Image Image Image Image Image Image Image Image Image Image
Scroll to top

Top

educació popular

Unes Jornades en contra de les agressions

23.01.2019 |
23-gener-2019

Autoria: Laura Aresté i Martí Odriozola, monis de l’esplai Turons i representats de la Comissió de Gènere  d’Esplais Catalans.


La vuitena edició de les Jornades de Lleure i Feminismes, organitzades per Casals de Joves de Catalunya, Esplais Catalans i l’Escola Lliure El Sol, van tractar les agressions masclistes i LGBTIfòbies a les entitats de lleure. Hi van participar més de 120 persones, que s’emporten un munt de reflexions i idees molt variades per aplicar a l’esplai.

Com hem de gestionar les agressions masclistes i LGBTIfòbiques? Com les podem treballar amb els infants de l’esplai? En cometem de manera inconscient? Les nostres entitats són espais lliures de discriminacions? La vuitena edició de les Jornades de Lleure i Feminismes partia, d’entrada, de molts interrogants sobre la taula. I tenia dos dies al davant de formacions, tallers i espais de reflexió per plantejar-se tot el que envolta un tema que sovint ens preocupa com a monitores de l’esplai. La cita era al Casal de Joves Can Ricart, al Poblenou, i l’objectiu, reflexionar sobre l’abordatge de les violències i discriminacions masclistes i LGBTIfòbiques a les entitats de lleure i als moviments socials.

Les Jornades van arrencar amb una ponència inicial a càrrec de l’Angel, un representant de la Crida LGBTI, i la Maria, de l’Assemblea Feminista La Filadora del Poblenou. D’entrada, una de les preguntes que aflorava tenia relació amb les etiquetes. Són necessàries? Són realment útils? Ajuden a combatre les discriminacions? En aquest sentit, l’Angel, de la Crida LGBTI, arguïa que “les etiquetes són una eina puntual d’apoderament i lluita per explicar una opressió d’un mateix sistema”. Per la seva banda, la Maria, en relació a la gestió posterior a un feminicidi, explicava que a La Filadora tenen un protocol de memòria històrica d’un feminicidi que consisteix a recordar el nom de la dona assassinada –amb pintades al carrer, per exemple– i posar èmfasi en el fet que no ha estat morta, sinó assassinada. Alhora, va donar diferents indicadors per contextos variats a l’hora de gestionar una agressió.

D’altra banda, durant la ponència, sobrevolaven alguns interrogants: un agressor que ha estat a la presó s’ha reformat? Si és així, com s’hi ha de relacionar el barri on va agredir? Pot tornar als espais? Se l’ha de vetar de tot arreu? Aquestes són algunes de les preguntes que es van intentar respondre i que deixem obertes per al judici i valoració de cadascú. Finalment, un dels comentaris que va tancar la ponència exclamava que a vegades ens centrem més a castigar a l’agressor que a crear un espai segur per a les agredides. I, en aquest sentit, les cures sempre han de ser prioritàries. Amb les reflexions encara rondant pel cap, vam encarar la segona part de la tarda: les comissions de gènere d’Esplac, Casals de Joves i l’Escola Lliure El Sol van dinamitzar un espai amb l’objectiu de radiografiar les nostres entitats des d’una perspectiva de gènere. Vam respondre un munt de preguntes per veure si, realment, al nostre esplai érem inclusives i fèiem tot el que podíem per garantir la igualtat i evitar qualsevol discriminació. I vam treure’n conclusions interessants.
Després d’aquesta dosi de realitat –que sempre s’agraeix, però no sempre és com una s’espera– vam viure la nit amb bona companyia. Vam gaudir d’un espectacle nocturn amb SCARS –sobre la igualtat, l’autoacceptació i l’autoestima– i del Microteatre «First Round», de Las Fritas, que posa de manifest les situacions de masclisme quotidià que pateixen les dones en diferents etapes de la vida.

