Image Image Image Image Image Image Image Image Image Image
Scroll to top

Top

Sin categoría

Tothom hauria de ser feminista: el 8M a Portugal

21.03.2018 |
21-març-2018

Autora: Cira Diakhaby, exmonitora de l’Esplai Xangó, ex-EGS del Sector Barcelona, membre de l’Espai de Coordinació Internacional i actualment participant en un SVE a Lisboa.


Suposo que algunes ja coneixeu o us sona el títol d’aquest llibre de la Chimamanda Ngozi. Aquest llibre hauria de ser lectura obligatòria aquí a Lusitània. Aquí la paraula feminista (ser feminista) es considera una cosa negativa. I l’error és la falta de consciència. Parlant amb nois i noies d’altres països d’Europa, la majoria definim el país com a masclista.

Molts cops hem sentit la frase que Portugal és Espanya fa 50 anys. Doncs bé, com ja vaig explicar en l’últim article, en temes de respecte envers la diversitat cultural i d’origen ens van al davant. Però en termes de masclisme l’afirmació pren sentit.

Pel que fa a la diversitat cultural i d’origen no, però en termes de masclisme pren sentit l’afirmació que Portugal és Espanya fa 50 anys.

Veient estadístiques i rànquings dels països amb menys desigualtat de gènere, Portugal es situa en el número 33, com ja fa anys. Les condicions de les dones no milloren i això és perquè la societat portuguesa no es defineix com a masclista. El 9 de març, l’endemà del Dia de la Dona, als diaris portuguesos sortia la notícia “La vaga i les manifestacions marquen el Dia de la Dona a Espanya”, i la següent deia “Regina Marques [del Moviment Democràtic de les Dones] considera que la vaga espanyola és un show-off i afirma que a Portugal encara no existeixen raons per fer una vaga de dones”.

El dia 8 aquí és un dia més. En comptes de poder dir “tots els dies són 8 de març”, aquí simplement és un dia igual que els altres. Com a molt hi ha botigues de roba que posen globus roses a la porta i fan descompte a les dones. Aquell dijous vaig omplir-me d’orgull en veure les imatges que m’enviaven les amigues o que veia a les notícies; en veure vídeos a Facebook i Instagram; veure milers de persones pels carrers de Barcelona, Madrid, Santiago de Compostel·la, Bilbao, Sevilla… Cridant per les que ja no hi són, cridant a la llibertat, al respecte i a la igualtat. Veure que molts dels meus contactes d’internet penjaven una foto dient que s’adherien a la vaga, i jo aquí, on molts no sabien ni en quin dia vivien.

Per ser un país que no necessita vaga de dones, jo al carrer, a la feina i a tot arreu rebo un tracte diferent que el meu company pel fet de ser una dona. Petits fets com que en un restaurant et serveixin a tu primer, que et deixin seure al tren, que no et deixin portar bosses de la compra, que pensin que la cervesa és per a ell i el cafè per a mi, que et mirin i et xiulin cada dos per tres pel carrer, que quan et casis adoptis el cognom del marit… Els comentaris de noies joves que diuen “jo no sóc feminista” són una marca de poc coneixement. I jo mentrestant llegint el llibre Curs de feminisme per a microones.

Per canviar una mica la situació, les meves companyes voluntàries i jo hem decidit fer un reportatge de dones apoderades de la zona per organitzar una exposició sobre elles en un espai públic. Vull acabar només deixant clar que el feminisme és la idea radical que les dones som persones.

No caminem per caminar

19.03.2018 |
19-març-2018

Autoria: Mònica de la Torre, Júlia Hosta i Miquel Martorell, formadores de l’Escola Lliure El Sol


Per què fem excursionisme a les nostres entitats? Per què sortim a caminar un dissabte al matí amb el nostre grup? I per què organitzem rutes de muntanya a l’estiu? Com és la relació entre l’associacionisme educatiu i l’excursionisme? I, sobretot, com volem que sigui?

Després d’unes quantes formacions i de moltes pluges d’idees, comencem a tenir clares algunes respostes. En primer lloc, entenem l’excursionisme com una pràctica esportiva. A través de l’esforç que implica fer exercici físic, descobrim els nostres límits i obtenim la gran recompensa de superar-nos a nosaltres mateixes. Però no ens quedem aquí. I és que aquesta activitat física no tindria sentit sense l’entorn on es desenvolupa. Aquí la idea clau és la “natura” o, més ben dit, tot allò que trenca la rutina i el ritme frenètic del nostre dia a dia a la ciutat (almenys per a aquelles que hi vivim!). Sortir de la nostra zona de confort no només ens allunya de la contaminació i ens obre la porta a paisatges que aprenem a estimar, sinó que ens permet desconnectar/reconnectar, contemplar i prendre consciència d’allò que ens envolta.

Sortir de la nostra zona de confort no només ens allunya de la contaminació i ens obre la porta a paisatges que aprenem a estimar, sinó que ens permet desconnectar/reconnectar, contemplar i prendre consciència d’allò que ens envolta.

Les pluges d’idees ens porten, així, a un univers sensorial de connotacions gairebé místiques: “aturar-nos i reflexionar”, “posar-nos en contacte amb el nostre propi cos”, “sentir-nos vives” i “ser més lliures” són algunes respostes habituals a la pregunta “per què fem excursionisme?”. Però alerta, que la cosa no va només de sensacions individuals! Allò que la majoria destaquem té a veure amb la dimensió col·lectiva, amb les relacions interpersonals. Quantes vegades hem agraït el poder de les rutes a l’hora de fomentar la cohesió i el treball en equip? Millorar els vincles entre els membres del grup a través d’interaccions úniques –dalt del cim, entre esbufecs en plena pujada o en el silenci de la tenda a la nit– és un altre potencial de l’excursionisme.

Per tant, què és l’excursionisme si no una potentíssima eina pedagògica? Viure experiències noves, descobrir(-nos) i aprendre a respectar l’entorn són només alguns aspectes del que moltes consideren un mètode educatiu en si mateix. No hi ha dubte, doncs, que l’excursionisme permet transmetre valors difícilment “palpables” en la nostra quotidianitat. Com si l’empatia, la solidaritat o l’esforç, per posar tres exemples, es multipliquessin a mesura que guanyem altura i es fessin més fàcils de comprendre. Tot plegat pot atribuir-se als espais de comunicació informal que es generen al llarg de les excursions, contextos no programats que propicien moments d’escolta i d’intercanvi d’idees entre infants i adolescents.

Arribats a aquest punt, volem dir-hi la nostra. Si bé compartim tots i cadascun dels arguments aportats més amunt (qui s’hi pot oposar?!), també trobem a faltar un debat de fons sobre el potencial transformador de l’excursionisme. Pensem que parlar d’excursionisme des de l’educació en el lleure és l’excusa perfecta per abordar el nostre estil de vida i, per tant, el model capitalista. Per fer-ho, però, cal trencar amb algunes visions romàntiques de la “natura”, així com amb la creixent conversió dels entorns no urbans en espais de consum mercantilitzat. A continuació esbossem algunes reflexions.

Trobem a faltar un debat de fons sobre el potencial transformador de l’excursionisme. Pensem que parlar d’excursionisme des de l’educació en el lleure és l’excusa perfecta per abordar el nostre estil de vida i, per tant, el model capitalista.

El vincle entre excursionisme i capitalisme es manifesta en múltiples dominis, i és que la creixent mercantilització de la muntanya és un fet evident. Refugis a preus abusius fruit de la manca de subvencions; l’augment dels refugis guardats (més grans i amb serveis cada cop més “exclusius”) en detriments dels equipaments lliures, o l’encariment desorbitat del material de muntanya, que a més a més sol tenir una vida curta (amb la qual cosa es fomenta el consumisme). Altres exemples són la museïtzació d’espais (amb la seva corresponent entrada) o les concepcions cada cop més esportives (i competitives!) de la muntanya. La conseqüència directa de tot plegat és un irreversible impacte mediambiental. Això ens porta, abans de res, a reivindicar un excursionisme més sostenible, més respectuós amb l’entorn. Però, un cop més, no ens quedem aquí.

