cd’s/pendrives per campaments i donant-vos forces perquè el corrent popular no pugui amb vosaltres! Si us agrada el reggaeton, no esteu soles i ara teniu molts arguments al vostre favor.

QUE NO ME LO INVENTO… QUE AQUÍ HI HA MOLTA GENT QUE PENSA COSES! (per ordre d’aparició dels temes):