I el diumenge va ser el dia intens! Repartides en els cinc eixos que articulaven les Jornades, en funció de les agressions –a les assemblees i grups de treball, als moviments socials i als espais d’oci, a les xarxes socials, amb la infància i amb les adolescents i joves–, vam participar en diferents tallers que van aprofundir en cada tema. Realment, van ser molt enriquidors i, en alguns casos, vam conèixer la realitat des d’una perspectiva d’un gran interès. També va ser útil compartir experiències, impressions i reflexions amb les persones que vam conèixer a les Jornades. I què hi diu, precisament, la gent que hi va venir? En general, va veure les Jornades com un espai segur, còmode i de reflexió que va propiciar l’aprenentatge de nous conceptes i noves realitats. Una de les conclusions van ser que cal fer-se cures a una mateixa i preguntar-se com estem i què necessitem. També es va subratllar la importància de la coeducació i de teixir xarxa per ser més fortes. I es va prendre consciència de les violències que exercim i que patim sense ser-ne conscients. En un altre sentit, cal destacar la necessitat de crear protocols antiagressions masclistes o LGBTIfòbiques en tota mena d’espais d’oci i la importància de potenciar les comissions de gènere de les entitats. A més, va ser, sens dubte, un espai d’apoderament per tal que la gent adquirís confiança i se sentís més segura a l’hora de tallar certes actituds del seu entorn.

De cara a l’esplai, i a altres àmbits de l’associacionisme, les Jornades van posar les entitats de lleure davant del mirall. Les assistents es van endur diversos debats per tenir amb l’assemblea de l’esplai i motivació, per exemple, per parlar-ne a la propera tancada de monitores. També van servir per prendre consciència que, sovint, a l’esplai seguim reproduint els rols de gènere que imperen en la societat. A més, s’hi va palesar la necessitat de repassar les conductes que hi ha dins l’esplai, que no sempre s’analitzen amb la profunditat suficient, i de seguir formant-nos en aquests espais tan necessaris.

Van ser, doncs, unes Jornades per aprendre i reaprendre, fer-se preguntes, debatre i créixer.

Obrint els ulls al món

09.01.2019 |
09-gener-2019

Autoria: Participants Summer School 2018


Aquest article ha estat escrit per les persones participants d’Esplac al Summer School 2018:  Júlia Díaz, Esplai Matinada-Pòrtics (BCN); Bernat Llopis, Esplai Espurna (BCN); Núria Merino, Esplai Petikipeti (La Palma de Cervelló); Anna Sanmillán, Esplai Petikipeti (La Palma de Cervelló); Mar Gordó, Esplai Sarau (Sant Cugat del Vallès).

 

Endinsar-se en aquesta aventura era la primera experiència internacional amb Esplac per la majoria. Hi anàvem amb moltes ganes però també amb forces nervis. Entre nosaltres no ens coneixíem i això també era un repte que acabaria molt bé.

Arribem totes juntes un diumenge a la tarda, després de vuit hores de viatge, a una casa enorme, Kurt Löwenstein (Werftpfuhl, Alemanya). Ens instal·lem, fem descoberta de la casa i baixem a sopar. Després, fem la open-session i la primera nit al Keller Bar, el bar de la casa que cada nit gestionarà un grup de persones diferents (Esplac decidirem fer-ho la tercera nit). Cares noves de nacionalitats ben diverses coincidim en aquest espai, totes amb experiències i expectatives ben diferents, i algunes amb la incertesa de si fan bé de ser allà. Però no és moment de preocupacions sinó de començar a endinsar-nos.

L’endemà, en grups d’unes vint persones i dues teamers parlem sobre consentiment i a través del teatre social participatiu ens plantegem com afrontar diferents situacions violentes que es podrien produir a la casa. Se’ns introdueix el tema d’enguany, Organising Activism, a través de diferents dinàmiques de debat i reflexió tant en grups petits com en grups més grans. Ens sorprèn veure com un concepte tan bàsic té interpretacions tan diverses i comencem a veure i entendre la manera de treballar de les diferents organitzacions polítiques i socials.

