Un mes al nord (5 diferències entre Barcelona i Hèlsinki)

13-febrer-2019

Autor: Aleksi Paakkinen, SVE finlandès a Barcelona i monitor de l’Esplai Sarau.

Com molts i moltes ja sabeu, he vingut a Catalunya des de Finlàndia. Podríem dir que aquests dos països són completament oposats. A Finlàndia pots tenir realment un hivern amb dures condicions mentre a Catalunya pots veure el sol quasi cada dia. Després d’estar dos mesos a la part solejada d’Europa, vaig haver de tornar al meu país congelat per la meva graduació del que seria aquí el Batxillerat.

En teoria, havia de gaudir durant 5 dies d’un hivern fantàstic però malauradament, les coses no van anar com havien sigut planejades. Situacions inesperades van fer que acabés passant un mes sencer a Finlàndia. La graduació va estar molt bé i va ser realment positiu celebrar els passats 3 anys de feina feta. Està clar que va estar molt bé veure els meus amics i amigues de nou i veure la meva família. Quan has estat temps sense veure algú (sigui amics o família) aprens a valorar molt més les coses simples com per exemple passar un dia sencer junts i juntes. Va ser realment una sorpresa el que va suposar per mi veure els amics i les amigues altre cop; tot i que només feia un més que no ens veiem.

Després del Desembre, tenint en compte que em quedaven encara 9 mesos aquí, pensava: com puc afrontar-ho? La resposta és obvia: començava a trobar a faltar Barcelona. Va estar molt bé retrobar-me amb la meva família i amics i amigues però és “preocupant” com tot continua “normal”. Tot estava com si mai hagués marxat. Vaig tenir aquesta sensació durant una setmana. Després d’un mes experimentant coses noves quasi cada dia, de sobte em trobava en una ciutat en la qual ja ho coneixia tot. Hi havia molt poc a descobrir, poques coses noves a fer. Els dies restants a Hèlsinki no van estar malament, vaig aprofitar al màxim la família i els amics, però, honestament, no podia esperar més per tornar.

Quan vaig marxar de Finlàndia a l’octubre, òbviament pensava: “Què passarà si començo a trobar a faltar la meva família? Què passarà si vull tornar? Bé, ara he tornat i estic més segur que mai que no tornaré abans del que em toca a Finlàndia. Aquest mes a casa m’ha donat la perspectiva de què és estar a casa durant un llarg període. Estic segur que estaré content de tornar a Finlàndia però, actualment, sento que Barcelona és casa meva.

Durant aquest mes a Finlàndia, m’he adonat de grans diferències entre les dues ciutats i aquí apunto les 5 principals:

1. Anem a la més òbvia: El temps. Durant el primer realment vàrem tenir una neu bonica i la temperatura estava sempre al voltant dels – 10 graus. No només era la neu i la temperatura el que era diferent, era el sol. Realment ho dic de veritat quan dic que vaig veure el sol UNA VEGADA, el dia de Nadal, durant QUINZE minuts. Quan vaig tornar, durant el dimarts i el dimecres nit, vaig veure el sol l’endemà al matí quan vaig anar a comprar.

2. En segon lloc (potser m’estic basant en estereotips) però realment hi ha una part de raó. Els finesos són realment tranquils. Aquí contínuament estic lidiant amb les “petites xerrades” que la gent té al carrer. No ho dic en el mal sentit, però és alguna cosa nova. Després de dos mesos acostumat a aquestes xerrades, això era bastant natural per a mi. Així que un dia quan esperava l’autobús a Hèlsinki, un home es dirigia cap a la parada d’autobús. El meu instint va ser saludar-lo i seguidament li vaig dir: ” Wow quin bon temps estem tenint ”. L’home va dir: “No, no el tenim”, i va fer cinc passos més enllà. Una altra cosa que correspon a aquesta categoria és el contacte físic. A Finlàndia, mai ens saludem fent petons a la galta. Hi ha un contacte físic molt menor, de fet, gairebé no existeix.

3. El tercer és una mica trist, i després de viure dos mesos a Barcelona tot això sembla encara més boig: la tutela constant del govern finlandès. Tot això té molt a veure amb l’alcohol, però és massa divertit per no incloure-ho aquesta llista. En primer lloc, només el comerciant controlat del govern finlandès anomenat Alko pot vendre begudes alcohòliques que tenen més del 5,5% d’alcohol. Sí, no podeu comprar res que tingui un percentatge més alt del 5,5% d’alcohol als supermercats. També tenim una cosa anomenada impost sobre el sucre, però la gent estava tan indignada que van revocar l’impost. Simplement s’afegeix un impost addicional als productes basats en el volum de sucre.

4. Aquesta és una cosa que realment m’havia oblidat i em va impactar: els preus. Finlàndia és un lloc extremadament car per viure, i literalment tot és més car allà. En comparar els preus entre Barcelona i Hèlsinki, no vaig poder trobar un producte que hagués estat més barat a Hèlsinki que a Barcelona. El nostre impost pels productes alimentaris és del 24%. Així que un ¼ del preu del producte és només impost.