Per nosaltres l’excursionisme s’ha d’entendre com una pràctica de transformació social més, com un desafiament al model de producció i consum imperant. Quan ens calcem les xiruques i ens posem a caminar, estem fent un ús no productiu del nostre temps. L’economia feminista ens ha ensenyat moltes lliçons al respecte. Quan decidim anar de Blanes a Portbou a peu estem afirmant que “tenim temps”, que no ens cal optimitzar-lo, i que prioritzem aquesta activitat realitzadora respecte d’altres d’alienants. Com es diu sovint, l’important és el trajecte. També inspirades pel feminisme, quan caminem prenem consciència de la importància de posar els nostres cossos al centre d’aquesta experiència, que ja hem vist que té tant de personal com de col·lectiva. L’excursionisme, doncs, ens converteix en agents creadors no subjectes als interessos de ningú. I, encara més quan el practiquem amb les nostres entitats, aquest potencial creador és el que ens permet posar en dubte, repensar i transformar algunes dinàmiques que no ens agraden.

L’excursionisme ens converteix en agents creadors no subjectes als interessos de ningú. I, encara més quan el practiquem amb les nostres entitats, aquest potencial creador és el que ens permet posar en dubte, repensar i transformar algunes dinàmiques que no ens agraden.

Se’ns pot acusar d’idealistes, de motivats i de “menjaflors”, però l’únic que fem és subratllar que l’excursionisme és la màxima expressió del suport mutu i de la llibertat. I això ens sembla, si no revolucionari, sí clarament contrari als valors del neoliberalisme. Defensem, per tant, que els esplais no hem de limitar la nostra interacció amb la natura a fer herbaris o tallers de reciclatge. Ens quedaríem molt lluny dels nostres objectius. Igualment, rebutgem que la muntanya es converteixi en un espai restringit a la pràctica esportiva elitista i, per tant, excloent. Com apuntàvem més amunt, creiem que l’excursionisme té tant d’activitat física com d’escola de convivència, tant de viatge introspectiu com d’eina pedagògica. Però si a totes aquestes dimensions no hi afegim un horitzó més crític, una meta realment transformadora, les entitats d’educació en el lleure correm el risc de caure en discursos que, per vies diferents, converteixen la muntanya en un espai d’oci passiu i consumista. I és que si una cosa sempre hem tingut clara és que nosaltres no caminem per caminar.

caminar2

Transformem l’economia des de l’esplai

13.03.2018 |
13-març-2018

Autoria: Rai Carreras, director de l’Escola Lliure El Sol i expresident d’Esplais Catalans.


Quin és l’impacte que genera el nostre projecte en l’entorn? Acostumem a respondre aquesta pregunta en termes educatius. Per exemple, diem que “generem un impacte molt positiu! Tots els infants que venen a l’esplai reben una educació de qualitat. Ells són el centre del que fem i a l’esplai troben un espai on créixer, conèixer i divertir-se amb llibertat. A més, el fet de treballar i involucrar les famílies fa que també siguem un actor de cohesió social del barri. L’esplai acaba sent un espai de trobada d’infants i famílies. Ah, i a més a més som un projecte d’associacionisme juvenil en què nois i noies s’involucren voluntàriament per contribuir en l’educació d’infants i joves i a mantenir el barri viu i actiu”.

Tot això té molt de valor, però ens hem parat a pensar quin és l’impacte que genera l’activitat de l’esplai? Quina petjada deixa el nostre dia a dia? Quan en alguna formació hem plantejat a les monitores i monitors la pregunta al voltant de quines necessitats necessitem cobrir a l’esplai sorgeixen temes com: la compra de material, un local, transport quan anem d’excursió, menjar per assemblees o excursions, un banc on guardar els diners, eines digitals de coordinació de l’equip de monitors/es o per comunicar el projecte, etc. Com resolem aquestes necessitats és el que fa que l’impacte sigui més o menys responsable i positiu en relació a la societat. Som coherents entre el projecte educatiu de transformació i la gestió del dia a dia de l’esplai?

Fa uns anys era complicat trobar alternatives de consum. Més enllà del propi mercat capitalista no quedava cap altra opció que resignar-se, o bé calia ser molt imaginatiu per sortir-ne o esquivar-lo. Però actualment excusar-se dient que no hi ha alternatives és ser còmplice i perpetuar un sistema que beneficia a ben pocs. Capitalisme no només son grans marques que segurament ja fa temps que hem aconseguit suprimir del nostre dia a dia. El model econòmic capitalista basa la resolució de les nostres necessitats a base de compres en comptes de promoure intercanvis. Prioritza la comoditat i el benestar a la coherència i la justícia social, i convida a mirar cap a una altra banda davant d’un món perversament injust.

En els darrers anys a prop de casa s’han anat desenvolupant i estenent tot un seguit d’iniciatives que poden contribuir a fer que la transformació social que promovem des de l’educació en el lleure sigui coherent amb la gestió del dia a dia. És a dir, que vagi de la mà de les petites accions que duem a terme l’equip de monitors i monitores i en què sovint no ens hem parat ni a pensar. Estem parlant d’aquelles accions que fem sense pensar, que són el pas previ a allò que perseguim, i que sense pensar-hi gaire omplen la quotidianitat de l’esplai. Podem dipositar els diners en projectes de finances ètiques o si més no diversificar-los i tenir-los en diferents bancs prioritzant aquells amb unes estructures més horitzontals i amb un cert compromís social. Podem comprar aliments amb una baixa petjada ecològica, ja sigui en un comerç de proximitat o prioritzant aliments ecològics i de temporada. Podem consumir energia elèctrica verda, podem tenir una operadora de telefonia mòbil ètica. Fins i tot podem connectar-nos al món digital de programari lliure basat en la creació col·lectiva. En resum, podem plantejar-nos consumir de manera responsable, ja sigui amb productes ecològics i ètics o consumint i contractant empreses que posen les persones, i no el lucre, al centre de la seva activitat, com són les cooperatives. De fet, actualment hi ha tantes iniciatives d’economia solidària que s’ha creat un mapa, el Pam a Pam, per tal de poder-les centralitzar i localitzar amb facilitat. També les podem trobar a la Xarxa d’Economia Solidària (XES), on s’agrupen empreses i iniciatives diverses compromeses amb la mateixa transformació que promovem a l’esplai i a la qual potser té sentit que comencem a apropar-nos.

Podem plantejar-nos consumir de manera responsable, ja sigui amb productes ecològics i ètics o consumint i contractant empreses que posen les persones, i no el lucre, al centre de la seva activitat, com són les cooperatives.

No podem obviar que la força del capitalisme és la capacitat d’impregnar tots els racons de les nostres vides, individuals i col·lectives. Emprendre aquests petits grans canvis és segurament un procés incòmode i feixuc que implica un exercici de revisió i reflexió exigent. Ningú va dir que fos senzill, però oi que volem que els nostres projectes siguin socialment i ambientalment sostenibles i responsables? L’esplai és un projecte educatiu molt potent en si mateix, i si som capaces d’impregnar l’educació que duem a terme amb infants i joves de pràctiques ètiques i solidàries multiplicarem el nostre efecte transformador. Perquè del que es tracta és de posar les persones al centre i d’entendre que existeix una altra manera de resoldre les nostres necessitats. I aquesta manera passa pel suport mutu i la intercooperació. L’associacionisme i l’esplai ja són una peça més, només cal que vulguem ser part d’aquest engranatge de canvi!

Salzburg multicultural

07.03.2018 |
7-març-2018

Autora: Alícia Aranda, monitora de l’Esplai Eixam de Rubí i participant en un SVE a Salzburg.


Només arribar, em va sorprendre la multiculturalitat que hi havia a la ciutat. No només pels turistes, que vénen d’arreu del món, sinó també pel jovent (la majoria estudiants de música) i els propis habitants austríacs, d’orígens molt diversos.

