18-desembre-2017

Autora: Marta Torns, monitora de l’esplai Boix i participant en les Jornades de Lleure i Feminismes

---

Fa una estona que he tornat a casa de les Jornades de Lleure i Feminismes i, després de fer-me una dutxa calenta, no he estat capaç de no tombar-me al llit. Estic desfeta, físicament i mental (bé, no negaré que el cansament també és producte d’una nit distreta).

Cansada i vibrant, d’emocions i de pensaments, de sensacions que em fan sentir viva, i alhora poruga i petita. Per això escric. Necessito treure d’alguna manera el que se’m mou per dins i, en fer-ho, intentaré no jutjar-me i, si ho faig, intentaré perdonar-me. No, no estic contenta amb el que acabo de dir… No ho intentaré: serà així. Perquè jo decideixo com prendre’m la vida, i vull viure tranquil·la i contenta. I aquest embolic rocambolesc que acabo d’expressar va molt lligat amb el que vull dir en aquest article.

Com més m’endinso en el món del feminisme i de les formacions, més immersa em veig en debats que no acaben mai. Més preguntes sorgeixen i menys mecanismes em convencen més que la comunicació assertiva, l’empatia i l’acceptació. L’amor i el respecte en la seva essència més pura. Cuidar-se des d’una posició equitativa, horitzontal, humil, vulnerable; ja que, sota qualsevol etiqueta, som sacs d’emocions. I quan parlo d’etiqueta, parlo de les que ens adjudiquen els altres i de les que ens autoadjudiquem nosaltres. “Dona, home, puta, negre, ells, elles, bolleras, trans, gorda, marica, burgesa, feminazi, immigrant, tendre, punki, hippi, responsable, cariñosa, freda….” M’explota el cap.

Totes som agents dins un sistema de relacions que es mouen i es transformen a través de les emocions, unes emocions que es desperten a partir de paraules i de gestos. Perquè sí, accepte-m’ho, les coses (paraules i gestos) ens afecten, i no ens fa menys fortes acceptar-ho. És més, reivindico la fortalesa que té acceptar-nos vulnerables. Confirmo amb la meva experiència que acceptar la derrota, el fracàs i el dolor, m’ha permès conèixer els meus punts febles, i també els forts. M’ha permès (i em permet, en present) desenvolupar, amb molt de temps i de conflictes, les meves pròpies eines per (sobre)viure. Empoderar-me del que soc i del que faig per reconèixer-me en la diferència i en els defectes. Per descobrir que no hi ha coses correctes ni incorrectes, sinó corrents d’aire que segueixes o no. Per descobrir que les meves pors son les meves portes, i que el més important, descobrir quantes portes hi ha i quina mida tenen, no implica haver-les d’obrir. A poc a poc les vaig veient, i jo decideixo si les vull obrir, quan les obro i de quina manera. Perquè la meva vida és meva, i ningú em coneix més que jo per cuidar-me. Ah, per cert, per mi cuidar-me no vol dir tenir sempre un somriure i agradar-me en tot el que soc i faig. Jo entenc cuidar-me com escoltar el meu cos i posar consciència al que sento i quan ho sento, i descobrir quina relació hi ha entre aquestes coses. Decidir si hi vull fer alguna cosa és un pas posterior que cal prendre’s amb calma i paciència. Cuidar-me és conèixer els meus ritmes, saber quan puc i quan no, i no fustigar-me. Acceptar el que soc i entendre’m. Expressar-me, al cap i a la fi, és un mecanisme que jo tinc per entendre’m i conviure. Per posicionar-me dins el grup.

Perquè sí, accepte-m’ho, les coses (paraules i gestos) ens afecten, i no ens fa menys fortes acceptar-ho. És més, reivindico la fortalesa que té acceptar-nos vulnerables.

No acabo de saber si s’entén el que intento expressar, però el que vull dir és que em sap greu si hi ha termes que utilitzo, o gestos que faig, que molesten o fan mal a altres persones. La cultura de valors i actituds ocultes que mamem des de petites fa que, quan parem i analitzem tot el que hi ha (és a dir, què sóc jo i què és la resta), posem consciència de la feinada constant que implica construir-se, tant en la mirada com en l’acció.

Vull expressar que em sap greu que busquem culpables quan la gent fa el que pot (i a vegades més). Que (con)viure no és fàcil a vegades, però la confiança (en tu i en la resta) ajuda a fer-ho més fàcil. Que no es pot saber el que pensa tothom, i el que cada persona interpreta. Jo confio que no em vols fer mal quan em qüestiones, tot i que me’n faci. I espero que si actuo lliurement i tranquil·la, confiïs que no ho faig per fer mal. Confio que totes volem sentir-nos realitzades, sentir estima i respecte, i que a poc a poc ho anem teixint amb una bona comunicació. Que si ens qüestionem ho fem des de l’assertivitat i l’empatia, no des del judici ni la ràbia.

Avui redescobreixo que col·lectivitzant les pors, les inseguretats i qualsevol tabú que ens oprimeix per dins, ens podem fer visibles, podem comprendre’ns, podem descarregar pedres de la motxilla que ens encorben l’esquena, i podem recodificar-nos i reinventar-nos. I el més important, gaudir en el procés, i en la paradoxa d’entendre que no cal entendre res, sinó (con)viure de la millor manera que sabem i que podem, sense mai deixar de revisar-nos i reinventar-nos des de la constructivitat que ens fa créixer.