5. Aquest últim és probablement una mica una barreja dels 4 anteriors, però la vibració general de les dues ciutats és completament diferent. Em va desconcertar la primera vegada que vaig entrar a una botiga a Barcelona i em vaig adonar que no podia pagar amb una targeta. Això mai ho veuràs a Hèlsinki. Hèlsinki també és (òbviament) més petita i té menys persones. Tothom està ocupant només amb el seu negoci i la “petita xerrada” no existeix. En realitat, seria una destinació de vacances per a algú que viu a Barcelona perquè, si més no, seria diferent.

Entrevista a Lourdes Gaitán, ponent de l’Escola d’Esplac 2019

11-febrer-2019

Autora: Irune Ruiz Gartzia, Coordinadora de projectes d’Esplac

El pròxim 16 i 17 de febrer té lloc la sisena edició de l’Escola d’Esplac sobre política i educació: l’adultocentrisme en les relacions educatives. Enguany volem debatre sobre el poder adult en l’acompanyament de l’educació d’infants i adolescents. Així, a través de ponències i espais de debat analitzarem què és l’adultocentrisme, com es manifesta i de quina manera hi podem fer front.

Una de les ponents és la Doctora en Sociologia i Diplomada en Treball Social, Lourdes Gaitán. És sòcia fundadora i expresidenta de GSIA, Membre fundador de la Xarxa Europea de Màster en Drets dels Nens, així com del RG Sociologia de la Infància de la European Sociological Association. La seva vida laboral s’ha desenvolupat entre la docència i la funció pública, exercint diferents càrrecs. Hem volgut parlar amb ella per conèixer-la una mica més i per començar a introduir-nos en la temàtica de l’Escola d’Esplac d’enguany. 

1. En primer lloc, volíem conèixer la figura de Lourdes Gaitán. Quin és el teu treball en relació als drets dels infants?
Fa prop de 8 anys, juntament amb altres companyes, vam fer el pas de ser el GRUP DE SOCIOLOGIA DE LA INFÀNCIA I ADOLESCÈNCIA del Col·legi de Sociòlegs, a constituir l’Associació del mateix nom, però oberta a altres professions i ampliada a la promoció i defensa dels drets en la infància. Mantenim, com a eixos teòrics, els que conformen el paradigma de la sociologia de la infància, això és: els nens són actors socials i la infància és una construcció social. Però, alhora, busquem l’aplicació dels drets garantits a nens i nenes en la CDN, ratificada per Espanya l’any 1991. Des d’aquest marc, les nostres línies de treball són la sensibilització, la recerca i la formació.

2. L’adultocentrisme és un concepte que fa poc que s’ha posat sobre la taula en el món del lleure. Ens preguntem quant temps fa que tu ho conceps, i com ha influït en el teu treball i les teves recerques.
Això es remunta més enrere en el temps. Quan jo em vaig plantejar fer la meva tesi doctoral, allà pel 1991 o 1992, treballava en el sistema de protecció a la infància. Des del meu paper d’assessora tècnica, redactava molts dels documents que s’elaboraven en aquell moment, però en el meu interior tenia de fons una insatisfacció amb les explicacions habituals sobre la relació dels nens i nenes amb els seus drets. Vaig buscar en la literatura internacional, i vaig trobar una base raonada per a la meva inquietud: la CDN era un instrument jurídic d’àmbit internacional importantíssim, que reflectia els millors desitjos cap al benestar dels infants… des d’una mentalitat adulta, occidental i conservadora. D’aquesta manera, la Convenció va venir a ser el paradigma d’una infància ideal, des d’una concepció adultista, eurocéntrica i familiarista. A partir de llavors, puc haver estat més o menys bel·ligerant amb aquestes influències, però sempre han estat presents en el meu treball d’anàlisi teòrica o de recerca.

3. Has vist algun tipus d’evolució en les polítiques que afecten la infància al llarg dels anys?
Sí, per descomptat, i així ho assenyalen, per exemple, els informes anuals sobre la situació mundial de la infància, i així es pot comprovar, com diuen molts autors, que la infància “ha entrat en l’agenda política”. Una altra cosa és pensar com ha entrat, en quins temes i fins a quin punt ha estat suficient. Des del meu punt de vista, la barrera que no permet avançar continua estant en aquesta mirada adulta que, des d’una posició evident de poder, considera als infants com a éssers humans en formació, com els que “ja seran” però “encara no són” ciutadans, incapaços de governar-se per si mateixos, i dependents per tant de la voluntat adulta.

4. Des d’Esplac volem impulsar la revisió dels Drets dels Infants recollits en la convenció de 1989. Així doncs, ens preguntem: quin hauria de ser el punt de partida per a redactar uns nous drets dels infants? Què hauríem de tenir en compte?
La vigent Convenció Internacional va trigar 20 anys a estudiar-se, elaborar-se i aprovar-se, i és el fruit d’un consens que va poder donar-se en una determinada conjuntura històrica (fi de la guerra freda, caiguda del mur de Berlín), però que probablement seria difícil poder aconseguir-se en l’actual conjuntura política internacional. Tampoc es tracta que uns adults redactin uns nous drets per a nens i nenes, sinó que els nens, nenes i adolescents siguin reconeguts com a capaces d’apropiar-se dels seus drets humans, reclamar-los davant els qui estan obligats a garantir-los i exercir-los, juntament amb les seves obligacions cap a la seva comunitat.

