Autora: Estel Buch

Quan s’acosta el 20 de novembre, m’agrada pensar que a l’esplai i als sectors no celebrem el 20-N per inèrcia -per allò de celebrar dates assenyalades- sinó que ho fem des del coneixement i la convicció que allò que reivindiquem, els drets dels infants, té sentit i és vigent.

Aquest any es commemora el 25è aniversari de la Convenció de Nacions Unides sobre els Drets dels Infants i sempre és un bon moment per revisar quina és la situació de la infància arreu, des de Catalunya, fins al món.

Malgrat ja han passat 25 anys des de la seva signatura, i la Convenció és un document que legalment obliga als Estats signants i membres a respectar i defensar els Drets dels Infants sigui quin sigui el seus status o condició, encara queda molt per fer a diferents nivells, i en diferents parts del món.

El recull següent no pretén ser exhaustiu, ni molt menys, i és que per això ja hi ha entitats i institucions que tenen els recursos per fer-ne l’anàlisi. Però sí que espero que pot servir per aportar un tast (malauradament en molts casos amb mal regust de boca) de com es tradueixen els drets dels infants a la realitat.

A Catalunya (i a Espanya), per exemple, amb l’esclat de la crisis financera, les dades de pobresa infantil s’han fet més visibles alhora que han incrementat (i dic visibles perquè ja eren dramàtiques abans del 2008). El Síndic de Greuges l’any 2012 destacava en el seu Informe sobre Pobresa Infantil que un 23,7% de la població menor de 16 anys a Catalunya està en risc de pobresa. Per dir-ho de manera propera i senzilla: un de cada quatre infants està en situació de risc de pobresa. Una pobresa que no només afecta la capacitat econòmica de les famílies, sinó que afecta l’educació de nens i nenes, la seva salut i al capdavall, el seu desenvolupament.

D’altra banda, i aquest cop posant el focus sobre el dret a la participació, el Comitè pels Drets dels Infants de Nacions Unides recomanava a l’Estat Espanyol l’any 2010 la necessitat de millorar-ne el seu compliment. D’una banda, assegurant que els infants i joves són escoltats en totes aquelles decisions que els afecten i que les seves opinions siguin degudament respectades i tingudes en compte, especialment per a aquells infants que viuen institucionalitzats. I d’altra banda, assegurant que existeixen els canals i mecanismes per permetre que infants i joves participin de la definició de polítiques públiques i plans nacionals estratègics adreçats a la infància, sense que aquests siguin espais buits o decoratius.

A Europa trobem grans disparitats i diferències en funció del país o la regió. Malgrat i així, m’agradaria destacar un problema transversal en molts dels països del continent: la discrimació de determinats grups d’infants.

Com a exemple paradigmàtic, la que pateixen els infants d’ètnia gitana que són sistemàticament discriminats tant en els sistemes educatius com en relació a la seva situació socioeconòmica: en molts indrets de la República Txeca, per exemple, aquests infants són segregats del sistema educatiu normalitzat i són enviats a escoles d’educació especial. O a Lituània (igual que a alguns llocs de Catalunya), a on comunitats senceres viuen segregades en campaments que no compleixen els mínims pel que fa a infraestructures (ni aigua corrent ni electricitat). Un altre exemple són les conegudes expulsions de famílies senceres de França, amb el flagrant cas de la noia que la policia va anar a buscar en mig d’una excursió escolar, un de tants altres casos.

Alhora, de nou trobem mancances pel que fa al drets dels infants a tenir un nivell de vida adequat, i és que un 19% dels infants que viuen a la Unió Europea estan en situació de risc de pobresa. O les veus que destaquen, una i una altra vegada, la necessitat d’assegurar que els infants que viuen institucionalitzats, ja sigui per l’acció protectora de l’Administració o en els règims de justícia juvenil vegin tots els seus drets respectats ja que són especialment vulnerables.

Al Món, l’exercici es fa més difícil. Si bé és cert que s’ha avançat molt en els darrers 25 anys pel que fa a la situació de la infància al món, encara queda molta feina a fer. UNICEF destacava al seu informe anual sobre l’Estat de la Infància de l’any 2014² que aproximadament 6,6 milions d’infants menors de 5 anys varen morir per causes prevenibles l’any 2012; que un 15% dels nens i nenes de tot el món desenvolupen feines que menystenen el seu dret a no ser explotats econòmicament y vulneren al seu dret a l’educació i al joc; que un 11% de les nenes del món contrauen matrimoni abans dels 15 anys o que el dret a no patir càstigs cruels ni degradants es viola cada vegada que els infants són “disciplinats” de manera violenta a casa o a l’escola.

Igualment, val la pena destacar la situació dels més de mil milions d’infants que viuen en regions afectades per conflictes i guerres o els 12 milions de refugiats o desplaçats. Així mateix, igualment indignants són les dades d’infants que viuen víctimes d’abusos i violacions o del tràfic de persones.

Un cop feta aquesta radiografia ràpida, arriba la pregunta del milió de dòlars: com assegurem que els infants esdevenen subjectes de dret, no una propietat de ningú, i com treballem per reclamar que Estats i governs, però alhora famílies i ciutadania en general protegeixen els infants, els proveeixen de tot allò que necessiten per créixer feliços i estimades, i els ofereixen els espais per participar de la presa de decisions que els afecten, així com de la construcció i la definició de les seves comunitats i entorns?

I ara de nou posant el focus a l’esplai: quin és el paper que hi juguem nosaltres?

Des del territori, treballant amb els infants directament, hem d’assegurar que coneguin els seus drets (perquè hi tenen dret) i hem d’assegurar que els respectem i els potenciem com millor ho sabem fer: participant. I no ho hem de fer només el 20N, perquè és “el que toca”, sinó que és quelcom que ja fem en el nostre dia a dia: educant per la transformació social, per una ciutadania activa, compromesa i global, amb esperit crític, per la cooperació, pel respecte i el reconeixement d’un mateix i dels altres, per la no-discriminació i al capdavall, educant per la defensa de la dignitat de totes les persones.