Autores: Jessica Gallardo (esplai Pampayuga), Meritxell Marín (esplai La Tribu), Sara Subirana (EGS Bages–Berguedà)

Arribem a La Paz un diumenge plujós d’“estiu” (sí, “estiu”, perquè som 18 de gener, però pel temps que fa no ho sembla). La Paz està a uns 4.200 metres sobre el nivell del mar i per això una de les primeres experiències a Bolívia és provar el famós mate de coca, que ens acompanya durant els vuit dies que som allà.

Coneixem a nou voluntàries de diversos llocs del món que estan a punt (igual que dues de nosaltres!) de passar onze mesos fora del seu país, aprenent moltes coses d’un altre lloc del món, però sobretot aportant tot el que puguin/puguem en alguna altra organització juvenil. Coneixem també les nou persones que representen les entitats que acolliran els i les voluntàries, que ens esperen amb moltes ganes per convertir aquesta experiència en la més enriquidora possible. I no ens oblidem de les tres formadores: ens van acompanyar durant aquesta experiència la Christine, Secretària General de l’IFM-SEI; l’Ana Maria, de Colòmbia, presidenta d’IFM-SEI i l’Elena Díez, de Catalunya, que fa uns anyets corria per Esplac i és formadora de l’Escola Lliure El Sol i membre d’AHEAD (Associació d’Educadors en Drets Humans). També vam tenir l’ocasió de conèixer en René Ticona, monitor de l’organització Nueva Generación, que ha arribat fa una setmana per fer la seva estada de voluntariat a l’esplai Roques Albes.

Els primers dies són una mica estranys: un munt de persones de diversos llocs del món, una barreja de cultures i, sobretot, una barreja d’idiomes! Ens convertim en un grup molt cohesionat, amb molta il·lusió de poder compartir aquest projecte i moltes ganes d’aprendre coses les unes de les altres! El fet de conèixer persones d’altres països, amb cultures tan diferents t’enriqueix molt: intercanviar coneixements, tradicions, opinions… Et fa veure el món amb una nova perspectiva. És molt recomanable aprofitar aquestes oportunitats perquè et fan aprendre molt i, a més, deixen una gran petjada a la teva vida.

El seminari ens ocupa la major part d’hores del dia. La metodologia d’aquest consisteix a crear debat i deixar que cadascú exposi el seu coneixement. Són converses entre monitores, leaders, teamers o com ens vulguem dir, guiades per les formadores, que comparen i fan costat els arguments, o fan d’“advocades del diable” per fer-nos fora de la zona de comfort i incentivar-nos a plantejar-nos altres perspectives.

Els infants també poden!

L’eix central del projecte del Servei de Voluntariat Europeu (SVE) d’enguany és la participació infantil: s’anomena Partnership for participation i té com a objectiu que cada voluntària, juntament amb l’organització que l’acull, desenvolupi i prengui part en un projecte de participació infantil en una escola o amb les administracions locals. Per aquest motiu, destaca la formació de participació infantil, que obre les portes a molts debats gràcies a les diverses realitats de les persones que hi assistim, aclareix molts conceptes que ens serviran per treballar durant el SVE i genera molta motivació per creure’ns –encara més- que sí, els infants són el futur però també són el present! És una formació molt útil de la qual obtenim recursos i eines per pensar com fer possible que la participació sigui per a tothom, i parlem de participació a tots els nivells, incloent-hi prendre decisions i agafar responsabilitats, ja que els infants també poden! Tot i que actualment la Convenció dels Drets dels Infants no inclou aquestes dues opcions en cap dels seus articles, hem de tenir en compte que la participació no és només opinar, també és prendre decisions i responsabilitats! I per tot això, considerem una bona idea compartir amb totes vosaltres Los caminos hacia la participación (Shier 2001) i l’Escala de participació de Hart.

A mitja setmana, la tarda de dimecres, canviem les hores de seminari per una visita a Nueva Generación, l’entitat boliviana que ens acull. Aquest és un dels moments més emotius del seminari i ho vivim d’una manera molt especial. Ens trobem en un país molt diferent del nostre, un país on hem après que els nens/es poden treballar des dels deu anys, un país on la violència de gènere és el dia a dia i on els i les adolescents no tenen els recursos ni els coneixements per evitar embarassos no desitjats. Nueva Generación és una organització que treballa amb infants des dels sis mesos i que, principalment, defensa els drets dels infants, propicia la participació dels nens/es des de petits/es i també la presa de decisions per un mateix, i treballa el gènere i la sexualitat. La seu de l’organització es troba a un punt força alt de La Paz, des d’on pots veure la immensitat d’aquesta ciutat. Ens obren la porta els infants més petits que estan preparats per oferir-nos una representació que van fer a final del curs passat: canten una cançó en anglès, salten i ballen disfressats de conills. En destaca, sobretot, una representació d’una nena de 4 anys que ens canta la cançó Libre Soy (Let it go, de la pel·lícula Frozen). El fet de ser en un país que no és el nostre, compartint moments tan emotius amb persones de diversos països, et fa creure encara més en la tasca que fem les entitats educatives de manera voluntària.

En tot aquest intercanvi de cultures i de maneres de fer i ser, ens adonem que tot i que pertanyem a països del “primer món”, la realitat que percebem ens fa adonar-nos que els paràmetres que s’escullen com a indicadors de riquesa o pobresa d’un país o cultura són paper mullat en comparació amb els valors que treballem com a associació. Ens trobem en un país on la pobresa és a peu de carrer, però ens acull un grup de gent que vetlla per tal que no ens falti de res; on se’ns ha advertit de la perillositat i la violència ciutadana, però les persones que se’ns adrecen pel carrer ens tracten amb respecte i d’igual a igual, i fins i tot somriuen. Hem conegut La Paz de primera mà, amb les coses bones i les dolentes, i d’altres que se’ns escapen. Ens pregunten com és Espanya, com és Barcelona i Catalunya, i a mesura que passen els dies i escoltem a les companyes compartir les seves experiències, totes ens qüestionem què és el necessari per ser considerat com a país desenvolupat. Però aquests neguits no fan sinó que carregar-nos de motivació per canviar una miqueta el món, a poc a poc, a ritme de tractor.

En aquella sala d’hotel, una sala rodona de l’última planta, amb un finestral que ens permet una vista de 360º de la ciutat i les muntanyes que l’envolten, es respira complicitat i energia, ens ve al cap el famós hashtag de l’#energiadelesplai. Sincerament, és d’aquelles experiències que, com hem dit abans, ens fa creure en la nostra tasca, ens renova les ganes de seguir lluitant per canviar el món pas a pas, braç a braç, com en el discurs del mateix William Wallace.