5. Els i les monitores dels esplais, com podem incidir en les polítiques públiques sobre infància i adolescència?
Aquesta pregunta em fa pensar en els canvis promoguts a través de les pràctiques, en la construcció de drets “de baix a a dalt”, en la invenció de noves formes de relació adults/infants, en la disposició per a aprendre dels infants, no tant a ensenyar-los, a situar l’autoritat en el respecte, més que en el poder que ens donen els anys, l’experiència, la nostra envergadura física…

Canviem la perspectiva de què són els retorns internacionals?

30-gener-2019

Autoria: Espai de Coordinació Internacional d’Esplac.

El “retorn” d’una experiència internacional a l’Espai de Coordinació Internacional és un compromís que prenen les persones que realitzen activitats i formacions internacionals a través d’Esplac amb l’objectiu final de compartir l’experiència i fer-ne als altres partícips dels aprenentatges.

Espera…QQQUUUÈÈÈÈ? un COMPROMÍS?

Si… i tot comença així: Marxes a fer una activitat o una formació internacional. Estàs emocionada i ja ho tens tot preparat. També saps les persones que t’acompanyen i ja tens els vols. Tot sembla fantàstic i perfecte. El teu cor ja és allà.

Òbviament, has repetit a Esplac que faràs un retorn quan tornis…

No fos cas que donessin la plaça a alguna persona més si dius que no…

Quan tornes, només esperes no rebre un e-mail en què et demanin que facis el retorn i et convidin a la pròxima reunió d’Espai de Coordinació Internacional. El reps i et planteges si contestar-lo o no. Voldries tornar a desaparèixer.

Tot i així, en el fons, saps que és important, ja que és una manera de generar impacte als esplais i a Esplac. Una part de tu creu que la millor manera d’animar als altres monis i infants a participar en activitats internacionals és explicar-ho de primera mà.

T’entra una mica de nostàlgia i en veritat t’agradaria trobar el moment per compartir tot allò viscut… Tens tantes coses a explicar…

Davant d’aquesta situació d’extrema emergència i de S.O.S que provoca fer retorns, l’equip d’Espai de Coordinació Internacional se n’ha assabentat i proposa donar-li un gir i crear espais super mega txatxis on anar a fer un retorn sigui la part més divertida de l’experiència internacional (no és ironia, és real i és un objectiu que tenim des de l’Espai de Coordinació).

Cuenta, cuenta, cuenta…

Doncs volem crear espais abans de l’activitat internacional per preparar-te millor quan marxis i per aconseguir entre totes que el retorn sigui un espai realment de profit. Això implicarà que no cal que expliquis, en 10 minuts, com de bé t’ho has passat sense saber ben bé què dir…

Sinó que, a través de dinàmiques sobre la temàtica de la teva experiència (no estaràs sola, entre totes les prepararem) i altres idees que sorgeixin, difondrem els aprenentatges i, per tant, crearem un impacte REAL. Intentarem que el retorn vagi més enllà de l’Espai de Coordinació Internacional i fer-lo conjuntament amb altres comissions d’Esplac.

Per acabar… recorda que ara, més que mai, el RETORN et perseguirà…

…però serà una de les parts més BONIQUES de la teva experiència!!!

El caràcter alemany

24-gener-2019

Autora: Gemma Solans, monitora de l’esplai Kasperle i SVE a Berlín.

Dimarts, 22 de gener de 2019.

Acabo de llegir un article d’Icon, la revista (es veu que masculina) mensual de El País, sobre quines diferències veuen els estrangers residents a Espanya en el caràcter dels espanyols. Però existeix un caràcter eminentment “espanyol”? Persones d’arreu ho comenten, més enllà dels tòpics de la veneració de la siesta, la fama de cridaners i altres estereotips. I a grans trets puc estar d’acord. Per exemple, la importància que té per nosaltres la cerca de la felicitat, la cura i el suport a la família i les amistats o la vergonya de parlar un idioma estranger incorrectament com l’anglès… però el comentari més top en la meva opinió és que el nostre esport nacional és parlar dels altres a l’esquena. El cotilleo de tota la vida. O també l’habilitat de fer humor sobre qualsevol tema, fins a límits insospitats, inclosos nosaltres mateixos. Hi esteu d’acord?

Vull dedicar aquest post a comentar el que he pogut veure sobre el caràcter dels alemanys des que sóc a Berlín. Està clar que qualsevol cosa a dir resultarà una generalització i cada persona és un món, sí. Tanmateix, crec haver observat subtils característiques comunes, que donen forma a l’estil de vida d’una ciutat cosmopolita i amb tanta diversitat cultural com és Berlín.

En primer lloc, els ciutadans alemanys tenen una gran consideració per la privacitat de cada individu i això es nota sobretot en les interaccions en l’espai públic. Tenen en mala consideració, per posar un cas, dirigir-te a una altra persona que no coneixes en mig del carrer. Haig de dir que m’he adaptat a aquest caràcter i quan vaig tornar a Barcelona per les festes de nadal, se’m va fer estrany, i inclús vaig pensar-ho com una falta d’educació, el fet que el cambrer d’un bar (persona desconeguda per mi) se’m dirigís amb naturalitat. A més, acabo d’adonar-me que, des que sóc aquí, no m’he creuat amb cap (típic) treballador/a que es posa a parar gent en mig del carrer, sigui per informar o per vendre’t alguna cosa.

