Image Image Image Image Image Image Image Image Image Image
Scroll to top

Top

Berlín

El valor de l’esplai

21.03.2019 |
21-març-2019

Autora: Gemma Solans, monitora de l’esplai Kasperle i SVE a Berlín.


I què fas parlant de l’esplai quan estàs a més de 1000 km de distància? Doncs sí camarades. Perquè fins que no ho mires des de fora no arribes a entendre el valor de les coses. Perquè l’esplai dóna valor a la vida. I tinc tants arguments que això no és ni un objecte de debat.
 La meva mare va creure que l’esplai em faria (millor) persona quan tenia dotze anys i no volia anar-hi. Em va obligar a enfrontar algunes de les meves pors, entre elles la de no sentir-me inclosa. I no crec que trobi la manera d’agrair-li.

Quan vaig trobar-me còmode en el meu rol (que deixava bastant a desitjar) dins el meu grup de joves, responia que no volia ser monitora. Suposo que tampoc sabia què volia dir. Vaig decidir donar-li una oportunitat quan vaig rebre una carta a casa, on se m’obria aquesta porta, que ni tan sols havia merescut.

Em vaig trobar amb algun rebuig que altre. I llavors vaig apostar per fer el curs de monitors/es. Dic que literalment em va canviar la vida, perquè ho va fer. Em va ajudar a apostar per mi. I de quina manera. Potser les finestres a vegades són bones portes.


No puc posar en paraules tota la meva experiència vital com a monitora en quatre paràgrafs d’un article. Tampoc tinc intenció de convèncer a cap lectora. Senzillament, em va empènyer a aprendre, com a manera de viatjar pels jardins de la vida.
 Sovint aprenem a base de parets i sempre a base d’errors. És quan agafem les escletxes dels errors, juntament amb la constància i les ganes de millorar, que realment podem dir que aprenem alguna cosa.

Però mai deixem de tenir davant una realitat que tant de bo no fes tanta por. I tant de bo fos més maca i transparent del que veritablement és. Així que quan vaig fer una passa al costat, l’esplai ha servit de reforç de tot el que visc. I així em vaig llençar a viure en un altre país, a experimentar una nova manera de relacionar-me i comunicar-me.

Parlo des del punt de vista d’una privilegiada. En més d’una ocasió he estat a poc de descarrilar i he tingut l’oportunitat de tornar a posar els peus a terra. Canviar de direcció. Però no tothom ho pot fer. I per això vinc a parlar de l’esplai. Perquè és una oportunitat. Una porta. Una finestra. Una mica d’aire pur. Una nova perspectiva. Una lliçó per aquells o aquelles que vulguin agafar-la.

És perquè crec profundament en el poder de canvi individual i social de l’esplai, que vull invertir la meva voluntat a apropar l’oportunitat de l’educació en el lleure a tothom. Poc ambiciós eh?

L’esplai no el configuren les coses, sinó les persones. Totes les persones que hi formen part fan que siguin les experiències compartides l’arrel de tot. Cal creure en el poder de les paraules i en el poder de les petites accions, de les aportacions de les moltes persones que s’entrecreuen en el nostre camí.

Perquè, al final del dia, seguirem creient en què les coses poden canviar, no?

Sumergir-te en un nou idioma

26.02.2019 |
26-febrer-2019

Autora: Gemma Solans, monitora de l’esplai Kasperle i SVE a Berlín.


Aprendre un idioma estrany des de zero sempre és difícil. Més quan no és ni la teva segona o tercera llengua. I quan li afegeixes l’experiència d’embarcar-te a viure tota la seva cultura. Voldria parlar de la meva aventura: aprendre l’alemany. Per mi fins aleshores desconeguda, no havia tingut contacte previ amb aquesta llengua. I tot i que no l’havia estudiat, sempre havia captat el meu interès la història del país i el seu caràcter.

La llengua va molt més enllà de ser la manera com ens expressem. Des de com dóna forma a la nostra manera d’actuar fins a la manera com formulem els nostres pensaments. Puc estar captant les teves paraules i objectivament saber què signifiquen, però no per això sabré el que vols comunicar. En context, porto vivint a Berlín durant quasi quatre mesos. I els primers mesos sempre són els més durs. La vida diària et posarà en situacions on passaràs una vergonya immensa i voldràs sortir corrents en direcció contrària. Un excompany de feina un cop em va dir: “com més avergonyida estiguis en aquell moment, més significa que estàs aprenent”. I malauradament, puc constatar que és ben cert.

No caldrà posar-te una pel·lícula en versió original per veure “què pilles”, perquè la pantalla s’ha transformat en el teu dia a dia. I sense subtítols. Des que sóc petita que m’ha agradat molt llegir i penso que aquest hàbit ha interioritzat ja no la manera com m’expresso sinó també la manera com aprenc. Adonar-me d’això ha sigut essencial. Si descobreixes com has après, veuràs com pots aprendre més ràpidament. Així doncs, sense subtítols, necessito cinc minuts per dibuixar les paraules i així poder entendre, potser, el què dius.

