Autor: Amat Molero Borràs, exmonitor de l’esplai Bruixes i Bruixots i formador a l’Escola Lliure del Sol.

A l’esplai existeix més violència i masclisme de la que ens pensem. Tenim un llarg camí per recórrer!

“Els masclistes, són els altres!” (externalitzar el masclisme i la violència de l’esplai) 

A l’esplai solem crear una bombolla de felicitat i fantasia en que paraules com masclisme, sexisme, racisme, violència, discriminació… les evitem, les fem fora dels nostres entorns o les identifiquem en els infants, els seus familiars, persones fora de l’esplai o al sistema. Tot cap a fora! Externalitzem la violència perquè no ens agrada, no forma part de la nostra manera de pensar.

Però això no ens eximeix de culpa: que pensem que la violència sigui negativa no vol dir que no la posem en pràctica. Hem de tenir en compte que la violència té moltes formes de manifestar-se, i la violència masclista té tècniques molt subtils i silencioses d’exercir poder i dominació cap a la persona o grup vulnerable.

Quan parlem de violència masclista ens ve al cap un noi pegant una noia o un grup d’infants rient-se de l’estigmatitzat marica del grup. I sí, aquesta és una forma de violència, la violència subjectiva. Però fets com jugar sempre i de forma sistemàtica a jocs competitius masculinitzats (on sempre guanyen els més esportius, que solen ser nois) també és violència, violència estructural. O també parlar sempre de “nois” o “nens” excloent les noies també és violència, en aquest cas violència simbòlica.

La violència està constantment present en la nostra vida. No podem dir llavors que no som mai violents, tot i que no peguem o insultem directament a ningú podem exercir violència. Tot aquest conjunt de violències poden generar un gran malestar i conflictes, no només amb els infants i joves de l’esplai, sinó en la pròpia organització de monitors i monitores. Per culpa de la violència masclista poden succeir típics problemes com: baralles entre monitores, distribucions desiguals de les comissions i tasques quotidianes, malestar i abandonament dels infants, manca de responsabilització del sector masculí, desmotivació de la organització i abandonament/fugida del monitor/a per estrés.

Ningú vol ser el causant d’aquests conflictes o vol reconèixer la responsabilitat d’haver estat violent, perquè fa por, està en contra el nostre ideari i costa de prendre’n consciència o reconèixer-ho i responsabilitzar-se’n. I encara menys volem identificar-nos amb el generador de violència si aquesta l’exercim perquè som masclistes. Amb això no vull dir que hi hagi un únic culpable, cal tenir en compte que davant de qualsevol conflicte existeixen molts factors per a què aquest es generi. Però, en moltes ocasions, existeix un punt generador del conflicte i aquest no es resoldrà si hi ha formes de fer estancades, repetitives i si les persones violentes i masclistes no prenen responsabilitat i inicien un canvi en elles mateixes.

“Jo masclista? Que dius! Per què?” (Autojustificació i no reconeixement) 

Quan ens atribueixen la culpa del malestar a l’esplai o ens diuen masclistes solem bloquejar aquest atac amb un seguit d’arguments i contestes com: “ets una exagerada”, “jo sóc així i no puc canviar”, “no sóc l’únic”, “tu també ho fas!”, “no sempre ho faig, vale?”, “sí, sí… el que tu diguis”. Aquesta forma de respondre davant l’acusació fa que ens tanquem i que el conflicte i el malestar segueixi latent. Per això, abans de treure la barrera proposo que escoltem activament, fem preguntes, siguem autocrítiques i assumim responsabilitat.

Si miréssim amb perspectiva de gènere aquelles pràctiques violentes, que generen malestar personal i a tot l’esplai, podríem veure com la nostra masculinitat o feminitat tenen molt a veure en el conflicte.

Per poder aprofundir més en el tema es publicarà al Som Esplai una segona part d’aquest article on mostraré de forma més visible exemples de violència masclista quotidiana i silenciosa que poden dur a terme monitors de forma inconscient. Us animo a seguir llegint la segona part!