Aquest estiu, els i les joves del Sector Bages-Berguedà dels esplais Vic-Remei, Geps i Roques Albes, van participar a uns Campaments Internacionals organitzats pels Lithuanian Young Falcon Union a Pasaka. La Queralt i la Kati, joves participants dels campaments ens n’expliquen unes quantes aventures!

Després de tres hores de vol i tres hores d’impaciència, finalment baixem de l’avió i ens trobem un Vilnius fred i congelat. Només ens queda l’opció de posar-nos mil jaquetes a sobre, les jaquetes que ens acompanyaran la resta de dies! Agafem el bus i anem cap on havíem de dormir: una residència d’estudiants una mica tenebrosa, però què hi farem, és el que hi ha quan viatges!

Entre la poca foscor amb la que viuen (només 4 hores de foscor cada nit) i l’eufòria que nosaltres dúiem acumulada, ens toca despertar-nos tots mig morts de son. A les 9 del matí comencem la ruta turística per Vilnius, la capital de Lituània. Primera parada: esmorzar! No sabíem ben bé que ens trobaríem, però encara va ser força bo.

Després d’omplir la panxa, vam iniciar l’itinerari turístic per la ciutat començant per la catedral neoclàssica amb la seva torre. Tot seguit vam pujar en funicular fins a la Torre de Gediminas, des d’on vam poder veure tota l’extensió de Vilnius. Vam fer un dinar ràpid i apanyat i vam tornar a visitar esglésies, carrers concorreguts i parcs on poder jugar a algun joc d’esplai sota la mirada curiosa d’algun lituà, per acabar tornant cap a la residència després de sopar una pizzeta. L’endemà vam haver de matinar, ja que ens venien a buscar els monitors dels campaments per agafar el bus cap a Pasaka, el campament on estaríem la resta de dies.

Ja no recordem quantes hores de bus vam fer, però si que recordem que només arribar vam anar a dinar. Què dir-vos del menjar… doncs el menjar simplement era diferent! Podem dir-vos que vam alimentar-nos a base de pa la majoria de dies, fins al punt d’acabar-los les existències. El pitjor de tot va ser la manca d’aigua. Sempre ens donaven tes i caldos estranys, i com que no estan acostumats a veure aigua no sabien si l’aigua de l’aixeta era potable, així que vam estar un parell de dies sense tastar aigua fins que finalment ens van dir que sí que en podíem veure de les aixetes!

Després ens va arribar el moment d’anar al lavabo, i renoi tu, uns lavabos que tenien una porta la meitat de la mida de la normal. Per culpa de la incomoditat dels lavabos i que el menjar no ajudava gaire, no podíem buidar a gust, ja ens enteneu. Vam comentar-ho amb els monitors d’allà i ens van assignar un lavabo més apropiat:)

I l’aigua del mar… va parir que freda que estava! Però no tothom pot dir que s’ha banyat al Mar Bàltic, oi? Algun dia els mateixos lituans ens van acollonir una mica perquè deien que quan venia tempesta el mar era perillós i se’t podia endur endins, però els catalans no ens podíem estar de remullar-nos-hi.

Hi va haver dos dies que juntament amb una delegació d’Alemanys vam decidir fer una mica de turisme per la zona i vam visitar els búnquers, la ciutat de Klaipéda i la reserva de Nida. Eren llocs que per nosaltres semblaven pobres i apagats, però quan et fixaves en els boscos, no hi havia comparació en el seu verd que en qualsevol d’aquí la península.

En quant a les activitats vam comprovar que els lituans també són diferents. Els hi encanten els espectacles, sempre que podien, és a dir cada dia, n’organitzaven un: que si pels 20 anys dels Falcons, que si l’elecció del president, que si per dir hola al mar, que si per dir-li adéu… Total que cada dia vam haver de preparar un espectacle. S’ha de dir que, tots el membres de Falcons, que eren els components del campament, al·lucinaven amb nosaltres: sempre amb energia, els espectacles més treballats i divertits, sempre cridant, ballant i saltant, i celebrant les tradicions catalanes. Com que sempre cantàvem l’himne de Bages-Berguedà al final fins i tots ells s’hi van unir! Vam arrasar amb el nostre moment d’energia de l’esplai, però el més tens va ser quan vam acabar l’últim espectacle per acomiadar-nos. Va ser un moment molt emotiu recordant tot el que havíem passat junts: la gent es va posar en peu mentre ploraven d’emoció i de tristesa de dir adéu.

Finalment vam marxar molt a contracor tots perquè la majoria hauríem volgut quedar-nos uns quants dies més, però ens consolava la idea de poder tornar l’any que ve i tornar-nos a trobar amb molts amics que vam trobar allà. És una experiència que recomanem a tothom. A banda de que ens ho vam passar de conya, vam aprendre molt anglès (cosa que sempre ajuda a l’hora de convèncer als pares), vam conèixer noves cultures i vam fer molts amics.