21-ABRIL-2017

Escrit per Dani Costa Soler, membre de l’Equip de Coordinació d’Esplac.

Fotografia: Marienna Pope-Weidemann (CC-NC-SA)

Parlem de refugiades, per no parlar de persones, no fos cas que això ens confongui, humanitzi o sensibilitzi massa a la població. Sempre serà més fàcil estructurar la realitat amb etiquetes, posant cadascú al seu lloc i amb el front marcat de per vida. El refugiat pot ser el que fuig d’una guerra que no és la seva, el que es juga la vida al mar, el que mor, el que estima, el que ho perd tot, el que vol viure i no només sobreviure, etc. Però també pot ser el que ens envaeix, el que ens roba, el desestructurat o l’aprofitat, així com també el terrorista. És indiferent, no deixarà de ser refugiat, mentre no siguem capaços d’identificar-lo com a persona únicament.

Parlem de refugiats quan segons la Convenció sobre l’Estatut dels Refugiats, aprovada el 1951 per Nacions Unides, qualsevol persona “a causa de temors fundats de ser perseguit per motius de raça, religió, nacionalitat, pertinença a un determinat grup social o opinions polítiques i es trobi fora del seu país de nacionalitat, pot acollir-se al Dret Internacional d’asil i, per tant, demanar la protecció en el sentit més ampli. La mateixa convenció exposa que els governs d’acollida són els principals responsables de la protecció dels refugiats, d’acomplir i respectar satisfactòriament els drets bàsics, des de la protecció humanitària a la integració de la persona en el país d’asil. Després d’aquest repunt teòric, cal dir que tots i cadascun d’aquests postulats no es compleixen, i estan sent violats sistemàticament, de manera que ni tant sols podem considerar refugiats a persones que legalment no estan reconegudes ni es dóna resposta al seu estatus.

Parlem de perversió, incompliment i violació quan es tenen retingudes a les fronteres a milers de persones en condicions infrahumanes; quan la policia fronterera (Frontex) es queda mirant davant del mar cada vegada que hi ha un naufragi

La maquinària del llenguatge occidental, creador de realitats, empeny amb força l’engranatge pervers, inhumà, indecent i genocida d’alguns i tants estats amagats sota el paraigües obscur de la Unió Europea. Si ens deixem endur pel seu llenguatge, estem perdudes. Anem al gra. Els mateixos que van redactar els principis de la legislació sobre el refugi i asil, són els que ara la incompleixen sense amargar-se’n. Hipòcrita i pervers.

Parlem de perversió, incompliment i violació quan es tenen retingudes a les fronteres a milers de persones en condicions infrahumanes; quan la policia fronterera (Frontex) es queda mirant davant del mar cada vegada que hi ha un naufragi (sort tenim encara dels milers de voluntaris); quan les peticions d’asil s’allarguen sense cap justificació més que la pròpia burocratització (ostres, que som persones i no papers!); quan els estats tanquen portes, posen murs o simplement són còmplices de les deportacions als països d’origen; quan es signen acords denigrants, com el de la UErgonya, on les persones són deportades a Turquia a canvi de prestacions econòmiques per part de la UE.

Davant d’aquesta situació, no ens hem d’oblidar que l’origen de tot recau en els conflictes, les guerres, i els interessos geopolítics i econòmics d’uns pocs (i porcs). Tampoc ens hem d’oblidar que, de persones refugiades o que demanen asil, n’hi ha moltes i des de fa molts anys, així com entitats o organitzacions que treballen sobre el terreny per assistir i millorar les seves condicions. Iraquianes, palestines, sirianes, afganeses, nigerianes… I no acabaríem la llista.

Seria important posar el focus en la guerra, i no només en l’acollida, cada vegada que sortim al carrer o fem mobilitzacions (que de poc serveixen, però més val això que res). Volem acollir, sí, clar, només faltaria, però per sobre de tot, no volem que cap persona hagi de marxar si no és per pròpia voluntat. Posem el focus en el més important, actuem. Sortim al carrer, cridem i mobilitzem-nos, però actuem. Movem el cul del sofà, des de la injustícia i la ràbia, des de l’acció i els fets, des de la distància o sobre el terreny; és igual, però actuem. Expliquem la situació, condemnem-la, incidim políticament, cooperem o eduquem des de l’amor. Tant fa com ho fem, i des d’on, però actuem!

Resistència i autoorganització per vèncer el desànim

No voldria acabar sense donar alguna pinzellada de la meva estada a Grècia, en contacte directe amb persones que han fugit del seu país, i dins el marc d’un projecte de suport socioemocional en una casa d’acollida.

De l’estada, destaco la persistència, fortalesa i resiliència de moltes persones refugiades, que tot i portar mesos, o fins i tot anys, esperant entrar a Europa, mantenen l’esperança que els arribi l’asil, o bé que puguin tornar-les al seu país (dic que les puguin, perquè no depèn d’elles). Els dies de celebració acostumaven a ser aquells en què hi havia un alto al foc, una treva o algun tipus d’acord que pogués posar llum al conflicte.

Allà et trobaves amb persones capaces d’autogestionar-se, d’agafar lideratges, d’organitzar-se i empoderar-se així com de crear espais de construcció per a la convivència a la casa.

També destaco als infants, que degut al seu pas pels camps, havien perdut o simplement no havien interioritzat hàbits i/o rutines per a la convivència (el més semblant a una infància en risc), així com les joves desorientades sense perspectives de futur a la vista, ni personals ni professionals (molt desànim en general). Destaco la feina dels voluntaris que, de forma assistencial, incidien en la motivació de la gent, creaven els espais d’esbarjo necessaris, escoltaven, resolien conflictes, milloraven les condicions i aportaven una mirada positiva a la situació. Val a dir, però, que no ens hem de deixar endur per aquells discursos que posen el refugiat en un estatus d’inferioritat, i el blanc europeu, com el salvador de la quimera. Allà et trobaves amb persones capaces d’autogestionar-se, d’agafar lideratges, d’organitzar-se i empoderar-se així com de crear espais de construcció per a la convivència a la casa. També amb persones que et donaven mil voltes, mil lliçons i amb qui podies sentir la més humil admiració.

En definitiva, són moltes més les experiències viscudes, la majoria anotades en una llibreta encara per obrir, ordenar i deixar aflorar. Deixarem que el temps ho faci, i seguirem actuant, com es pugui, des de la plena condemna a una Unió Europea, que no ens representa, ni pels seus estats, ni pels seus discursos, ni per les seves accions.