Image Image Image Image Image Image Image Image Image Image
Scroll to top

Top

No Comments

La formació i els moviments de mestres

La formació i els moviments de mestres

Autor: David Altimir, mestre de Parvulari a l’escola pública de Taradell i membre de lAssociació de Mestres Rosa Sensat.

La formació de les persones que es dediquen a educar infants i joves ha estat sempre un element medul·lar quan es fa un debat sobre l’educació. Pel pedagog i pel polític, ha estat una temàtica massa llaminera per deixar-la de banda quan els uns han fet estudis o assajos i els altres han escrit lleis educatives. Però, i nosaltres, els mestres, com ho veiem? Com valorem la nostra formació? Quina lectura fem del nostre trajecte formatiu abans de la vida universitària, durant els cursos a la universitat i després d’iniciar la nostra carrera professional?

La formació educativa abans de la universitat

Penso que és molt rellevant parlar de formació prèviament a l’inici dels estudis universitaris perquè estic força convençut que aquesta és la que acaba formant per a tothom una imatge més aferrada del que és l’ofici de mestre. Tots i totes nosaltres hem vist durant la nostra vida a molts i moltes mestres, moltes maneres de fer i d’entendre aquest ofici. Alguns ens han marcat molt positivament i d’altres –vull pensar que en menor mesura- potser negativament. Conscientment o inconscient, anem bastint la pròpia imatge del que per cadascun de nosaltres representa ser un bon mestre, una bona mestra, de la relació entre ensenyar i aprendre, en definitiva: del que representa l’educació.

A més dels mestres que ens hem trobat en el nostre trajecte escolar amb qui ens hem anat creuant pel camí, potser alguns hauran anat a algun tipus de centre que fa educació del lleure: escoles de música, esbarts, agrupaments escoltes, esplais, casals de joves… Aquí entra una altra dimensió al meu entendre fonamental en la construcció d’aquest imaginari que ens construïm sobre l’educació, i té a veure amb la concepció que l’educació és un fenomen que no s’esdevé únicament a l’interior de les quatre parets d’una escola.

Sempre he pensat que és una injustícia flagrant que no es tingui en compte l’experiència com a educador del temps del lleure com a criteri per poder iniciar uns estudis de mestre a la Universitat. Més enllà de l’expedient acadèmic, no hi ha cap altre aspecte que es tingui en compte a l’hora de fer una tria dels millors estudiants universitaris per accedir als graus de mestre. Així, podem trobar-nos amb estudiants amb expedients acadèmics brillants que no han vist mai una criatura, que entren per la porta gran de la universitat passant per davant d’altres nois i noies que potser no tenen un tall de nota excel·lent, però que ja tenen un bagatge educatiu en l’àmbit del lleure.

Ha estat entre divertit i dramàtic comprovar que aquest any, per exemple, hi ha hagut una baixada molt notable d’estudiants matriculats als estudis de mestre, gràcies a l’exigència de la conselleria que impedia matricular-se al grau si no s’havia assolit una determinada nota mínima de català a la selectivitat. Aquests estudiants, nois i noies, que han vist frustrades les seves intencions de fer uns estudis universitaris per esdevenir mestres, però, es podran matricular sense cap problema a una universitat online de la resta de l’estat espanyol, a Madrid o a Navarra, on podran obtenir la seva titulació sense cap tipus de dificultat, i després podran ser mestres com la resta d’estudiants de les nostres universitats. Així, la nostra conselleria d’ensenyament ha actuat com si ja fóssim independents, oblidant que, encara que ens agradi més o menys, formem part d’un estat. Però vaja, aquest tema s’aparta lleugerament de la nostra reflexió.

La formació a la universitat

A l’hora de valorar la formació universitària dels mestres hi ha hagut sempre un binomi que condiciona tot el debat: la relació entre teoria i pràctica. Ja des dels temps de Pestalozzi, el pedagog suís del segle XVIII, sempre hi ha hagut un vincle entre la formació de les persones que volen esdevenir mestres i l’escola. Ell va tenir la intuïció de crear un institut de formació del que aleshores s’anomenava jardineres d’infància al costat de l’escola que ell dirigia. A partir d’aquí, la història ha anat generant diferents idees centrades en un aprofitament de la pràctica real a l’escola per poder fer la formació dels mestres.

Avui, ja entrats al segle XXI, veiem que no hi ha hagut una transformació excessiva del que es porta fent en aquest terreny des del segle XVIII. Segurament el pedagog suís tenia com a terreny principal de treball la pràctica amb els infants i els joves de l’escola. Avui, en canvi, la formació universitària dels mestres és predominantment acadèmica, teòrica. Les pràctiques que es fan durant els quatre anys per obtenir la titulació representen un percentatge molt baixdel total de crèdits de la carrera. Entre els aspectes qualitatius i quantitatius que acabem de comentar, l’equilibri entre teoria i pràctica, des del meu punt de vista no està gens ben resolt per poder arribar a dir que hem sabut resoldre-ho.

