Autor: Joffre Villanueva

Abans de l’estiu saltava la notícia als diaris, òbviament en primera plana: la FIFA sancionava al Barça amb la prohibició de realitzar fitxatges durant tot un any. El motiu, el frau de llei en la incorporació de menors d’edat a la Masia. A partir d’aquí, tothom esvalotat i un munt d’articles cap aquí i cap allà. Opinions per tots els gustos, amb uns denominadors comuns. El primer: si l’articulista és del Barça, la FIFA s’equivoca; si és del Madrid, que caigui tot el pes de la llei. El segon, tothom opinant sense tenir-ne ni puta idea dels fonaments jurídics del cas. I el tercer: cap d’ells es plantejava, ni de lluny, que els menors són subjectes de drets. Pretendre combinar periodisme esportiu, rigor i drets humans… Suposo que és demanar massa.

Però si és cert que el Barça s’ha saltat les normes de la FIFA, cosa que ni jo puc saber ni probablement tampoc cap persona que llegeixi aquest article. Em sembla que la nostra resposta hauria de ser la mateixa que quan ho va fer el Chelsea o qualsevol altre club. Cal sanció, i dura.

Per fer-ho una mica entenedor, el problema és el següent: antigament, els clubs tenien una cantera que nodria les seccions professionals i, si la cosa no donava prou de sí, fitxaven jugadors. Ja sabem que això va evolucionar cap a una mercantilització extrema i, d’un temps ençà, les plantilles es configuren massivament a base de fitxatges. Això també va provocar una evolució dels contractes professionals, cada vegada més allunyats d’un acord típic empresa-treballador per convertir-se en alguna cosa semblant a un acord propietari-gladiador. És a dir, els jugadors de futbol no són treballadors normals, són mercaderia. Suposo que per això no ensenyen mai els contractes, perquè la quantitat de clàusules inconfessables que contenen deu ser vergonyosa. Però vaja, de moment estem parlant d’adults.

La següent evolució és quan les canteres també es posen a fitxar. I és clar, la del Barça ja sabem que és de primer nivell mundial. I que el club ha anat obrint escoles per mig món intentant captar els futurs Messis, ja siguin de Benin o d’Indonèsia. La fal·lera ha arribat al punt de què per un nano de 16 anys que apunta maneres es poden moure xifres pornogràfiques de diners. I si el noi en qüestió (un menor d’edat, no ho oblidem) apareix a Corea i l’hem de portar a Barcelona, doncs el portem. Tant li fot quin és el seu entorn social, o el dret que tingui a un creixement harmònic, a no ser explotat… El portem. A ell, al pare, a la mare i, si té germans, ja els posarem a jugar en algun lloc, que deuen tenir bons gens. I si apunta per estrella, li farem un contracte d’estrella. Amb tots els ets i uts.

I sí, blaugrana són els colors, i oh-le-le , oh-la-la, i tot el camp és un clam, però ara ja estem parlant de menors d’edat amb contractes de gladiadors. Infants – mercaderia, molts d’ells (im)portats de països del sud. I, en el súmmum del cinisme, amb propaganda d’UNICEF a la samarreta. UNICEF, recordem-ho, és l’agència de Nacions Unides per la protecció de la Infància. Aleshores, la Masia ja no és un model d’escola per a joves talentosos que reben una educació integral mentre es perfeccionen com a jugadors. És la façana d’una xarxa de tràfic de menors.

Deixem-nos d’hipocresies. Per molt culés que puguem ser, en cas de demostrar-se l’incompliment de les normes FIFA, el Barça es mereix una sanció antològica i la retirada de la marca UNICEF de la samarreta. I una vigilància més estreta per part nostra, em sembla. Si és que de veritat ens creiem tot això dels drets dels infants.