En segon lloc, i això ha vingut com una non grata sorpresa, tenen una relació molt pragmàtica amb el menjar i el beure. Veuen aquesta necessitat com un mitjà sense el qual no poden sobreviure. Tal qual. El menjar no té la funció de cohesió i socialització que té pels catalans, i en general pels espanyols. Menjar no és un plaer per ells, és un mitjà de vida. I està clar que necessitem alimentar-nos per viure, però per mi va més enllà. Ho podem veure amb la quantitat de temps que inverteixen a cuinar o menjar “en família”. Berlín és una ciutat coneguda pel menjar ambulant i moltes paradetes es dediquen a servir menjar “d’altres cultures”, com el turc (boníssim s’ha de dir). En una altra qüestió es fa notable: el cafè. Com a consumidora habitual he de dir que encara no he trobat cap lloc on es dediquin, més enllà de servir-lo, a fer-lo de qualitat. Així, majoritàriament el serveixen aigualit i massa fluix, almenys pel meu gust.

En tercer lloc i per acabar, tendeixen molt a mostrar-se amb educació. El fet de deixar passar, demanar si us plau i donar les gràcies, per exemple. Tot i que també tenen dies més bons que d’altres, en general, sempre tenen el “si us plau” i les “gràcies” a la boca, sobretot a l’hora de demanar. Em vaig adonar al poc d’arribar i la veritat és que es tracta d’un bon costum, que crec que no tenia abans.

Tot i que podria escriure sobre altres diferències i també similituds, fins aquí el que he pogut reflexionar fins al moment present. Si heu tingut l’oportunitat de relacionar-vos amb el caràcter alemany, estaríeu d’acord amb mi?  

Unes Jornades en contra de les agressions

23-gener-2019

Autoria: Laura Aresté i Martí Odriozola, monis de l’esplai Turons i representats de la Comissió de Gènere  d’Esplais Catalans.

La vuitena edició de les Jornades de Lleure i Feminismes, organitzades per Casals de Joves de Catalunya, Esplais Catalans i l’Escola Lliure El Sol, van tractar les agressions masclistes i LGBTIfòbies a les entitats de lleure. Hi van participar més de 120 persones, que s’emporten un munt de reflexions i idees molt variades per aplicar a l’esplai.

Com hem de gestionar les agressions masclistes i LGBTIfòbiques? Com les podem treballar amb els infants de l’esplai? En cometem de manera inconscient? Les nostres entitats són espais lliures de discriminacions? La vuitena edició de les Jornades de Lleure i Feminismes partia, d’entrada, de molts interrogants sobre la taula. I tenia dos dies al davant de formacions, tallers i espais de reflexió per plantejar-se tot el que envolta un tema que sovint ens preocupa com a monitores de l’esplai. La cita era al Casal de Joves Can Ricart, al Poblenou, i l’objectiu, reflexionar sobre l’abordatge de les violències i discriminacions masclistes i LGBTIfòbiques a les entitats de lleure i als moviments socials.

Les Jornades van arrencar amb una ponència inicial a càrrec de l’Angel, un representant de la Crida LGBTI, i la Maria, de l’Assemblea Feminista La Filadora del Poblenou. D’entrada, una de les preguntes que aflorava tenia relació amb les etiquetes. Són necessàries? Són realment útils? Ajuden a combatre les discriminacions? En aquest sentit, l’Angel, de la Crida LGBTI, arguïa que “les etiquetes són una eina puntual d’apoderament i lluita per explicar una opressió d’un mateix sistema”. Per la seva banda, la Maria, en relació a la gestió posterior a un feminicidi, explicava que a La Filadora tenen un protocol de memòria històrica d’un feminicidi que consisteix a recordar el nom de la dona assassinada –amb pintades al carrer, per exemple– i posar èmfasi en el fet que no ha estat morta, sinó assassinada. Alhora, va donar diferents indicadors per contextos variats a l’hora de gestionar una agressió.

D’altra banda, durant la ponència, sobrevolaven alguns interrogants: un agressor que ha estat a la presó s’ha reformat? Si és així, com s’hi ha de relacionar el barri on va agredir? Pot tornar als espais? Se l’ha de vetar de tot arreu? Aquestes són algunes de les preguntes que es van intentar respondre i que deixem obertes per al judici i valoració de cadascú. Finalment, un dels comentaris que va tancar la ponència exclamava que a vegades ens centrem més a castigar a l’agressor que a crear un espai segur per a les agredides. I, en aquest sentit, les cures sempre han de ser prioritàries. Amb les reflexions encara rondant pel cap, vam encarar la segona part de la tarda: les comissions de gènere d’Esplac, Casals de Joves i l’Escola Lliure El Sol van dinamitzar un espai amb l’objectiu de radiografiar les nostres entitats des d’una perspectiva de gènere. Vam respondre un munt de preguntes per veure si, realment, al nostre esplai érem inclusives i fèiem tot el que podíem per garantir la igualtat i evitar qualsevol discriminació. I vam treure’n conclusions interessants.
Després d’aquesta dosi de realitat –que sempre s’agraeix, però no sempre és com una s’espera– vam viure la nit amb bona companyia. Vam gaudir d’un espectacle nocturn amb SCARS –sobre la igualtat, l’autoacceptació i l’autoestima– i del Microteatre «First Round», de Las Fritas, que posa de manifest les situacions de masclisme quotidià que pateixen les dones en diferents etapes de la vida.