El professor Malaguzzi, pare de l’experiència educativa de Reggio Emília, quan es parlava d’estudiants de pràctiques deia: “m’estimo més que vinguin mestres sense formar, perquè després aquí els hem de deformar per poder treballar bé amb la mainada”. Potser sigui una exageració, però sovint les persones que fan aquests estudis entren a l’escola pensant que han d’aprofitar les pràctiques per fer només allò que han fet amb ells: parlar i ensenyar. A les escoles de la ciutat italiana de Reggio Emilia hi ha un projecte educatiu per a infants de 0 a 6 anys fonamentat just amb els conceptes oposats: escoltar i ajudar a aprendre. El contrast és en aquell context inevitable i per això el professor Malaguzzi parlava de formació com a deformació de la mentalitats dels futurs educadors.

A casa nostra això no passa amb tanta evidència, perquè malauradament tenim un model educatiu centrat encara excessivament sobre l’ensenyament, que al meu entendre és només un dels elements que tot mestre hauria de dominar, però no l’únic. Hi ha aquella expressió cèlebre que diu que un cirurgià d’aquell segle que entrés en una sala d’operacions d’avui dia no sabria ni com posar-se a treballar, quan un mestre contemporani de Pesalozzi sabria perfectament què fer en una escola d’avui dia. L’escola, globalment, no s’ha transformat.

La formació dels mestres sempre s’ha debatut entre la tensió d’una formació professional d’una banda, i universitària de l’altra. Avui mateix ens trobem que les universitats formen a mestres i els Instituts d’ensenyament secundari proposen els Graus Superiors per esdevenir Tècnics en Educació Infantil. Aquesta diferència és, al meu entendre, aberrant, perquè diferencia la formació segons l’edat dels nens i nenes amb qui es treballa. Una persona amb titulació TEI pot educar només infants de 0 a 3 anys, i a partir d’aquesta edat ja s’ha de tenir la titulació de mestre. Aquesta és una clara discriminació, no només per les companyes i companys que, fent aquesta via, estaran condemnats a treballar en pitjors condicions laborals que els mestres. Em refereixo a una clara injustícia pels infants més petits! Justament els qui necessiten a professionals més ben preparats, mes ben formats.

Històricament hi ha hagut un moment en què la formació dels mestres ha estat força ben resolta, amb les “Escoles Normals”. L’Escola Normal fou un invent francès que a finals del segle XVIII va ser creat amb aquesta intenció:

S’establirà a París una Escola normal, on es requeriran, de totes les parts de la República, els ciutadans ja formats en les ciències útils, per aprendre, per mitjà dels professors més hàbils, en totes les classes, l’art d’ensenyar. (fragment del decret nº 9 del 1795)

Era una proposta clarament centrada sobre la formació a partir de la pràctica, per les persones que ja tenien una formació científica o humanística determinada. L’Escola Normal va ser un model que es va prendre com a vàlid per formar els mestres i les mestres durant els anys de la República i que va ser abolida el 1939. Ja podem imaginar que, si va ser abolida en aquells moments, devia ser que era una proposta interessant.

L’entrada de la formació dels mestres a l’estructura universitària va provocar un fenomen que ha acabat perjudicant molt la formació dels professionals de l’educació: la parcel·lació dels diferents camps del coneixement, dividits en departaments, trencant així la visió holística més centrada sobre la didàctica; sobre l’escola.

Tot plegat fa que avui la formació universitària dels mestres els porti, llevat molt dignes excepcions, a estar més hores asseguts que drets, més temps escoltant que parlant, més estones llegint que escrivint o reflexionant. Les noies i els nois que avui estudien el grau de mestre es troben que se’ls proposen idees i continguts pedagògicament potser molt interessants, però amb una forma fonamentalment teòrica, transmissora. Aquesta contradicció també acabarà formant una idea molt determinada del que representa ensenyar i aprendre.

La formació continuada

Aquest tercer moment damunt del qual centro la reflexió d’aquest escrit és també molt significativa. D’una banda avui no hi ha cap exigència que demani als mestres de ser formats de manera continuada. Cap exigència ni cap facilitat. No deixa de ser significatiu que en els anys de retallades més ferotges la partida destinada a la formació dels mestres s’hagi anat encongint fins arribar a gairebé els 0 euros!

Per això és tan important l’existència dels moviments de mestres: associacions que fonamenten la seva acció en la millora professional dels mestres i les mestres, a partir de l’intercanvi i la reflexió, sempre voluntàriament, amb la clara intenció de transformar i millorar el nostre ofici sense obeir a cap estratègia de l’administració educativa, sense tenir la rigidesa de les universitats. Formació feta pels i per als mestres, que viuen la pròpia pràctica com a l’eina més eficaç per contribuir a la millora de les pràctiques pedagògiques, per arribar a aconseguir una escola més democràtica, un col·lectiu més compromès i una societat més justa.

Submit a Comment