Al barri on treballo, la gran majoria dels infants són immigrants o fills de famílies immigrants. Hi ha moltes persones turques, iugoslaves, poloneses, romaneses… Un dia, vaig anar a fer un taller a una escola del barri, i va resultar que a la meva classe només hi havia una nena austríaca. Aleshores em vaig començar a preguntar com es tractava aquesta multiculturalitat a Àustria.

Resulta que a Salzburg hi ha escoles amb un percentatge del 100% d’infants austríacs i d’altres amb un 100% d’infants immigrants. Amb el govern anterior, es donava suport a la integració dels infants, que assitien a l’escola regularment i que rebien classes addicionals d’alemany. Tot i això, moltes famílies locals intenten portar els seus fills a escoles “bones”, amb un baix percentatge d’immigració, cosa que fa que de les altres, les anomenades brennpunktschulen (alguna cosa així com ‘escoles conflictives’), acabin amb un 100% d’infants immigrants, els quals no tenen fluïdesa amb cap llengua, ja que fa massa temps que viuen a Àustria per parlar el seu idioma nadiu correctament, però a casa no parlen bé l’alemany.

A Salzburg hi ha escoles amb un percentatge del 100% d’infants austríacs i d’altres amb un 100% d’infants immigrants. Hi ha multiculturalitat, però no integració.


Als casals de joves, als parcs on organitzem activitats o als centres infantils de tardes hi participen en un 95% infants i joves immigrants. Existeix el pensament entre els locals que aquestes coses són per a infants els seus pares dels quals no poden estar per ells i, per tant, no s’hi volen involucrar. Em fa molta pena veure la poca integració que hi ha en una ciutat tan multicultural, i més ara que amb el nou govern es volen aplicar mesures perquè els infants immigrants que encara no parlen bé la llengua hagin d’anar a una classe completament separada.

Per aquest motiu, com a projecte personal he decidit organitzar alguna cosa per a afavorir la integració i que els infants aprenguin sobre el valor de la interculturalitat, que treballem, entre d’altres, a Esplac.

imatgephoto2

Baden-Powell vs Ferrer i Guàrdia: FIGHT!

06.03.2018 |
6-març-2018

Autora: Cèlia Nisarre, membre del Grup de Treball de Som Esplai i monitora de l’Esplai Turons de Barcelona.


Si el que busques és un article seriós que faci una comparativa de les trajectòries vitals d’aquests dos personatges, aquest no és el lloc adequat. Aquí simplement hem intentat recrear una batalla entre dos referents: de l’escoltisme, d’una banda (Robert Baden-Powell), i dels esplais o de l’educació en el lleure en general des d’una perspectiva laica, de l’altra (Francesc Ferrer i Guàrdia).

I ho hem fet en versió 2.0 o, dit d’una altra manera, el que avui dia coneixem com tuits. Endavant!

“La veritable manera d’obtenir la felicitat és fent feliços els altres.”
Robert Baden-Powell

“S’ha de deixar que l’infant, sigui on sigui, consumeixi sincerament els seus desitjos.”
Francesc Ferrer i Guàrdia

“La millor manera de vèncer les dificultats és atacant-les amb un magnífic somriure.”
RB-P

“Cal inculcar a la infància l’afany de conèixer l’origen de totes les injustícies socials perquè, amb el seu coneixement, puguin combatre-les i oposar-s’hi.”
FFiG

“Procureu deixar el món una mica millor de com l’heu trobat.”
RB-P

“Hi ha dues maneres d’ensenyar. Una embruteix l’infant i l’inhibeix per sempre més de tota curiositat intel·lectual i una altra que, incrementant les seves facultats, li infon el gust pel saber, l’amor per la natura i l’entusiasme per la vida.”
FFiG

“La felicitat no procedeix de ser ric, ni tan sols de l’èxit en la carrera, ni de concedir-se tots els gustos. Un pas cap a la felicitat és fer-se sa i fort de nen, per poder ser útil i així poder gaudir de la vida quan s’és adult.”
RB-P

“Volem persones capaces de destruir, de renovar els mitjans sense parar i de renovar-se elles mateixes. Volem persones la independència intel·lectual de les quals sigui la seva força més gran, que mai més estiguin lligades a res, que aspirin a viure múltiples vides en una sola vida.”
FFiG

“L’infant no aprèn del que diuen els grans, sinó del que fan.”
RB-P

“I sobretot no oblidem que, en matèria d’educació, només hi ha un dret superior als altres i davant el qual tots han de cedir: el dret de l’infant.”
FFiG

Què? Qui us sembla que ha guanyat la batalla dialèctica?

  • Opció a) Robert Baden-Powell #PowellRànger
  • Opció b) Francesc Ferrer i Guàrdia #FranTheGuàrdian
  • Opció c) Simplement fareu servir aquestes frases per omplir els peus de foto d’Instagram i Facebook #PostureigEscolta #PostureigEsplai

Ari Iranzo i Arnau Gilibert: “L’objectiu del Reach Out és apropar l’internacionalisme a les bases”

28.02.2018 |

L’Ariadna Iranzo i l’Arnau Gilibert, de l’Esplai Espurna, són els representants d’Esplais Catalans al grup de treball que gestiona i organitza el projecte Reach Out de l’IFM-SEI. Parlem amb ells per conèixer en què consisteix aquesta iniciativa i quin paper hi juguen ell i ella.

De què tracta aquest projecte? Quin n’és l’objectiu principal?
Més que projecte, nosaltres l’anomenaríem grup de treball. La idea és que set membres de diferents organitzacions d’arreu del món vinculades a l’IFM (concretament de Catalunya, Finlàndia, Alemanya, Geòrgia, Colòmbia i Sud-Àfrica) treballin conjuntament per assolir un mateix objectiu: fer arribar millor l’internacionalisme a les bases de les diferents organitzacions, en el nostre cas als infants i monis dels esplais. Creiem que aquesta iniciativa és especialment interessant per a Esplac, ja que poc sovint es veuen activitats internacionals als esplais.

Concretament, quines accions hi ha previstes?
Per desenvolupar el projecte ens hem dividit en quatre comissions, cadascuna de les quals té un objectiu específic. Tot, però, amb la intenció d’assolir l’objectiu general comú que hem comentat abans. Les quatre comissions (i els seves finalitats) són les següents:

  • Bilateral Partnership: construir una plataforma perquè les entitats de base puguin fer activitats i projectes conjuntament d’una manera senzilla i còmoda.
  • Growth Project: incrementar el nombre d’entitats que formen part de l’IFM, oferint suport i dotant de recursos les organitzacions perquè creixin, i donant suport a les que estan creixent perquè es consolidin.
  • Membership Campaign: crear un banc de recursos internacional en el qual totes les organitzacions puguin compartir les experiències viscudes i els recursos d’interès general.
  • Pool of International Socialist Educators: implementar un espai de formació per a futurs formadors/es internacionals pels diferents seminaris que s’imparteixen durant l’any arreu del món.

Quina és la funció d’aquest grup de treball i quin hi és el vostre paper ara per ara?
De moment estem endinsades en dues de les quatre comissions que hem explicat abans: la de Bilateral Partnership i la de Membership Campaign. Treballem mitjançant una plataforma que es diu Trello, que ens permet compartir les idees que tenim amb la resta de persones, i també fem reunions periòdiques via Skype. Ara mateix el projecte encara està força verd, però té com a data de finalització el 2019, així que a poc a poc i bona lletra!

Sobre el seminari del mes de maig, ens en podeu avançar més detalls?
Sí, però tampoc gaire cosa, ja que s’està organitzant des d’un grup de treball de l’IFM. Pel que sabem, en principi consistirà que cada organització que hi participi hi portarà cinc joves i dues persones “responsables”, i s’hi desenvoluparan diferents activitats enfocades a l’internacionalisme. La idea és que aquestes persones facin d’altaveu a les seves organitzacions i que no es quedin tot l’aprenentatge per elles mateixes.

