2-JUNY-2017

Escrit per Carles Capdevila, periodista i director-fundador del Diari Ara.

Portar els meus fills a un esplai és una de les millors inversions educadores que estic fent. És un lloc ideal per fer amics i tenir com a referents uns joves voluntaris apassionats, divertits i carregats d’uns valors que no han d’explicar, perquè els mostren minut a minut.

El dels monitors d’esplai és un col.lectiu que no rep el reconeixement que es mereix. No el busquen, aquest reconeixement merescut, perquè estan massa enfeinats preparant activitats, caus, gimcanes, sortides, excursions i campaments. I no el necessiten per ser feliços, perquè la gent que s’arremanga per fer les coses que s’estima és d’una altra pasta, no té temps ni ganes de deprimir-se. Però som tots els que ens beneficiem d’aquesta xarxa, els pares i mares, la societat en general, els que els hem de dir en veu alta: gràcies per ser com sou, tan autèntics, tan ben parits, per estar tan vius.

Allà on hi ha voluntaris hi ha, és clar, voluntat. El nostre país és ple d’aficionats que treballen amb eficàcia. Als que ho fan en l’educació en el lleure m’agrada dir-los educadors amateurs. No només pel fet que sovint no cobren. Sobretot per l’arrel genuïna de la paraula. L’amateur s’estima el que té entre mans. De l’esforç que fas sense cobrar en diuen desinteressat, però en realitat el fas amb el màxim d’interès: t’interessa molt que allò funcioni. Perquè no és una simple afició: t’hi va la vida.

Allà on hi ha joves voluntaris hi ha valors. Hi ha moral. Perquè s’ha de tenir molt valor i molta moral per sacrificar les teves vacances assumint el risc d’emportar-te canalla a la muntanya. I més en una societat que castiga el risc, en una societat en què els mitjans de comunicació busquen la condemna fàcil i el linxament quan alguna cosa va malament.

Els voluntaris fan una doble feina: la que veiem, i la que no es veu, la de fer-nos guanyar confiança en el futur. Cada vegada que algun voluntari, amb el seu esforç i talent, fica la banya en un problema de la societat i el resol fa quedar fatal els catastrofistes, que perden arguments per justificar el seu passotisme. Demostra que tot està per fer, però que tot és possible.

Educar és una paraula tan gruixuda que a vegades ens acomplexa, ens sembla una responsabilitat tan gran que ens fa por. I perdem naturalitat i alegria. Per això defenso l’educació en el lleure, perquè manté l’espontaneïtat i les ganes de divertir-se, perquè no necessita cap manual d’autoajuda per entendre que la felicitat s’aconsegueix amb l’esforç, que l’autoestima s’alimenta de la feina ben feta, que la gent activa i alegre viu més i viu millor.

Educar requereix il.lusió, vocació i passió. Educar és massa important per permetre’t el luxe de desanimar-te. L’educador ha de ser optimista i inconformista. I, mentre eduques, aprens. També per això defenso l’educació en el lleure, perquè el cicle en què es mouen els joves voluntaris és el de l’educació contínua, permanent.
I que duri.