Autor: Youssef El Maimouni, exmonitor de l’esplai Zig-Zag del Vendrell.

Il·lustració: Antonio Garrido

Relat inclòs en el llibre Vet aquí els nostres drets, un recull d’onze contes per explicar els drets dels infants basat en cada un dels articles de la Convenció dels Drets dels Infants adoptada l’any 1989. La selecció de contes es va fer mitjançant un jurat expert, que va haver de triar entre 68 contes presentats a concurs.

Al meu voltant hi ha tot de gent espantada, nens plorant de gana, persones ferides, cues davant de les llistes penjades amb els noms dels desapareguts, altres demanen menjar, medicaments, aigua… Homes i dones vestits de blanc i amb estris a les mans parlen dels nombrosos pacients. La mare, la meva germana i jo fa més de deu dies que vam arribar aquí. És un lloc desconegut, ple de rostres que no havíem vist mai, però a la vegada tots ens assemblem, compartim la mateixa mirada, la dels que fugim dels trets, de les explosions, dels morts. De la guerra.

He oblidat quan va començar aquest conflicte, i encara avui ningú no em vol explicar res, diuen que els nens no podem sentir certes històries. Jo no vull saber- ne, d’històries, només necessito entendre per què els homes es fan mal entre ells mateixos. La mare, una vegada, me’n va parlar, però abans em va fer prometre que no li tornaria a demanar per la guerra fins que finalitzés. No em va quedar altre remei que acceptar la seva proposta, ja trobaria altra forma d’esbrinar tot allò que volia. Vaig fer-li que sí amb el cap, i ella, primerament, em va dir que era difícil que hi hagués algú que tingués una resposta a la meva pregunta, perquè cap motiu no és suficient per matar una persona només perquè pensa de diferent manera. Va continuar parlant de fets que havien ocorregut feia molt de temps, però jo ja no entenia res i vaig perdre el fil.

Ara només sé que trobo a faltar la vida que tenia abans de la guerra: l’escola, els deures, enfilar-me als arbres per menjar-me’n els fruits, jugar amb els veïns pels carrers del poble, anar a comprar llet per esmorzar, dormir al meu llit… Trobo a faltar tots els coneguts, tots els amics, tots els familiars que han mort sense cap causa natural. Em manquen tot de petites coses quotidianes que mai no hauria pensat que les trobaria a faltar.

He perdut la por a obrir els ulls, sí, però encara no sé com serà la meva vida després de la guerra. Encara no sé quantes coses he perdut, només sé que he guanyat una incògnita, un dubte, una pregunta sense resposta: per què?

* “L’Estat té l’obligació de respectar el dret internacional humanitari i el principi que cap infant de menys de quinze anys no ha de participar directament en les hostilitats ni ha de ser reclutat per les forces armades, i que tot infant afectat per un conflicte armat ha de poder gaudir de protecció i atencions” (Convenció dels Drets dels Infants, article 38)