El seminari del maig conclourà amb l’Esplaiada, és a dir, amb la participació dels joves i monis del seminari a l’Esplaiada. Serà la primera vegada que donem una dimensió internacional a aquest gran esdeveniment. Quins canvis implicarà tot això?
No creiem que el fet que vinguin persones d’altres països canviï gaire la dinàmica de l’Esplaiada. El que sí que creiem és que el valor de donar-li aquesta dimensió internacional farà que les altres organitzacions puguin veure com treballem realment els esplais i es facin una idea més clara del concepte esplai, ja que no és freqüent veure aquest tipus d’entitats en altres països.

La participació d’organitzacions internacionals a l’Esplaiada ens pot servir per transmetre’ls una idea més clara del concepte esplai i de la nostra manera de treballar.

Quins són els resultats que s’esperen d’aquest projecte i es pretén donar-li continuïtat?
El resultat palpable que finalment podrem trobar d’aquest grup de treball seran els productes finals que desenvoluparà cada comissió i que podran ser explotats per les diverses entitats. Un cop els diferents productes comencin a funcionar veurem si els objectius que ens vam marcar finalment s’assoleixen. És un projecte a llarg termini.

Com veieu el treball de l’internacionalisme des de l’IFM i les organitzacions membres, en comparació amb com ho fa Esplac, tant des del punt de vista del valor com dels mètodes de treball?
El que tenim clar és que el concepte d’esplai és únic, tal com hem dit abans, i, per tant, és difícil de comparar. En aquest sentit, podem diferenciar entre l’organització interna i el mètode, ja que hem pogut observar que, tot i que tinguem organitzacions internes molt diferents respecte a altres entitats, a l’hora de fer seminaris els mètodes de treball són els mateixos, aquells que impliquen una sèrie de valors que compartim malgrat que visquem realitats absolutament diferents.

Quines creieu que són les dificultats o els reptes més grans a l’hora de treballar l’internacionalisme des de les entitats base?
Creiem que el problema és que es veu com una cosa molt llunyana i que comporta un punt de feina extra. Aquestes dues variables juntes fan que no t’hi sentis involucrat/da d’una manera directa i que, per tant, no tinguis ganes de posar-te a fer aquesta feina extra que implica. Només les persones que han viscut alguna experiència internacional i que saben el valor i la importància que tenen són les que s’engresquen a fer aquesta feina extra que implica (que al final tampoc és tanta). És per això que animem a tothom a participar-hi, com a moni o com a entitat. Hi ha seminaris i campaments internacionals que valen molt la pena.

El principal problema de l’internacionalisme és que es veu com una cosa molt llunyana, però quan vius una experiència d’aquest tipus la valores moltíssim i t’engresques a seguir.

Per acabar, com valoreu que Esplac formi part d’una plataforma internacional com l’IFM-SEI?
Ens sembla imprescindible dotar els esplais d’aquest valor afegit, ja que ens permet veure de manera directa altres punts de vista que ens fan replantejar la nostra manera de fer. Sortir de la zona de confort no és fàcil, però és molt enriquidor, i l’internacionalisme ens dona aquesta oportunitat que a vegades és difícil d’assolir per nosaltres mateixos/es. A vista personal, gràcies a l’IFM hem pogut viure experiències molt engrescadores de les quals hem après molt i hem conegut gent amb qui encara tenim vincles.

Seminari Reach Out de maig

  • Dates: del 6 al 13 de maig de 2018
  • Lloc: Barcelona
  • Participants: 67 persones, delegacions de 5 participants (13-17 anys) i 2 monis de cada entitat.
  • Entitats: Esplais Catalans (Catalunya), Association for Social Democracy (Turquia), Georgian Falcons (Geòrgia), Kinderfreunde Rota Falken (Àustria), Lithuanian Young Falcon Union (Lituània), Nuoret Kotkat (Finlàndia) SJD-Die Falken (Alemanya), Slovenian Falcons (Eslovènia) i Woodcraft Folk (Regne Unit).

Perrea, perrea! O com educar amb reggaeton sense ser criticada

19.02.2018 |
15-febrer-2018

Autora: Cèlia Nisarre, membre del Grup de Treball de Som Esplai i monitora de l’Esplai Turons.


Diuen que les persones són la suma d’allò que els va passant pel camí… Suposo que quan a segon d’ESO un imbècil de l’institut et roba l’mp3 (sí, llavors es portaven una espècie de pendrives amb pantalla on la gent emmagatzemava música) i el recuperes, per casualitat, uns mesos més tard carregat de música reggaetonera… fas una aproximació al gènere musical molt directa.

En el meu entorn o en els cercles propers, molts cops he sentit que havia de justificar per què escoltava aquest tipus de música o per què em gastava diners anant a concerts o festivals de reggaeton. En els últims mesos, però, he començat a punxar com a DJ i la pressió social ha estat tal que m’ha empès a escriure aquest article.

Des de dalt de les tarimes o escenaris improvisats en què punxem amb la meva parella artística hem sentit com gent del públic ens diu coses com: “Aquest artista no!”, “aquesta cançó no, que és massa reggaetonera”. Hem vist com companyes DJ s’han de justificar públicament i explicar per què posen aquest estil. I el que ha estat el súmmum del surrealisme: ser teloners d’un grup que ens va demanar explícitament que “les cinc cançons d’abans d’ells –tots homes al grup, casualitat o no- no fossin de reggaeton ni sexistes”.

Arribats a aquest punt em veig amb l’obligació de fer alguns aclariments sobre el tema, amb la intenció de no haver d’estar donant explicacions contínuament i -potser- ajudar-vos a aquelles que, com jo, escolteu, balleu, punxeu o canteu reggaeton, donant-vos arguments de pes que us puguin treure d’un compromís quan algú tregui el tema:


1. NO SIGUEM INCULTES MUSICALS!

Em dirigeixo a tota la gent que diu que el reggaeton és sexista/masclista. PROU!!! No es pot dir que un gènere sigui sexista. El gènere musical és la forma que prenen les cançons, no el seu contingut ni la seva lletra. Enlloc està escrit que les cançons POP hagin d’anar sobre l’amor romàntic, o les de ROCK sobre la sobirania animal… L’estil defineix la forma, ritme, tonalitats, escales, etc. no de què parlaran els temes. Puc entendre que això causi confusió entre les oients amateurs, però entre músics, PD’s, comissions de festes o fins i tot ajuntaments… NO ES POT PERMETRE!

Escoltar o posar reggaeton no ens fa més masclistes que si ho féssim amb metal o folk. L’únic que cal és escoltar la lletra de les cançons per assegurar-nos que, siguin de l’estil que siguin, no tinguin un missatge sexista.


2. JO NO SÓC RACISTA, PERÒ…

Aquí la qüestió és que molta gent oblida que el masclisme és una característica estructural de la nostra societat, és a dir, que està per tot arreu. Així que, en aquest aspecte, quan s’afirma que “el reggaeton és masclista” es cometen dos errors; el que ja hem resolt al punt 1 i el de creure que aquest estil és una taca negra dins de la història de música europea (o mundial) feminista 100% [ironia].

Ara mateix, moltes de les “denúncies” sobre el masclisme dins del reggaeton no són tan diferents d’algunes declaracions racistes tipus “d’ençà que van arribar tots aquests llatins i la seva música, Espanya està plena de masclisme”. Com si el masclisme fos exclusivament sud-americà…

La periodista Irantzu Varela recull en aquest vídeo aquesta idea de “com jutgem el reggaeton des d’Europa” que crec que és molt interessant.

Per si encara hi ha dubtes, he fet un petit recull de cançons que he escoltat/cantat/tocat/ballat a l’esplai i que, sense ser llatines, no es queden enrere pel que fa a masclisme.

Don Federico mato a su mujer, la hizo picadillo y la hizo a la sartén.

La gente que pasaba, olía a carne asada,

era la mujer de don Federico.

[tradicional castellana]

 

Every breath you take, every move you make

Every bond you break, every step you take,

I’ll be watching you

[Police]

 

Vaig beure’m la seva sang, vaig menjar-me el seu cervell,

però l’única cosa que no em vaig menjar

van ser aquells ulls que em tornaven boig

i els guardo amb formol.