Se’ns presenten 3 Teamworks: Online Fun, Artivism o How to grow up an organisation. No totes acabem formant part del que preferíem en un principi però com anireu veient això acaba sent un fet del tot irrellevant. Els següents dies, ja amb el nostre Teamwork, prenen sempre una rutina força semblant. Després d’esmorzar, ens trobem al Halle (una de les sales de la casa) i comencem els dies amb un energizer, altrament conegut com joc d’activació. Tot seguit, cadascú es dirigeix al seu grup de formació i fem sessió fins les 12.30 amb un descans pel mig. En acabar dinem i tenim temps per descansar o per participar d’alguna dinàmica o formació extra que algú, voluntàriament, potser ha organitzat. Després del descans, tenim sessió fins les 18.30, que és hora de sopar.

Amb la panxa plena, ens toca reunir-nos amb el nostre Reflection Group. En aquest espai estem amb un teamer diferent al que ens dinamitza el nostre Team Work i amb unes 6 companyes més d’altres grups. És un espai per expressar com estem vivint l’experiència i si tenim alguna proposta de canvi. Un espai que acaba sent el nostre petit refugi de confiança al final del dia. Sovint, entre aquest espai i l’oci nocturn, quedem disperses descansant o xerrant entre nosaltres. A la nit ens trobem al Keller Bar o petem la xerrada fora de la casa.

De primeres cap de nosaltres acabava de tenir gaire clar què volia dir realment Organising activism o quines eines ens podria aportar. Al llarg dels dies vam anar entenent la importància d’estar organitzades i d’aprendre a utilitzar totes les eines que tenim a l’abast per estendre el nostre missatge com a activistes d’una manera clara, crítica i potent. Ho vam aprendre de mil maneres diferents, ho vam aprendre veient vídeos, escoltant i analitzant cançons, fent rol-playing, pluges d’idees, jocs amb papers i post-its de colors, dibuixos, collages i cartells individuals i col·lectius… ho vam fer compartint les lluites que portàvem cadascuna i a través de la participació i escolta activa per formar-nos plegades en aquesta setmana tan especial.

“If you want to make a change you have to be on the center of the issue, on the real life”

“Social media is an illusion of freedom that doesn’t exist and there you risk to get stuck in your own bubble”

“Don’t mourn, organize!”

Frases com aquestes són les que vam apuntar a les nostres llibretes, frases que van anar sortint als debats i que ens recorden ara, escrivint aquest article, que juntes i organitzades hem de sortir de les nostres bombolles i lluitar dia a dia per la llibertat real.

Potser moltes de vosaltres ara estareu pensant: “buf, és en anglès i el meu nivell no és suficient… millor que no ho intenti perquè no entendré res!” Els participants d’aquesta activitat teníem nivells d’anglès molt diferents i això no va ser cap barrera encara va reforçar més la cohesió entre parlants del mateix idioma. Donar i rebre suport a l’hora de comunicar-nos és una de les coses boniques d’aquestes experiències internacionals.

Tornem al tema que ens ocupa; aquest activisme evidentment ha de ser interseccional i és per això que en un espai de formació on interaccionen organitzacions de realitats tan diverses és super ric crear espais no mixtes, espais segurs i feministes per empoderar-nos i deconstruir-nos plegades.

Quin lloc millor on crear aquest espai no-mixte que feminitzant, per una nit, l’espai d’oci principal, el Keller Bar! Celebrem la Women and Trans evening on compartim experiències o parlem de dones referents dels diferents països i també de les nostres realitats, ballem i cantem plegades!

