Image Image Image Image Image Image Image Image Image Image
Scroll to top

Top

Com organitzar uns campaments (en gifs de dinosaures!)

29.06.2016 |

Autora: Irene Torrecillapresidenta d’Esplais Catalans

Ja arriba l’estiu i els esplais estem a punt per les activitats més màgiques i especials de tot el curs: els campaments, les colònies i les rutes! Però preparar-les és una tasca que implica hores, reunions, descobriments arqueològics oblidats a l’armari del fons de la sala de material… Tot el procés comença amb la cerca del lloc ideal, segueix amb les discussions de la història que lligarà les activitats i continua amb la preparació d’aquestes últimes. Read More

Si no em beneficia a mi, passo

15.06.2016 |

Autora: Helena Roura, esplai Turons.

– Això no surt a l’examen, oi? –va preguntar ella, una noia adolescent de cabells llargs, rossos i llisos.

– Crec que no – li va respondre ell, un noi adolescent de cabells llargs, foscos i arrissats.

– Bah, aleshores suda.

13:45h. Fi de la classe d’Educació Física. “Estem molt cansats!”, deien. Tenien les hormones descontrolades, cridaven, es tocaven. Vam arribar nosaltres; ens veien molt joves per ser professors. Era l’última sessió del Visc, Convisc, Participo!, el projecte sobre participació juvenil que impulsa el Consell de la Joventut de Barcelona (CJB). Participació. Juvenil. A mi no se m’acut una joventut sense participació (en qualsevol àmbit), però es veu que són necessaris aquest tipus de projecte perquè vivim en una societat que no promou ni el compromís, ni la responsabilitat, ni amb l’entorn ni amb els altres. Estem per altres coses.

– Començant pel més proper. Què milloraríeu del vostre institut? – els vam preguntar.

Una pregunta tan senzilla i mai ningú els l’havia fet abans. Un horari estrany, deien: moltes hores seguides, pocs descansos i dues tardes ocupades. Preferien fer jornada intensiva de sis hores de classe i dos descansos de mitja hora. (Quins records de quan era estudiant d’ESO d’una concertada i envejava les meves amigues de la pública perquè tenien alguna tarda lliure). No semblava complicat: amb una mica de compromís i la pertinent mobilització a l’institut, es podia fer arribar una demanda així al Consell Escolar.

Sense saber ben bé com, van començar a organitzar-se, alguns amb més motivació que altres.

Al cap d’una estona, un alumne va aixecar-se de la cadira, fastiguejat.

– Jo passo. Ens quedes només uns dies per acabar el curs i l’any que ve acabem l’ESO. Jo me les piraré i aquest canvi no em beneficiarà –va remugar.

Clamor popular.

– Tu creus que sempre s’ha viscut com vius ara? –li vaig replicar-. Creus que tota la vida, a la teva edat, s’ha pogut estudiar?

Els xocava que una persona jove se’ls dirigís així. suposo que era natural. I tornant sobre les meves paraules me n’adono que fins i tot era injust el to que vaig utilitzar: jo els parlava des de l’experiència, des dels vint-i-pico, des d’una posició molt diferent de la que tenia quan era  aquella estudiant d’ESO de la concertada.

– Us fan reflexionar, aquí? – els vaig preguntar, pensant per dins meu “no vull semblar el puto Merlí; per favor, no vull semblar el puto Merlí…”.

Silenci.

Sabien les respostes; podien parlar. Però, com passa amb tantes coses –i no es pas responsabilitat seva-, si no és matèria d’examen, no és matèria de reflexió. Extrapolat a la societat: si no beneficia, no interessa; si no és productiu, no té valor.

Un grupet de noies va quedar-se en silenci. Una d’elles parlava d’Arran una estona abans; la del costat, duia una dessuadora lila amb la frase d’Angela Davis de “ser mujer ya es una desventaja en esta sociedad siempre machista (…)”. Em va donar el peu perfecte per fer-los una última pregunta:

– Creieu, noies, que les dones sempre hem pogut votar?

Van guardar silenci.

Tots sovint, ho fem tots i totes.

Martin Niemöller, símbol de la resistència antinazi, parla del fet de guardar silenci al seu conegut poema Quan els nazis vingueren. I de la persecució de comunistes, socialdemòcrates, sindicalistes, jueus. I acabava dient: “Quan van venir a buscar-me / no hi havia ningú més que pogués protestar”.

