“No podem treballar la participació amb adolescents sense apoderar-los i situar-los com a protagonistes”

Autor: Víctor Yustres Santiago

* Fermín Rodríguez és psicopedagog i Doctor en Educació i Societat. Fa la ponència d’obertura a l’Escola d’Esplac 2016: Aprenem participant, el proper 20-21 de febrer a Can Puig (Sant Salvador de Guardiola).

ENTREVISTA

1. Fa poc has presentat la teva tesi doctoral en què proposes una metodologia per treballar les competències participatives amb adolescents. Com detectes la necessitat de fer aquest treball?

Aquesta idea sorgeix perquè fa 25 anys que treballo des de les administracions i com a tècnic de participació juvenil a un ajuntament, i he observat que, des de fa anys, els programes de participació depenen de la voluntat política de les administracions i dels recursos econòmics. S’engeguen projectes que no acaben de tenir una finalitat concreta i no hi ha una visió estratègica massa clara, ni en l’àmbit local ni en el nacional. Hem abocat molts recursos perquè les generacions ja educades en democràcia treballin la participació activa i realment no tenim una generació participativa, sinó que veiem desafecció i manca de participació. Ens hauríem de preguntar què és allò que no estem fent bé.

Aquest escenari té una contrapart esperançadora: hi ha gent que sí que participa i que està implicada, que participa del teixit associatiu, actua i empeny a les institucions a actuar. La pregunta és: què tenen aquestes persones o per quina trajectòria han passat que no tenen la resta? Haurem de revisar quines són les competències que comparteixen aquestes persones i veure com podem fer un treball educatiu que potenciï aquestes habilitats i competències.

 

2. Com s’ha de fer aquesta feina educativa?

Ha de ser un treball vivencial i experiencial, tal com fem al món del lleure fa anys. En aquest àmbit hem demostrat que som veritables escoles de ciutadania. Els i les joves que han passat per esplais o caus després, en gran mesura, s’han implicat al teixit associatiu. Aquí hi ha una experiència educativa real de participació i, si ha funcionat en el món del lleure, hauria de funcionar també en l’educació formal. La metodologia que hem d’aportar d’un espai a l’altre és el que jo treballo en la meva tesi. L’experiència es basa en fer la prova en un grup d’un centre de secundària i a partir d’aquí realitzar activitats vivencials per treballar les competències. [Aquest programa ha estat aplicat al centre de secundària de Sant Adrià del Besòs, a l’institut Manuel Vázquez-Montalbán].

 

3. Com reculls aquestes competències que després caldrà treballar?

Sorgeixen a partir d’un estudi previ en què, a base de diverses entrevistes, vam extraure una llista de competències de les persones més participatives. Aquest llistat el vaig contrastar amb el currículum de secundària per veure què s’està fent realment a l’escola per treballar aquestes competències, quines no es contemplen i quines altres que, malgrat estar al currículum, no s’assoleixen adequadament.

Amb això vaig dissenyar una programació d’activitats que he anat validant a mesura que he anat experimentant amb els alumnes. Un cop acabat el curs, queda fixada una programació que serà aplicada pel professorat al curs següent, en l’espai curricular de l’educació per a la ciutadania, alternativa a la religió. Tots els alumnes de l’ESO del centre han passat per aquest projecte.

 

4. Afirmes que cal treballar des d’una “visió positiva de l’adolescent”. Què vols dir amb això?

Normalment, els programes d’intervenció es fan des d’una visió negativa: l’adolescent com a problema, o fins i tot com a perill. Ens hem oblidat de la formació preventiva i de l’aprofitament positiu. L’adolescència és una etapa de grans oportunitats, ja que la capacitat de crítica i d’inventiva són un motor que necessitem per poder créixer i transformar. La professora Iroise Dumontheil, estudiosa del cervell adolescent, ja va remarcar que sense l’adolescència ens hauríem extingit com a espècie, ja que el fet de no tenir por al risc és el que fa que provis i experimentis més. Això ho hem d’aprofitar. L’adolescent és capaç de fer moltes més coses de les que ens pensem.