Un altre vespre es fa la Masculinity Reflection, activitat nocturna a la qual es demana l’assistència de tots els nois presents a la formació però no es tanquen les portes a la resta de persones. Ens separem en dos grups perquè som forces les que volem participar de la conversa, i comencem a compartir experiències a partir de preguntes que ens plantegen els teamers com: “When did I feel not.. (women/men/trans..) enough?” o “When has my masculinity hurt somebody?” Es crea un ambient molt íntim i s’expliquen vivències molt personals que potser mai abans s’havien compartit en un espai de reflexió; experiències, preguntes i dubtes que ens enriqueixen i teixeixen un vincle molt sa i potent entre les presents.

Amb els dies ens adonem que aquesta experiència ens omple més del que esperàvem. Les formacions ens transporten a uns debats culturals que ens fan adonar de la importància, l’interès i la força que té l’internacionalisme. Poc a poc anem coneixent més d’altres realitats amb les quals ens sorprenem o, en alguns casos, ens hi veiem reflectides, i això reconforta, ens encoratja i ens uneix encara més en la lluita comuna. Resulta molt interessant la confluència d’entitats de caires diversos: joventuts de partits polítics, organitzacions de treballadores, d’altres que preparen activitats diverses destinades a col·lectius concrets com ara dones, infants i joves… Només coincidim amb una altra entitat orientada a l’educació en el lleure, potser ser-ne més ens hagués aportat altres idees i jocs aplicables al tornar a casa, però el cert és que aquesta varietat d’organitzacions que lluiten per un canvi social des de diferents perspectives i estrats socials ens enriqueix i amplia horitzons i és això el que ens enduem cap a casa, cap a l’esplai; transformació, vivències intangibles i creixement de la profunditat amb la que eduquem, ara i aquí.

80 anys d’esplai GMM!

07.01.2019 |
07-gener-2019

Autoria: monis de l’esplai GMM 


Quins nervis, quins nervis! La mare em parla d’un temps on ella va ser molt feliç, però jo ara només veig gent estranya que em somriu i em diu que comparteixi el berenar. Hi ha molts nens i nenes i, juntes, hem descobert quines seran les monitores que tindrem aquest any. Ens han explicat que jugarem i ens ho passarem molt bé.

Potser les monitores tenien més raó de la que em pensava… Ara com a últim any de jove, me n’adono que a l’esplai he viscut històries que m’han fet ser qui sóc. Ara entenc perquè passàvem tanta estona gestionant els conflictes que teníem com a grup; entenc perquè era tan important escoltar i ser escoltada; entenc què significa cuidar a les amistats; i ara entenc, per fi, tot el que he après jugant.

Quins nervis, quins nervis! Estic asseguda en una rotllana, envoltada de la gent que m’ha acompanyat durant tot aquest temps, però ara, com a monitora, tot em sembla diferent. Aquí comença la següent partida d’un joc compartit des de fa tants anys. Totes aquelles activitats i tots aquells valors que ja formen part de mi, avui, em toca transmetre’ls a tots els infants. D’aquesta manera poder compartir amb elles el que és viure i sentir l’esplai GMM. I ara entenc, per fi, què vol dir educar en el lleure.

 

Captura de pantalla 2018-12-05 a las 15.09.42

La implantació de l’Era en Gifs

20.11.2018 |
20-novembre-2018

Autora: Cèlia Nisarre, membre del Grup de Treball de Som Esplai i exmonitora de Esplai Turons de Barcelona.


Fa poques setmanes de la implantació del nou aplicatiu de gestió pels esplais d’Esplac i les primeres opinions no s’han fet esperar. Aquest equip d’investigació ha fet una cerca depurada de les funcionalitats de l’aplicació i de les sensacions que ha generat en la població monitoril en general.

1. La gràfica
Feia temps que es demanava una cosa més “intuïtiva”, que bàsicament volia dir que no et sagnessin els ulls en mirar l’aplicació. Aquest punt s’ha complert favorablement i el color taronja corporatiu d’Esplac rellueix a les nostres pantalles.

2. Les opcions de socialització
MARE MEVA TITUUUUUUUU! El 2.0 ha arribat per quedar-se!!! I per mostra, l’opció de felicitar a totes les monitores d’Esplac, encara que no haguessis sentit mai ni tan sols el nom del seu esplai.