[Lax’n’Busto]

 

“una dona és una dona, no et preocupis,

tant se val”

[Els amics de les Arts]


3. “SI NO PUEDO BAILAR, NO ES MI REVOLUCIÓN” [TU CINTURA SIN CENSURA]

S’ha parlat molt sobre les dones que ballen reggaeton, perregen o fan twerk: que si és poc feminista…, que si degrada… Doncs, en aquest punt, heu de saber que justament una de les lluites feministes més reclamades al llarg de la història és que se’ns permeti gaudir del propi cos o del que podem fer amb el cos: ballar, follar, parir, etc.

Segur que en aquest punt algú ja està preguntant: “Però el reggaeton us denigra, no?”, “i la cosificació de la dona què?”. A veure, a veure… deixem clares un parell de coses: si ballo com a mi m’agrada, em diverteixo i ho faig per a mi, no necessàriament ho faig per complaure els homes del meu voltant. Moure el cul lliurement no em fa ni “menys feminista”, ni una “zorra”, ni més “fàcil”, ni un “putón”.

giphy-downsized-large


4. #OnSónLesDones

Les dades demostren el que ens deia la simple percepció; les dones estem subrepresentades. A la tele, a la ràdio, als diaris i… al món del reggaeton! Hi ha molta gent arreu del món (i sobretot a Sud-amèrica) que està treballant molt per canviar això. Per posar alguns noms: Miss Bolívia, Torta Golosa, Ivi Queen, Sara Hebe, Kumbia Queers…, que no només canvien els continguts tradicionals de les cançons, sinó que també omplen els escenaris i agafen els micròfons representant sectors de la població que fins ara ni tan sols tenien veu (o sigui, els no cis-homes).

Cal posar-nos seriosos amb aquest tema. Perquè encara que sembli que hem avançat, seguim vivint en una societat on elles no tenen tantes oportunitats com ells, també a l’hora de treballar en l’àmbit musical. A les dades em remeto:

  • Sónar: 139 homes, 40 dones (22,68 %)
  • Primavera Sound: 348 homes, 50 dones (12,56 %)
  • FIB: 75 homes, 10 dones (11,62 %)
  • Low Festival: 117 homes, 15 dones (11,36 %)
  • Cruïlla: 90 homes, 7 dones (7,21 %)
  • Viña Rock: 464 homes, 15 dones (3,13 %)
  • Canet Rock: 79 homes i 2 dones (2,5%)

Així que el pròxim cop que un home, d’un grup musical format íntegrament per homes, amb tècnics i mànagers homes, es dirigeixi al meu company home per dir-li que no podem punxar reggaeton, li diré: “Si no voleu que us diguin sexistes feu alguna cosa al respecte.” Deixeu de justificar-vos en l’estil musical! Deixeu de disculpar-vos! Busqueu una baixista dona o una tècnica de llums dona o una bateria dona… Si no enteneu de què us parlo us recomano aquest article i investigar sobre el misteriós tema de “les dones i el món de la música”.


5. ¡ÉCHAME LA CULPA!

Vinga, monitores! Si el reggaeton ens resulta incòmode, pot ser una bona excusa per revisar-nos a nosaltres mateixes. És a dir, trencar amb la culpabilització/externalització constant i convertir aquest estil de música (o més ben dit, el debat al seu voltant) en una excusa per parlar de masclismes, racismes, poder i privilegi amb els infants de l’esplai. Vincular-ho amb el lleure, que sigui un element més per fomentar l’esperit crític i per generar debat entre els i les joves (que molt probablement són els que més consumeixen aquests productes culturals). No hi ha excuses! S’està fent molta feina al respecte i teniu molts recursos per treballar tot allò que envolta el món del reggaeton i infinites fonts de música no sexista de tots els estils!

AMPLIEM ELS NOSTRES CANÇONERS! Podem buscar cançons que no siguin sexistes sense que parlin estrictament de violència de gènere, de feminisme o de relacions no normatives. Superem el “Malo” (Bebe) i exigim igualtat en totes les cançons, no només en les que parlen de desigualtat. Comparteixo amb vosaltres -per això de ser proactives en la lluita- alguns suggeriments d’aquí i d’allí que he intentat que siguin originals i adaptables a la guitarra de campaments!

La Otra – Contigo

El Kanka – Volar

Rozalén – Girasoles

Perota Chingo – La complicidad

El Diluvi – I tu, sols tu

Fémina – Deshice de mi

Zahara – Con las ganas

Churupaca – No se vive feliz comiendo perdiz


I per si no en teniu prou…

I acabo l’article animant-vos a crear les vostres pròpies llistes/Cd’s/pendrives per campaments i donant-vos forces perquè el corrent popular no pugui amb vosaltres! Si us agrada el reggaeton, no esteu soles i ara teniu molts arguments al vostre favor.

QUE NO ME LO INVENTO… QUE AQUÍ HI HA MOLTA GENT QUE PENSA COSES! (per ordre d’aparició dels temes):

Saps d’on ve Sant Valentí?

15.02.2018 |
15-febrer-2018

Autora: Momo Salcedo, membre de la Comissió de Gènere d’Esplac.


Vergonyosa llum del matí, la terra brunzeix i conversa amb els insectes, estan xerrant mentre
s’eixuguen la rosada que les ha embolcallat durant la nit.
Si escolto tot això és perquè, quan has estat més de tres cicles lunars en contacte únic amb el
bosc, pots interactuar en les seves converses. Semblant a les trobades que fèiem per a pensar,
no ho podies entendre fins que sabies de què tractava l’idioma.
Sento el cos àgil, puc notar com els meus músculs escultòrics es tensen mentre saludo el sol
ixent. Però tinc un nus a l’estómac que no em deixa badallar del tot, segurament sigui perquè
aquesta vesprada hauré d’escometre l’empresa que m’ha sigut encomanada.
Avui he fet divuit anys, ante diem XV Kalendas Martias (15 de febrer), coincidint amb
Lupercalia. Recordo a la meva mare consternada perquè no creia que estigués preparat per a
ser Luperci, deia que el coneixement era un regal de fuïció individual, que no podien obligar-
me a efectuar el ritual… Ma mare era una salvatge.


La paret blanca desprèn nuesa pura, tinc els ulls plens de sorra perquè he estat somiant que
nedava en un llac al desert. Aquell oasis estava habitat per llops majestuosos i, de lluny,
desterrades i excloses dels capricis de l’idíl·lic paratge hi havia un parell de cabres lluents com
perles brutes. Sento una humitat abundant a la vagina, ha estat nit de lluna plena i tinc unes
ganes imperioses de gojar, de desfer-me i concebre el cosmos a través de la procreació.
Afortunadament Lupercalia ja ha arribat. Toco el meu sexe, toco també una cassoleta de figues
que tinc als costat del jaç, n’agafo una amb el peu i esverada la precipito cap al cel. Cau
lleugera al meu palmell. La tasto i suaument la refrego pels meus llavis rosats. Em sento
extasiada, mística i desperta, com part de la naturalesa, com si les meves llàgrimes de joia
fossin l’aigua que brolla quan hem de néixer, em sento en harmonia.
Amb un lleuger i sinuós peble m’encamino amb Medea i Dànae cap al turó de Palatino. Hi
anem abans del moment previst, ja que volem ballar i acariciar-nos amb la soca del llorer
perquè quan ens beneeixin amb la fertilitat de les deesses estiguem en sincronia amb Gea.
Mentre ens hi dirigim, veig el fòrum i l’Ara Màxima decorats amb pintures i ofrenes a Fauno i a
Hircus, un calfred em fa espurnejar l’espinada… Començo a sentir una ombra tèrbola.