I el diumenge va ser el dia intens! Repartides en els cinc eixos que articulaven les Jornades, en funció de les agressions –a les assemblees i grups de treball, als moviments socials i als espais d’oci, a les xarxes socials, amb la infància i amb les adolescents i joves–, vam participar en diferents tallers que van aprofundir en cada tema. Realment, van ser molt enriquidors i, en alguns casos, vam conèixer la realitat des d’una perspectiva d’un gran interès. També va ser útil compartir experiències, impressions i reflexions amb les persones que vam conèixer a les Jornades. I què hi diu, precisament, la gent que hi va venir? En general, va veure les Jornades com un espai segur, còmode i de reflexió que va propiciar l’aprenentatge de nous conceptes i noves realitats. Una de les conclusions van ser que cal fer-se cures a una mateixa i preguntar-se com estem i què necessitem. També es va subratllar la importància de la coeducació i de teixir xarxa per ser més fortes. I es va prendre consciència de les violències que exercim i que patim sense ser-ne conscients. En un altre sentit, cal destacar la necessitat de crear protocols antiagressions masclistes o LGBTIfòbiques en tota mena d’espais d’oci i la importància de potenciar les comissions de gènere de les entitats. A més, va ser, sens dubte, un espai d’apoderament per tal que la gent adquirís confiança i se sentís més segura a l’hora de tallar certes actituds del seu entorn.

De cara a l’esplai, i a altres àmbits de l’associacionisme, les Jornades van posar les entitats de lleure davant del mirall. Les assistents es van endur diversos debats per tenir amb l’assemblea de l’esplai i motivació, per exemple, per parlar-ne a la propera tancada de monitores. També van servir per prendre consciència que, sovint, a l’esplai seguim reproduint els rols de gènere que imperen en la societat. A més, s’hi va palesar la necessitat de repassar les conductes que hi ha dins l’esplai, que no sempre s’analitzen amb la profunditat suficient, i de seguir formant-nos en aquests espais tan necessaris.

Van ser, doncs, unes Jornades per aprendre i reaprendre, fer-se preguntes, debatre i créixer.

80 anys d’esplai GMM!

07-gener-2019

Autoria: monis de l’esplai GMM.  

Quins nervis, quins nervis! La mare em parla d’un temps on ella va ser molt feliç, però jo ara només veig gent estranya que em somriu i em diu que comparteixi el berenar. Hi ha molts nens i nenes i, juntes, hem descobert quines seran les monitores que tindrem aquest any. Ens han explicat que jugarem i ens ho passarem molt bé.

Potser les monitores tenien més raó de la que em pensava… Ara com a últim any de jove, me n’adono que a l’esplai he viscut històries que m’han fet ser qui sóc. Ara entenc perquè passàvem tanta estona gestionant els conflictes que teníem com a grup; entenc perquè era tan important escoltar i ser escoltada; entenc què significa cuidar a les amistats; i ara entenc, per fi, tot el que he après jugant.

Quins nervis, quins nervis! Estic asseguda en una rotllana, envoltada de la gent que m’ha acompanyat durant tot aquest temps, però ara, com a monitora, tot em sembla diferent. Aquí comença la següent partida d’un joc compartit des de fa tants anys. Totes aquelles activitats i tots aquells valors que ja formen part de mi, avui, em toca transmetre’ls a tots els infants. D’aquesta manera poder compartir amb elles el que és viure i sentir l’esplai GMM. I ara entenc, per fi, què vol dir educar en el lleure.

El dia a dia se’m menja

23-novembre-2018

Autora: Alba Lafarga, exmonitora de l’esplai Eixam i membre del Grup de Treball de Som Esplai.

Començo aquest article advertint al lector que no sóc cap experta en dinàmiques de grup ni en el funcionament de les reunions. Avui parlo a partir del que he pogut anar acumulant a la motxilla personal sobre el paper transformador dels esplais.

Entre les nostres reivindicacions més populars es troba l’eslògan d’ ‘Eduquem per transformar la societat’. Sí, segur? És possible que el treball continu amb els infants i joves, dissabte a dissabte, facilitant les intervencions de cadascú, generant dinàmiques de respecte i escolta vers els altres, tingui el seu efecte transformador en la societat. Però si el té, serà d’una manera fortuïta i no pas per la decisió conscient que fos així.

Som voluntaris i no concebem la nostra funció d’una altra manera (vegeu l’article del Dani Costa ‘Però tu cobres per fer esplai, no?’) i això fa que, apart de la família, les amistats, els estudis i la feina dediquem una part molt gran del nostre temps al treball amb infants i joves. Perquè creiem que un mon millor és possible.