I atenció, que això no és tot! També la resta d’usuàries et poden felicitar a tu. I no és maco que gent random t’enviï un missatge de felicitació predeterminat? Això ens uneix!

Per altra banda, pots veure lo cutres que són els logos dels altres esplais i això, vulguis o no, uneix molt perquè veus que no estàs sol en aquest món cruel del lleure i l’associacionisme.

Per posar un “però” a això de la socialització, aquest equip només pot dir que l’aplicació té un apartat “t’he vist” que fa molta por… QUÈ HAS VIST? QUI ETS? QUÈ VOLS DE MI?

3. La rapidesa
L’entrada d’informació és molt ràpida. Tens la sensació que has omplert totes les dades abans fins i tot de què tots els monis del teu esplai sàpiguen com entrar a l’Era! R-E-A-L.

I si l’entrada d’informació és tan ràpida… se suposa que la “sortida” també, però…


Jo buscant les càpsules formatives que pot fer el meu esplai.

4. La informació
Quan a les tècniques de sector les van informar que hi hauria l’opció de convocar i recordar les reunions:

EXPECTATIVES

REALITAT

Tens accés directe als articles del SomEsplai i això segur que fa pujar les visualitzacions perquè les monitores sempre s’interessen pel que passa al seu voltant.

Admetrem que ens van entrar els nervis en veure la secció del “Gif del dia” perquè pensàvem que potser faria la competència a aquesta humil secció.


Després vam descobrir que era autogestionada pels esplais i se’ns va passar.

ELS ESCÈPTICS aka HATERS GONNA HATE

Els “vintage”:
Ens referim als dinosaures de l’esplai. Aquella gent que amb una miradeta prepotent diu: “Per mi sempre serà l’Esplac.net” o “recordes que repensàvem l’Assac Online? Allò si que era dur!”. No sabeu la sort que teniu de tenir un aplicatiu en color!


Els que no compren la grossa:
JO PASSO-O-O-O-O-O-O! Vaja, els que facis el que facis seguiran sense entrar. Tranquils, seran els mateixos que no llegiran aquest article.

Primers passos a Barcelona

05.11.2018 |
05-novembre-2018

Autor: Aleksi Paakkinen, SVE finlandès a Barcelona i monitor de l’Esplai Sarau.


La primera cosa i la més difícil quan marxes fora del teu país és que, inevitablement, estàs sol. No mentiré, és com et sents quan arribes i ningú pot fer res, ho has d’acceptar de la millor manera.
 Ara, un mes més tard, honestament puc dir que em sento com a casa. He conegut als altres monitors del meu grup (Tagues) i a les persones d’Esplac. Hem tingut vàries activitats amb el grup i algunes reunions amb els i les monitores, a més a més d’estar dos vegades a l’oficina d’Esplac. És realment increïble tot el que pot passar en 30 dies o menys.

Òbviament la cosa més difícil (i la més important) és aprendre la llengua. Actualment tinc un nivell bàsic: puc presentar-me en català. Estic agraït i content que hi hagi tant suport per aprendre una nova llengua. Això realment em té motivat.

En general, cada dia em sento més segur i cada dia aprenc coses noves. Sóc conscient que aquest projecte, l’SVE, dura un any i que encara em queden 11 mesos al davant. Estaré content i agraït que cada dia que passi em farà ser millor monitor. L’entusiasme s’ha convertit en seguretat i tranquil·litat gràcies a tot el suport que rebo de tota la gent que m’envolta.

 

 

Les 5 coses més impressionants des que he arribat a Barcelona

25.10.2018 |
25-octubre-2018

Autor: Aleksi Paakkinen, SVE finlandès a Barcelona i monitor de l’Esplai Sarau.