El sacerdot, presumptuós i recarregat de penjolls d’ós satinats de resina remena un senzill bol
ple de sang de la cabra que acaba d’immolar. Gentil però tenebrós, prenent un pedaç de llana
molla amb la llet del mateix animal. S’apropa:
Perseu, fill de Lupus, fill d’Orfeu i beneït per Fauno Luperco, agraciat i concebut per Rómul i
Rem. Mentre pronunciava aquest discurs seré i profund em tacà l’espai entre les celles amb un
ganivet roig de sang , després, mentre sentia la mirada de les mosses clavades en mi,
m’enretirà el líquid amb el pedaç.
Februatio ens empari!
Entre xiscles i rialles forçades, amb la nuesa líquida de la joventut i un fuet de pell de cabra el
ritual començà.

Vaig haver de fustigar moltes dones, algunes sentien un sinistre plaer que s’escapava al meu
entendre, com si s’estiguessin comunicant amb éssers desconeguts per a nosaltres. D’altres
fugien després d’haver sigut tocades amb l’instrument, aterrides i ploraneres.
Em vaig sentir trasbalsat, enfollit, amb deler inacabable de seguir infligint dolor i plaer,
pregant perquè entrada la nit, pogués trobar aquella jove tan sensual i desperta, la dels llavis
de maduixa esquitxats del morat de les figues madures i el lli dolç, i em permetés endinsar el
meu esperit desbocat i primari en ella.


A l’any 496, l’Església catòlica prohibí aquest ritual i instaurà Sant Valentí com a data per a
l’amor i l’amistat. Va ser popularitzat a França, on van dedicar aquest dia a l’aparellament i a la
recerca amorosa entre la població.

Qüestions a debatre:

  • Celebrem Sant Valentí? Per què?
  • És una festivitat apta per ser gaudida per tothom? O és exclusiva per a algunes persones?
  • Trobem similituds actuals amb Lupercalia?
  • Com moltes altres festivitats, aquesta la trobem necessària i/o beneficiosa?
  • Quin model de Sant Valentí ens agradaria tenir en el cas que existís com volguéssim?
  • Què ens aporta de negatiu i positiu el fet de que existeixi aquest dia?
  • Estem d’acord amb el tipus d’afecte material que s’intercanvia en aquesta data?
  • Alguna vegada ens hem sentit violentes o dolgudes per no voler participar-hi? Hi estem
    obligades?
  • Voldríem erradicar Sant Valentí?

Teach me with hip-hop!

07.02.2018 |

7-febrer-2018

Autor: David Miranda Mota, SVE portuguès a Barcelona i monitor de l’Esplai Torxa.


Tras algunos años viviendo la cultura urbana y creciendo en una pequeña ciudad del sur de Portugal, puedo citar la mítica frase “el hip-hop salvó mi vida”. Más específicamente ayudándome en la búsqueda de mi ser, y de un conocimiento que no se encontraba en los libros, conectando me con mis mejores amigos, siendo parte de mi crew soulution, con los que promuevo la proactividad de la juventud local.


Vengo a dar a conocer la posibilidades educativas que esta cultura incomprendida puede proporcionar a las futuras generaciones.

¿Qué es el hip-hop? (¿De verdad aún no sabéis eso en el año 2018?)

El hip-hop, por la voz de uno de sus padres, KRS-ONE, se transcribe en: “Hip significa ‘saber’, es una forma de inteligencia. Estar de moda, actualizado y relevante. Hop es el salto, una forma de movimiento. No puedes simplemente observar un salto, tienes que saltar y hacerlo.”

Hip significa ‘saber’, es una forma de inteligencia. Hop es el ‘salto’, una forma de movimiento. Así, el hip-hop es conocimiento y acción. ”

Actualmente es un movimiento cultural con muchos jóvenes participando del mismo, aunque ya empezó en los años 70 en el Bronx , NY, basándose en valores como la paz, el amor, la unión y la diversión. Su origen es afroamericano, pero rápidamente se mezclaron más razas. El hip-hop, como lo conocemos, fue fundado el 12 de noviembre de 1973, después de un viaje a África, donde fueron trasmitidos lo conocimientos ancestrales de la tribu Zulu para con Afrika Bambaataa (Padre de ZuluNation, ONG directamente conectada al nacimiento del hip-hop).

Después de la aparición de la Zulu Nation ONG, se fueron resolviendo problemas de violencia entre cuadrillas, se contestaba al poder opresor, se reivindicaban los derechos y se suavizaba el ambiente con las mejores fiestas. Sin embargo, los media, las grandes productoras musicales y otros factores han conseguido transformar y distorsionar esa realidad en un movimiento más artificial, materialista y egocéntrico. Siendo un movimiento cultural, como el propio nombre indica, no está parado, es algo orgánico, siempre creciendo y mudándose con la sociedad. Sin embargo, existen muchas derivaciones y subgéneros de este movimiento, que en busca de su distinción, glorificación y también alguna manipulación, aleja y desvirtúa los valores iniciales del hip-hop. En ese caso seria mejor darles nuevas definiciones para no “contaminar” sus orígenes.

hip hp saved


Educación personal a través del hip-hop

La educación pública está estancada en este sistema. Hace años, sin embargo, el mundo no dejó de cambiar. Me acuerdo de cuando era un crío y salía de casa todo el día y mis padres no tenían ninguna necesidad de preocuparse por lo que pudriera ocurrir. Hoy la realidad es un poco diferente, el espacio público funciona de otra forma, hay una dinámica y unos comportamientos distintos. Así, ¿no seria la educación de la cultura urbana una buena herramienta para lidiar con estas cuestiones?

El enseñamiento a través del hip-hop trae una educación mucho más personal, pues no funcionaria de otra forma, ya que el profesor tiene que conocer al alumno personalmente para entender sus trabajos, y no sólo mirar al alumno como un “ser técnico”, pues el arte no puede ser cualificado tan solo técnicamente, y la producción de contenido tiene que tener un origen de lógica personal.

La enseñanza a través del hip-hop conlleva una educación mucho más personal, ya que el profesor tiene que conocer al alumno personalmente para entender sus trabajos y no sólo mirarlo como un “ser técnico”.

Dada la versatilidad de las temáticas, las mezclas de estilos, las nociones visuales auditivas y quinestésicas, además de un autodescubrimiento intrínseco en todas las artes, origina una mayor confianza y autoestima y una visión critica, resultando en los que lo hacen un desarrolo cultural general. Y aunque que el hip-hop sea algo muy propio y de autoprogreso, también origina la posibilidad de ser desarrollado en un grupo fuerte y unido a través del concepto de crew, proporcionando una unión y conexión para un objetivo mayor, donde la confianza y la ayuda funcionan como valores primarios. “Los que solo tienen aspiraciones individuales no entenderán el valor de un sueño colectivo!”

En el pasado (años 70), enfrentamientos de gangues y cuadrillas empezaron a ser resueltos encima del escenario a través de batallas artísticas, siendo esto una buena alternativa para resolver problemas de violencia entre grupos, malas lenguas y algunas picardías menos saludables.

Cuando uno se enfoca en desenvolver sus habilidades y explorar las temáticas que le mueven, el foco de atención no se pierde, y la crítica destructiva y el juicio superficial se diluye, haciéndote mirar alrededor con empatía y ganas de superación para con los otros y contigo mismo, poniendo a prueba toda su dedicación y esfuerzo en las batallas o encuentros de hip-hop, promoviendo el apoderamiento a través de competiciones saludables, dejando para tras las acusaciones sin valores, creando así objetivos que superen tu curiosidad para profundizar en cualquiera que sea la temática, pues ésta podrá ser resuelta artísticamente, enseñando un nivel de consciencia y de moral elevado fruto del trabajo en uno mismo.

