Image Image Image Image Image Image Image Image Image Image
Scroll to top

Top

No Comments

Una hipòtesi (sobre l’educació amb perspectiva de gènere)

Una hipòtesi (sobre l’educació amb perspectiva de gènere)

Autora: Laura Ochoa

Sembla que “el gènere” està de moda, últimament. Per tot arreu tallers sobre gènere, cursos sobre gènere, monogràfics sobre gènere… Aquesta paraula tan científica, que al principi no ens deia gran cosa i que a vegades ha servit (i serveix) més aviat per substituir covardament la diabòlica “feminisme”, s’ha convertit quasi bé en tema imprescindible en qualsevol trobada, formació o esdeveniment esplaiístic. Però, últimament, sembla que sempre vingui acompanyada d’un cert sentiment de frustració, com d’una sensació estranya que no anem mai prou lluny. Em pregunto si això que ens falta no ens ho hem deixat pel camí… i si les paraules no hi tenen alguna cosa a veure.

Quan la plaga feminista va introduir-se en alguns sectors del món de l’esplai (tota mudada, amb el seu vestit de “perspectiva de gènere”), vam començar preguntant-nos de què es tractava, per què ens venien a molestar posant en dubte coses tan arrelades en nosaltres, o potser alegrant-nos que finalment algú vingués a dir el que feia temps que intuíem. Així es va posar en marxa la “màquina formadora”, que ens va començar a fer mil preguntes: Què és el sexe? Què volen dir paraules com “natural”, “cultural”, “intersex”, “pansexual”? Com afecta el nostre gènere a la nostra vida? Quants sexes hi ha? Què és ser Queer? I encara més: Què és l’amor? Què és el poder? Quina relació hi ha entre aquestes dues paraules? I encara més preguntes, i més, i més.

I ens vam formar. Ens vam qüestionar. Vam anar als tallers, i als cursos, i a les jornades. Vam empapar-nos de gènere. Però va arribar un moment en què tot aquell discurs ja no era nou, en què a tot arreu ens repetien, una vegada i una altra, les mateixes preguntes: Què és el sexe? Què volen dir paraules com “natural”, “cultural”, “intersex”, “pansexual”? Com afecta el nostre gènere a la nostra vida? Quants sexes hi ha? Què és ser Queer? I un altre cop: Què és l’amor? Què és el poder? Quina relació hi ha entre aquestes dues paraules? Sempre les mateixes preguntes. Ja no era apassionant. Vam començar a avorrir-nos.

“D’acord! Però nosaltres hem d’educar persones, no en tenim prou amb les preguntes! Volem respostes! Volem recursos!”. Recursos, la nova paraula estrella. Activitats palpables, preparables i valorables, per poder fer a l’esplai, o al cau, o allà on sigui, perquè els infants de la nova generació ja no siguin sexistes, perquè creixin sabent que l’important és respectar-se i que s’estimin i que es valorin i que sàpiguen que poden estimar qui vulguin i que no tractin malament les persones d’un altre gènere, color, mida, orientació sexual… Ens vam posar a buscar recursos per tot arreu, aquí a prop, i també lluny, en altres països, i en altres àmbits. I vam tornar al Sexe de l’Àngels, i vam trobar el RAINBOW, i l’APFCIB, i les guies de Casals de Joves, i el Banc de Recursos d’Esplac… Que ens van fornir amb centenars d’activitats molt útils per treballar a l’esplai. Perfecte! Ara ja tenim els continguts, ja tenim les activitats per treballar-los. El “gènere” és nostre! … Però, què passa, ara? D’on ve aquest sentiment inesperat d’insatisfacció? Aquesta sensació estranya que sempre hi ha alguna cosa que falta?

Tinc una hipòtesi. Som gent massa seriosa. Hem agafat tot un batibull d’idees revolucionàries, transformadores, de vegades contradictòries entre elles, idees que poden carregar-se aquest món tal com el coneixem, que poden molt fàcilment agafar-lo i posar-lo de cap per avall, unes idees alliberadores, orgàsmiques! i les hem disfressades de cosa seriosa, de “perspectiva de gènere”, i ens hem fet preguntes i hem buscat recursos amb la nostra ment racional, plena de sentit comú de persones que es dediquen a educar el jovent i que són conscients de la gran responsabilitat que això comporta… ens ha faltat bogeria. Ens ha faltat recordar que els moviments feministes són, abans que res, transgressió, desafiament i, sobretot, que la seva expressió passa – a més de per la ment racional – PEL NOSTRE COS!!!

I si intentéssim canviar de sentit? I si miréssim cap endins, ara que ja hem mirat tant cap enfora? Què passaria si comencéssim a experimentar amb el nostre cos? Si ens preocupéssim realment de detectar i eliminar els micro (o macro!) masclismes que s’enganxen a la nostra pell com sangoneres!? Si intentéssim fer del nostre equip de monis – o d’una part d’aquest, o de qualsevol altre grup de persones – un espai segur, segur de veritat, i empoderador on, de cop i volta, tothom se sentís a gust, tothom entengués la necessitat i tingués el desig atroç de trencar totes les normes de gènere, de convertir l’avorrit i desigual teatre dels (dos) gèneres en un escenari real, on tothom experimentés amb el seu rol, la seva identitat, la seva imatge, només per veure què passa!

I si les monitores es deixessin créixer els pèls del cos, i se’n posessin de més, i comencessin a caminar rectes, amb el pit obert i el cap en alt! I els monitors es posessin arracades penjades, plenes de colorins, i mitges i bambes roses, i agafessin aires de coqueteria i seducció… i després, al revés!? I si ens comencéssim a abraçar, o a fer petons a la boca, o al nas, o al genoll, quan arribem a l’esplai, en comptes de seguir amb aquells vicis de donar-se la mà fraternalment, virilment, entre nois i fer dos petons galants a les noies!? I si les reunions de monis (i de famílies?) s’omplissin de tallers de drag kings i drag queens, i de formacions d’autodefensa feminista, i de sessions d’expressió corporal i de teatre de l’oprimit? I si anéssim a reunir-nos amb les associacions de feministes o LGTBQ de les nostres ciutats, i anéssim a les manifestacions amb elles i vinguessin a parlar-nos del que fan, i a compartir vivències i experiències? I si traguéssim tots aquells ninotets de pal de les portes dels lavabos de l’esplai (i de tots els bars i restaurants de la nostra ciutat)? I etc. etc. etc.

Potser així els infants de la propera generació ja no sabrien ni per on començar a discriminar! I potser així els recursos per treballar el “gènere” ens sortirien sols, serien evidents, i nosaltres seríem recursos vivents! I entendríem que la paraula “gènere” no és (només) el nom d’un munt de teories, sinó sobretot un punt d’unió d’innumerables moviments revolucionaris, un motor per fer d’aquest un món més habitable, més lleuger, més boig, més obert als canvis i a les transformacions, i tot això començant per nosaltres, que som una ment i un cos inseparables, que s’han de compenetrar per poder viure! Potser així, fins i tot, ens tornaríem persones una mica més alegres, segures i positives, i els infants que intentem educar, en conseqüència, també.

Submit a Comment