“Cal crear una societat on la cura de la vida siga la prioritat, i no el benefici del capital”

Autora: Marina Freixa, monitora de l’esplai Xiroc.

Marina Sánchez Cid (Alacant) és activista feminista, economista i ha fet el màster de Dones, Gènere i Ciutadania a la Universitat de Barcelona. També és membre d’un grup de dol comunitari i treballa com a gerent a Casals de Joves de Catalunya. En aquesta entrevista reflexiona sobre el lleure educatiu.

La paraula economia ens sol espantar, sentir parlar d’economia feminista sobta…

Per la influència dels grans mitjans de comunicació i els economistes que estan al poder, s’ha estès la idea que economia és tot allò relacionat amb els diners. Però l’economia en realitat és molt més, és la manera com ens organitzem per satisfer les nostres necessitats. De fet, el terme economia ve de oikonomia, que vol dir les normes que organitzen la llar.

Això vol dir que als esplais fem economia?

Això vol dir que a les comunitats i a les llars també es treballa, i molt! Malgrat no estar remunerats, el treball domèstic, el treball voluntari i el treball comunitari són imprescindibles pel manteniment de la vida humana. Tot treball que tinga com objectiu la cura de la vida, la satisfacció d’una necessitat, fa economia. Per suposat, també els esplais.

En un món amb desigualtats creixents, tots els treballs cuiden la vida?

Per desgràcia, no. Vivim en una economia capitalista, patriarcal, racista i explotadora del medi ambient. Això que vol dir? Que la nostra societat està prioritzant l’obtenció de beneficis privats a la satisfacció de necessitats del conjunt de la població. En altres paraules, els treballs que mantenen la vida i el medi ambient estan invisibilitzats i menystinguts a la nostra economia. L’economia feminista anomena a això la contradicció entre el capital i la vida.

Que té a vore l’economia feminista amb els esplais?

Doncs que l’economia feminista vol donar valor i prioritat a tots aquests treballs que tenen com a fi i mitjà el benestar del conjunt de la societat. Serà economia feminista si busques el benestar social des d’una perspectiva transformadora, tenint el repartiment dels treballs i la riquesa com a eixos centrals. En altres paraules, buscant una societat on no hi haja relacions de poder en base a la classe, el gènere, la procedència, l’edat, la salut…

La majoria de monis a esplais són dones. Que diria l’economia feminista d’això?

D’entrada, diria que s’estan reproduint el rols de gènere. La societat capitalista patriarcal assigna a les dones el rol de cuidadores. Les dones som qui més cuidem, a la llar, a l’activisme i a la feina assalariada. Cuidem als altres, clar, perquè a nosaltres ens solem cuidar molt menys… Malgrat tot, l’economia feminista reivindica la cura! Sabem que la societat no s’està responsabilitzant de cuidar, fet que empobreix principalment a les dones, però no volem fugir d’aquesta, volem crear noves formes col·lectives que les posen en valor. Així, hem de donar valor al que fem i exigir a la societat que valore la cura com es mereix.

Els esplais tenim estructura remunerada i molts voluntaris. Els esplais haurien d’aspirar a ser assalariats?

Difícil pregunta. Crec que els horitzons que ens marquem són importantíssims. Com deia Galeano, ens permeten caminar. Volem una societat on absolutament cada relació passe pel mercat? Un rotund, no! Crec que hem de potenciar les relacions basades en la donació, la cooperació i en l’intercanvi sense diners. No obstant, això no és un argument per precaritzar encara més a les treballadores assalariades, cosa que sovint passa al tercer sector. El debat està servit, ¿com donar valor als treballs no remunerats quan el capitalisme ens ha ensenyat a valorar-ho tot amb diners? No tinc resposta, però tinc clar que aquesta ha d’estar fora del capitalisme patriarcal i les seues lògiques.

Com ho fem als esplais per tindre en compte l’economia feminista?

Crec que ho hem de fer partint de dos preguntes. La primera, i molt unit al que deia abans, cap on volem caminar? Com fem per valorar la feina no remunerada a l’associació i amb les famílies? Parar-nos a pensar què són vides dignes, com les volem construir i si la nostra associació està caminant en aquest camí, és vital. La segona, qui som? Des d’on parlem? Estem reproduint rols de poder? Com ho fem per construir en diversitat? No és fàcil tampoc (somriu).

L’economia feminista parla de posar la vida al centre. Que vol dir això?

Vol dir tindre en compte que totes les persones som vulnerables, interdependents i ecodependents. Que necessitem cuidar-nos i que aquesta cura és responsabilitat de totes. No únicament de la família, o de les dones de les famílies. Per aconseguir-ho, necessitem reorgantizar els temps de vida, canviar el ritmes i les prioritats no sols a nivell macroeconòmic, també a nivell quotidià. Vol dir que cal crear una societat on la cura de la vida siga la prioritat, i no el benefici del capital.