Quan vaig arribar a Barcelona, res em va decebre. Les palmeres, les muntanyes, la gran ciutat. Per descomptat, estava molt emocionat però no espantat. Des del moment en què dos monis em van recollir a l’aeroport, sabia que no em sentiria sol. La meva organització de Finlàndia és realment molt important per mi, de manera que em vaig sentir fantàstic al veure com em van acceptar els monis de l’Esplai i les treballadores i treballadors d’Esplac. Quan vaig deixar l’aeroport, el principal sentiment era el que ja he mencionat, molt emocionat. Em sentia energètic, segur i preparat.

Arribar a un país estranger et presenta reptes sorprenents en els quals no penses quan estàs a casa teva, com per exemple comprar un bitllet de tren, fer la compra o demanar menjar. Després de dues setmanes d’adaptació, sembla molt més fàcil. Diria que és qüestió d’actitud: has d’estar disposat a provar noves coses, com per exemple aprendre l’idioma local. Alguns aspectes són més difícils d’adaptar-se, com per exemple els horaris de menjar. Mai hauria pensat que estaria dinant a les 14:00 o 15:00 i que soparia a les 19:00 o 20:00. Crec que els monis es van quedar també realment xocats quan els hi vaig dir que a Finlàndia dinem a les 11 i sopem a les 15:00 o 16:00.

Clarament, Esplais Catalans funciona molt diferent en comparació a l’entitat finlandesa (Nuoret Kotkat). Però aquí (i especialment on visc, a Sant Cugat), aquest funcionament funciona realment. Sempre havia pensat que la nostra manera d’actuar a Finlàndia és la més lògica, però realment estava equivocat. El primer cap de setmana amb l’Esplai va ser suficient per demostrar-ho; conèixer un grup de gent durant un any sencer serà una experiència increïble i no puc esperar més perquè comenci de veritat.

Si m’enyoro de vegades? Clar, una mica. Realment trobo molt a faltar els meus amics de Nuoret Kotkat i la cosa més difícil de viure aquí tan lluny de casa és que perdre’m el camp de tardor amb l’Esplai a Finlàndia. Però després penso que si el que trobo a faltar de casa és bàsicament el mateix que estic fent aquí, no hi ha dubte que venir aquí és una de les millors decisions que he pres.

 

Les 5 coses més impressionants per mi des que he arribat a Barcelona:

  • Caminar per la Rambla (el carrer principal de Barcelona) ple de persones i cultures diferents.
  • Sopar després d’una assemblea a les 21:00h i veure l’ambient entranyable de totes aquelles persones gaudint juntes.
  •  Estar a la protesta de l’1 d’Octubre. Mai havia vist tanta gent concentrada al mateix moment.
  • El primer cap de setmana d’Esplai. De les 17:00h a les 20:00h i la comunitat, estant en una zona de Sant Cugat.
  • L’arquitectura dels carrers petits i plens de gent amb la bandera catalana, no només a Barcelona, a Sant Cugat també.

Final Round! Obrigado

03.10.2018 |

2-Octubre-2018

Autor: David Miranda Mota, SVE portuguès a Barcelona i monitor de l’Esplai Torxa.


Hola mi gente.
Pues aquí estamos, al final…
Pero antes de concluir, aun hay unas historias.

Al llegar de Portugal empezaron la vacaciones de Esplac en la oficina y pude dedicarme a otra exposición, en Agosto en un local lleno de cultura urbana, el Skate Bar NeverMind del Raval. Tuve la oportunidad de conocer y darme a conocer a mucha gente y artistas de Barcelona, fue importante para ganar algún espacio en el “juego”! En octubre habrá una pieza grande en las paredes de allí, “stay tunned”! Como era un evento significativo para mi y que yo quería estar de lleno, las piezas de lego de mi hombro hicieron de las suyas y se salió del sitio (otra vez…ya van 4), pero afortunadamente estaba con unos colegas del Esplai Torxa que con mucha calma (demasiada hahaha) me acompañaron al hospital y fue todo muy “chill”, en 30 minutos ya estaba de vuelta a la fiesta, aun que con 2 dosis de “Voltaren” en la nalga y del brazo al pecho. En conclusión fue exitoso y recibí un feedback muy fuerte!

cat

Recover.  Pasando unos 4 días mas “down” fisicamente y emocionalmente, vi de golpe un par de series, para que me animase un poco mientras recuperaba del hombro, os aconsejo aquí tres cositas muy buenas (mayores de 15 haha) “Rick and Morty”, “Disenchantment ” y “Big Mouth”.

