Autora: Sònia Ricondo, monitora de l’Esplai Xiroc.

Ningú no ens obliga a menjar a corre-cuita el dissabte al migdia perquè a les quatre de la tarda tenim esplai. La nit anterior t’ho vas passar d’allò més bé, però ara has d’acabar de retallar les últimes cartolines abans que comenci l’activitat.

Ningú no ens obliga a llevar-nos un dissabte a les vuit del matí per marxar d’excursió amb un grup d’infants. Marxem en un tren que recorre dues províncies en temps rècord, havent pagat unes tarifes de tren molt reduïdes –noti’s les ironies-. El trajecte ens permet tocar la guitarra, o l’ukelele –no només el toquen els Manel- amb la convicció que ningú s’atrevirà a fer-nos callar; normalment, per la tendresa que desperta el voluntariat del lleure. Tothom sap que els dissabtes al matí i els diumenges a la tarda el terra dels vagons de tren són pels esplais i caus de Catalunya. Si vols arribar a la porta de sortida hauràs de fer un salt per evitar els obstacles de cames i motxilles mal fetes. I diumenge, tornem esgotats, però després de la dutxa plaent de rigor no ens penedim d’haver fugit de la ciutat. Segurament hem descuidat fer aquella pràctica de la universitat que hem d’entregar dilluns o potser ens hem oblidat d’avançar aquell informe que el Jefe et tornarà a tombar a finals de la setmana però no ens lamentem perquè ha estat un cap de setmana fantàstic.

I entre setmana tenim reunions. I assemblees. I valoracions de tot allò que hem après i de tot allò que queda per fer. Però tant hi fa, sempre és una bona excusa per veure la resta de monitores i fer-la petar. 

Ningú ens obliga a fer res d’això però tampoc ningú ens ho facilita. No reclamem remuneració de cap tipus. Tampoc exigim consideracions o reconeixements institucionals plens de consols paternalistes. Ni molt menys agraïments que serveixin per omplir-se la boca a l’hora de lluir i presumir del meravellós associacionisme català. Volem que l’Administració no sigui un obstacle en la nostra tasca educativa. I que les hores invertides no es tradueixin en impediments, multes, xantatges burocràtics o menyspreus per part d’aquesta. 

Parlem d’impediments perquè la major part d’oficines que gestionen aquesta classe de burocràcia tanquen a les tardes. Però  clar, això no és inconvenient, perquè les joves ni estudiem, ni molt menys treballem. Disponibilitat total per entregar documentació al matí, a les seves oficines, dins el seu ajustat horari i tornar quan sigui necessari perquè sempre faltarà algun paper per segellar, signar o tornar a revisar.

Evidenciem les multes perquè és l’efecte negatiu més comú per castigar a les entitats que es dediquen a l’educació en el lleure en relació a la mala gestió de les tasques burocràtiques que hauríem de tramitar amb l’eficiència i amb la celeritat que els tempos administratius exigeixen; terminis difícilment compatibles amb el nostre ritme de funcionament. No hem d’oblidar que som persones voluntàries que decidim lliurement destinar el nostre temps a un projecte educatiu en el qual creiem.

Denunciem els xantatges burocràtics perquè quan una associació sense ànim de lucre entrega una declaració o un model a l’Agència Tributària fora de termini o incomplet aquesta automàticament congela la subvenció de l’entitat fins que l’error es corregeixi. La mateixa conseqüència econòmica comporta el no obtenir el certificat d’antecedents penals per abusos sexuals per part de totes les monitores de l’esplai a menys de dos mesos vista dels campaments corresponents. La reflexió és entendre que la subvenció no és per una entitat, entesa com a ésser o element abstracte, sinó una protecció econòmica per les famílies i els infants, els principals afavorits i partíceps del nostre projecte educatiu. No som treballadores comptables ni assessores fiscals. Això no significa que decidim desentendre’ns de les nostres obligacions tributàries (imposades) perquè l’estructura actual ens condiciona a dependre d’elles. Però reclamem que l’organització sigui més prudent i flexible per aquelles entitats que no persegueixen l’ànim de lucre i que la represàlia no jugui ni faci trontollar o desequilibrar la situació de les famílies i els infants del col·lectiu.

I manifestem els menyspreus en referència a les lliçons morals despectives i el poder adult que exerceixen, segons quins funcionaris de l’administració en al·lusió a la nostra tasca educativa. Sovint, constants. Com per exemple, les inspeccions de mitja hora a uns campaments que duren quinze dies que són les que avaluen i qüestionen el projecte educatiu transversal de l’entitat.

Convivim amb la burocràcia i l’administració perquè està dins el sistema actual, però cada cop són més grans les traves administratives que dificulten la nostra feina. Plantejo el meu punt de vista des de la vivència a l’esplai, perquè és aquella que he viscut més propera. Però és extrapolable a moltes altres realitats que viuen totes aquelles entitats i col·lectius que enriqueixen el nostre teixit associatiu.

Un dels seus aparells per subestimar l’educació en el lleure és la burocràcia. Tenen por que s’eduqui als infants des de l’esperit crític, des de la llibertat d’expressió, des d’una perspectiva de gènere, des d’una consciència social, col·lectiva i lliure. Tenen por perquè seran aquests, els infants, els que algun dia qüestionaran i faran desaparèixer els seus mecanismes de poder.