He de dir que trobar-te amb una barrera lingüística tan forta no és feina fàcil. Sovint em sento una estranya. Totalment out of place. Sortir de la zona de confort és un exercici que tothom hauria de fer de tant en tant, però trobar-te en la zona de risc constantment, no és agradable. Tanmateix, en algun moment deixes de sentir-te insegura i et familiaritzes amb el que t’envolta. Aprendre un idioma nou té molts avantatges: augmenta la teva confiança, entrena el teu cervell, t’obre portes a viatjar, t’empeny a fer noves amistats i et donarà l’oportunitat d’experimentar una nova cultura.

Tant si t’ho planteges com si no, aquí va el meu consell: mai estaràs suficientment preparada. No importa com de molt t’informis o busquis saber-ho tot d’aquell lloc i d’aquella llengua abans d’embarcar-t’hi. La realitat sempre et deixarà amb la paraula a la boca.

 

Foto blog

El caràcter alemany

24.01.2019 |
24-gener-2019

Autora: Gemma Solans, monitora de l’esplai Kasperle i SVE a Berlín.


Dimarts, 22 de gener de 2019.

Acabo de llegir un article d’Icon, la revista (es veu que masculina) mensual de El País, sobre quines diferències veuen els estrangers residents a Espanya en el caràcter dels espanyols. Però existeix un caràcter eminentment “espanyol”? Persones d’arreu ho comenten, més enllà dels tòpics de la veneració de la siesta, la fama de cridaners i altres estereotips. I a grans trets puc estar d’acord. Per exemple, la importància que té per nosaltres la cerca de la felicitat, la cura i el suport a la família i les amistats o la vergonya de parlar un idioma estranger incorrectament com l’anglès… però el comentari més top en la meva opinió és que el nostre esport nacional és parlar dels altres a l’esquena. El cotilleo de tota la vida. O també l’habilitat de fer humor sobre qualsevol tema, fins a límits insospitats, inclosos nosaltres mateixos. Hi esteu d’acord?

Vull dedicar aquest post a comentar el que he pogut veure sobre el caràcter dels alemanys des que sóc a Berlín. Està clar que qualsevol cosa a dir resultarà una generalització i cada persona és un món, sí. Tanmateix, crec haver observat subtils característiques comunes, que donen forma a l’estil de vida d’una ciutat cosmopolita i amb tanta diversitat cultural com és Berlín.

En primer lloc, els ciutadans alemanys tenen una gran consideració per la privacitat de cada individu i això es nota sobretot en les interaccions en l’espai públic. Tenen en mala consideració, per posar un cas, dirigir-te a una altra persona que no coneixes en mig del carrer. Haig de dir que m’he adaptat a aquest caràcter i quan vaig tornar a Barcelona per les festes de nadal, se’m va fer estrany, i inclús vaig pensar-ho com una falta d’educació, el fet que el cambrer d’un bar (persona desconeguda per mi) se’m dirigís amb naturalitat. A més, acabo d’adonar-me que, des que sóc aquí, no m’he creuat amb cap (típic) treballador/a que es posa a parar gent en mig del carrer, sigui per informar o per vendre’t alguna cosa.

En segon lloc, i això ha vingut com una non grata sorpresa, tenen una relació molt pragmàtica amb el menjar i el beure. Veuen aquesta necessitat com un mitjà sense el qual no poden sobreviure. Tal qual. El menjar no té la funció de cohesió i socialització que té pels catalans, i en general pels espanyols. Menjar no és un plaer per ells, és un mitjà de vida. I està clar que necessitem alimentar-nos per viure, però per mi va més enllà. Ho podem veure amb la quantitat de temps que inverteixen a cuinar o menjar “en família”. Berlín és una ciutat coneguda pel menjar ambulant i moltes paradetes es dediquen a servir menjar “d’altres cultures”, com el turc (boníssim s’ha de dir). En una altra qüestió es fa notable: el cafè. Com a consumidora habitual he de dir que encara no he trobat cap lloc on es dediquin, més enllà de servir-lo, a fer-lo de qualitat. Així, majoritàriament el serveixen aigualit i massa fluix, almenys pel meu gust.

En tercer lloc i per acabar, tendeixen molt a mostrar-se amb educació. El fet de deixar passar, demanar si us plau i donar les gràcies, per exemple. Tot i que també tenen dies més bons que d’altres, en general, sempre tenen el “si us plau” i les “gràcies” a la boca, sobretot a l’hora de demanar. Em vaig adonar al poc d’arribar i la veritat és que es tracta d’un bon costum, que crec que no tenia abans.

Tot i que podria escriure sobre altres diferències i també similituds, fins aquí el que he pogut reflexionar fins al moment present. Si heu tingut l’oportunitat de relacionar-vos amb el caràcter alemany, estaríeu d’acord amb mi?  

 

dinner_with_dieter

 

1200px-Berlin_Skyline_Fernsehturm_02