Pasado esa fase me salí de casa y me aventuré a un paseo a pie de muchos kilómetros, caminé un poco por algunos barios de Trinitat Vella, hasta que llegué al Parc de la Trinitat que muy deprisa me ganó, es que tiene una disposición de espacio muy bien organizada y equilibrada y con su semicirculo en agua. Pasado eso seguí hasta la zona verde junto al rió Besós, que me dejó con ganas de volver y explorar mejor, siguiendo, pasé por un pequeño barrio muy extraño con pinta de olvidado por la cantidad de casas inhabitadas, su aspecto antiguo y pequeño en una zona de Bon Pastor. Ese paseo termino en un local que tenia una visita pendiente desde que llegue, se trata de Nau Bostic y os aconsejó ir allí si buscáis creatividad y colores a grande escala, pude ver muros de grandes artistas e incluso conocer a uno que estaba pintando en el momento. En conclusión fue un paseo con una constante de cosas bonitas, porque hubo mucha zona de polígono y barrio social aburrido pero tuvo puntos muy fuertes!

ASs

Llegaron las fiestas de Gracia.  Claro que tuve que echar un vistazo, sin duda la mas currada de todas las fiestas de barrio (y esos se siente en el precio de la cerveza) con decoraciones callejeras que flipas, y aunque vas en movilidad de caracol por las calles descubres diferentes historias y temáticas todo hecho con material reciclado increíble y una participación comunitaria muy fuerte. Ah! y como siempre, aun me cuesta asimilar todo esta locura de los petardos y el correfoc!

Menuda semanita mas chill.  Me fallaron los planes que tenia para esa semana para trabajar en dos piezas de arte para la calle, y por un problema de entrega con el material (corcho de Corchugal), me iré de Barcelona y no dejaré nada en las calles? En fin… pasada la fase de revuelta, llegó la aceptación, las cosas ya no dependían de mi en ese momento. Tras aceptarlo, toda la semana empezó a fluir, con mucha playa, dibujitos, jugar con gatos, una cena con mis colegas de esplai (que finalmente bajaron al centro hahaha) y aun tuve la oportunidad de conocer una pareja portuguesa de emigrantes en Alemania muy buena onda.

asd

Esa semana me tocó hacer “Catsiting”, y estuve cuidando de 2 gatitos y de la casa de una amiga, que se iba de vacaciones. Tenia muchas ganas de lidiar con animales, es algo que siempre fue muy presente en mi vida y desde que llegue Barna siento esa falta. Así que bueno, se trata de aceptar las cosas, cuando ves que no puedes cambiarlas.

WhatsApp Image 2018-10-04 at 09

 

Anem a Vilafranca de Penedès.  Otra visita que tenia pendiente era a Vilafranca del Penedès, pues ya tenia una conexión con ella del pasado buenas y malas. La visité durante sus fiestas, me encontré con una buena amiga de allí que me guió por los encantos de esta villa y recuerdos de un Erasmus por allí. Las fiestas, bueno… cada uno que haga la suya hahaha. Aunque, claro, siempre con fuegos, petardos y correfocs. A veces es bueno volver atrás para seguir adelante y Vilafranca tenia algo pendiente conmigo, pues fue allí que por 1º vez se desencajó mi hombro de lego y muchas otras cosas.

