Autor: Amat Molero Borràs, exmonitor de l’esplai Bruixes i Bruixots i formador a l’Escola Lliure del Sol.

“Això no vol dir que sigui masclista!” (mostres de masclisme silencioses i quotidianes) 

Us sona aquesta frase? És la típica barrera utilitzada quan un no vol responsabilitzar-se i reconèixer que ha tingut actituds masclistes dins l’esplai. En aquesta segona part de l’article que publicàvem la setmana passada intentaré posar uns exemples força tipificats de situacions de violència masclista que succeeixen a l’esplai i les mirarem amb perspectiva de gènere.

• No anar a les assemblees, no participar en les comissions, però durant les hores d’esplai estar on fire: Aquesta situació va estretament lligada amb la construcció de la masculinitat patriarcal, el domini de l’esplai públic i l’abandonament de l’espai privat. També amb la manca de compromís i responsabilització amb el manteniment i cura de l’esplai en àmbits privats (les assemblees i les comissions) i únicament donant valor als àmbits públics de l’esplai: el moment d’estar amb els infants. Com totes sabem, la càrrega de tirar endavant l’esplai és dura i pesada, i l’actitud masculina i masclista de només prendre responsabilitat de l’esplai públic fa que les persones encarregades dels àmbits privats es cansin i s’estressin. Això també succeeix quan monitors cuiden la relació amb les famílies i els infants i no tenen cura del grup de monitores, o quan s’apunten a comissions sense participar-hi activament.
• Acaparar la dinamització de les activitats: Acaparar l’espai públic està ben valorat socialment. Ser un bon orador, un bon dinamitzador, un bon participador actiu o un bon referent de persona activa pels infants és molt prestigiós a l’hora de ser monitor. Acaparar aquest espai de dinamització és una mostra de poder i de mostrar tal i com ha de ser un bon monitor. En conseqüència, s’exclouen altres tipus de formes de monitoratge més feminitzades i es pot crear malestar emocional en aquestes persones, ja que se les acostuma a etiquetar de “poc participadores” o “passives”.
• No acompanyar als infants en les tasques domèstiques (recollir la tenda/habitació, fregar plats, fer les motxilles…): aquesta situació va completament lligada amb el desprestigi social patriarcal del treball domèstic. No ser present en aquests moments o no realitzar un acompanyament educatiu visual, verbal o físic durant aquests moments (i amb això no vull dir fer de policia) significa no responsabilitzar-se i no donar importància al treball domèstic. Tenir aquesta actitud provoca que algunes persones monitores que sí que li donen importància al treball domèstic hagin de desllomar-se acompanyant als infants en aquestes tasques. Alhora, no fer un acompanyament en aquests moments no significa “fer-los més responsables” o “així aprendran”, significa abandonar-los.
• Abandonar o no donar importància als infants en els espais informals de cures (rentar-se les dents, rentar-se les mans, mals de panxa nocturns o “mamitis”): Aquesta situació està annexada al desprestigi social i patriarcal del treball de cures i fer un abús de la capacitat de cura femenina. El treball de cures no només representa curar a un infant de forma heroica. No. Representa mantenir- se constant en aquelles petites formes de tenir cura de la salut física i mental de les persones. Preguntar a les persones com es troben, fer costat al malalt o procurar vetllar per la higiene constant són formes de tenir cura de les persones. El monitor que oblida això sobrecarrega de treball a les persones que acostumen a fer-ho.
• Acaparar la paraula durant les assemblees: Aquesta situació està completament lligada a una necessitat de control i acaparament del poder en els espais de decisió. Alhora, també es pot lligar a la constant autojustificació per la manca de responsabilització dins l’esplai o per mostrar amb l’acaparament de la paraula la implicació de l’esplai. Aquesta situació genera malestar en les assemblees, manca de participació i dinàmiques de poder desiguals.
• Mostrar-se passiu, però aparèixer en moments puntuals i heroics: Aquesta situació està lligada amb la passivitat masculina i l’aparició heroica com a mostra d’implicació i poder en les situacions. És a dir, mostrar el poder viril públic per no ser etiquetat com a “mandrós” i per justificar per què aquesta persona és “essencial”. Aquest mecanisme d’autosatisfacció masculina genera una desigual distribució de les tasques i el treball de l’equip de monitores i, en conseqüència, un clar malestar en l’esplai.
• Atribuir tasques a qui en sap: Aquesta situació va lligada amb la divisió sexual del treball i la distribució desigual de les tasques. A la feminitat se li atribueixen valors com: la cura, l’afecte, l’ordre, la netedat, la intel·ligència emocional, etc. Aprofitant-se d’aquesta construcció cultural existeixen moltes persones que deleguen un munt de tasques a “qui en sap” o a les dones, fent llavors que les tasques puntuals de força física, desplaçaments amb el cotxe o comunicació pública siguin responsabilitat del sector masculí o comuna, ja que tothom ho pot fer.

Aquesta exemplificació de situacions podria allargar-se i segurament recontextualitzar-se en altres organitzacions (agrupaments escoltes, moviments socials, empreses, espais de lleure…). Aquesta violència masclista invisibilitzada forma part de la nostra quotidianitat esplaiera. Personalment, aquest ha estat un article de reflexió i autocrítica després dels meus anys com a monitor d’esplai i el fet de parlar en masculí ha estat perquè atribueixo aquests rols principalment a homes (incloent-m’hi a mi), tot i que també hi ha dones que ho reprodueixen. 

Prendre consciència de que el patriarcat i el masclisme formen part de nosaltres és un pas important. Fora d’aquesta presa de consciència hem de fer un altre pas: explorar-nos i tranformar-nos. Només amb la transformació personal podrem fer que l’esplai pugui dur a terme una veritable transformació social basada en la justícia, la igualtat i la llibertat.

Visca els esplais justos, igualitaris, lliures i feministes!