Autor: Raimon Carreras

“Què passa amb els nois i noies joves de l’esplai?” Quantes vegades hem sentit aquesta frase entre monitors i monitores d’esplai? Així comença el llibre de la col·lecció l’Esmolet “El treball educatiu amb adolescents” i a aquesta pregunta intenta donar resposta.

L’adolescència és una etapa de grans canvis en tots els sentits, una autèntica revolució interna que transforma l’infant en adult. La família passa a jugar un nou paper, les amistats prenen més importància que mai i és amb aquestes, dins de “petits grups d’iguals”, on els nois i noies d’entre 12 i 18 anys, busquen punts de referència, noves idees, es formen una identitat i una imatge pròpies de si mateixes i en relació a l’entorn. Socialment se’ls reclama que ja no siguin infants però no se’ls dóna, encara, la categoria d’adults sense drets ni responsabilitats, cosa que fomenta un no sentir-se d’enlloc.

L’esplai doncs esdevé un espai fantàstic per ells i elles, un espai on trobar-se un grup reduït amb uns monitors i monitores que els acompanyen en el procés de creixement. Un espai on poder-se’l fer seu.

El treball amb adolescents a l’esplai no és més important que el treball amb altres franges d’edat, tampoc no és més difícil perquè sí, en tot cas ens genera més reptes pels monitors i monitores. I és que tenir grups estables de nois i noies d’entre 12 i 18 anys a l’esplai ens garanteix poder fer un acompanyament real al llarg del procés de creixement dels infants a joves i a l’hora és una edat que cal mimar si volem tenir relleu com a equip de monitores.

Assumir un grup d’adolescents a l’esplai com a monitors/es ens suposa un repte important perquè, en molts casos, l’adolescència la tenim prou recent en el temps, perquè ens plantegen dubtes o situacions més complexes que requereixen d’un treball més profund per part nostra.

“Cal tenir molt present que la tasca educativa amb els i les adolescents no comença quan tenen 12 anys. Hi hem de pensar molt abans que arribin a l’adolescència, perquè la forma com es comportaran en aquesta etapa serà producte del treball que haurem fet en les edats anteriors”. I l’objectiu que tenim de formar a persones actives i autònomes, responsables i compromeses amb el món que els envolta cal treballar-lo des que els infants són petits. És en l’adolescència on començarem a veure els fruits de tot aquest procés. Els nois i noies reclamen poder decidir què fan i com ho fan alhora que poder començar a fer activitats “més de grans”.

Com a monitors i monitores caldrà adaptar-nos i jugar un rol diferent. Som referents i exemples a seguir per ells i elles i cal actuar en conseqüència. Ens reclamen més proximitat i confiança, però a l’hora si volem que l’esplai sigui un espai pels i les Joves hem d’assumir un rol més secundari, deixar-los participar i decidir i, per tant, assumir responsabilitats, vetllant perquè els projectes empresos arribin a bon port o si més no serveixin d’aprenentatge pels nois i noies.

La participació, i en concret la dels infants i joves, és un tret característic de l’ADN esplaiero. Aconseguir-la no és fàcil. La metodologia que més ens permet treballar-ho és el treball per projectes i amb adolescents cal vincular-los en totes les etapes del projecte: des de la decisió i elaboració, (a partir de consensos i la organització) passant per l’acció i realització i acabant per l’avaluació per veure com ha anat tot el procés, aprendre dels errors i seguir creixent.

Preparar una ruta, una activitat conjunta amb el grup de joves d’un altre esplai o fer un projecte amb entitats del poble o del barri són exemples d’aquest treball per projectes que té una traducció immediata amb accions tangibles.

Les dificultats ens les trobarem cada dia, en la relació que establim amb ells i elles, en ser prou flexibles perquè tothom se senti a gust i amb confiança per a participar, però amb prou autoritat per poder marcar límits o establir pautes de funcionament. És aquesta la complexitat que ens toca assumir, però a l’hora treballar tots aquests aspectes no només fa créixer i molt als nois i noies sinó que a nosaltres també! Segurament ens trobarem que no hem de preparar activitats, però en canvi invertirem el temps de la preparació en tenir clar com plantegem determinats processos participatius, com ens posicionem davant de demandes seves o com intentem vehicular les propostes que fan. Així doncs podríem dir que més que mai caldrà posar més èmfasis en com fem les coses i no tant en què fem.

I és que sovint parlem de l’Esplai com a espai de l’infant, i per tant també del jove. Aconseguir que sigui realment un espai per ells i elles és estar oberts a que participin del dia a dia de l’esplai, que se’l puguin fer seu, com nosaltres, però també que puguin assumir responsabilitats. Ho hem de facilitar i els ho hem de demanar! I és a tot això a que ens referim quan parlem que l’esplai és una escola de ciutadania, on infants i joves són considerats com a tals i per això com a subjectes de drets i responsabilitats a assumir, implicats amb l’entorn més immediat i amb visió crítica i voluntat transformadora.

Treballar bé amb aquesta franja d’edat suposa un motor de canvi real en la societat en la que vivim i a l’hora poder comptar amb persones compromeses i que segurament arribarà un dia que seran el nostre relleu, necessari, al capdavant de l’esplai!