A pesar de la infinidad de estigmas y temas aburridos para la juventud, si lo abordas a través del hip-hop todo se convierte en mucho más aceptable, incluso molón. Habla de política a un joven y se dormirá delante tuyo, cántale un rap sobre lo mismo y lo cautivarás. No es para nada nuevo que el hip-hop trae muchas ventajas en el nivel de aprendizaje y crecimiento personal. Sin embargo, los tiempos cambian, y lo que antes se transmitía generacionalmente en la calle de una forma natural, hoy es un poco más complicado, derivado de la distancia de los jóvenes con la propia calle, pasando a ser el espacio principal la Internet, que por una lado, aunque traiga una mayor facilidad para acompañar todas las novedades, conectando distancias, ofreciendo informaciones de las ofertas de productos, técnicas y contenidos de distintos lugares, por otro lado crea un aplastamiento de la práctica genuina, de la conexión personal y trae una tremenda cantidad de contenido (que pasa a ser consumido de una forma mucho más efímera ), que con el tiempo, se desvirtúa de sus valores iniciales, resultado de la influencia de productoras/marcas sin escrúpulos, de unos tiempos más superficiales, artificiales, comerciales, y una busca de la fama fácil. La distancia generacional, las redes sociales que se usan de una forma compulsiva y poco reflexiva, también influencian el origen de una enorme cantidad de jóvenes que empieza a desarrollar “algo” sin conexión con las raíces del movimiento creando un variedad de interpretaciones erróneas y superficiales del la cultura hip-hop.

Como es lógico, siempre habrá contenido puro, y con valores fuertes, pero teniendo en cuenta que el hip-hop tiene actualmente una dimensión internacional, es más difícil encontrar su pureza, y más fácil encontrar algo que exalte valores sucios como la objetivación de la mujer, la promoción de drogas y los bienes materiales. Se puede decir que, en general, la idea que la sociedad adulta tiene sobre el hip-hop es negativa. Este hecho moldea, afecta y estigmatiza la construcción social de la cultura y de las personas que lo siguen. Sin embargo, su visión ante el movimiento es comprensible, pues la mayor parte del contenido que expone en los media convencionales, es ese contenido, llamémosle “desrespetador de valores”.

Como tal, es muy importante promover y dar a conocer las verdaderas posibilidades de este movimiento a toda la sociedad de una forma clara y educativa. Uno de los mejores ejemplos de educación a través del hip-hop es el proyecto #HipHopEd, implementado por el Doctor Christopher Emdin. Mejorando la integración de los preadolescentes a través del desarrollo de habilidades sociales y el fomento de su capacidad creativa, utilizando el rap como instrumento educativo.

En éste, a través de cuestiones practicas, sepuede comprobar que “PARA ENSEÑAR ES NECESARIO ACTIVAR LA CONEXIÓN EMOCIONAL CON LAS MATERIAS”. El arte es un fenómeno que conecta con el corazón del ser humano y activa sus emociones,“¿por qué enseñamos las ciencias, las humanidades y las artes de maneras distintas? No porque lo necesitemos, sino porque estamos condicionados a pensar que requieren formas distintas de pensar, pero en realidad eso no es verdad.” Además es una buena forma de introducción social la cantidad de historia en que “hip-hop salvó mi vida” son interminables sea porque le ayudó a encontrarse a si mismo o un lugar donde se sentía acogido.

Resumiendo, las posibilidades educativas a través del hip-hop son infinitas, teniendo siempre agregadas al mismo, el progreso cognitivo de una comunicación fluida y una expresión de sentimientos, opiniones y conocimientos, además del uso constante de la creatividad para desenvolver sus creaciones, muchas veces resolviendo conflictos creando un espirito comunitario y de inclusión multicultural, además que el autor sentirá una mejora de la autoestima y un sentimiento de pertenencia a algo mayor, además de todas las cuestiones técnicas de cada vertiente, y del tema trabajado por el mismo, pudiendo el mismo ser tambien educativo.

fotohip2


Elementos / Vertientes 

El hip-hop tiene actualmente 9 elementos, estando 5 dedicados a la producción artística y los otros a complementos y consecuencias de los mismos. Con ellos podremos ganar cualidades cognitivas, emocionales, físicas y competencias artística, comunitarias y sociales.

Todas ellas van influenciar en el progreso personal del que lo produzca, ayudando en el auto conocimiento,
auto empoderamiento, perder miedos escénicos, creatividad, capacidad de analice emocional y una infinidad te calidades, además es posible direccionarlo para cualquier otra temática donde existe un interés de exploración.

Mcing – comunicación, canto ,creación literaria, rimas y prosas, métrica, rítmica, voz, postura en publico.
Graffiti – dibujo, caligrafía, nociones cromáticas, nociones del funcionamiento del espacio publico.
Breaking Dance – Movimiento Rítmico, coordinación, sentido kinestésico, fuerza, elasticidad, reinterpretación escénica.
Djing – Noción rítmica, coordinación, cultura musical, interpretación de gustos. Nociones de corte y mezcla.
Beat Boxing – Noción rítmica, adaptación musical, capacidad pulmonar, creatividad sonora.

Lenguaje Callejero – Vocabulario vasto, consecuencia de la aparición de nuevas actividades/objetos/técnicas y necesidad de definición de las mismas. También por adaptación de palabras ya existentes á la realidad urbana.
Moda Callejera – La cuestión estética del vestuario, es una consecuencia del modo de vida y las tendencias promovidas por los artistas mas influyentes, por veces influenciadas por grandes marcas (casos como Run DMC y Adidas). La misma se va reinventando durante el pasar del tiempo, y hizo su contribución para la Moda en general.
Emprendimiento – Se trata de la gestión empresarial de cualquiera actividad conectada con el Hip-Hop, sea el agenciamiento de un artista, como la producción de eventos, conciertos, revistas, gestión de marca. Hay bastantes personajes importantes del Movimiento que ayudaron a su crecimiento y promoción, sin embargo no son artistas y no por eso son olvidados.
Conocimiento – El Hip-hop tiene en este elemento una de las bases de toda su creación, la producción artística será siempre más rica cuanto mayor y vasto sea el conocimiento general del artista, permitiendo progresar mucho mas rápido si ya conoce las técnicas y el background de la cultura o de otras, y le permitirá exprimirse de la forma más creativa con las diferentes referencias.


Subgéneros
Sus temáticas y subgéneros son formas infinitas de explorar sus variaciones y estas van a depender de una infinidad de factores educacionales, temporales y espaciales. Sin embargo estas son las mas conocidas y exploradas.
-Hip-Hop Político, reivindicativo/activista, donde existe una busca por divulgar, las corrupciones y malas practicas políticas, reivindicando soluciones.
-Hip-Hop Comunitario, donde se presentan soluciones para el progreso de su comunidad y referencias a sus raíces locales.
-Hip-Hop Espiritual Afrocéntrico, realzando el poder del Hombre Negro, su conexion con el mundo etérico /mágico y con sus orígenes africanas.
-Hip-Hop Romántico, siendo el Amor su base, sin duda que este será siempre una temática que estará en Vogue.
-Hip-Hop Feminista, reivindicando el papel de la Mujer en el Movimiento y en la sociedad.
-Hip-Hop Club, donde entra el valor de la diversión sin compromisos, y se produce arte por el simple echo del disfrute.
-Hip-Hop Egotriping, permitiendo el artista viajar en su ego, elevando-se sobre todos, destacando todas sus calidades.
-Hip-Hop Nerd, haciendo referencia y mezclándose con la cultura Nerd y Geek, más cinematográfica, series y juegos.
-Hip-Hop Horrorcore basándose su producción en el lado terrorífico y gore, explorando el lado oscuro y supernatural.
-Hip-Hop Hardcore mas dirigido a la vida de calle/gangsta, revelando las dificultades y vivencias de los suburbios.
-Hip-Hop Comedy, son claras las similitudes técnicas entre el RAP y la Comedia, y aun más en este subgénero.

A pesar del listado, los subgéneros no siempre están tan definidos o catalogados, pudiendo fusionarse y mezclar temáticas.
Sin duda que no se puede afirmar que todos los tipos de Hip-Hop son educativos, o pedagógico, la realidad es que no fue esa su función inicial y siendo tan diverso y orgánico es normal que con el pasar de los años, se agregan más derivaciones en busca de crear algo nuevo y único, aun que por veces se llega a puntos mas destructivos, fútiles, frívolos.
Sin embargo, todo es cuestión de perspectiva y podremos siempre recoger aprendizajes de alguna creación que refleje el lado negativo de la realidad del artista, además que el ejercicio de su producción es inevitablemente progresivo pues exige el uso calidades cognitivas y reflexión de experiencias de vida.


