Autor: Miquel Martorell Faus

Quantes vegades haurem de sentir que el racisme ja està superat? Fins quan haurem de seguir-nos creient que les persones ja no són tractades de forma diferent pel seu color de pell, per la llengua que parlen o pels déus a qui resen? En definitiva, què ens fa falta per obrir els ulls i adonar-nos d’una vegada que moltes de les desigualtats que existeixen avui en dia, al capdavall, presenten la mateixa lògica discriminatòria que es troba en l’arrel del racisme?

Creure que després de l’abolició de l’esclavatge, la Declaració dels Drets Humans i el moviment pels drets civils als Estats Units ja no queda rastre de racisme és tan erroni com perillós. Si bé és cert que el racisme que vam aprendre a classe d’Història –el de la superioritat biològica de l’home blanc, el de la missió civilitzadora del colonialisme- sembla del tot desacreditat, no per això les persones han deixat de ser marginades pel seu lloc d’origen. Sense anar més lluny, qui és que pateix més dificultats per trobar feina? Quines són les principals víctimes dels desnonaments? A qui apunten les campanyes xenòfobes que irrompen en moments difícils com els que ara vivim acusant determinats col·lectius d’abusar dels recursos públics “dels de casa”? Per si algú no hi havia caigut, la relació entre el racisme i l’exclusió social és el veritable problema. I com deia més amunt, ja no es tracta d’un racisme de blancs contra negres, sinó més aviat de pràctiques que camuflen subtilment velles estratègies de dominació per les quals certes persones són deixades de banda.

I ara moltes us preguntareu: i a l’esplai, què hi podem fer? Sens dubte, cal parlar de Gandhi, de Mandela i de Martin Luther King. Cal conèixer qui són i saber què van fer. També és important, però, fer un cop d’ull al nostre voltant en busca d’“herois quotidians”, és a dir, persones més properes que prediquin i practiquin la inclusió en la quual ens hauríem d’emmirallar. I què millor que començar per nosaltres mateixes? El repte de la inclusió sociocultural als esplais sembla patir la mateixa falta d’atenció que el racisme a la nostra societat. Per dir-ho en altres paraules, és un tema que massa sovint donem per fet, com si la nostra condició d’educadores ens convertís automàticament en persones justes, tolerants i inclusives. El cert és que fer d’aquestes qualitats autèntics eixos de treball a l’esplai requereix molta autocrítica. Així doncs, en cas que les assumim, cal preguntar-nos què fa que el nostre esplai sigui socioculturalment inclusiu. Donar una resposta satisfactòria demana revisar idearis, PECs i, més concretament, repassar totes i cadascuna de les interaccions entre monitors, monitores, infants i famílies per tal d’identificar aquells elements que perpetuen les desigualtats que volem combatre.

En definitiva, cal defugir la idea que nosaltres no som racistes –com si l’origen del racisme vingués donat pel codi genètic, o per alguna estranya alteració del cervell- i acceptar que les discriminacions també es manifesten a través de comentaris, rumors i prejudicis infundats, molt sovint expressats de forma irreflexiva i innocent. Mantenir els ulls ben oberts a les injustícies que ens envolten i cultivar una actitud crítica que ens permeti posar-hi remei han de ser els nostres objectius més immediats. I sí, l’esplai és el millor context per assolir-los.