Arran de la meva experiència, he vist com les persones en “l’edat franja” entre els 12 i els 16 aproximadament estan més aviat desatesos en l’educació. Les dinàmiques d’intervenció en primària són molt potents i vivencials, però quan s’arriba la secundària hi ha més problemes. La formació que tenen els i les docents de secundària no és la mateixa que els de primària, ni tampoc les dinàmiques. El treball educatiu en participació en la secundària queda interromput i passem de programes d’infància a programes de joventut. Hem abandonat una etapa molt valuosa en l’àmbit educatiu. Com a apunt neurocientífic, cal dir que durant l’adolescència es produeix la segona poda neuronal, un moment de gran plasticitat del cervell. És una oportunitat clau, en què es pot reprendre tot allò que durant la infància no s’ha pogut implementar bé, però també es pot perdre tota la formació construida si la persona està desatesa, educativament parlant.

Sota una falsa idea d’autonomia, hem abandonat a l’adolescent perquè creiem que tot ho pot fer sol. No es tracta de ser paternalistes, però cal acompanyar-los realment.

 

5. Has agafat en molts casos l’esplai com a marc vivencial on ja es treballen competències en adolescents. Quines eines o metodologies de l’esplai has pogut traslladar al teu programa?

Bàsicament la metodologia vivencial: el fet de participar de l’experiència educativa, que no es desenvolupa correctament a l’educació formal. La metodologia de l’esplai es basa en partir d’una vivència, després reflexionar sobre ella i, a partir d’aquesta reflexió, extraure el coneixement i la teoria. Per això, a l’esplai fem un joc o una dinàmica amb els adolescents i posem en marxa una vivència i, a partir de la reflexió sobre la vivència és quan es construeix el coneixement. L’educador o educadora ha d’estar molt atent/a per provocar, si cal, aquesta reflexió. No hi ha aprenentatge més potent que aquell que sorgeix d’un mateix. Aquesta és la pedogogia que exporto al meu programa. El meu rol com a dinamitzador (que no professor) és fer preguntes que facin que hi hagi respostes i qüestionaments perquè les reflexions surtin i es fixin. Això requereix implicació del professorat i un canvi de paradigma educatiu, també en consonància al discurs que hi ha a Europa de fer valdre les competències. Si l’escola no posa escenaris per fomentar que passin coses i que els i les adolescents experimentin, difícilment podran aprendre i avançar.

 

6. Un cop has realitzat el programa, quins resultats, esperats o inesperats, has detectat en els i les adolescents?

L’ideal seria poder fer un estudi més longitudinal i anar seguint als alumnes per veure la seva evolució. Però hi ha indicis que indiquen que l’aposta metodològica que defenso és bona. Primer, la valoració de la metodologia per part de l’alumnat és molt positiva: se senten bé quan se’ls hi pregunta i aporten, i això és una experiència emocional positiva de cara a la participació. Segon, hi ha una millora de la convivència i les dinàmiques com a grup i també de la relació adult-grup. És a dir, es permet un enllaç emocional que facilita la participació. També s’han observat altres respostes puntuals: hi ha adolescents que han descobert serveis de l’Ajuntament i alguns els han sol·licitat, d’altres han demanat una sala per poder fer una pancarta per una manifestació i se’ls ha facilitat els recursos… Són casos puntuals, però són evidències de què el camí no és desencertat.

 

7. Fas la ponència d’obertura a l’Escola d’Esplac 2016: Aprenem participant. Quina idea o idees clau t’agradaria que s’emportessin les persones participants?

M’agradaria situar dues idees al centre. La primera és que no podem treballar la participació amb adolescents sense apoderar-los i situar-los com a protagonistes. Seria interessant fer una reflexió sobre quins mètodes de participació apliquem i si realment aquests són apoderadors i suposen un repte valent en què, com a formador/a estic cedint poder de decisió. O si fem el que se sol fer sempre: una participació aparador, per a la foto. Volem persones que participin quan les avisem o que participin perquè volen fer-ho? Clarament, la segona. I per això hem d’apoderar les persones.

La segona idea fonamental que vull transmetre és que estem en nous temps i cal revisar els nostres paradigmes. No podem parlar de participació en els mateixos termes que fa 20 anys: hem de començar a introduir mirades noves. Aquesta obertura de mires és important per veure que hi ha nous escenaris participatius, i això ens donarà esperances, perquè descobrirem que els i les adolescents participen més del que creiem. La gent abandona els escenaris de participació tradicional perquè no resolen els problemes ni són operatius. Hem de mesurar la participació també en aquests altres nous espais.