Image Image Image Image Image Image Image Image Image Image
Scroll to top

Top

No Comments

Compartir molt més que un camí

Compartir molt més que un camí

Autor: Carles Barberan (@anquesdepana), membre de l’Ateneu de Parets del Vallès.

Què volem trobar al final del camí? Trobo que en el món educatiu sovint ens fem aquesta pregunta. Quan ens plantegem qualsevol objectiu, estem caminant per un camí i estem buscant la manera d’arribar al final d’aquest. Bé, final, final, no. Volem arribar per seguir mirant més enllà. Potser fins i tot el camí no duu enlloc, però no voldria jo ficar-me en un jardí o acabar al món de les idees. Encara.

Estic escrivint aquestes línies perquè crec que aquest estiu he respost una mica més aquesta pregunta. Més concretament, se’m va plantejar aquesta pregunta i encara l’estic responent. Sóc una de les persones que aquest estiu ha participat del programa Marta Mata d’Èxit, impartit a Saifores per l’Escola Lliure El Sol. I escric aquestes línies per a expressar la meva satisfacció en molts sentits. Sobretot, en un en particular que us explicaré més endavant.

Si estàs llegint això, molt probablement, participes o has participat alguna vegada en un esplai. Doncs bé, jo no ho he fet mai. I encara no ho he fet. Tot i així, puc assegurar una cosa. L’energia de la que parlen, existeix. Puc dir que he conegut una petita part del que per a mi era una realitat desconeguda. Perquè és una realitat. Està passant i està viva. Si estàs llegint això i, com jo, no has conegut o coneixes, ni tan sols de reüll, aquest món, potser sóc el més indicat per a animar-te a que t’apropis i ho coneguis.

Però bé, m’explicaré. La meva experiència associativa i educativa ha estat sempre més vinculada als casals de joves, als ateneus o a les colles de cultura popular. Però saps què? Crec que no existeixen massa diferències. La cooperació és molt més que possible. I aquesta és una de les satisfaccions més grans que m’enduc aquest estiu. Dins d’aquest circuit associatiu i de voluntariat en el que ens situem, són moltes les entitats que pensen que la transformació social és molt més que possible i que aquesta ens reclama molt més a prop del que podria semblar. Cadascuna, amb el seu ritme i el seu mètode, persegueixen finals molt semblants per al camí que comparteixen.

S’ha de seguir aprenent sempre, no? Doncs tenim una oportunitat immillorable. Som la gent més indicada per seguir aprenent, ensenyant-nos i cooperant per al bé de tots i totes. No estem soles però ens ho hem de fer veure. Podem impermeabilitzar les nostres entitats. Podem anar de la mà plegades. Formem part d’un moviment que permet créixer des d’entitats com els esplais, passant pels casals i els ateneus. De fórmula màgica no n’hi ha mai. Segur que ni existeix. Però hem de ser capaces d’afavorir la fòrmula que ens permeti donar ales a aquest circuit dins del moviment.

Cadascú és com és i hi ha gent a la que no li agrada que la toquin. No parlo de tocar a nivell físic i tangible. Tinc la sensació de que a les entitats sovint no ens deixem tocar allò que ens sembla tan nostre per por a perdre-ho. Por a que s’enduguin l’essència, ni tan sols un petit tros. Potser perquè no ens plantegem tot allò que tenim a guanyar. L’aportació que ens podem fer mútuament amb d’altres entitats és molt més que positiva i ens durà a compartir molt més que un camí. Obrirà portes i crearà nous espais. Com bé ens va dir un dels formadors del curs: “Els esplaieros, de grans, fan ateneus”. I sóc de la mateixa opinió.

Aquest estiu, bàsicament, el que he fet és compartir realitats, experiències, moments significatius,… Doncs crec que feia molt de temps que no m’ho passava tan bé. Feia molt de temps que no tenia les ganes que tinc ara de fer i desfer. La força de la unió de tots i totes m’ha fet veure que això és possible i que juntes podem ser imparables. I es que tenim un mateix fi. Definim aquest camí que podem fer juntes. Ha de sortir de dins de nosaltres mateixes. Com deia abans, deixar tocar-nos. Deixar que se’ns apropin i apropar-nos nosaltres també. Perquè només farem que sortir guanyant. Potser serà difícil però… No és en els camins difícils on aprenem més i millor? Atrevim-nos a anar més enllà i què millor que fer-ho en bona companyia.

Vull aprofitar les darreres línies per a agrair a totes les persones de les quals he parlat de forma indirecta i animar-les a que segueixin per aquest camí. La gent que ha dut a terme les formacions i les persones participants, tant del programa d’èxit, de formació de directors i directors, com del programa creixement, de formació de monitors i monitores. Ànims. Ho volem tot i també ho podem tot.

Submit a Comment