Però no ens enganyem, en les assemblees, sovint caiem en un qüestionar-ho tot que anul·la la presa de decisions en assemblea (que si no hem de comprar en aquest supermercat sinó al comerç proper, no hem de celebrar el Nadal perquè som laics, de colònies hem d’anar amb transport públic que el bus contamina massa, etc.) i el dia a dia de l’esplai es menja el temps per pensar i reflexionar sobre els efectes ulteriors de la nostra tasca educativa. Al final, sembla que qui dia passa any empeny, i si aconseguim muntar els campaments amb un pressupost minúscul o fer la justificació de les subvencions a temps, ja hem guanyat una gran batalla (i tant! Que ho és! La burocràcia és complicada, i els constants canvis en els equips no fa altra cosa que posar traves a la transmissió del coneixement i del savoir faire de l’equip anterior). Però això no vol dir que la dinàmica accelerada del dia a dia acabi amb la nostra capacitat reflexiva i de prendre distància amb les nostres tasques diàries.

És molt difícil prescriure solucions als diferents equips de monitors i monitores, però, apart de fer-vos reflexionar sobre l’existència o absència de mirada de futur en el vostre l’esplai, potser cadascú pot trobar la manera d’incorporar la prospecció de l’esplai. Per això, és necessari que l’equip tingui en ment que s’ha de treballar a dues velocitats: una del dia a dia, i una altra de prospectiva: que estigui allunyada de la quotidianitat i pugui preveure les accions destacades i reflexionar sobre el sentit de realitzar-les. S’ha d’aconseguir encabir en les agendes de tancades i reunions un espai per observar amb distància el ‘què’ estem fent i el ‘perquè’. Potser no cal dedicar-hi una hora de llargues reflexions i comentaris, sinó, simplement, donar un sentit compartit per tothom a les qüestions més bàsiques de l’esplai i relacionar-les amb l’objectiu quimèric de transformar la societat. Aquesta és només una de les moltes maneres d’incloure un dels objectius més destacats dels esplais en el dia a dia i adonar-nos que no només estem treballant pel nostre petit grup d’infants i joves, sinó també per les seves famílies, pel barri i la ciutat. La reflexió hauria de ser una part intrínseca del tarannà dels esplais.

Primers passos a Barcelona

05-novembre-2018

Autor: Aleksi Paakkinen, SVE finlandès a Barcelona i monitor de l’Esplai Sarau.

La primera cosa i la més difícil quan marxes fora del teu país és que, inevitablement, estàs sol. No mentiré, és com et sents quan arribes i ningú pot fer res, ho has d’acceptar de la millor manera.
 Ara, un mes més tard, honestament puc dir que em sento com a casa. He conegut als altres monitors del meu grup (Tagues) i a les persones d’Esplac. Hem tingut vàries activitats amb el grup i algunes reunions amb els i les monitores, a més a més d’estar dos vegades a l’oficina d’Esplac. És realment increïble tot el que pot passar en 30 dies o menys.

Òbviament la cosa més difícil (i la més important) és aprendre la llengua. Actualment tinc un nivell bàsic: puc presentar-me en català. Estic agraït i content que hi hagi tant suport per aprendre una nova llengua. Això realment em té motivat.

En general, cada dia em sento més segur i cada dia aprenc coses noves. Sóc conscient que aquest projecte, l’SVE, dura un any i que encara em queden 11 mesos al davant. Estaré content i agraït que cada dia que passi em farà ser millor monitor. L’entusiasme s’ha convertit en seguretat i tranquil·litat gràcies a tot el suport que rebo de tota la gent que m’envolta.

Les 5 coses més impressionants des que he arribat a Barcelona

25-octubre-2018

Autor: Aleksi Paakkinen, SVE finlandès a Barcelona i monitor de l’Esplai Sarau.

Quan vaig arribar a Barcelona, res em va decebre. Les palmeres, les muntanyes, la gran ciutat. Per descomptat, estava molt emocionat però no espantat. Des del moment en què dos monis em van recollir a l’aeroport, sabia que no em sentiria sol. La meva organització de Finlàndia és realment molt important per mi, de manera que em vaig sentir fantàstic al veure com em van acceptar els monis de l’Esplai i les treballadores i treballadors d’Esplac. Quan vaig deixar l’aeroport, el principal sentiment era el que ja he mencionat, molt emocionat. Em sentia energètic, segur i preparat.

Arribar a un país estranger et presenta reptes sorprenents en els quals no penses quan estàs a casa teva, com per exemple comprar un bitllet de tren, fer la compra o demanar menjar. Després de dues setmanes d’adaptació, sembla molt més fàcil. Diria que és qüestió d’actitud: has d’estar disposat a provar noves coses, com per exemple aprendre l’idioma local. Alguns aspectes són més difícils d’adaptar-se, com per exemple els horaris de menjar. Mai hauria pensat que estaria dinant a les 14:00 o 15:00 i que soparia a les 19:00 o 20:00. Crec que els monis es van quedar també realment xocats quan els hi vaig dir que a Finlàndia dinem a les 11 i sopem a les 15:00 o 16:00.

