Image Image Image Image Image Image Image Image Image Image
Scroll to top

Top

No Comments

Som xarxa

Som xarxa

Autora: Alba Lafarga, monitora de l’esplai Eixam (Rubí)

La participació és un tema recurrent. Contínuament s’hi posa l’accent per repensar les polítiques educatives, socials, culturals, etc. I cada vegada s’hi aporta una mirada renovada que vol aturar-se en les persones: deixem de consumir per produir. Del con-sumere (esgotar-ho tot) al pro-ducere (guiar o conduir endavant).

La temàtica principal de la darrera Escola Esplac del 2016 ha aterrat aquest cap de setmana a les jornades professionals de la Fira Mediterrània de Manresa amb força. Si des del lleure ens plantegem que les activitats siguin participades tant per infants, joves, famílies com per monitores, a Manresa es preguntaven per la creació col·lectiva: l’artista deixa de ser el pare creador de les seves obres en favor del públic, que esdevé així co-creador d’art. Tot i que aquest pensament ja fa temps que corre entre els artistes, el sector cultural comença a plantejar-se’l seriosament.

Abans de seguir, valdria la pena parar-se en un sentit de la ‘participació’ al que no estem gaire avessats. D’aquesta manera el terme és més flexible i potser ens permet sortir de les claus dels discursos que elaborem des del lleure (que ens serveixen per definir-nos, però alhora ens fixen en el llenguatge i podrien limitar el pensament). És indiscutible que ‘participar’ és prendre partit en quelcom. Avui en dia ho apliquem a la formació d’un tot: una persona participa en la construcció d’un castell humà. Però en la tradició ho definien com agafar una part, repartir. El més rellevant és que en la partició no es perdia res (com passaria, per exemple, en la partició d’un pastís) sinó que el tot es mantenia intacte. De manera que al participar estem partint quelcom per a què tothom en formi part de manera igual des de la seva diferència. El que aquí s’apunta pot semblar un matís petit i insignificant, però aporta una gran diferència: no estic aportant res sinó que m’emporto quelcom de la col·lectivitat. I, al fer-ho, ningú se’n ressenteix; tot al contrari, com més participat més múltiple i divers serà el global. Un exemple per il·lustrar-ho millor seria contagiar-te de l’alegria d’una persona: la persona que està alegre no perd ‘alegria’, però jo prenc una part de la seva alegria i me’n contagio també (la simpatia* com a forma de participació).

Aquesta digressió mostra que tradicionalment es parava atenció al resultat final. Posaven èmfasi en el sentiment compartit que es sent i la creació de col·lectiu al que va associada la participació. Però la contemporaneïtat ens ha dut a donar més importància al procés previ. Ens preocupa garantir una participació real de les activitats que portem a terme. I el cert és que aquí es troba la part més complicada: com aconseguim participació quan no estem habituats a decidir sobre les coses que ens envolten? És més, com ho fem si la gent que suposadament participa després no se sent responsable del que s’està fent? Aquest és el repte: aprendre a guiar sense imposar per tal d’arribar a consensos. Per altra banda, falta un sentiment de compromís amb allò que hem decidit com a col·lectiu, ja que sovint s’acaba pensant ‘ja ho farà algú altre’ i ningú se’n responsabilitza.

Des de l’Escola Esplac ens vam fixar en models de participació educatius, però aquestes pràctiques són extensibles a altres camps. Com s’ha dit anteriorment, el sector cultural sembla apostar per models participatius. Exemple d’això és el festival ‘48 hours’ (Copenhagen) en el que es duen a terme les propostes dels ciutadans. L’organització es fa càrrec de reunir-se amb les persones amb idees i ajudar-los a realitzar-les. No es tracta de recollir els suggeriments i que l’equip organitzador els desenvolupi, sinó que cada activitat és iniciada i acomplerta pels ciutadans que ho han proposat.

I és que el que fem a l’esplai està en consonància al que passa al nostre entorn. És una cosa de la que som conscients però que a vegades sembla que perdem de vista. Cal que reivindiquem la nostra tasca educativa, però també hauríem de donar més importància a la xarxa a la que pertanyem. Potser no cal destinar tantes energies a tenir presència als mitjans de comunicació convencionals sinó transmetre millor al veïnat els nostres propòsits en el moment en què compartim l’espai físic. O potser podríem crear comunitat amb altres sectors amb una missió i visió semblants a la nostra. D’aquesta manera, la creació de col·lectivitat no es redueix només al esplais sinó que es fa un pas més en el camí de la transformació social: ens adonem que hi ha més persones que es preocupen pel seu entorn i que, des del seu camp, fan aportacions amb objectius paral·lels als del lleure. Si aconseguim crear comunitat amb els altres sectors que conformen la societat estarem més a prop d’assolir el sentiment compartit de la participació tradicional: col·lectius molt diversos en els que tothom es sent partícip com agent actiu.

Simpatia en comptes d’empatia ja que el primer terme, sin-patheia, és sentir el mateix pathos (sentiment) que sent l’altre al mateix temps. Mentre que empatia es queda en el donar compte de l’altre.

Submit a Comment