Posteriormente a esta reflexión haré un pequeño cuestionario a los Esplais a respecto de esta temática para poder entender su conocimiento a respecto de estas estrategias de educación, si hay algún historial de participación en esto genero de formaciones y si tienen algún interese de implementar lo futuramente.

Y para concluir, espero que este articulo tenga cambiado vuestra vision a respecto de este Movimiento Cultural Urbano, o que al menos os haya dejado con un interese en entenderlo mejor, y darle la posibilidad de llevarlo a otros escenarios.

I tu, per què eduques?

06.02.2018 |
6-febrer-2018

Autoria: Dani Costa, membre de l’Equip de Coordinació, i Maria Marco, tècnica de projectes. 


Política prové del grec polis, que significa ‘ciutat’, i és etimològicament tot allò que té a veure amb la ciutadania i les seves preocupacions, i especialment amb la ideologia dels grups. Sembla que no és poca cosa, i que forma part de totes les decisions que prenem els grups humans.

Educació prové del llatí i significa ‘guiar’. Acompanyar la persona en el procés d’entrada al món, a la socialització i a l’aprenentatge en totes les seves dimensions vitals.

Fetes aquests primeres consideracions, sembla que la política i l’educació caminen de la mà. Educar ens ajuda a crear l’espai perquè la persona pugui fer-se una idea determinada del món, mentre que fer política ens predisposa a prendre decisions i a passar a l’acció en base a la nostra manera d’entendre’l. És clar que eduquem cap a una determinada mirada del món, entenent que els esplais ja fa temps que sabem que l’educació no és neutra. Però pretenem ser neutrals en la nostra tasca educativa?

Som filles de les nostres mares, però també ho som d’un sistema socioeconòmic. Eduquem amb el cap, amb les mans i amb el cor; transmetem el que som als infants i companys, per molt que vulguem defugir-ne. Volem transformar el món educant, però ens hem transformat abans nosaltres mateixes? Concebem l’educació com un mecanisme de reproducció del sistema social hegemònicament establert?  Potser pretenem que tots els infants siguin d’esquerres? (Ui, què vol dir ser d’esquerres?) Llavors estem adoctrinant? Significa que manipulem a consciència? (Uff, no ho sé, però se m’acaba de produir un curtcircuit neuronal).

Sembla que educació i política són indissociables si entenem que per canviar la societat també cal canviar les idees de la gent (Sí? Quina por…). També sembla que els esplais tenim el lema “volem transformar el món”, i ho fem actuant de manera local, als barris, carrers i ciutats. Som executors d’alternatives socials al sistema que ja coneixem.

Sembla que educació i política són indissociables si entenem que per canviar la societat també cal canviar les idees de la gent.

Potser per això fem rotllanes on tothom pot expressar-se i dir la seva (Segur? Revisem-ho…), o ens relacionem amb l’associació de veïns, el cau, l’escola, els diables, la botiga de l’Enriqueta, el casal de joves i un munt més d’entitats associatives. Amb aquestes entitats teixim objectius i projectes conjunts de transformació (Ah sí? Pensava que només ens trucàvem un cop a l’any per preparar la festeta del barri i no faltar a la tradició).

Potser per això també treballem els drets dels infants, que no es compleixen i que estan pensats per gent adulta. Els treballem, hi reflexionem, els critiquem i els reivindiquem un cop a l’any com a mínim (és clar que hi ha qui diu que els treballem de manera transversal durant tot l’any. Qui sap, potser sí).

Ara bé, si hi ha alguna cosa que ningú ens pot retreure, són les interminables hores d’assemblea reflexionant sobre els valors de l’ideari, sobre allò que som i volem ser, i com ho hem d’aplicar coherentment a la nostra praxis educativa. Som assembleàries, internacionalistes, inclusives, diverses, ecològiques, sostenibles, alternatives, associatives, i un llarg etcètera. També ens agrada compartir, ser solidàries, altruistes, compromeses, sociables, crítiques, necessàries…(Buff, quantes etiquetes… Ara no tinc clar si puc escollir jo les meves pròpies o em venen imposades). Per què clar, com ha de ser una educació no dogmàtica que promogui la construcció de l’esperit crític o això que en diem llibertat individual i col·lectiva?

Sembla que els esplais eduquem per canviar el nostre entorn des d’una mirada global. Ho fem a través de l’acció. Ens encanta actuar i fer, per això la nostra metodologia és l’aprenentatge vivencial, aprendre participant i transformar educant. Perquè a l’esplai els infants decideixen el que volen fer, participen i són protagonistes del seu propi procés d’aprenentatge (menys quan la gimcana la preparem les monitores o quan portem la programació de colònies feta no fos cas que ens caigui una bronca). Potser ens hauríem de preguntar més sovint quin és el paper de l’educador a l’hora d’educar. Si facilitem els espais perquè els infants decideixin o si, per contra, decidim per elles (Qui va decidir anar a aquella manifestació? I fer aquells cartells tan reivindicatius? Uixx! Ara no ho recordo…)

Potser ens hauríem de preguntar més sovint quin és el paper de l’educador a l’hora d’educar. Si facilitem els espais perquè els infants decideixin o si, per contra, decidim per elles. 

Ara bé, si una cosa tenim assumida a dins l’esplai és que treballem per construir relacions menys jeràrquiques. Procurem que el poder sigui compartit, horitzontal i totes tenim la mateixa veu i poder de decisió (menys quan parlo jo i no em sento escoltada, o quan el veterà té una gran idea per resoldre el conflicte que jo havia anticipat anteriorment però ningú se’n havia adonat). El poder és un dels aspectes que apareix en qualsevol relació educativa. Per això és important reflexionar sobre la relació de poder que hi ha entre l’educador i l’aprenent (per sort, això dels privilegis de les monitores ja és d’una altre època, no?)

En definitiva, quan fem esplai estem fent política. No sabria dir si primer som educadores o polítiques, o si som les dues coses a la vegada. Sí que sabem que la nostra acció educativa té uns objectius i, per tant, una intencionalitat. Si hi ha intencions, no hi ha neutralitat, sinó acció política per transformar la persona, i després el col·lectiu. És clar que això em fa dubtar, i ara no sé si els esplais hem d’educar en la veritat o deixar espai per al dubte (perquè eduquem en l’esperit crític, no? Però som crítics amb els nostres propis valors?)

Abans de seguir amb tantes preguntes i que ens exploti el cap, ens donarem un respir per pensar. Serem coherents (uii! Que no hem parlat de la coherència a l’esplai encara…), i ens cuidarem una mica, ens prioritzarem i ens donarem temps per fer les coses que més ens agraden. Anirem a la muntanya, a veure la posta de sol, a la piscina o a jugar a billar.

Quan obrim l’agenda per planificar-ho tot (que de planificar en som experts, i també de viure estressats com el sistema capitalista el qual critiquem. Com més produïm, millor? Com més activitats fem, millor? Quina relació tenim amb la societat actual? ), ens adonarem que el 24 i 25 de febrer tenim una cita (ja se sap que això de la militància és un no parar). És l’Escola d’Esplac, l’espai de formació d’Esplais Catalans, que enguany tracta sobre educació i política. Serà fantàstic fer-nos mil preguntes, compartir experiències i qui sap si arribar a alguna conclusió. El que segur que farem serà debatre, xerrar, formar-nos, construir coneixement i replantejar-nos les nostres pràctiques. El que fem i el que no, el com, el què, el quan, el qui i el per què. Ens ho replantejarem tot, i si pot ser una mica més. De dalt a baix, de dreta a esquerra.

(Davant d’aquest esdeveniment no puc prioritzar-me, ja estic nerviós i el pensament em va a mil. Així que començo a escalfar motors i us faig una primera pregunta: i tu, per què eduques?)

ee18