El Esplai esta de vacaciones aunque ya empiezan organizando el nuevo equipo de monitores mientras otros se despiden, y por Esplac se calienta motores para un nuevo año mientras yo preparo regalitos para ellos!

asdas

 

Menorca. Me toca una semanita de vacaciones, esta vez fui a Menorca, esa magnifica isla. Es increíble, sus playas fueron las primeras que vi con arena totalmente blanca y agua cristalina, son bellísimas. Se siente un ritmo muy distinto, es un lugar especial donde tuve la suerte de encontrarme con algún que otro animal raro como águilas, peces de colores y tortugas, y un grupo de gatos que te acogían como familia en 30 segundos. La isla tiene una red de transportes muy limitada, así que tuve que transformarme en ciclista, haciendo kilómetros en busca de pequeños paraísos, entre playa y playa tienes viviendas gigantes donde se siente el nivel económico de los turistas. Me quede con la sensación que la falta de dinamismo de la isla (aunque alguno hay, tampoco es tan muerto) es algo intencional, para fiestas y locura ya vale Mallorca y Ibiza, allí se preserva la buena vida y un planeamiento de crecimiento. El catalán menorquín no lo entiendo nada hahaha, y la costumbre de la siesta allí lo llevan MUY en serio, pues durante gran parte de la tarde todo cierra, pero TODO!

aqw
Estuve con unas colegas de EVS, que me acogieron muy bien (gracias) y les estuve ayudando con su proyecto final que seria una exposición sobre Menorca en un Molino muy chulo que era un espai jove, flipante, me encantó esta mezcla de un sitio tan tradicional usado para dinamizar el pueblo. Fue un poco irónico ayudar otros voluntarios europeos en las vacaciones del mío hahaha pero lo pasé muy bien, fue una semana muy buena para reflexionar, descansar y concluir mi experiencia anual de EVS. Esta fase es siempre muy dura a varios niveles y te puede dejar con muchas dudas con tu futuro, sin embargo, la suerte me sonreía y este “sufrimiento” ya lo había resuelto una semana antes y pude realmente disfrutar de Menorca…

qw

Volviendo a Barcelona, llega mi última semana de EVS, pero antes de cerrar esta etapa de mi vida, doy inicio a otra… Os dije que no sabia si me quedaba por Barcelona o volvía a Portugal… pues la respuesta es un poco de las dos. Encontré trabajo por aquí en un sitio encantador y con un ambiente muy familiar, desde ya os invitó a conocer,  Casa Portuguesa (Raval y Gracia), la pasteleria con los mejores sabores de Portugal.  Estoy súper feliz por como concluí esta aventura y porque podré hacer una que otra visita a “els meus nens de esplai”, y otra gente que amo por aquí, y no desperdiciar el espacio que me gané en el juego del arte, Barna wait 4 me!

WhatsApp Image 2018-10-04 at 09.48.18

 

No se bien como despedirme (ni ganas de ello) pero la vida sigue con un corazón bien lleno y una vida mas experimentada. Con un sentimiento de GRATITUD indescriptible, aconsejando a TODOS los jóvenes que disfruten de la maravillosa experiencia de EVS. Conectado para siempre a Esplai Torxa, del cual continuaré como Lliberat estando presente cuando sea posible. Esperando vuestra visita por Casa Portuguesa y que encontréis CURTIÇO en las calles y una que otra galería.  O por las Redes Sociales (@mota_curtico).

Moltes Gracies / Obrigado a todos los que han contribuido para que este año fuera uno de los mejores de mi vida.

Injuve por las formaciones, y gestiones burocráticas.
Rota Jovem que me habéis facilitado llegar aquí.
Esplac, por la acogida, formación y libertad de acción que me habéis dado.
Esplai Torxa (nens y monis) por todo el AMOR, experiencias, visitas, enseñanzas y por aumentar mi familia.

A mis padres y mis bros de Portugal que siempre me enviaron buena energía y mucha fuerza.
Y todas y cada una de las personas que pude conocer este año en Barcelona y Erasmus+ people, sabéis quien sois <3

OBRIGADO!