31-març-2017

Escrit per Mireia Martínez Agout.

Arriba aquell moment en què hem de deixar l’esplai… Aquell temut moment en què no som capaces de veure que hi ha vida més enllà i ens vénen al cap preguntes com “què faré ara els dissabtes?”, “què és el temps lliure?”, “trobaré alguna altra entitat on emmerdar-me fins al coll?”, “i si m’enyoro, ho superaré?”, “em voldran d’intendent per als campaments de l’estiu?”… I mil i una preguntes més que ens provoquen tremolors, suors i fins i tot, ansietat per separació esplaiera.

Aquest és un tema tabú a molts esplais: el relleu de la gent veterana. Estem acostumades a plans de formació, CIMs i altres activitats d’on treure idees i dissenyar el suport per a l’acollida de gent nova a l’equip. Però deixar l’esplai és un procés de dol que a algunes persones ens costa assumir. És un procés individual que no planifiquem ni acordem a les assemblees perquè es va produint de manera natural. Hi ha vegades que nosaltres mateixes prenem consciencia que ens ha arribat aquest moment: fem les maletes i marxem en busca d’altres maneres de viure i implicar-nos per transformar la societat. Però hi ha d’altres que ens quedem eternament a l’equip mentre veiem arribar, passar i marxar monitores de vàries generacions. I quan ens enquistem en aquesta situació és probable que no ens adonem que ens ha arribat l’hora de marxar i que, més que ajudar, el que fem és no deixar espai de creixement per a la resta de l’equip: ens cremem nosaltres i molestem a les altres.

Algunes situacions que ens poden ajudar a veure que ja hem de fotre el camp són si mirem al nostre voltant i veiem que la resta de companyes de la nostra generació ja fa anys que no estan a l’esplai i han construït una vida associativa més enllà; o quan ens portem més de 10 anys amb les monitores que entraran el proper curs. Podem observar aquestes petites coses però pot ser que en nosaltres es mantingui un curiós sentiment paternalista basat en idees com «es que hi haurà molt de relleu i no estan formades», «no veig als i les joves de l’esplai capacitades per portar l’esplai» o «jo em quedo ajudant a fer tasques més administratives ja que tinc molta experiència». Aquesta absurda idea que la nostra presència és necessària ens encega sense deixar-nos veure què més enllà de nosaltres mateixes, l’esplai pot seguir avançant. Cal deixar espai i situacions d’assaig-error per als i les noves monitores, que no tinguin un gurú a l’esplai que els vagi dient què fer o què no fer… Si marxem, la creativitat ressorgirà de les cendres i l’esplai agafarà un altre tarannà -evidentment- que s’adequarà a les persones que s’hi quedaran.

Per ajudar-nos en aquest camí de prendre consciència i valorar si és el moment de deixar l’esplai, us fem un llistat de 10 situacions que, si coincideixen amb la nostra realitat, són senyals clares de que, amb absoluta claredat, ja ens ha arribat l’hora de marxar:

1. Aquell infant preferit del grup de xics quan vaig entrar de monitora… ja en té 17 i l’any vinent entrarà a l’equip!

 

2. Ja no tinc aquella energia per córrer i jugar durant dues hores seguides a l’esplai. Inclús a vegades em dic a mi mateixa: em fa una mica de pal…

 

3. A les assemblees utilitzo més de tres vegades la frase «això ja ho vam provar fa anys i no va funcionar»

 

4. Les Trobades de Monis del sector ja no em motiven: ja no són el que eren i és que, clar, el grup que ho organitzàvem abans ho petàvem tant…

 

5. Quan parlo a les assemblees la resta calla, assenteix amb el cap i ningú em porta la contraria.

 

6. Les famílies, que tenen la mateixa edat que jo, em comenten: «no sabem què farem quan deixis l’esplai»

 

7. «Jo no deixaré l’esplai fins que em facin fora», ho dic i m’ho crec.

 

8. He participat de totes les comissions de l’esplai i ara em dedico a endreçar els armaris per deixar-ho tot ben organitzat abans de marxar.

 

9. Penso que si deixo l’esplai, això s’enfonsa.

 

10. Quan vaig a un concert de festa major, em sento gran.