Si d’alguna cosa va aquest projecte és de fer veure als adolescents i joves estudiants que han de poder parlar, moure’s, criticar i, sobretot, proposar, a petita o gran escala. I no només quan una lluita concreta els beneficiï de prop. Són part d’aquesta societat malgrat ser menors d’edat; malgrat que no puguin votar el pròxim 26 de juny, o malgrat que poguessin però no volguessin fer-ho. (Jo puc i, creieu-me, a vegades dubto si fer-ho o no). Els esplais, caus, casals de joves o, en definitiva, qualsevol associació juvenil són espais on adolescents i joves poden adquirir aquesta imatge de sí mateixes. Potser no són la panacea, com tampoc ho és el Visc, Convisc i Participo, però en ells hi aprenen coses que, veient el què, a molts instituts ni es plantegen.

– Sou capaços i capaces de canviar el que us proposeu, de defensar allò en el què creieu –els vam dir, tancant la sessió-. Però algú us ho ha de dir. Algú us ha de dir que sou molt més que estudiants, molt més que examinands. I us ho heu de creure.

Aquella mateixa nit vaig anar al cinema. Sufragistes. 1913. Algunes van lluitar per nosaltres.

Això no va de modes ni etiquetes… va d’una necessitat

10.06.2016 |

Formar-nos en Educació Emocional: una experiència, un inici i un camí

Autor: Martí Orriols Camps, esplai Sarau (Sant Cugat del Vallès)

“Si trenquem la closca d’un ou des de fora, la vida s’acaba. Però quan aquest ou es trenca des de dins, pel seu propi creixement, la vida comença.” – Jim Kiwik

Em sento confús, entre trist i il·lusionat, content i nostàlgic, entusiasmat i angoixat. He remogut un mar que, a primer cop d’ull, semblava calmat. Però en les profunditats no paren d’haver-hi marees i turbulències que, amb el monogràfic d’educació emocional que he fet, han ascendit fins la superfície mostrant la seva gran força. Fins que no he arribat a casa no n’he sigut del tot conscient. Conscient del què ha suposat fer aquest curs per a mi i, suposo, que per a totes les persones que hi hem participat.

De cop han esclatat en mi un munt d’emocions que estaven ben resguardades en caixes fortes i han aconseguit escapar. Sí, dic escapar perquè encara no he trobat les corresponents claus que les obren. I és que no és fàcil gestionar i entendre tot allò que et va passant per dins. Sensacions i pensaments que t’inunden la ment i et fan accelerar el batec del cor. No ens han educat en aquest àmbit i, precisament per això, és tant important fer una petita pausa per conscienciar-nos, educar-nos i, a posteriori, educar. No és qüestió de si són positives o negatives, més bones o més dolentes… Senzillament són EMOCIONS, fruit d’un cap de setmana molt intens. Intens a nivell energètic, de connexions, de respiracions i de relaxació. Quin oxímoron, no? Una intensitat relaxada. Sembla impossible en el món en què vivim, en el ual ens fa por avorrir-nos, sentir, estar soles i escoltar-nos.

En el qual es valora més la imatge que allò que veritablement som, la quantitat més que la qualitat, les paraules per sobre el silenci. I és que, poder tenir un espai-temps per estar amb tu mateix i, alhora, compartir-te, és com el rom pels pirates. I d’alguna manera aquest és el clauer. A partir d’aquí ja és qüestió de continuar amb un treball personal per poder obtenir les diferents claus i, mica en mica, anar-te obrint. Buf, el que ens queda per fer!

És curiós pensar que vam començar el primer dia de la formació amb un cel ennuvolat i mig plujós, un d’aquells típics dies en què et sents atònic. En canvi, el vam acabar amb un sol ben radiant. Com si d’alguna manera llò que passa a fora no fos més que una expressió del que ens passa a dins… Senzillament, curiós.

Sovint intentem dominar i saber tot allò que passa al nostre voltant. Ens deixem endur per estímuls exteriors i intentem canviar el món de mil maneres diferents. I sí, és interessant i necessari, però també hem d’acceptar que no només depèn de nosaltres i que no podem arribar a tot. En canvi, allò que tenim, que ens defineix, que portem dins i que, per tant, podem conèixer i controlar, ens n’oblidem… o ho amaguem. Por? Hem perdut l’equilibri i ara cal recuperar-lo, però sense cap mena de pressa. Ans el contrari, tornaríem a caure.

Potser podria haver explicat les activitats que hem realitzat en el monogràfic. Sí, podria. I també podria definir la passada de formadors i gent que he conegut o explicar les converses i reflexions que hi ha hagut. També podria dir què vam dinar cada un de nosaltres. I fins i tot ho podria dibuixar. Però no aportaria res de profit, perquè aquesta experiència és d’aquelles que no val la pena explicar, que no es poden entendre ni tenen sentit si no es viuen en persona. Perquè precisament aquí està la clau, en les persones com a tal.