Clarament, Esplais Catalans funciona molt diferent en comparació a l’entitat finlandesa (Nuoret Kotkat). Però aquí (i especialment on visc, a Sant Cugat), aquest funcionament funciona realment. Sempre havia pensat que la nostra manera d’actuar a Finlàndia és la més lògica, però realment estava equivocat. El primer cap de setmana amb l’Esplai va ser suficient per demostrar-ho; conèixer un grup de gent durant un any sencer serà una experiència increïble i no puc esperar més perquè comenci de veritat.

Si m’enyoro de vegades? Clar, una mica. Realment trobo molt a faltar els meus amics de Nuoret Kotkat i la cosa més difícil de viure aquí tan lluny de casa és que perdre’m el camp de tardor amb l’Esplai a Finlàndia. Però després penso que si el que trobo a faltar de casa és bàsicament el mateix que estic fent aquí, no hi ha dubte que venir aquí és una de les millors decisions que he pres.

Les 5 coses més impressionants per mi des que he arribat a Barcelona:

• Caminar per la Rambla (el carrer principal de Barcelona) ple de persones i cultures diferents.

• Sopar després d’una assemblea a les 21:00h i veure l’ambient entranyable de totes aquelles persones gaudint juntes.
•  Estar a la protesta de l’1 d’Octubre. Mai havia vist tanta gent concentrada al mateix moment.
• El primer cap de setmana d’Esplai. De les 17:00h a les 20:00h i la comunitat, estant en una zona de Sant Cugat.
• L’arquitectura dels carrers petits i plens de gent amb la bandera catalana, no només a Barcelona, a Sant Cugat també.

Final Round! Obrigado

2-Octubre-2018

Autor: David Miranda Mota, SVE portuguès a Barcelona i monitor de l’Esplai Torxa.

Hola mi gente.
Pues aquí estamos, al final…
Pero antes de concluir, aun hay unas historias.

Al llegar de Portugal empezaron la vacaciones de Esplac en la oficina y pude dedicarme a otra exposición, en Agosto en un local lleno de cultura urbana, el Skate Bar NeverMind del Raval. Tuve la oportunidad de conocer y darme a conocer a mucha gente y artistas de Barcelona, fue importante para ganar algún espacio en el “juego”! En octubre habrá una pieza grande en las paredes de allí, “stay tunned”! Como era un evento significativo para mi y que yo quería estar de lleno, las piezas de lego de mi hombro hicieron de las suyas y se salió del sitio (otra vez…ya van 4), pero afortunadamente estaba con unos colegas del Esplai Torxa que con mucha calma (demasiada hahaha) me acompañaron al hospital y fue todo muy “chill”, en 30 minutos ya estaba de vuelta a la fiesta, aun que con 2 dosis de “Voltaren” en la nalga y del brazo al pecho. En conclusión fue exitoso y recibí un feedback muy fuerte!

Recover.  Pasando unos 4 días mas “down” fisicamente y emocionalmente, vi de golpe un par de series, para que me animase un poco mientras recuperaba del hombro, os aconsejo aquí tres cositas muy buenas (mayores de 15 haha) “Rick and Morty”, “Disenchantment ” y “Big Mouth”.

Pasado esa fase me salí de casa y me aventuré a un paseo a pie de muchos kilómetros, caminé un poco por algunos barios de Trinitat Vella, hasta que llegué al Parc de la Trinitat que muy deprisa me ganó, es que tiene una disposición de espacio muy bien organizada y equilibrada y con su semicirculo en agua. Pasado eso seguí hasta la zona verde junto al rió Besós, que me dejó con ganas de volver y explorar mejor, siguiendo, pasé por un pequeño barrio muy extraño con pinta de olvidado por la cantidad de casas inhabitadas, su aspecto antiguo y pequeño en una zona de Bon Pastor. Ese paseo termino en un local que tenia una visita pendiente desde que llegue, se trata de Nau Bostic y os aconsejó ir allí si buscáis creatividad y colores a grande escala, pude ver muros de grandes artistas e incluso conocer a uno que estaba pintando en el momento. En conclusión fue un paseo con una constante de cosas bonitas, porque hubo mucha zona de polígono y barrio social aburrido pero tuvo puntos muy fuertes!

Llegaron las fiestas de Gracia.  Claro que tuve que echar un vistazo, sin duda la mas currada de todas las fiestas de barrio (y esos se siente en el precio de la cerveza) con decoraciones callejeras que flipas, y aunque vas en movilidad de caracol por las calles descubres diferentes historias y temáticas todo hecho con material reciclado increíble y una participación comunitaria muy fuerte. Ah! y como siempre, aun me cuesta asimilar todo esta locura de los petardos y el correfoc!

Menuda semanita mas chill.  Me fallaron los planes que tenia para esa semana para trabajar en dos piezas de arte para la calle, y por un problema de entrega con el material (corcho de Corchugal), me iré de Barcelona y no dejaré nada en las calles? En fin… pasada la fase de revuelta, llegó la aceptación, las cosas ya no dependían de mi en ese momento. Tras aceptarlo, toda la semana empezó a fluir, con mucha playa, dibujitos, jugar con gatos, una cena con mis colegas de esplai (que finalmente bajaron al centro hahaha) y aun tuve la oportunidad de conocer una pareja portuguesa de emigrantes en Alemania muy buena onda.

