Autor: Miquel Martorell, esplai Turons.

Desenganyem-nos: els esplais també fem política. Tanmateix, i contràriament al que ens han fet creure, la política és molt més que sigles, eslògans i campanyes electorals. La política també són actes la quotidianitat i la senzillesa dels quals sorprendrien a més d’una. En el nostre cas, la política són les regles del joc i la possibilitat de transgredir-les. Són el càstig, la reflexió i la felicitació. Són la posició de les cadires, els torns de paraula i l’ordre del dia d’una reunió. La política és la nostra organització de base i assembleària, però també la despesa en cartolines i retoladors, les croquetes que toquen a cadascú i el sentiment de pertinença a la col·lectivitat que anomenem “esplai”.

Així doncs, si els monitors i les monitores som partícips d’aquesta política diguem-ne que “a petita escala”, per què sovint ens veiem incapaces d’abordar temes més complexos o delicats? Per quin motiu ens incomoda tant el posicionament en debats polèmics que, d’alguna manera, demanen prendre partit? I el més important: per què neguem la participació en aquests debats a infants, joves i famílies de la nostra entitat?

Tal com ho veig jo, el clima suposadament “obert i tolerant” dels esplais ha propiciat que, de vegades, confonguem el respecte a la diversitat d’opinions amb l’absència de posicionament (polític, és clar). Massa sovint renunciem a encetar discussions “que no venen al cas” per estalviar-nos confrontacions que veiem únicament com a fonts de malestar per a l’esplai. Ja sigui amb els infants, dins l’equip de monis o de cara a les famílies, fa l’efecte com si certs temes aparentment escabrosos no puguin ser abordats per por a una manca de consens o, encara pitjor, perquè posin de manifest unes diferències ideològiques que ens entossudim a emmascarar.

Canalitzar les tensions

Però cal tenir present que són tan perillosos els dogmatismes i les veritats absolutes com una neutralitat apàtica, això és, no mullar-se. Tant els uns com els altres no fan més que paralitzar el pensament crític quan, precisament, qüestionar la realitat passa per practicar la desafecció. Dit en altres paraules, posar en dubte el que ens envolta hauria de propiciar rebuig, i aquest rebuig hauria de generar unes tensions que són el motor de la nostra vida política. Si em permeteu la deformació professional (d’antropòleg, en el meu cas), és interessant comprovar com la gran majoria de societats han institucionalitzat espais per a l’expressió més o menys simbòlica del desacord i el malestar. En definitiva, doncs, les tensions inherents al nostre esplai han de poder manifestar-se –i canalitzar-se- de diverses maneres, i és la nostra responsabilitat com a educadores facilitar entorns on aquesta diversitat d’opinions cristal·litzi no en un conflicte crònic sinó en un intercanvi enriquidor.

Així doncs, què millor que l’esplai per aprendre a “mullar-nos” sense tenir por de discrepar amb els nostres interlocutors? Què millor que l’esperit assembleari per posar en pràctica un intercanvi d’opinions basat en la crítica constructiva i en la reflexió? Què millor que reconèixer que, tot i constituir un projecte comú, l’esplai parteix de la diferència i la pluralitat, i que aquestes són les autèntiques bases de la política? En poques paraules, una educació en el lleure obertament política –una educació responsable però sense pèls a la llengua- no hauria de defugir cap debat, així com tampoc les tensions que se’n deriven. Aquestes divergències, si es produeixen en un marc de reconeixement del pluralisme polític propi de les nostres entitats, poden esdevenir els engranatges de la transformació social per la qual treballem. Fem, doncs, de la nostra quotidianitat, de la nostra política a petita escala, una manera de viure al món que ens permeti afirmar la nostra condició de subjectes polítics. I el més important: convidem a infants, joves i famílies a fer política amb nosaltres.