I ara, alguna cosa dins meu ha germinat. O com a mínim, n’he agafat consciència. I aquesta sensació, només la puc descriure amb paraules buides, amb silenci, amb la total llibertat de ser interpretat de la manera més adient per cadascú, per cada subjecte que viu aquesta anomenada vida.

Així que per acabar, faig una respiració ben profunda i, amb els ulls closos, dono les gràcies.

Ni ‘d’aquí’ ni ‘d’allà’: una resposta esplaienca a certes veus excloents

06.06.2016 |

Autors: Miquel Martorell i Helena Roura, esplai Turons.

Penso en l’article de l’Empar Moliner sobre nens pakistanesos que no van de colònies. I penso en l’Abdul*, que va ser a l’esplai durant un temps i que sí que va anar de colònies (bé, de campaments). I penso en el Hamza, el seu germà gran, que tot i que li va costar decidir-se, també va acabar fent la motxilla i pujant a aquell autocar per passar tres setmanes a Alins. I en la Syeda, la petita, que si no ho va fer és perquè l’esplai no té un grup per a infants de 3-4 anys. I torno a pensar en l’article. I penso que he d’escriure alguna cosa, i que he de fer-ho en positiu, evitant deixar-me portar per la ràbia que destil·la el racisme subtil de les –sempre mordaces, sempre provocadores- paraules de l’Empar.

Així doncs, em disposo a recordar els millors moments que va passar l’Abdul a l’esplai. Tanco els ulls i visualitzo la mirada dels infants quan l’autocar enfilava la carretera del Pallars. Mantinc els ulls tancats i m’esforço a oblidar frases com ‘la nena plora de pena, perquè viu aquí però la fan ser d’allà’. Quan l’Abdul corria darrere els seus amics i amigues no era ni d’aquí ni d’allà. Era d’un coet supersònic que acabava d’aterrar a un planeta desconegut; o d’un castell en flames atacat per un exèrcit de rèptils mutants; o d’un vaixell pirata que creuava els oceans en busca d’aventures. Obro els ulls i les paraules de l’article tornen a presentar-se amb claredat: ‘La mare, com sempre, no s’ha mogut de la parada. No diu res. (…) potser no prefereix res i fa el que toca’. Em ve al cap la Nida, la mare de l’Abdul, el Hamza i la Syeda, que malgrat no parlar ni gota de català ni de castellà, i tot i estar en ple Ramadà, va pujar fins al campament d’Alins en el cotxe d’una família del grup. I va fer-ho carregada de menjar per compartir amb tothom. Potser el que tocava aquell dia era venir a Alins; i ella ho va fer.

Però les frases punyents de l’article tornen: ‘I els que li fan això no sospiten que un dia, quan sigui una mica més gran, haurà de decidir si continua plorant ella o si, per no plorar més, fa plorar la seva mare’. I penso com de cruel és presentar la nostra societat com una societat dividida, una societat on els infants han de triar a quina cultura són lleials, a quin món pertanyen. Com si les cultures fossin capses tancades, blocs hermètics que no es barregen, que no muten, que no es transformen constantment. Em sorpren pensar que les coses no vagin pitjor si realment vivim en una societat on els ‘d’aquí’ i els ‘d’allà’ no tenim res a veure, no tenim res a aprendre els uns dels altres. Una societat que, pel que sembla, és incapaç de fer que la gent se senti com a casa.

Per sort, però, les rialles de l’Abdul quan es banyava al riu tornen a ressonar dintre el meu cap. I les corredisses del Hamza pel bosc. I l’abraçada de la seva mare quan van baixar de l’autocar bruts però amb una samarreta tenyida i un grapat de records per compartir. I penso que si en algun moment algú va plorar –l’Abdul, el Hamza, la Syeda, la Nida, els seus companys i companyes, les monitores- va ser quan la família va prendre la difícil decisió de tornar al Pakistan. I si van plorar, van fer-ho tots igual, amb les mateixes llàgrimes d’un comiat inesperat. Els ‘d’aquí’ i els ‘d’allà’, que potser no són ni tan ‘d’aquí’ ni tan ‘d’allà’, sinó més aviat d’algun punt entremig on els planetes desconeguts, els rèptils mutants i les aventures de pirates són possibles.

* Per mantenir l’anonimat i per respecte a les persones mencionades, aquest article fa servir pseudònims.