Autor: Raimon Carreras, President d’Esplais Catalans (@raicarreras)

L’educació és responsabilitat de tothom i, més enllà de l’escola i la família, existeix una gran xarxa d’agents que intervenen en l’educació dels infants. En aquesta xarxa trobem el que anomenem l’associacionisme educatiu: l’esplai i l’agrupament escolta. Joves entre 18 i 25 anys que, voluntàriament, tiren endavant aquests projectes d’educació mitjançant el joc, dissabte rere dissabte.

Per dur a terme activitats educatives, en primer lloc, cal que hi hagi infants i, per tant, famílies que portin els seus fills/es (que és d’esperar que comparteixin el model). En segon lloc, cal que hi hagi educadors/es que es responsabilitzin d’aquests infants i que s’encarreguin de portar a la pràctica el projecte que tenen entre mans. I en tercer lloc cal un espai on poder desenvolupar l’activitat i realitzar el fet educatiu. No direm que els esplais tenim les dues primeres variables cobertes, però sí que cada vegada més resoltes o, si més no, tenim clar què cal fer i cuidar per tenir-les resoltes. En canvi, la tercera variable, lluny de solucionar-se, sembla que tendeixi a perpetuar-se. Tenim detectat el problema, però la solució s’escapa bastant de les nostres mans.

A l’esplai parlem de generar contextos educatius on hi puguin passar coses enriquidores pel creixement d’infants i joves. En aquest sentit fem activitats d’allò més diverses: jocs, gimcanes, tallers, teatre, música, excursions, visites, colònies, campaments, rutes, intercanvis… Totes aquestes eines educatives es complementen entre elles i ens permeten educar a persones de forma integral, contemplant tots els aspectes de l’individu. Doncs sembla evident que per a cadascuna d’aquestes activitats caldrà adequar el temps, el material, la preparació, la execució i com no, l’espai. És basic, doncs, l’espai on es desenvolupa l’acció. Com tenim organitzat, ambientat, guarnit o distribuït l’espai diu molt de la nostra opció pedagògica i permet fer unes activitats o unes altres.

Poder disposar d’un espai adequat i estable vol dir vol dir tenir espais per a treballar amb diferents grups d’edats, poder fer activitats de diferent tipus, penjar coses a les parets, fer racons per a cada grup, tenir més d’una i de dues sales, poder guardar bé el material, tenir un lloc on monitors i monitores poden reunir-se i preparar i avaluar què fan… En definitiva, vol dir que els infants i monitors/es se’l puguin fer seu i que se sentin a gust, la qual cosa és primordial si es tracta de projectes continuats en el temps i per tant on és imprescindible crear vincles i lligams amb els companys i companyes i el lloc.

Però més enllà de l’espai tancat sabem que l’aire lliure aporta tant o més, és per això que no hi renunciem. L’accés a l’espai públic (el carrer, les places, els espais de joc) permet experimentar d’una manera molt significativa, entendre el sentit de la comunitat i la col·lectivitat. Entenem l’espai públic com a un terreny de proves per a la socialització dels més petits i que ha de ser també espai educatiu.

Doncs resulta que força esplais d’Esplac fem activitats i eduquem amb una situació d’important inestabilitat i de precarietat pel que fa als locals dels que disposem, i amb un espai públic cada dia més restringit i prohibitiu en moltes ciutats. Es fa molt difícil per a joves voluntaris/es dur a terme projectes educatius de qualitat quan costa tant resoldre un tema tant essencial com és el dels espais.

Davant dels problemes calen solucions i d’entrada en plantejarem tres:

En primer lloc, cal que tots els espais cedits pels ajuntaments constin d’un conveni per escrit. Això reduiria la sensació de fragilitat a més a més de ser un reconeixement explícit a la feina que fem.

En segon lloc, obrir les escoles públiques els caps de setmana hauria de ser una fàcil solució. Si s’obrissin totes les escoles públiques (CEIPS i IES) els dissabtes a la tarda i s’acompanyés, evidentment, d’un espai per material i on poder-hi fer reunions el problema se solucionaria en molts casos. Garantint, això sí, la autonomia de l’esplai per no convertir-nos en un servei extraescolar de l’escola.

Per no parlar del gran parc immobiliari ple de locals buits que hi ha a moltes ciutats…

I en tercer lloc, cal una aposta decidida per a (re)pensar l’espai públic per a totes, absolutament totes les persones (petites i grans), i que realment esdevingui un espai de la ciutadania on hi puguin passar coses, on els infants puguin jugar lliurement, conviure i descobrir tot el que tenen al seu voltant.

Una vegada més cal partir de la premissa que l’educació d’infants i joves és primordial, reconèixer a tots els agents implicats, i tenir ganes de trobar solucions. I a partir d’aquí ha de ser fàcil que tot esplai disposi d’un adequat espai educatiu.