Autor: Eduard Fernando, membre de l’Equip General del Sector Barcelona (@eduardfermart)

El passat cap de setmana de 26-27 d’abril va tenir lloc el Monifesta’t, que va agrupar més de 600 monitors i monitores d’Esplais Catalans a Vila-seca. A la Comissió internacional vam decidir que el taller que organitzaríem seria sobre Europa. Perquè fer un taller amb monis d’Esplac sobre Europa? La resposta és senzilla, la temàtica d’Europa pot semblar llunyana però ens afecta molt més del que ens podem imaginar, i si ha afectat a les nostres àvies i pares encara ens afectarà més a nosaltres i als infants que mirem d’educar els dissabtes a la tarda, a les excursions i de colònies i campaments. Com a educadores tenim la responsabilitat de preocupar-nos una mica més d’Europa i de la Unió Europea si volem estar amatents al present i al futur.

Avui, 9 de maig, fa 64 anys que Schuman, Ministre d’Afers exteriors francès en aquell moment, va proclamar la necessitat dels estats europeus de treballar conjuntament per abordar millor els reptes comuns. Schuman parlava del carbó i l’acer en un llunyà 1950 però aquest missatge continua sent vigent avui en dia on la globalització i les interdependències són molt més reals que no pas en aquell moment. Més enllà del missatge, una cosa que no podem oblidar és el moment en el qual es produeix aquesta declaració: només 32 anys després de la Primera Guerra Mundial (1914-1918: 20 milions de morts) i només 5 anys després de la Segona Guerra Mundial (1939-1945: 50 milions de morts). Els dos conflictes bèl·lics més importants del segle XX al cor d’Europa, només 5 anys més tard, ja s’iniciava el procés d’integració europeu que ens ha portat on som. Estem vivint el període de pau més llarg que hi ha hagut mai a Europa, i no estem vivint la norma sinó l’excepció.

La Unió Europea travessa moltes crisis, però si una cosa hem de tenir clara és que no hi ha marxa enrere, podem canviar la UE però, no podem, ni hauríem de voler, desfer-la. La crisi econòmica que estem vivint ha tret a la llum els errors de disseny econòmic, polític i institucionals que té la UE però mai és tard per corregir-los. Endemés, encara que sembli contradictori, durant els anys de crisi la integració europea no ha fet més que accelerar-se, no per voluntat política, sinó per necessitat biològica. La Unió Europea i la progressiva integració és la resposta que s’ha trobat a Europa per afrontar els reptes que han anat apareixement i conservar la sobirania. Els estats europeus disposen de més sobirania de la que tindrien en absència de la UE, els costos de la “no Europa” superen amb escreix els seus beneficis.

El problema sorgeix quan les persones, la ciutadania, pateix una desconnexió respecte el problema Europeu, i aquesta desconnexió és precisament el que pot ocasionar el trencament d’Europa. La UE actual és l’Europa dels Estats, són aquests els que acorden els plans d’ajustos a Grècia, el rescat bancari espanyol o el govern tecnocràtic a Itàlia. Són els estats europeus els que posen traves a la taxa de transaccions europees, els que fan posposar l’entrada en funcionament del mercat únic de telefonia mòbil que evitaria pagar per utilitzar internet mòbil dins la UE, els que vulneren les directives europees de medi ambient amb el Projecte Castor a les costes del Delta, i un llarg etcètera. És molt fàcil donar les culpes a Europa però a qui hauríem de mirar és als propis governs.

Cal que la ciutadania i el jovent en particular, ens impliquem en el projecte europeu, cal que demanem explicacions als nostres governs sobre el que aproven al Consell de la Unió Europea on es reuneixen els caps d’estat i de govern periòdicament marcant el rumb de la Unió. Cal que la ciutadania aprofiti els mecanismes existents i pressioni perquè s’incrementin aquest mecanismes, com han fet persones d’arreu del continent amb la Iniciativa pel dret a l’aigua amb la recollida de prop de 2 milions de signatures.

Europa serà el que la ciutadania europea vulgui i cal que canviem el rumb actual de la UE i aconseguim una UE molt més democràtica i participativa, una UE on el Parlament Europeu sigui la institució decisiva i més rellevant, on la Comissió Europea sigui realment un govern europeu votat per la ciutadania, on els interessos estatals quedin en un segon terme, on la llibertat total de moviments de persones no es posi en dubte, on els valors europeus s’apliquin amb més fermesa, tant dins com fora de la UE.

El camí serà llarg perquè volem anar lluny, i encara que sembli poc important i el Parlament Europeu no tingui la força que alguns voldríem, el proper 25 de maig els europeus i europees estem convocades a unes eleccions transcendentals que poden marcar, almenys a curt termini, el camí de la UE. Quan el dilluns 26 les portades dels diaris indiquin que l’extrema dreta racista i xenòfoba es queda el 20, el 30 o el 40% del Parlament, què pensarem? Què direm als nostres infants a l’esplai quan ens preguntin què va passar el 25 de maig? Què els direm que vam fer per conduir la UE cap a un model més social, democràtic i lliure?