Esa semana me tocó hacer “Catsiting”, y estuve cuidando de 2 gatitos y de la casa de una amiga, que se iba de vacaciones. Tenia muchas ganas de lidiar con animales, es algo que siempre fue muy presente en mi vida y desde que llegue Barna siento esa falta. Así que bueno, se trata de aceptar las cosas, cuando ves que no puedes cambiarlas.

Anem a Vilafranca de Penedès.  Otra visita que tenia pendiente era a Vilafranca del Penedès, pues ya tenia una conexión con ella del pasado buenas y malas. La visité durante sus fiestas, me encontré con una buena amiga de allí que me guió por los encantos de esta villa y recuerdos de un Erasmus por allí. Las fiestas, bueno… cada uno que haga la suya hahaha. Aunque, claro, siempre con fuegos, petardos y correfocs. A veces es bueno volver atrás para seguir adelante y Vilafranca tenia algo pendiente conmigo, pues fue allí que por 1º vez se desencajó mi hombro de lego y muchas otras cosas.

El Esplai esta de vacaciones aunque ya empiezan organizando el nuevo equipo de monitores mientras otros se despiden, y por Esplac se calienta motores para un nuevo año mientras yo preparo regalitos para ellos!

Menorca. Me toca una semanita de vacaciones, esta vez fui a Menorca, esa magnifica isla. Es increíble, sus playas fueron las primeras que vi con arena totalmente blanca y agua cristalina, son bellísimas. Se siente un ritmo muy distinto, es un lugar especial donde tuve la suerte de encontrarme con algún que otro animal raro como águilas, peces de colores y tortugas, y un grupo de gatos que te acogían como familia en 30 segundos. La isla tiene una red de transportes muy limitada, así que tuve que transformarme en ciclista, haciendo kilómetros en busca de pequeños paraísos, entre playa y playa tienes viviendas gigantes donde se siente el nivel económico de los turistas. Me quede con la sensación que la falta de dinamismo de la isla (aunque alguno hay, tampoco es tan muerto) es algo intencional, para fiestas y locura ya vale Mallorca y Ibiza, allí se preserva la buena vida y un planeamiento de crecimiento. El catalán menorquín no lo entiendo nada hahaha, y la costumbre de la siesta allí lo llevan MUY en serio, pues durante gran parte de la tarde todo cierra, pero TODO!

Estuve con unas colegas de EVS, que me acogieron muy bien (gracias) y les estuve ayudando con su proyecto final que seria una exposición sobre Menorca en un Molino muy chulo que era un espai jove, flipante, me encantó esta mezcla de un sitio tan tradicional usado para dinamizar el pueblo. Fue un poco irónico ayudar otros voluntarios europeos en las vacaciones del mío hahaha pero lo pasé muy bien, fue una semana muy buena para reflexionar, descansar y concluir mi experiencia anual de EVS. Esta fase es siempre muy dura a varios niveles y te puede dejar con muchas dudas con tu futuro, sin embargo, la suerte me sonreía y este “sufrimiento” ya lo había resuelto una semana antes y pude realmente disfrutar de Menorca…

Volviendo a Barcelona, llega mi última semana de EVS, pero antes de cerrar esta etapa de mi vida, doy inicio a otra… Os dije que no sabia si me quedaba por Barcelona o volvía a Portugal… pues la respuesta es un poco de las dos. Encontré trabajo por aquí en un sitio encantador y con un ambiente muy familiar, desde ya os invitó a conocer,  A Casa Portuguesa (Raval y Gracia), la pasteleria con los mejores sabores de Portugal.  Estoy súper feliz por como concluí esta aventura y porque podré hacer una que otra visita a “els meus nens de esplai”, y otra gente que amo por aquí, y no desperdiciar el espacio que me gané en el juego del arte, Barna wait 4 me!

No se bien como despedirme (ni ganas de ello) pero la vida sigue con un corazón bien lleno y una vida mas experimentada. Con un sentimiento de GRATITUD indescriptible, aconsejando a TODOS los jóvenes que disfruten de la maravillosa experiencia de EVS. Conectado para siempre a Esplai Torxa, del cual continuaré como Lliberat estando presente cuando sea posible. Esperando vuestra visita por A Casa Portuguesa y que encontréis CURTIÇO en las calles y una que otra galería.  O por las Redes Sociales (@mota_curtico).

Moltes Gracies / Obrigado a todos los que han contribuido para que este año fuera uno de los mejores de mi vida.

Injuve por las formaciones, y gestiones burocráticas.
Rota Jovem que me habéis facilitado llegar aquí.
Esplac, por la acogida, formación y libertad de acción que me habéis dado.
Esplai Torxa (nens y monis) por todo el AMOR, experiencias, visitas, enseñanzas y por aumentar mi familia.

A mis padres y mis bros de Portugal que siempre me enviaron buena energía y mucha fuerza.
Y todas y cada una de las personas que pude conocer este año en Barcelona y Erasmus+ people, sabéis quien sois <3

OBRIGADO!