Image Image Image Image Image Image Image Image Image Image
Scroll to top

Top

No Comments

Parlem de dignitat

Parlem de dignitat

Autora: Alba Lafarga, monitora de l’esplai Eixam.

*Reportatge escrit desprtés de la visita de l’autora al camp de refugiades de Heumensoord, a Nijmegen (Holanda), al desembre de 2015.

19 anys. Per la seva cara encara l’hagués fet més jove. El Mohammed era d’Alepo, la ciutat siriana més perillosa en aquests temps de guerra. Havia vingut tot sol deixant la família enrere. Els seus dos germans havien decidit quedar-se perquè estaven a l’últim any de la universitat i volien sortir de Síria amb un títol sota al braç. En Mohammed havia estat estudiant Tecnologies de la Informació (IT) però ho va deixar per venir a Holanda, esperant trobar una millor vida.

Sota el sol inusual de desembre i caminant pels passos que uneixen les diverses carpes del camp em diu que està content que la seva família no hagi vingut. Estan millor a Alepo, diu. A banda i banda del pas ens envolta el fang que han deixat les pluges dels últims dies. Malgrat no saber què et passarà l’endemà, com a mínim viuen en una casa i poden cuinar menjar deliciós. Encara poden anar al supermercat i fer vida normal. Al principi em xoca. No em quadra la imatge que he rebut per les notícies amb el que em diu el Mohammed.

Dins d’una carpa que acaben d’estrenar tot just avui conec la Nadia, de Damasc. S’abraça fortament amb la Suzan, l’amiga holandesa que m’ha dut fins aquí. La Nadia porta un vel carmesí i els ulls maquillats de negre. Somriu molt i s’expressa força bé, en anglès. Es queixa del menjar. La carpa olora a nou, té el terra de parquet. “He deixat el meu fill de disset anys amb la meva mare a Damasc”, comenta mentre es recolza a un dels molts sofàs negres que ocupen l’enorme carpa. Fa tres mesos que va marxar de Síria. Al nostre voltant molts homes, infants i alguna dona seuen amb mòbils a les mans. S’escriuen amb gent, naveguen per internet o qui sap què. Molts carreguen els mòbils als diversos endolls que hi ha a les columnes blanques, entre finestral i finestral.

I arriba l’hora de marxar. Els amics sirians ens acompanyen a l’entrada on hem de tornar les acreditacions que ens han donat a l’entrar. I ens diem adéu. La Suzan havia estat treballant dos mesos per ells al restaurant del Village blanc. Però l’havien fet fora feia una setmana perquè en algunes ocasions no havia dut el cabell recollit durant el servei (malgrat haver-se’l recollit cada vegada que li ho havien comentat i mai li havien dit que fos obligatori). No estava gens contenta amb com havien anat les coses però trobava a faltar els refugiats i els refugiats a ella. Agafem les bicis i ens allunyem del camp tot seguint una carretera entremig del bosc plena de persones refugiades que tornen al camp amb els bebès dins de cotxets o que van cap al centre de la ciutat. Amb bicicleta el recorregut no és massa llarg però caminant la distància és ben bé d’una hora. No tothom té bicicleta encara. 3000 refugiats són moltes persones.

Persones. Precisament d’això es tracta. Quan el Mohammed diu estar content per la seva família perquè segueix vivint a la seva casa i pot cuinar bon menjar està parlant de dignitat. De tenir la possibilitat d’entrar al mercat laboral en comptes d’estar esperant en un campament enmig del bosc ajuda dels ciutadans de Nijmegen. No rebutja la solidaritat però la vida aquí no el fa sentir humà, sinó refugiat. Semblava como si el Mohammed volgués dir que preferia viure en la incertesa de viure, però essent humà. Va canviar la ciutadania per la seguretat. Fins d’aquí tres anys no es pot començar a tramitar el document de ciutadania que els permetria treballar. I qui sap on els haurien portat al cap de tres anys…

En altres paraules, fins que el refugiat no canvia el seu estatus pel de ciutadà no és humà als ulls de la llei ni dels estats. Agambem ho deixava ben clar a Homo Sacer (1995) quan parlava de les primeres declaracions de l’home i del ciutadà. La diferenciació entre ‘home’ i ‘ciutadà’ ja resulta problemàtica (a més de pel fet que centra el poder i el dret en els homes i no en les dones). És que no tot ésser humà és també ciutadà? El problema és que les persones refugiades no pertanyen a cap país, no són ciutadanes d’enlloc. Fugen d’un estat que els vol mal i arriba a un altre on ningú les reconeix. Ningú es sent amb l’obligació d’emparar-les a causa de l’ambigüitat que hi ha hagut des de sempre amb els ‘drets humans’.

I si els drets humans no són tinguts en compte, què passa amb els drets dels infants? Doncs sembla que exactament el mateix o pitjor. No vaig tenir contacte amb els infants del camp de refugiats però s’evidenciava que ningú els havia demanat l’opinió del camp, ni de fugir de casa. Tampoc queda gaire clar que els haguessin explicat bé el motiu pel qual marxaven de la seva ciutat. Merament estaven allà, intentant jugar ara que tenien uns dies de calma. Per sort, les persones de la ciutat de Nijmegen s’havien organitzat per anar a fer-los classe allà i fins i tot dur-los a les escoles locals perquè poguessin continuar formant-se i entrar en contacte amb altres infants. Tothom tenia bons propòsits i bones intencions per ajudar als refugiats. Però res canvia la seva condició d’estrangers sense papers.

Submit a Comment